Prudenci-Joan Alcón Agustín "Joan Alcón" (València, 30 de gener de 1937 – Palma, 23 d’octubre de 2012)

Artista pintor. Format a la Reial Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València, comença a exposar el 1956. Amplia estudis a París (1960-63) amb una beca del Govern francès i a Alemanya (1965-70). El 1974 fixa la residència a Mallorca i munta l’estudi a un annex de la casa que té a Son Espanyol (Palma). Té relacions de parentiu amb Josep Agustín Palmer (1895-1977), antic redactor del diari “Última Hora” i, durant un temps, president del seu Consell d’Administració.

Al llarg de la seva trajectòria professional, de 53 anys de durada, obté nombrosos premis i reconeixements, entre els quals cal citar els següents: medalla d’or de pintura del SEU, medalla d’or del IV Saló de Benimar (Alacant) (1956), premi Elcano de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Sevilla (1960), medalla d’or del Certamen Internacional de Pintura de Pollença (1972) i premi Ciutat de Palma de Pintura (1973). Té una entrada al seu nom en la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

La pintura que fa es caracteritza per l’ús freqüent de textures matèriques, un cromatisme intens i ben contrastat, la utilització esporàdica de formes geomètriques i la força expressiva que dóna al gest de la pinzellada. La temàtica abasta el rostre humà, preferentment el femení, el nu, les natures mortes, el paisatge naturalista i l’abstracció expressionista. Els seus treballs s’insereixen dins l’àmbit figuratiu, propi d’un realisme fantasiós d’inspiració onírica i poètica. Crea atmosferes de pau i soledat, que en la pintura de rostres i nus es presenten amarades d’un erotisme dolç i delicat. Han analitzat la seva obra els crítics d’art Josep Bauzà i Pizà, Gaspar Sabater, Josep Perelló Paradelo, Joan Pla Garcia, Josep M. Almagro, Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, Josep Piñol, Damià Ramis Caubet i altres.

Joan Alcón, Sense títol, mixta/tela

Fa nombroses exposicions individuals i participa en moltes exposicions col·lectives a les Balears, Península, França, Alemanya, Suècia, Itàlia, Àustria, Regne Unit, EUA i Veneçuela. El 1976 participa a l’exposició dedicada al realisme fantasiós que es fa a Viena (Àustria). Del 23 de setembre al 16 d’octubre de 2012 presenta una important exposició, la darrera que fa en vida, a l’Auditori i Palau de Congressos d’Águilas (Lorca, Múrcia), que és inaugurada pel regidor de cultura i patrimoni, Francisco Miguel Martínez, acompanyat del pintor Manuel Coronado, amic de l’artista, del crític d’art Antonio Martínez Cerezo i d’un públic nombrós.

És una persona d’esperit positiu, jovial i optimista, que troba en la pintura i en la música els principals motius de satisfacció i gaudi. Sociable, bon conversador i amic dels amics, demostra un esperit lluitador i disciplinat en els processos de recuperació física que ha de seguir després d’un episodi cardiovascular. Rodejat d’afecte, simpaties i de la companyia dels seus, Rainer, Denise, Lourdes i Miquel, mor a Palma l’octubre de 2012, als 75 anys.

El vaig conèixer personalment el 1976 a través de la seva esposa Cristina, que aleshores treballa en el despatx d’administració de finques de Josep Alemany. El vaig visitar vàries vegades, sol i acompanyat, a l’estudi de Son Espanyol i li vaig comprar dues teles: un paisatge i una composició de rostres amb la imatge, seductora i colpidora, de Cristina. El vaig acompanyar en diverses inauguracions d’exposicions a Palma i Pollença. Ens trobem diverses vegades a la Galeria Jaume III (Palma). Ens trobem per darrera vegada davant de l’edifici Minaco, a les avingudes de Palma, on tenim una conversa animada pel seu bon humor i la cordialitat que el singularitza. Parlem de pintura, pintors, exposicions i d’una propera visita a l’estudi que s’ajorna a causa d’una leucèmia inoportuna i cruel.

Joan Alcón Agustín, Paisatge, 2005 ca.

Bibliografia

Damià RAMIS CAUBET, “Alcón: luz, sombra y penumbra de la realidad”, Catàleg, s/d.

