Caixa de les Balears "Sa Nostra". Directors i directors generals

Alexandre Rosselló Pastors ................. 1882-1884
Càrrec vacant (ocupat
successivament pels vocals
de torn de la Comissió
Administrativa) ................................... 1884-1935
Francesc Socias Ferragut ..................... 1935-1937
Ramon Ferragut Sbert .......................... 1937-1950
Felip Morell Villalonga ......................... 1950-1968
Carles Blanes Nouvilas ......................... 1968-1993
Pere J. Batle Mayol .............................. 1993-2009
Pau M. Dolç Bover ............................... 2009-actualitat

Caixa de les Balears "Sa Nostra". Presidents (1882-actualitat)

(1882-1894)Antoni M. Sbert Borràs

(1894-1903) Francesc Manuel de los Herreros Schwager

(1903-1926) Antoni Rosselló Nadal

(1926-1932) Antoni Sbert Canals

(1932-1934) Antoni Bosch Mas

(1934-1959) Miquel Rosselló Alemany

(1959-1975) Rafel Blanes Tolosa

(1975-1976) Rafel Villalonga Blanes

(1976-1977) Fulgenci Rosselló Coll

(1977-1989) Josep Zaforteza Calvet

(1989-1991) Ferran Alzamora Carbonell (1r mandat)

(1991-1996) Joan Forcades Juan

(1996-1999) Antoni L. Marí Ramon

(1999-2002) Miquel Capellà Moià

(2002-2002) Miquel Pocoví Juan

(2003-2005) Llorenç Huguet Rotger

(2006-act.) Ferran Alzamora Carbonell (2n mandat)

Pere Costa Porto (Palma, Mallorca, 4 de desembre de 1933)

Economista. Estudia el batxillerat (1943-1950) al col·legi de Monti-sion, de Palma. Fa la carrera militar i és destinat a Barcelona. Estudia Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona, on se llicencia (1962). Participa en la creació (1964) a Palma de l’empresa Servei d’Estudis i Programació Tècnica i Econòmica (SEPTE), dedicada a la prestació de serveis d’informació i d’assessorament econòmic, demogràfic i tècnic. A través de l’esmentada societat elabora informes per als Plans Generals d’Ordenació Urbana de Pollença, Calvià i Palma i per al Pla Provincial d’Urbanisme de les Balears. A més, és professor (1964-1968) d’economia i estadística de l’Escola de Relacions Públiques i de l’Escola de Turisme de les Balears.

El 1969 s’incorpora a la plantilla de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera. Publica en el butlletí de la Cambra nombrosos treballs referents a l’economia i el turisme de les Balears, entre els quals destaquen “El turismo y la magia”, “El turismo como condicionante de la programación de nuestra industria” i “Previsiones de la evolución futura del turismo en Baleares”. Alhora dóna impuls i continuïtat als estudis de la conjuntura industrial de Mallorca.

És un dels inspiradors del “Informe econòmic”, que Sa Nostra publica anualment entre 1968 i 1973 i que dóna pas posteriorment a l’informe conjunt de Sa Nostra i Banca Catalana titulat “Evolució econòmica. Les Balears”, més endavant dit “Informe econòmic i social de les Illes Balears”.

L’Ajuntament de Palma i la Cambra Oficial de Comerç li comanen (1972) l’elaboració de l’estudi “Cost d’insularitat”, publicat (1973) pel Servei d’Estudis de Banca Catalana. El 1975 passa a treballar a l’Ajuntament de Palma com a economista municipal.

Els seus treballs suposen per a l’anàlisi econòmica regional un salt qualitatiu amb relació als anteriors en incorporar una metodologia d’anàlisi basada en una perspectiva temporal àmplia, en una acurada selecció de la informació disponible i en l’estudi de la realitat a la llum de la teoria econòmica. Se jubila el 2003, als 70 anys.

Casat amb Teresa Gené, és pare de dues filles. Afeccionat a la lectura, l’excursionisme i l’esport, manté actualitzada l’anàlisi de la realitat econòmica de les Balears.

