Vicent Calbet Riera (Es Viver, Eivissa, 20 d’octubre de 1940 – Fukuoka, Japó, 25 d’abril de 1994)

Pintor. És fill de Marià Calbet, barber, i de Catalina Riera, que regenta una adrogueria. Té tres germans. Un any després del seu naixement, la família trasllada el domicili a Dalt Vila, on ell resideix fins que fa els 25 anys (1965).

El 1951, amb onze anys, comença els estudis de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. Un any més tard, compatibilitza els estudis amb el treball com a auxiliar de la barberia del pare. El 1956, ingressa a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, de València. Fa els dos primers cursos com a estudiant lliure: va a València solament per als exàmens. El 1957 trasllada la residència a València, assisteix regularment a les classes de l’Escola i, acabada la carrera , es titula (1959). A l’acadèmia estableix amistat amb Manolo Valdés, Enric Solbes, Antoni Riera Terrades, Manel Naranjo, Vicenç Macià i altres condeixebles.

Durant els dos anys d’estada a València descobreix i admira la pintura medieval del Museu de Belles Arts Pius XII, que l’atreu i l’impacta. També descobreix la pintura expressionista europea, sobretot la de Georges Roualt (1871-1958) i la d’Edvard Munch (1863-1944), que a partir d’aleshores considera els seus mestres. Durant aquests anys l’ajuden i animen els pintors Ignasi Agudo Clarà i Antoni Pomar. També l'ajuda el col·leccionista i amic Ramon Medina.

Es relaciona amb el Grup Ibiza 59, que el mou a assajar l’informalisme gestuals, que incorpora al repertori de recursos que té a l’abast tot al llarg de la seva trajectòria professional. El 1960 i el 1961 visita vàries ciutats europees mogut, sobretot, pel desig de visitar museus. Admira els expressionistes i altres pintors. El 1962 resideix a París tot un any amb el suport d’una beca del Govern francès, que complementa treballant. El 1963 resideix a Lübeck (Alemanya), fet que li permet ampliar els seus coneixements dels pintors expressionistes. El 1962 participa en la fundació del Grup Puget (1962-1964), que té un recorregut breu i es dissol el 1964.

Exposició de Vicent Calbet Riera, La tauromàquia,

Galeria Via2, 2010

Per a la pintura fa ús de diverses tècniques: oli/tela, oli/paper, oli/fusta, collage/paper, oli i collage/paper, tècniques mixtes, etc. Per al dibuix usa el carbonet, el pastel, la tinta xinesa, el guaix, el llapis, les ceres, la ploma, el pastel i la ploma, etc. També practica l’aquarel·la. Els suports més usats són la tela, el paper i la fusta. Els colors predominats són el blau, el verd, el groc i  els blancs.

La pintura de Calbet evoluciona amb el temps i s’hi poden identificar vàries etapes prou ben diferenciades.

1) Ressonàncies del vell costumisme (1958-1964)

Les primeres obres del pintor presenten ressonàncies de la vella escola paisatgística i costumista valenciana de la fi del segle XIX. Pinta paisatges rurals amb cases de pagès, personatges, camins de ferradura, sementers tancats amb parets de pedra, processons i manifestacions col·lectives de religiositat, festes populars al carrer, etc.

Esbossa el dibuix, dóna importància al color i fa ús d’una pinzellada solta, fluïda i lleugerament empastada. La temàtica del seu treball respon a les ensenyances que rep en el període d’estudi i formació.

El 1959 rep tres premis de la Galeria El Corsario i obté la tercera medalla de la II Exposició d’Art Jove, de Madrid i fa la primera exposició individual a la Galeria Tanit, d’Eivissa. El 1964 fa dues exposicions, una a les Galeries Quint (Palma) i l’altra a la Galeria El Corsario (Eivissa). També participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid. El 1962 viu un idil·li amb Elke, la seva núvia alemanya.

Pertanyen a aquesta època les obres Paisatge. Església de Sant Jordi (1959), Retrat de dama (1964), L’últim sopar (1964) i altres.

2) Temps d’avanços (1965-1971)

Gradualment, el pintor abandona les temàtiques costumistes i fan la seva aparició els collages i treballs informalistes, que recullen bona part del que ha vist i ha après en els seus viatges o amb les seves relacions amb els artistes estrangers que resideixen en a l’illa.

Exposa a la Galeria i sala de concerts Iván Spence d’Eivissa poc després de la seva inauguració. Acusa la influència d’artistes residents a Eivissa, com Erwin Broner, Dimitrenko, Giorgio Pagliari, etc.

El 1966 obté el primer premi de pintura de la II Biennal Internacional d’Art d’Eivissa. Participa en vàries exposicions nacionals. El 1971 lloga Can Pubill per viure i pintar a plaer. Obté el primer premi de la primera Exposició Internacional de Pintura d’Eivissa.

Són d’aquesta etapa les obres “Artista al seu estudi” (1966) i nombrosos collages sense títol, difícils de citar.

3) Anys de maduresa (1972-1985)

El 1971 instal·la l’estudi a Can Pubill, als afores de Sant Josep, on es concentra en la feina. No deixa de costat les relacions amb les galeries, però trenca amb el seu marxant a l’estranger. No disminueix el ritme de treball i de producció. Apareixen depressions, que aconsellen una etapa de descans per donar pas, tot seguit, a un període més assossegat de feina, amb el ritme d’una exposició anual.

Incrementa l’activitat expositiva amb mostres a Eivissa, Palma, Barcelona, Saragossa i Dinamarca. Són d’aquesta època les obres Composició (1982), Composició (1985) i altres, en gran part sense títol.

4) Temps de plenitud (1986-1994)

Incrementa la producció d’obres de petit format. Utilitza deixalles i materials usats per crear les seves caixes. El 1989, Guillem Frontera publica el llibre Vicent Calbet, que parla del pintor i de la seva obra. D’altra part, reprèn el tema religiós, que tracta des d’una perspectiva nova.

El 1991 exposa a la Fira d’Art de Niça. El Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i l’Ajuntament de Palma acorden muntar una exposició antològica de l’artista amb el títol de “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, que es mostra a Eivissa i a Palma.

La seva obra esdevé més lírica i més intimista. Lluny de la grandiloqüència i bolcada en la realitat quotidiana, colpeix, sedueix la mirada i enamora. El pintor es mostra segur del que fa. Es troba en un moment dolç per a la creació i la construcció de les obres. El 1985, als 46 anys, es troba en condicions de ser ambiciós i gaudir-ne.

Són obres d’aquests anys Del blanc al verd (1988), Sense títol (caixa de papallones) (1988), Paràfrasi de Rembrandt (1989), Església (1990), Església (1991), Es Vedrà (1992), etc.

