L’economia de la postguerra a Mallorca (1939-1959)

A l’acabament de la Guerra Civil espanyola, l’economia de Mallorca viu una situació caracteritzada per l’escassetat i el racionament d’aliments decretat a tot l’Estat el maig de 1939. Els volums reals de renda són inferiors als dels anys del conflicte i resten situats, per a bona part de la població, en nivells propers als de subsistència.

D’altra part, l’economia mallorquina es troba enfrontada a cinc grans problemes: el sobredimensionament de l’ocupació agrària, la necessitat de reconvertir la indústria per adaptar-la a les condicions de producció d’una economia de pau, la generació insuficient de recursos per finançar importacions, la reducció de la capacitat de consum de la població a causa de l’erosió del valor real dels salaris i un sistema de distribució interior de béns condicionat per intervencions i controls administratius que dificulten el funcionament regular del mercat, propicien l’aparició i la difusió de l’estraperlo i fomenten l’especulació sobre béns de primera necessitat.


Les seqüeles de la guerra: escassetat i depressió econòmica (1939-44)

La immigració que havia arribat a l’Illa en els anys de la guerra i la producció dedicada a resoldre les primeres necessitats i al finançament del bàndol nacional, impulsen un progressiu augment del nombre de persones ocupades en l’agricultura. El volum d’actius del sector primari, que abans del conflicte era del 40%, passa a més del 50% (1940), percentatge que s'incrementa encara en els primers anys de la postguerra, a causa dels problemes que afecten els nivells d’activitat industrial arran dels canvis de la demanda i la seva reducció. L’agricultura esdevé, així, refugi d’un contingent important d’atur encobert. Conseqüentment, el camp mallorquí resta sotmès a un procés de sobreexplotació, que afavoreix l’excedent i perdjudica la productivitat i els salaris. No solament es conren terres marginals que havien estat abandonades, sinó que, fins i tot, s’incorporaren noves terres a la superfície de cultiu.

La indústria de l’Illa ha de resoldre problemes d’adaptació a les noves condicions de producció derivades de l’acabament de la guerra. La demanda de productes industrials registra canvis que afecten, de manera rellevant, branques tan importants com ara calçat, tèxtil, transformats metàl•lics, i diversos grups de l’alimentació. El procés de reestructuració s’ha d’afrontar en el context d’un mercat debilitat per baixes de la demanda interior i per l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El volum d’activitat industrial presenta, al llarg del període una reducció que indueix baixes d’ocupació i del valor real dels salaris. Un problema addicional prové de les dificultats, les irregularitats i els elevats costos dels subministrament d’energia primària (combustibles líquids i sòlids), d’energia de transformació (electricitat) i de primeres matèries.

La reducció de la capacitat adquisitava de la població i la baixa de la producció industrial perjudiquen els nivells d’activitat dels serveis: comerç, transports, banca, restauració i altres. Mantenen els nivells d’activitat, i en alguns casos els incrementen, les branques de reparacions i l’Administració pública.

La formació de capital en béns de producció i material mòbil topa amb notables dificultats, dependents de la manca de recursos de les empreses, l’atonia de la demanda i la insuficiència dels proveïments exteriors. D’altra banda, la construcció registrà una baixa considerable, segons indiquen les dades de producció interior de ciment i importacions de materials de construcció. La consideració de l’Illa com a zona no devastada per la guerra l’exclou dels plans de reconstrucció del país. Això fa que la inversió pública sigui sensiblement limitada al llarg del període. Amb tot, es poden citar algunes obres puntuals realitzades en aquests anys. El novembre de 1941, s’inicien simbòlicament, amb una solemne cerimònia oficial, les obres d’enderrocament prèvies a la reforma del mercat de l’Olivar. També el 1941, comença la construcció de la línia fèrria que ha d’unir les pedreres de Gènova amb Porto Pi per al trasllat dels materials destinats al dic de l’Oest del port de Palma. El 1942, varen ésser transportats els primers blocs i col•locats a la base del punt d’arrencada del dic. El 1942, s’acaben les obres del nou edifici de la llonja del peix, en es Mollet (Palma) que és inaugurat dos anys després. El 1944, comencen les obres de construcció del moll de Sant Carles, que es prolonguen durant deu anys.

