Josep Maria Palau i Camps (Barcelona, 10 de març de 1914 – Palma, 15 de juliol de 1996)

Escriptor, tècnic en relacions públiques i naturalista autodidacta. Fill del farmacèutic i botànic Pere C. Palau i Ferrer (1881-1956), passa la infantesa a Tona (Osona), on el pare té instal·lada la farmàcia. Estudia amb els Germans Maristes de les Escoles fins que per motius que no coneixem abandona els estudis i es posa a treballar al costat del pare, pel qui sent una gran admiració. De la mà del pare s'interessa aleshores per l'entomologia, s'identifica amb la llengua i la cultura del país, i s'aficiona a la lectura i al teatre. Gràcies a l'habilitat que té per al dibuix il·lustra algunes plantes que estudia el pare per publicar amb articles, comunicacions i similars. Tot just acabada la guerra civil a Catalunya, és mobilitzat per al compliment del servei militar i destinat a Mallorca com a soldat d'infanteria (1939-1941). El 28-XII-1941 es casa a Palma amb Maria del Rosari Fuster Miró-Granada i fixen la residència a Tona.



Josep M. Palau i Camps, 1985 ca.


El 1942 traslladen a Palma la residència habitual. Ocupen un pis de Can Miró-Granada a la plaça de Cort (1942-1947), per passar després a uns baixos amb jardí al carrer Arquitecte Gaspar Bennàssar (cantonada amb Pablo Iglesias), de Palma. Finalment, s'instal·len en un pis del carrer de s'Aigua, de Palma. Treballa com a administratiu a la companyia d’assegurances Mare Nostrum (1942-1956). Els darrers anys 50 cursa el batxillerat com a alumne lliure a l'Institut Ramon Llull, de Palma. A més, estudia anglès pel seu compte, la qual cosa li permet incorporar-se (1957-1979) com a cap de gestió comercial i de relacions públiques a Viatges Cevasa, dirigida per Josep Oliver Marí i presidida per Joan Ceva Alonso, titular alhora de Turavia. La feina per compte d’altri li permet obtenir els ingressos necessaris per viure amb comoditat i dedicar el temps lliure a escriure teatre, poesia i prosa. Com a escriptor fa part del grup dels escriptors mallorquins en llengua catalana de la generació de la postguerra.

Amb relació al teatre parteix de la tradició mallorquina de la postguerra per evolucionar posteriorment cap a tècniques més modernes. Col·labora amb Martí Mayol en el drama Portes obertes (1949), que representa al Teatre Principal, de Palma (1949), la companyia Artis. Posteriorment publica Un diumenge de capvespre (1951), S’ha venut un home (1956), Les consultes del doctor (1963), que dedica al metge de la família Joan Vidal Miralles, i Del cel i la terra (1963). La Caixa de les Balears "Sa Nosta" publica el 2001 Teatre per la llibertat, que recull una obra seva, una d'Antoni Mus López i una altra de Joan Soler Antich.

El 1951 un recull de poemes seus fa part de l’obra Els poetes insulars de postguerra, de Manel Sanchís i Guarner. Cultiva la poesia humorística i sentimental amb els llibres de poemes Mosaic d’espurnes (1956) i D’Orient i d’Occident (1959). Aporta el poema "Primavera MCMLIX" al llibre col·lectiu Poesia 1959, que publica l'Editorial Atlante a Palma (1959).

En prosa publica el llibre costumista Carrers, places i un rellotge (1959). Escriu, a més, novel·les realistes com Els transplantats (1963) i Aquesta mena d’amor (1985), una anàlisi crítica de la societat mallorquina de postguerra. En els anys 80 escriu novel·la d’intriga policíaca amb títols com Assassinat al club dels poetes (1983), Paisatge de dunes (1986), L’inspector l’ensopega (1988), Mort damunt la gespa (1991) i Un cadàver desconcertant (1994). Publica diversos relats breus, com ara Història d'un tatuatge, que dedica a les seves nebodes Pili Barril Fuster i Beatriu Medrano Fuster.

