Francesc Maura Montaner (Palma, Mallorca, 13 d’agost de 1857 – Fuenterrabía, País Basc, 6 d’octubre de 1931)

Pintor i dibuixant. Fill de Bartomeu Maura Gelabert, industrial de l’adoberia de pell, i de Margalida Montaner Llampaies, és el novè de deu germans. Estudia a l’Escola de Belles Arts de Palma, el 1876 es trasllada a Madrid per ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de San Fernando, on és deixeble de Federico Madrazo, el taller del que visita amb freqüència. Amplia estudis a l’Acadèmia Espanyola de Roma el 1878 amb una beca de la Diputació Provincial de les Balears. Entre 1884 i 1886 torna a estudiar a Roma amb una beca de l’Estat, que guanya per oposició. Hi coincideix amb els mallorquins Cristòfor Pisà i Llorenç Cerdà.

Participa a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de Madrid de 1876, 1881, 1890, 1892, 1895, 1899 i 1901. A les de 1890 i 1892 obté medalla de segona classe i a les de 1895, 1899 i 1901 rep mencions honorífiques. Per oposició guanya (1900) la càtedra de dibuix de l’Institut de San Isidro (Madrid), que trasllada (1907) a l’Institut del Cardenal Cisneros (Madrid).

Pinta composicions de figura de temàtica bíblica, històrica, religiosa i costumista i retrats d’acord amb un estil academicista i neoclassicista amb influències de Joan Bauzà, de qui era amic. Pinta paisatges, paisatges urbans, jardins i marines sota la influència successiva de Carlos de Haes, Darío de Regoyos, Santiago Rusiñol i Antoni Fuster. Amb la barca d’Antoni Fuster surt sovint pel port de Palma a pintar. En algunes ocasions els dos pinten el mateix motiu amb resultats semblants. Treballa l’oli sobre tela i sobre taula, l’aiguafort, el dibuix al carbó, la tinta, el llapis i amb tècnica mixta i l’aquarel·la.

Són obres seves els retrats a l’oli d’Antoni Maura (1894), del pintor Joan Bauzà (agost de 1899), de Germán Gamazo Calvo, de Cristóbal Martínez de Herrera, etc. Fa el paisatge urbà La Glorieta, les teles Les dues germanes (1890) (Fundació Barceló), Al·lota en un jardí, La casta Susanna (1885), Agar i Ismael (1885), Sin labor (Ministeri de Treball), etc. Pinta jardins a la manera de Rusiñol: El parc del Retiro. Madrid (1930). Tracta temes de la costa de Mallorca (Costa de Mallorca, aiguafort), natures mortes, flors, notes costumistes i paisatges de Mallorca, Madrid i País Basc. Una de les seves obres més destacades és la titulada Como acaban, pintada a Madrid sobre bastidor de 111,5 x 200 cm.

Exposa individualment al Saló del Museu d’Art Modern (1927), al Cercle de Belles Arts de Madrid i a Mallorca, on mostra paisatges de Mallorca i del País Basc. Casat amb Joana Salas Sureda, és pare de 9 fills (Manel, Margalida, Francesc, Catalina, Joan Antoni, Carme, Teresa, Susanna i Ferran). Hi ha obra seva al Museu del Prado (actualment al Ministeri de Treball), Museu Municipal de Santander, Museu de la Rioja, Museu Municipal de Màlaga, Museu Municipal de Santa Cruz de Tenerife, Consell Insular de Mallorca, Fundació Barceló, col·lecció Salas (Mallorca), Hotel Son Vida (Palma) i altres col·leccions institucionals i privades. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

Margalida TUR, “Francesc Maura Montaner”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 115-117, Pomomallorca ed., Palma, 1996. 

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Maura Montaner”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 66-67, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

MUSEU NACIONAL DEL PRADO, Biblioteca en línia (on line), Francisco Maura Montaner.

GEM, 10, 365.

Francesc Maura Montaner, Retrat

Bartomeu Maura Montaner (Palma, Mallorca, 8 d’octubre de 1844 – Madrid, 18 de novembre de 1926)

Gravador i pintor. Fill de Bartomeu Maura Gelabert, industrial de l'adoberia de pell, i de Margalida Montaner Llampaies, és descendent per línia materna del pintor i gravador Joan Montaner Cladera (1744-1802) i germà de l’estadista Antoni Maura Montaner (1853-1925).