Marià PLANELLS, “Juan Alcón: nuevo realismo ideográfico”, Batik, núm. 50, Palma

A. SPAETH, “Alcón”, catàleg, Galeria de arte Jaime III, Palma, s/d.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 1, 78

Sebastià Gayà Riera (Felanitx, Mallorca, 30 de juliol de 1913 – Palma, 23 de desembre de 2007)

Prevere, canonge, cofundador i promotor dels cursets de cristiandat. El seu pare dirigeix a Felanitx un col·legi privat de batxillerat fins que el 1919 emigra amb la família a Buenos Aires. El fill, amb 14 anys, torna a Mallorca el 1927 per ingressar en el seminari diocesà de Sat Pere. Mentre estudia filosofia ingressa per oposició al Col·legi  Major de Nostra Sra. de la Sapiència (Palma), del qual és elegit rector. Rep l’ordenació sacerdotal el 22 de maig de 1937.

Després de prestar serveis a la direcció de presons i a la secretaria de Capitania General (Palma), s’encarrega de l’assistència religiosa del Regiment d’Enginyers (Palma). Alhora, s’incorpora al seminari diocesà com a professor de literatura universal i de llengua catalana. A més, és professor de religió dels col·legis Cervantes i Lluís Vives.

El 1947 és nomenat pel bisbe Joan Hervàs canceller secretari de la Diòcesi (1947-1955) i poc després canonge de la Seu. És consiliari diocesà dels Joves d’Acció Catòlica, delegat episcopal de la peregrinació a Santiago de Compostela (1948) i director de l’escola de dirigents dels Cursets per a caps de peregrins. El 1948 assisteix a la clausura del primer curset de cristiandat, que té lloc en el monestir de Sant Honorat (Randa) del 7 al 10 de gener de 1949. D’aleshores ençà es manté en relació amb el moviment dels cursets, en els quals participa com un dels iniciadors, impulsors i dirigents del moviment.

El 1956 es nomenat membre de la Comissió Catòlica Espanyola d’Emigració, des de la qual impulsa l’expansió internacional dels cursets. Es trasllada a Madrid, per bé que durant el curs 1957/58 imparteix l’assignatura d’Història de la Filosofia al seminari de Mallorca. El juny de 1958 torna a Madrid i el 1962 és designat vicedirector executiu i secretari nacional dels cursets de cristiandat, càrrec que l’obliga a viatjar molt, fins al punt que al llarg de la vida visita més d’un centenar de països per raons del seu treball. En atenció a la rellevància dels seus serveis, és designat prelat d’honor de Sa Santedat.

El 1984 és operat del cor i uns anys després (1988) es jubila. Torna a Mallorca i s’allotja a la residència d’ancians de Sóller. Mor als 94 anys. El 29 de desembre de 2007, a partir de les 12 h, es diu una missa de cos present a la capella del monestir de Sant Honorat (Randa) i, tot seguit, és conduit a peu al cementiri de Randa. En finalitzar l’acte, els assistents canten l’himne “De colores” i altres cançons acompanyades a la guitarra. Al funeral, que té lloc el 3 de gener següent a la Seu, assisteixen el bisbe de Terrassa, el bisbe emèrit de Corocoro (Bolívia), 16 preveres, familiars, cursillistes i un públic nombrós.

Publica “Reflexión para cursillistas de Cristiandad” (1960) i “La segunda evangelización de Europa en el pensamiento de Juan Pablo II. Documentos y estudios” (1990). Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig ser alumne seu d’Història de la Filosofia en el curs 1957/58. Record que duia les classes molt ben preparades i explicava els temes amb gran claredat i eloqüència. Afegia a les explicacions sucosos comentaris sobre qüestions d’actualitat, costums, anècdotes i fets diversos, a través dels quals ens demostra una elevada qualitat humana i un gran nivell intel·lectual. Imparteix el curs, tot aprofitant un recés en les funcions que té al capdavant de la Comissió Nacional d'Emigració. Ordenat i pulcre, s'agrada de vestir amb discreta i sòbria elegància. Dotat d'una gran capacitat de treball, manté durant molts d'anys un ritme de 12 hores diàries o més de feina.

