Manel Ribas i Piera (Barcelona, 16 de maig de 1925 – 14 de març de 2013)

Arquitecte, urbanista, professor universitari i advocat. Estudia a Barcelona i fa la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Es doctora en arquitectura i es llicencia en dret. Entre 1956 i 1990 és catedràtic d’urbanisme de la Universitat Politènica de Catalunya (UPC), on funda el programa màster d’arquitectura del paisatge.

Participa en la redacció del Pla Provincial de Barcelona (1959-1965) i en el planejament de l’esquema director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1963-1968). Realitza els plans urbanístics de les ciutats de Palma (1968-1970), Múrcia (1973-1976), Tortosa i Ripoll. Projecta la boca nord del túnel de la Rovira (Barcelona), la Rambla del Carmel i el parc Vallparadís (Terrassa) i la Ronda de Dalt (Barcelona). Projecta l’edifici dels Laboratoris J. Uriach i Cia (1964-1974), el de Can Cendrós (Sant Feliu), l’edifici d’habitatges del passeig de Sant Joan (1975) i altres.

Guanya per concurs de l’Ajuntament de Palma (1967) l’encàrrec de corregir les deficiències del PGOU de Palma de 1963. Redacta un pla que el deixa satisfet, però considera que la seva aprovació definitiva el desvirtua, cosa per la qual resta decebut. El pla, aprovat el 1973, intenta frenar el creixement de Palma sustentat en un fort dinamisme demogràfic, la multiplicació de les activitats empresarials del comerç, la indústria i els serveis i l’expansió turística que es viu a l’illa. En aquest fi, limita l’alçada dels edificis i afavoreix l’especialització del casc històric de Palma. Organitza Palma en 10 barriades perifèriques que s’havien de dotar d’equipaments i infraestructures. La realitat consolida una ciutat infradotada d’espais especialitzats que es distribueix en quatre pols monofuncionals: Son Rapinya (docent), Son Dureta (sanitari), Son Castelló (industrial i de serveis) i s’Arenal, el Terreno i Cala Major (turístic). Inclou la planificació de noves vies de comunicació i projecta la via de cintura, prenent una idea plantejada per Gabriel Alomar. El seu pla, també dit PGOU de Palma de 1973, està vigent fins al 1985, quan s’aprova un nou PGOU. Anys més tard, guanya per concurs convocat per l’Ajuntament de Palma la realització del projecte de la falca verda de Palma, de la qual s’ha executat de moment la primera fase.

Publica diversos llibres, com ara “Jardines de Catalunya” (1991), “Barcelona i la Catalunya-ciutat” (2004) i altres.

El vaig conèixer el 1967, quan encarrega (1967) a la societat Septe, a la qual vaig estar lligat un temps, la recollida i sistematització de la informació de base sobre els aspectes demogràfics, econòmics i socials de Palma. Amb ell vaig visitar i vaig recórrer el Polígon de Son Castelló poc abans de la seva inauguració oficial. Vaig poder comprovar la seva vàlua personal i professional i els seus desitjos de fer un urbanisme pensat per a les persones des de la racionalitat, el coneixement de la realitat i de les seves tendències i la prioritat dels interessos col·lectius sobre els privats. D’altra part vaig constatar la seva vàlua com a persona rigorosa, culta, accessible, crítica, discreta i feinera. Exerceix de catòlic progressista, fidel a l’esperit del Vaticà II.

És membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Pel que fa als reconeixements de mèrits cal dir que rep la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1992) i la Creu de Sant Jordi (2001). Està considerat com un dels creadors de l’urbanisme modern a Catalunya. Mor a Barcelona als 87 anys d'edat.

Bibliografia

EFE, “Fallece Manuel Ribas, autor del plan urbanístico de Palma”, Diario de Mallorca, 15-III-2013, Palma

Raquel GALÁN, “El urbanista que trató de equipar y equilibrar la ciudad de Palma”, Diario de Mallorca, 19-III-2013, Palma

Bartomeu BESTARD, “El Plan Ribas Piera”, Diario de Mallorca, 24-III-2013, pàg. 17, Palma

Ferran SEGARRA TRIAS, “Manuel Ribas Piera”, El País, 16-III-2013, pàg. 54, Madrid.

Breu història de l’arròs brut

Dit també arròs de garriguer, és un plat típic de Mallorca. Pren el nom del brou obscur i opac que fan les espècies, el fetge picat de pollastre o conill que s’hi afegeix al final de la cocció i la carxofa, si se’n posa.

Consisteix en un arròs brouós (més pròpiament semi brouós) i amb espècies, cuinat originàriament amb productes de l’hort, carn i caça. Tradicionalment serveix per recollir i aprofitar les sobres dels dies anteriors de carn, verdures i hortalisses. És el plat que a la pagesia de l’interior de Mallorca se servia els diumenges com a complement dels llegums (fava pelada, ciurons i llenties) que es menjaven durant la setmana.

