L'antic monestir de l’illa de Cabrera

El 398 hi havia a l’illa de Cabrera, de l’arxipèlag de Cabrera, un monestir documentat a una lletra tramesa per sant Agustí al superior de la comunitat. El 603 el papa Gregori Magne envia al monestir el defensor Joan per imposar disciplina als monjos.

El dissabte dia 15 de març de 2014 es va inaugurar al Castell de Bellver (Palma, Mallorca) una exposició de materials provinents del monestir de Cabrera. Es titula “El monestir de Cabrera s. V-VII”. S’hi mostren unes 150 peces arqueològiques recollides a l’arxipèlag tot al llarg dels darrers 15 anys de treballs d’investigació d’arqueòlegs coordinats per l’Ajuntament de Palma (Mallorca). Gràcies a aquests treballs s’han identificat una necròpolis bizantina, un taller de fabricació de púrpura, un taller de saladures i una cantera de guix amb restes de les èpoques vàndala i bizantina.

El monestir és conegut com el monestir del pla de ses figueres de Cabrera. Cal no confondre aquest antic monestir amb el de la Mare de Déu de Cabera ubicat a Vic (Catalunya).

 

Restes del monestir bizantí del Pla de ses Figueres de Cabrera.

Fot. Última Hora

Bibliografía

GEM, 2, 328-329.

EUROPA PRESS. “Inauguran la exposición ‘El Monestir de Cabrera s. V-VII’, Última Hora, 16-III-2014.

Mateu RIERA RULLAN. “El yacimiento arqueológico del pla de ses figueres (Isla de Cabera)”, ‘Itinerarios Històricos en las Islas Baleares’, Diario de Mallorca.es.

Breu història del pernil

La documentació disponible demostra que el pernil es consumia fa uns 2.000 anys en temps de l’Imperi Romà. A l’Imperi Romà el pernil, molt apreciat, és consumit solament per les famílies poderoses i acabalades. Els romans també consumeixen embotits i saladures de porc. Alguns investigadors estableixen que el pernil apareix a les comunitats iberes, que comercien amb embotits de porc i pernils.

El pernil és un producte que s’obté de les cames posteriors del porc mitjançant un procediment de salat en cru i de curat natural de més des 12 mesos. Les varietats més conegudes de pernil curat són les d’Espanya i Portugal. A Espanya constitueix un producte de molta acceptació popular i de gran consum. Hi ha dos tipus bàsics de pernil: l’ibèric i el serrà. El primer s’elabora amb cames de porc ibèric o porc negre. El segon s’obté amb cames de les varietats del porc blanc. Rep el nom de serrà perquè habitualment és curat en els ambients freds i secs de muntanya.

A Portugal es produeixen els dos tipus de pernil esmentats. A Itàlia es produeix el “prosciutto”, que presenta diverses varietats com ara la de Parma, una de les més apreciades. També hi ha produccions de pernil a França, Alemanya, Txèquia, Romania, a la Xina, etc.

A l’Edat Mitjana els monestirs, sobretot els de la Corona d’Aragó, són els centres que conserven i prestigien la producció i el consum del pernil com a part de la cultura gastronòmica del país. Al final del segle XIII es produeix una gran expansió ramadera que a les Illes Balears es combina oportunament amb l’existència de grans extensions ocupades per l’alzinar, fet que afavoreix les explotacions agràries dedicades extensivament a la producció del porc, en part dedicat a l’exportació. A les explotacions de dimensions petites cada any s’engreixa almenys un porc per al consum propi. L’animal és sacrificat a l’entorn de la festa de Sant Martí (11 de novembre).

El pernil fa part de nombrosos plats de consum habitual com el meló amb pernil, els bolets torrats o fregits amb pernil, el pa amb tomàquet amb pernil i vi negre, les figues amb pernil, les faves tendres cuinades amb pernil, les carxofes fregides amb pernil, la truita amb pernil, les croquetes de pernil, les mongetes verdes fregides amb pernil, els ous ferrats amb pernil, les llenties cuinades amb pernil, l’entrepà de formatge i pernil, les tapes de pernil, etc.

A les Illes i al País Valencià el producte rep sovint el nom de cuixot.

Breu història del porc

L’aparició de l‘agricultura i de la ramaderia té lloc el segle IX aC (8.500 aC) a les terres de l’Orient Pròxim, entre Mesopotàmia i la Mediterrània. Des d’aquest pol inicial s’estén a Europa, Egipte, Orient Mitjà i la Xina.

