Nomenat (1948) rector del seminari menor, ho
és durant 8 anys (1948-56), en els quals compta amb el concurs de Guillem
Payeras com a director espiritual del centre i Miquel Ramon com a prefecte
dels estudiants. Arran del nomenament de Francesc Payeras Mulet com a rector
del Seminari, cessa en el càrrec i és nomenat (1956) professor de religió de l’Institut Ramon Llull i de
l’Institut Joan Alcover ,
de Palma. Alhora es nomenat director del Centre de Formació Social de Can
Tàpera (1956-68), on es dedica a la predicació d’exercicis espirituals i a la
promoció del Moviment Familiar, del qual és consiliari diocesà i viceconsiliari
nacional. Alhora impulsa a Mallorca els cursets de Renovació Cristiana,
inspirats en el Moviment per un Món Millor, fundat pel P. Ricardo Lombardi,
jesuïta, que aleshores tenia la seu a un modern edifici de Castelgandolfo. A
més, dirigeix l’oficina diocesana d’informació de l’Església de Mallorca.
Designat (1968) bisbe de Menorca , pren
possessió del càrrec el 2-II-1969 i l’ocupa durant 8 anys. Al llarg del seu
pontificat a l’illa transforma el santuari de Monte Toro en casa
d’espiritualitat i fomenta la formació teològica dels preveres i les
religioses. És president de la subcomissió de Pastoral Familiar i president de
la comissió de Turisme i Migracions de la Conferència
Episcopal Espanyola.
Traslladat al bisbat de Solsona, pren
possessió del càrrec l’1 d’abril del 1977. Coincidint amb la democratització
del país, es manifesta ferm partidari de la separació de l’Església i els
poders públics. D’altra part, s’aplica a donar compliment a les orientacions
del Concili Vaticà II. Cedeix part del Palau Episcopal al Museu Diocesà i Comarcal
de Solsona i ubica la seva residència en un pis de l’edifici. Promou la
remodelació de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i de l’hospital geriàtric
de Solsona. A més, institueix el Consell Diocesà de Pastoral. A la Conferència Episcopal
Espanyola manté la presidència de la subcomissió de Pastoral
Familiar i a la Conferència Episcopal Catalana és responsable de
Pastoral Familiar i Joventut. Destaca com a defensor de la normalització de
l’ús de la llengua catalana. Mort a Solsona als 67 anys, descansa a la nau central
de la catedral de Solsona.
Vaig tenir motius diversos de relació personal
amb Miquel Moncadas. Record que el 1959 vaig demanar al pare autorització per
anar a estudiar a Roma. No vaig tenir èxit, perquè ell pensava que em convenia
anar-hi més endavant. Aleshores vaig decidir visitar Miquel Moncadas a la seva
casa del carrer Tizià, de Palma. Li vaig explicar el cas i li vaig demanar ajut
per convèncer el pare. Després de pensar-s’ho uns dies, va acceptar la comesa. Seguint
indicacions meves, va demanar el concurs de Joan Rotger Niell, canonge i
degà del Capítol de la Seu, persona a la qual el pare professava gran respecte.
Els dos visiten el pare en el seu despatx de l‘Administració Principal de
Correus i li raonen les coses de manera prou convincent. El pare accepta que
me’n vagi a Roma en començar el nou curs (1959/60), que és el que jo desitjava.
Record amb gran simpatia i amb emoció el servei que Miquel Moncadas em féu
aleshores i la diligència amb la qual em prestà el seu ajut. Quan el 1969 vaig
passar a treballar a la sucursal a Palma del Banc Atlàntic, dirigida aleshores per
Joan Moncadas, el seu germà, vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo novament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario