Andreu Crespí Salom (Palma, 26 de desembre de 1896 - 20 de febrer de 1982)

Polític, pedagog i catedràtic. Fill d’Antoni Crespí, camiser, i Catalina, neix a Palma i cursa el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma (1906-13). Comença la carrera d’Enginyer de Camins, que deixa per estudiar ciències (secció de ciències naturals). Obté el títol de llicenciat a la Universitat de Barcelona (1922). Durant els anys d’estudiant a Barcelona participa en el II Congrés Universitari Català (1918), presideix l’Associació Catalana d’Estudiants (1920-21) i col·labora amb la publicació humorística “L’Estevet”.

Andreu Crespí Salom

De retorn a Palma, el 1922 funda amb Francesc de Sales Aguiló Fortesa (1899-1956) el col·legi Cervantes, on treballa (1922-34) fins que guanya per oposició la càtedra de física i química de l’Institut de Felanitx (1934-36). Al col•legi Cervantes implanta mètodes d’ensenyament actiu i la cultura del respecte als drets humans. En aquests anys col•labora amb diverses publicacions catalanes, com “La Revista” i el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. El 1927 ingressa en el Partit Republicà Federal i a les eleccions municipals d’abril de 1931 és elegit regidor de l’ajuntament de Palma per aquest partit. Després de la proclamació de la II República, s’afilia al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) (maig 1931). A les segones eleccions municipals del 1931 és elegit regidor de l’ajuntament de Palma pel PSOE i és president de la comissió municipal de cultura. A més fa part de les comissions de policia, govern, beneficència i sanitat, foment i hisenda. Dóna suport al Pla de Construccions Escolars. Com a membre de la Diputació provincial s’encarrega de la Clínica Mental i de l’orfenat. D’altra banda, participa en la fundació (1930) i és vicepresident de la Lliga Laica, l’objecte de la qual és la laïcització de l’escola. El 1932 és nomenat tinent de batle (1932-34), càrrec que ocupa fins a la suspensió de l’ajuntament a causa de l’anomenada Revolució d’octubre. Arran d’aquest fet se’n va a Paris, on resideix fins al gener de 1936. El febrer de 1936 recupera el càrrec de regidor de l’ajuntament de Palma, però el deixa per considerar-lo incompatible amb la direcció de l’Institut de Felanitx. Com a militant del PSOE representa la FSB en el XIII Congrés (1932) i fa part de la comissió de “El Socialista y prensa socialista”. És vicepresident i secretari de la FSB. A més, és vocal i comptador de la Junta de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Publica col•laboracions a la “La Nostra Terra” i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul•liana. També és membre de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança i organitza l’escola nocturna per a obrers de la Unió Obrera. Promou l’ús del català i la cultura mallorquina. El 1936 signa el manifest Resposta dels mallorquins al missatge dels catalans. Casat (1935) amb Maria Plaza, és pare d’Andreu Crespí Plaza (Palma 1943). Arran de l’aixecament militar de juliol del 1936 és empresonat al Castell de Bellver (30 juliol) i, posteriorment, al camp de concentració de la Fontsanta de Sant Joan (gener-març 1937), Can Mir (Palma) i a la presó provincial. El setembre de 1937 és condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó per adhesió a la rebel•lió. A més, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques el sanciona (1939) amb una multa de 45.000 ptes. Alliberat el 23 de març del 1942, es desterrat a Alzira durant mig anys. Inhabilitat per a la docència pública, es dedica a l’ensenyament privat. Després del restabliment de la democràcia, participa en els actes públics del PSOE durant la campanya electoral de 1977 a Palma. Mor 9 anys després als 85 d’edat. A principi del curs 1961/62 faig part d’un grup d’estudiants del curs preuniversitari de l’Institut Ramon Llull (Palma) que dues vegades per setmana pren classes de reforç d’anàlisi matemàtica i física amb Andreu Crespí. A mesura que passen els mesos, alguns membres del grup es desanimen i deixen les classes de l’Institut i les de reforç d’Andreu Crespí. El desànim afecta cada vegada més estudiants del grup, de manera que aviat a les classes de reforç hi assisteixo sol. Per a mi aquestes classes en solitari constitueixen una experiència d’allò més intensa i enriquidora, que ell no vol suspendre. Tampoc no accepta de passar-me a un altre dels grups de reforç d’alumnes del mateix nivell provinents d’altres centres. Sempre he cregut que el fet responia a l’amistat que el lligava als meus oncles Miquel Alenyà Ribas (telegrafista), germà del meu pare, i Lluís Fuster Miró-Granada (arquitecte), germà de la meva mare i padrí meu de fonts, amb els quals compartia tertúlies, una d’elles a la Granja Reus. Havia estat condeixeble de batxiller de Lluís Fuster i era antic company de presó al Castell de Bellver i a Can Mir de Miquel Alenyà. Les classes, que fa en llengua catalana, no tenen interrupcions, ni talls per al descans, ni digressions, i duren hora i mitja. Fa les classes a un pis que és sobre el que ocupa com a habitatge familiar. Des d’una finestra que dóna a la plaça que hi ha al davant del Portal del Palau Episcopal sovint guaitava per indicar-nos, amb gestos i alguna veu, que acceleréssim la pujada a la classe. Record que detestava que els seus alumnes, quan raonaven o feien una exposició, establissin conclusions a partir de supòsits implícits. Per això s’agradava de demanar-los amb èmfasi que no “prenguessin acords” i que fossin rigorosos. Com a professor governa el ritme de les classes, hi desplega una gran activitat i manté viva l’atenció dels alumnes. Fa ús d’un to de veu alt i sonor. Sense dir-ho demostra la passió que sent pel saber, la docència i l’aprenentatge dels deixebles. En els darrers anys 70 vaig coincidir amb ell en diverses ocasions. ¿Com va l’economia? em demanava. Les meves respostes una mica exagerades i un tant destraleres el feien riure de bon gust. Bibliografia GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, “Crespí Salom, Andreu”, t. 4, pàg. 200, Palma 1993. FUNDACIÓN PABLO IGLESIAS, “Andrés Crespí Salom”, Diccionario biográfico, pàg. 441-442, Madrid 2012. Maria de la Pau GENER, “Andreu Crespí”, Memoria Civil, núm. 14, ‘Baleares’, 6-IV-1986. Joan MARTORELL, “Andreu Crespí. Apoximación biográfica”, Centre d’Estudis Gabriel Alomar, Palma 1989. Joan PLA GARCIA “Andreu Crespí i Salom”, ‘Las Orlas’, pàg. 22 i 23, Barcelona 1989. Jaume POMAR, "Maria Plaza", 'Memoria civil, núm. 2, 'Baleares', 12-I-1986.

Pere Joan Llabrés Martorell (Inca, Mallorca, 19 d’octubre de 1938 – Santa Ponsa, Calvià, Mallorca, 7 de juliol de 2006)

Teòleg, liturgista, historiador i prevere. Fill de Pere-Joan Llabrés Mulet i Maria Martorell Tortella, neix a Inca. Té una germana, Magdalena, més gran que ell, que als 16 anys ingressa a la Congregació de les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia. Assisteix a l’escola de les Germanes Franciscanes d’Inca i a l’escola parroquial. Ingressa en el Seminari Diocesà de Sant Pere el setembre de 1949, on estudia humanitats, filosofia i teologia. És prefecte del tercer curs de llatinistes a partir del setembre de 1958. El 1959 rep la tonsura i el 18 de març de 1961 és ordenat de diaca. El 1961 és enviat al Col·legi Espanyol de Sant Pere (Roma) com a becari diocesà. Es llicencia en teologia a la Universitat Gregoriana (1963) i es diploma en litúrgia a l’Ateneu Anselmià (1965). És ordenat de prevere a la capella del nou Col·legi Espanyol de Roma (Via Torre Rossa) el 19 de març de 1962. De retorn a Mallorca, inicia el ministeri pastoral com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau (Palma), càrrec que ocupa durant 9 anys (1965-1974). El 1974 és nomenat rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs (1974-1986), que adapta a les exigències de la reforma litúrgica. Hi incorpora la imatge de Crist Resucitat, obrada per l’escultor Josep Maria Aguilar Collados, i el retaule de l’altar major dedicat a Santa Catalina Thomàs, obra del pintor Pau Lluís Fornès Isern. El 1986 és designat canonge prefecte de litúrgia de la Seu de Mallorca. Des del 1980 és president de la Comissió Diocesana de Litúrgia i el 1981 és elegit membre del consell de direcció del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM), del qual és director durant dos triennis (1986-1989 i 1996-1999). El 1995 és elegit secretari general del Sínode Diocesà de Mallorca i el 1999 és nomenat delegat diocesà de patrimoni cultural. Pel que fa a la seva dedicació a la docència, cal assenyalar que és professor de litúrgia del Seminari i de teologia litúrgica i sacramental al CETEM des de la seva fundació el 1970. A més és professor de llengua i literatura catalanes de l’Escola Universitària “Alberta Jiménez”, de les monges de la Puresa. Pel que fa a la seva dedicació a la conservació i promoció del patrimoni artístic i cultural, dirigeix la restauració de la capella de Sant Pere de la parròquia de Santa Maria la Major d’Inca (1990), el trasllat temporal de part del Museu Diocesà a la capella de l’antic seminari (Casa de l’Església) i l’ampliació i modernització de les instal·lacions del nou Museu Diocesà (Palau Episcopal), que s’inauguren després de la seva mort. Pel que fa a la seva dedicació a la litúrgia, cal assenyalar que fa part dels fundadors de l’Associació Espanyola de Professors de Litúrgia, és ponent en el III Congrés Litúrgic de Montserrat (1990) i dirigeix l’edició dels nous llibres litúrgics adaptats a les reformes del Concili Vaticà II. Estudiós de Ramon Llull, és designat (1991) magister de la Maioricensis Schola Lullística. Amb relació a la seva militància cívica, cultural i lingüística, cal destacar la tasca que desplega com a cap de redacció i animador de la revista Lluc (1974-1983), la participació com a vocal de la Junta directiva de l’Obra Cultural Balear sota la presidència de Josep Maria Llompart de la Peña, l'assistència a la reunió clandestina de s’Arracó de 1987, la participació en la fundació i animació del Grup Blanquerna al costat de Climent Garau Arbona i la participació en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una comunicació sobre la llengua catalana i l’Església de Mallorca. El 2006 és designat per fer part del Consell Assessor de l’Obra Cultural Balear. Publica nombrosos escrits sobre temes teològics, litúrgics i històrics. Escriu col·laboracions a les revistes Quaderns de Pastoral, “Phase”, Revista Espanyola de Teologia, “Sal Terrae”. Publica nombroses entrades a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i al Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya. Dirigeix la revista Comunicació, del CETEM. Entre les obres que publica, cal destacar les biografies de santa Catalina Thomàs (1980), sant Alonso Rodríguez (1988) i la beata Francinaina Cirer (1989). També publica “Sant Domingo d’Inca” (1987), “Celebrar