Marxa al Japó acompanyat de l’amic Antoni Planells. El viatge amb avió li fa pànic i el fatiga més del compte. A la ciutat de Fukuoka, ha de preparar una exposició en el Museu local d’Art Contemporani. Arriba força cansat i es retira aviat a descansar. Al matí el troben mort al llit. Tenia 53 anys. L’exposició no es fa i les teles que hi aportava (La Tauromàquia i altres) són trameses a Eivissa. El 2009 es mostren al Centre Cultural s’Alamera (Eivissa).

Té una entrada a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. La Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears li dedica una entrada extensa. Una plaça de la vila d’Eivissa duu el seu nom. Tenen obra seva el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, la col·lecció d’Art Serra, El Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma) i col·leccions privades d’Eivissa, Mallorca i d’altres indrets.

Bibliografia

CATÀLEG-2002, Poètiques modernes. Obra sobre paper a la col·lecció Serra, gener-febrer de 2002, pàg. 46, Ajuntament de Palma, Consell Insular de Mallorca, Govern de les Illes Balears, Palma, 2002.

Elena RUIZ SASTRE, “Calbet Ribas, Vicent”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg.345-352, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Elena RUIZ SASTRE, “Les caixes de Vicent Calbet”, ‘Catàleg-1993’, pàg. 19-20.

Antonio COLINAS, “Entre el combat i la calma”, ‘Catàleg-1993’, pàg. 13-15.

Guillem FRONTERA, “Vicent Calbet”, Enciola ed., Barcelona, 1989.

CATÀLEG-1993, “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, Ajuntament de Palma i Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1993.

José M. SARRIEGUI (Coord.), “Vicent Calbet”, ‘Las Artes’, Basilio Baltasar ediciones, pàg. 50-51, Palma, 1990.

Josep P. RIBAS, “Artistes a Eivissa. Vicent Calbet”, Live Ibiza, http://www.liveibiza.com/ibiza_art/vicent_calbet2.htm, sense data.

Exposicions

1960     Galeria Tanit, Eivissa

             II Exposición de Arte Joven, Madrid

1961     Sala Rovira, Barcelona

1963     Kunstlerklub Die Insel, Hamburg

1964     Galeries Quint, Palma

             Galeria El Corsario, Eivissa

             Exposició Nacional de Belles Artes, Madrid

1965     Galeria Ivan Spence, Eivissa

1966     II Bienal d’Art d’Eivissa, Eivissa

1967     Gallery City of Stockholm, Estocolm, Suècia

1968     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

             XII Saló de Maig, Barcelona

1969     Galeria 5, Eivissa

             Galeria Ariel, Palma

             Atlantis Gallery, Duisburg, Alemanya

1970     Galeria Chedel, Ginebra, Suïssa

             Galeria Marlekin, Estocolm, Suècia

             Galeria L’Ull de Vidre, Palma

1971     Sala Libros, Saragossa

             Atelier Gallery, Milà, Itàlia

             Galeria de Morona, Milà, Itàlia

             Galeria Alfa, Madrid

             Galeria Latina, Palma

             Museu de Pintura, Osnabrück, Alemanya

             Exposició Internacional de Pintura, Ajuntament d’Eivissa, Eivissa

1972     Gallery Petit, Londres, RU

             Atlantis, Duisburg, Alemanya

             Kunstenaarscentrum, Bergen, Bèlgica

1973     Sala Libros, Saragossa

             Galeria Joan Blanes, Palma

1974     Galeria Llatina, Palma

1975     Galeria Jeksen, Copenhague, Dinamarca

             Galeria Quatre Gats, Palma

1976     Galeria Eivissa, Eivissa

1977     Galeria Norai, Pollença, Mallorca

1982     Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO), Madrid

1983     Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO), Madrid

1984     Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO), Madrid

             Mostra Itinerant d’Art d’Eivissa, Eivissa

1985     Sala d’Exposicions, “la Caixa”, Muro, Mallorca

             Sala de Cultura de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Mostra de Cultura de les Balears, Cotlliure, França

1987     Sala Pelaires, Palma

             Fira Internacional d’Art Contemporani (ARCO), Madrid

1989     Galeria Van der Voort, Eivissa

             Galeria Bisart, Palma

1990     Galeria Fenici, Madrid

             “Paràfrasis”, Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

1991     Fira d’Art, Niça, França

1992     Galeria Bisart, Palma

             Secció de les lles Balears del Pavelló Espanyol, Fira 
             Universal de Sevilla,  Sevilla

             “Rutes balears. Confluències culturals de la Mediterània”,
             Govern Balear, Washington, EUA

             Galeria Urbe, Alcúdia, Mallorca

1993     “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, Ses Voltes, 
             Ajuntament de Palma, setembre-octubre

             “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, Museu d’Art
             Contemporani d’Eivissa,novembre-desembre

Exposicions de reconeixement i d’homenatge

(Posterior a 1994)

2002     Poètiques modernes, Obra sobre paper a la col·lecció Serra, gener-febrer.

2009     Tauromàquia, Centre Cultural s’Alamera, Eivissa

2010     Tauromàquia, Galeria Via2, Eivissa, novembre-desembre

Sebastià Busquets Servera “Bússer” (Palma, 1915 – Santanyí, Mallorca, 6 d’agost de 2000)

Pintor, galerista, emmarcador i llibreter. Estudia pintura amb Gabriel Mates, Ernest Curiel i Archie Gittes. La seva obra de bon començament reflecteix l’admiració que sent per Antoni Gelabert i Tito Cittadini. Dedicat al paisatge, la seva temàtica explora Cala Figuera (Santanyí), la costa de Santanyí i Gènova (Palma). També fa natures mortes.

Les seves composicions es caracteritzen per la proporció i l’equilibri i per un cromatisme mesurat. La pinzellada en uns casos és curta i empastada, semblant a la de la darrera etapa d’Antoni Gelabert. En altres ocasions, la pinzellada és llarga i fluïda, similar a la de Tito Cittadini, en qui s’inspira cada vegada més a mesura que passa el temps. En el paisatge inclou figures humanes esquemàtiques a la manera de Cittadini i de Josep Antoni Fuster Valiente. Fa ús de les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, el guaix i el dibuix. Exposa per primera vegada a Galeries Costa el 1947. Posteriorment, exposa a Barcelona, Madrid, Palma i altres localitats de Mallorca.

El 1965 és guardonat amb el premi d’honor de pintura de la Diputació Provincial de les Balears. El 1949 rep la medalla de pintura del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. El 1950 rep el premi d’aquarel·la del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. El 1983 obté un premi en el Certamen Internacional de Pollença.

El 1941 funda Llibres Mallorca, que ven el 1947. El 1949 adquireix Galeries Danús (Palma), que es manté activa fins els primers anys 90. Jubilat el 1985, deixa la galeria en mans del fill i es retira a Santanyí, on mor als 85 anys.

Hi ha obra seva a la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, a la de l’Obra Cultural Balear i a col·leccions particulars. Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Els anys 70 vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de fer algunes bones xerrades amb ell. Record la seva bonhomia, les aptituds de bon conversador que tenia, el cabal d’informació que tenia sobre el món de la pintura i l’arxiu de documentació i publicacions que manejava sobre els pintors de les illes.