Els ingredients són arròs (preferentment del tipus bomba que es fa a Mallorca), carn (pollastre, conill, ànnera, costella alta de porc, fetge de pollastre o ànnera, coloms, caragols, tords, guàtleres…), verdures i hortalisses (pèsols, mongetes verdes, bolets, xampinyons, ceba, tomàquets de ramellet o tomàquets del temps, carxofes, julivert, alls…), saïm, oli, sal i espècies (safrà, canyella, pebre bo, nou moscada….) i brou (de gallina, carn…). Es fa, necessàriament, en olla de test (greixonera) i ha de reposar 2 o 3 minuts abans de servir-lo. S’ha d’evitar que el gra de l’arròs s’obri, ja que aleshores perd el sabor que ha acumulat durant el procés de cocció.

Es menja acabat de fer. El plat unifica els sabors barrejats, a diferència del que passa amb la paella valenciana. Hi ha variants consistents en el predomini d’alguns dels ingredients. Així l’arròs brut de matances (diferent de l’arròs de matances) incorpora amb certa preponderància carn del porc. L'arròs d’esclata-sangs incorpora amb certa preponderància esclata-sangs, bolets propis de Mallorca de la família dels rovellons.

Es menja acompanyat d’olives trencades o olives mallorquines senceres, ravenets, rave, pebrot verd tallat a trinxes i preparat amb oli i sal, trinxes de pastanaga, etc., i vi negre jove de la terra.

Els antecedents són els arrossos pagesos senzills i poc elaborats que donen continuïtat als arrossos rurals dels moros i dels primers repobladors catalans. A partir del s XVII el seu consum es combina amb els cuinats de llegums i adesiara s’hi barregen (fava pelada i arròs, llenties amb arròs....). La incorporació del tomàquet a la cuina popular de l’illa a partir de mitjan s XVII impulsa un procés que presta més atenció que abans als sabors dels cuinats en general i de l’arròs en particular. Probablement en el curs del s XVIII es fixen les regles per a la preparació de l’arròs brut, adaptable als fruits del temps, de cost ajustat i capaç d’aprofitar les sobres de menjar dels dies passats.

Eduard Baronet Rovira (Barcelona, 7 de gener de 1931 – Palma, 25 de març de 2013)

Delegat a les Balears de les companyies aèries de transport de viatgers Air France, KLM i Sabena.

S’estableix a Palma quan té 23 anys (1954) i hi resideix durant 58 anys. Ocupa diversos càrrecs de responsabilitat en empreses turístiques, d’aviació i del transport de viatgers. Obté el títol de direcció d'empreses a l'Institut Balear d'Estudis Empresarials (IBEDE) (1971). És agent general a les Balears de Sabena, companyia aèria belga, des del 1974; ho és d’Air France des del 1992 i, posteriorment, ho és també de KLM. Dins l’àmbit del turisme a les illes ha estat un dels pioners i, entre aquests, un dels que ha tingut una trajectòria professional més perllongada.

A partir del 2005 va lluitar tant com va poder contra la construcció del polígon industrial i de serveis de Cals Pastors, Can Fontet i Son Ximelis (Palma), destinat a constituir juntament amb els polígons de Can Valero i Son Valentí una gran àrea industrial i de serveis. La seva lluita acompanya la del GOB i ARCA i la d’altres afectats directes, perjudicats per maniobres especulatives i interessades. Les obres de construcció del nou polígon es varen ajornar a causa de la crisi internacional que comença l'agost de 2007.

El vaig conèixer i tractar personalment durant els anys en què sóc director de la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya (1975-1989). Record la seva discreció, el seu tracte encisador, la seva extremada correcció i el capteniment educat i sempre elegant que el distingeix. Casat amb Carme Bayo Hernández, és pare d’un fill, Carles, i d’una filla, Patrícia, i avi de quatre néts. Rep en vida diverses distincions com el nomenament de cavaller de l’ordre d’Albert II de Bèlgica i la medalla de plata (2000) del Foment del Turisme de Mallorca. Mor a Palma als 82 anys d’edat.

Breu història d’Alexandre el Gran (Pella, Macedònia, 20/21 de juliol de 356 a.C. - Babilònia, 10/11 de juny de 323 a.C.)

Alexandre III el Gran és fill de Filip II de Macedònia i d’Olimpia d'Epir. Neix a Pella (Macedònia) el 20 o el 21 de juliol de 356 a.C. Es caracteritza per la seva voluntat de ferro que el porta sovint a la obstinació i la tossuderia. Bon estudiant, rep lliçons d’Aristòtil durant tres anys. Té coneixements de geografia, medicina, zoologia i botànica. Llegeix i escriu amb soltesa. Parla la llengua oficial de la cort de Macedònia, el grec jònic-àtic, però quan s’enfada o sent una gran emoció, parla el macedoni.