Nadal a Mallorca” (1990), “El retaule de la Puríssima de Sant Bartomeu d’Inca” (2001) i “Gaudí a la Seu de Mallorca” (2002). Amb Nadal Trias Orell i Santiago M. Amer Pol té cura de la publicació de l’obra “Sínode Diocesà de Mallorca (1998-1999). Crònica, documents, decrets i constitucions sinodals” (2002).Tenen especial interès els seus treballs “El mestratge de Francesc de Borja Moll en les versions litúrgiques i bíbliques en català adaptades per a les Balears” (2002), “Les Germanes de la Caritat d’Inca” (1993) i la història de la congregació de les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia titulada “Dos cents anys de Caritat (1798-1998)” (3 toms) (2007). És distingit amb diversos premis, entre els quals excel·leixen el Premi Jaume I d’actuació cívica catalana de la Generalitat de Catalunya (1983). El 2001 rep el premi Josep Maria Llompart, dels Premis 31 de desembre, de l’Obra Cultural Balear, i el II Premi Fra Miquel Colom TOR, de l’OCB d’Inca. El 7 de juliol de 2006, als 67 anys, mor sobtadament, mentre pren un bany de mar a la platja després d’una jornada de treball. El bisbe de Mallorca, Jesús Murgui Soriano, presideix el funeral que se diu a la Seu l’11 de juliol de 2006. Després del seu traspàs li dediquen un homenatge el Grup Blanquerna i l’Obra Cultural Balear. En el marc d’aquest homenatge es presenta el llibre “La fidelitat obstinada. Homenatge a Mn. Pere Joan Llabrés i Martorell”. Gaudí d’una extraordinària capacitat intel·lectual i d’una intel·ligència brillant. Feiner de mena, treballà en l’anàlisi i la investigació de camps molt diversos, per bé que els seus interessos principals són la litúrgia, la teologia sacramental, la figura de Ramon Llull, la cultura popular de Mallorca, la història de les institucions religioses de l’illa, l’art, la conservació del patrimoni i la militància cívica a favor de la llengua catalana. Ens coneguérem el 1955: teníem 15 i 18 anys. D’aleshores ençà en diverses oportunitats disposem de la possibilitat de compartir experiències, converses, feines i ambicions, en el marc d’una amistat sincera i perllongada. En el curs 1957-58 coincidim com a prefectes de la secció menor (llatinistes) del seminari. Ell s’encarrega del tercer curs, Miquel Orell Sureda i Joan Puig-gròs Sbert s’encarreguen del primer curs i jo del segon. En els anys 70 li deman en diverses ocasions la revisió lingüística d’alguns escrits meus d’economia, cosa que sempre fa aviat, amb cura extremada i amb explicacions plenes de cordialitat. El 1986 coincidim casualment a la porta d’entrada del Palau Episcopal, on havia estat cridat pel bisbe Teodor Úbeda. Ell estava neguitós i preocupat perquè no sabia la raó de la convocatòria. Record que em repetí amb cara d’estranyesa “no sé perquè m’ha cridat, no ho sé”. Després vaig saber que el bisbe li havia demanat de rellevar-lo de la parròquia de Santa Catalina Thomàs per fer-lo canonge. En els anys 1996-2004 coincidim i ens trobem moltes vegades, mentre sóc director de l’Obra Social de Sa Nostra. En són la causa la meva col·laboració en el Sínode Diocesà amb una subponència sobre la realitat econòmica i social de Mallorca i la meva participació al costat del bisbe Teodor Úbeda i d’ell en dues rodes de premsa (la posterior a la primera sessió del Sínode i la de presentació de la mostra provisional del Museu Diocesà a la capella de la Casa de l’Església). Amb ell particip en la roda de premsa de presentació de la restauració del retaule de Sant Jordi de Pere Nissard, que té lloc al taller del restaurador José M. Pardo Falcón. Aquesta és per a ell una etapa molt atrafegada per l’acumulació de feines que havia assumit. Record la seva llarga resistència a adquirir un telèfon mòbil i a comunicar-se per mitjà del correu electrònic. Finalment ho assumí, per bé que a contra cor. Bibliografia GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, “Llabrés Martorell, Pere Joan”, t. 23 (Apèndix), pàg. 202, Palma 1991. Aurelio GARCÍA MACIAS, “Pere-Joan Llabrés Martorell (1938-2006)”, “Pastoral Litúrgica”, núm. 315-316, pàg. 197-201, Madrid 2010. Pere FULLANA PUIGSERVER, “Pere-Joan Llabrés Martorell (1938-2006)”, ‘Estudis Romànics’, Necrologies, t. 29, pàg. 668-670, Barcelona 2007. Antoni MARIMÓN RIUTORT, “Llabrés Martorell, Pere Joan”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 292-293, Palma 1991.