A partir de 1861 estudia a l’Escola de Belles Arts de Palma amb el professor Francesc Parietti Rigo (1814-1900 ca.). El 1868 es trasllada a Madrid per completar la formació a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat del la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on és deixeble de Federico Madrazo i de Carlos Ribera.

Còpia atribuïda a Bartomeu Maura, La rendició de Breda (Velázquez), oli/tela

Com a pintor, el 1866 fa el retrat de Ramon Sureda Santacilia per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma. D’altra part, amb motiu del tercer centenari del naixement de Velázquez aporta (juny de 1899) a l’exposició commemorativa que organitza a Palma el Foment de la Pintura i l’Escultura, un conjunt de gravats i dues còpies a l’oli de Velázquez, una de La rendició de Breda (Les llances) i l’altra de Els bevedors. Es conserven algunes natures mortes de l'època de joventut.

A Madrid es relaciona amb Marià Fortuny, que el prega perquè realitzi un gravat perquè el vegi Carlos de Haes. Entre 1872 i 1893 és administrador de la Calcografía Nacional. El 1893 obté per oposició el càrrec de director artístic de la Fàbrica de Moneda i Timbre. El 1899 és nomenat gravador cap del Banc d’Espanya. El 1899 ingressa com a acadèmic numerari a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (abril 1899).

Com a gravador mostra una preferència creixent per la tècnica de l’aiguafort, que fa servir com a mètode de reproducció i com a mitjà de creació. Fa reproduccions de quadres dels grans mestres del Segle d’Or i  altres autors com Rosales, Ticià, Ribera, Mengs, Pradilla, etc. Destaca com a retratista de personatges del seu temps (Retrat de Joan Maura Gelabert, 1887) i com a il·lustrador de llibres d’art, religiosos, de viatges, etc. Dissenya bitllets del Banc d’Espanya, segells de Correus, medalles, diplomes, etc. La seva obra excel·leix per la pulcritud, precisió, perfecció tècnica, tractament artístic i realisme.

Bartomeu Maura Montaner, Retrat d'Antonio Cànovas del Castillo

El 1876 obté una primera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts per un gravat de “Las lanzas” i una medalla de l’Exposició Universal de Filadèlfia (EUA). El 1901 obté medalla d’or a l’Exposició Nacional de Belles Arts. Nomenat cavaller de la Reial Ordre de Carles III (1877), comanador d’Isabel la Catòlica (1883) i comanador de l’Ordre d’Alfons XII (1902), mor a Madrid, a la seva casa del carrer Velázquez, el 1926 als 82 anys.

La seva obra gràfica es conserva majoritàriament a la Calcografia Nacional, a la Biblioteca Nacional, a la Biblioteca de la Universitat de Navarra, etc., i a algunes col·leccions privades. Les obres de pintura, sobretot les còpies que féu de teles de Velázquez i d’altres grans mestres, reten actualment com a anònimes, per bé que n’hi ha d’atribuïdes pendents de validar (Las lanzas, Las hilanderas, La fragua de Vulcano, Los borrachos, etc.)

El 1928 va ser proclamat fill il·lustre de Palma. Un carrer de Palma duu el seu nom. L’actriu Carmen Maura (Carmen García Maura) és besnéta seva.

Bibliografia

Margalida TUR, “Maura Montaner, Bartomeu”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 114-116, Palma, 1996.

María Dolores ARROYO, “Bartomeu Maura i Montaner (Vida i obra)”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Barcelona, 1990.

Lluís RRIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Bartolomé Maura Montaner”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 58, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Veler "El Palmito"

Pailebot de 108 tones de cabuda, construït el 1845 per Miquel Planas i Ramon Horrach. Costà 1.600 lliures al patró Miquel Alenyà Coll, propietari únic. El 1853 va ser remuntat i aparellat de pollacra goleta. En foren els capitans Joan Alenyà Ginart (1845-1861), Sebastià Pou (1857), Marc Picornell i Miquel Vaquer (1862). Els mestres calafats Verdera i Garrova el desballestaren en el port de Palma a final de 1862.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX (1841-1860)”, t. III, pàg. 206, Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1859.

