Josep Tarongí Cortès (Palma, 10 de març de 1847 - 4 de gener de 1890)

Prevere i escriptor. Tercer de set fills del matrimoni format per Gaietà Tarongí i Maria Josepa Cortès, estudia el batxillerat a l’Institut Balear entre 1e l859 i el 1865, on és deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1865 s’incorpora al Seminari Diocesà de Mallorca com a alumne extern, per bé que passarà llargues temporades als seminaris de Menorca i de València. S’ordena de prevere el 1872 a Ciutadella i el 1876 es llicencia en Teologia en el Seminari de València. Es presenta a oposicions a canonge de les catedrals de Ciutadella (Menorca) i de Mallorca, però no les guanya. El 1878 és nomenat canonge del Sacromonte de Granada. Resideix en aquesta ciutat entre el 1878 i el 1888. Sosté una llarga polèmica (1876-1879) sobre la qüestió xueta a Mallorca amb Miquel Maura Montaner, germà d’Antoni Maura. Defensor de la unitat de la llengua catalana i de la Renaixença, publica una sèrie d’articles sobre els temes esmentats a Revista Balear (1876). Escriu els poemaris Inspiraciones (1882) i El Trovador mallorquín (1883) i la novel·la Descansa en paz. En els Jocs Florals de Barcelona guanya dos accèssits. Amb el pas del temps esdevé una figura emblemàtica de la lluita contra la discriminació secular dels xuetes per una part de la societat, l’aristocràcia i la clerecia mallorquines. Publica un recull dels articles  elaborats en el marc de la polèmica citada abans i publicats a Mallorca i a altres indrets de l’Estat. Inicia l’elaboració d’un diccionari mallorquí-castellà, que no pot acabar i resta inèdit. Mor prematurament als 42 anys.

Bibliografía

GEM, 17, 120.

Margalida TOMÀS, Aproximació a la tasca intel·lectual de Josep Tarongí, BSAL, 64, pàg. 169-194, Palma, 2008.

Joan Rosselló Crespí, també conegut com Joan Rosselló de Son Fortesa (Alaró, Mallorca, 1854 – Palma, 1935)

Escriptor i traductor. Fill d’una família d’amos de la pagesia, estudia a l’Institut Balear, on és deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza, de Francesc de Paula Barceló i Combis i de Francesc Manel de los Herreros. Cursa estudis de dret a la Universitat de Barcelona (1871-1873) i de Madrid (1874-1876), on es llicencia. Munta a Palma un bufet d’advocat que manté fins que, mort el pare, s’instal·la a la possessió de Son Fortesa (Alaró), on exerceix de propietari agrícola. Publica composicions i col·laboracions a La Roqueta, La Almudaina, La Veu de Catalunya i altres. El 1903 publica el recull Manyoc de fruita mallorquina i el 1904 la novel·la curta En Rupit. Diverses narracions seves es reuneixen en al volum pòstum Tardanies (1947). Tradueix obres de Goethe, Txékhov, Mistral, Lamartine i altres. El 1936 l’Associació per la Cultura de Mallorca li dedica un homenatge. Fa ús d’un llenguatge lèxicament ric, que recull nombroses expressions de la gent del camp del seu temps. Manté una gran amistat i una extensa correspondència amb Miquel Costa i Llobera, amb qui havia coincidit a l'Institut Balear. Es proclamat fill il·lustre d’Alaró i l’Ajuntament posa el seu nom a la biblioteca municipal de la vila Un carrer de Santa Maria i un de Palma duen el seu nom. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Bibliografía

GEM, 14, 387-388

GEC, Joan Rosselló i Crespí

Viquipèdia, Joan Rosselló Crespí

Benjamín del Riego Fernández-Vallín (Esteban de Pravia, Astúries, 1844 – Palma ?, 1911 c.).