Exemplar de truja de porc ibèric o porc negre
Fot. santllorenc.es/sessitges

A l’època esmentada es produeix la domesticació d’animals com ara el gos. Posteriorment es domestiquen l’ovella, la cabra, el porc i , finalment, el bou. La domesticació del porc senglar dóna lloc a l’aparició del porc. Els primers ramats són, sobretot, d’ovelles i cabres. Menys abundants són els de porcs i bous.

La proliferació del porc es produeix com a conseqüència del fet que la gestació de l’animal té una durada curta (uns 4 mesos), que les truges poden fer dues camades cada any i que les camades són de 10 o més porcells. D’altra banda, el fet que el porc es omnívor facilita la seva alimentació i reforça la seva proliferació. Per aquest motiu aviat el porc és fa present a tota l’extensió de clima temperat situada entre la costa atlàntica d’Europa (França, Portugal i Espanya) i la costa xinesa del Pacífic. El porc és un animal que no suporta les temperatures baixes pròpies dels climes freds. A la proliferació del porc hi contribueixen el bon sabor de la carn i l’aptitud que presenta per a l’elaboració d’una àmplia varietat d’embotits destinats a la conservació de la carn.

La domesticació del porc senglar apareix a l’entorn del 4.500 aC. Per a la conservació de la carn s’usen els procediments de l’assecat al sol, la saladura, l’especiat i el que combina el salat i l'especiat. L'existència del pernil salat i curat es troba documentat en temps de l’Imperi Romà, a l’entorn del segle I dC, per bé que hi ha autors que parlen de precedents a les comunitats celtes i iberes (s. IV-III aC).

Després de la caiguda de l’Imperi Romà el porc esdevé un component bàsic de la dieta dels cristians. Els jueus i àrabs tenen prohibit el seu consum des d’èpoques remotes, probablement d’origen comú als pobles semites. El segle XV Cristòfol Colom, en el segon viatge a Amèrica (1493), hi porta un grup de porcs. Són els castellans els que introdueixen el porc a Amèrica.

Són productes derivats del porc el pernil (salat i curat), els embotis curats com ara la sobrassada mallorquina; els embotis cuits com el botifarrons, la botifarra, el camaiot, els blanquets; i alguns productes crus com la pasta de sobrassada, el saïm, etc. A Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, del porc se n'aprofita tot, des del llom a la sang i des de la llengua als peus. Les parts més apreciades són el llom, la cuixa, el filet, el saïm, etc.

Amb la carn del porc es fan plats tan saborosos com ara les sopes de matances, les costelles de porc a la brasa, la porcella al forn, el llom de porc torrat, el llom amb mel, l'estofat de porc amb patates i pèsols, l'arròs de muntanya amb costella de porc i bolets, etc. Amb els embotis de porc es fan condiments tan gustosos com els ous ferrats amb sobrassada, l'entrepà de sobrassada, la botifarra amb mongetes, etc. 

Amb referències al porc hi ha nombroses dites i s’usen moltes expressions. “Anar brut com un porc” es diu de qui va molt brut. “Quedar com un porc” vol dir quedar malament. “Dir (a algú) el nom del porc” és insultar-lo molt. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena (o casta)” vol dir que els criats en ambients de vulgaritat no fan habitualment obres de caritat.

Bibliografía

Carlos AZCOYTIA, Historia del cerdo, www.historiacocina.com/historia/artículos/cerdo.htm.

Gabriel Alenyà Estarelles (Bunyola, 1745 – Maó, 31 de desembre de 1813)

Prevere. Estudia  filosofia al convent dels franciscans de Palma sota el mestratge de fra Francesc Melis. Es doctora en teologia a Palma i exerceix el ministeri pastoral a diverses parròquies de Mallorca fins que és nomenat prior del monestir de Lluc. Posteriorment, guanya per oposició la rectoria d’es Mercadal (Menorca) i el 1795 la de Santa Maria (Maó), on construeix un orgue monumental, obra dels mestres alemanys Johann Kyburtz i Francis Otter, que aleshores construïen l’orgue de Santa Maria del Pi (Barcelona). L’orgue, que costà 11.200 lliures catalanes, va ser finançat amb aportacions populars i majoritàriament amb recursos personals de Mn. Alenyà. Va ser inaugurat solemnement el 30 de setembre de 1810.

El 2010, amb motiu de la celebració del bicentenari de l’instrument, s’organitzaren diversos actes commemoratius. Mn. Alenyà va ser un home tan apreciat dels menorquins que, poc després de l’ocupació anglesa de l’illa el general britànic Sir Charles Stuart li pregà que tornàs de Mallorca, on havia partit poc abans de la invasió. Té una entrada a la GEM.

Bibliografia

GEM, 1,100.

