Joan Bauzà Mas

Palma 1844 – 1915

Pintor. Especialitzat en temes de figura humana i en escenes costumistes de la vida quotidiana, també excel·lí com a retratista, dibuixant i aquarel•lista. Ocasionalment, per participar en concursos públics o atenent encàrrecs puntuals, féu algunes obres d’història.

Estudià (1859-62) a l’Escola Provincial de Belles Arts, de Palma, on va ser deixeble de Joan Mestre Bosc, Guillem Torres, Melcior Umbert, Francesc Parietti Rigo i Joan Torres Trobat. Amplià estudis a l’Escola de la Llotja, de Barcelona (1863-65) i, després, amb qualificacions excel•lents a l’Escola Superior de Belles Arts de San Fernando, de Madrid (1863-65 i 1866-67), on va ser deixeble de Federico de Madrazo, José Casado del Alisal i d’altres artistes. A Madrid va ser condeixeble de Ricardo i Eduardo Balaca Consejo, Francesc Domingo Marquès, Alejando Ferrant Fishermans, Ricard Bellver Ramon i Gabriel Juan Marroig. El mes d’octubre del 1865 no pogué sortir de Mallorca a causa de l’epidèmia de còlera. Per aquest motiu durant el curs 1865-66 estudià pintura al taller de Joan Mestre Bosc.

L’obra del pintor revela influències diferents i, fins i tot, contraposades. De Joan Mestre Bosc aprengué les tècniques del retrat i la figura i el gust per seleccionar i analitzar acuradament els trets principals del motiu de l’obra. De la mà de Federico de Madrazo i José Casado del Alisal adquirí una habilitat notable per al dibuix del natural i un gran domini del color i la composició. Les visites que féu sovint al Museu del Prado li descobriren els treballs dels grans mestres europeus i espanyols, especialment dels barrocs, dels quals féu nombroses còpies. Li interessà molt l’obra de Velázquez, sobretot aquella en la qual el mestre sevillà fa la descripció de personatges arquetípics o singulars, com ara “Los borrachos”, “El geógrafo”, “El niño de Vallecas” i “El bufón calabacillas”. A partir d’aquestes bases, sota la influència dels corrents romàntics, evolucionà vers una pintura costumista, orientada a descriure i exaltar una realitat bàsicament humana i quotidiana, la qual, més enllà del pretext de l’anècdota, vol situar l’espectador en un món transcendent que convida a la reflexió.

La trajectòria professional de l’artista es pot considerar dividida en tres etapes diferenciades. La primera comprèn des dels darrers mesos del període de formació (1866-67) fins a la realització (1884) del quadre per a la Universitat de Barcelona. L’exposició de l’obra en el Museu Provincial de Pintura, instal·lat aleshores a l’antic convent de Sant Francesc, poc abans de la seva tramesa a Barcelona, constituí un esdeveniment destacat que suposà la consagració pública del pintor com artista de primer nivell. Joan O’Neille, secretari e l’Acadèmia de Belles Arts, dedicà al quadre un comentari extens i elogiós a la revista “Museu Balear”. La segona etapa correspon als anys de maduresa del pintor i s’estén des del 1885 fins al 1904. La tercera etapa, que coincideix amb els darrers deu anys de vida de l’artista, s’inicia el 1905 i acaba el 1915.


Els primers anys (1886-84)

En els primers anys, el pintor concorregué als concursos que es feien per a l’adquisició de pintura i retrats i, alhora a les exposicions d’àmbit nacional i internacional per fer-se conèixer. També realitzà algunes obres d’encàrrec. El 1886 participà al segon concurs convocat per l’Ajuntament de Palma per adquirir retrats a l’oli de fills il•lustres de la ciutat. Hi presentà el retrat del cardenal Rossell, còpia de l’original que hi havia al Col•legi de la Sapiència, de Palma, i obtingué el premi. El 1867 concursà al tercer certamen de l’Ajuntament de Palma amb el retrat de Nicolau Cotoner, gran mestre de l’Ordre de Sant Joan de Malta, còpia de l’original fet per “El Calabrés”, propietat del marquès d’Ariany i, també, obtingué premi d’adquisició. Sortí a l’exterior i participà (1870 i 1871) a les exposicions extraordinàries que organitzava a Barcelona, anualment, la Societat per a les Exposicions de Belles Arts. A l’exposició de 1870 presentà les obres titulades “Pagès mallorquí” i “Pagesa mallorquina” i a la de 1871 “Tipus de pagesos” i “Captaires” Per aquesta darrera va ser premiat amb una medalla d’or. Posteriorment, participà a l’Exposició Universal de Viena del 1873 amb les obres “Pagès mallorquí” i “La pobresa”, i a l’Exposició Universal de París del 1878 amb “Camperol mallorquí”, “Pescador mallorquí” i “Lacai”.