Bibliografia

Santiago MIRÓ, entrevista, juliol 1998, www.entrevistasenmadrid.blogspot.com,

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 7, 209

ÚLTIMA HORA, “Solemne entierro de monseñor Sebastià Gayà Riera, www.cursilloenmadrid.org, 2007

José PACHECO, “Ha falllecido Sebastián Gayá Riera, uno de los iniciadores de los cursillos de Cristiandad”, www.lavozdelamor.blogspot.com.es, 2008

Raimon Clar Garau (Algaida, Mallorca, 2 de desembre de 1931 – Palma, 6 de març de 2010).

Jurista, notari i polític. Fill de Josep i Assumpció, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (1940-1948) amb brillants qualificacions. És condeixeble d’Antoni Bernat Girbent, Antoni Roig Muntaner, Sebastià Planas Llabrés de Jornets, Joan Juan Marquès, etc. Fa la carrera de Dret a Madrid, on es llicencia (1953). Guanya (1957) les oposicions de notari i exerceix a les localitats de Gérgal (Almeria), Belvis de la Jara (Àvila), Lalín (Pontevedra) i Palma (1971-2001).

Del 1961 al 1963 és professor de dret civil de la Universitat de Madrid. Entre 1974 i 1977 és degà del Col·legi de Notaris de les Balears, conseller del Banc de Crèdit Balear i president de la Federació Catòlica d’Associacions de pares d’alumnes. A més, és professor (1985-88) de Dret Mercantil de la UIB.

El 1975 funda i dirigeix l’associació Concurrència Democràtica Balear (1975-76), que s’integra en la coalició d’Unió del Centre Democràtic i en el partit que, després de les eleccions, es crea amb el mateix nom. Encapçala la llista de la UCD a les eleccions generals del 1977, que obté 4 dels 6 diputats de les Balears. Com a diputat presideix la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats, fa part de l’assemblea de Parlamentaris de les Balears i és conseller de Cultura (1978-79) del Consell General Interinsular. Aprovada la Constitució, el 1979 abandona la política.

Fa part de la comissió que elabora l’avantprojecte de llei de la reforma de la compilació de Dret Civil de les Balears. El 1975 es elegit president del Cercle Mallorquí. En els anys 90 fa part del grup que prepara la documentació prèvia a la canonització del beat Ramon Llull. També presideix l’Acadèmia de la Cuina i el Vi de Mallorca i participa en el consell assessor del Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (2001-2006). El 2007 és membre de la Comissió Assessora de Dret Civil del Govern de les Illes Balears. També és membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears. Jubilat el 2001, mor a Palma als 78 anys. El parlament de les Illes Balears, presidit aleshores per Aina Rado, el distingeix amb la medalla de la institució (31 de maig de 2010).

Vaig participar a les reunions prèvies a la constitució de l’associació Concurrència Democràtica Balear, que tenen lloc en un local del carrer de Sant Gaietà (Palma) i en els sopars de companyonia que es fan a un restaurant del mateix carrer. Moltes gestions que he de fer davant notari me les resol ell, com la compra de la casa que els meus pares tenien llogada al carrer Via Roma.. Anys més tard tornem a coincidir a la Comissió Assessora del Museu “Es Baluard”. La seva afecció a la pintura i una selecta col·lecció pròpia d’obres excel·lents demostren el seu bon criteri artístic i el seu gust per la pintura de l’illa.

Va ser un home de clara intel·ligència, de tracte exquisit i eficaç i d’un gran nivell cultural. Senzill i proper, l’interessen tots els assumptes que afecten les illes, inclosos els de caràcter econòmic. Cada any em demana un exemplar de la darrera edició de l’Evolució econòmica i sempre que pot assisteix a l’acte de presentació de l’obra, que aleshores es fa habitualment als salons de l’Hotel Palas Atenea (Palma).

Miquel Font Cirer (Palma, 4 de gener de 1941 – 21 de febrer de 2011)

Bibliòfil, impressor i editor.

Estudia el batxillerat al col·legi La Salle (Palma) (1951-57), on és condeixeble de Miquel Ferrà Martorell, Josep Carles Tous, Gabriel Moll Blanes, Miquel Deyà, etc.