Andrea Parietti Giuliani (Bosco di Milano, Milà, Itàlia, 1787 – Palma, 4 de juliol de 1855)

Pintor i decorador. Estudia a l’Acadèmia Carrara de Belles Arts de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Obligat a servir en l’exèrcit de Napoleó, fuig i es refugia a Mallorca (1811). A Palma es casa (1814) amb Magdalena Rigo Seguí. Del matrimoni naixen tres fills pintors: Francesc, Josep i Miquel. A l’entorn de 1840 torna a Bèrgam per conèixer les noves tècniques de pintura al fresc, que introdueix a Mallorca.

Pinta la cúpula de l’ermita de Betlem (Artà), la façana i la llotja del Casal Solleric (Palma) i vàries cambres de Can Montenegro, Can Billón i Can Formiguera. A l’oli pinta nombroses teles. Entre elles, Oració a l’Hort, per al convent de les monges de Sineu, La visitació per a l’església parroquial de Consell (Mallorca) i el seu autoretrat.

El seu estil respecta les pautes neoclàssiques que predominen a l'escola de Bèrgam. Té una entrada a la GEM i comparteix amb el fill Francesc una entrada a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Mor a Palma als 68 anys.

Bibliografía

GEM, 12, 362.

Margalida TUR, “Andrea Parietti Giuliani”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg.407-408, Palma, 1996.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX”, t. III, pàg. 693, Palma, 1959.

Francesc Parietti Rigo (Palma 1814-1900 ca.)

Pintor i professor de dibuix i de pintura. Fill d’Andrea Perietti Giuliani (1787-1855), natural de Bosco di Milano (Itàlia), i de Magdalena Rigo Seguí, és germà de dos pintors, Josep i Miquel Parietti Rigo. El seu pare en ser obligat a servir a l’exèrcit de Napoleó, fuig i es refugia a Mallorca (1811), on pinta i es casa.

Aprèn a dibuixar amb el pintor Guillem Ferrer. Quan té uns 17 anys (1831), es trasllada a Itàlia per ampliar la formació a l’Acadèmia Carrara de Belles Arts de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), on s’havia format el pare. Allà aprèn les tècniques de la pintura al fresc, al tremp i a l’oli. Acabada la formació (1834), durant 12 anys treballa al costat de Giuseppe Gotti (1779-1846), director i professor de l’esmentada acadèmia. Després del traspàs de Gotti, continua com a professor del centre durant 6 anys. L’abril de 1854, amb 40 anys, torna a Mallorca reclamat pel pare i es dedica a les dues tasques que domina: l’ensenyança del dibuix i de la pintura i l’exercici de la professió. Va estar 23 anys a Bèrgam (Itàlia).

Seu de l'Acadèmia de Carrara de Bèrgam

El 1860 és nomenat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i el 1862 és professor substitut. Poc després, és designat professor ajudant de l’Escola de l’esmentada acadèmia. Posteriorment, és nomenat professor titular de l’assignatura de “Ropatges, l’antic i anatomia del cos humà”. El 1892 és designat subdirector del centre, arran del decret de separació de les Acadèmies i les Escoles.

Realitza obres de temàtica històrica i religiosa. El 1864 presenta una sèrie d’obres religioses a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. Amb l’ajut de dues alumnes monges agustines, pinta la capella de la casa mare de les Germanes Agustines de l’Empar, a Palma.

Destaca com a retratista de personatges de la burgesia mallorquina, de la seva pròpia família i d’alguns polítics, militars i terratinents locals. Són seus els retrats del comerciant, navilier i terratinent Marià Fuster i Fuster “Polla” (1859), Catalina Coll (1866), Joan Vanrell Ferrà, batle de Palma (1867), Magdalena Vidal (1867) i molts altres. Els fons dels retrats, gairebé monocroms, són de tons obscurs i pràcticament uniformes.

Com a decorador fa les pintures de la sala bona de can Vidal, al carrer de la Concepció, de Palma, amb temes al·legòrics. També fa treballs de restauració , com ara la del retaule medieval de Sant Bernat, actualment en el Museu de Mallorca.

Treballa en el marc de l’estil neoclàssic, en el que s’ha format i d’acord amb el que ha treballat a Itàlia els anys en què hi ha residit. És recordat per la seva afecció a les composicions de petit format. Les seves obres presenten una sobrietat i austeritat notables, una descripció realista de les formes i una concepció naturalista dels paisatges que acompanyen alguns retrats, segons els patrons de l’escola de Bèrgam.

