Breu història del vi

El vi és una beguda alcohòlica obtinguda per fermentació del most del raïm de la vinya (vitis vinifera). És usat per al consum humà, sobretot com a acompanyament dels menjars. També s’ha usat en hores de feina com a reparador de forces en les dures tasques individuals i col·lectives del conreu del camp, per bé que en aquest àmbit sovint era substituït per un glop d’aiguardent o de cassalla. Etimològicament la paraula vi prové del mot llatí “vinum/vini”, que en l’ablatiu pren la forma “vino”.

Hi ha evidències arqueològiques que indiquen que les produccions de vi més antigues es varen localitzar en una àmplia zona situada a les contrades de Geòrgia, Armènia i Iran. Els inicis de la producció se situen entre el 6.000 i el 5.000 aC, a l’època del neolític. D’altra part, els primers conreus de vinya se situen a l’Orient Mitjà, Sumèria i Egipte entre el 3.000 i el 2.000 aC. El consum de vi era corrent entre els egipcis i els jueus. Posteriorment el seu consum és comú en el món grec i el romà.. Són els romans els que estenen la producció i el consum de vi per l’Europa Occidental. El cristianisme constitueix un factor decisiu d’extensió del conreu de vinya i producció de vi a causa dels usos religiosos que dóna al producte.

Inicialment el vi es guarda amb recipients de pell. Posteriorment es conserva amb àmfores vinàries. Són els romans els que introdueixen l’ús de la bota de fusta, una invenció dels pobles del nord d’Europa, més lleugera que l’àmfora i menys fràgil. A la Península Ibèrica la producció i consum del vi s’inicia després de la conquesta romana. Un dels centres productors més importants d’aleshores se situa a les rodalies de Barcelona i Tarragona (Catalunya), des d’on s’exporta. A la Bètica la producció que s’obté es destina a l’exportació.

Durant l’època islàmica, la producció de vi s’interromp a la Península Ibèrica. Es recupera gradualment a mesura que avança la Reconquesta, mentre esdevé un complement cada vegada més freqüent i bàsic del menjar. Dues zones vinateres s’implanten en el recorregut de l’anomenat camí de Santiago (Ribera del Duero i Rioja). Així mateix, és històrica la zona vinatera del Bages (Catalunya), que es recupera aviat després de l’ocupació islàmica.

El romans fan ús d’ampolles de vidre bufat per a la conservació del vi. Les ampolles durant molt de temps són de formes variades, amb predomini de les de base eixamplada. Això no obstant, l’ampolla de vi, entesa com es fa actualment, no apareix fins a mitjan s XIX, quan la indústria és capaç de produir un vidre resistent i donar-li una forma homogènia i estandarditzada. L’ampolla de vidre actual permet incrementar l’eficàcia del transport i la distribució del producte, mentre constitueix alhora un recipient apte per al darrer envelliment del producte..

La producció de vi es veu sacsejada a França durant un llarg període de temps (1850-1870) a causa dels estralls que provoca en els camps de vinya el paràsit anomenat fil·loxera. A Catalunya la crisi de la fil·loxera s’inicia 30 anys després que a França, cap al 1880, dura 20 anys i destrueix tota la vinya del país. Amb motiu de la replantació el Bages perd en favor del Penedès el lideratge pel que fa a volum de la producció catalana. A les Illes els estralls de la fil·loxera tenen lloc els darrers anys del s XIX. El problema que implica la devastació de la vinya es combat mitjançant l’extensió del conreu de cereals i la implantació de peus de vinya americana resistent al paràsit.

Els principals països productors de vi són (2009) Itàlia i França, seguits d’Espanya i EUA. Catalunya aporta el 25% del vi de l’Estat.

A Mallorca el 1989-1991 s’aprova la denominació d’origen Binissalem i el 1993 la denominació de Vi de la Terra per a la zona anomenada del Pla i Llevant. Entre els cellers més rellevants es poden citar els de Franja Roja S.A. (Binissalem), Germans Ribas (Consell), Jaume de Puntiró (Santa Maria), Macià Batle (Santa Maria), Miquel Oliver Juan (Petra), Jaume Mesquida (Porreres), Pere Seda (Manacor) i altres. Al País Valencià excel·leixen les denominacions d’origen València, Utiel-Requena i Alancant.