Miquel Codolà Camps (Blanes, La Selva, Catalunya, 4 de desembre de 1926 – Palma, 23 de setembre de 2012)

Empresari hoteler i promotor de l’associacionisme empresarial. Nat a Blanes, es llicencia en Dret a la Universitat de Barcelona i es titula en direcció d’empreses i activitats turístiques. Obté el títol d’agent de la propietat immobiliària. Establert a Mallorca, el 1966 obre a Peguera (Calvià) la Pensió Peguera, a partir de la qual funda la societat Hotelera San Valentín, posteriorment Valentin Hotels, inici d’una llarga carrera empresarial d’èxit. En els primers anys d’activitat destaca com un dels empresaris que millor gestiona a les illes el sistema general de finançació mitjançant l’ús de lletres de canvi. El 1969 tinc l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo des del meu lloc de feina com a cap d’inversions de l’oficina del Banc Atlàntic de la plaça de Cort (Palma). El 2012 és president de Valentin Hotels, Mittenwald S.A. i Apartamentos Mercedes S.A., quan Valentin Hotels és titular i explota una cadena de 9 hotels distribuïts entre Mallorca, Menorca, Cadis, Gran Canària i la Riviera Maia. Convençut de la necessitat de l’associacionisme, participa en la creació (1975) de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), de la qual és elegit primer president. Fa part del grup promotor de la cooperativa hotelera COFEBA, avui desapareguda, que també presideix en l’etapa inicial. Participa (1977) en la creació de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB) i de l'Associació Nacional de Zones Turístiques d'Espanya (ZONTUR), de la qual és secretari durant uns anys. És vicepresident del Foment de Turisme de Mallorca i president del Comitè Organitzador de Tecnoturística. Durant un temps és membre del Patronat de la Fundació Illes Balears. El 1983 reclama i aconsegueix que Gabriel Canyelles, president del Govern de les Illes Balears, nomeni conseller de Turisme l'hoteler Jaume Cladera i Cladera, que manté el càrrec durant 10 anys (1983-1993). Dotat d’un singular do de gents i d’una gran simpatia personal, és reconegut entre els hotelers com un dels seus líders naturals més destacats. És recordat com una persona oberta, vitalista, carismàtica, franca, extravertida i disposada sempre a fer cas a tothom. Mai no perd l’hàbit de pensar en català i d’usar expressions pròpies de la seva llengua, que empra com a recurs d'identitat i prestigi. Tots els anys fa una estada a Blanes durant l'estiu per trobar-se amb els antics companys i amics d'infantesa i joventut. Casat amb Francisca Maria Bonet Sunyer, és pare d’una filla, Mercè, i dos fills, Josep i Gregori. Afeccionat al tenis, el practica habitualment durant molts d'anys. Al llarg de la vida obté nombroses distincions: l'Escut d'Or de l'Escola de Turisme de les Balears, la Placa d'Or de Cofeba, la insígnia d'Or de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, el premi Foners del Foment de Turisme de Mallorca, la insígnia d'or al mèrit turístic de ZONTUR i la T d'or de Tecnoturística. El 2006 el Govern de les Illes Balears el distingeix amb el Premi Ramon Llull. El novembre de 2011 (3-XI-2011) rep un homenatge de gratitud de la Guàrdia Civil per la seva col·laboració amb el cos. Durant l'acte, realitzat a un hotel de Peguera, rep de mans del coronel de la Benemèrita Joaquín Molina una placa commemorativa i un obsequi consistent en un petit tricorni de gala. El 9 de setembre de 2012, mentre és a la seva casa d'estiu a la Colònia de Sant Jordi (Mallorca), pateix un extravessament cerebral, del qual no es recupera.

Cristòfol Serra Simó (Palma, 28 de setembre de 1922 – 6 de setembre de 2012)

Escriptor en llengua castellana, traductor, polígraf, professor i erudit.

Nat a Palma, és fill de Cristòfol Serra Carbonell i Francesca Simó. És nebot de Jaume Serra Carbonell, durant molts d’anys professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull (Palma). Compta sempre amb el suport de les seves germanes Pilar i Francisca.

De jove fa una llarga estada al Port d’Andratx per curar-se d’una tuberculosi. Estudia el batxillerat al col·legi dels teatins de Palma. Cursa estudis de dret a Barcelona i Madrid i es llicencia en dret (1946) a la Universitat Complutense (Madrid). Després d’estudiar a Barcelona i València, el 1963 es llicencia (1963) en filosofia i lletres (secció de llengua i literatura modernes) a la Universitat de València.

Exerceix de professor de literatura, anglès i fancès als col·legis Verge del Carme, de Santa Catalina (Palma), i Sant Lluís (El Terreno, Palma). Imparteix classes a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca, Institut Ramon Llull (Palma), Escola Normal i Escola de Relacions Públiques.

Inicia la labor literària amb la publicació de “Péndulo” (1957), que amplia (1975) amb “Péndulo y otros papeles”. El 1965 publica “Viaje a Cotiledonia”, que completa més endavant amb “Retorno a Cotiledonia” (1973). El 1980 publica una obra autobiogràfica titulada “Diario de signos”, que completa amb “Con un solo ojo” (1986). El 1994 publica “Augurio Hipocampo”, relat de la vida d’un personatge imaginari. Definit com a un autor sense gènere, la seva obra, inclassificable i variada, transita en part pels viaranys de la literatura surrealista i de l’absurd amb una forta càrrega d’originalitat, moltes singularitats i influències de la filosofia oriental. Malgrat els elogis que li han dedicat José Bergamín, Pere Gimferrer, Octavio Paz i altres, és un dels grans desconeguts de la literatura contemporània en castellà.

Es dedica a la traducció d’autors com Wlliam Blake, Lao Tse, Edgard Lear, Herman Melville, Henri Michaux, Txuang Tzu, Jonathan Swift, Max Jacob i d’altres. Va ser col·laborador de “Diario 16” i “Diario de Mallorca”.

Els que el conegueren i tractaren el recorden com una persona divertida, irònica, tafanera, afectuosa i humil. Afeccionat a la lectura, reuneix una àmplia biblioteca de literatura i de temes diversos.

El 2000 és distingit amb el premi Ramon Llull pel Govern de les Illes Balears. El 2005 la Universitat de les Illes Balears (UIB) el nomena doctor “honoris causa” per la seva contribució a la creació literària i a la traducció. A l'acte d'investidura, que té lloc el 12 de gener de 2006, llegeix la lliçó magistral titulada "En torno a la autoexpresión o elogio de la sencillez".

Arran d’una caiguda en el carrer esdevinguda el maig del 2012 es veu obligat a restar al llit, la qual cosa li impedeix continuar treballant i afebleix la seva salut. Mor tres setmanes abans de fer els 90 anys. Descansa en el cementiri d’Andratx (Mallorca). El 2014 és declarat fill il·lustre d'Andratx.