 

 Sebastià Busquets "Bússser", Cala Figuera. Llonja de peix, oli/tela, 1988

Bibliografía

Cristina ROS, “Bússer”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 332, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, pàg. 58, Palma, 1996.

GEM, 2, 300-301.

Jaume Gibert Ruiz-Funes (Palma, 1937 – 17 d’agost de 2013)

Empresari, promotor immobiliari i constructor. Especialitzat en la promoció i construcció de vivendes de protecció oficial, es caracteritza per la qualitat de les seves obres. Presideix l’Associació de Promotors i Constructors de les Balears durant tres mandats. És el segon president de l’esmentada associació.

En els primers anys 90 promou el cementiri de Bon Sosec, un dels primers cementiris privats de l’Estat. L’operació és fiançada en parts iguals per la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i per Banca March, .La iniciativa topa amb dificultats imprevistes associades a la crisi immobiliària dels anys 1990-1993. Resolts els problemes financers, el cementiri és adquirit per l’Ajuntament de Palma. Des d’aleshores constitueix una realitat que cobreix un segment de les necessitats col·lectives i funciona adequadament i correcta.

Persona feinera, seriosa, honesta i generosa, treballa sempre, en els bons moments i en els dolents, amb sentit de la responsabilitat i del deure professional. Es manté en el tall fins que li arriba la jubilació. Aleshores es retira de la vida pública discretament i silenciosament, sense retrets i sense demanar res a canvi dels favors fets en els anys de prosperitat.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo el 1970 i de tractar-lo personalment, quan m’ocupava del departament d’inversions i crèdits del Banc Atlàntic. Les relacions que varem mantenir durant anys em permeteren comprovar la seva qualitat humana, les seves condicions de líder empresarial i el seu esperit mesurat i equilibrat, justament interessat en el compte de resultats i en valors superiors. Casat amb Catalina Gelabert, és pare de dos fills arquitectes, Bartomeu i Jaume.

Bibliografía

R.L. “Obituario, Jaime Gibert, Última Hora, 20-VIII-2013, pàg. 19.

REDACCIÓN,“Fallece Jaime Gibert”, Diario de Mallorca, 21-VIII-2013.

Narcís Puget Vinyes (Eivissa, 23 d’octubre de 1874 – Santa Eulàlia del Riu, Eivissa, 16 de gener de 1960)

Pintor, fotògraf i professor de dibuix i pintura. Fill únic de Salvador Puget Sentí i d’Isabel Vinyes Galibardo, perd la mare als 4 anys. Besnét de Josep Puget Navarro, natural de Barcelona, que s’establí a Eivissa el 1797, es cria a la casa pairal de la família amb el pare, l’oncle Narcís Puget Sentí, notari, l’esposa, Assumpció Chorat, i els tres cosins: Salvadora, Manel i Narcís.

La trajectòria professional del pintor es pot considerar dividida en 5 períodes diferenciats no tant per les característiques de la pintura com per les circumstàncies que envolten el desplegament de les seves activitats. El períodes considerats són els següent: anys de formació, abandonament temporal dels pinzells, temps de plenitud, anys de maduresa i darrers anys.

1) Anys de formació (1895-1909)

El 1894, als 20 anys, es trasllada a Barcelona per ampliar els coneixements de música (violoncel) i aprendre la tècnica de la fotografia. A Barcelona s’interessa per la pintura i es matricula (1901) a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, on és deixeble d’Antoni Caba Casamitjana (1838-1907). Posteriorment, a Madrid assisteix durant dos anys (1907-1909) a les classes de l’acadèmia d’Eduardo Chicharro (1837-1949). També estudia els grans mestres i fa còpies al Museu del Prado, sobretot de Velázquez i Goya.

Aquests anys treballa sobretot el retrat i la figura costumista, bàsicament la figura femenina, temes que es mantenen tot al llarg de la vida. El 1908 és premiat a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid pel retrat del bisbe Joan Torres Ribas, que actualment es conserva al Palau Episcopal d’Eivissa.

Les exposicions que fa el 1995 i el 1996 la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ en els seus centres de cultura de Mallorca, Menorca i Eivissa inclouen dos treballs d’aquesta època, Estudi de cap de dona (1895) i Noia amb guitarra (1895), que es reprodueixen en el catàleg.

2) Deixa els pinzells (1909-1919)

El 1909 torna a Eivissa i es casa amb Guillermina Riquer Wallis, de 32 anys, vídua i mare de dos fills. La nova parella té tres fills: Isabel (1910), Concepció (1913) i Narcís (1918). Per treure la família endavant fa de fotògraf i imparteix a casa seva classes particulars de dibuix i de pintura. Pensa que l’exercici de la pintura no li garanteix el nivell d’activitat i d’ingressos que necessita. Deixa paulatinament els pinzells, per bé que no perd el contacte amb el món de la pintura. Consta que el 1912 i el 1913 es relaciona amb Santiago Rusiñol arran del viatge que aquest fa a Eivissa. També es relaciona aleshores amb Laureà Barrau (que acaba fixant la residència a Eivissa), Rigobert Soler, Ignasi Agudo Clarà i altres artistes que visiten Eivissa.

El 1916 estableix el domicili a una casa de nova planta del passeig Vara de Rei, on munta l’estudi de fotografia. També hi instal·la una acadèmia de dibuix i de pintura, de la que són alumnes Josep Tarrés Palau, Antoni Marí Ribas “Portmany”, Ramon Medina, Vicenç Ferrer Guasch i, més endavant, el seu fill Narcís Puget Riquer, entre molts altres. Passat un temps, és nomenat professor de dibuix de l’Institut Santa Maria d’Eivissa.

El 1917 i el 1919, el pintor valencià Joaquim Sorolla (1863-1923) visita Eivissa. El 1917 aviat s’acosta a l’estudi de Puget, admira la pintura que té feta i l’anima perquè reprengui els pinzells. Li parla de l’animació del mercat de la pintura a Mallorca i en el conjunt de l’Estat.

3) Temps de plenitud (1920-1936)

Els anys 20 viatja a Paris amb companyia del seu amic Manel Sorà. Els dos visiten els museus del Louvre i Puget descobreix els impressionistes, amb els que se sent identificat.

Inicia l’activitat expositiva amb la participació a una col·lectiva de la Veda el 1921, que rep molt bones crítiques. El 1925 fa la primera exposició individual a les Galeries Laietanes, de Barcelona.

La seva producció incorpora ara obres fetes amb pinzellades ràpides i empastades, que no defineixen, sinó que només suggereixen els detalls. Combina una llum abundant amb colors intensos que donen resultats efectistes, molt frescos i força atractius. Capta figures en moviment i accentua les referències a instants fugaços de seqüències temporals dinàmiques irrepetibles. El 1930 pinta aglomeracions de persones en situacions festives. Fa ús de punts de vista allunyats i elevats, que li permeten construir perspectives àmplies i panoràmiques. Són obres d’aquesta època Amor i taronges (1920), Festa pagesa (1924), Verema (1932) i altres.

