El retrat d’Innocenci X

Diego Velázquez pintà a Roma el retrat del papa Innocenci X a l’entorn del mes d’agost de 1650. Es conserva i es pot visitar a la galeria Doria-Pamphili, de Roma. És un oli sobre tela, de 140 x 120 cm. Alguns consideren que és el millor retrat pintat a l’oli de tots els temps. El mateix papa, quan el veié acabat, digué que era troppo vero (massa vertader). Francis Bacon, que en féu unes 40 interpretacions a partir de fotografies completes o limitades al cap, deia que no podia suportar l’impacte de l’obra original. Altres han manifestat que, una vegada vist el retrat, és impossible oblidar-lo. L’obra es mostrava, i crec que es mostra encara, en una cambra especial al costat d’un bust del mateix papa obrat per Bernini. Quan començava a preparar el viatge de tornada a Mallorca cap a la fi del curs 1960-1961 vaig decidir visitar la galeria Doria-Pamphili. La contemplació directa de l’obra me produí una commoció que no he oblidat.

Ricard Anckermann, l'orientalisme i el preciosisme

L’estada a París permeté al nostre pintor conèixer de primera mà l’èxit que hi tingué la pintura de Marià Fortuny arran de la presentació de La vicaria i l’acceptació que aconseguiren els seus temes del Marroc. L’orientalisme, l’exotisme i el preciosisme varen donar lloc a una moda que a Europa no fou efímera i que rebé una empenta considerable a partir de la defunció prematura del pintor català.

L’orientalisme constituirà una temàtica treballada amb reiteració i convicció per Anckermann a partir de 1876. En aquest apartat es poden citar les obres: Odalisca (1876), Moro que fuma (1876), Porta àrab (1876), Mora (1876 c.), Assalt a l’harem (1877-1878), Mora (aquarel·la, 1881), Mora en un jardí (1888), Odalisca (1889), Àrabs davant una porta (1890), etc. L’obra més important de les esmentades és la que titula Assalt a l’harem , de la que fa dues versions bàsiques i diverses variacions menys importants. L’obra tracta ben explícitament el tema d’una revolta popular contra el poder establert, possiblement absolut i opressiu, d’un governant probablement tirànic, que es veu enfrontat a la ira dels súbdits.

El fortunyisme preciosista apareix en nombroses obres com són: Retrat de Joana Trullols i Despuig (1878), Arribada de Carles V a Mallorca (1879), La carta (1880 c.), Dama a l’estudi (1881), Dama que llegeix una carta (1887 c.), Dama davant un mirall (1891), etc.

L'exotisme apareix en les pintures de figures egípcies del Saló de ball del Cercle Mallorquí i en les motllures de les Cariàtides i els Atlants de l'arquitectura decorativa de la sala esmentada.

Els celtes

Conjunt de pobles originaris de la zona meridional d’Alemanya, actiu a partir del 1.000 o el 900 aC. S’estenen geogràficament a partir del 500 aC per bona part d’Europa i dominen des del Rhin a la meitat oriental de la Península Ibèrica, el Nord d’Itàlia i el Danubi central. L’expansió romana i la romanització afecta gairebé tot el territori celta de manera que a la fi del món antic es conserven la llengua i les tradicions celtes solament a la Bretanya, Gal·les, Escòcia i Irlanda. Els celtes mai no formaren una unitat política, fet que explicaria llur permeabilitat a les diverses influències culturals.

Muriel, adéu

Varem ser condeixebles de la promoció iota de la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Quan ens coneguérem na Muriel Casals tenia 17 anys i jo 22. Simpatizarem i aprofitarem moltes ocasions per parlar. Ella tenia el costum d’expressar-se amb veu baixa, de parlar mentre pensava el que deia, d’enraonar lentament i amb un lleuger accent francès que poc a poc va superar. El seu criteri era equilibrat, assenyat i coherent. S’afilià al PSUC, però mai no perdé el capteniment serè i dolç. Mantingué i cultivà l’amistat amb tots els condeixebles, que gaudíem de relacionar-nos amb ella. Feinera de mena, assistia a totes les classes i portava al dia els apunts. Vestia amb una modèstia d’allò més elegant. Tots els companys n’estàvem una mica enamorats d’ella i dels seus ulls cels. Es casà amb un dels companys del curs, n’Emili, i tingué una filla, Laia Gasch. Acabada la carrera, volgué dedicar-se a l’ensenyament. Féu la tesi i preparà oposicions que guanyà a la Facultat d’Econòmiques de l’Autònoma de Barcelona, on treballà de valent i amb dedicació plena. Catalana nada a Avinyó el 1945, sobiranista de mena, saturada d’equilibris i de lucidesa, va ser elegida presidenta de l’Òmnium Cultural. El 2015 ocupà la tercera plaça de la llista de JxSí i es lliurà a les tasques del Parlament. Havia d’ocupar la presidència d’una de les comissions més complexes i difícils, però una bicicleta la llançà al terra i prengué mal. Restarem entristits i desolats el passat 14 de febrer de 2016. Recordarem sempre el seu llegat de seny, d’honestedat i de conviccions fermes i universals.