Relació d’obres publicades:
Péndulo (1957),
Viaje a Cotiledonia (1965),
Retorno a Cotiledonia (1973),
Péndulo y otros papeles (1975),
Diario de signos (1980),
Guía para el lector del Apocalipsis (1980),
Con un solo ojo (1986), La noche oscura de Jonás (1984),
La soledad esencial (1987),
Augurio Hipocampo (1994),
Nótulas (1999),
Las líneas de mi vida (2000),
Visiones de Catalina de Dülmen (2000),
El asno invisible (2002),
El don de la palabra (2004).

Bibliografia: 
Sebastià ALZAMORA, “Cristóbal Serra és mort”, Diari de Balears, 8-IX-2012, pàg. 25. Carles CABRERA, "La vanitat incerta de Cristòfol Serra", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 5. Maria I. DEYÀ i Antoni ROCA, "Cristòfor Serra, surrealista i espiritual" (entrevista), Pòrtula, núm. 227, agost 2000. Carlos GARRIDO, “Entre dos perfumes”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg. 54. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t.16, pàg. 186-187. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 23 (apèndix), pàg. 343 Eduard JORDÀ, “En la otra orilla”, Diario de Mallorca, 8-IX-2012, pàg. 31. Eduard JORDÀ, "Cristóbal Serra regresa a Cotiledonia", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 4. Ana LARGO, Mariana DÏAZ, “Cristóbal Serra, un ‘raro’ de la literatura”, Última Hora, 7-IX-2012, pàg. 51. José Carlos LLOP, “Cristóbal Serra”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg. 55. José Carlos LLOP, "Tòfol y Cristóbal", Diario de Mallorca, 9-IX-2012, pàg. 33. Biel MESQUIDA, "Cristóbal Serra, creador verbal de singularitats", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 8. Vicente Luis MORA, “Nota de urgencia sobre Cristóbal Serra”, Diario de lecturas, 6-IX-2012, vicenteluismora.blogspot. com.es. PABST and PESCH, "Cristóbal Serra Simó", www.pabstpesch.eu. Joan PLA GARCIA, “Las orlas”, pàg. 103, Palma 1989. Rosa PLANAS, “Tòfol Serra, el profesor”, Última Hora, 8-IX-2012, pàg. 70. Maria Elena VALLÈS, “Era puro sentido del humor y extravagancia”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg.55. Carlota VICENS PUJOL, "Cristóbal Serra, entre libros", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 5.

Antoni Martorell Miralles (Montuïri, Mallorca, 9 de març de 1913 – Palma, 18 de febrer de 2009)

Prevere, frare franciscà, pedagog i músic. Neix a Montuïri a una casa del carrer que des del 1985 duu el seu nom. És fill de Josep Martorell Rosselló i Francisca Miralles, de professió agricultors. Essent encara un infant, perd la mare i uns anys després el pare. Té una germana més gran que ell, Joana Aina. Orfe, és acollit a la casa de les monges de la vila.

Antoni Martorell Miralles, 2005 ca.

Als 5 anys el pare el posa a estudiar música a la banda del poble al costat del trombonista Joan Sampol i poc després li regala un violí. Als 9 anys ingressa al seminari seràfic de la Porciúncula, on estudia humanitats, càlcul i ciències. Sota el guiatge de Josep Picó Aguiló i Rafel Ginard Amorós estudia piano, violí i harmonia. Als 16 anys professa (1929) com a membre del Tercer Ordre Regular de Sant Francesc i fa el noviciat i els cursos de filosofia (1929-1931). Als 18 anys és enviat a Roma (1931) per estudiar teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana, on es llicencia. Als 24 anys és ordenat de prevere a Palma pel bisbe Josep Miralles (1937).

A Mallorca continua els estudis de piano i harmonia, que cursa en Conservatori de Palma sota la direcció de Jaume Roig Pieras, Joan Maria Thomàs i Rafel Vich Bennàssar. Al Conservatori Superior de València obté premi extraordinari d’harmonia (1941) i el títol superior de piano (1943). Als 32 anys torna a Roma (1945) per ampliar els estudis de cant gregorià, orgue, composició i direcció coral, al Pontifici Institut de Música Sacra. En aquesta etapa són professors seus els mestres Dobici, Casimiri, Refice, Vignanelli, Sunyol, Gajard, Morricone i Higini Anglès. Es doctora amb la tesi “Les formes gregorianes en la himnòdia de Tomàs Luis de Vitoria”.

El 1954, acabats els estudis i amb els títols de compositor, mestre de cant gregorià i organista, és nomenat rector del col·legi de la TOR a Roma. Als 41 anys és nomenat director de música i professor de polifonia al Col·legi Pontifici Nord-americà de Roma (1954-1970). Funda i dirigeix els cursos que sota el títol genèric ”Aggiornamento liturgico-musicale” s’imparteixen a la Pontifícia Universitat Lateranense. A partir del 1971 i fins al 1982 és director de la Comissió Diocesana de Música Sacra de Roma. Entre 1954 i 1982 desplega una intensa activitat com a intèrpret i professor de música. Publica col·laboracions a revistes musicals de Roma, Milà i EUA. És organista titular de Santa Susanna (Roma), càrrec que exerceix durant gairebé 40 anys. És, a més, durant 15 anys, director de cant coral de l’Ateneu Americà del Vaticà i director musical de la parròquia de la Nativitat, de l’orquestra de Sant Quirze i de la basílica dels sants Cosme i Damià (Roma). Amb els ingressos que obté de la seva feina, finança el funcionament ordinari del col·legi franciscà que dirigeix a Roma. De Roma estant, viatja a Mallorca amb el propòsit de dotar l’Església mallorquina d’un repertori de música religiosa autòctona. En aquest fi organitza les Setmanes pastorals de música a Mallorca (1972-1982). Fruit d'aquestes jornades, es publica el manual Celebrem el Senyor (1982), que conté 300 títols, i que serveix per potenciar la participació en els actes religiosos.

