Gabriel Mulet Sans (Manacor, 1854 - Palma, 1931)

Polític, empresari i economista. Pare d’Antoni Mulet Gomila, estudia humanitats al Seminari Conciliar de Sant Pere, de Palma (1867-1972), i comença la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.

El 1878, funda una agència de duanes i de consignació de vaixells, que gira inicialment sota el nom de “Mulet i Bosch”, més endavant s’anomena “Gabriel Mulet i fills” i, posteriorment, “Agència de Duanes Miquel Puigserver”.

De posicions conservadores i regionalistes, milita en el partit tradicionalista i és regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Palma (1895-1900). És secretari, vicepresident i president de la secció de navegació de la Cambra Oficial de Comerç (1904-1923). En representació d’aquesta fa part de la Junta del Port de Palma, de la que és president (1917-1922). Sota la seva presidència s’amplia el moll vell (1919-1921) i s’aprova el primer projecte d’ampliació del moll nou i de l’espigó de la Consigna (1920).

Fa part del grup promotor de l’Escola de Comerç (1900) i dels socis fundadors de la societat del ferrocarril de Consell a Alaró (1880). Col·labora estretament amb Enric Alzamora en la creació del Foment de Turisme (1905). Participa en l’organització de l’Exposició de les Balears (1910). El 1915 és designat director del Banc de Crèdit Balear. Ocupa el càrrec fins que el 1917, poc abans de l’acabament de la guerra europea, l’abandona a causa de les seves posicions germanòfiles.

Coneixedor de l’economia mallorquina del seu temps, escriu articles a El Centinela, setmanari tradicionalista, Correo de Mallorca i La Almudaina i publica diverses obres, com Notas de Hacienda Municial de Palma 1868-1874 (1911), Producción, aranceles y puertos francos (1919) i Mallorca en 1918 (1920). És considerat un precursor dels estudis d’economia aplicada a les Balears. Publica Solitaris (1931), una selecció de seixanta poemes de diverses èpoques de la vida, amb pròleg d’Antoni Maria Alcover. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Miquel Alenya


Bibliografia

GEM, v. 11, 243

GEC, enciclopèdia.cat

Francisco J. DÍAZ DE CASTRO i Isabel MOLL BLANES, "El periodismo integrista: El Áncora, Palma de Mallorca (1880-1900)", Mayurqa, 1979

Vera Berthelot (Viena, 1912)

Ceramista i pintora. Als 14 anys marxa de casa seva i es trasllada a Roma, on assisteix a classes de dibuix, pintura i ceràmica amb el mestre Lípari. Becada per l’Acadèmia de Belles Arts de Roma, marxa al Marroc per ampliar estudis, que completa posteriorment a El Caire i Tunis. Estudia les tècniques de la ceràmica africana a Adis Abeba (Etiòpia). A Mèxic es familiaritza amb el coneixement de les tècniques indígenes. A més, fa cinema i teatre.

Nada Vera M. Schenk, se casa a París (1937) amb el pintor i escultor francès Robert Berthelot, amb qui té una filla, Anne Berthelot, que neix a Rabat (Marroc) el 1939. Després d’una estada amb el marit i la filla a Nova York, accepta la invitació de la seva tia-àvia Lene Schneider-Kainer per passar una temporada de descans a Cala d’or (Mallorca). Arriba amb la família el 1948 i el que havia de ser una estada temporal es converteix en residència definitiva. La tia fa edificar en un solar de la urbanització una casa per a la neboda, coneguda encara pel nom de “Can Berthelot”. Resol la necessitat d’un forn per a la cocció de la ceràmica gràcies a la cessió que obté de Josep Costa Ferrer d’un solar proper al que ocupa la seva casa. Allà munta un forn amb l’ajut econòmic de l’esmentat galerista i antiquari.

Atén nombrosos encàrrecs petits i grans. El 1970 fa el mur ceràmic “Les verges estúpides i les verges prudents” per a l’oficina principal de la Caixa de les Balears “Sa Nostra” a Manacor. Per encàrrec de la companyia Ibèria fa un mural ceràmic destinat a decorar l’oficina principal de l’empresa a les Balears, ubicada aleshores a la plaça del Mediterrani (Palma). Per a l’Hotel Punta Negra (Costa d’en Blanes, Calvià, Mallorca) realitza (1967) el mural ceràmic “El rei Jaume I marxa amb les tropes camí de Bendinat".