Afeccionat a la fotografia, munta un laboratori propi a la Plaça Major (Palma), dedicat a la realització de fotografies que publica a la premsa local. El 1970 funda la impremta Imatge/70, dedicada a la publicació de llibres i cartells. En els primers anys 70 publica els cartells i fullets dels partits politics no legalitzats. Per a l’exposició “Miró 80”, que es presenta (1973) a la seu del Col·legi d’Arquitectes imprimeix un cartell inspirat en els colors de la bandera republicana, fet que provoca un procés que no prospera arran de l’amnistia del 1977.

El 1984 crea l’empresa editorial “Miquel Font editor”, que publica llibres sobre la història i la societat de Mallorca distribuïts en 14 col·leccions, com ara “Miramar” (dedicada a l’arxiduc Lluís Salvador), “Obres de Ramon Llull” (edicions facsímils), “La Rodella” (temàtica jueva), “Imatges d’ahir” (àlbums fotogràfics dels pobles de Mallorca), “Arca de Noé” (biografies), etc.

Com a bibliòfil reuneix una biblioteca de més de 15 mil títols sobre temes de les Balears i una trentena de pel·lícules anteriors a la Guerra Civil relacionades amb les Balears. També té arxius i col·leccions de fotografies antigues i modernes.

Treballador i estudiós, acumula una gran cultura. Es recordat com un contador entranyable d’històries i anècdotes. Persona discreta i austera, no s’agrada de ser fotografiada. Són col·laboradors seus Valentí Puig i José Carlos Llop. Sempre compta amb l’amistat de Lleonard Muntaner i Lluís Ripoll. Té les entrades Miquel Font editor (v. 11, 28-29) i Font Cirer, Miquel (v. 5, 371) a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Mor sobtadament el febrer de 2011 als 70 anys. Continua la seva labor el fill Miquel Font Poquet, responsable de l’editorial des del 1999. La filla porta la direcció del Taller 6A.

Pere Vidal Amengual (Palma, 30 de juny de 1934 – 20 d’octubre de 2012)

Empresari. Fill de Joan i Paula, estudia el batxillerat a l’Institut Ramon Llull (Palma) (1945-1952), on es condeixeble de Vicenç Jasso, Joan Miquel Marcó i Antoni Soto.

Dedicat al sector de l’hostaleria, des de la joventut desplega l’activitat professional en l’àmbit de les sales de festes i és director d’importants establiments d’oci com “El Cortijo Vista Verde” i altres. En els anys 60 treballa en el Sindicat de l’Espectacle, des d’on impulsa la creació (1976) de la patronal de les discoteques, de la qual és designat secretari general. Com a vocal del Foment del Turisme de Mallorca, promou el Musical Mallorca, esdeveniment que obté amb tres edicions una notable repercussió dins l’àmbit espanyol i europeu.

Elegit president de l’Associació d’empresaris de sales de festes, discoteques i similars de les Balears (2000-2011), ocupa la presidència del sector a nivell de tot l’estat (2006-2010). Afeccionat als esports, és directiu de l’equip de bàsquet del Patronat Obrer.

Distingit amb el nomenament de cavaller de l’Ordre de Cisneros, rep la medalla d’or del Foment del Turisme de Mallorca i la de l’Associació d’Empresaris de Sales de Festes de les Balears, de la qual és designat (2011) president d’honor. Casat amb Joana, és pare de tres fills (Joan, Paula i Joana Maria). Excel·lí per la capacitat de negociació, les habilitats dialèctiques i l’esperit emprenedor.

Bartomeu Fortesa Pujol (Felanitx, Mallorca, 17 de juny de 1939 - Barcelona, 6 de desembre de 2000)

Filòsof, investigador i professor.

Fill de Bartomeu Fortesa Pinya (1894-1957), enginyer agrònom i escriptor, i d’Elisa Pujol Solanellas, natural de Reus, té dues germanes (Aina i Elisa) i un germà (Francesc “Xisco”). Els pares viuen durant 10 anys (1934-44) a Felanitx, ja que el pare és el director de l’Estació Enològica i professor de ciències naturals de l’Institut. Tot seguit i durant quatre anys (1944-48) resideixen a Son Ferreret (Gènova) fins que passen (1948) a ocupar una casa de nova construcció que l’àvia paterna, Aina Pinya Cortès (1862-1963), ha fet construir per a ells al carrer Faust Morell (Palma), segons plànols que havia deixat enllestits el fill arquitecte, Guillem Fortesa Pinya (1892-1943). La família paterna descendeix dels Fortesa de Can Querol.