El 1876 va ser un dels promotors de la societat Foment de la Pintura i Escultura, creada per un grup de pintors i afeccionats a l’art. La societat es proposà l’objectiu de promoure, d’acord amb els resultats obtinguts per la Societat per a les Exposicions de Belles Arts, de Barcelona, l’ampliació del mercat local de la pintura posant en comunicació directa, mitjançant l’organització d’exposicions periòdiques, els gran públic amb l’obra d’art. Joan Bauzà, segon pintor que signà el document de constitució de la societat, participa a l’exposició inaugural (1876) amb les obres “Pagès mallorquí” i “Lacai” i fou un dels principals i més constants animadors de la vida de l’entitat.

La Junta d’Obres de la Universitat de Barcelona convocà (1880) un concurs per a l’adquisició de sis quadres a l’oli destinats al paranimf. El pintor elegí el lema titular “L’Espanya del Renaixement: la traducció de la Bíblia poliglota feta a Alcalà de Henares per impuls i sota la direcció del cardenal Jiménez de Cisneros”. La seva proposta, titulada “El cardenal Cisneros rep de mans del fill de l’impressor el darrer plec de la Bíblia poliglota complutense” obtingué (1882) el premi corresponent al lema elegit, dotat amb 13.750 ptes. Tot seguit començà a treballar en la tela (3,44 x 11 m) en uns locals de l’antic convent de Sant Francesc, que li varen ser cedit per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts. Finalitzà el treball el 1884.

En la pintura d’aquests anys predominen els temes relacionats amb pagesos, camperols i servents. Els personatges apareixen situats en llocs interiors, escassament il•luminats i indefinits. Predomina el joc del clarobscur, que s’acompanya d’un cromatisme moderat i l’ús abundant d’asfalts. En algunes obres es manifesta el gust del pintor per les pinzellades amples, soltes i esbossades. Les obres més importants d’aquesta etapa són “La mare del pintor” (ca. 1867), “Pagès mallorquí/El missatge” (ca. 1875), “Lacai” (ca. 1875), “Pagès assegut fumant en pipa” (ca. 1876), “Retrat del pintor Antoni Fuster” (ca. 1880) i “La pintura” (ca. 1880). Abans, devers 1865, havia fet l’autoretrat, una tela de petites dimensions (45,5 x 30,5 cm), acostada a l’obra que es considera l’autoretrat de Velázquez del 1622-23 i que es conserva al Museu del Prado. Les obres d’aquesta època posen ja de manifest la tendència del pintor per temes aparentment anecdòtics als quals s’associen referències que conviden l’espectador a una reflexió transcendent. Així “Lacai” esdevé una crítica càustica de la presa i la indolència, germanes del servilisme; “Pagès mallorquí/El missatge” és una descripció emocionada de les fatigues aclaparadores i mal pagades dels treballadors del camp i de tots els treballadors; “La pintura” és l’exaltació del procés de creació plàstica, capaç de fer present el passat i de fer transcendent el present.

El 1877 exposà dues obres a la sala Parés, de Barcelona,. El 1881 va obtenir el primer premi, dotat amb 750 ptes., de la secció de pintura no històrica del Certamen Literari i Artístic de les Fires i Festes de Palma, dedicades a Ramon Llull i Catalina Thomàs.


Els anys de maduresa (1885-1904)

A l’etapa de maduresa, el pintor situa els personatges en llocs prou ben definits i identificables, generalment públics. Atenua el grau de preponderància dels colors obscurs, les ombres i penombres de l’etapa anterior i introdueix l’ús, per bé que limitat, d’una paleta en la qual tenen cabuda colors vius, especialment de la gamma càlida. Les obres més representatives es caracteritzaren per l’associació de motius quotidians o costumistes amb la voluntat d’acostar l’espectador a una reflexió sobre qüestions transcendents. En aquest sentit s’ha d’assenyalar que la tela “Vell mallorquí acompanyant el viàtic” (1999), amb la qual guanyà una medalla d’or de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, més que el retrat d’un ancià mallorquí i més que la reproducció de la imatge de que acompanya el viàtic, és una invitació assossegada i serena a meditar sobre l’arcà que posa en comunicació la vida i la mort.