Exposa la seva obra a Rabat, Casablanca, Sélé (França), Cala d’or (Mallorca), Palma, Paris, Nova York, Boston i San Francisco. El 1937, mentre resideix a París, guanya juntament amb el marit, el primer premi d’un concurs de cartells amb la proposta que titulen “La bonne banane française”. L’import del premi els permet viatjar per Espanya, Itàlia, Europa central i Algèria.

La seva obra, focalitzada en la ceràmica, se caracteritza per un dibuix primitivista i en certa mesura ingenuïsta, que recorda l’estil del Romànic. Fa ús d’un cromatisme intens i vibrant, amb predomini dels vermells. Les seves composicions són equilibrades i es presenten ben contrastades. Sovint fa de model del marit. Té una entrada a la GEM.

El 1995 resta vídua i el 1999, amb el suport de l’Ajuntament de Palma, organitza juntament amb la filla una exposició antològica de l’obra del marit al Casal Solleric i l’edició d’un catàleg il·lustrat amb textos de Tomeu Pons, Joan Ramon Bonet i Margalida Tur.

Bibliografia

GEM, v 2, 103-104

Elena COSTA GISPERT i Esther GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’or”, Estudis Baleàrics, febrer/setembre de 2004, núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Catàleg, “Exposició de Robert, Vera i Anne Berthelot”, Ajuntament de Santanyí, 1993

Robert Berthelot (Oucques, Loire et Cher, França, 29 de desembre de 1913 – Palma, Mallorca, 18 de desembre de 1995)

Pintor i escultor. Entre 1925 i 1927 estudia a l’Escola de Belles Arts de Dijon (França), on obté una medalla d’or. El 1937 passa a l’Escola de Belles Arts de Paris, però abandona els estudis abans d’acabar-los perquè pensa que la instrucció tradicional destrueix la creativitat.

El 1937 se casa a Paris amb la pintora austríaca Vera M. Schenk, que a partir d’aleshores pren el nom de Vera Berthelot. Després d’uns mesos d’estada a Paris, viatgen per Espanya, Itàlia, Europa central i Algèria. El 1938 s’instal·len al Marroc, on neix la filla Anne (Rabat).

El 1940 és mobilitzat com a suboficial de l’exèrcit francès i el maig és ferit en combat prop d’Amiens. Després d’uns mesos de convalescència i recuperació, és llicenciat per invalidesa. Torna al Marroc, on treballa amb l’escultura fins que l’ha d’abandonar a causa de les seqüeles de les ferides de guerra. Aleshores se dedica plenament a la pintura sobre tela, sobre taula i al fresc.

El 1946 abandona el Marroc i s’instal·la a Nova York a instàncies d’un marxant important, però la dona no s’adapta a la vida de la gran ciutat. Amb l’objectiu de descansar unes setmanes accepten la invitació que els fa la pintora alemanya Lene Schneider-Kainer, tia-àvia de l’esposa perquè passin una temporada a la seva casa de Cala d’or (Mallorca). El que havia de ser una temporada de descans esdevé residència de caràcter definitiu. Es recordat per l’afecció que té d’anar amb la bicicleta a una velocitat molt moderada. Es trasllada a Palma solament una o dues vegades l’any per atendre gestions personals.

El 1949 pinta als murs de l’oratori de Cala Murta (Pollença) els cinc misteris de goig, la fugida a Egipte, sant Alonso Rodríguez, santa Catalina Tomàs, Juníper Serra i el beat Ramon Llull. El 1950 pinta els frescos de l’església de la Colònia de Sant Pere (Cala Ratjada) i els de s’Olivera (Palma). Entre 1958 i 1962 realitza el mosaic del mausoleu de la família March al cementiri de Palma amb escenes de l’Antic i del Nou Testament.

La seva pintura posa de manifest l’admiració de l’artista per Picasso, Gauguin i Miró. Fa ús d’una paleta en la que predominen els roses, verds i blaus, realitzats amb molt poca matèria. Li interessen sobretot els temes casolans i els populars amb presència de la figura humana, per bé que en els darrers anys cultiva una temàtica estilitzada, ingenuista i fantasiosa amb tocs d'ironia. També fa retrats. Sovint l’esposa li fa de model. La pinta diverses vegades asseguda a una cadira amb braços, mentre cus amb agulla i fil la roba de la casa. Defineix amb precisió les figures i a partir de 1980 s'acosta a l’abstracció.