Matemàtic i professor. Estudia a  la Facultat de Ciència de la Universitat de Valladolid, on obté el títol de batxiller (1862). Ingressa al cos de professors del Col·legi de la Concepció (Madrid) i, posteriorment, a l’Institut de Segon Ensenyament d’Osca (Aragó). El juliol de 1869 obté la càtedra d’agricultura i és nomenat professor substitut de matemàtiques i secretari de l’Institut Lliure de Baeza (Jaén). Entre el 1872 i el 1874 és professor de matemàtiques i secretari de l’Institut Lliure de Linares (Jaén). El 1877 és professor del Col·legi de San Juan de la Cruz de La Carolina (Jaén) i l’any següent ho és a Cazorla (Jaén), on funda un col·legi de segon ensenyament. El 1883 guanya per oposició la càtedra de matemàtiques de l’Institut Jovellanos de Gijón. Elegit director del centre el febrer del 1881, ocupa el càrrec fins al juliol de 1882. Alehores passa a l’Institut d’Oviedo i després (1888) passa al d’Orense (Galícia). Torna a Oviedo i entre el 1904 c. i el 1911 ocupa una de les dues càtedres de matemàtiques de l’Institut General i Tècnic de Palma (Mallorca), on imparteix classes d’aritmètica, geometria i exercicis pràctics de càlcul i geometria. Publica a Palma (1905) el programa oficial de l’assignatura de geometria, que imprimeix la Tipografia de Bartomeu Rotger. A la correspondència que manté amb els amics posa de manifest la seva gran afecció a la fotografia, el seu desafecte vers la política i la seva dedicació gairebé exclusiva i amb passió vocacional a la docència tot al llarg de la seva vida.

Jaume Vidal Alcover (Manacor, Mallorca, 29 de maig de 1923 – Barcelona, 2 de gener de 1991)

Professor universitari i autor d’una extensa obra poètica, narrativa, teatral i assagística. També tradueix al català obres de la literatura universal. Fill d’una família benestant (el pare era el notari de Manacor), és el segon de sis germans. Passa la infantesa i l’adolescència entre Manacor, Palma i el Mal Pas (Alcúdia), on la família resideix els estius. El 1939 la direcció de l’Institut Ramon Llull, de Palma, li reconeix la validesa dels estudis realitzats fins aleshores i el declara apte per cursar el setè curs de batxillerat, que fa el 1939-1940. El juny de 1940 es presenta a l’examen d’estat, que aprova. Marxa a Madrid per estudiar dret (1941 i 1942). Es trasllada a Barcelona (1943-1946), on es llicencia en dret (1946), mentre multiplica les seves lectures literàries. Entre 1946 i 1948 fa el servei miliar a Menorca. Acabat el servei militar, resideix un temps a Madrid per passar, tot seguit, a Barcelona, mentre desplega una intensa activitat lectora. El 1972 es llicencia en filosofia i lletres i el 1976 es llicencia en llengues romàniques i es doctora en filologia catalana. El 1968 fixa la residència a Barcelona al costat de la seva parella, Maria Aurèlia Capmany. És professor de literatura catalana i de crítica literària a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona (1970-1988), el 1984 és nomenat catedràtic de filologia catalana i entre 1986 i 1988 és director del departament de filologia. Com a poeta escriu L’hora verda (1952), El dolor de cada dia (1957), Sonets a Eurídice (1961), Dos viatges per mar (1962), Terra negra (1967), etc. Com a dramaturg escriu El miracle de Fàtima (1958), N’Espardanyeta (1967), Manicomi d’estiu (1968), etc. Com a narrador escriu els contes Les quatre llunes (1968) i altres. També escriu les novel·les Tertúlies a Ciutat (1978), La vida fàcil (1987), Els intocables (1987), Els sants innocents (1989, Visca la revolució, L’equip assassinat (1989), etc. Com a assagista publica Llorenç Villalonga i la seva obra (1980), Llorenç Villalonga o la imaginació raonable (1988), Síntesi d’història de la literatura catalana, etc. Publica nombroses col·laboracions a la premsa (Avui, Affar, L'Avenç, Serra d'Or, Lluc, El Mirall, Última Hora, Diario de Mallorca, etc.). És guardonat amb els premis literaris Joan Alcover (1961), Carles Riba (1967), Víctor Català (1968) i amb el premi Ciutat de Palma de novel·la (1955). El 1988 és guardonat per la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. Mor a causa d’una pneumònia als 67 anys. El Centre Públic d’Ensenyament Infantil i Primari (CEIP) de Manacor porta el seu nom. Un carrer de Manacor i un de Palma duen el seu nom. Pòstumament, rep el premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear (1996). Té una entrada a la GEM. El seu estil es caracteritza pel l'us d'un to iirònic i humorístic, l'admiració que sent pel món clàssic, sobretot, pel llatí i per la influència que reflecteix de Llorenç Villalonga.

Bibliografia

GEM, 18, 125-126.

Gabriel BIBILONI, Els carrers de Palma, pàg. 406, GB ed., Palma, 2012.

Joan PLA, Las Orlas, pàg. 101, P i P ed., Palma, 1989.

