Bernat Julià Rosselló (Felanitx, 13 de març de 1922 – Palma, 3 d’octubre de 2013)

Prevere, canonge, compositor i professor de música. Fill de Bernat i d’Antònia, és el tercer de sis germans. Després d’iniciar els estudis amb les Germanes de la Caritat (Felanitx), s’incorpora a l’escolania de la parròquia (1930). El 1932 ingressa en el Seminari diocesà de Sant Pere en règim extern i el 1935 ho fa en règim d’internat. El 26 de maig de 1945 rep l’ordenació sacerdotal. És nomenat (1945) vicari in càpite de Son Negre (Felanitx), director de l’escolania i organista de la parròquia de Felanitx. Alhora amplia estudis de piano amb Antoni Torrandell i d’harmonia amb Rafel Vich.

El 1948 guanya per oposició la plaça de beneficiari i mestre de capella de la Seu de Mallorca. També és nomenat professor de cant gregorià i de piano del Seminari, director de l’Schola Cantorum i president de la Comissió diocesana de música sacra. El 1963 obté el títol superior de piano en el Conservatori de València. Amb el suport d’una beca de la Fundació March, es trasllada a Roma per ampliar estudis de composició, cant gregorià i teologia.

El 1966 funda la Capella Mallorquina amb el suport econòmic de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Fa el primer concert el 8 de juny de 1966 a la capella de Santa Anna del Palau de l’Almudaina. N’és el director durant 33 anys. Malgrat les relacions poc amistoses entre Bernat Julià i Josep Coll Bardolet, la Capella Mallorquina protagonitza el Concert del Torrent de Pareis que té lloc cada any el mes de juliol. La presència de Julià al capdavant de la Capella Mallorquina aparta Coll Bardolet d’aquesta manifestació coral entre 1968 i 1998. El 1999 hi torna i d’aleshores ençà hi assisteix cada any fins al 2006.

Bernat Julià Rosselló

D’altra part, organitza les Setmanes Internacionals d’Orgue, que tenen lloc entre 1971 i 1998, gràcies al patrocini continuat de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Deixa la direcció de l’event el 1998, per bé que continua vigent sota la direcció d’altres persones fins que l’entitat d’estalvi decideix prescindir-ne, atesa la proliferació que es dóna en els primers anys 2000 de festivals d’orgue.

Assumeix la tasca encaminada a aconseguir que el centre d’ensenyança musical de Palma esdevingui Conservatori Professional de Música. Aconseguit l’objectiu, el 1977 n’és nomenat director i professor del centre. El 1980 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, després dita de les Illes Balears. El 1990 es jubila com a director i professor del Conservatori. El 1997 fa els 75 anys i passa a ser canonge emèrit i capellà jubilat.

El 2000 rep la medalla d’or de l’Ajuntament de Palma. El 2012 celebra a la Seu el seu 90è aniversari. Com a compositor és autor de Fantasia balear, Divina Comèdia, El pi de Formentor, Danza de los honderos, Nuredduna, etc. Mor l’octubre de 2013 als 91 anys, després d’un temps amb problemes de salut que el retenen a casa seva, per bé que mai no deixa de composar. El 7 d’octubre de 2013 se celebra a la Seu el funeral, que és presidit pel Bisbe de Mallorca i acompanyat per la Capella Mallorquina. És inhumat a la capella que el Capítol de la Seu té en el cementiri de Palma.

El conec personalment quan ingrés (1955) com a baix a l’Schola Cantorum. Ens retrobem quan soc nomenat (1996) director de l’Obra Social de Sa Nostra i celebrem el 30è aniversari de la fundació de l’agrupació coral el mateix 1996 amb un gran concert a l’Auditori de Palma, la publicació d’un llibre commemoratiu i un sopar d’aniversari a Can Tàpera. El cessament del patrocini de Sa Nostra a la capella Mallorquina constitueix un problema de difícil gestió ja que és fruit d’una situació complexa teixida entre el propi Bernat Julià i el Consell d’Administració de l’entitat, del que fan part aleshores Josep Carles Tous Prades i Gabriel Lladó Vidal. Ens tornem a trobar el 2005 a l’Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, on reprenem les bones relacions mútues, que sempre són respectuoses i afectuoses. Quan per iniciativa del Jaume Mir es planteja (2007) la candidatura d'una coneguda cantautora per a una plaça vacant d’acadèmic numerari, Bernat Julià presenta una oposició tancada, basada en motius que res no tenen a veure ni amb la música ni amb la trajectòria memorable de l’artista. El fet produeix una situació de frustració i ruptura, que dóna pas a alguna dimissió i deixa l’Acadèmia tocada.

