Pintor. Estudia a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i, posteriorment, amplia la seva formació a Madrid (1915-16). Allà treballa a El Prado i assisteix a classes de pintura al taller de José María López Mezquita, antic deixeble de Cecili Pla.
El seu pare, militar d’infanteria de marina, era d’una família benestant, propietària de Son Jaumell (Capdepera), Son Bauma (Pollença) el Castell de Capdepera (amb Josep Quint Safortesa) i la Posada de Can Gili (Artà). El pintor té només 15 anys quan mor el seu pare.
Manté una bona amistat amb els pintors Bartomeu L. Ferrà, Roberto Montenegro, Francisco Bernareggi, Sebastià Junyer, Clotilde Pascual Fibla i Antoni Gelabert. A l’epistolari de Bartomeu Ferrà es conserven diverses lletres manuscrites del pintor, en les quals es posa de manifest un bulliciós sentit de l’humor i la ironia.
De conviccions regionalistes, signa (1917) el Manifest dels Amics de l’Art, promogut per Miquel Ferrà Juan i altres noucentistes amb la col·laboració dels escriptors de l’Escola Mallorquina. També signa (1936) el document Resposta al Missatge dels Catalans.
Amb les degudes precaucions, ateses les limitacions de la informació disponible sorbre l’obra del pintor, es pot considerar que la trajectòria artística d’aquest es desplega en cinc etapes.
 |
| Joan Antoni Fuster Valiente, oli/tela, 1930 ca. |
Acabat el període de formació, viu entre Palma i Capdepera. L’octubre del 1916, data a Son Jaumell una carta adreçada a Bartomeu Ferrà. L’abril del 1917 rep en el seu taller de Palma l’escriptor Josep M. Tous i Maroto, a qui ensenya diversos estudis i dos olis. El 1917 participa a l’Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura de Madrid, a la col·lectiva de primavera de la Veda i al Saló de Tardor de la Veda. El 1918 es casa amb Josepa Cuerda Verdaguer i estableix el domicili familiar al carrer d’en Danús, de Palma, os neix (1919) el seu únic fill.
Són obres d’aquests anys “Plaça d’en Quadrdado” (ca. 1916), “Ametllers florits” (1917), oli amb el qual participa a l’Exposició Nacional de Madrid i “Plaça del Mercat” (ca. 1918).
Les obres d’aquesta etapa són fetes amb una pinzellada empastada i amb l’ús d’una paleta predominantment càlida, en la qual excel·leixen els ocres i terres. Combina un acurat sintetisme en el dibuix, que delata el mestratge de López Mezquita, amb una construcció sòlida i rica en detalls, que expressa en un llenguatge colorista acostat al d’Anglada. Fau marines, paisatges urbans i rurals. Tots traspuen pau, silenci i repòs, probablement allò que més apreciava. “Som el pintor de la pau” escriu a B. Ferrà. Als primers olis la signatura reprodueix els trets de la que feia habitualment en els escrits. Poc després substiteix la forma originària per l’ús de majúscules, que disposava en dues línies i, finalment, en una sola línia.
Sota la influència de Sebastià Junyer (1919-28)
La parcel·lació d’una part de Son Jaumell i la venda gradual de solars, donen al pintor una independència econòmica suficient per dur una vida tranquil·la i assossegada. A partir del 1919-20 estableix la residència permanent a Deià. Primer ocupa les cases de can Boqueta i, posteriorment, adquireix un habitatge situat al costat de les cases de can Forcimany. A l’estiu continua fent estades a Son Jaumell, segons ho demostren diverses cartes que envia a B. Ferrà el 1921. La residència a Deià permet al pintor mantenir una intensa relació personal i professional amb Sebastià Junyer, propietari de dues cases a Llucalcari, qui exerceix sobre ell una influència notable. Aquesta es posa de manifest en la temàtica de l’obra que fa, en la visió lírica de la realitat i en la utilització d’elements simbolistes. D’altra part, el pintor en aquells anys comparteix amb Bartomeu Ferrà el gust per l’harmonia, l’afany de perfecció i l’interès per l’obra ben feta. Amb Bernareggi, a qui acompanya durant l’exposició que aquest fa a la Veda el 1920, i amb B. Ferrà coincideix en el rebuig del modernisme i del conservadorisme plàstic representat, sobretot, pels professors de l’Escola d’Arts i Oficis, de Palma. El 1921, és membre del jurat de la Segona Exposició Regional d’Art, organitzada per l’Ajuntament de Palma. Anglada en fou el president i els altres membres varen ser Cittadini, Bernareggi i Bartomeu Ferrà.