Manté el gust de sempre per la música i participa en la fundació de l’Orfeó eivissenc. Guanya un premi en el Concurs Nacional de Pintura, dedicat (1934) al vestit regional.

Narcís Puget Viñas, Verema, oli/tela, 1932

4) Anys de maduresa (1938-1950)

De tarannà liberal, Puget és un home amant de la família, tolerant i comprensiu. S’interessa pels esdeveniments del seu temps. La guerra civil i les seves manifestacions cruels l’afecten profundament. Els fets del 13 de setembre de 1936 en el Castell produeixen en ell efectes demolidors de ràbia i rebuig. Molts d’amics, coneguts i familiars van estar entre les víctimes d’un acte de barbàrie. Josep Tarrés Palau, un dels seus primers deixebles, salvà la vida, per bé que amb seqüeles físiques greus i duradores. Malgrat tot, continua treballant. La producció es redueix quantitativament, fins que a partir de 1938 la incrementa gradualment.

En algunes obres simplifica la definició de les formes i atenua el cromatisme. En altres manté les característiques dels treballs anteriors. Acabada la guerra, reprèn l’activitat expositiva, que manté fins que el 1951 es veu forçat a deixar de pintar. Exposa a les Galeries Costa, de Palma, per bé que no hem trobat referències concretes d’anys i dates. També mostra l’obra a Eivissa i Barcelona. En alguns casos presenta enquadraments descentrats que mai no deixen de banda la preocupació per la profunditat de les escenes. En són exemples les teles Nuvis (1941 ca.), Marieta (1941), Mercat (1943)., etc. També manté una activitat notable en la realització de dibuixos, apunts i notes.

5) Els darrers anys (1951-1960)

Té problemes amb la vista i el 1951 deixa de pintar i dibuixar. Mor als 85 anys un matí glaçat del mes de gener de 1960. El traspàs es produeix a Santa Eulàlia del Riu, on viu aleshores a una casa que té a la vora del mar. Deixa a Eivissa una petjada sòlida en favor del prestigi de la pintura, un grup de deixebles actius i una obra admirable i corprenedora.

Consideracions generals

El paisatge rural i urbà d’Eivissa apareix sovint en les seves obres de manera secundària o complementària. El paisatge en sentit estricte és escàs (J. M. Pardo-1996), per bé que en són exemples emblemàtics les teles Paisatge (1940 ca.) i Moros a la murada (1940 ca.), de llums suaus i cromatisme atenuat. El mar és tractat molt poques vegades com a part del tema principal i, fins i tot, com a element complementari. Els olis sobre cartró titulats “Infants a la platja” (1932), de clares ressonàncies sorollistes, constitueixen les úniques obres en les que el mar focalitza l’atenció de l’espectador. Les composicions Berenada de Sant Ciriac (1930 ca.), Berenada popular (1930 ca.) i Berenada en els Molins (1930 ca.), mostren el mar de manera secundària i per raons obligades de d’ubicació dels fets. És curiós observar cóm en els treballs del pintor, que ha nascut i viu a una illa amb una població abundant dedicada a la pesca, no apareixen figures de pescadors ni escenes de pesca, llevada la tela que titula Neptú (1935 ?), que reprodueix el rostre d’un conegut mariner.

La temàtica predominant ve donada per la s composicions de grups de persones amb protagonisme predominant de la figura femenina. Li agraden les visions instantànies d’escenes en moviment. Se sent a gust amb grups nombrosos o, fins i tot, molt nombrosos o multitudinaris (Passeig de Vara de Rei, 1930; Berenada de Sant Ciriac, 1940 ca.). Exalta el vestuari típic d’Eivissa, sobretot el femení dels dies de festa (Festa pagesa, 1924; “Tipus eivissencs, 1934; Festeig, 1934ca.). Tracta amb encert el retrat (Autoretrat, 1933) i les composicions de figura equivalents (El guitarrista cec, 1920). Presta atenció a les cerimònies religioses d’interior (L’organista, 1920 ca.) i d’exterior (Processó del Corpus, 1925 ca.). S’identifica amb les festes i les celebracions al carrer. Tracta temes relacionats amb la música, com ara el guitarrista, l’organista, la noia amb guitarra, la cantant, etc.

Fa ús d’una paleta que es manté molt similar al llarg dels anys. Situa les escenes en moments de llum intensa, fet que contribueix a crear forts contrastos de color i combinacions d’un cromatisme alegre i vistós. Abunden els vermells i els blancs, que acompanya amb grocs i blaus, que de vegades esdevenen els predominants.

Prepara les composicions amb apunts, notes, esquemes i, també, amb l’ús no infreqüent, de la fotografia. Treballa dos tipus de pintura: la de format reduït, ràpida i poc detallada, i la de gran format, ben treballada i detallada. Són de gran format les teles titulades Tipus eivissencs (1934) (146x114,5 cm), Festeig (1934 ca.) (166x223 cm), Les tres germanes (1947) (119x145 cm), i altres.

La distribució de les figures dins la composició, els enquadraments i els punts de vista que fa servir en la preparació, concepció i execució de les obres, reflecteixen els hàbits de fotògraf del pintor.

A partir de 1909 no pinta fora d’Eivissa, llevades excepcions. Els seus temes són els personatges eivissencs, el paisatge de l’illa, les labors del camp, les festes populars, etc. Eivissa és el seu objecte d’observació i anàlisi.

Transcendència de l’obra

Després de l’òbit, la seva figura i la seva obra són objecte de diverses exposicions i homenatges, que culminen amb la inauguració el 30 d’abril de 2007, a Can Llaudis, Comassema o Francolí, de Dalt Vila, del Museu Puget.

El 1962 es constitueix a Eivissa el Grup Puget, integrat pels pintors Vicent Calbet, Vicent Ferrer Guasch, Antoni Pomar i Antoni Marí Ribas “Portmany”.

La seva obra és present a nombroses exposicions de caràcter col·lectiu (Paisatges abans, 100 anys, 100 pintors, 100 anys de pintura de Sa Nostra, etc.). El 1995 és objecte d’una important exposició monogràfica, organitzada i realitzada per l’Obra Social de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, que es presenta a Menorca, Palma i Eivissa. S’acompanya d’un catàleg amb il·lustracions a color, textos de 7 autors i 196 pàgines.

El 2001 es mostren a sa Llonja, de Palma, sota el títol de Llegat Puget les obres (del pare i del fill) donades per la família al Ministeri d’Educació i destinades al Museu Puget.

Té una entrada a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (EEIF), la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) i la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La via de Ronda d’Eivissa duu el seu nom. Un carrer de Sant Antoni de Portmany està dedicat a la seva memòria.

Hi ha obra seva al Museu Puget (Eivissa), Palau Episcopal d’Eivissa, Institut Santa Maria (Eivissa), Consell Insular de Mallorca, col·lecció d’Endesa-GESA, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, col·lecció de la família i nombroses col·leccions privades de les illes.

