Miquel Llabrés i Pollença (2008)

La relació del pintor Miquel Llabrés i Pollença va ser intensa i rellevant. Enguany ha fet 26 anys que ens va deixar prematurament. Sembla molt oportuna l’exposició que el Museu de Pollença dedica a la seva memòria i a la revisió d’algunes de les seves obres.

El pintor i Pollença

Llabrés va treballar a Pollença sovint i amb especial delectació. A Pollença el trobam pintant, el febrer del 1959, la tela “Pollença nevada”, una perspectiva general de la vila poc després de la nevada que glaçà la vila i tota Mallorca. Amb els estris de pintor fa estada al Port el 1965, on hi fa un guaix , que titula “Port e Pollença”, de blancs i blaus marins, de factura solta, ràpida i subjectiva. D’execució ràpida, espontània i directe, reflecteix el seu interès per la innovació plàstica, l’experimentació i la recerca de solucions renovadores. El tornam a trobar al Port els anys 1968, 1969, 1972, 1978 i d’altres, observant amb admiració i identificant-se amb el paisatge rocós i abrupte de Ternelles i Bóquer. Més que el que veu, pinta aleshores el que sent, el que pensa, el que el preocupa i l’inquieta. Aspiracions de pau i llibertat hi són silenciosament presents a la tela i des d’ella ens parlen amb serena eloqüència. El 1968 obté el primer premi del VII Certamen Internacional de Pintura de l’Ajuntament de Pollença, amb una tela titulada “Cap al tard a Pollença”, una obra important en la seva trajectòria artística, per tal com marca l’inici d’una etapa de major dedicació als ocres, terres, marrons, cremats i daurats.

Les arrels

Llabrés va ser un pintor que mantingué una relació profunda i convençuda amb la realitat profunda i plural de Mallorca. S’identificà amb la terra, el paisatge, les viles, les possessions, els camins, els mercats. La seva iconografia bàsica reflecteix la identificació que sent amb el país, la seva gent, les seves arrels i les velles formes de les seves tradicions, com ara les tanques, les parets de pedra seca, els camins de ferradura, els mercats. Sent una atracció innata per la natura i les seves manifestacions: la pluja, la neu, el sol, la calor, el fred, etc. Se sent a plaer pintant la tardor, l’hivern, la primavera i l’estiu. S’agrada de pintar el silenci, la serenor, la pau, l’equilibri, l’espera. És en tot això on hi troba la font dels sentiments de goig, satisfacció, gaudi i inquietud que transmet la seva pintura.

El tarannà

La necessitat d’aprendre i d’evolucionar va dur el pintor a viatjar sovint. Visità museus, galeries d’art, monuments, edificis històrics. Anà amb freqüència a Paris, Burdeus, Madrid, Barcelona, València. Va recórrer Castella (1969), Andalusia (1971), Catalunya (1973). Es va relacionar amb la societat que l’envoltava. Va cercar l’amistat de persones de les quals podia obtenir informacions, indicacions útils i observacions posades al dia. Va ser un bon conversador i un molt bon escoltador. S’agradava de demanar, interrogar, inquirir. Va gaudir d’un esperit obert, comunicador i flexible, disposat al canvi gradual, a la millora i a la superació com a regla d’or.

La qualitat

Per a Llabrés el paisatge no és la finalitat del seu treball. El paisatge és el motiu que li permet aconseguir la creació de bellesa plàstica. Per això construeix l’obra amb passió, hi crea textures colpidores, hi distribueix amb cura les masses de color. Ho fa amb afanys que no són de perfecció, sinó d’interès per la qualitat. És a dir, per l’expressivitat, la capacitat de transmetre sentiments, l’encert d’infondre admiració per la bellesa. Fa ús d’equilibris, contrastos, harmonies, línies de força, superposició de matèria, transparències i tensions, capaces de commoure els sentits i d’elevar l’esperit. Ho va dir sense embuts; “D’un quadre no m’interessa el tema, sinó la pintura”.

Pintor d’èxit

Va ser un pintor d’èxit. La seva pintura va ser molt apreciada i es va vendre molt bé, perquè era bona, perquè transpirava sinceritat i perquè el pintor va saber relacionar-se amb el mercat. El seu seny el va dur a seleccionar els canals de venda i a gestionar-los amb una sàvia administració dels preus i de la quantitat. Acabà essent un bon galerista que va exposar pintura d’interès i que , a més, va fer exposicions retrospectives no destinades a la venda. Va destinar una part dels seus esforços a prestigiar la pintura. Ho va fer amb les exposicions ordinàries, però sobre tot amb mostres antològiques com les d’Anckermann, Gelabert, Bernareggi, “Pintors reconeguts”, etc.

És motiu de satisfacció i d’elogi que el Museu de Pollença recordi Miquel Llabrés amb aquesta mostra senzilla, però prou important i significativa.


Museu de Pollença, 8-XI-2008