Bibliografia

Diego LEÓN FIORAVANTI, “El canonge Bernat Julià”, Catedral de Mallorca, Palma.

Antoni FULLANA MORAGUES, “Capella Mallorquina (Obra Social de de la Caja de Ahorros de Baleares). 10 años de historia (1966-1976)”, Caixa de les Balears, Palma, 1977.

Antoni FULLANA MORAGUES, “Capella Mallorquina. 30 años de historia” (1966-1996), Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1996.

GEM, VII, 238

GEM, III, 112.

Josep Frederic Yarza Colomar (Palma, 1937 – 8 d’octubre de 2013)

Metge, polític i col·laborador d’entitats soldàries. Fill d’Antoni Yarza i de San Pedro, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma). Es llicencia en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es diploma en medicina d’empresa a Madrid (1966).

Treballa com a especialista en medicina interna de l’Hospital de Son Dureta (1967-1974). A partir de 1974 és metge d’atenció primària de l’INSALUD. A més, té oberta al públic una consulta privada.

Entre 1986 i 1987 és el president del Sindicat Mèdic Lliure de les Balears. És regidor (1987-1991) i tinent de batlle (1991-1995) de l’Ajuntament de Palma. Entre 1991 i 1992 presideix la Fundació Pilar i Joan Miró (Palma). Treballa amb dedicació i convicció en la defensa de les persones amb discapacitat, la qual cosa el duu a presidir (1997-2008) la Coordinadora de la Federació de Persones amb discapacitat de les Balears, col·lectiu del que fa part una filla seva.

Persona afable, senzilla i disposta sempre a donar una mà als que més ho necessiten, deixa un llegat de solidaritat, simpatia, esperit reivindicatiu i voluntat de servei, difícil d’oblidar. El vaig conèixer de ben jove, quan érem veinats de Can Marquès i Planes, finca ubicada entre els carrers Joaquim Botia, Santiago Rusiñol, Via Roma i Via Portugal (Palma). Quan vaig ser director de l’Obra Social de Sa Nostra i gerent de la Fundació Sa Nostra, tinguérem l’oportunitat de tractar-nos de bell nou, arran del programa d’Ajuts Solidaris de l’entitat, del que ell n'era benficiari en representació de la Coordinadora de persones amb discapacitat.

Als 75 anys, mor a Palma, l’octubre de 2013. És incinerat en la intimitat. La Coordinadora-federació balear de persones amb discapacitat publica a la premsa un comunicat d’homenatge que titula “En record del nostre amic el doctor Pep Yarza”. El 19 d'octubre de 2013 els treballadors de l'Àrea de Sanitat de l'Ajuntament de Palma publiquen en el Diario de Mallorca una lletra d'homenatge que titulen "En memòria de Josep Yarza". Té una entrada a la GEM.

Bibliografía

COORDINADORA, “En record del nostre amic el doctor Pep Yarza”, Diario de Mallorca

G.V. "Obituario, José Yarza Colomar", Última Hora, pàg. 23, 10-X-2013.

REDACCIÓN, “Fallece a los 75 años el médico y exregidor del PP José Yarza Colomar”, Diario de Mallorca, 10-X-2013, pàg. 14.

Joan PLA, “Las Orlas”, P i P editores, Palma, 1989.

GEM, XVIII, 262.

Esteban Pisón Escobar (Madrid, 1925 – Palma 13 d’octubre de 2003)

Poeta i funcionari públic. Llicenciat en Ciències Polítiques (1947), es doctora en Dret (1950) a la Universitat de Madrid. Per oposició accedeix al Cos Tècnic de l’Administració Civil de l’Estat.

