Breu història de l'albergínia

L’albergínia és el fruit de la planta anomenada alberginiera. És originària de l’Àsia central (Pèrsia i Índia). Es cultiva a partir del 2.000 aC a l’Índia, Birmània i Xina. Presenta diverses formes i colors.

El cultiu de la planta passa de l’Àsia central a Egipte vers el segle V aC. Els àrabs la porten al nord d‘Àfrica i arran de l’ocupació de la Península Ibèrica (711 dC) implanten el cultiu de la varietat de fruit blanc a Andalusia. El segle X passa a Europa, on inicialment es donen a la planta usos ornamentals. Més endavant la planta de fruit blanc és substituïda majoritàriament per la de fruits de forma allargada i color obscur. Els espanyols la porten a Amèrica. Actualment en són els principals productors la Xina i l’Índia.

L’albergínia conté molta aigua i no es rica en hidrats, minerals i vitamines. És un plat molt conegut el de les albergínies farcida de carn. Se serveixen fregides amb rodanxes i mel, escabetxades, etc. Constitueixen un dels ingredients del tombet, la samfaina, la ratatolha (ratatouille en francès), l’escalivada, la granada d'albergínies, etc.

Breu història de la patata

La planta de la patata, que arriba a fer un metre d’alçada, produeix tubercles comestibles que són força apreciats arreu del món. Constitueixen un dels aliments més importants i d’ús més generalitzat al costat del blat, el blat dindi i l’arròs.

Els tubercles que produeixen s’anomenen papa o patata. La forma papa es usada a Amèrica llatina, Canàries i Andalusia. La forma patata, derivada del creuament de papa i batata (moniato), pròpia d’Espanya, ha estat la base per a la formació del nom del producte en català i en diversos idiomes.

La patata és originària d’Amèrica del Sud. Els especialistes diuen que apareix espontàniament entre el sud de l’actual Perú i els volts del llac Titicaca. Cultivada a partir del 5.000 aC, s’estén cap al sud i cap al nord tot al llarg d’una franja andina que abasta des de Colòmbia fins al nord de Xile.

Els espanyols descobreixen la patata en les plantacions de l’actual Colòmbia el s XV. A mitjan s XVI la porten a la Península com a planta exòtica. No és utilitzada en l’alimentació humana fins que a Sevilla es dóna a indigents en temps de sequera i fam. Aleshores el cultiu passa de Sevilla a la resta del país. S’estén per Europa durant la primera meitat del s XVII. A partir del s XVIIII es generalitza el consum i la producció en els cinc Continents. Actualment (2013) els principals productors són Xina, Rússia i EUA.

La patata és rica en aigua, hidrats de carboni, midó, proteïnes, vitamines (B i C) i minerals (calci, ferro, magnesi, fòsfor, potassi i sodi).

Les patates han donat lloc a plats força coneguts i molt apreciats com el puré de patates, les patates fregides, la truita de patates, les patates farcides, les patates bullides, el bullit de verdures amb patates (dit sovint “bullit”), les coques de patata, patates gratinades, ous estrellats amb patates fregides, etc. S’usen en la preparació del tombet, el frit mallorquí i una llarga relació de plats. Tenen molta anomenada les patates de Prades i les de sa Pobla (Mallorca).

Tirs Pons i Pons (Es Mercadal, Menorca, 12 d'abril de 1939 – Palma, Mallorca, 7 d’abril de 2013)

Pedagog i polític. Estudia al col·legi públic Verge del Toro, d’es Mercadal, i a l’Institut de Maó. Posteriorment fa la carrera de magisteri a l’Escola Normal de Palma.

Exerceix de professor en els col·legis nacionals mixtos d’es Mercadal i d’es Castell (Menorca). Participa en els moviments democràtics i antifranquistes de Menorca, promou la fundació del Moviment Socialista Balear, precedent del PSIB-PSOE, i és membre de l’Assemblea Democràtica de Menorca. Fa part (1977) del grup fundador del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes (STEI).

Com a candidat unitari de les forces d’esquerra, és elegit senador per Menorca (1979-1983). Designat cap de llista del PSOE a les eleccions al Consell de Menorca, és elegit conseller i president del Consell de Menorca (1983-1987). El 1987 torna a ser elegit president del Consell de Menorca. Governa amb pactes amb el PSM (1983-1987) i amb el suport de l’Entesa de Menorca (1987-1991). És diputat del Parlament de les Illes Balears en la primera (1983-1987), segona (1987-1991) i tercera legislatures autonòmiques. 
Els darrers anys de la seva vida és membre del comitè insular del PSOE Menorca.