En el núm. 39 del butlletí de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears es relacionen 17 treballs de caràcter científic, elaborats per ell i publicats a diversos mitjans (butlletins, revistes...) entre 1943 i 1959 i un escrit inèdit, realitzat amb la col·laboració de J. T. Tato, titulat "El bosc mallorquí com a biotop ornitològic", guardonat el 1959 amb el premi Jaume I de l'Institut d'Estudis Catalans. Tots els seus treballs naturalistes estan dedicats a l'anàlisi, descripció i/o definició de troballes seves referides sempre a Mallorca. Com a convidat de la càtedra de Filologia catalana  imparteix una conferència a la Universitat de les Illes Balears sobre la denominació catalana dels insectes.

Els seus escrits reflecteixen alguns dels viatges que fa a països europeus, sobretot a Suècia, Noruega, Finlàndia, Holanda i Bèlgica, a causa de les seva tasca professional de gestió turística. També reflecteixen ocasionalment l’afecció que té per l’entomologia i l’interés que sent per la pintura, que practica de jove, i que cultiva amb una selecta col·lecció d'obra original de pintors locals com Fraver, Fornés, Fuster i altres i obra gràfica de Joan Miró. La seva obra, que traspua antibel·licisme, critica la hipocresia, la doble moral, els prejudicis, la mediocritat i la incoherència d'aquells cristians que prediquen un missatge de pau i defensen la guerra.

Publica articles d’actualitat literària i d’opinió a les revistes El Mirall, Lluc i Serra d’Or i al diari Ultima Hora. Col·labora amb les tasques de recerca i redacció de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. És soci i vicepresident de la Junta directiva de l’Obra Cultural Balear durant la presidència de Josep Maria Llompart. Fa part del Pen Club Català i de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana, de la qual és vicepresident. Afeccionat a l’entomologia reuneix personalment una interessant col·lecció d’escarabats de Mallorca que divideix en dues parts. Una la deixa (1993) al Museu de la Naturalesa de les Illes Balears, de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears, i diposita (1992) l'altra al Museu de Ciències Naturals de Sóller. Juntament amb el seu pare fa part del grup fundador de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears.Guanya el premi Ciutat de Palma de novel·la (1962) per l’obra Els transplantats i el premi Ciutat de Palma de teatre (1956) pel l’obra S’ha venut un home.

Excel·leix com a conversador amè i divertit, en les seves relacions desplega una simpatia festiva i encisadora i té el do de la ironia i el bon humor, que trasllada sovint als seus escrits, sovint usats als IES de Mallorca per a l'aprenentatge de l'ús de la llengua. Els seus amics són Josep Maria Llompart de la Peña, Climent Garau Arbona, Guillem Colom Ferrà, Francesc de Borja Moll Casasnovas, Aina Moll Marquès, Manel Sanchís Guarner, Llorenç Moià Gilabert de la Portella, Antoni Serra Bauzà, Pere Joan Llabrés Martorell i molts altres. Mor sobtadament, als 82 anys, a causa d’un infart pocs dies abans del traspàs de Miquel Àngel Riera Nadal i Damià Huguet Roig. Descansa en el cementiri de Palma. Un carrer de Palma, de la barriada del Molinar de Llevant, porta el seu nom. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig tenir el plaer de tractar-lo sovint i conversar amb ell moltes vegades de molts de temes. Sóc testimoni de la seva passió per la llengua i de la lluita personal que mantingué de manera continuada i explícita, en temps difícils, en defensa del català. Treballà desinteressadament en la difusió del diccionari Alcover-Moll (“Diccionari català, valencià, balear”), la Gran Enciclopèdia Catalana, la revista Serra d’Or, el diari Avui, les revistes Lluc i El Mirall, les publicacions de l’Obra Cultural Balear, etc. Amb ell vaig dipositar a l’Arxiu del Regne de Mallorca els llibres i documents de l’antiga companyia naviliera de Marià Fuster i Fuster, Joan i Ignasi Fuster Fortesa, Ignasi Fuster Fortesa i Josepa Fuster i fills. Per encàrrec seu, després del seu traspàs vaig dipositar a l’Editorial Moll els manuscrits de les seves obres literàries i diversos documents personals.

