Hermen Anglada Camarassa (Barcelona, 11 de setembre de 1871 – Port de Pollença, Mallorca, 7 de juliol de 1959)

Pintor i dibuixant. És fill de Josep Anglada i Llacuna, pintor-decorador de cotxes, natural de L’Hospitalet de Llobregat, i de Beatriu Camarassa i Casasnovas, natural de Barcelona. Als 14 anys ingressa a l’Escola de Llotja, on té per mestre el pintor Modest Urgell i Inglada (1839-1919). També és deixeble de Tomàs Moragas i Torras (1837-1906).

  

La biografia

El 1894 marxa a París, on assisteix a les classes de Jean Paul Laurens (1838-1921) i de Jean Joseph Benjamin-Constant (1845-1902) a l’Acadèmia Julian. També assisteix a les classes de l’Acadèmia Colarossi de René Pinet i Louis Auguste Girardot (1856-1933). A més, estudia els clàssics com Rembrandt, Ribera, Murillo i Van Dyck.

Estableix amistat amb el retratista Carlos Baca-Flor Falcón (1869-1941), amb qui recorre teatres, cabarets i cafès del París nocturn, del que pren la majoria dels temes de les obres que fa en aquests temps. Per mitjà de Baca-Flor coneix l’obra d’Antonio Mancini, que l’influeix considerablement. Entre 1897 i 1904 realitza obres de petit format amb la presència predominant de la dona. El 1902 inicia un seguit d’exposicions a Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Holanda i Bèlgica, que li proporciona una gran projecció internacional.

Hermen Anglada Camarassa, Paris, la nuit, oli/taula, 1900 ca.

El 1904, després d’una estada estival a Valencia, substitueix la temàtica parisenca per temes folklòrics valencians, que combina amb el dels gitanos andalusos. A partir de 1911 fa composicions amb figures d’altres regions i tracta també el tema taurí. A París es dedica, a més de la composició, a l’ensenyança de la pintura. Com a mestre aglutina un grup nombrós de deixebles.

El 1913 visita Mallorca, on possiblement ja hi havia estat el 1909 per consell de Antoni Gaudí. Poc abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, s’instal·la al Port de Pollença, després de recuperar la nacionalitat espanyola, que havia canviat per la francesa. Rep del seu amic Francesc Cambó el suport que necessitava en aquest respecte. Una part dels seus deixebles llatinoamericans es fa present a l’illa i dóna lloc a l’emergència del que alguns han anomenat l’Escola de Pollença. La presència del pintor a Mallorca i la seva anomenada fan que esdevingui el punt de referència de la pintura a l’illa.

De Mallorca estant, consolida i incrementa la seva projecció internacional. Els anys de la Gran Guerra exposa a Barcelona, Madrid, Bilbao i Buenos Aires. El 1920 torna a exposar a París. El 1920 presideix el Jurat de l’Exposició Regional d’Art, organitzada per l’Ajuntament de Palma. El 1921 presideix el Jurat de la II Exposició Regional d’Art.

A partir del 1924, de la mà del Carnegie Institut de Pittsburg, exposa arreu dels EUA amb notable èxit de públic i de crítica. A més exposa a Amèrica del Sud i a Europa. La seva anomenada es fa gran, per bé que les exposicions de la seva pintura gairebé sempre es donen acompanyades de polèmiques i dissensions. El 1931 es casa amb Beatriu Huelin Rocamora. El 1932 és nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona).

El 1936 la Guerra Civil espanyola el sorprèn a Barcelona, mentre exposa a La Pinacoteca. El 1937 i el 1938 viu i pinta al monestir de Montserrat. El gener de 1939 s’exilia a París.

El 1940 es troba a París amb l’amic Carlos Baca-Flor i resideix al seu estudi fins al començament de la Segona Guerra Mundial. Aleshores es refugia a Pougues-les-Eaux fins al 1948, per bé que a partir de l’alliberament de París, viatja sovint entre Pougues-les-Eaux i París.

Després de diverses gestions, obté permís per tornar a Espanya gràcies al suport que rep de Tomàs Sunyer, col·leccionista d’art i amic seu. El desembre de 1947 exposa a La Pinacoteca, de Barcelona. El 1948, amb 77 anys, s’instal·la a l’Hotel Miramar del Port de Pollença. Aleshores té 77 anys. És objecte de nombrosos actes de reconeixement i d’homenatge, mentre la seva producció d’obres es fa lenta i pausada.

El 1950, Mallorca li tributa un homenatge amb motiu de l’exposició que presenta al Cercle de Belles Arts (Palma), l’unica individual que fa en vida a l’illa. El 1954 és nomenat acadèmic d’honor de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El 1957 és nomenat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. El 1957 rep la Gran Creu d’Alfons X el Savi. Mor l’estiu de 1959 al Port de Pollença als 87 anys d’edat.

La pintura

Comença pintant amb un detallisme gairebé exagerat, après de Modest Urgell, per evolucionar vers una pintura d’escenes nocturnes parisenques i escenes de cavalls, tractades amb pinzellades ràpides i soltes i realitzades amb sentit d’exaltació d’allò que és efímer i espontani. Són d’aquests anys (1898-1904) les obres titulades Paris, la nuit (1900 ca.), Interior, París (1900 ca.), Parisenca (1901 ca.), Estudi de cavalls (1901 ca.) i Blanquita ( 1902 ca.).