Bibliografia

GEM, 4, 150

AA.DD, “Qui és qui a Mallorca”, pàg. 150, Promomallorca ed., Palma, 1999

Joan PLA, “Las Orlas”, P i P editors, Palma 1989

Presidents i presidentes nacionals de Creu Roja Espanyola (1867-2013)

Assemblea de Creu Roja Espanyola (1867-1900)

(1867-1870) Sebastián-Gabriel de Borbón y de Braganza,
infant d’Espanya, president, i Manuel Català de Valleriola
y Mateo, delegat del president

(1870-1876) José-Joaquín Agulló Ramón, comte de
Ripalda, president

(1877-1888) Luis Pérez Rico, president

(1888-1892) Francisco de Cubas y González-Montes,
marquès de Cubas, president

(1892-1893) Fernando Primo de Rivera y Sobremonte,
marquès d’Estella, president

Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1900-1931)

(1893-1914) Camilo García de Polavieja y del Castillo,
marquès de Polavieja, primer comissari reial i president

(1914-1916) Fernando María de Baviera y Borbón,
comissari reial i president

(1916-1916) Luis María Patiño y de Mesa, marquès de
Castelar, comissari reial i president

(1916-1923) Eladio Mille Suárez, comissari reial i president

(1923-1931) José Mª. de Hoyos y Vinent, marquès de
Hoyos, comissari reial i president

(1931-1931) Manuel Álvarez de Toledo y Samaniego,
marquès de Miraflores, comissari reial i president

Comitè Central de Creu Roja Espanyola (1931-1939)

(1931-1933) Marcelino Pascua Martínez, president-delegat

(1933-1936) Ricardo Burguete Lana, president

(1936-1939) Aurelio Romeo Lozano, president

Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1936-1978)

(1936-1940) Fernando Suárez de Tangil y Angulo, comte de
Vallellano, president

 (1940-1941) Enrique Suñer Ordóñez, president

(1942-1957) Manuel Martínez de Tena, president i delegat
del Govern

(1957-1965) Antonio Mª. de Oriol y Urquijo, president

(1965-1967) José de Diego López, president

(1967-1969) Enrique de la Mata Gorostizaga, president

(1969-1974) Francisco Queipo de Llano y Acuña, marquès
de Toreno, president

(1974-1976) María Belén Landáburu González, presidenta

(1976-1978) Casilda de Silva-Bazán y Fernández de Henestrosa,
marquesa de Santa Cruz, presidenta

Assemblea General i Comitè Nacional de Creu Roja
Espanyola (1978-act.)

(1978-1985) Enrique de la Mata Gorostizaga, president

(1985-1990) Leocadio Marín Rodríguez, president

(1990-1994) Carmen Mestre Vergara, presidenta

(1994-2015)  Juan Manuel Suárez del Toro y Rivero, president
(2015-act.)    Javier Senent García, president

Breu història de la sobrassada

Embotit cru de carn i de xulla de porc capolades i pastades amb pebre bord (pebre vermell), pebre coent i sal. És una de les referències gastronòmiques de Mallorca.

Amb la massa que s’obté s’omplen els budells del mateix porc. Les peces se cusen, fermen i renten amb aigua i pebrebó. Si el budell és prim, el producte s’anomena llonganissa i es consumeix el primer hivern. Si el budell és gros, s’anomena sobrassada i és consumeix a l’estiu. Les peces de més grandària (bisbe) es consumeixen a l’època de les matances de l’any següent. La sobrassada sense embotir se consumeix de seguida. Les matances se fan habitualment per Sant Martí (11 de novembre).

Es menja crua, torrada o fregida. Sovint es menja untada sobre una llesca de pa o sobre galetes d’oli. Les peces es conserven penjades en una estança ben orejada, fresca i seca. Es prepararen plats tan gustosos com els ous ofegats amb sobrassada, els ous al forn amb sobrassada, els ous fregits amb sobrassada, la sobrassada amb mel, la coca o l’ensaïmada amb tallades de sobrassada, la sobrassada amb suquet, etc.