Bibliografía

GEM, 12, 147-148

Joan MAS I VIVES, "Josep Maria Palau i Camps", Diccionari de teatre de les Illes Balears, v. II, pàg. 3, Lleonard Muntaner i Publicacions de l'Abadia de Montserrat ed., Barcelona, 2006

Guillem Xavier PONS, "Josep Maria Palau i Camps", Butlletí de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears, núm. 39, pàg. 253-256, Palma, 1996

Pere ROSSELLÓ BOVER, "Josep Maria Palau i Camps, Miquel Àngel Riera i Damià Huguet: tres escriptors", BSAL, núm. 52, pàg. 507-511, Palma, 1996

Antoni VIDAL FERRANDO, "Mort damunt la gespa", El Mirall, núm. 56, pàg. 57-58, Palma, 1996

X. Ricardo TRIGO, "Josep Maria Palau i Camps", Diccionari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), www.escriptors.cat

"Josep M. Palau i Camps, un investigador entre insectos", Baleópolis, núm. 60, 9-IX-2012

Antoni NADAL, "El teatre de Josep M. Palau i Camps", Teatre Modern a Mallorca, Biblioteca Miquel dels Sants Oliver/8, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàg. 89-109, Barcelona, 1998

Joana LLADÓ BALLESTER, "Entrevista amb Josep Maria Palau i Camps", El Mirall, núm. 38, pàg. 22-23, Palma, 1990

Breu història de la coca de verdures

És una coca de pasta prima feta amb farina de blat, saïm (mantega), oli d’oliva, sal, aigua, pebre bo, all, moraduix, llevat, etc., que porta a sobre hortalisses, pebrot, espinacs, tomàquet, cebes blanques, olives, sardines, pebres vermells o altres ingredients, segons l’època de l’any i els gustos del cuiner.

Habitualment té forma rectangular i es divideix en porcions grans, mitjanes o petites. Se serveix calenta, acabada de fer, o freda. Es combina amb qualsevol menjar del dia. També serveix fora d’hora per matar la gana inoportuna. Fa part obligada dels entrants, bufets i acompanyaments de celebracions diverses. Sovint es fa servir per al desdejuni o el berenar fora casa.

És un producte estès, de llarga tradició i gran acceptació a Catalunya, al País Valencià i a les illes. Comparteix amb la pizza napolitana els orígens i una concepció bàsica equivalent, similar a la d’altres coques mediterrànies. S’anomena coca de recapte al Principat, coca d’espencat al País Valencià i coca de verdures a les illes.Les diferències del producte entre els diversos llocs d'elaboració són pocs rellevants. El gust per aquests tipus de coca el porten a l'illa els repobladors catalans del s XIII i XIV. La variant de ceba sembla que és una de les més antigues.

Els especialistes consideren que el seu origen és el pa antic dels romans, que untaven amb formatge i mel, i assaborien amb fulles de llorer. Els pans plans, hereus dels pans romans, són tradicionals a tota la Mediterrània.

La recepta oberta de la coca de verdures moderna es fixa a Mallorca a partir de final del s XVII o principi del s XVIII amb la incorporació com a ingredient del tomàquet tallat amb trossos petits, que combina bé amb els altres components habituals.

Una variant molt freqüent de la coca de verdures és la coca de trempó, típica de Mallorca, que porta a sobre tomàquet, ceba blanca tallada a tires i pebrot. Una altra variant molt celebrada és la coca de pebres vermells, que substitueix el trempó o les verdures per tires llargues de pebre vermell. Són vistoses, força decoraves i molt saboroses.

Breu història del vi

El vi és una beguda alcohòlica obtinguda per fermentació del most del raïm de la vinya (vitis vinifera). És usat per al consum humà, sobretot com a acompanyament dels menjars. També s’ha usat en hores de feina com a reparador de forces en les dures tasques individuals i col·lectives del conreu del camp, per bé que en aquest àmbit sovint era substituït per un glop d’aiguardent o de cassalla. Etimològicament la paraula vi prové del mot llatí “vinum/vini”, que en l’ablatiu pren la forma “vino”.