Entre 1905 i 1913 desplega una intensa activitat. Introdueix a la seva temàtica motius folklòrics valencians, que a partir del 1911 amplia a temes d’altres regions. També toca el tema dels toreros. Amb els temes valencians i els que afegeix posteriorment s’interessa per les grans composicions destinades a la decoració de grans edificis, palaus i casals. Corresponen a aquests anys (1905-1913) les obres titulades La núvia de Benimamet (1906 ca.), Joves de Burriana (1908 ca.), Camperols de Gandia (1909 ca.), València (1910 ca.), L’ídol (1910 ca.), Sevillana (1913 ca.), Madrilenya (1913 ca.), etc.

A partir del 1914, coincidint amb l’estada a Mallorca, introdueix a la seva temàtica els paisatges i els fons marins. També fa natures mortes, composicions de flors i de fruites, nocturns, composicions de figura  i retrats. Dota les seves composicions d’elements irreals amb el propòsit d’exaltar la realitat de la que parteix. Habitualment pren notes del natural i s’ajuda sovint amb l’ús de la fotografia. La pinzellada es fa guixada i empastada i el cromatisme guanya en intensitat. Entre 1914 i 1937 elabora les obres al taller, lentament i acurada, fet que propicia l’allunyament de la realitat de la que parteix. Són obres d’aquests anys (1914-1936) Parral mallorquí (1914 ca.), La figuera (1916-1918), El Pi de Formentor (1922 ca.), Nocturn. Cala Murta (1923 ca,), etc.

Hermen Anglada Camarassa, Primavera, lliris taronjats, oli/tela, 1945 ca.

El paisatges de Montserrat que pinta el 1937 i el 1938 incrementen el sentit de la irrealitat i de la fantasia. A Pouges-les Eaux reprèn els temes de les natures mortes i les flors. Les obres esdevenen més complexes i més carregades. Són d’aquest temps les dues composicions titulades Primavera. Flors a l’aire lliure (1945 ca.) i Primavera. Lliris taronjats (1945 ca.), dues peces magnífiques, que repeteixen el mateix motiu, són de mides similar, si bé varien les proporcions (110x82 i 99x109). Transmeten els sentiments que animen el pintor arran de l’alliberament de París (25-VIII-1944) i la victòria final dels aliats a Europa (7-V-1945). La primera va fer part de l’antiga col·lecció de pintura de Bartomeu Planas Rosselló. La segona féu part de l’antiga col·lecció de Bartomeu March Servera i vàries vegades va ser exposada al Palau March del carrer del Conqueridor (Palma). Les dues es reprodueixen al llibre de Fontbona-Miralles (1981).

Durant els darrers anys al Port de Pollença, Anglada repeteix fórmules i temes d’èpoques anteriors. S’ha dit que la seva pintura més característica neix de propostes modernistes i postimpressionistes, amb elements noucentistes. Tot plegat ho duu a un terreny en el que predominen els elements personals i subjectius. Són obres d’aquesta etapa Festa de matances (1948-1950), Mallorca (1950 ca.), Gall de Sant Pere (1948-1950), etc.

Segons la catalogació de Fontbona-Miralles (1981), el pintor realitzà tot al llarg de la vida suma d’uns 750 olis. A l’hora de parlar de l’obra d’Anglada no es poden deixar de citar els seus dibuixos.

Hermen Anglada Camarassa, Gall de Sant Pere, oli/tela, 1948-1950

Reconeixements i homenatges

El 1967 la seva esposa i la seva filla, Beatriu Anglada Huelin, converteixen la col·lecció privada del pintor en el Museu Anglada Camarassa, que resta ubicat en una part de la casa en què residí al Port de Pollença, si bé condicionada de nou per l’arquitecte Josep Ferragut. El 1988 la Caixa de Pensions “la Caixa” compra aquest fons i en destina una part a exposició permanent al Gran Hotel de Palma, seu de la Fundació “la Caixa” a les illes. El 1993 hi munta l’exposició “Anglada Camarassa al Gran Hotel” i n’edita un catàleg. Al Port de Pollença hi ha un monument amb el bust del pintor. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Hi ha obra seva a la Generalitat de Catalunya, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Museu d’Art Modern de Barcelona, Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, l’Ermitage (Sant Petersburg), Toledo Museum of Art (Ohio, EUA), Museu Nacional de l’Havana (Cuba), Musée Goya (Castres, França), Museu de Belles Arts de Bilbao, Museu de Sabadell, Musseu de Pontevedra, Cau Ferrat, Ajuntament de Palma, Fundació “la Caixa”, Fundació Barceló, Hotel Miramar, AENA, Fundació Plandiura, Patrimoni Nacional, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades.

Bibliografia

Francesc FONTBONA i Francesc MIRALLES, “Anglada-Camarasa”, Ediciones Polígrafa S.A., Barcelona, 1981.

José M. PARDO, “Anglada Camarasa, Hermenegildo”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 81-110, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “Anglada-Camarasa al Gran Hotel. Redescobrir una època”, Exposició juliol-agost, Fundació “la Caixa”, Palma, 1993.

Francesc FONTBONA i Francesc MIRALLES, “La col·lecció Hermen Anglada-Camarasa”, Catàleg-1993, pàg. 41-49.

Gabriel FUSTER MAYANS, “Anglada Camarasa”, Atlante ed., Palma, 1958.

Joana M. PALOU, “Anglada Camarassa i Mallorca” GEM, t. 1, pàg. 185, Palma, 1993.

GEM, 1, 184-185.