En vida fa 18 exposicions individuals, amb la dona o amb la dona i la filla. Exposa a Pontarlier (França), Rabat, Casablanca, Sélé (França), Nova York, Barcelona, Palma, Paris, Santanyí i Toulouse. Participa (1967) a l’exposició col·lectiva inaugural de la galeria Fernando Tarragó, de Cala d’or.

Té una entrada a la GEM. Després del seu traspàs, el Casal Solleric li dedica una exposició antològica el maig-juny de 1999, amb reproduccions fotogràfiques de Joan Ramon Bonet i textos de Tomeu Pons i Margalida Tur. El catàleg porta una dedicatòria escrita per Vera i Anne Berthelot. La filla Anne (1939) treballa la ceràmica i l’escultura.

Robert Berthelot, "Al·lota jove amb un gat",

Bibliografia

GEM, v. 2, 103

Tomeu PONS, Joan Ramon BONET i Margalida TUR, “Exposició antològica”, Casal Solleric, Ajuntament de Palma, 1999

Elena COSTA GISPERT i Esther GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’or”, Estudis Baleàrics, febrer/setembre de 2004, núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Robert BERTHELOT, Exposició “Els Berthelot”, Ajuntament de Santanyí, 1993

Exposicions

1925                Pontarlier (França)

1938                Galeria La Mamouna (Rabat), juntament amb l’esposa

1940                             Galerie Derche (Casablanca)

1945                             La Boutique d’Art (Refuge du Sélé, França), 
                        juntament amb l’esposa

1947               Sala French and Co. Inc. (NY)

1948               Galeria Pictòria (Barcelona)

1948                Galeries Costa (Palma), maig

1949               Galeries Pictòria (Barcelona), maig

1950               Galerie du Livre (Casablanca)

1950                Galerie La Mamounia (Rabat)

1953                Galerie Grenze (Paris)

1954                Galeries Costa (Palma)

1969                               Galerie Katia Granoff (Paris), novembre-desembre

1971               Galeries Costa (Palma), octubre

1975                               Galeries Costa (Palma)

1990                               Espace Bleu (Paris), juntament amb la filla

1993                               Sala municipal, Ajuntament de Santanyí, 
                          juntament amb l’esposa i la filla

1995                Galerie du Couchant (Toulouse)

1999                Antològica d’homenatge, Casal Solleric (Palma)

Els fundadors de la urbanització de Cala d'Or (Mallorca)

Josep Costa Ferrer crea el 1933 la urbanització de Cala d’Or (Santanyí, Mallorca). La projecta com un lloc on pintors, escultors, escriptors i artistes puguin conviure i treballar a plaer. Li imposa un estil senzill, de caràcter eivissenc. Per donar-li l’impuls inicial que l’empresa necessita reuneix un grup de persones rellevants que adquireixen els primers solars. Els atorga el títol de fundadors de la urbanització a canvi del compromís d’aixecar un xalet o, si més no, tancar el solar o solars adquirits. Gran part dels fundadors fan part de la primera associació de veïns de Cala d’Or.

Els fundadors són els 12 següents

- Antoni Mulet Gomila, agent de duanes, folklorista i directiu del Foment del Turisme de Mallorca

- Miquel Barceló “Cordella”, propietari de l’Hotel Santueri (Felanitx, Mallorca)

- Climent Puig, propietari de l’empresa de brodats Mirador

- Oleguer Junyent Sans, escenògraf del Teatre del Liceu, de Barcelona

- Ramon Balet Raurich, distribuïdor, exhibidor i productor de cinema

- Hermen Anglada Camarassa, pintor

- Nataixa Rambowa, segona esposa de l’actor Rodolfo Valentino

- Felipe Bellini, enginyer agrònom, pintor, urbanista i dissenyador dels jardins de l’Hotel Formentor

  (Pollença, Mallorca)

- Pere Batle

- Domènec Carles Rosic, pintor

- Lone Schneider-Kainer, pintora alemanya i tia-àvia de la ceramista Vera Berthelot

- Sebastià Junyer Vidal, pintor i propietari, resident a Llucalcari (Mallorca)

Bibliografia

GEM, diverses entrades

Elena COSTA GISPERT i ESTHER GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’Or”, Estudis Baleàrics, febrer-setembre, Núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Breu història del trempó

Plat fred típic de Mallorca. És una ensalada amb tomàquet novell, ceba, pebrot verd tendre, oli d’oliva i sal marina. El tomàquet és l’ingredient predominant. Les hortalisses, crues i tallades en trossos petits, se serveixen ben barrejades. Ocasionalment, s’hi afegeix all tallat fi, un raig de vinagre, un raig de suc de llimona, olives, envinagrats, tonyina en conserva esmicolada o una arengada torrada trossejada i sense espines. Essencialment, és una ensalada sense lletuga i amb molt tomàquet.