L’orgue monumental de la parròquia de Santa Maria de Maó

El projecte de construcció de l'orgue monumental de la parròquia de Santa Maria de Maó va ser concebut per Mn.Gabriel Alenyà Estarelles, natural de Bunyola (Mallorca), rector de la parròquia esmentada entre 1795 i 1813, arran de la necessitat de substituir l'antic orgue, que es trobava en tan mal estat que no era possible la seva restauració.

Les gestions per a la seva construcció començaren el 1804. Gabriel Alenyà es posà en comunicació amb els organistes alemanys Johann Kyburtz i Francis Otter, que aleshores construïen l'orgue de la parròquia de Santa Maria del Pi (Barcelona). Amb ells va signar el contracte per a la construcció de l’orgue, el cost del qual va sumar 11.200 lliures catalanes, que el rector Alenyà va abonar majoritàriament a càrrec seu. Solament Kyburtz pogué veure l’obra finalitzada el 1810, ja que Otter havia mort tres anys abans, el 1807.

Un total de 3.006 tubs i 51 registres constitueixen les dimensions de l’orgue en el moment de la seva inauguració. La seva construcció durant la Guerra d’Independència va topar amb nombroses dificultats. El trasllat de les peces des de Barcelona hagué d’evitar els vaixells francesos que patrullaven per la Mediterrània i que varen estar a punt de capturar la nau que portava a Menorca  una partida important de les peces de l’instrument. Gabriel Alenyà no dubtà a demanar l’ajut de l’esquadra britànica i les peces esmentades arribaren a Maó el 29 d’agost de 1809. El nou orgue s’inaugurà solemnement el 30 de setembre de 1810.

Els devuit anys que Gabriel Alenyà va ser rector de Santa Maria de Maó es veren recompensats amb el reconeixement que mereixia. Després del seu traspàs el 31 de desembre de 1813, els feligresos varen voler que rebés sepultura a l’església que havia regit a Maó. Erigiren un monument a la seva memòria a la capella del Santíssim amb una làpida en la que l’escultor Miquel Comes hi gravà l’epitafi que encara ara es pot llegir: "Sus muchas virtudes, talentos y méritos y, en especial, su ardiente caridad con los pobres y esmero en el adorno y lucimiento de este santo templo, le hacen muy acreedor a las lágrimas y eterna gratitud de los mahoneses". Durant la Guerra Civil les restes del rector Alenyà varen ser extretes del monument i dispersades.

Al llarg del temps l’orgue ha estat objecte de diverses restauracions i d'algunes modificacions. El 2010 es va celebrar el segon centenari de l'orgue amb diversos actes de gran solemnitat.

Orgue de Santa Maria de Maó

Bibliografia

Gabriel JULIÀ SEGUÍ, "L'orgue de Santa Maria: una història de dos segles".

El meu àlbum de fotografies

14 entitats reben els AJUTS D'EMERGÈNCIA SOCIAL de Sa Nostra (Banc
d'Aliments (Manuel Marco), Mallorca sense fam, Antics alumnes de Monti-sion (Joan Llop),
Càritas Mallorca (Antoni Vera), Creu Roja (Miquel Alenyà) i altres).
 (Última Hora, 15-X-2011)

Acte de presentació a la sala d'actes de Can Tàpera del llibre de Conxa Terrón
sobre el Centre. En primer terme Pau Dols, Miquel Alenyà, Llorenç Julià, Andreu
 Ramis i Vicenç Serra. (Abril de 2010)

Eloi Quirós, Miquel Alenyà, Fernando Alzamora i Llorenç Julià.  Lliurament
a la Creu Roja d'un taló de 6.218 euros per part de la Companyia
d'Assegurances de Sa Nostra (Març de 2012)
(Al fons un quadre de Josep Guinovart)

Miquel Alenyà i Martí Alenyà després de signar un conveni de col·laboració
 entre la Creu Roja i el Col·legi Oficial de Missers de les Illes Balears

MADRID, 01 de JULIO de 2013 - LAWYERPRESS

                 MADRID, 01 de JULIO de 2013 - LAWYERPRESS

Intervenció de Ferran Navinés i Miquel Alenyà en el Cercle d'Economia de
Mallorca el 20 de febrer de 2014. Fa les presentacions Alexandre Forcades
.