El juliol de 1982 Pere Fullana el substitueix com a rector del col·legi de la TOR a Roma i amb 69 anys torna a Mallorca per dedicar-se a la composició. D’aleshores ençà resideix al convent de Sant Francesc de Palma. El 29 de març de 1985 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears i pren possessió del càrrec el 12 de juny següent amb el discurs "Cant popular i música litúrgica". El mateix any és declarat Fill Il·lustre de Montuïri i rep la medalla d’or del Consell Insular de Mallorca. És nomenat “Magister Ordinis” de la Tercera Ordre Regular de Sant Francesc (2001). El 1999 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma, que li és lliurada en el marc de les celebracions del Dia de les Illes Balears. El 1997 s’edita el disc compacte “Selecció d’obres pianístiques d’Antoni Martorell” i l’obra “L’organista celebrante”. El 1999 publica un doble CD amb balls populars sota el títol “Danses populars de les Illes Balears”, amb il·lustracions del pintor Josep Coll Bardolet. L’edició es presenta (25-III-1999) a la sala d’actes del Centre de Cultura de Sa Nostra (Palma). El 2001 es crea a Inca l’escola d’orgue clàssic de Mallorca, que rep el nom d’Escola Antoni Martorell. Nomenat doctor “honoris causa” per la Junta de Govern de la Universitat de les Illes Balears (UIB) del 15 de maig de 2001, és investit el 26 de novembre següent en un acte multitudinari que té lloc a l’església parroquial de Montuïri. Una vegada investit doctor, llegeix el parlament “El folklore musical balear, referent antropològic de la nostra identitat”.

D'altra part, obté (1968) el Siurell de plata del diari Última Hora, és distingit com a  "Popular de Mallorca" per Ràdio Popular-COPE i l'Ajuntament de Montuïri el nomena Batle del Puig (2004). Pel que fa a l'àmbit internacional destaca el reconeixement que rep del Festival de Música de Goruitzia (Itàlia, 1969), la medalla de plata del Pontificat de Pau VI per la seva activitat en favor de la música sacra (1976), la placa de plata Una vita per la musica (Roma, 1986) i altres distincions i guardons.

El 2003 se celebra el primer Festival Internacional d’Orgue Antoni Martorell a Inca, que en edicions successives incorpora concerts a Palma, la Porciúncula i Inca amb intèrprets de primer nivell internacional, sota l’impuls de Pilar Rosselló Corró. Del Festival és nomenat director l’organista italià Roberto Marini. El 29 de novembre de 2005 pronuncia la lliçó inaugural del curs 2005/2006 de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears que titula "El Motu proprio 'Tra le sollecitudini' de Pius Xè i les seves ressonàncies en el Concili Vaticà II", que es publica poc després. El 2008 llegeix la ponència inaugural de les I Jornades d’Estudis Locals de Montuïri, que tracta sobre els cossiers de la vila. El 2008 s’inaugura la restauració de l’orgue monumental de Sant Francesc (Palma), una de les seves principals il·lusions des del 1956, quan l’orgue històric del mestre Bosch restà fora de servei. El 2008 la Universitat de les Illes Balears (UIB) publica un recull d’escrits seus (estudis, assaigs, parlaments, etc.) en un llibre de 336 pàgines que porta per títol “Des del meu balcó. Bastint la nostra identitat”, que va ser presentat (3-VII-2008) pel professor Joan Miralles Montserrat a l’aula magna de la Facultat de Lletres (edifici Guillem Cifre de Colonya) davant un públic nombrós.

Com a compositor creà centenars de peces musicals per a piano, orgue i cant. Cal citar catorze misses polifòniques per a cant i orgue i dues misses polifòniques amb instruments moderns. També cal citar “Cantica Natalitia” i “Ballate Evangeliche” per a veu i orgue. Ha publicat assaigs sobre cant popular i música litúrgica, sobre Bach (La cançó popular en l’obra de J.S. Bach), Mozart (Wolfgang Amadeus Mozart i la seva expressió religiosa), Wagner (Tristán e Isolda: asalto a la tonalidad), Chopin (Perfil humano y artístico de Chopin) i sant Francesc d’Assís (San Francisco de Asís, músico de la alegría). Pensant en el jovent de les illes publica els reculls “Sempreviva” (àlbum de 40 cançons populars per al jove pianista) i “Danses populars de les Illes Balears” (54 danses de les Balears en versió per a piano). Com a concertista actua a Roma, Bolonya, Torí, Assís, Locarno (Suïssa) i Palma. Participa en emissions i gravacions radiofòniques a Espanya, Ràdio Vaticana (Roma) i Ràdio Monteceneri (Suïssa). Assisteix i intervé en nombroses jornades, congressos, simposis i similars amb ponències, comunicacions, conferències i escrits sobre temes musicals o relacionats amb la música a Friburg, Torí, Pamplona, Estrasburg, Essen, Roma, etc. Té obres registrades a RCA Víctor, Columbia, Pax, Edicions Paulines i LDC de Torí.