Els antecedents més antics de l’ensalada són les fulles de lletuga amb oli i sal que mengen els antics egipcis. Els grecs i els romans hi afegeixen hortalisses com la ceba i els espinacs. També hi afegeixen fruits secs. A Roma el plat es fa molt popular i s’estén arreu de l’Imperi. A mitjan s. V, els bàrbars eliminen el plat, que no es recupera fins que els àrabs el popularitzen a la Península Ibèrica a partir del 711 dC.

El s. XVIII el tomàquet s’incorpora a la cuina de Mallorca i produeix a l’illa excedents. Aleshores passa a fer part de les ensalades tradicionals i en defineix una de nova amb molt tomàquet, que rep el nom de trempó, paraula derivada del verb trempar, que a l’illa significa amanir. La GEM  diu que es començà a elaborar a final del s. XVIII, quan els productes americans (tomàquet i pebrot verd) s'introdueixen a Mallorca de manera extensiva.

És un plat saborós, propi de l’estiu, molt agraït perquè porta pocs greixos i moltes vitamines. Se serveix com a plat únic, per dinar o sopar, com a plat principal o com a plat complementari d’un principal que sol ser de carn torrada o de peix torrat. Habitualment es menja acompanyat d’una llesca de pa pagès i d’un got de vi negre.

Joan Fuster Bonnín i els pintors del seu temps

D’esperit obert i sociable, Joan Fuster es va relacionar amb els pintors mallorquins del seu temps i amb els de fora que passaren per l’illa o hi residiren temporalment. De tots volgué aprendre alguna cosa, a tots respectà i mai no deixà de fer proves amb les propostes innovadores que cada un d’ells aportava. Fuster va ser un gran pintor, sobretot, perquè volgué aprendre sense pausa i sense fi.

Ricard Anckermann fou el seu mestre. En el seu taller aprengué a manejar els pinzells i adquirí els coneixements bàsics sobre les tècniques de la pintura. La relació dels dos artistes se basà en sentiments d’admiració, veneració i amistat. Fuster ho demostrà a través de la pintura i ho digué explícitament en nombroses ocasions. La petjada del mestratge d’Anckermann és visible a les teles primerenques de Fuster com “Primavera” (1899), “Dues pescadores” (1899) i “Dona al lligador” (1900 c.).

El realisme detallista, brillant i intimista d’Antoni Ribas no és lluny de “Valldemossa” (1913 c.), “Treballant l’hort” (1906), “Port de Sóller” (1936 c.) i “Torrent d’Esporles II” (1942).

L’interés pels blancs i l’exaltació de la figura femenina porta ressonàncies d’Antoni Fuster Fortesa, pintor que la va treballar amb convicció i excel·lents resultats. “Joveneta entre flors” (1902) i “Retrat de l’esposa” (1898l) en són dos exemples significatius.

La naturalitat de la descripció realista i alhora romàntica de Joan Bauzà se fa palesa a obres com “Dues pescadores” (1899), “Al·lots al Jonquet” (1904 c.) i, en part, a “L’amo de Son Moragues” (1911 c.).

La preocupació per les perspectives immenses de Llorenç Cerdà es reflecteix en algunes teles de Fuster com “Costa Nord de Mallorca” (1910 c.), “Vall de Sóller” (1925 c.), “Vista de Palma des de Son Verí” (1929 c.), “S’Alqueria (Andratx)” (1935) i “Vista des de s’Alqueria (Andratx)” (1935).

L’evocació de l’informalisme colorista d’Anglada és present a “Crepuscle al mar” (1915 c.) i a “Vista de Palma a posta de sol” (1940 c.). L’exaltació angladiana de l’elegància femenina és present a “Retrat de l’esposa” (1915 c.). L’exuberància floral i cromàtica d’Anglada s’evoca a “Torrent de Sóller” (1918 c.).