“Àrab amb l’espingarda” (ca. 1890) és l’apologia del vigor físic i de la força, “Can Bartola” (ca. 1895) ens presenta una escena quotidiana de cafè protagonitzada pel polític republicà i escriptor Jeroni Pou Magraner (fill d’Emili Pou Bonet). “Venedora de tàperes” (ca. 1896), una de les obres més representatives de l’autor, constitueix la descripció de la fortalesa que les dones majors que no poden anar a jornal necessiten per guanyar-se la vida amb feines eventuals, marginals i de poc profit. Amb la tela “Notícies de Cuba” (1896) va obtenir una menció honorífica a la II Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona del 1896. L’obra representa els membres de la família d’un soldat enviat a Cuba, acompanyats del senyor de la possessió i el capellà, el qual llegeix les notícies de Cuba que duu un diari. La lectura imposa un silenci dens i immòbil. Tot plegat suggereix la inquietud, el dolor, l’enyorança, els temors i l’ànima esqueixada d’una gent senzilla, colpida per la lleva d’un dels seus, arrabassat de la casa i la feina a causa d’una guerra innecessària i absurda.

“Interior de la Llonja” (1901) representa un pintor que a l’interior del Museu Provincial de Pintura (sa Llonja) restaura un retaule antic, mentre miren com fa la feina una mare amb un infant als braços i una nina petita que es troba a peu dret al seu costat. Destaca el contrast entre l’antiguitat del retaule i la joventut de l’infant de bolquers i de la nina que al costat de la mare contempla el treball del restaurador, el qual no fa altra cosa que testimoniar la perdurabilitat de la pintura. “Aciana a la Llonja” (1902), és una descripció càlida de la serenor i la lucidesa que només s’assoleix a la vellesa. “Pontifical” (ca. 1903), acotació d’un dibuix anterior, representa un moment del cant a la Seu del tedèum, l’himne d’acció de gràcies el dia de Pasqua de Resurrecció.

El 1895 obtingué el segon premi del concurs convocat per la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua per a l’adquisició d’un quadre representatiu del tema “La cultura espanyola simbolitzada pels seus homes més eminents des de sant Isidor als nostres dies”. El primer premi correspongué al pintor valencià Josep-Ramon Garnelo Alda.


Els darrers anys (1905-1915)

En la darrera etapa , el pintor tendeix a reduir les mides de les obres, situa els personatges en llocs al ras, la llum es fa intensa, els colors clars s’imposen sobre els obscurs i s’incorpora el paisatge com a tema independent del treball. Sota la influència de Rusiñol, Mir i Degouve, que residiren a Mallorca en els primers anys del segle, la pintura s’obre als corrents més lliures, informals i espontanis que havien quallat a Europa després de l’impressionisme. Joan Bauzà, com gairebé tots els altres pintors, aclareix la paleta, redueix la importància del dibuix i s’agrada de fer ús de les possibilitats expressives del nou llenguatge plàstic eminentment cromàtic. La presència dels infants es converteix en un recurs habitual que tracta amb predilecció i passió. “Al·lot comptant diners” (ca. 1905), “Al•lots jugant a la vorera de la mar” (ca. 1910) i “La nina del vestit rosa” (ca. 1910) en constitueixen mostres significatives de singular bellesa. També fa paisatges, en els quals mai no hi manca la figura humana. “Paisatge” (ca. 1910) i “Palma vista des d’un hort del Terreno” (ca. 1910) posen de manifest les preferències de l’artista per un colorisme lluminós, sàviament equilibrat i vivaç. Obres de petit format, destinades a les exposicions-sorteig de l’Associació d’Artistes Pintors i del Cercle de Belles Arts, com ara “Cap de jueu” (1906) i “Fumador de pipa” evidencien l’habilitat de l’artista i la seva capacitat de suscitar emocions i admiració.

La dedicació a nous temes i formats petits no impedeix que presti bona part de la seva atenció als temes tradicionals, centrats en la protagonisme de la figura humana. “Pescador fumant en pipa” (1910) i “Tamborer de la Sala” (ca. 1910) demostren que l’atenció a la temàtica habitual es donà en aquests anys en el marc de la incorporació d’elements de concepció i execució propis de la nova pintura.

Dins la línia inidcada, destaquen tres obres singulars realitzades en els darrers mesos de vida: “La nostàlgia del vell mariner” (ca. 1914), obra de taller, que manifesta l’estat d’ànim d’un home que es refugia en els records del passat per alleugerir el pes de les febleses del present. “Al•lota endiumenjada/Gitana” (ca. 1914), que és una obra en la qual l’autor s’acosta a la iconografia i al colorisme que H. Anglada tot just havia posat de moda a Mallorca; i “Tamborer major” (dues versions), que és una obra en la qual, amb pintura escassa i fent ús de la textura de la tela com recurs plàstic, el pintor fa un discurs sobri, expressiu i d’una gran modernitat. El juny del 1915 Antònia Guanyabens, vídua del pintor, regala la versió de mides més grans a l’Ajuntament de Palma.