Fou un home polifacètic, intel·ligent, rigorós, ordenat, feiner, amic dels amics i generós. Dotat d’una gran lucidesa i d’un fi sentit de l’humor, s’agradava de fer anar la xerrada, que salpicava amb dites, anècdotes, fets i acudits ocurrents. Senzill, planer, proper, humil i auster, es guanyava amb facilitat l’admiració i l’afecte dels qui el tractaven. Era llépol d’allò més. Li agradaven els dolços, els pastissos, les coques i la mel, que l’ajudava, deia, a refer la veu. Dominava la llengua amb una seguretat admirable i amb una riquesa lèxica sorprenent. Els seus sermons, lliures de tota afectació, eren directes i clars. S’agradava de conversar, comunicar, compartir i escoltar. El que deia, el que feia i la seva expressió no verbal, transmetien honradesa, sinceritat, lleialtat i transparència a mans plenes. Gaudia d’una ferma seguretat en ell mateix i d’una confiança en Déu lliure de dubtes i incerteses. La seva ànima no amagava ni un bri d’escrúpols, temors, inseguretats i vacil·lacions. Sempre va ser molt exigent amb ell mateix i amb els que estaven a les seves ordres. Mai no transigí amb el caprici, la subjectivitat i l’arbitrarietat. Per això molts l’estimaren i l’admiraren i alguns l’envejaren. Va ser un home agraït, que sabé correspondre justament els ajuts que rebia: el de l’organista que guarnia amb música les seves misses dels diumenges a les 12 h, la diligència de l’escolà fra Artur, les lectures dels seus lectors (Maria Antònia Mir, Miquel Alenyà...), les col·laboracions literàries de Pere Orpí, la capacitat de gestió i l’empenta de Pilar Rosselló, la franquesa de Baltasar Amengual, l’amistat vibrant del baríton Francesc Bosch Bauzà, l’alta competència de Roberto Marini, la magnífica tela (“A Antoni Martorell!”) que li dedicà Trinitat Huertas Rus, etc. La defensa de la llengua i la cultura pròpia de les illes constitueix una constant tot al llarg de la seva trajectòria i un dels seus trets identificatius. Fent-se ressò d’aquest fet, el 1998 l’Obra Cultural Balear (OCB) li atorga el premi Josep M. Llompart, dels premis 31 de desembre, destinat a guardonar persones que s’han distingit a les illes per la dedicació a la normalització de la llengua. El premi li és lliurat en el curs de la Nit de la Cultura de 1988.

El matí del dia 18 de febrer de 2009, als 95 anys fets i pocs dies abans de fer els 96, mor a la Porciúncula (Palma). El 16 de gener havia patit una caiguda mentre era al convent de Palma, prop del claustre, quan es disposava a sortir per fer la volta diària. Ingressat al servei d’urgències de Son Dureta, se li practiquen els punts de sutura necessaris perquè es tanqui la ferida oberta que s’havia fet al cap. Hi resta dues setmanes, fins que s’acorda el seu trasllat a la infermeria de la Porciúncula. Les exèquies es feren el dia 19 de febrer a la Porciúncula i el funeral es digué l’endemà a les 20 h. a la basílica de Sant Francesc (Palma), sota la presidència de fra Michael Higgins, ministre general de la TOR, amb l’assistència de familiars, autoritats, una comissió de la corporació local de Montuïri presidida pel batle Gabriel Matas Alcover i una Comissió de l’Acadèmia de Belles Arts presidida per Miquel Alenyà Fuster. El funeral va ser presidit pel Provincial i va ser concelebrat per una quarantena de preveres, entre ells els sacerdots diocesans Joan Darder Brotat, Joan Bauzà i Bauzà, Antoni Fullana Moragues, Miquel Serra Llodrà, Joan Bestard Comas, Bartomeu Tauler Valens, Bartomeu Vaquer Vidal, Pere Orpí Ferrer, Baltasar Amengual Martorell, Pau Oliver Ferrer, etc. Llegí les admonicions Xavier Bonet, director de Ràdio Popular. El protocol de defunció, redactat pel P. Nicolau Sastre Palmer i Pilar Rosselló Corró, el va llegir el P. Antoni Riera Lliteres. La lectura ritual, presa del Llibre de la saviesa, anà a càrrec d’un dels seus lectors habituals, el president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears. A Montuïri es digué una missa funeral el diumenge 22 de febrer amb assistència de la corporació municipal i amb l’actuació excepcional dels Cossiers.

El 24 d’agost de 2010 s’inaugurà a Montuïri el monument dedicat a la seva memòria amb una figura de mig cos en bronze, que el representa als 60 anys. Obra de l’escultor Damià Ramis Caubet, resta situada en els Graons, al costat de la façana lateral de la parròquia de Sant Bartomeu. El monument, promogut per l’Associació Cultural Mandrava, fou finançat amb aportacions populars, donatius de particulars i la contribució de l’Ajuntament de Montuïri. L'obra té unes dimensions de 95 cm d'alt, 70 de fons i 60 d'ample. L'acte de descobriment del bust va estar precedit per la interpretació del preludi Sol Ixent, creat per l'homenatjat, que interpretà el violinista Francesc Garcia Fullana. Tot seguit els Cossiers de Montuïri li dedicaren una danza d'homenatge. El 31 de desembre de 2010 és proclamat Fill Adoptiu de Palma davant una sala de sessions plena de gom a gom. Descansa en el cementiri municipal de Palma, a la capella de la TOR.

Al llarg de la vida publica diversos treballs sobre cant popular i música litúrgica. Composa centenars de peces musicals per a piano, òrgue i cant litúrgic. Entre les seves composicions destaquen Ore serene (1953), Motets polifònics (1972), Àgape (1972), A la taula del Pare (1974), Poble peregrinant (1977), Hosanna (1981), Himnari litúrgic (1982), Balades evangèliques (1982), Celebrem el Senyor (1982), Suite davídica (1992), The Zodiac (1992), Pensieri musicali (1992), Suite mariana (1992), Tre toccate in re (1992), Dues suites per a piano (1992), Sempreviva (1992), La processó dels profetes (2006), Il cantico delle creature (2007). Publica Las pajas del pesebre (nadala per a 3 veus iguals) (1947), la Missa Pau als homes per a cor de 4 veus mixtes i orgue amb participació de l’assemblea (1968), Sant Francesc d’Assís, joglar de l’alegria: un nou cant a l’existència (1994), Obres per a piano (1997), O Domine (veus mixtes) (2008), Laudate pueri Domine (cor) (2008), Sol ixent: preludi capriciós (violí i piano) (2008) i altres.




