Pere Vidal Amengual (Palma, 30 de juny de 1934 – 20 d’octubre de 2012)

Empresari. Fill de Joan i Paula, estudia el batxillerat a l’Institut Ramon Llull (Palma) (1945-1952), on es condeixeble de Vicenç Jasso, Joan Miquel Marcó i Antoni Soto.

Dedicat al sector de l’hostaleria, des de la joventut desplega l’activitat professional en l’àmbit de les sales de festes i és director d’importants establiments d’oci com “El Cortijo Vista Verde” i altres. En els anys 60 treballa en el Sindicat de l’Espectacle, des d’on impulsa la creació (1976) de la patronal de les discoteques, de la qual és designat secretari general. Com a vocal del Foment del Turisme de Mallorca, promou el Musical Mallorca, esdeveniment que obté amb tres edicions una notable repercussió dins l’àmbit espanyol i europeu.

Elegit president de l’Associació d’empresaris de sales de festes, discoteques i similars de les Balears (2000-2011), ocupa la presidència del sector a nivell de tot l’estat (2006-2010). Afeccionat als esports, és directiu de l’equip de bàsquet del Patronat Obrer.

Distingit amb el nomenament de cavaller de l’Ordre de Cisneros, rep la medalla d’or del Foment del Turisme de Mallorca i la de l’Associació d’Empresaris de Sales de Festes de les Balears, de la qual és designat (2011) president d’honor. Casat amb Joana, és pare de tres fills (Joan, Paula i Joana Maria). Excel·lí per la capacitat de negociació, les habilitats dialèctiques i l’esperit emprenedor.

Bartomeu Fortesa Pujol (Felanitx, Mallorca, 17 de juny de 1939 - Barcelona, 6 de desembre de 2000)

Filòsof, investigador i professor.

Fill de Bartomeu Fortesa Pinya (1894-1957), enginyer agrònom i escriptor, i d’Elisa Pujol Solanellas, natural de Reus, té dues germanes (Aina i Elisa) i un germà (Francesc “Xisco”). Els pares viuen durant 10 anys (1934-44) a Felanitx, ja que el pare és el director de l’Estació Enològica i professor de ciències naturals de l’Institut. Tot seguit i durant quatre anys (1944-48) resideixen a Son Ferreret (Gènova) fins que passen (1948) a ocupar una casa de nova construcció que l’àvia paterna, Aina Pinya Cortès (1862-1963), ha fet construir per a ells al carrer Faust Morell (Palma), segons plànols que havia deixat enllestits el fill arquitecte, Guillem Fortesa Pinya (1892-1943). La família paterna descendeix dels Fortesa de Can Querol.

Família Fortesa Pinya, 1950 ca. Bartomeu Fortesa Pujol és el
tercer de la segona fila (drets)

Fa el batxillerat i el curs preuniversitari al col·legi La Salle, de Palma (1949-56). El 1956 ingressa en el seminari diocesà de Mallorca, on fa amb dos anys els tres cursos de filosofia (1956-58). El 1958 es trasllada a Roma per estudiar teologia a la Universitat Gregoriana, on es llicencia amb un “cum laude” (1962). Ordenat de prevere (1963), torna a Mallorca i és destinat com a vicari cooperador a la parròquia d’Artà. Es trasllada a Barcelona, on se secularitza en els primers anys de la dècada dels 70, es casa i munta una botiga de mobles que gira sota el nom comercial de “Orden”. Fa una llarga estada d’estudis a Munic (Alemanya) i el 1977 torna a Roma, on obté amb “magna cum laude” la llicenciatura en filosofia a la Universitat Gregoriana. El 1978 es llicencia en filosofia a la Universitat de Barcelona i el 1993 hi obté el doctorat amb la tesi “Empirisme i objectivitat a la filosofia de Thomas Hobbes”.

Guanya per oposició plaça de professor agregat (1979) i, posteriorment, una càtedra (1981) de filosofia d’institut. El 1999 passa a ser professor de la Universitat Ramon Llull, on imparteix un curs de doctorat sobre Hobbes. Dedicat a la investigació, desplega una intensa activitat amb l’equip KAL de la Universitat de Barcelona, del qual és el coordinador. Publica “Maquiavelo y Hobbes. Selección y presentación de textos político-filosóficos” (1984), “Thomas Hobbes: Libertad y necesidad, y otros escritos” (1991), “Empirisme i objectivitat a la filosofia de Thomas Hobbes” (la seva tesi doctoral) (1994) i “L’objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes” (1999). A més, publica articles d’investigació a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia i a revistes especialitzades com “Convivium”, “Veritas” i “Archives de Philosophie”.