Família Fortesa Pinya, 1950 ca. Bartomeu Fortesa Pujol és el
tercer de la segona fila (drets)

Fa el batxillerat i el curs preuniversitari al col·legi La Salle, de Palma (1949-56). El 1956 ingressa en el seminari diocesà de Mallorca, on fa amb dos anys els tres cursos de filosofia (1956-58). El 1958 es trasllada a Roma per estudiar teologia a la Universitat Gregoriana, on es llicencia amb un “cum laude” (1962). Ordenat de prevere (1963), torna a Mallorca i és destinat com a vicari cooperador a la parròquia d’Artà. Es trasllada a Barcelona, on se secularitza en els primers anys de la dècada dels 70, es casa i munta una botiga de mobles que gira sota el nom comercial de “Orden”. Fa una llarga estada d’estudis a Munic (Alemanya) i el 1977 torna a Roma, on obté amb “magna cum laude” la llicenciatura en filosofia a la Universitat Gregoriana. El 1978 es llicencia en filosofia a la Universitat de Barcelona i el 1993 hi obté el doctorat amb la tesi “Empirisme i objectivitat a la filosofia de Thomas Hobbes”.

Guanya per oposició plaça de professor agregat (1979) i, posteriorment, una càtedra (1981) de filosofia d’institut. El 1999 passa a ser professor de la Universitat Ramon Llull, on imparteix un curs de doctorat sobre Hobbes. Dedicat a la investigació, desplega una intensa activitat amb l’equip KAL de la Universitat de Barcelona, del qual és el coordinador. Publica “Maquiavelo y Hobbes. Selección y presentación de textos político-filosóficos” (1984), “Thomas Hobbes: Libertad y necesidad, y otros escritos” (1991), “Empirisme i objectivitat a la filosofia de Thomas Hobbes” (la seva tesi doctoral) (1994) i “L’objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes” (1999). A més, publica articles d’investigació a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia i a revistes especialitzades com “Convivium”, “Veritas” i “Archives de Philosophie”.

Publica treballs sobre patrística, art (“L’imaginari del Barroc”, conferència, 12-V-2000), crítica literària i ètica. Amb línia amb els treballs sobre Thomas Hobbes i gràcies a una excel·lent preparació filològica, tradueix del llatí a l’espanyol l’obra “De Corpore” (El Cuerpo), que es publica el 2010. A la revista “El Mirall”, de l’Obra Cultural Balear”, publica “Bartomeu Fortesa Pinya: reflexos” (1994), escrit dedicat a comentar la figura del seu pare. A partir del 1994 és corresponsal a Espanya i Portugal del “Bulletin Hobbes” i membre de la New York Academy of Sciencies. Des del 1992 és membre de la Societat Catalana de Filosofia, de la Junta Directiva de la qual és vocal a partir del 1998.

Casat amb Dolores González Ruana, és pare de tres fills. Equilibrat, rigorós, ordenat, auster, cult i feiner de mena, treballa sense peresa amb el desig de ser exhaustiu en les anàlisis que fa i en la recerca de fonts i referències. Afeccionat a la música, s’agrada d’escoltar Mozart, Beethoven, Bach i, sobretot, peces gregorianes. Moltes vegades el vaig sentir alabar la missa gregoriana de difunts. És afeccionat al teatre i procura anar a totes les representacions que té a l’abast. Sent predilecció per “Un tramvia anomenat desig”, de Tennessee Williams. Afeccionat a la lectura de prosa i poesia, durant un temps té com a llibre de capçalera una antologia poètica de Miquel Hernández, que actualment conserva Joan Pla. S’agrada de fer sovint llargs recorreguts amb el BMW. Mai no oblida la relació de la seva nissaga paterna amb el poble jueu i, quan cal, es mostra identificat amb les seves arrels, que també són les meves. Malalt i amb problemes de dicció durant un temps, suporta el seu estat amb una presència d’ànim admirable, sense deixar de treballar.