Vaig tenir l’oportunitat i el plaer de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Vaig poder constatar la seva seriositat, el seu rigor i l’honestedat que presidí la seva acció de servei públic. Gaudí d’un esperit dialogant i tolerant basat en una voluntat permanent d’escoltar amb atenció i esforçar-se a comprendre. Tenia una visió moderna i deslliurada de prejudicis de la realitat menorquina i de la realitat balear. Mai no va deixar d’analitzar els fets des dels seus orígens i des de les seves causes i relacions. No es deixà endur per les aparences. El seu pas per la política va ser una manera d’explicar als que l’envoltaven els principis de la justícia social i del respecte al medi natural que inspiraven la seva vida.

Casat amb Regina, és pare de 3 fills. Discretament allunyat de l’acció política, respectat per tots i admirat per molts, mor a Palma pocs dies abans de fer els 74 anys d’edat. Amb motiu del seu òbit fan públic el seu condol el Govern de les Illes Balears, el Consell de Menorca, el Parlament de les Illes Balears, diversos partits polítics, entitats cíviques i nombroses personalitats de la vida social, política i econòmica de Menorca i de les Balears.

Breu història de la taronja

La taronja és el fruit del taronger. Té forma de bolla i és molts sucosa. El taronger dolç és el més apreciat i el més important pel que fa a cultiu i producció.

El taronger és originari de la Xina, des d'on s'estén pel sud-est asiàtic (Birmania, Vietnam, Thailàndia...) i, posteriorment, per l'Orient mitjà. Les primeres referències escrites referides a les taronges corresponen a un llibre dedicat a l'emperador de la Xina el 2.200 aC.

Alexandre el Gran porta a Europa el coneixement d'aquest fruit en la versió pròpia de Pèrsia en el s IV aC, que és la taronja amarga. Consta que els romans importen taronges d'Orient a través de Palestina.

La taronja amarga és l'única coneguda a Europa durant l'Edat Mitjana, que s'usa per fer mermelades i confitures. La taronja dolça és introduïda a Itàlia per comerciants portuguesos el s XV, que la porten de la Índia. La taronja dolça substitueix en gran part la taronja amarga i passa a ocupar un lloc creixent en l'alimentació humana.

El s XIX es produeix (1820) a un hort de taronges dolces d'un convent del Brasil una mutació que dóna lloc a l'aparició de la taronga navel, també dita de Califòrnia o de llombrígol (en anglès navel), que es caracteritza per l'absència de llavors. Posteriorment des de Califòrnia s'envia a València una varietat de taronja tardana, que esdevé una de les cultivades més intensament a València, cosa per la qual rep el nom de valencialate. Altres varietats són la sanguina, la mandarina, etc.

La taronja és rica en vitamina C, minerals (potassi, magnesi i calci) i àcids (cítric, oxàlic i tartàric). L'escorça és rica en fibra. Es menja sencera i en forma de suc (taronja dolça) i en mermelades i confitures (taronja amarga). Aquesta taronja s'usa  també per a l'obtenció d'olis essencials. Els tarongers, a més d'ocupar grans extensions dedicades al cultiu de taronges, es dediquen també a funcions decoratives de jardins i patis interiors, atesa la seva vistositat, l'aroma perfumat de les seves  flors i la bellesa colorista dels fruits, gairebé sempre àcids per evitar-ne l'espoli.

El s XVII la plaça de Sóller (Mallorca) exporta taronges a França amb molt bons resultats econòmics. El segles XVIII i XIX València amplia l'extensió dedicada a la producció de taronja per a l'exportació a Europa, sobretot a França. El s XX la producció de taronges s'estén per altres indrets de la Mediterrània que entren amb competència amb la taronja valenciana. Els principals productors mundials de taronja són (2010) Brasil i EUA.

Un dels plats més coneguts fets amb taronja és l'oca a la taronja. Les maduixes servides amb suc de taronja són un postre de gran acceptació. Són molt apreciats els gelats de taronja i de mandarina.