Hi ha evidències arqueològiques que indiquen que les produccions de vi més antigues es varen localitzar en una àmplia zona situada a les contrades de Geòrgia, Armènia i Iran. Els inicis de la producció se situen entre el 6.000 i el 5.000 aC, a l’època del neolític. D’altra part, els primers conreus de vinya se situen a l’Orient Mitjà, Sumèria i Egipte entre el 3.000 i el 2.000 aC. El consum de vi era corrent entre els egipcis i els jueus. Posteriorment el seu consum és comú en el món grec i el romà.. Són els romans els que estenen la producció i el consum de vi per l’Europa Occidental. El cristianisme constitueix un factor decisiu d’extensió del conreu de vinya i producció de vi a causa dels usos religiosos que dóna al producte.

Inicialment el vi es guarda amb recipients de pell. Posteriorment es conserva amb àmfores vinàries. Són els romans els que introdueixen l’ús de la bota de fusta, una invenció dels pobles del nord d’Europa, més lleugera que l’àmfora i menys fràgil. A la Península Ibèrica la producció i consum del vi s’inicia després de la conquesta romana. Un dels centres productors més importants d’aleshores se situa a les rodalies de Barcelona i Tarragona (Catalunya), des d’on s’exporta. A la Bètica la producció que s’obté es destina a l’exportació.

Durant l’època islàmica, la producció de vi s’interromp a la Península Ibèrica. Es recupera gradualment a mesura que avança la Reconquesta, mentre esdevé un complement cada vegada més freqüent i bàsic del menjar. Dues zones vinateres s’implanten en el recorregut de l’anomenat camí de Santiago (Ribera del Duero i Rioja). Així mateix, és històrica la zona vinatera del Bages (Catalunya), que es recupera aviat després de l’ocupació islàmica.

El romans fan ús d’ampolles de vidre bufat per a la conservació del vi. Les ampolles durant molt de temps són de formes variades, amb predomini de les de base eixamplada. Això no obstant, l’ampolla de vi, entesa com es fa actualment, no apareix fins a mitjan s XIX, quan la indústria és capaç de produir un vidre resistent i donar-li una forma homogènia i estandarditzada. L’ampolla de vidre actual permet incrementar l’eficàcia del transport i la distribució del producte, mentre constitueix alhora un recipient apte per al darrer envelliment del producte..

La producció de vi es veu sacsejada a França durant un llarg període de temps (1850-1870) a causa dels estralls que provoca en els camps de vinya el paràsit anomenat fil·loxera. A Catalunya la crisi de la fil·loxera s’inicia 30 anys després que a França, cap al 1880, dura 20 anys i destrueix tota la vinya del país. Amb motiu de la replantació el Bages perd en favor del Penedès el lideratge pel que fa a volum de la producció catalana. A les Illes els estralls de la fil·loxera tenen lloc els darrers anys del s XIX. El problema que implica la devastació de la vinya es combat mitjançant l’extensió del conreu de cereals i la implantació de peus de vinya americana resistent al paràsit.

Els principals països productors de vi són (2009) Itàlia i França, seguits d’Espanya i EUA. Catalunya aporta el 25% del vi de l’Estat.

A Mallorca el 1989-1991 s’aprova la denominació d’origen Binissalem i el 1993 la denominació de Vi de la Terra per a la zona anomenada del Pla i Llevant. Entre els cellers més rellevants es poden citar els de Franja Roja S.A. (Binissalem), Germans Ribas (Consell), Jaume de Puntiró (Santa Maria), Macià Batle (Santa Maria), Miquel Oliver Juan (Petra), Jaume Mesquida (Porreres), Pere Seda (Manacor) i altres. Al País Valencià excel·leixen les denominacions d’origen València, Utiel-Requena i Alancant.

Breu història de l’arròs a la cubana

Plat propi de la cuina espanyola, d'origen castellà. Es diu que el va servir per primera vegada un modest restaurant de Madrid en un moment de dificultat i pocs recursos, possiblement a finals del s XIX, durant la guerra de Cuba. El plat es diu “a la cubana” en atenció al fet que els seus ingredients s’identifiquen amb l’illa de Cuba (arròs, plàtans, tomàquet...). Malgrat el seu nom, no és un plat originari de Cuba. La seva elaboració i el seu consum es va estendre per tota la geografia del país, fet pel qual no és característic de cap regió o contrada singular.