Té el domicili i el taller de pintura al carrer dels Apuntadors (Palma). Mor a una edat avançada. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografía

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Parietti”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 44, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Margalida TUR, “Parietti Rigo, Francesc”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 407-408, Palma, 1996.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas ...”, t. III, pàg. 635, Palma, 1959.

GEM, 12, 362.

Angela von Neumann (Milwaukee, Wisconsin, EUA, 30 de març de 1928 – Galilea, Mallorca, 29 de gener de 2010)

Pintora. Filla del pintor Robert Neumann (1888-1976), que emigrà d’Alemanya a Wisconsin (EUA), estudia a l’Institut d’Art de Xicago, on el seu pare exerceix de professor de gravat entre 1946 i 1950. Allà coneix John Ulbricht, amb qui contreu matrimoni el 1950. Tot seguit, es traslladen a Mèxic D.F., ja que el marit havia obtingut una beca per a l’ampliació d’estudis en aquest país. Els dos fan amistat amb el pintor mexicà Rufino Tamayo (1899-1991), que exerceix sobre ella una influència notable.

Quan John Ulbricht assumeix el càrrec director assistent del Museu d’Art de Denver (Colorado, EUA), ella hi fa classes de dibuix (1952-1954). El 1954 deixen els EUA i recorren Europa per visitar museus fins que el 1956 fan una estada a Madrid. D’allà passen a Mallorca (1956). Resideixen, primer de tot, a Deià i, poc després, a Galilea (Puigpunyent). El 1956 fa una exposició individual a les Galeries Quint (Palma). El 2000, jJuntament amb el marit, exposa al Casal Solleric en una mostra comissariada per la filla, Saskia Ulbricht.

Angela von Neumann, 2000 ca.


Com a pintora, s’interessa per temes mitològics i, sobretot, per la natura, a la que presta atenció a través d’animals (peixos, caragols, tortugues, papallones, conills, serps, cucs, ocells, gats, etc.), que situa entre flors i tanyades vegetals de colors intensos i formes ingènues, treballades sempre amb minuciositat i gran afecció al detall. A mitjan dècada dels 70 introdueix a l’obra referències oníriques, punts de vista molt acostats a l’objecte observat i evocacions surrealistes. La seva pintura respira equilibris, exaltació de la solidaritat universal i propostes sobre el caràcter pur i net d’una natura amable i paradisíaca. Sovint els fons de les representacions es presenten puntejats i amb els perfils principals remarcats amb grups de línies continues juxtaposades a la manera d’orles.

Exposa individualment a Mèxic, Denver (EUA) i Barcelona. A Palma exposa a les Galeries Quint (1956), Hotel de Mar (Calvià) (1964) i a Sala Pelaires (1969, 1971 i 1974). Participa en nombroses exposicions a ciutats dels EUA, Mèxic, França i Espanya. Hi ha obra seva al Museu d’Art de Denver (Colorado), al Museu de Columbus (Ohio), a l’Acadèmia de Belles Arts de Pensilvania, al Layton Art Center (Milwaukee), al Museu de la Solidaritat de Santiago de Xile, a la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i a altres col·leccions institucional i particulars.

Casada amb John Ulbricht (1950), és mare d’una filla, Saskia, i d’un fill, Joan. Vídua des del 2006, rep (2007) el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears. Mor a Galilea el gener de 2010, als 81 anys d’edat.

  

Bibliografia

Joan Carles GOMIS, “Neumann, Angela von”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 340-343, Palma, 1996.

Josep MELIÀ, “El bestiario franciscano de Angela von Neumann”, Rayuela ed., Madrid, 1976.

GEM, 19, 112.

G.R., “Fallece Ángela von Neumann, viuda de Ulbricht”, Diario de Mallorca, 30-I-2010.

John Ulbricht (L’Havana, Cuba, 6 de novembre de 1926 – Galilea, Mallorca, 7 de desembre de 2006)

Pintor. Nom abreujat de John Grenvile Kane Ulbrich, nat a Cuba, fill d’un enginyer natural dels EUA i nét d’un militar de Dresde (EUA), descendents d’alemanys. La mare és Beatrice Himely, filla d’un terratinent cubà d’origen francès. Viu a l’Havana els primers cinc anys. El 1930, el pare perd la feina arran de la crisi econòmica internacional i el 1931 decideix anar-se’n a Toronto (Canadà), després a Minnesota i, finalment, s’instal·la amb la família a Xicago (1935). Entre 1946 i 1950 estudia a l’Institut d’Art de Xicago, on coneix Àngela von Neumann, filla del pintor Robert von Neumann (1888-1976), que havia emigrat d’Alemanya a Wisconsin (EUA). Es casen i el 1950 marxen a Mèxic amb l’ajut d’una beca d’ampliació d’estudis que obté ell. A Mèxic estudia, pinta i fa la primera exposició individual.