Pons,

Margalida PONS, Jaume Vidal Alcover, LletrA, Barcelona, 1998

Eusebi Estada Sureda (Palma, 1843 - 4 de març de 1917)

Enginyer de camins, canals i ports. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear. A la Universitat Politècnica de Madrid es titula en enginyeria de camis (1868). El 1871 publica un treball que explica la viabilitat econòmica d’una línia de ferrocarril entre Palma i Inca, que dóna pas a la creació de la Societat del Ferrocarril de Mallorca (1872). El 1873 comencen els treballs de traçat i les obres s’inauguren el 24-II-1875. Posteriorment,  la línia es perllonga fins a sa Pobla (1876), Manacor (1879), Felanitx (1807 i Santanyí (913). Propugna i defensa l’esbucament de les murades de Palma, la supressió de les zones polèmiques (1895) amb limitacions d’edificació i l’enderrocament de la porta de Santa Margalida. És vocal de la Comissió Provincial de Monuments i acadèmic corresponet de la Real Academia de Bellas Arts de San Ferando. Fins al 1907 és cap d’Obres Públiques a les Balears. Mor a Palma als 73 anys. El 1902 és declarat fill il·lustre de Palma. Un carrer de Palma duu el seu nom des del 1939. El seu nom fa part de la llista d’alumnes il·lustres de l’Institut elaborada el 1953. Té una entrada a la GEM.

Bibliografía

GEM, 5, 101-102.

Mateu Rotger Capllong (Pollença, 1862 – Palma, 1916)

Historiador, prevere i canonge. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear amb la promoció que es titular el 1877. Són condeixebles seus el músic Miquel Capllonch, l’empresari Joan Marquès Luigi, l'enginyer Pere Garau, l'empresari Joan Marquès Luigi, el notari Miquel Alenyà, etc. El 1878 ingressa al Seminari diocesà de Mallorca, on és condeixeble de Josep Miralles, Pere Joan Campins i Antoni M. Alcover. Ordenat de prevere (1885), és destinat a la parròquia de Pollença. El 1892 és nomenat professor d’història de Mallorca i de paleografia del Seminari. El 1902 és designat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Nomenat canonge (1904), s’encarrega a partir del 1914 de la direcció de l’Arxiu Capitular. Durant molts d’anys fa les funcions de coadjutor del bisbe Pere Joan Campins. Publica Historia de Pollença (1899-1906) en tres volums, Descripción histórica y artística del Santuario de Lluc (1899), El Seminario Conciliar de San Pedro (1900), Restauración de la Seu de Mallorca (1907), Historia del Santuario de Cura (1916), etc. Col·labora amb La Almudaina, el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i altres publicacions. L’Ajuntament de Pollença el proclama fill il·lustre i dedica un carrer a la seva memòria. El seu nom fa part de la relació d’alumnes il·lustres de l’Institut establerta el 1953. Té una entrada a la GEM.

Bibliografía

GEM, 14, 346-347.

Tomàs Fortesa Cortès (Palma, 1858 - 21 de maig de 1898).

Prosista, poeta, gramàtic i professor. Estudia a l’Institut Balear i cursa humanitats al Seminari diocesà de Mallorca. Obté el títol de preceptor de llatí i humanitats a la Facultat de filosofia i lletres, però mai no acaba la llicenciatura. Deixeble de Marià Aguiló Fuster, es dedica sobretot a l'ensenyament. Ingressa a l’Ateneu Balear (1867) i n’ocupa el càrrec de secretari. Participa en la fundació i en la redacció de La Dulzaina (1868-1869), col·labora amb publicacions religioses com El Áncora (1880), El Eco del Santuario (1891-1892) i el Semanario Católico (1888-1891). Fa part del grup de redactors de la Revista Balear (1872-1874) i del Museo Balear (1875-1877 i 1884-1888). Com a poeta guanya la viola als Jocs Florals de Barcelona (1871) i la flor natural, l’englantina i és proclamat mestre en gai saber el 1873 El 1881 guanya el primer premi del Certamen del Mil·lenari de Montserrat. Gran lector de Schiller, escriu el drama històric Les noces de l’infant, protagonitzat per l’infant Jaume, fill de Jaume III. Com a gramàtic, publica Programa de gramàtica mallorquina (1991), La desinencia del pural femenino (1874). Té una entrada a la GEM. Amb el suport de la Diputació de les Balears publica pòstumament l’obra Gramática de la Lengua Catalana (1915). L’Ajuntament de Palma el proclama fill il·lustre i els anys 20dedica un carrer de la ciutat a la seva memòria..

Bibliografía

GEM, 6, 21-22

Gabriel BIBILONI, Els carrers de Palma, pàg. 779, GB ed., Palma, 2012.

Joan MAS I VIVES, Diccionari del teatre a les Illes Balears, L’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003.