Escultura en bronze de Fra Antoni Martorell Miralles TOR
realitzada per Damià Ramis Caubet, Es Graons, Montuïri


Referències bibliogràfiques:
Miquel GAYÀ, “L’Il·lm. Dr. P. Antoni Martorell Miralles: parlament biogràfic”, Acadèmia de Belles Arts, Palma 1985.

CENTRE DE RECERCA I DOCUMENTACIÓ MUSICAL (CM), “Martorell Miralles, Antoni”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 10, pàg. 298-299, Palma 1991.

Joan PARETS SERRA, “Martorell Miralles, Antoni”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 23, pàg. 225, Palma 1991.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, “Martorell Miralles, Antoni”, t. 19, pàg. 87, Palma 1991. 

Maria I. DEYÀ i Antoni ROCA, “Antoni Martorell, aires musicals”, ‘Pòrtula’, núm. 210, Palma 1999.

Joan PARETS SERRA et al, “Antoni Martorell i Miralles”, ‘Compositors de les Illes Balears’, pàg. 100-101, El Gall editor, Palma 2000.

 Pius TUR MAYANS, “Defensa dels mèrits del doctorand Antoni Martorell Miralles”, UIB, Palma 2001.

SERVEI D’INFORMACIÓ DE L’UIB, “Currículum vitae d’Antoni Martorell Miralles (TOR)”, Palma 2001.

SERVEI D’INFORMACIÓ DE L’UIB, ”Discurs del Rector”, acte d’investidura d’Antoni Martorell Miralles com a doctor honoris causa, Palma 26-XI-2001.

Roberto MARINI, “Antoni Martorell”, ‘Concerti Festival Antoni Martorell. Mallorca’, Palma s/d (Vegeu www.mariniroberto.it).

Biel GOMILA, "El legado centenario del Pare Martorell", Diario de Mallorca, 9-III-2013

Bartomeu Mestre Fiol (Quemú Quemú/ Argentina, 2 de març de 1913 – Palma 4 d’agost de 2002)

Metge, afeccionat a la pintura i estudiós de Velázquez. Neix a una població de La Pampa (Argentina), de pares mallorquins. El 1922 passa a residir a Sineu (Mallorca) i el 1944 s’estableix a Palma. Estudia medicina a la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat de Barcelona i s’especialitza en medicina interna a la càtedra de patologia general de la citada Universitat. Publica diversos articles sobre la pintura de Valázquez, com ara “Los tres personajes invisibles de las Meninas” (1972), “El espejo referencial en la pintura de Velázquez” (1973) i “La habitación en el espejo de Velázquez” (1992). La lectura dels seus articles sobre Velázquez en els anys setanta va suscitar el meu interès i em causà un impacte rellevant, que em permeté mirar la pintura de Velázquez, el seu quadre “Las Meninas” (Museu del Prado) i la pintura en general, amb uns ulls complexos i reflexius. El 1977 publica l’estudi “El cuadro en el cuadro: Pacheco, Velázquez, Mazo, Manet”. És president del Cercle de Belles Arts de Mallorca entre 1980 i 1992.

Jaume Capó Villalonga (Lloseta, Mallorca, 29 de juny de 1918 - 18 de juny de 2012)

Prevere i historiador. Estudia al seminari diocesà de Sant Pere (Mallorca) i s’ordena de prevere el 1943. És vicari de les parròquies de Biniamar, Inca i Binissalem. És vicari i primer rector (1974) d’Orient. Exerceix com a professor de religió al col·legi de Sant Tomàs (Inca) i, posteriorment, a l’Institut Ramon Llull (Palma).

En els anys 50 i 60 excel·leix com a predicador per la brillantor i calidesa de la seva paraula, cosa per la qual és reclamat per pràcticament totes les parròquies de Mallorca amb motiu de sermons de festa major, exercicis espirituals, jornades religioses, plàtiques i celebracions de festivitats diverses. Esdevé un dels preveres de més anomenada i alhora un dels més apreciats de la diòcesi. El 2006 és el promotor de la coronació canònica de la Mare de Déu de Lloseta (imatge romànica del segle XII) pel bisbe de Mallorca.

Com historiador, és autor de “L’església de Sant Jordi d’Orient” (1979), “L’Oratori del Cocó de Lloseta” (1981), “Sor Micaela Ripoll: hija ilustre de Lloseta” (1981), “El oratorio de Nuestra Señora de la Bonanova” (1982), “Historia de Lloseta” en 4 volums (1985-1989), “Noces de diamant de la parròquia de Lloseta (1913-1988)”, “El palacio Ayamans de Lloseta” (1991), “Ca s’Hereu de Lloseta” (1992), “L’Eucaristia a la Parròquia de Lloseta i noces d’or sacerdotals” (1993), “Quadragesimo anno. Romeria de la Bonanova” (1994), “Visita històrico-artística al temple parroquial de Lloseta” (1995), “Història de Lloseta: el segle XX” (2002) i altres obres. Va ser col·laborador de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Persona comprensiva, tolerant, senzilla i propera, es guanya la simpatia i l’afecte dels qui el coneixen. És professor de religió de la promoció de batxillers de 1955 de l’Institut Ramon Llull (Palma), cosa per la qual els que hi fem part varem tenir l’avinentesa de mantenir una relació perllongada amb ell. La col·laboració amb aquesta promoció es concreta amb la celebració fins al 1988 a l’església de la Concepció, de Palma, de la missa anual amb sermó i posterior sopar a un restaurant que els companys de la promoció organitzen cada any poc abans del Nadal. Molt lligat a la parròquia, la societat, la història de Lloseta i la família, resideix en aquesta localitat en els darrers anys de vida, on mor el dilluns 18 de juny de 2012. Reposa en el cementiri de la vila.




Mn. Jaume Capó Villalonga