John Ulbricht,  1980 ca.

Entre 1952 i 1954 és director assistent del Museu d’Art de Denver (Colorado, EUA). Hi organitza exposicions d’art contemporani, entre les quals no hi falta ni la dedicada als expressionistes abstractes nord-americans (Pollock, De Kooning, Rothko, etc.), ni la dedicada als grans mestres europeus (Picasso, Matisse, Klee, Kandinski, Bracque, Mondrian, etc.). El 1954 recorre Europa per visitar museus. El 1956 fixa la residència a Mallorca. Primer, s’instal·la a Deià i, després, a Galilea (Puigpunyent, Mallorca).

El 1958 és seleccionat per participar al Saló d’Art Abstracte del Cercle de Belles Arts, de Palma. El 1963 fa part del grup Es Deu des Teix. El 1965, la revista Papeles de Son Armadams, li dedica un número extraordinari amb reproduccions dels 12 retrats que havia exposat a la Fira Mundial de NY d’aquell any. El 1973 participa a la mostra Miró 80, que té lloc amb motiu del 80è aniversari de Joan Miró i que s’inaugura la nova seu del Col·legi d’Arquitectes de les Balears a Palma. El 1981 és seleccionat per participar a la Mostra d’Art Actual a les Balears, que l’Ajuntament de Palma presenta al Casal Solleric. El 1986 el Museu Municipal de Belles Arts de Santander li dedica una exposició antològica que reuneix obra seva dels darrers 15 anys (1961-1986). El 1990 participa a l’exposició inaugural del Centre Cultural Contemporani Pelaires (Palma) i el 1994 participa a la mostra Figuracions de la Torre dels Enagistes (Manacor).

La seva trajectòria com a pintor es divideix en tres etapes pro ben diferenciades:

Primera etapa: l’abstracció expressionista (1950-1963)

En aquest període inicial treballa l’abstracció expressionista amb teles de sòlida estructura compositiva, textures suggerents i formes harmòniques i ben distribuïdes en conjunts compensats i equilibrats. El 1958 exposa per primera vegada a Mallorca, a les Galeries Costa.

John Ulbricht, Espardenyes, 1982

Segona etapa: les grans natures mortes (1964-1984)

A partir del 1963, el pintor treballa formes concretes corresponents a objectes quotidians i senzills, que representa amb unes mides molt més grans que les reals. Aquest fet els confereix, alhora, elements de misteri, interrogació i grandesa. Les obres es presenten dotades d’una atmosfera que suscita sensacions de proximitat i d’un intimisme que es veu subratllat pel caràcter peridor i efímer dels objectes (o fragments d’objectes) representats.

Les espardenyes usades, les cordes enrotllades, les fruites partides pel mig, els rovellons o esclata-sangs, les hortalisses senceres, el manyoc de raves, els codonys, les fulles de tardor, les flors de camp o de jardí, etc., es troben immerses, més enllà de la seva aparença, en processos de deteriorament imperatius. Aquest fet omple l’ambient d’una tensió estranya i d’un neguit sord.

Són camps deserts i desolats, sense la presència de l’home i del ramat domèstic, sense cases ni altres construccions i sense conrar. No hi manquen les oliveres de soques gruixudes i de formes inversemblants, gairebé fantasmagòriques.

Aquests anys, exposa a la Sala Pelaires (1969, 1971, 1973, 1976 i 1978).

Tercera etapa: paisatges del Paradís (1985-2006).

El protagonisme abassegador dels objectes senzills i quotidians dóna pas gradualment a la creació de paisatges de la Serra de Tramuntana. Comença amb arbres assotats pel vent, esbrancats i tristos, envoltats d’una garriga de verds austers. Hi afegeix branques acaronades per flors silvestres, fruites o fulles de tardor. Continua amb paisatges poblats de flors (margalides, lliris, roselles, etc.) acompanyades de trèvol, herba de prat o pastures.