No es desvincula mai de Mallorca, a la qual se sent lligat genèticament i vitalment. A Sant Telm (Andratx) té un apartament en el qual passa caps de setmana i temporades a l’estiu. A l’illa manté amistats de tota la vida, com les que el lliguen a l’escriptor i periodista Joan Pla, al catedràtic Romà Pinya Homs, al seu cunyat Ramon Rosselló, al prevere Jaume Santandreu, als cosins Aina i Carles Fortesa, als amics “cursillestes” i altres. Participa a les XVIII Jornades d’Estudis Locals, que tenen lloc a Palma del 15 al 17 de desembre de 1999, amb la comunicació “Aristòtil en el tombant de l’Edat Mitjana”, que publica (2000) l’Institut d’Estudis Baleàrics, que està dedicada, entre altres qüestions, a analitzar alguns aspectes de la relació entre Ramon Llull i el filòsof grec. Els quatre germans són propietaris per herència (1963) de la possessió de Son Santiscle, també dita Es Rafal (Palma), situada entre el Camí dels Reis i la carretera de Palma a Puigpunyent, que és de la família des del 1753. 

El 6 d’octubre del 2000 llegeix la ponència “La formació de la tradició política” en els col·loquis de Vic. El 6 de novembre de 2000 llegeix la lliçó inaugural del curs 2000/01 de la Societat Catalana de Filosofia, que tracta el tema “Ètica de l’home i ètica del ciutadà”. El 5 de desembre de 2000 mor a Barcelona, sobre les 14:15 h, als 61 anys d’edat. Amb motiu del seu traspàs la Societat Catalana de Filosofia dedica a la seva memòria el dotzè anuari (2001) i la publicació dels col·loquis de Vic (2001). 

Som condeixebles d’estudis primaris al col·legi La Salle de Palma juntament amb Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Agustí Estela Ripoll, Josep Antoni Barceló Rosselló, Salvador Llamas Fuentes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Cabot Company i altres. Anys més tard, coincidim com a estudiants de filosofia a les aules de Son Gibert. Entre 1956 i 1960 mantenim una bona relació d’amistat. Els dos elaborem per al certamen anual de 1959 el treball “La filosofia en els textos de Pius XII”, que obté el premi. Els estius sovint anem d’excursió amb bicicleta a Portals Vells i a altres indrets de l’illa, com Valldemossa. Ell, Joan Pla i jo formem en aquells anys una espècie de tern avingut i força actiu. Fan part del grup Vicenç Jasso, Josep Noguera, Biel Vidal Arcas, Jaume Muntaner, Manolo Haro, Marià Cortès, Guillem Ramis, Bernat Pou, Gaspar Aguiló, Josep Antoni Fuster, etc. Separats pels camins de la vida, Tomeu em convida a la seva missa nova (1963), que compta amb la presència i la paraula del jesuïta argentí Hugo Achával, que a Roma havia estat conseller seu i meu.

Convocat per Joan Pla, assisteixo a la missa que, el dilluns 11 de desembre de 2000 a partir de les 19:30 h, ofereixen en sufragi seu a la capella de la Casa de l’Església la família, amics de joventut i els “cursillistes” amb els quals mai no perdé el contacte. Per desig seu la cerimònia s’acompanya de fragments de la missa de rèquiem de Mozart, de la qual cosa té cura el seu fill Israel. Diu la missa i fa el sermó Jaume Santandreu. Hi són presents Marià Cortès, Joan Horrach, Joan Pla, Miquel Alenyà, Romà Pinya, etc. Ocupen la presidència la vídua Lola i els tres fills, les germanes Aina i Elisa, i Ramon Rosselló. Abans del condol, Romà Pinya, Joan Pla, la fillola Catalina Rosselló i la filla Maria Fortesa, llegeixen paraules d’homenatge a l’amic, al padrí i al pare.

Bibliografia:

Salvador GINER, Israel FORTEZA i Jordi SALES, “L’actualitat de Thomas Hobbes i la traducció de Bartomeu Forteza del De Corpore”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XXII, 63-76, 2011.

F. J. FORTUNY, “Història de la filosofia, avui”, dedicatòria, lliçó inaugural del curs 2002/03 de la Societat Catalana de Filosofia, XIV, 7-29, 2003.