Segons el treball de Carles Gasòliba “La balanza de comercio exterior en las Islas Baleares”, en aquests anys el saldo de la balança comercial amb l’exterior tendeix a situar-se en posicions negatives, que perjudiquen l’evolució de la renda i la capacitat d’adquisició de manufactures que no es produeixen a l’Illa. Les dificultats per exportar s’amplien a causa del conflicte internacional, l’aïllament espanyol i la debilitat de la demanda peninsular d’alguns dels nostres principals productes d’exportació com ara l’ametlla i el vi. Altrament, les importacions se situen en unes xifres tan migrades que bé es pot parlar de la doble autarquia de la Mallorca d’aleshores: la que hi regeix de fet respecte del conjunt espanyol, malgrat les reduïdes dimensions del territori insular, i la que s’hi pateix respecte de l’estranger a causa de la política autàrquica de l’Estat.

Fa aparició l’atur. Per bé que minimitzat o oblidat estadísticament, és objecte de freqüents referències oficials. Mentre unes alaben les prestacions, per aquest concepte, de l’Auxili Social, altres inclouen prohibicions explícites. Perquè els treballadors immigrats no fessin venir els seus familiars, es mana el reembarcament immediat dels treballadors que arribin a la recerca de feina. S'estableix, a més, que les empreses, a l’efecte de control, comuniquin a l’Administració totes les reduccions definitives i temporals de llocs de feina.

El valor de la producció insular mesurada en termes de valor constant es redueix entre 1939 i 1942 a causa d’unes anyades agrícoles particularment desfavorables. Aquest període, conegut popularment con “els anys de la fam”, es caracteritza per una penúria d’aliments i béns de primera necessitat, que no havia existit durant la guerra. Hi ha escassetat de farina, pa, oli, sucre, sabó, tabac, cotó, carbó i altres. Conseqüentment, proliferen els aliments succedanis com ara el sucre de garrota, l’oli de cacauet, el pa de blat de les Índies o el cafè de malta. Les restriccions elèctriques, per manca de combustibles, fan que s’imposi la reducció del nombre i la freqüència dels transports col•lectius. La ràdio ha de limitar les emissions a les franges horàries del migdia i el vespre.


L’ajustament del nivell d’activitat (1945-50)

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial, l’ONU acorda una resolució de condemna del règim espanyol (1945) que implica la retirada dels ambaixadors del països occidentals (1946) i l’aïllament polític i econòmic d’Espanya. Això no obstant, la finalització del conflicte introdueix alguns canvis rellevants des del punt de vista econòmic. D’una banda, la pressió demogràfica interior tendeix a alleugerir-se a través d’un corrent emigratori que es perllonga fins a mitjan dècada dels anys cinquanta.

D’altra banda, la millora de la producció agrària en relació a les campanyes d’anys anteriors abona un cert increment de les exportacions, que contribueix a fer positiu el saldo de la balança comercial en el trienni 1945-47. La progressiva normalització de l’economia internacional, l’ampliació dels mercats exteriors i la recuperació gradual del pols per part del mercat interior, fan innecessari el reajustament de l’activitat industrial. Aqust fet es tradueix aviat en increments de les exportacions i de l’ocupació. La població activa del sector secundari, en poc més d’un lustre, passa d’un 23 % a un 33% del total de la població activa, la qual cosa contribueix a la descongestió de l’ocupació agrària. La dinamització de la indústria afavoreix la productivitat del sistema insular, impulsa l’activitat del conjunt de l’economia i propicia el comportament favorable de la balança comercial amb l’exterior.