Es diu que té els iris de distint color i que a causa d’una lesió el cap sempre mira a la dreta. Té tres esposes (Estatira, Barsine i Roxana) i un fill, Alexandre. És d'orientació bisexual.

Arran de l’assassinat de Filip II, rep en herència el regne als 20 anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip II s’alça contra Alexandre, però aquest pren i destrueix Tebes i consolida l’hegemonia macedònia sobre Grècia. Tot seguit inicia la conquesta de l’Asia Menor, l’imperi persa i Egipte. Governa els seu imperi com un dèspota. Després de superar revoltes, aixecaments i deslleialtats, mor a Babilònia el 10 de juny de 323 a.C., als 32 anys. La mort probablement és causada per les febres del Nil o per una intoxicació. Va ser rei durant 13 anys.

A la mort d’Alexandre, l’imperi es divideix a l’empara d’intrigues, assassinats, revoltes i enfrontaments entre els seus generals. El seu germanastre Filip Arrideu, Filip III, mor assassinat. El seu fill, Alexandre IV, mor assassinat als 13 anys. Roxana (tercera esposa d’Alexandre), embarassada, és assassinada per ordre de Cassandre. Antígon I el Tort sembla el guanyador, però al capdavall (després de 20 anys de guerres) a la batalla d’Ipso (301 a.C.), els guanyadors són Seleuc, Lisímac, Ptolomeu i Cassandre. Ptolomeu es queda amb Egipte, Cassandre amb Grècia i Macedònia, Seleuc amb Babilònia i Siria i Lisímac amb Tràcia i Àsia Menor.

Breu història de l'arròs

L’arròs és una planta herbàcia originària del sud-est asiàtic. Els primers conreus apareixen a la Xina fa 7 mil anys (5.000 aC), des d’on s’estenen a Tailàndia, Cambodia, Vietnam, Índia, etc.

El 330 aC els soldats d’Alexandre Magne el porten a Europa, però són els àrabs els que després del 711 dC l’introdueixen a la Península Ibèrica. A mitjan s XV el consum i el conreu de l’arròs s’estén a Itàlia i França. Arran dels grans descobriments s’implanta a Amèrica, Àfrica i Oceania.

És un cereal que ha esdevingut un dels aliments bàsics del gènere humà. És ric en vitamina B i hidrats de carboni, és pobre en sodi i greixos, és un bon antioxidant, no té colesterol i tampoc no té gluten. Les principals zones de conreu en els Països Catalans són el Delta de l’Ebre i l’Albufera de València.

Amb l’arròs es preparen plats tan populars i saborosos com la paella, l’arròs a la cassola, l’arròs amb llet, l’arròs a la marinera, l’arròs de bacallà, l’arròs brut, etc.

Breu història de la paella

L’arròs arriba a la Península ibèrica de la mà dels àrabs, que coneixen el producte, la seva utilitat alimentària i els secrets del seu conreu. També de la mà dels àrabs arriba a la Península el safrà. L’Albufera de València i el seu entorn ofereixen condicions força adequades per al conreu de l’arròs, que s’estén fins al punt que Jaume I ha de prohibir les plantacions més properes a la ciutat de València i manar que es limitin als terrenys de l’Albufera.

Són antecedents de la paella els arrossos rurals dels pagesos i pastors, que es fan amb les restes de carn disponibles (pollastre, conill, porc, caragols i, ocasionalment, ànnera) i amb les verdures i hortalisses pròpies de la rodalia de l’Albufera (tomàquet, mongetes verdes, mongetes, carxofes, pèsols, faves, etc.). Sovint s’hi afegeixen elements que li donen aroma (romaní, tamarell...). El safrà li aporta el color groc vermellós que caracteritza el plat. No és bo substituir el safrà per colorants.

El nom inicial del plat (s. XVII i XVIII) és “arròs valencià” o “arròs a la valenciana”. A principi del s XIX se li dóna el nom de “paella”, paraula presa del recipient que s’utilitza per preparar el plat. Aquesta paraula prové del llatí (“patella”), que amb l’ús ordinari perd la te intercalada. A tot l’àmbit de la llengua catalana, pella és el nom que es dóna a un recipient pla amb mànec que s’utilitza per fregir o sofregir els condiments. Paella es diu d’una espècie de pella en forma de safata plana i poc profunda, amb dues nanses petites, que crea una zona àmplia d’evaporació i és molt adequada per cuinar el plat. Sembla que el nom de paella s’encunya a Alacant, d’on passa a València per s’imposar-se sobre les altres denominacions.