La reiteració del tema i el treball de taller porten el pintor a idealitzar els paisatges cada cop més i a dotar-los de formes i dimensions fantasioses, que converteixen les visions del camp en representacions d’un paradís immens i lluminós, fet per gaudir dels colors vegetals (grocs, vermells, rosats, morats, liles, blancs, verds, etc) i del flaire de terra, pluja, rosada i sol.

Possiblement, l’inici de la tercera etapa es produeix a partir de l’exposició que fa a la Sala Pelaires el 1981 amb catàleg editat per la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, amb textos de Gabriel Janer Manila. El 1998, de la mà de la Galeria Jaume III, fa a la seu d'aquesta en el complex Capuchino del carrer de Sant Miquel una magna exposició monogràfica. L’etapa acaba inesperadament els darrers dies del 2006.

John Ulbricht, Vall groga, 1993


Conclusió

Tot al llarg de la carrera excel·leix com a bon retratista. Li agrada fer retrats de gran format, vistos amb enquadraments de primers plans, gairebé cinematogràfics, treballats amb una tècnica d’aparença puntillista i interpretats amb gran sobrietat. Fa els retrats, entre d’altres, de Camilo J. Cela Trulock (1972), Azorín, Josep Pla (1964), Pablo Neruda (1965), Llorenç Villalonga (1980), Earl Mountbatten, Maria del Mar Bonet, Robert Graves, Joan Miró, David L. Bazelon (1975), Ana Maria Matute, La Chunga, Josep Melià, etc.

Ha fet exposicions individuals a Mèxic, EUA, Alemanya, Regne Unit, França, Espanya, Palma i Cala d’Or. Ha participat a exposicions col·lectives a Bèlgica, Finlàndia, Alemanya, Itàlia, França i Espanya (Madrid, Barcelona, Pamplona, Palma, etc.). Ha participat a diverses edicions de les fires d’art contemporani de Madrid, Hong-Kong i Miami (EUA).

´

Han comentat la figura del pintor i les característiques de la seva obra Gabriel Janer Manila, Miguel Ángel Asturias, Camilo J. Cela Trulock, Vicente Aleixandre, Joan Bonet, Anthony Bonner, Ángel Terrón, Valentí Puig, Carlos Antonio Areán, Josep Melià, etc. S’han ocupat d’analitzar la seva obra els crítics d’art José Corredor Matheos, Joan Carles Gomis i altres.

Hi ha obra seva als museus d’art de Dallas, Denver, Columbus (Ohio), Pasadena, La Jolla, Santander, a les universitats de NY, Texas, Illinois, Victòria (Canadà), Galeria Nacional de Retrats de Londres, la seu del Parlament Europeu a Estrasburg (França), a les col·leccions de la Generalitat de Catalunya, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes Balears i a nombroses col·leccions privades. A Palma entre 1970 i 1990 exposa a la Sala Pelaires i des de mitjan dècada dels 90 ho fa a la Galeria Jaume III. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Casat (1950) amb Àngela von Neumann (1928-2010), és pare d’una filla, Saskia, i d’un fill, Joan. De tracte cordial, és de temperament alegre, jovial, divertit i ocurrent. Amb Andreu Picó prepara una exposició a la Galeria Jaume III prevista per a la primavera de 2007. Feiner, treballa en un paisatge fins que el dóna per acabat. Demana al fill Joan que el porti a la galeria, mentre es retira profundament i estranyament fatigat. Un o dos dies després, mor a causa d’un infart de miocardi que li sobrevé de matina mentre dorm. Amb motiu de la seva defunció, el Centre Cultural Pelaires li dedica (2007) una exposició d’homenatge.

Bibliografia

ALTA MAR, “Los paisajes de John Ulbricht”, 14-VI-2011, www.fabian.balearweb.net/post/102245.

Joan Carles GOMIS, “Ulbricht, John”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 342-346, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Andreu MANRESA, “John Ulbricht, pintor”, El País, 14-XII-2006.

AJUNTAMENT DE PALMA (Editor), "John Ulbricht", catàleg de l'exposició del pintor al Casal Solleric, novembre 2000-gener 2001, textos de Nicolau Llaneras, Fernando Castro, John Ulbricht, Camilo José Cela i Azorín-Ulbricht, Palma, 2000.

Gabriel JANER MANILA, “John Ulbrich”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1981.

Josep MELIÀ, “John Ulbricht”, Rayuela ed., Madrid, 1974.

GEM, 17, 349.