Sopar i debat després de la doble conferència. Hotel Valparaiso.
20 de febrer de 2014

Beneficiaris dels AJUTS D'EMERGÈNCIA SOCIAL de Sa Nostra, Jardí del
Centre deCultura de Sa Nostra (Palma). Primera fila: Elvira Barrio (Creu Roja),
Fernando Alzamora (Sa Nostra), Miquel Alenyà (Creu Roja), Antoni Vera
 (Càritas Mallorca) i Antoni Sorà (Fundació Sa Nostra) (2010)

Antoni Catany Jaume “Toni Catany” (Llucmajor, Mallorca, 15 d’agost de 1942 – Barcelona, 14 d’octubre de 2013)

Fotògraf. Estudia el batxillerat a Mallorca i inicia (1960) la carrera de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona, que abandona per dedicar-se (1966) a la fotografia com a treballador per compte propi. Al principi fa les fotografies que acompanyen els reportatges de viatges que Baltasar Porcel publica a la revista Destino i al diari La Vanguardia. Mentrestant passa a experimentar amb la recuperació de tècniques fotogràfiques antigues, com els calotips i els daguerreotips, procediments que no deixarà de practicar mai. Els darrers anys incorpora al seu treball la tècnica digital fotografia de manera autodidacta.al costat de la tècnica analògica. No se cansa mai d’explicar que va fer l’aprenentatge de la fotografia de manera autodidacta.

Toni Catany, Autoretrat

De posat tranquil i d’extremada sensibilitat, impregna la seva obra d’un profund sentit pictòric, la qual cosa li permet elevar la fotografia que fa a la categoria d’obra d’art. Li interessen les natures mortes, la figura humana, els paisatges, el retrat i l’exaltació de la bellesa. Cerca significats transcendents i subtileses estètiques, que treballa amb enginy i lucidesa. Domina els jocs del clarobscur i les composicions d’arrels classicistes. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d’Art Modern (París), al Museu Niepel (Chalon-sur-Saöne, França), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Selectiu (EUA), al Museu de Mallorca, a la col·lecció d’arts plàstiques de Sa Nostra Caixa de les Balears, al Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard i a nombroses col·leccions particulars.

Publica els llibres Tomàs Monserrat (1853-1944), retratista d’un poble (1983); Les Illes, amb text de Maria Antònia Oliver (1975); Les Balears (1985), amb text de Baltasar Porcel; Natures mortes (1987); Calotips (1987); Història de la dansa a Catalunya (1987); Retrobar Barcelona (1987); Flowers of Life (1990); La meva Mediterrània (1991); Somniar déus (1998), amb text de Blai Bonet; (1994); Fotografies (1997); Cossiols (1997); Toni Catany, l’artista en el seu paradís; Obscura memòria (2000); Toni Catany (2002); Record de Llucmajor (2003); Liébana infinita (2004); Venessia (2006), etc.

Al llarg de la seva vida fa més de 200 exposicions individuals i participa a més de 200 exposicions col·lectives. Fa la primera exposició a la Galeria Aixelà, de Barcelona, el 1972. Són recordades les mostres Calotips, que presenta al Centre de Cultura de Sa Nostra (1998), Illes del desig a la Fundació Pilar i Joan Miró (2002), l’exposició de retrats d’escriptors que titula Dels que escriuen (2002) a la Casa Museu Llorenç Villalonga; la mostra que fa a la Misericòrdia (2003); l’exposició que presenta en el Museu d’Es Baluard; l’exposició antològica que li organitza el Museu Nacional d’Art de Catalunya (2002) sota el títol L’artista en el seu paradís, etc. La darrera exposició que fa a Mallorca és la que presenta al Santuari de Gràcia (2013).

Obté premis i guardons diversos, com el Premi Nacional de Fotografia (2001), el títol de Cavaller de l’Ordre de les Arts de França (1991), Premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear (2000), Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (2001) i el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2003). Té una entrada a la GEM.

Mor a Barcelona als 71 anys d’edat, mentre preparava un viatge a Mallorca. Treballava en la creació d’una fundació destinada a recollir i conservar el seu llegat fotogràfic i el del seu paisà Tomàs Monserrat. Els ajornaments successius del suport públic li impedeixen la realització del seu somni en vida. Malgrat tenir la residència a Barcelona, mai no perd el contacte amb l’illa, amb el seu poble natal i amb els seus amics mallorquins, sobretot amb Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida.


Bibliografía

Mariana DÍAZ i C. DOMÈNEC, “Fallece en Barcelona el fotógrafo Toni Catany”, Última Hora, 15-X-2013, pàg. 51.

Lourdes DURAN i M. CUART, “Fallece Toni Catany, Diario de Mallorca, 15-X-2013, pàg. 47.

Cristina ROS, “Mor Toni Catany”, Ara Balears, 15-X-2013, pàg. 26-27.

GEM, 3, 227.

Web del Ministeri de Cultura, Biografia de Toni Catany.

Toni Catany, Maria del Mar Bonet