Exposicions

(Relació incompleta)

1908     Societat Cultural Ebusus, Eivissa

             Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1921     Saló àrab de la Veda, Palma

1925     Galeries Laietanes, Barcelona (exp. individual)

             Saló àrab de la Veda, Palma (exp. individual)

1929     Galeries Laietanes, Barcelona (exp. individual)

1930     Pintures d'Eivissa, Galeries Costa, gener

1931     Saló d’Art Modern, Madrid

1932     Ateneu Científic, Literari i Artístic, Maó (exp. individual)

             Societat Cultural Ebusus, Eivissa

             Pintures d'Eivissa, Galeries Costa, desembre

1934     Concurs Nacional de Pintura, Madrid

             Pintures d'Eivissa, Galeries Costa, maig

1940     Sala Pallarès, Barcelona (exp. individual)

1942     Sala Vinçon, Barcelona (exp. individual)

1944     Galeries Costa, Palma (exp. conjunta amb el fill)

1945     Galeries Costa, Palma, octubre (exp. individual)

1956     Cercle de Belles Arts de Palma (exp. d’homenatge)

Exposicions retrospectives

(Posteriors a 1960)

1964     Galeria Xaim, Dalt Vila, Eivissa (exp. conjunta amb el fill)

1975     Palau de la Virreina, Barcelona (exp. col·lectiva)

1986     Paisatges abans, Govern Balear, Cercle de Belles Arts de Palma.

1989-1990     Pintura a 'Sa Nostra': del Renaixement al Post-Impressionisme, Centre de Cultura 'Sa Nostra, Exposició inaugural del Centre, Palma.

1993     100 anys, 100 pintors, 1893-1993, Exposició a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida, maig-juny de 1993, Palma.

1995-1996     “Narcís Puget (1874-1960)”, Obra Social de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Exposicions Sala de Cultura d’Eivissa, Sala de Cultura de Ciutadella, Sala de Cultura de Maó i Centre de Cultura de Palma, Palma, 1995.

1997     Galeria Van der Voort, dibuixos (exp. individual)

2001     Llegat Puget, sa Llonja, Ministeri de Cultura i Govern Balear, Palma (exp. conjunta amb el fill), Palma.

2012     Costumisme i paisatge (100 anys de la col·lecció ‘Sa Nostra’). Pintura 1850-1950, Exposicions a Sala de Cultura d’Eivissa, Centre de Cultura de Palma i Museu de Menorca.

Bibliografía

José M. PARDO, “Puget Viñas, Narcís”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 64-71, Promomallorca ed., Palma, 1996.

José M. PARDO, “Narcís Puget Viñas, 1874-1960”, ‘Catàleg-1995’, pàg. 35-49.

Miquel ALENYÀ, “Narcís Puget Viñas”, ‘La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)’, pàg. 43, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

CATÀLEG-1995, “Narcís Puget (1874-1960)”, Obra Social de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Exposicions Sala de Cultura d’Eivissa, Sala de Cultura de Ciutadella, Sala de Cultura de Maó i Centre de Cultura de Palma, Palma, 1995.

Vicent MARÍ TUR, “Puget a la distància i a la proximitat”, ‘Catàleg-1995’, pàg. 21-24.

Maria Josep MULET, “Narcís Puget, fotògraf”, ‘Catàleg-1995’, pàg. 29-33.

Guillermina PUGET, “Narcís Puget en el record”, ‘Catàleg-1995’, pàg. 15-19.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors, 1893-1993”, Sa Llonja i Sala Guillem Mesquida, maig-juny de 10993, pàg. 38 i 147, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Rafel PERELLÓ, “Narcís Puget Viñas”, ‘Paisatges abans’, pàg. s/n, núm. 46, 47 i 48.

Príam VILLALONGA, "Pintura a 'Sa Nostra': del Renaixement al Post-Impressionisme", Obra Social de la Caixa de les Balears 'Sa Nostra', Barcelona, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Narcís Puget”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 264-265, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Joan CABOT LLOMPART, “Ibiza y sus pintores”, Imatge 70, Eivissa, 1979.

GEM, 14, 46.

Grup Puget (Eivissa 1962-1964)

Integrat pels pintors Vicent Calbet, Vicent Ferrer Guasch, Antoni Pomar i Antoni Marí Ribas "Portmany", es constitueix el 1962 i es dissol el 1964. Vol donar continuïtat a l'obra del pintor Narcís Puget Vinyes, traspassat el 1960, i al seu mestratge.

El 1962 exposa a "la Caixa" (Eivissa) i es presenten al Cercle de Belles Arts de Palma. El 1963 exposa de bell nou a Palma i, després d'una exposició (1964) a Eivissa, es dissol.

Joan O’Neille Rossinyol (Palma, Mallorca, 13 d’octubre de 1828 – 17 d’abril de 1907)

Pintor, escriptor, polític i professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. D’ascendència aristocràtica irlandesa (1), és fill de Félix O’Neille Gual i de Maria Antònia Rossinyol Montaner. De formació bàsicament autodidacta, consta que el 1851 assisteix durant un mes a l’acadèmia de pintura i dibuix d’Agustí Buades Frau (1804-1871). Abans, sobre el 1848, havia iniciat probablement l’estudi del dibuix i la pintura sota el guiatge de Salvador Torres (1799-1882) i Bartomeu Sureda (1769-1851).

El 1855, als 27 anys, realitza a l’aquarel·la els primers paisatges i a partir de 1859 treballa la pintura a l’oli. El 1860 inicia l’activitat expositiva: participa a l’Exposició Industrial organitzada per la Diputació Provincial de les Balears amb motiu de la visita oficial d’Isabel II a Palma. El 1874, el pintor Aureliano de Beruete, deixeble de Carlos de Haes, visita l’illa convidat per Joan O’Neille. El gener de 1877 torna acompanyat de Carlos de Haes. Les visites deixen en O’Neille un fort impacte a favor del realisme i una manifesta preferència per la representació de llocs de muntanya desolats, espaiosos, amb escassa vegetació i d’aspecte monumental.

El 1876 participa en la fundació del Foment de la Pintura i l’Escultura, del que és elegit secretari. A partir d’aleshores esdevé un dels principals animadors de les exposicions de la nova entitat.

Pinta a Mallorca: Pollença, Alcúdia, Palma, Andratx, Lloseta, Sineu, s’Aranjassa, Binissalem, Bendinat i Galatzó (Calvià), Alaró, s’Arenal, etc. Sembla que també pinta a Madrid i Barcelona, com ho podrien indicar les obres El Escorial (1865), Primeres neus al Guadarrama (1892) i Plana del Llobregat des de Sant Gervasi (1892). Treballa sobretot el paisatge, però també realitza algunes marines (Paisatge costaner, 1865 ca. i Cap Andritxol, 1900 ca.), alguns retrats i quadres de gènere, com els dos que presenta a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1884 i altres que tramet a Exposicions Nacionals posteriors. Així ho fa perquè creu que amb paisatges la seva participació passa inadvertida i no obté ni premis ni reconeixements. Més endavant obté amb paisatges dues mencions honorífiques (1895 i 1897). Prefereix els formats petits, si bé en casos puntuals fa obres grans o, fins i tot, molt grans, com l’oli sobre tela Estany amb figures (1895), de 125 x 228,5 cm. Usa gairebé sempre els suport de tela, taula i paper. Té bona mà per a l’aquarel·la i les fa amb relativa facilitat. També fa dibuixos i aiguades.