La descripció de la realitat se centra en un paisatge esponerós, el de Deià i rodalies, d’espais amplis i profunds i formes fantasioses. En alguns casos la tendència a la síntesi en el dibuix l’acosta a l’ingenuïsme. La mar, sempre en calma, es fa present en l’obra del pintor, bé com a element de fons, acompanyament o contrast, bé com a element central de la composició.
L’activitat expositiva és escassa: es limita a la participació a la Primera Exposició Regional d’Art (1920), a l’exhibició d’una obra a una exposició col·lectiva de la Veda (1927) i a la participació a la Mostra de Pintura Mallorquina a Buenos Aries (1928). Malgrat això, el pintor manté una dedicació continuada a la pintura, segons posen de manifest les seves lletres a Bartomeu Ferrà i alguns escrits d’Antoni Gelabert (Cf. Gelabert, 1927). Probablement, però, l’escassa activitat expositiva és conseqüència d’una també escassa activitat productiva.
Són obres destacables d’aquesta època “Figuera i ametller florit” (ca. 1920), “Costa de Deià” (ca. 1925), “Cala de Deia” (ca. 1925) i “Deià” (ca. 1925).
El noucentisme (1928-1939)
Els problemes de l’empresa Cuerda i Verdaguer, dedicada a la fabricació de mantes, derivats del desfalc que hi féu l’administrador, obliguen el pintor a tornar a Palma per dur personalment l’administració del negoci, que era de la família de l’esposa. Exerceix aquestes funcions durant uns quants anys fins que la crisi econòmica internacional el fa inviable. La residència a Palma, no impedeix que continuï fent estades a Deià.
L’antiga amistat amb els germans Bartomeu i Miquel Ferrà li havia permès d’entrar en contacte amb el moviment noucentista que s’havia desenvolupat al Principat. La visió ordenada de la realitat, l’interès per l’equilibri i l’harmonia, el desig d’objectivitat i la passió per la llum acostaren gradualment el pintor a un punt d’inflexió a partir del qual atenua els colors, incrementa l’interès per l’harmonia de formes i colors, redueix l’ús de referències simbolistes i s’immergeix en un discurs orientat bàsicament a l’exaltació de la llum mediterrània, en concordança amb els ideals del noucentisme plàstic. La llum cobra en la seva producció una intensitat tan gran que dilueix els colors en un context de predomini dels blancs.
L’activitat expositiva s’incrementa, probablement per una dedicació més intensa, i més continuada, al treball. El 1929, juntament amb Antoni Gelabert, Bartomeu Ferrà, Pilar Montaner i Juan Fuster Bonnín, participa a l’exposició inaugural de Galeries Mallorquines. El 1930 i el 1931, fa sengles exposicions individuals a les Galeries Costa. L’Ajuntament de Palma, el 1931, adquireix a les Galeries Costa una obra del pintor per un preu que testifica la seva alta cotització. El 1932, l’Ajuntament de Palma el nomena conservador del Museu de Bellver. Ocupa la plaça, a la qual havia optat Antoni Gelabert, uns quatre anys. El curs 1935-36 fa classes a l’Escola d’Arts i Oficis, de Palma.
Són obres d’aquesta etapa “La Pedrissa. Tarda d’estiu” (1930-1931), “Muntanyes de Deià” (ca. 1931), “Calma” (ca. 1931), “El Port” (1931), “Porto Pi” (ca. 1935), “Drassanes i barques” (ca. 1935), “S’Era” (1938) i “S’Era II” (1938).
 |
| Joan Antoni Fuster Valiente, Drassana, 1935 ca. |
La fi de la guerra civil marca l’inici d’una nova etapa en l’obra del pintor. L’interès pel paisatge de Deià deixa la posició de preeminència a escenes de la vida dels pescadors en el Mollet de Palma. La solitud de les composicions anterior és substituïda per la presència de grups nombrosos de persones que sovint esdevenen els protagonistes de l’obra. En alguns casos, el grup humà és l’únic, o el principal element iconogràfic de l’obra. La pinzellada es fa més líquida i els colors reprenen intensitat i força. Els ocres i terres recuperen la importància d’èpoques anteriors. Manté l’interès per l’exaltació de la llum.