El producte es defineix quan arriba d’Amèrica el pebre bord, també dit pebre vermell. El pebre bord és conegut i usat a l'illa entre final del segle XVII i principi del segle XVIII, per bé que les primeres partides arriben a la Península Ibèrica en el curs del segle XVI. El nom de l'embotit deriva probablement de la paraula siciliana “soprassata”, que apareix usada en català en escrits de 1403, tot referint-se a un tipus d’embotit sicilià de porc. Possiblement l’antecedent de la sobrassada és un embotit de porc, sicilià o mallorquí, anterior al s XVI, que no té encara el color vermell i l’aroma que li dóna el pebre bord.

“Fermar els gossos (o els cans) amb llonganisses” vol dir que es viu en l’abundància. “Hi ha més dies que llonganisses” i “Hi ha més setmanes que sobrassades” són dites que signifiquen que hi ha temps per a tot.

Bibliografia

GEM, 16, 319

Antoni TUGORES i Antònia SUREDA, “Els millors plats de la cuina popular de Mallorca”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2013.

WIKIPÈDIA

DCVB

Breu història de les carxofes

Les carxofes o escarxofes són el fruit de les carxoferes, que pertanyen a la família de les margalides i a l’espècie dels cards.

La carxofera prové de l’est d’Àfrica, des d’on passa a Egipte per estendre-se per tots els països de la Mediterrània. Posteriorment, s’estén per tot el món.

El cultiu de la carxofera és molt antic. Les primeres referències documentals es troben en els dibuixos de les tombes egípcies. Els grecs i els romans mengen tiges de carxofera de manera generalitzada i en abundància. La carxofa apareix com a hortalissa comestible entre el segle XIV i el segle XV a Itàlia.

De poques calories, conté vitamina A i B, és rica en minerals i fibra i té propietats diürètiques. Es fan molt bones en el delta del Llobregat. S’usa com a ingredient d’arrossos i truites. Són apreciades les carxofes farcides, a la cassola, fregides, arrebossades, torrades, torrades amb mel, al forn, ofegades, etc.

Carxofa es diu d’una persona curta d’enteniment o fluixa de voluntat.

Bibliografia

DCVB

Antoni TUGORES i M. Antònia SUREDA VALLESPIR, “Els millors plats de la cuina popular de Mallorca”, Lleonard Muntaner, Palma, 2013

WIQUIPÈDIA

Antoni Mulet Gomila (Palma, 1887 – 1966)

Empresari, folklorista i col·leccionista. Treballa a l’agència de duanes i de consignació de vaixells “Gabriel Mulet i fills” i se casa amb Catalina Arrom Reixac.

Estudia els balls mallorquins, la indumentària civil i religiosa de l’illa, la ceràmica, els utensilis i els mobles tradicionals. També col·lecciona cançons populars, naixements obrats a Mallorca, joies, gerres brodades de Felanitx i objectes arqueològics. Per gaudir de les seves col·leccions munta el museu de Can Mulet (1916) en una casa de camp de Gènova, per bé que manté el seu domicili familiar en un pis del carrer de Sant Jaume (Palma). El pintor Herwin Hubert pinta a l'aqual·la una imatge de la cuina de l'esmentat museu, que es reprodueix en postals, cartells i fulletons, i esdevé una de les imatges emblemàtiques de la Mallorca turística dels anys 40 i 50.

De ben jove és soci i organitzador d’activitats del Foment del Turisme de Mallorca. Durant molts d’anys fa part de la Junta directiva de l’entitat. Interessat en la promoció de la urbanització de Cala d’or (Santanyí) per a artistes, dóna suport a Josep Costa Ferrer i esdevé (1933) un dels dotze membres fundadors de l’esmentada urbanització.