El detallisme minuciós de la seva pintura posa de manifest l’hàbit de prendre notes del natural com a referències per traslladar, després, els temes a la tela o a la taula en el taller.

L’anàlisi de l’obra de Joan O’Neille permet distingir-hi vàries etapes o èpoques, que en una primera aproximació es podrien definir de la manera següent.

Primera etapa. L’aprenentatge (1855-1873)

Abasta els primers anys dels treballs a l’aquarel·la i a l’oli que fa d’acord amb una concepció de la pintura de base romàntica i academicista, molt atenta als fenòmens meteorològics, com s’esdevé en Un dia ventós (1860 ca) (2). És aquesta una etapa d’aprenentatge i de proves, en la que l’artista produeix poc, observa el que han fet i fan els altres pintors, sobretot els que més respecta, i tracta, sense precipitacions i sense interrupcions, d’aconseguir el domini de les tècniques que li interessen.

Si bé les primeres obres acusen la influència del romanticisme i del classicisme acadèmic, el pas de l’aquarel·la a l’oli propicia l’adopció de solucions acostades al naturalisme, que es veuen reforçades amb la pràctica, en companyia d’Antoni Ribas i Ricard Anckermann, de la pintura a l’aire lliure (pleinairisme). Aquests anys compatibilitza sense problemes la pintura amb la dedicació a escriure, el seu segon centre d’interès. L’etapa acaba amb la primera visita a Mallorca del pintor i crític de pintura Aureliano de Beruete, deixeble i amic de Carlos de Haes.

 Segona etapa. La influència de Carlos de Haes (1873-1884)

Coneix l’obra de Carlos de Haes, per qui sent una gran admiració. Coincideixen en la passió que senten per la pintura de paisatge i en la necessitat de resoldre problemes tècnics i conceptuals similars. Aureliano de Beruete (1845-1912), pintor, historiador i crític d’art, seguidor de Carlos de Haes (1826-1898), visita Mallorca la primavera de 1874 (3), convidat per Joan O’Neille. L’experiència és positiva per als dos pintors, ja que tres anys després (gener de 1877) Beruete torna a Mallorca acompanyat, aquesta vegada, de Carlos de Haes. Visiten amb Joan O’Neille paratges pintorescos, prenen notes del natural i canvien impressions sobre pintura i sobre altres qüestions. Possiblement els acompanyen en les seves excursions els joves pintors Ricard Anckermann (1842-1907) i Antoni Ribas (1845-1911) (4).

Joan O’Neille, arran de la visita de Beruete i Carlos de Haes, incrementa el ritme de producció de pintura i manifesta una preferència notable pels paisatges d’alta muntanya i pels paratges solitaris, gairebé desolats, sovint inaccessibles i oblidats. S’agrada d’exaltar l’espectacularitat dels indrets i la immensitat de les perspectives.

El pintor domina progressivament les tècniques de la pintura i del dibuix. Alhora incrementa la seguretat amb què treballa, passa gust de fer-ho i tendeix a dedicar cada vegada més temps a la pintura en detriment de la seva vocació literària. Són d’aquesta època les teles Paisatge de muntanya (1875), Roques de muntanya (1876), El puig de Galatzó (1876) i Ondada de la Serra de Mallorca (1880).

Joan O'Neille Rossinyol, El puig de Galatzó, oli/tela, 1876

Tercera etapa. La idealització del paisatge (1885-1904)

A partir de mitjan dècada dels anys 80 del segle XIX (1885 ca.), passa llargues temporades a Pollença, fet que es reflecteix en la reiteració dels temes d’Alcúdia, Pollença, Port de Pollença, s’Albufera, la Vall de Sant Vicenç, Castell del Rei, etc.

S’acosta progressivament a posicions pròpies d’un naturalisme idealitzat, de factura academicista i de paleta curta de color, amb predomini dels ocres, marrons i daurats. Això no obstant, hi ha algunes obres en les que demostra dominar un colorisme variat i alegre com el d’Anckermann i Ribas. En aquest respecte podem citar el conjunt format per l’oli sobre taula titulat Fons de la badia de Pollença, datat el 1898; l’aquarel·la que titula Badia de Pollença amb s’Albufera, que data el 1899; la versió de mides superiors (45 x 82,5 cm) que titula Badies de Pollença i Alcúdia, que data el 23 de juliol de 1903 i l’oli no documentat encara, posat a la venda recentment, que reprodueix pràcticament la mateixa imatge de les obres esmentades i està realitzat a l’oli amb una paleta inusualment colorista.

El pintor se sent segur amb els pinzells i treballa a plaer. Fa una producció abundant, a la que dedica atenció, hores de treball i desitjos de perfecció. En aquest marc, la seva pintura adquireix un to nou que l’acosta a la idealització de la realitat. Les seves teles i les seves taules tendeixen a exaltar la realitat, a elevar-la i fer-la més colpidora i més atractiva visualment. La presenta guarnida d’elements que la situen prop d’allò que seria l’ideal d’acord amb els seus cànons de bellesa. Les formes es fan irreals, els colors adquireixen matisos allunyats del que imposa l’objectivitat, els contrastos incorporen elements d’aires superiors als naturals. O’Neille s’agrada de divinitzar la realitat en un procés creixent d’admiració i d’idolatria o devoció panteista.

Augmenta la producció de pintura, que en part posa en circulació a través de les subhastes que es fan al Foment de la Pintura i en part conserva a casa seva. També atén encàrrecs de particulars i d’institucions. Les estades abundants que fa a partir de 1885 a Pollença focalitzen la seva atenció en el paisatge de la zona nord de Mallorca i en part fan que cada vegada tendeixi a treballar més en el seu taller a partir d’apunts i notes anteriors i de dibuixos i aquarel·les que conserva a l’estudi.

Pertanyen a aquesta època les obres Badia de Palma (1889), Torrent entre muntanyes (1891), Paisatge de plana pedregosa (1892) i Comellar de muntanya (1893). Són obres corresponents a les estades a Pollença Bosc d’en Serra. Pollença (1886), Aus a s’Albufera (1900), La vall de Sant Vicenç. Pollença (1901) i Badies de Pollença i Alcúdia (26-VII-1903), un dels seus darrers olis.