Trasllada la residència a Mallorca als 43 anys, després del maig de 1968, on és inspector de la Delegació del Ministeri de Turisme a les Balears (1968-1973), secretari general de la Delegació del Ministeri d’Indústria a les Balears (1974-1982) i cap dels serveis perifèrics del Ministeri de Cultura a les Balears (1985-1990). Entre 1973 i 1974 és cap provincial de Comerç Interior a Àlaba.

Promotor de lectures i activitats poètiques i animador del premi de poesia “Reina Amalia”, escriu nombroses obres de poesia, com les titulades Poemas a pintores del “Reina Amalia” y a un pintor vecino (1979), Las 6 caras del cubo 100 Picasso (1981), Poemas del Reina Amalia 83 (1983), En el noventenario de Miró (1983), Antología poètica de una hora (1985), 7 poemas para 7 encuentros (1991) i Aleluyas a Miró (1993), llibre que inclou obres dels artistes Nils Burwitz, Jandro, Remigia Caubet, Caty Juan, Eduard Vich i altres. D’altra part, és el promotor de les Lectures-votacions de Poesia Reina Amalia i director de Cuadernos Reina Amalia de poesia.

Entre 1981 i 1984 és col·labordor d’Última Hora (Palma) amb la columna Un vaso de agua. Finalment, és col·laborador de la publicació Buenas Noticias (Palma). Jubilat el 1990, mor a Palma als 78 anys.

Bibliografia

ÚLTIMA HORA, In memoriam ... “Esteban Pisón, poeta”, 13-X-2013, Palma

GEM, XIII, 156-157.

Pintura de la Caixa de les Balears 'Sa Nostra'

Enterrament de Ramon Llull, oli/tela

Antoni Gelabert, Son Bibiloni, oli/tela, 1904 c.

Pere Blanes Viale, oli/tela

Santiago Rusiñol, Fossar de pedres, oli/tela

Antoni Gelabert Massot, Dona asseguda. oli/tela, 1907

Antoni Ribas Oliver, Pescadors arribant de la feina, oli/tela, 1874

Josep Tarrés Palau, Port d'Eivissa, oli/tela, 1933

Antoni Fuster Fortesa, La Seu i sa Llonja des del Mollet, oli/taula, 1895 c.

Manuel Hernández Mompó (València, 10 d’octubre de 1927 – Madrid, 25 de gener de 1992)

Pintor. Fill de Josep Hernández, pintor i professor de dibuix, i de Maria Mompó, té un germà, Josep Maria, dos anys més gran que ell, que es dedicarà a la decoració. Entre 1931 i 1937 és alumne de l’Escola Municipal Lluís Vives. De ben jove practica el dibuix amb models vius (al carrer, des de la finestra de casa, de passeig, amb familiars, etc.), sota el guiatge i la supervisió del pare, que no li deixa emprar els colors perquè pensa que així és més ràpid i eficaç l’aprenentatge del dibuix.

Els anys 40. Professor de dibuix.

A partir de 1940 assisteix a les classes de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València. El 1942 ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València. El 1948 presenta la primera exposició individual al Centre Artístic de Granada i fa una estada en aquesta ciutat gràcies a una beca de la Residència de Pintors.

El 1948 exposa a la Sala Prat, de València i el 1949 obté el títol de professor de dibuix.

H. Mompó, Carrer de festa, 1977

Els anys 50. L’alliberament

El 1951 viatja a París, on hi fa una estada de sis mesos que li serveix per entrar en contacte amb les avantguardes i, sobretot, per alliberar-se d’influències i lligams anteriors, inclosos els del pare. S’interessa sobretot per Cézanne, Picasso, Matisse, Kandinsky, Gris, Klee, Miró, Braque i altres. El 1954 obté una beca del Ministeri d’Educació per residir un any a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Coneix Dalí, De Chirico, Lucio Muñoz i altres pintors. És aquest any un temps d’anàlisi dels pintors del passat i de recerca d’un llenguatge propi. A Roma coneix To-Postma, l’holandesa que serà la seva esposa i la mare de les seves dues filla i del fill. Admira els mosaics de Ràvena, l’obra de Leonardo da Vinci, Giotto, Mantegna i, també, de Modigliani, Chirico, Morandi, etc.