Els ingredients són arròs, tomàquet, ou frit, dos plàtans i, ocasionalment, una o dues salsitxes o tonyina, all, sal, ceba i oli d’oliva. Els plàtans aporten el plaer del sabor dolç contrastat amb el salat.

Es tracta d’un plat gustós, que agrada sobretot als infants, que és bo de fer i que té un cost moderat.

Breu història de les panades de Pasqua a Mallorca

La panada és un pastís que a Mallorca es fa i es consumeix per Pasqua. Tradicionalment constitueixen a l’illa la base del dinar del dia de Pasqua, que se celebra amb família i amb solemnitat.

La pasta s’elabora amb farina, saïm i oli d’oliva. Se li dóna forma de cassoleta rodona, de parets baixes i fines. És coberta amb pasta amb forma de tapadora, que s’ajusta a les parets de la cassoleta mitjançant pessics. També s’usen com a ingredients vermells d’ou, pebre bo i sal. A Palma és tradicional la varietat de pasta dolça, que es fa amb sucre i suc de taronja o llet. La panada tradicional de Pasqua es farceix amb carn d’anyell i petits daus de xulla i de sobrassada. Preferentment s’usa carn de cuixa d’anyell.

Es poden farcir de peix (mussola), verdura (faves tendres, pèsols, carxofes i grell) i d’altres carns a l’abast com conill, porcella, pollastre o una barreja d’aquestes carns.

Es consumeixen des del dia de Pasqua  fins al diumenge de l’Àngel. Per bé que el consum de panades s’ha estès a Mallorca tot al llarg de l’any, es conserva el costum de consumir-les per Pasqua. Tradicionalment és un producte d’elaboració casolana, al que es dedica la tarda del dijous sant, per bé que actualment és molt comú comprar-les fetes. Hi havia el costum d’obsequiar els familiars propers i els amics amb alguna panada feta a casa. També era un costum estès sortir d’excursió el diumenge de l’Àngel (el següent al de Pasqua) per consumir les darreres panades.

Per Pasqua la cuina mallorquina fa, a més de panades, dos productes també propis d’aquests dies: els crespells i els rubiols. La pasta d’aquests pastissos és la mateixa que la de les panades, si bé el crespell embolcalla confitura o brossat. Els crespells adopten formes d’estrella de cinc, sis o més puntes i d'altres dibuixos senzills.

La panada és un pastís de llarga història propi de totes les contrades de la Mediterrània, per bé que a Mallorca s’ha mantingut el costum d’associar-les a les festes de Pasqua. Hi ha indicis que abonen parlar de l’origen jueu del pastís a causa del fet que els ingredients habituals tenen un cert simbolisme bíblic, com és ara el pa àzim (sense llevat), la carn d’anyell i l’ensalada de lletuga que tradicionalment l’acompanya a la taula. No és tan segur que els crespells i rubiols siguin d’origen jueu, si bé alguns especialistes no ho descarten, sobretot tenint con compte l’hàbit estès de donar als crespells la forma d’estrella.

Els jueus celebren amb la Pasqua la sortida d’Egipte sota el lideratge de Moisés i l’alliberament de l’esclavatge. D’altra part, la mort de Jesús de Natzaret el divendres sant o de passió fa que en l’àmbit cristià des dels primers segles s’hi celebri la Pasqua com una festa gran de redempció i resurrecció.

La convivència perllongada en el temps de jueus i cristians propicia la cristianització dels pastissos jueus, que dins l’àmbit cristià incorporen saïm en la seva elaboració.

Bibliografia

GEM, 12, 340-341

Rectors i rectora de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

1. Antoni Roig Muntaner (president de la Comissió gestora) (1979-1981)

2. Antoni Ribera Blancafort (1981-1982)

3. Nadal Batle Nicolau (1982-1995)

4. Llorenç Huguet Rotger (1995-2003)

5. Avel·lí Blasco Esteve (2003-2007)

6. Montserrat Casas Ametller (2007-2013)
7. Llorenç Huguet Rotger (2013-act.) (segon mandat)

Manel Ribas i Piera (Barcelona, 16 de maig de 1925 – 14 de març de 2013)

Arquitecte, urbanista, professor universitari i advocat. Estudia a Barcelona i fa la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Es doctora en arquitectura i es llicencia en dret. Entre 1956 i 1990 és catedràtic d’urbanisme de la Universitat Politènica de Catalunya (UPC), on funda el programa màster d’arquitectura del paisatge.