Breu història dels espinacs

Planta herbàcia anual, que es pot sembrar en secà o en regadiu. Arriba a fer un metre d'alçada. De sabor característic i agradable, és rica en proteïnes vegetals, minerals (potassi, sodi, calci, ferro i fósfor), hidrats de carboni i vitamines (A, B1, B2, E i K). Té un contingut pobre en greixos. Es pot menjar crua, en amanida, bullida o fregida. Es distingeixen els espinacs d'hivern i els d'estiu, els de secà i els d'horta, etc.

La planta, originària de Pèrsia es comença a consumir a l'entorn del segle VI a.C. És introduïda a la Península Ibèrica pels àrabs com a planta medicinal a partir del 711 d. C. Passa a Europa i s'hi estén vers el s XV, també com a planta medicinal. S'usa en el tractament dels càlculs renals, la icterícia, processos febrils, bronquitis, anemia, etc.

A partir de la Primera Guerra Mundial, s'introdueix en l'alimentació humana a l'empara del mite del seu alt contingut en ferro, per bé que no porta ferro en una gran proporció. Contribueix a la promoció del consum d'espinacs la popularització els anys 30 de la figura de la tira còmica de Popeye i la seva família (Rosari o Olivia, Pesolet, Tusturro o Cocoliso, etc.).

Són plats típics de la nostra cuina els espinacs amb panses i pinyons, l'espinagada de Sa Pobla (Mallorca), l'espinagada de mussola, les panades d'espinacs, els rubiols, els canelons d'espinacs, l'arròs d'espinacs, les croquetes d'espinacs, etc.

Breu història dels llegums

Els llegums són els fruits de les plantes lleguminoses. Juntament amb els cereals constitueixen l'ingredient bàsic de l'alimentació humana tot al llarg i ample del món. Són llegums les faves, les mongetes, els fesols, els cigrons, les llenties, els pèsols, els cacauets, la soia, etc.

El consum dels llegums és molt recomanable pel seu contingut en hidrats de carboni, proteïnes vegetals, midó, minerals (ferro, calci, fòsfor, magnesi, etc.), vitamines, fibra i pocs lípids (greixos).

Els seus orígens són diversos. Messopotàmia, Amèrica i Àsia oriental són tres dels indrets originaris principals. El 8.000 aC, durant el neolític, apareix el consum de llenties i pèsols silvestres a l'Orient proper. El 6.000 aC el cultiu de llenties i pèsols ocupa bona part de l'agricultura primitiva. El 4.000 aC el cultiu de les faves s'incorpora a l'agricultura. A Amèrica el consum de mongetes s'inicia prop del 8.000 aC  i el seu cultiu agrícola apareix a partir del 4.000 aC.

La mongeta i les seves varietats arriben a Europa des d'Amèrica el s XVI. També arriba d'Amèrica el cacauet. La soia, originària d'Àsia, arriba a Europa el s XVIII, però no s'utilitza en l'alimentació humana fins al principi del s XX. El cultiu d'alguns llegums (faves, cigrons, llenties, mongetes i pèsols) s'adapta força bé a les condicions pròpies de la conca mediterrània.

A partir del s XVII el consum de llegums per part de la població treballadora del camp i de la ciutat desplaça parcialment el predomini dels cereals. Aquest fet comporta una major diversificació de la dieta alimentària, la millora de la salut col·lectiva i l'allargament de l'esperança de vida. D'altra part, com expliquen alguns autors com ara Umberto Eco, l'augment del consum de llegums permet a Europa mantenir taxes de creixement demogràfic, malgrat la incidència de pestes i epidèmies. El consum de llegums decau notablement en el curs de la segona meitat del s XX.

Els especialistes recomanen que un plat de llegums faci part un o dos cops per setmana de l'alimentació humana. Molts són els plats de llegums propis de la cuina dels Països catalans: les faves a la catalana, també dites faves ofegades, l'arròs amb llenties, les llenties estofades, l'amanida de cigrons, la fava pelada, les seques amb botifarra, l'arròs amb fesols i nap, etc.

Fundadors del Comitè Internacional de la Creu Roja (1863)

Henry Dunant, empresari (1828-1910)
Gustav Moynier, jurista (1826-1910)
Louis Appia, metge i cirurgià (1818-1898)
Théodor Maunoir, metge (1806-1869)
Guillaume Henri Dufour, general (1787-1875)