El pintor excel•lí sempre com a retratista de gran vàlua. Els seus serveis, en aquest sentit, varen ser reclamats per l’Ajuntament de Palma, altres institucions i particulars. Destaquen els retrats de Joan Palou i Coll (1900), Joan Oliver Castanyer “Maneu” (1905) i Miquel Marquès Garcia (1911), que féu per a la galeria de fills il•lustres de Palma.

Com a conseqüència de la participació en concursos públics i per atendre encàrrecs puntuals de caràcter particular, el pintor realitza algunes obres d’història per bé que aquesta temàtica mai no constituí un motiu habitual de treball. Arran d’un concurs realitza (1898) per al Cercle Mallorquí “Entrada a Palma de Carles V”. Per encàrrec de Valentí Schembri fa (1910) dues teles relacionades amb la història de Mallorca. L’esbós “Jaume I i els germans Montcada”, probablement una de les propostes que el pintor presenta a Schembri i que aquest rebutja (per representar una escena al ras), constitueix un treball d’història de gran interès.

L’obra del pintor exercí una influència considerable sobre els pintors del seu temps. Gairebé tots, especialment els grans mestres del moment, realitzen alguna obra dedicada a temes acostats al realisme quotidià i costumista de Bauzà. En aquest sentit es poden citar teles com ara “Macers” (1879) de Ricard Anckermann, “Ferreria” (ca. 1885) i “El pescador” (ca. 1890) d’Antoni Ribas, “A l’embarcador”, D’Antoni Fuster Fortesa, “Dues pescadores” (1899) de Joan Fuster, i “Venedor de cacauets” (1891) de Llorenç Cerdà.

A pesar del seu prestigi i dels estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de San Fernando, no fa classes a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma fins al 1908. Fa part del claustre del professors del centre des d’aleshores fins a la seva mort (1905-15). El 1912 cessa de professor ajudant meritori i el 1913 és ser nomenat per la Subsecretaria d’Instrucció Pública professor d’entrada de dibuix artístic, amb un sou de 750 ptes. Anuals. Durant mots d’anys féu, en el seu taller, classes de dibuix i pintura, que gaudiren de gran acceptació. Bartomeu Canals fill va ser un dels alumnes del seu taller.

El pintor, que tenia una veu excel•lent de baríton, fou un gran afeccionat al bel canto i a la música. Jaume Escalas Garau, amic de l’artista i apoderat de Francesc Mateu “Uetam”, a Mallorca tenia el costum d’organitzar a casa seva reunions setmanals dedicades al canti i la música. En una d’aquestes reunions Joan Bauzà conegué Antònia Guanyabens Vinardell, amb la qual contragué matrimoni el juny del 1876. Tingueren dos fills, Sebastià que exercí de misser a Catalunya i Joan, que fou crític d’art de “La Almudaina”. La segona gran afecció de l’artista fou el món de la mar i dels pescadors, als quals li agradava d’acompanyar en les seves eixides de feina i sol. Integrat en la vida social del seu temps, participà activament en la transformació del Foment de la Pintura en Cercle de Belles Arts (1904) i en la fusió de les dues darreres societats en el Veloz Sport Balear (1915). El 1899 impulsà i dirigí l’organització de l’exposició d’homenatge que el Foment de la Pintura dedicà a Velázquez amb motiu del tercer centenari del seu naixement. L’exposició reuní còpies realitzades pels pintors de l’illa de més anomenada i una col•lecció de fotografies aportades per Faust Morell Bellet.

Amb motiu de la seva mort, el Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear organitzà una exposició d’homenatge a l’artista el mes de maig de 1915. Galeries Costa li dedicà una exposició antològica el gener del 1949. El Casal Solleric reuní una selecció de 75 obres de l’artista el desembre del 1992.

Hi ha obres seves al Museu de Mallorca, Museu de Lluc, Museu de Pollença, Parlament de les Illes Balears, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, convent de Sant Francesc, Fundació Barceló i Sa Nostra, Caixa de les Balears. Un carrer de l’eixampla de Palma duu el nom del pintor. És considerat un dels pintors més eminents de la segona meitat del XIX a Mallorca.



Bibliografia

- Lluís RIPOLL i Josep COSTA, “Juan Bauzà”, Galeries Costa ed., 52 pàg. i il•lustracions, Palma 1948

- AJUNTAMENT DE PALMA (Editor) “Joan Bauçà (1844-1915), 160 pàg. Palma 1992.



GRAN ENCILOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS
Palma 1996