Dídac RAMÍREZ SARRIÓ, “A la memòria de Bartomeu Forteza”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XII, separata, 2001.

Josep MONTSERRAT MOLAS, “Estudis hobbesians del segle vint”, dedicatòria, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XII, 2001.

“Son Santiscle”, Possessions de Mallorca, www.possessionsdepalma.net.

“Bartomeu Forteza i Pujol”, nota biogràfica annexa a l’edició de “L’objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes”, Edicions Universitat de Barcelona, 1999.

Joan PLA GARCIA, “Las Orlas”, P & P ediciones, 253, 1989.

Francisco "Xisco" Forteza Pujol (Felanitx, Mallorca, 17 de maig de 1942 – Madrid, 12 de setembre de 1995)

Advocat, directiu d’empreses i dirigent dels cursets de cristiandat. Fill de Bartomeu Fortesa Pinya (1894-1957), enginyer agrònom i escriptor, i d’Elisa Pujol Solanellas, té dues germanes (Aina i Elisa) i un germà (Bartomeu, 1939-2000). La família paterna descendeix dels Fortesa de Can Querol.

Fa el batxillerat i el curs preuniversitari al col·legi La Salle, de Palma (1952-59). Estudia a la Universitat de Madrid, on es llicencia en Dret (1964). Exerceix d’advocat a Madrid fins que passa a fer funcions d’assessoria jurídica i de gestió a Renfe i, posteriorment, a Transportes Interurbanos de Tenerife SA. El 1981, arran de la creació de les empreses mixtes Cigar-Canaria i Tabacanaria, és designat director de relacions industrials del grup. El 1982 ascendeix a director general de Cigar-Canaria i president de la Confederación de Industriales Tabaqueros de Canarias. El 1990 és elegit secretari general i cap executiu de relacions internacionals de la citada confederació.

Francesc "Xisco" Fortesa Pujol, 1990 ca.

Des de l’època d’estudiant a Palma fa part del moviment dels cursets de cristiandat, del qual esdevé un dels principals dirigents i un dels teòrics més sòlids. Amb Eduard Bonnin Aguiló (1917-2008), fundador del moviment, i Bernat Vadell publica “Vertebración de ideas” (1962). Amb Eduard Bonnin publica “Evidencias olvidadas” i "Cursillos de cristiandad, realidad aún no realizada" (1971). El 1992 en defensa els seus postulats publica “Historia y memoria de Cursillos”. Les dues primeres obres han estat reeditades per la Fundació Eduard Bonnin Aguiló. La quarta està disponible de franc a la xarxa.

El juny de 1966 es casa amb Carmen Garcia Maura (Carmen Maura) (Madrid, 1945), besnéta de Bartomeu Maura Montaner (1844-1926), a l’església de San Pedro Mártir, dels agustins d’Alcobendas. Són pares de Carmen i Pablo. El 1970 se divorcien i anys més tard ell contreu un segon matrimoni.

Tot al llarg de la vida manté relacions amb Mallorca a través de la família, l’amistat amb Eduard Bonnin, la vinculació amb els cursets de cristiandat, el cosí Carles Fortesa Steegman, Romà Pinya Fuster i Romà Pinya Homs.

El vaig conèixer personalment arran de la meva amistat amb el seu germà Tomeu. Vaig assistir al parlament que féu (1957), amb 15 anys, al saló d’actes del col·legi La Salle davant el bisbe Jesús Enciso en defensa dels cursets de cristiandat. Record l’entusiasme amb el qual un dia durant el descans d’una projecció a la Sala Augusta ens contà (1961), a mi i a Joan Pla, en presència del seu germà Tomeu, l’amistat que tenia amb Carmen Maura i la fascinació que sentia per ella.

Després d’un temps de malaltia inesperada, mor a Madrid als 53 anys d’edat. Descansa en el cementiri de l’Almudena (Madrid).

Fonts d’informació:

-ABC, 18-VI-1966, pàg. 105.

-ABC, 13-IX-1995, pàg. 91.

-El País, Necrológicas, 14-IX-1995.

-Francisco FORTEZA PUJOL, “Historia y memoria de Cursillos”, edició digital disponible de franc a la xarxa des del 2000.