El 1946 es crea la junta d’ordenació Econòmico-Social de Balears, que elaborà un avantprojecte de pla econòmic per al quinquenni 1947-51. Aquest document, que respon a les expectatives de redreçament econòmic que havia obert l’acabament de la Guerra Mundial, conté diverses anàlisis sectorials i propostes d’actuacions encaminades a incrementar la producció i el nivell de vida de la població.

La inversió pública es manté a nivells escassos a causa de l’exclusió de Mallorca dels plans de reconstrucció de l’Estat. Prossegueixen les obres del dic de l’Oest del port de Palma, s’avança en la construcció del passeig Marítim, s’inauguren algunes obres puntuals com ara l’edifici, a Palma, de correus i telègrafs (1946), s’acaben les obres de la nova seu, a Palma, de la Delegació d’Hisenda (1947), s’intensifica el ritme de les obres relacionades amb al reforma del mercat de l’Olivar i comencen les de l’avinguda Jaume III.

D’altra banda, es dona una lenta recuperació de la demanda tu4rística i de l’activitat hotelera, després de deu anys de grans dificultats (1936-45). A l’empara d’aquest fi i a la vista d’unes perspectives favorables, es construeixen alguns establiments turístics nous com ara l’hotel Maricel (1947), a Cas Català. El Foment del Turisme va dur a terme, amb resultats satisfactoris, campanyes destinades a atreure el turisme espanyol de noces.

L’escassetat, el racionament, l’atur, l’estraperlo, l’emigració i alguns aliments succedanis, encara eren vigents. La penúria de béns de primera necessitat és cada vegada menys intensa perquè la tendència general de l’economia va canviant d’orientació. El creixement gradual del nivell d’activitat econòmica fa possible, segons estimacions, que el 1951, s’aconsegueixi de recuperar el volum real de producció de 1939 (inferior al de 1938).


Expansió de la indústria i dels serveis (1951-59)

A partir de 1951, s’inicia una etapa d’expansió. Hi contribueixen, sobretot, dos factors. D’una banda els Estats Units, empesos per la pressió de l’anomenada guerra freda, propicien que, el 1951, l’ONU adopti una nova posició respecte d’Espanya, la qual cosa permet el retorn dels ambaixadors occidentals i la progressiva normalització de les relacions amb l'estranger. La signatura, el 1953, del tractat d’amistat i cooperació entre els EUA i Espanya constitueix un esdeveniment emblemàtic que posa fi a l’aïllament polític i econòmic del país. D’altra banda, la recuperació econòmica d’Europa occidental dona lloc a una progressiva ampliació dels mercats tradicionals dels productes mallorquins d’exportació i a l’expansió gradual de la demanda turística, que en pocs anys es constitueix en un dels elements principals de dinamització de l’economia insular.

La recuperació dels nivells d’activitat i renda es basa en l’augment de la producció industrial, la superació del dèficit energètic, l’increment de les exportacions, l’obtenció de superàvits en el comerç amb l’exterior, l’expansió del sector de la construcció i l’inici del procés d’expansió turística. L’augment de l’activitat els sectors manufacturers és el factor més decisiu. El creixement de la demanda interior i exterior permet incrementar la producció industrial, millorar el nivell d’aprofitament de la capacitat de producció disponible, racionalitzar el treball, allargar les sèries de productes i incorporar alguns béns d’equip nous. Tot plegat es tradueix en una ampliació de la productivitat industrial, que propicia augments de la producció més grans que els de l’ocupació.