L’activitat expositiva inclou tres exposicions individuals a Palma (1940, 1947 i 1949) i una a Barcelona (1943). Participa a l’exposició d’homenatge que el Cercle de Belles Arts dedica (1942) als pintors considerats mestres de la nova generació i al Saló de Primavera que l’Associació de Pintors i Escultors d’Espanya organitza (1945) a sa Llonja. L’estiu del 1954 mor l'esposa mentre fan una estada de vacances a Can Bauma (Pollença).
El 1948 es crea el Grup del Set, promogut per William E. Cook, amb l’objectiu d’impulsar la restauració estètica en contraposició a les propostes comercials que havien proliferat en els primers anys de la postguerra. El pintor fa part del grup i participa a les dues exposicions que aquest grup organitza (1948 i 1949).
Són obres d’aquests anys “La Llonja del peix”, “L’hora de l’arribada”, “Carregant les xerxes”, “L'hora del dinar “, “La Fira del Ram”, “Fira del Ram. El molí”, “L’hora de la sortida”, etc.
Residència a Begur i a Sitges (1949-64)
El 1949 coneix a Valldemossa Adi Solveig Enberg, antiga companya de l’escriptor Josep Pla. Filla del cònsol de Noruega a Barcelona, neix, viu la major part de la vida i mor a Barcelona. Parla català i cinc idiomes més. El 1950 es casen a París.
El caràcter civil del matrimoni i les circumstàncies culturals i socials que es vivien a l’illa en els primers anys de la postguerra fan que decidesquin fixar la residència permanent a la Península. Primer s’instal·len a Begur i, més endavant, a Sitges. Viatgen sovint per Europa i a l’estiu fan estades a Deià. El 1954, obren a Sitges una pensió, la direcció de la qual ocupa una part del temps de l’artista, per bé que mai no deixa del tot la pintura. Fa paisatges urbans solitaris, silenciosos i encalmats, en els quals les línies rectes s’emmarquen en escenaris de línies corbes, de gran senzillesa. En menor mesura, realitza composicions amb presència de grups de persones. També fa paisatges rurals, sobretot de Deià.
Són obres d’aquests anys “Begur” (ca. 1952), “Begur II” (ca. 1952), “Diumenge del Ram a Sitges” (ca. 1955) i ”Paisatge de Deià" (ca. 1955).
Hi ha obres seves al Museu de Mallorca, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, Cercle de Belles Arts, Sa Nostra, Caixa de les Balears i Fundació Barceló.
El 1965, amb motiu del primer aniversari de la seva mort, l’Associació de la Premsa de les Balears li dedica una exposició antològica en els locals de la seu social. El 1992, en commemoració del centenari del seu naixement, la Fundació Barceló organitza una exposició de la seva obra i edita un catàleg de 16 pàgines.
Bibliografia
FUNDACIÓ BARCELÓ (Editor), “Exposició Centenari de J.A. Fuster Valiente”, 16 pàg., Palma 1992.
CONSELLERIA D’EDUCACIÓ I CULTURA DEL GOVERN BALEAR (Editor), “Juan Antoni Fuster Valiente”, “Paisatges abans”, text de Rafel Perelló Paradelo, Palma 1986.
Lluís RIPOLL ARBÓS, “Juan Antoni Fuster Valiente”, “Las Baleares y sus pintores”, pàg. 95-98, Palma 1981.
Antoni GELABERT MASSOT, “Un nido humano”, La Almudaina, 27-VIIII-1927, pàg. 1, Palma 1927.
Josep M. TOUS I MAROTO, “El arte en Mallorca/Unos cuadros de Fuster y Valiente”, La Almudaina, 14-IV-1917, pàg. 1, Palma 1917.
Miquel ALENYÀ, "Joan Antoni Fuster Valiente", Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, Promomallorca edicions, Palma 1997
No hay comentarios:
Publicar un comentario