Publica treballs sobre patrística, art (“L’imaginari del Barroc”, conferència, 12-V-2000), crítica literària i ètica. Amb línia amb els treballs sobre Thomas Hobbes i gràcies a una excel·lent preparació filològica, tradueix del llatí a l’espanyol l’obra “De Corpore” (El Cuerpo), que es publica el 2010. A la revista “El Mirall”, de l’Obra Cultural Balear”, publica “Bartomeu Fortesa Pinya: reflexos” (1994), escrit dedicat a comentar la figura del seu pare. A partir del 1994 és corresponsal a Espanya i Portugal del “Bulletin Hobbes” i membre de la New York Academy of Sciencies. Des del 1992 és membre de la Societat Catalana de Filosofia, de la Junta Directiva de la qual és vocal a partir del 1998.

Casat amb Dolores González Ruana, és pare de tres fills. Equilibrat, rigorós, ordenat, auster, cult i feiner de mena, treballa sense peresa amb el desig de ser exhaustiu en les anàlisis que fa i en la recerca de fonts i referències. Afeccionat a la música, s’agrada d’escoltar Mozart, Beethoven, Bach i, sobretot, peces gregorianes. Moltes vegades el vaig sentir alabar la missa gregoriana de difunts. És afeccionat al teatre i procura anar a totes les representacions que té a l’abast. Sent predilecció per “Un tramvia anomenat desig”, de Tennessee Williams. Afeccionat a la lectura de prosa i poesia, durant un temps té com a llibre de capçalera una antologia poètica de Miquel Hernández, que actualment conserva Joan Pla. S’agrada de fer sovint llargs recorreguts amb el BMW. Mai no oblida la relació de la seva nissaga paterna amb el poble jueu i, quan cal, es mostra identificat amb les seves arrels, que també són les meves. Malalt i amb problemes de dicció durant un temps, suporta el seu estat amb una presència d’ànim admirable, sense deixar de treballar.

No es desvincula mai de Mallorca, a la qual se sent lligat genèticament i vitalment. A Sant Telm (Andratx) té un apartament en el qual passa caps de setmana i temporades a l’estiu. A l’illa manté amistats de tota la vida, com les que el lliguen a l’escriptor i periodista Joan Pla, al catedràtic Romà Pinya Homs, al seu cunyat Ramon Rosselló, al prevere Jaume Santandreu, als cosins Aina i Carles Fortesa, als amics “cursillestes” i altres. Participa a les XVIII Jornades d’Estudis Locals, que tenen lloc a Palma del 15 al 17 de desembre de 1999, amb la comunicació “Aristòtil en el tombant de l’Edat Mitjana”, que publica (2000) l’Institut d’Estudis Baleàrics, que està dedicada, entre altres qüestions, a analitzar alguns aspectes de la relació entre Ramon Llull i el filòsof grec. Els quatre germans són propietaris per herència (1963) de la possessió de Son Santiscle, també dita Es Rafal (Palma), situada entre el Camí dels Reis i la carretera de Palma a Puigpunyent, que és de la família des del 1753. 

El 6 d’octubre del 2000 llegeix la ponència “La formació de la tradició política” en els col·loquis de Vic. El 6 de novembre de 2000 llegeix la lliçó inaugural del curs 2000/01 de la Societat Catalana de Filosofia, que tracta el tema “Ètica de l’home i ètica del ciutadà”. El 5 de desembre de 2000 mor a Barcelona, sobre les 14:15 h, als 61 anys d’edat. Amb motiu del seu traspàs la Societat Catalana de Filosofia dedica a la seva memòria el dotzè anuari (2001) i la publicació dels col·loquis de Vic (2001). 

Som condeixebles d’estudis primaris al col·legi La Salle de Palma juntament amb Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Agustí Estela Ripoll, Josep Antoni Barceló Rosselló, Salvador Llamas Fuentes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Cabot Company i altres. Anys més tard, coincidim com a estudiants de filosofia a les aules de Son Gibert. Entre 1956 i 1960 mantenim una bona relació d’amistat. Els dos elaborem per al certamen anual de 1959 el treball “La filosofia en els textos de Pius XII”, que obté el premi. Els estius sovint anem d’excursió amb bicicleta a Portals Vells i a altres indrets de l’illa, com Valldemossa. Ell, Joan Pla i jo formem en aquells anys una espècie de tern avingut i força actiu. Fan part del grup Vicenç Jasso, Josep Noguera, Biel Vidal Arcas, Jaume Muntaner, Manolo Haro, Marià Cortès, Guillem Ramis, Bernat Pou, Gaspar Aguiló, Josep Antoni Fuster, etc. Separats pels camins de la vida, Tomeu em convida a la seva missa nova (1963), que compta amb la presència i la paraula del jesuïta argentí Hugo Achával, que a Roma havia estat conseller seu i meu.