El 1955 marxa a Holanda, on entra en comunicació amb el grup Cobra, fet que li permet avançar en la cerca d’un llenguatge propi i d’uns colors propis. Es posa en contacte amb els grups informalistes. Admira els treballs de Rembrandt, Vermeer i, sobretot, l’impressiona el Museu Stedeligk d’Art Contemporani d’Amsterdam. Pinta personatges diversos sobre el fons de la Mediterrània. Se n’adona que els seus colors són els mediterranis. Deixa de banda la pintura de cavallet i de model.

El 1957 torna a Espanya i s’estableix a Aravaca (Madrid). El 1959 obté una beca de 75.000 ptes. de la Fundació Joan March per estudiar la tècnica del mosaic. Continua buscant el seu llenguatge plàstic, que gradualment es concreta amb el maneig d’elements i recursos mínims. D’altra part, es decanta per l’ús de la tela i del paper com a suports habituals.

Els anys 60. Eivissa, la descoberta del blanc

En començar el decenni dels anys 60 del segle XX, trenca definitivament amb es lligams formals de l’etapa de formació i amb la influència de les avantguardes. Mentrestant obté diverses medalles i alguns guardons a certàmens nacionals i internacionals. El 1963 visita Eivissa, l’illa blanca de Rusiñol, que el mou a fer un ús més intensiu dels blancs. El blanc esdevé per al pintor la representació de l’espai, de l’aire, de l’atmosfera. Exposa a la mostra col·lectiva del grup Ibiza-59.

Atret per l’illa i per la colònia de pintors de diverses nacionalitats europees que hi resideixen, decideix passar temporades a l’illa, que alterna amb estades a Madrid. Continua avançant en la definició dels codis de signes, lletres, jeroglífics i ideogrames que incorpora de manera permanent a la pintura. Amb 12 teles de grans dimensions destinades a la decoració del Pavelló d’Espanya de la XXXIV Biennal de Venècia obté el premi Unesco.

Els anys 70. A Mallorca

El 1973 marxa als EUA amb motiu d’una exposició a Santa Bàrbara (Califòrnia). L’estada es perllonga durant un any a causa de l’interés que troba a conèixer de primera mà el moviment minimalista.

El 1974 s’instal·la a Mallorca. Resideix primer a Palma i, després, a Alaró (1977), on viu 6 anys. Redueix i simplifica els signes, però incrementa els volums de suggerències que aporten les obres que fa. Exposa a la Sala Pelaires (1974), de Palma. A Alaró crea els artefactes que anomena alarons, en es que es perd el suport limitador i amb l’ús del metacrilat aconsegueix que les taques de clor semblin suspeses  en el aire. A Mallorca es relaciona amb Joan Miró, Ritch Miller, Juli Ramis, els pintors del Grup Dimecres, i altres.

Els anys 80. Madrid, definitivament

El 1981 inicia una sèrie d’escultures fetes amb planxes de ferro d’una sola peça tallada o doblegada i pintada de blanc amb algunes taques de colors purs. Vol que semblin papers blancs pintats i abandonats a l’espai com a elements destinats a acompanyar la natura.

El 1982 participa a l’Exposició col·lectiva “Pintura Abstracta Espanyola 1960-1970”, que presenta a Madrid la Fundació Joan March.. El 1983 s’instal·la a Madrid i en els Talleres de Arte Actual, del Círculo de Bellas Artes de Madrid, imparteix un curs per a pintors joves. El 1984 la Sala Parpalló (València) i el Palau Medici-Riccardi (Florència) organitzen conjuntament una exposició retrospectiva de la seva obra, que s’exposa successivament en els dos centres.

El 1984 li és concedit el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. El 1985, amb motiu de l’adhesió espanyola a la Comunitat Econòmica Europea, realitza l’edició especial d’una serigrafia. El 1986 participa a l’exposició col·lectiva “Pintors per la Pau” que es presenta al Palau de Cristall de Madrid. El 1987 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de València i realitza dos murals de ferro per al Palau de la Música de València. A partir de 1988 viu entre Mijas (Màlaga) i Madrid.