Eduard Jordà López (Palma, 6 d’octubre de 1928 – 5 de febrer de 2016)

Metge cirurgià ortopèdic i traumatòleg. Es llicencià (1953) i es doctorà (1976) en medicina i cirurgia a la Universitat de València. S’especialitzà en  traumatología i cirurgia ortopèdica (1963), en medicina de l’educació física i l’esport (1969) per la Universitat de Madrid i en rehabilitació (1973) per la Universitat de Barcelona. El 2006 va obtenir el títol de doctor en  Història per la Universitat de les Illes Balears (UIB). Va ser el cap de traumatologia dels hospitals de  la Creu Roja de PalmaS i de Son Dureta. Posteriorment va dirirgir l’Hospital de Sant Joan de Déu de Palma (1969-1975). Publicà diverses obres com Manual del socorrista i Fracturas de la extremidad proximal del fémur. Casat amb Elionor Fortesa Ferrari, va ser pare de sis fills: Eduard, Miquel, Dolors, Elionor, Mercè i Rafel.

Fonts:

DD.AA. Qui és qui a Mallorca, Promomallorca, Palma, 1999.

Miquel ALENYA, La Creu Roja a les Balears. 140 anys d'acció humanitària, Creu Roja Espanyola, Palma, 2014.

Redacció, Muere Eduardo Jordà, Diario de Mallorca, 6-II-2016, Palma.

Ferran "Fernando" Salas Garau (Palma, 1925 – 22 de març de 1977)

Empresari. Fill de Manel Salas Sureda i de Maria Garau Tornabells, va ser el penúltim dels germans. Estudià el batxillerat al Col·legi de la Salle, de Palma. El 1942, als 17 anys rebé en herència del seu pare la meitat de la possessió de Xorrigo, altres finques rústiques i urbanes i accions de Salinera Espanyola, S A, Naviliera Mallorquina S.A., Servicio Estación S.A. (Barcelona), Indústries Agrícoles de Mallorca S.A. i d’altres societats i  empreses. Creà en societat amb el seu germà Pere l’empresa Publicitat Malla S.A.

El 1960 va ser nomenat director gerent i administrador únic de Salinera Espanyola S.A. en substitució de l’antic director gerent Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, que havia cessat a petició pròpia. Ostentà el càrrec (1960-1975) durant 15 anys, que es caracteritzaren per un intens i molt encertat procés de mecanització, tecnificació i capitalització en equipament. Augmentà considerablement la productivitat de l’empresa en les operacions de recol·lecció i de càrrega i descàrrega portuària dels seus productes. Alora millorà notablement la qualitat dels seus serveis, cosa que li permeté en una etapa posterior servir directament als clients.

Va ser conseller de l’oficina a Palma del Banc Atlàntic juntament amb Antoni Buades Fiol, Armand Esteban Fabra i Rafel Alcover González. Va fer part dels consells d’administració de Naviliera Mallorquina, Indústries Agrícoles de Mallorca i d’altres empreses.

Afeccionat al golf, la música i la navegació, morí prematurament i inesperada d’una afecció cardíaca el març de 1977. De tracte cordial i proper, tingué nombrosos amics com Alexandre Pou Rosselló i Jaume Gibert Ruiz-Funes.

Pere Salas Garau (Palma, 19 d’agost de 1922 – 10 de febrer de 2007)

Empresari.

Estudià el batxillerat a l’Institut de Palma i al col·legi la Salle de Palma. Cursà enginyeria tècnica agropecuària a la Universitat de Barcelona i es llicencià en dret a la Universitat de Salamanca (1945).

Entre 1948 i 1954 va ser president de la Diputació Provincial de les Balears. Durant el seu mandat amplià l’Hospital Psiquiàtric de Palma i la Llar d’Infància. A partir de 1957 presidí la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca i Eivissa (1957-1967). Va ser membre del Consell Superior de Cambres de Comerç d’Espanya (1964-19676). Presidí el Club Atlètic Balears i la Federació Balear de Futbol. 

Va ser el president executiu de Naviliera Mallorquina des del 1954. Gestionà l’empresa amb solvència, plena dedicació i esperit de renovació i innovació constant. Tansformà la vella flota de pailebots de fusta en una flota moderna de vaixells de casc d’acer i, posteriorment, en un conjunt de vaixells roll-on roll-off de darrera generació, que contribuïren de manera decisiva a l’increment de la productivitat de les operacions portuàries als ports de les Balears i a la millora dels serveis de transports de les illes amb l’exterior.

Promogué les races àrabs, espanyoles i mallorquines de cavalls. Fou titular d’una ramaderia de braus. Afeccionat a navegar, pescar i caçar, reuní una interessant pinacoteca de pintors residents a Mallorca.

Fou vicecònsol de Finlàndia a Palma. Va ser accionista de Salinera Espanyola S.A., Servicio Estación S.A., Industrias Agrícolas de Mallorca i altres empreses de Mallorca i la Península. Amb la col·laboració de Bartomeu Company muntà una cadena d’empreses dedicades a la distribució de productes alimentaris i begudes (COMSA), publicitat (Publicitat Malla), sopars turístics i restauració (Barbacoa Ses Rotes d’Esporles, Barbacoa Sant Antoni de Portmany i Mónaco Drugstore). Va ser propietari de la finca de Ses Planes d’Esporles, on residí. Vidu de Maria dels Desemparats Safortesa, contragué matrimoni en segones núpcies amb Huguette Stein. De tracte proper, càlid i obert, morí a Palma als 84 anys. Lúcid, intel·ligent i amb grans aptitud per al lideratge, s’agradava de mostrar-se orgullós de la professió d’empresari, a la que es dedicà amb passió i convicció.

Va ser guardonat amb la Medalla al Mèrit Civil del Gobierno de Espanya i la Medalla d’or de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

FONTS:

Tomeu CANYELLES I CANYELLES, Grano a grano, Lleonard Muntaner editor, Palma 2015 (Vegeu nota pàg. 95-96).

GEM, XV, 47-48.

DD.AA. Qui és qui a Mallorca, Promomallorca, Palma, 1999.