Inicialment la paella és un plat típicament valencià, l’ús del qual s’estén aviat a la Plana (Castelló), Alacant i Múrcia. La recepta es fixa a principi del XVIII i també en aquesta època es defineixen les normes per a la seva correcta preparació: ingredients i la seva preparació, temps de cocció, característiques del foc, addició del brou, moment per a l’aportació de l’arròs, temps de repòs abans de servir, etc. No se sap en quina època sorgeix la variant dita “paella marinera”, que substitueix la carn per peix, marisc, muscles, calamar, anguila, gambes, escamarlans, etc. A més, el brou de carn se substitueix per brou de peix. La paella de carn amb verdures i hortalisses és pròpia dels pagesos que fan feina al camp. La paella marinera és pròpia de la gent de la mar i de les poblacions de costa, on abunden els pescadors i, consegüentment, les captures de peix.

A partir de principi del s XX la paella s’estén a la resta del conjunt espanyol i a alguns indrets de l’estranger. A partir de la dècada dels anys 60 del s XX la paella es popularitza a les zones turístiques espanyoles i el plat esdevé molt conegut arreu del món. Fa part dels plats habituals dels restaurants del país, entre els quals es popularitza la paella mixta (de carn, peix i marisc), que no prospera a la zona de Llevant (València, Alacant, Castelló de la Plana i Múrcia). Fa part també de la carta de nombrosos restaurants d’Europa i Amèrica, sovint amb variants més o menys encertades.

En el marc de la popularització del plat sorgeixen algunes variants com ara la “paella negra”, o arròs negre, fet amb calamar i amb l’addició de la tinta del calamar al brou. També es popularitza la “paella de verdures” ("paella de l’horta" o "de convent"), anomenada pels especialistes arròs sec de verdures. La “paella de cego” és una variant de la paella, amb carn sense ossos i verdures. La carn i la verdura es presenten tallades en trossos petits per facilitar la seva ingesta. La “fideuà” és un plat que conté els mateixos components que la paella, per bé que substitueix l’arròs per fideus.

En la seva preparació s’ha de tenir esment perquè el gra d’arròs no s’obri ja que aleshores perd el sabor i l’aroma propis del plat. Es recomana menjar la paella amb l’acompanyament d’un vi negre jove. No és gens bo menjar-la acompanyada de sangria com es fa als restaurants turístics.

Pau Català Riera (Palma, 16 de setembre de 1933 – 22 de març de 2013)

Empresari de la construcció i antic president de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera.

Impulsa el moviment associacionista empresarial de les illes a través de l’Associació de Promotors Constructors, el Gremi de Mestres Picapedrers de les Balears i l’Associació Patronal de Picapedreratge, Edificació i Obres Públiques de les Balears, que presideix i lidera entre els darrers anys 70 i els primers 80. També és president de la Federació Balear de la Construcció. Col·labora amb la Cambra de Comerç com a membre de la Junta directiva amb el càrrec de tresorer. Posteriorment, accedeix a la presidència de l’entitat, que exerceix durant 11 anys (1987-1998) de dedicació plena i esforçada. El 1989 és nomenat vocal del comitè executiu del Consell Superior de Cambres de Comerç, Indústria i Navegació d’Espanya.

Des de la presidència de la Cambra de Comerç fomenta la projecció exterior de la indústria del calçat, la bijuteria, l’alimentació i altres. Treballa activament perquè el turisme sigui incorporat a l’epígraf oficial de les activitats exportadores. Aconseguit l’objectiu, la Cambra de Comerç pot dedicar recursos a les activitats promocionals del turisme.

Com a promotor d’edificacions, contractista d’obres i constructor, realitza obres importants com els aparcaments subterranis de la plaça del Comtat del Rosselló i els de la Plaça Major, de Palma, a més de nombrosos edificis d’habitatges familiars i apartaments turístics.

Li fa un retrat a l’oli el pintor Joaquim Torrens, que forma part de la galeria de presidents de la Cambra de Comerç. Rep diversos guardons i distincions com l’Escut i la Medalla d’or de la construcció. És nomenat president honorari de la Cambra de Comerç (1998). Jubilat, es dedica a les seves afeccions: l’agricultura, el camp, la lectura i la mar. Mor a Palma als 79 anys d’edat.

Bibliografia

dB, “Mor Pau Català, empresari i expresident de la Cambra de Comerç”, Diari de Balears, 24-III-2013, pàg. 11, Palma.

F.B. “Fallece en Palma Pau Català”, Última Hora, 24-III-2013, pàg. 19, Palma.

EFE, “Fallece a los 79 años Pau Català”, Diario de Mallorca, 24-III-2013, pàg. 8, Palma

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, pàg. 127, Promomallorca ed., Palma 1999.

GEM, 3, 222