L’interés pels jardins de Rusiñol sembla inspirar “Paisatge de sa Coma” (1906), “Jardí” (1906) i "Jardí de sa Coma” (1910 c.). L’afecció als paisatges nocturns de Rusiñol explica els experiments que Fuster fa amb "Nocturn amb figures" (1900 c.), “Crepuscle a l’estany de Son Moragues” (1904 c.), “Paisatge nocturn” (1914 c.) i altres. Els ametllers florits que porten Rusiñol a Mallorca gairebé cada any són presents a “Paisatge amb ametllers florits” (1915 c.) i a “Ametllers florits amb el Puig al fons” (1934).

L’afecció a les flors, als espais oberts i a les llums aclaparadores d’Eliseu Meifrén es veu evocada a “Terrat de cal pintor” (1920 c.) i “Paisatge amb la filla Joana” (1928 c.).

Sorolla fa una estada a Mallorca des de principi d’agost fins a principi de setembre de 1919. Pinta el Cavall Bernat de Cala Sant Vicenç amb la força d’un luminisme exaltat, que Fuster havia interpretat de manera força més personal a “Cala Llum” (1906 c.).

A Valldemossa es troba amb Henri Brugnot, pintor francès postimpressionista, l’estiu de 1908. Se fan amics i Brugnot pinta un retrat vigorós de Joan Fuster a contrallum. Fuster li explica alguns secrets del paisatge mallorquí, que mouen Brugnot a pintar, entre d’altres coses, una tela esplèndida de la cala de Deià (“Cala Deià”, 1908), després d’haver observat amb atenció “Cala Llum”, en la que s’inspira.

Tafaner i donat a investigar, analitzar i avaluar el que fan els pintors que coneix, s’interessa a fer proves amb les solucions alienes. No el mou l’esperit d’imitació, sinó l’afany d’aprendre i ampliar l’horitzó dels seus coneixements. Al bell mig de les proves que fa emergeix una personalitat ferma i potent que sap bé el que li agrada i l’omple i el que no li interessa gaire o no li interessa. Ho sap perquè no solament veu i mira, sinó perquè, a més, tasta, experimenta i investiga.

Miquel Alenyà Fuster

21 d’abril de 2013

Breu història de l'ensaïmada

Pastís propi de Mallorca fet amb farina de blat de força, aigua tèbia, sucre, ous, oli o saïm (mantega de porc), llet i llevat. És un producte antic i de gran tradició, que ha esdevingut un dels signes identificatius de Mallorca. Té forma de caragol enrotllat en el sentit de les agulles del rellotge. Habitualment s’hi posa sucre en pols per sobre abans de servir-la.

Segons Tugores-Santandreu (2013), tant els àrabs com els jueus tenen pastes dolces fetes en espiral, molt semblants a l’ensaïmada, que podrien explicar un origen comú. Possiblement, l’antecedent de l’ensaïmada sigui una pasta dolça en espiral, àrab o jueva, feta inicialment amb oli, que després del s. XIII passés a ser feta amb saïm, producte que li dóna el nom amb què ha arribat als nostres dies. Al final del s. XIII es produeix a les Illes Balears i a la Península una extensió considerable de les produccions ramaderes, especialment del ramat de porcs. Les primeres referències escrites al pastís són del s. XVII i parlen de llur relació amb la celebració de festes i solemnitats.

Hi ha diverses varietats d’ensaïmades. La llisa és la que no porta cap casta de farciment. La de cabell d’àngel porta un farciment de confitura de cabell d’àngel. Actualment, també n’hi ha de nata, crema, crema cremada, tallades (sobrassada, albercocs, carabassat...), xocolata, nata i xocolata, torró, melmelada, etc. L’ensaïmada entrunyellada, feta amb dos o tres cordells de pasta en forma de trena, és molt antiga, per bé que darrerament ha caigut en desús. De vegades es fan ensaïmades petites o mitjanes cobertes de crema o xocolata.

Poden ser petites o individuals, pensades per acompanyar el desdejuni de cafè amb llet o amb llet i cacau. Les grans, que poden tenir un diàmetre de 50 cm o més, es consumeixen a les postres i s’acompanyen sovint de gelat, xocolata desfeta, llet, orxata, taronjada, llimonada, etc.