Participa en la redacció del Pla Provincial de Barcelona (1959-1965) i en el planejament de l’esquema director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1963-1968). Realitza els plans urbanístics de les ciutats de Palma (1968-1970), Múrcia (1973-1976), Tortosa i Ripoll. Projecta la boca nord del túnel de la Rovira (Barcelona), la Rambla del Carmel i el parc Vallparadís (Terrassa) i la Ronda de Dalt (Barcelona). Projecta l’edifici dels Laboratoris J. Uriach i Cia (1964-1974), el de Can Cendrós (Sant Feliu), l’edifici d’habitatges del passeig de Sant Joan (1975) i altres.

Guanya per concurs de l’Ajuntament de Palma (1967) l’encàrrec de corregir les deficiències del PGOU de Palma de 1963. Redacta un pla que el deixa satisfet, però considera que la seva aprovació definitiva el desvirtua, cosa per la qual resta decebut. El pla, aprovat el 1973, intenta frenar el creixement de Palma sustentat en un fort dinamisme demogràfic, la multiplicació de les activitats empresarials del comerç, la indústria i els serveis i l’expansió turística que es viu a l’illa. En aquest fi, limita l’alçada dels edificis i afavoreix l’especialització del casc històric de Palma. Organitza Palma en 10 barriades perifèriques que s’havien de dotar d’equipaments i infraestructures. La realitat consolida una ciutat infradotada d’espais especialitzats que es distribueix en quatre pols monofuncionals: Son Rapinya (docent), Son Dureta (sanitari), Son Castelló (industrial i de serveis) i s’Arenal, el Terreno i Cala Major (turístic). Inclou la planificació de noves vies de comunicació i projecta la via de cintura, prenent una idea plantejada per Gabriel Alomar. El seu pla, també dit PGOU de Palma de 1973, està vigent fins al 1985, quan s’aprova un nou PGOU. Anys més tard, guanya per concurs convocat per l’Ajuntament de Palma la realització del projecte de la falca verda de Palma, de la qual s’ha executat de moment la primera fase.

Publica diversos llibres, com ara “Jardines de Catalunya” (1991), “Barcelona i la Catalunya-ciutat” (2004) i altres.

El vaig conèixer el 1967, quan encarrega (1967) a la societat Septe, a la qual vaig estar lligat un temps, la recollida i sistematització de la informació de base sobre els aspectes demogràfics, econòmics i socials de Palma. Amb ell vaig visitar i vaig recórrer el Polígon de Son Castelló poc abans de la seva inauguració oficial. Vaig poder comprovar la seva vàlua personal i professional i els seus desitjos de fer un urbanisme pensat per a les persones des de la racionalitat, el coneixement de la realitat i de les seves tendències i la prioritat dels interessos col·lectius sobre els privats. D’altra part vaig constatar la seva vàlua com a persona rigorosa, culta, accessible, crítica, discreta i feinera. Exerceix de catòlic progressista, fidel a l’esperit del Vaticà II.

És membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Pel que fa als reconeixements de mèrits cal dir que rep la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1992) i la Creu de Sant Jordi (2001). Està considerat com un dels creadors de l’urbanisme modern a Catalunya. Mor a Barcelona als 87 anys d'edat.

Bibliografia

EFE, “Fallece Manuel Ribas, autor del plan urbanístico de Palma”, Diario de Mallorca, 15-III-2013, Palma

Raquel GALÁN, “El urbanista que trató de equipar y equilibrar la ciudad de Palma”, Diario de Mallorca, 19-III-2013, Palma

Bartomeu BESTARD, “El Plan Ribas Piera”, Diario de Mallorca, 24-III-2013, pàg. 17, Palma

Ferran SEGARRA TRIAS, “Manuel Ribas Piera”, El País, 16-III-2013, pàg. 54, Madrid.