Publica en català o en castellà nombroses obres dedicades a l’anàlisi de diversos aspectes de la cultura popular mallorquina com  “Ceràmica mallorquina” (1930), “Los recientes hallazgos de ceràmica en Palma” (1938), "Un pintor mallorquín poco conocido, Jaime Nadal" (1945), “Pitos i cántaros de Mallorca” (1949), "El traje balear en doce láminas del siglo XVIII" (1951), "Mallorca, Can Mulet de Génova. Ambiente, cerámica, ajuar, pinturas,  tallas, tablas, etc." (1952), “Mallorca. El parado de Valldemossa” (1953), “Cocinas rurales de Mallorca” (1953), “El traje en Mallorca. Aportación a su conocimiento” (1955), "Casa típica Mulet: Génova, Mallorca" (1955), “El baile popular en Mallorca” (1956), "La Bonanova" (1956), "De re agrícola" (1956), "Cuartillas humildes de turismo y folklore" (1956), "Relación de mis donaciones al monasterio de Nuestra Señora de Lluc" (1964) i altres. És coautor de "Guía de Mallorca Oficial del Fomento del Turismo" (1923), amb Jaume Escalas Real, "Francisco Vidal Sureda, propulsor del turismo" (1949), amb Matias Mut Oliver, i "Guía gràfica de Mallorca" (1954), amb Josep Costa i Vicenç Furió. També escriu obres literàries com la comèdia “De largo” (1914) i l'entremès “Hem arribat de París” (1954).

És vicepresident del Foment del Turisme de Mallorca durant la presidència de Pere Muntaner Gual i és president dos anys (1947-1949). Posteriorment, és guardonat amb la medalla d’or de l’entitat. A través dels articles que publica a la premsa popularitza el pseudònim de Turixant. Un carrer de Palma, de la zona de Marivent, porta el seu nom.

Amb el propòsit que les col·leccions que ha reunit en vida no es dispersin, fa tres donacions. Dues són de caire monogràfic i una és de caràcter general. Fa els lliuraments de manera successiva, distribuïts en vàries etapes. En vida fa un primer lliurament, després del seu traspàs l’esposa en materialitza un altre i el darrer es fa (1971) després del traspàs d’aquesta.

La Diputació Provincial rep el seu arxiu, que actualment conserva el Consell Insular de Mallorca. Conté nombroses fotografies d’indumentària popular, reculls de cançons populars, retalls de premsa referents al grup folklòric “Balls de Mallorca” i anotacions sobre les activitats del grup. La Societat Arqueològica Lul·liana rep la col·lecció de 57 peces arqueològiques mallorquines i ebusitanes. El Museu de Lluc rep en donació, documentada el 1964, la col·lecció d’indumentària femenina i masculina del XIX, els ornaments religiosos, la ceràmica i la terrissa mallorquina dels segles XVII i XVIII, la ceràmica catalana, valenciana, aragonesa i italiana, la imatgeria, el mobiliari tradicional, la joieria i la pintura.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de participar en alguna de les excursions culturals que organitzava des del Foment del Turisme. Record de manera particular la que férem amb autocar al Castell de Santueri (Felanitx), amb sortida i arribada a la plaça de Santa Magdalena (Palma). Naturalment, l’excursió incloïa dinar de pa amb butxaca amb la tradicional ampolla de cola mallorquina o pinya. Férem la dinada a l’ombra d’uns pins del camí del castell. Ell ens féu una detallada i molt erudita explicació del monument, de la seva història i de la seva arquitectura monumental. Aleshores ja tenia dificultats per caminar, cosa per la qual féu solament una part del camí, ajudat sempre per dos excursionistes del grup. El fet tingué lloc el 1950 o 1951, quan jo tenia només 10 o 11 anys.

Bibliografia

GEM, 11, 241

Antonio MULET GOMILA, "Relación de mis donaciones al Monasterio de Nuestra Señora de Lluc", 1964

MUSEU DE LLUC, "Guia de visita"

Elvira GONZÁLEZ GOZALO, "Catàleg de la ceràmica del Museu de Lluc", Consell Insular de Mallorca, Palma 2011