Els anys 90. “Amb Mompó”

El 1991 el Centre Cultural Pelaires (Palma) li dedica com a homenatge l’exposició “Amb Mompó”, que inclou obres seves i dels amics: Alfaro, Canogar, Chillida, Guinovart, Hernández Pijoan, Millares, Ràfols Casamada, Valdés, etc.

El gener de 1992 mor a Madrid als 64 anys. La seva vida constitueix un exemple emblemàtic de dedicació a la pintura, d’investigació de nous camins, d’esforç i coherència i, sobretot, de cerca d’un llenguatge propi, singular i personal, que enriqueix i enalteix el món de la plàstica.

Hi ha obra seva a la Fundació Joan March (Madrid), al British Museum (Londres), al Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), al Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, al fons d’art contemporani de l’Ajuntament de Palma, a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i a altres col·leccions institucionals i privades. Té entrades a la Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana, a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. El 2005 el Museu Reina Sofia (Madrid) publica un catàleg raonat de l’obra completa del pintor.

Bibliografia

Cristina ROS, “Mompó”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 274-280, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 92 i 136, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

CATÀLEG-1991, Exposició “Amb Mompó” al Centre Cultural Pelaires, Basilio Baltasar editor, Palma, 1991.

Josep MELIÀ, “Il·luminar-se d’alegria”, Catàleg-1991, pàg. 11-15.

Francisco CALVO SERRALLER, “El arte como un don”, Catàleg-1991, pàg. 25-27.

Manolo H. MOMPÓ, “Manolo H. Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 29-38.

C.C.C. PELAIRES, “Biografia de Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 41-43.

GEM, 7, 9-10.

Exposicions individuals

1948     Centre Artístic de Granada.

             Sala Prat, València

1950     Sala Mateu, València

1951     Institut Francès, València

             Sala Mateu, València (“París vista per H. Mompó”)

1952     Llar Gallega de València (“Galícia a traves de H. Mompó”)

             Sala del Centre Industrial d’Alcoi

1954     Sala Mateu, València.

1956     Sala Carpa, Madrid.

             Galeria Stella, Gijón.

1957     Sala Clan, Madrid.

1958     Galería Dintel, Santander.

             Ateneu de Madrid.

1959     Sala Neblí, Madrid.

1961     Galeria Synthese, París

1962     Galeria Diario de Notícias, Lisboa

             Mortimer Brandt Gallery, NY

             Círculo de la Amistad, Còrdova

1963     Galeria Biosca, Madrid.

1965     Galería Juana Mordó, Madrid.

             Galería Iván Spender, Eivissa.

1966     Galeria Claude Bernnard, París.

             McRoberts Tunnard Gallery, Londres.

1967     Galería Buchholz, Munic.

             Galaría Grises, Bilbao.

1969     Galeria Val i 30, València

             Ajuntament de València.

1972     Galeria Iván Spence, Eivissa.

1973     Galería Juana Mordó, Madrid.

             Ruth S. Schaffner Gallery, Santa Barbara, Califòrnia.

             Campbell Gallery, San Francisco, EUA.

1974     Sala Pelaires, Palma.

             Galería Ciento, Barcelona.

1975     Galería Canem, Castelló.

             Galeria Itàlia, Alacant.

             Galeria Juana de Aixpuru, Sevilla.

             Galeria Il Coleexionista, Roma.

1976     Galería Trece, Barcelona.

             Galería Lozano, Bilbao.

1977     Galería Juana Mordó, Madrid.

1978     Galeria Itàlia, Alacant.

             Galeria Pepe Rebollo, Saragossa.

             Galería Trece, Barcelona.

             Galería Once, Mèxic D. F.

1979     Galeria Theo, València.

1980     Galería Juana de Aizpuru, Sevilla.

             Galeria Theo, Madrid.

1981     Sala Pelaires, Palma.

             Galeria Theo, València.

             Galeria Collage, Madrid.

1982     Museo de Bellas Artes de Caracas.

1983     Instituto Espanyol de Atenas.

             Galeria Cellini, Madrid.

             Galeria Odile, Saragossa.

             Galeria Itàlia, Alacant (Exp. antlògica).

1984     Sala Parpalló, València U(Exp. retrospectiva).

             Palazzo Medici-Riccardi (Florencia) (Exp. retorspectiva).

