Miquel Moncadas Noguera (Muro, Mallorca, 19 de setembre de 1921 – Solsona, Catalunya, 5 d’agost de 1989)

Prevere, teòleg i bisbe. Fill de Miquel i Antònia, té dos germans més joves, Antoni i Joan. Estudia el batxillerat i fa la revàlida (1940) amb excel·lents qualificacions. Tot seguit ingressa en el seminari diocesà de Sant Pere, de Mallorca. Rep l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Joan Hervàs en el monastir de Lluc el 1947. És condeixeble de Guillem Payeras Bujosa i Miquel Ramon Font. El 1948 es llicencia en teologia a la Pontifícia Universitat de Salamanca.

Nomenat (1948) rector del seminari menor, ho és durant 8 anys (1948-56), en els quals compta amb el concurs de Guillem Payeras com a director espiritual del centre i Miquel Ramon com a prefecte dels estudiants. Arran del nomenament de Francesc Payeras Mulet com a rector del Seminari, cessa en el càrrec i és nomenat (1956) professor de religió de l’Institut Ramon Llull i de l’Institut Joan Alcover, de Palma. Alhora es nomenat director del Centre de Formació Social de Can Tàpera (1956-68), on es dedica a la predicació d’exercicis espirituals i a la promoció del Moviment Familiar, del qual és consiliari diocesà i viceconsiliari nacional. Alhora impulsa a Mallorca els cursets de Renovació Cristiana, inspirats en el Moviment per un Món Millor, fundat pel P. Ricardo Lombardi, jesuïta, que aleshores tenia la seu a un modern edifici de Castelgandolfo. A més, dirigeix l’oficina diocesana d’informació de l’Església de Mallorca.

Designat (1968) bisbe de Menorca, pren possessió del càrrec el 2-II-1969 i l’ocupa durant 8 anys. Al llarg del seu pontificat a l’illa transforma el santuari de Monte Toro en casa d’espiritualitat i fomenta la formació teològica dels preveres i les religioses. És president de la subcomissió de Pastoral Familiar i president de la comissió de Turisme i Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola.

Traslladat al bisbat de Solsona, pren possessió del càrrec l’1 d’abril del 1977. Coincidint amb la democratització del país, es manifesta ferm partidari de la separació de l’Església i els poders públics. D’altra part, s’aplica a donar compliment a les orientacions del Concili Vaticà II. Cedeix part del Palau Episcopal al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i ubica la seva residència en un pis de l’edifici. Promou la remodelació de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i de l’hospital geriàtric de Solsona. A més, institueix el Consell Diocesà de Pastoral. A la Conferència Episcopal Espanyola manté la presidència de la subcomissió de Pastoral Familiar i a la Conferència Episcopal Catalana és responsable de Pastoral Familiar i Joventut. Destaca com a defensor de la normalització de l’ús de la llengua catalana. Mort a Solsona als 67 anys, descansa a la nau central de la catedral de Solsona.

Vaig tenir motius diversos de relació personal amb Miquel Moncadas. Record que el 1959 vaig demanar al pare autorització per anar a estudiar a Roma. No vaig tenir èxit, perquè ell pensava que em convenia anar-hi més endavant. Aleshores vaig decidir visitar Miquel Moncadas a la seva casa del carrer Tizià, de Palma. Li vaig explicar el cas i li vaig demanar ajut per convèncer el pare. Després de pensar-s’ho uns dies, va acceptar la comesa. Seguint indicacions meves, va demanar el concurs de Joan Rotger Niell, canonge i degà del Capítol de la Seu, persona a la qual el pare professava gran respecte. Els dos visiten el pare en el seu despatx de l‘Administració Principal de Correus i li raonen les coses de manera prou convincent. El pare accepta que me’n vagi a Roma en començar el nou curs (1959/60), que és el que jo desitjava. Record amb gran simpatia i amb emoció el servei que Miquel Moncadas em féu aleshores i la diligència amb la qual em prestà el seu ajut. Quan el 1969 vaig passar a treballar a la sucursal a Palma del Banc Atlàntic, dirigida aleshores per Joan Moncadas, el seu germà, vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo novament.