Darrera etapa. Problemes de visió i atrosi (1904-1907)

A partir de 1904 redueix el ritme de treball a causa de problemes de visió i d’artrosi. Aquests darrers anys (1904-1907) fa preferentment aquarel·les de Pollença. Dificultats de visió i molèsties de l’artrosi li impedeixen mantenir el ritme de treball d’anys anteriors. Deixa de banda els olis i es dedica, no sense problemes, a l’aquarel·la. Manté els vells afanys de correcció i perfecció, però la manca de salut no li permet treballar còmodament. Malgrat tot, continua treballant, si més no per entretenir-se i oblidar els problemes financers que aleshores l’ofeguen. Són obres d’aquests anys les aquarel·les sobre paper que titula Puig de Pollença (1906) i Paisatge de Pollença (1906).

A més de pintar, es dedica a escriure. Publica un recull de poemes (“Poesias”, Madrid, 1853). Col·labora amb narracions curtes i amb articles diversos als Almanaques de las Islas Baleares dels anys 1878 a 1885. També col·labora amb la Revista Balear amb articles d’historiografia artística. Posteriorment, publica articles a la revista Museo Balear (1875-1888). També publica articles a la premsa diària. A la darrera dècada del segle XIX escriu algunes obres de teatre, com La gitana. Es relaciona amb els escriptors mallorquins de la Renaixença i participa a les vetllades literàries de la casa de Josep Lluís Pons i Gallarza. Amb els poetes de l’illa participa a l’homenatge que l’arxiduc Lluís Salvador dedica a Ramon Llull a Miramar. Publica (1872) dues notes biogràfiques referides als pintors Guillem Mesquida i Gabriel Femenia (5). Escriu el Tratado de paisaje (1862), un dels primers compendis de regles i instruccions per facilitar la pràctica de de la pintura de paisatge. Publica alguns discursos que havia llegit a l’Acadèmia de Belles Arts: Consideraciones respeto a la relación que debe existir entre las Academias de Bellas Artes y las Escuelas Especiales (1886), Memoria sobre las atribuciones de las Academias de Bellas Artes (1894) i altres.

Exerceix la docència com a professor de l’assignatura “Teoria i història de les Belles Arts” a partir de 1886, quan es crea l’assignatura. Imparteix conferències al Cercle Catòlic, Cercle Mallorquí, Ateneu Balear i altres tribunes sobre temes artístics. De ideologia ultraconservadora i militant del partit carlí, es dedica a la política activa. L’octubre de 1856, acabat el Bienni Progressista (6), és nomenat regidor de l’Ajuntament de Palma i el 1858 és elegit per al càrrec, que ocupa fins al 1860. El 1869, entre gener i març, és director del diari carlí La Almudaina. Abans i després exerceix com a militant d’idees ultraconservadores del partit carlí.

Ocupa càrrecs de rellevància social, que li atorguen notorietat i anomenada. És secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, vocal de la Comissió de Monuments, de la que n’és vicepresident durant tres anys (1896-1898) i president de la Secció de Belles Arts del primer Ateneu Balear. Presideix interinament el Foment de la Pintura i l’Escultura (1900-1904). És nomenat oficial de l’Acadèmia de França arran dels seus treballs amb relació a la celebració del centenari de l’astrònom François Aragon (1786-1853) i les observacions que va fer des de la Mola de s’Esclop a Mallorca. És nomenat cavaller de l’Ordre de Calatrava.

Les seves opinions contràries a les actituds renovadores de la pintura el porten a mantenir, en nom del Foment de la Pintura i l’Escultura, una polèmica agre i llarga amb el crític Miguel Sarmiento sobre l’obra d’Antoni Gelabert. El fet de parlar en nom del Foment, del que era president en funcions, causa una profunda divisió dins la societat i el seu afebliment davant l’opinió pública, sobretot davant els que s’havien manifestat de paraula o amb articles a la premsa a favor de les opinions de Sarmiento. El 1904 el Foment s’ha de fusionar amb el Saló Beethoven per crear una nova societat, el Cercle de Belles Arts (7).

Manté unes relacions de respecte, admiració i bona amistat amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas, més joves que ell. Amb motiu de la defunció del primer, publica a La Almudaina un extens i emotiu escrit necrològic (8). Els darrers anys de vida es veu obligat a suportar una situació econòmica molt precària, fet que l’obliga a demanar ajuts econòmics als seus amics. Abans s’havia vist obligat a malvendre les finques rústiques de Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut).

El mes d’abril de 1907, mor als 78 anys, poques setmanes després del traspàs (9-III-1907) de Ricard Anckermann. La gran contribució de J. O’Neille a la pintura consisteix en l’impuls durador que dóna a Mallorca a la pintura de paisatge i l’animació que mobilitza a l’entorn del gènere.

El desembre de 1989, l’exposició Fons de la col·lecció de la Caixa de Balears ‘Sa Nostra’ que es presenta al Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’ amb motiu de la seva inauguració inclou vàries obres del pintor. El 1972 una obra seva fa part de l’exposició Pintores mallorquines del siglo XIX, que presenta la Galeria Dera (Palma). El 1973 es fa la primera mostra retrospectiva de la seva obra a la seu de la Llibreria Tous. El 1993, l’exposició 100 anys, 100 pintors, organitzada pel Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca, inclou una obra seva i una breu nota biogràfica. El 1993, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ obsequia el director general Carles Blanes Nouviles amb motiu de la seva jubilació amb una tela del pintor. El 1994 l’Ajuntament de Palma li dedica una exposició antològica a Ses Voltes i edita un catàleg que inclou una reedició del Tratado de paisaje. El 1996 l’assaig La pintura i moderna a Mallorca 1830-1970 destaca l’aportació del pintor a la pintura de paisatge a Mallorca. El 2007, amb motiu del centenari de la mort del pintor i de Ricard Anckermann, la lliçó inaugural del curs 2007-2008 de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears es dedica a l’anàlisi de l’obra dels dos pintors. El 2012 l’exposició de Sa Nostra 100 anys de pintura a les Balears que es mostra, successivament, al Centre de Cultura de Palma, al Museu de Menorca i a la Sala de Cultura d’Eivissa, inclou una referència a la seva pintura i una de les seves obres.

Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca, Museu del Monestir de Lluc, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Fundació Bartomeu March, Els Calderers, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades de les illes.

Bibliografía

Miquel ALENYÀ, “Centenari de la mort de Ricard Anckermann i Joan O’Neille”, Lliçó inaugural curs 2007-2008, Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, Palma 2007 (www.miquelcinema.blogspot.com).

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, pàg. 12, Ajuntament de Palma ed., Palma, 1996.

Josep M. PARDO, “O’Neille Rosiñol, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385-392, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1994, “Joan O’Neille 1828-1907”, Exposició a Ses Voltes, novembre de 1994 – gener de 1995, Ajuntament de Palma ed., Palma, 1994.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors, 1893-1993”, Exposició a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida, maig-juny de 1993, pàg. 21 i 146, Palma, 1993.

Bernat BENNÀSSAR COLL, “Per una lectura de l’obra pictòrica de Joan O’Neille”, Catàleg-1994, pàg. 11-20.

Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, ‘Fons de la col·lecció de la Caixa de Balears’, Obra Social de Sa Nostra ed., Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Juan O’Neille”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 38-40, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Catalina CANTARELLAS, “Una aproximación a la pintura mallorquina del siglo XIX y a su entorno”, BSAL, XXXVII, pàg. 621-642, Palma, 1980.

Jeroni JUAN TOUS, “Don Juan O’Neille y la pintura mallorquina”, BSAL, XXXIV, pàg. 64-70, Palma, 1973.

GEM, 12, 91-92.

Notes

(1) Cf. Pardo-1996, pàg. 385.

(2) Vegeu la il·lustració de Pardo-1996, pàg. 386.

(3) Cf. Alenyyà-1996, pàg. 14.

(4) Cf. Alenyà-1996, pàg. 14-15.

(5) Joan O’Neille, “Biografias de los pintores palmesasnos Guillermo Mesquida i Gabriel Femenia”, Revista Balear, Palma, 1872.

(6) Bienni Progressista és el període del regnat d’Isabel II comprès entre juliol de 1854 i juliol de 1856.

(7) Cf. Alenyà-1996, pàg. 22.

(8) Joan O’Neille, “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma.

Exposicions

(Relació no completa)

1860     Exposició Industrial, Diputació provincial de Balears, Palma.

1862     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1864     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1866     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1876     Exposició Inaugural, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma

1878     Exposició Universal de París, París

1884     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

             Sala Parés, Barcelona

1891     Exposició Nacional de Belles Arts, Barcelona

1892     Exposició d’Indústries Artístiques de Barcelona

1895     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1897     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

Nota.- Participa en nombroses exposicions del Foment de la Pintura i l’Escultura

Premis i guardons

1860     Medalla de plata, Exposició Industrial, Diputació Provincial de les Balears

1892     Medalla d’or, Exposició d’Indústries Artístiques, Barcelona

1895     Menció honorífica, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1897     Menció honorifica, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

Grup Tago (Palma, Mallorca, 1959-1964)

El maig de 1959 es presenta al públic, mitjançant una exposició al claustre de l’Estudi General Lul·lià, el Grup Tago, “grup balear d’art d’avui”. El nom del grup constitueix un homenatge a l’illot de Tagomago, situat a l’extrem nord-oriental d’Eivissa. És integrat per pintors, escultors i escriptors. Té per objecte promoure, impulsar i difondre la creació plàstica de caràcter innovador. Integra propostes figuratives i tendències d’avantguarda (primitivisme, expressionisme figuratiu, expressionisme abstracte, informalisme, abstracció geomètrica, etc.). Constitueix un esdeveniment rellevant des del punt de vista de l’obertura als corrents internacionals del moment.

Els promotors són els pintors Francesc Verd Duran, “Fraver”, i Antoni Giménez Toledo, “Antonio de Vélez”. El grup realitza exposicions col·lectives a l’illa (Palma, Banyalbufar, Felanitx, Formentor, Manacor, Llucmajor, Sa Pobla, etc.) i a fora (Marbella), organitza conferències i promou un homenatge a Joan Miró, que no arriba a fer-se.

Són els anys del triomf de l’art abstracte a Barcelona, amb Tàpies com a jove figura capdavantera. El 1955, té lloc a Barcelona la III Bienal Hispanoamericana d’Art, que inclou 55 obres de Picasso i obres d’un grup nombrós de pintors dedicats a l’abstracció. El fet implica el reconeixement públic de l’art abstracte a l’Estat espanyol..

Dos integrants del Grup Tago, Vélez i Fraver, són els que inicien a Mallorca el camí de l’abstracció. Tago reuneix tots els pintors renovadors, llevat d’algunes excepcions com Jaume Mercant i alguns pintors estrangers, bona part dels quals farà part del grup Es Deu des Teix, que es crea uns anys més tard.

La formació del grup sorgeix a partir d’unes converses entre l’escultor Miquel Morell, el pintor Francesc Verd Duran i el pintor Miquel Pascual. Conviden artistes afins. S’hi uneixen els pintors Pere Quetglas “Xam”, Juan Antonio Ferrero, Miquel Rivera Bagur, Joan Gibert, Andreu Llodrà, Cati Juan, Mercè Sofia Pintó, Antonio de Vélez i alguns altres. S’hi afegeixen dos escultors, Antoni Font i Bernat Mestre. A més, s’hi adhereixen dos ideòlegs, el poeta Rafel Jaume i Manel Picó, que successivament exerceixen la presidència del grup. Més endavant s’hi incorporen Teresa Heydel, Joan Garcés, Francesc Carreño, Joan Palanqués, etc.

La primera seu és el cafè Moka, però poc després passa al Cercle de Belles Arts. Durant els anys de major activitat del grup, de 1959 a 1963, a més d’exposicions, es promouen conferències i alguns homenatges. Alexandre Cirici Pellicer parla sobre “El sentit de la plàstica actual”; Miquel Àngel Colomar ho fa sobre “L’home mitjà davant l’art abstracte”; Gerard Pérez Busquier, director de l’Orquestra Simfònica de Palma, disserta sobre “Diverses tendències de la música actual”; Àngel Marsà, crític d’art del Correo Catalán, parla sobre “Les constants de l’art actual”, etc. Aprofitant la presència a l’illa de la vídua de Kandinski, s’organitza un homenatge al pintor rus, iniciador del nou art, en el Club dels poetes de Formentor. L’homenatge previst a Joan Miró no es pot fer, atès que el pintor català no l’accepta en saber que s’havia demanat suport oficial.

El 1959 el grup participa en el Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. Gran part dels premis s’atorguen als seus components: Mercè Sofia Pintó guanya el de dibuix i Pere Quetglas el de gravat. El juny de 1960 fan una exposició al Cercle de Beles Arts de Palma que provoca reaccions a favor i en contra. En tot cas suscita un debat sobre art. L’agost, amb motiu d’una exposició col·lectiva a l’aire lliure a Felanitx, el poeta Rafel Jaume llegeix un manifest que reflecteix les opinions del grup. El 1961 organitzen una exposició a Palma amb la cadira com a tema central. El maig d’aquest any fan una exposició al Cercle de Belles Arts amb un catàleg amb reproduccions de les obres, un breu currículum de cada artista i amb poemes de Josep M. Palau i Camps, MiquelÀngel Riera, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moià Gilabert de la Portella i Josep M. Llompart. Les activitats del grup minven el 1963 i cessen el 1964.

Bibliografia

Cristina ROS, “Grup Tago”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 285-286, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Cristina ROS,  “Francesc Verd Duran”, exposició al Casal Solleric, setembre-octubre de 1995, catàleg, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

  

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, pàg. 54, Ajuntament de Palma, Palma, 1996

Gabriel UREÑA, “Las vanguardias artísticas en la postguerra espanyola (1940-1959)”, pàg. 172-173, Ediciones Istmo, Madrid, 1982.

 GEM, 6, 344-345.