Un informe del Govern Civil de Balears denuncia, el 1952, que la producció elèctrica solament atén a Mallorca només un 44% de la demanda efectiva. Es considera que aquest dèficit constitueix el principal obstacle per al desenvolupament econòmic de l’Illa. En atenció a això, l’Institut Nacional d’Indústria (INI), el 1952, adquireix GESA i el 1953 la dota d’una nova central mòbil que permet ampliar la potència de generació i procedir a la reparació de la central I. La companyia GESA inicia el 1955la construcció de la central d’Alcúdia el primer grup de la qual entra en servei el 1958 i, a partir de 1956, procedeix a l’adquisició de les centrals rurals encara existents, per tal d’unificar els sistemes de producció i distribució. Tot plegat fa possible que entre 1952 i 1959, la producció elèctrica augmenti a una taxa mitjana anual acumulativa del 12 %, la qual cosa permet la progressiva reducció del dèficit energètic insular, contribueix a incrementar la producció i fa viable l’inici de l’expansió turística.

La producció agrària, descongestionada en bona part de l’excés d’ocupació, millor organitzada, orientada per un mercat deslliurat de nombroses intervencions anteriors, genera una producció que, superat l’aïllament comercial del país, es pot destinar en mesura creixent a l’exportació. L’augment de la producció industrial i de la producció agrària permeten que es tanquin amb superàvits els saldos anuals de la balança comercial. Això incrementa la renda interior i afavoreix el sanejament financer del sistema productiu.

D’altra part, la construcció experimenta un canvi d’orientació gràcies a diversos factors. Entre aquests, la continuació i la intensificació del ritme de realització d’algunes obres públiques com ara el dic de l’Oest del port de Palma, el passeig Marítim (obert al trànsit des de la cruïlla de Monsenyor Palmer fins a Portopí el 1957), l’execució de millores a la xarxa viària, en els elements de protecció, en el dic de Llevant del port de Palma i d’altres. El 1953, s’inicien les obres del moll de Paraires, no previst en el projecte inicial d’ampliació del port. La demanda d’habitatges de nova planta registra un cert augment, sobretot a Palma, el pes de la població de la qual sobre la total de l’Illa continua creixent. D’altra banda, es fa a Palma tot un conjunt important d’obres relacionades amb les reformes del mercat de l’Olivar i el seu entorn i de l’avinguda Jaume III. Finalment, la demanda de nous establiments turístics contribueix a impulsar l’activitat del sector. En aquests anys s’inauguren l’hotel Jaume I (1952), l’hotel Bahia Palace (1955), l’hotel Nixe (1957) i altres. El nombre de places hoteleres passa de 3.000 el 1950 a 16.000 el 1959.

Un factor destacable, per la seva entitat i pel desenvolupament que experimentarà en el futur, és l’ampliació de la demanda de serveis turístics. L’afluència de viatgers registra increments percentuals importants en passar d’uns 70.000 del 1950 a prop de 275.000 el 1959. A més de l’afluència augmenta, també, l’estada mitjana hotelera. L’augment d’aquestes dues variables impulsa un fort creixement de la producció de serveis turístics. L’increment d’aquesta producció contribueix a dinamitzar el sector dels serveis, el qual, a l’empara de l’augment de la demanda interior i de la renda de les famílies residents, aconsegueix de donar ocupació el 1959 a un volum de mà d’obra equivalent a un trenta per cent del total ocupat a l’Illa, amb un augment de més de tres punts sobre el percentatge de l’any 1950. Les vendes de serveis turístics arriben a situar-se en uns volums en pessetes corrents similars a la suma de totes les exportacions a altres regions i a l’estranger. L’acumulació del superàvit de la balança comercial i de la balança de serveis es tradueix en superàvits folgats de la balança insular d’operacions per compte corrent.

L’augment dels nivells d’activitat i la continuïtat del procés d’expansió fan que s’inverteixi el signe del saldo migratori que, des de mitjan dècada, deixa d’ésser favorable a l’emigració i passa a ésser favorable a la immigració.

L’augment de l’activitat econòmica de l’Illa genera increments de la renda insular i de la renda per habitat. Aquesta aconsegueix consolidar–se en una posició situada prop d’un 20% per damunt la mitjana del conjunt espanyol.




Mallorca
Gran Enciclopèdia de Mallorca, v. IX, pàg. 220-226.
Brisas,