             Galeria Juan Prats, Barcelona.

             Galeria Theo, València.

             Galeria Kaj Frosblom, Helsinki.

1985     Sala Pelaires, Palma.

1986     Galería Theo, València.

             Galería Cellini, Madrid.

1987     Galeria Bennàssar, Pollença, Mallorca.

1989     Galería Trazo, Santander.

             Galeria Itàlia, Alacant.

1991     Centre Julio González, IVAM, València.

              “Amb Mompó”, Centre Cultural Contemporani Pelaires, Palma.

Premis i guardons

1946     Medalla d’Or de Pintura, Exposició d’Art Universitari, València.

1954     Premi Navigazione Italiana, Exposició”El paisatge italià

              vist pels artistes estrangers”, Viareggio, Itàlia.

1962     Segona Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.

1963     Gran Premi de Pintura, II Certamen Nacional d’Arts Plàstiques, Madrid.

1966     Primera Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.

1968     Premi UNESCO, XXXIV Biennal de Venècia.

1982     Premi Alfons Roig, València.

1984     Premi Nacional de Belles Arts, Madrid.

1990     Premi al Mèrit Cultural, Generalitat Valenciana, València.

1992     Medalla d’Or, a títol pòstum, al Mèrit en les Belles Arts.

Francesc Hernández Monjo (Maó, Menorca, 22 d’abril de 1862 – Barcelona, 7 de desembre de 1937)

Pintor. De jove estudia dibuix, pintura i música a Maó. Es dedica a fer classes de dibuix i pintura a Maó (1885 c. – 1890 c.) fins que trasllada la residència a Barcelona sobre el 1890, amb 27 o 28 anys. A Barcelona amplia la seva formació sota la direcció del pintor Eliseu Meifrén.

El 1890 participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i el 1894 ho fa a la l’Exposició Nacional de Barcelona. El 1898 realitza per a la firma Tasso de Barcelona una sèrie d’aquarel·les de vaixells de guerra per il·lustrar el llibre Los buques de la armada española. El 1911 participa a la I Exposició General de Belles Arts de Maó. El 1920 participa a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona i el 1936 està representat al I Saló d’Independents. També exposa a Amèrica del Sud.

Francesc Hernández Monjo, Velers i vapors de càrrega, oli/tela

Entre 1880 i 1890 la seva obra fa part de la pintura realista de la segona meitat del segle XIX. Fa quadres de petit format en els que predomina el dibuix sobre el color. A les composicions la línia de l’horitzó és molt baixa i el celatge ocupa la major part de la tela, mentre els vaixells i la superficie de la mar esdevenen els elements principals de l’obra. La paleta és de colors suaus, amb predomini dels verds, blaus i blancs.

A partir de 1890, el pintor fa ús d’elements nous i més agosarats, on la mar brava, les veles desplegades i els celatges força treballats fan part dels motius principals. La paleta incorpora colors càlids.

Entre 1920 i 1937, a les escenes marineres afegeix temes de la costa catalana no sempre identificables. La paleta amplia la gamma de colors càlids. Els celatges ennuvolats i la mar brava creen escenes de gran moviment, propícies per a les atmosferes de dificultat, perill o dramatisme. En tot cas, els pinzells de l’artista reflecteixen l’admiració que sent per la mar, els vaixells, els mariners sacrificats, feiners i esforçats i la navegació.

Visita Mallorca en divises ocasions, on té amistat amb Anglada i Tito Cittadini. Mor a Barcelona el desembre de 1937 als 75 anys.

Hi ha obra seva al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Escola Nàutica de Barcelona, Museu de les Drassanes de Barcelona, l’antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló, després de Bartomeu March i actualment dispersada en gran part, llevades algunes peces singulars, i altres col·leccions institucionals i privades.

Bibliografia

Cristina ANDREU ADAME, “Hernández Monjo, Francesc”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 313-315, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Hernández Monjo”, pàg. 246, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló (quadres de vaixells)

Francesc Vidal i Vidal, Barca de tres mastils Ignasi Fuster, oli/tela, 1879

Edward Arnold, La corbeta Palma, oli/tela, 1858

William Howard Yorke, El veler Rafel Pomar, oli/tela, 1875