Convocat per Joan Pla, assisteixo a la missa que, el dilluns 11 de desembre de 2000 a partir de les 19:30 h, ofereixen en sufragi seu a la capella de la Casa de l’Església la família, amics de joventut i els “cursillistes” amb els quals mai no perdé el contacte. Per desig seu la cerimònia s’acompanya de fragments de la missa de rèquiem de Mozart, de la qual cosa té cura el seu fill Israel. Diu la missa i fa el sermó Jaume Santandreu. Hi són presents Marià Cortès, Joan Horrach, Joan Pla, Miquel Alenyà, Romà Pinya, etc. Ocupen la presidència la vídua Lola i els tres fills, les germanes Aina i Elisa, i Ramon Rosselló. Abans del condol, Romà Pinya, Joan Pla, la fillola Catalina Rosselló i la filla Maria Fortesa, llegeixen paraules d’homenatge a l’amic, al padrí i al pare.

Bibliografia:

Salvador GINER, Israel FORTEZA i Jordi SALES, “L’actualitat de Thomas Hobbes i la traducció de Bartomeu Forteza del De Corpore”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XXII, 63-76, 2011.

F. J. FORTUNY, “Història de la filosofia, avui”, dedicatòria, lliçó inaugural del curs 2002/03 de la Societat Catalana de Filosofia, XIV, 7-29, 2003.

Dídac RAMÍREZ SARRIÓ, “A la memòria de Bartomeu Forteza”, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XII, separata, 2001.

Josep MONTSERRAT MOLAS, “Estudis hobbesians del segle vint”, dedicatòria, Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XII, 2001.

“Son Santiscle”, Possessions de Mallorca, www.possessionsdepalma.net.

“Bartomeu Forteza i Pujol”, nota biogràfica annexa a l’edició de “L’objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes”, Edicions Universitat de Barcelona, 1999.

Joan PLA GARCIA, “Las Orlas”, P & P ediciones, 253, 1989.

Francisco "Xisco" Forteza Pujol (Felanitx, Mallorca, 17 de maig de 1942 – Madrid, 12 de setembre de 1995)

Advocat, directiu d’empreses i dirigent dels cursets de cristiandat. Fill de Bartomeu Fortesa Pinya (1894-1957), enginyer agrònom i escriptor, i d’Elisa Pujol Solanellas, té dues germanes (Aina i Elisa) i un germà (Bartomeu, 1939-2000). La família paterna descendeix dels Fortesa de Can Querol.

Fa el batxillerat i el curs preuniversitari al col·legi La Salle, de Palma (1952-59). Estudia a la Universitat de Madrid, on es llicencia en Dret (1964). Exerceix d’advocat a Madrid fins que passa a fer funcions d’assessoria jurídica i de gestió a Renfe i, posteriorment, a Transportes Interurbanos de Tenerife SA. El 1981, arran de la creació de les empreses mixtes Cigar-Canaria i Tabacanaria, és designat director de relacions industrials del grup. El 1982 ascendeix a director general de Cigar-Canaria i president de la Confederación de Industriales Tabaqueros de Canarias. El 1990 és elegit secretari general i cap executiu de relacions internacionals de la citada confederació.

Francesc "Xisco" Fortesa Pujol, 1990 ca.

Des de l’època d’estudiant a Palma fa part del moviment dels cursets de cristiandat, del qual esdevé un dels principals dirigents i un dels teòrics més sòlids. Amb Eduard Bonnin Aguiló (1917-2008), fundador del moviment, i Bernat Vadell publica “Vertebración de ideas” (1962). Amb Eduard Bonnin publica “Evidencias olvidadas” i "Cursillos de cristiandad, realidad aún no realizada" (1971). El 1992 en defensa els seus postulats publica “Historia y memoria de Cursillos”. Les dues primeres obres han estat reeditades per la Fundació Eduard Bonnin Aguiló. La quarta està disponible de franc a la xarxa.

El juny de 1966 es casa amb Carmen Garcia Maura (Carmen Maura) (Madrid, 1945), besnéta de Bartomeu Maura Montaner (1844-1926), a l’església de San Pedro Mártir, dels agustins d’Alcobendas. Són pares de Carmen i Pablo. El 1970 se divorcien i anys més tard ell contreu un segon matrimoni.

Tot al llarg de la vida manté relacions amb Mallorca a través de la família, l’amistat amb Eduard Bonnin, la vinculació amb els cursets de cristiandat, el cosí Carles Fortesa Steegman, Romà Pinya Fuster i Romà Pinya Homs.

El vaig conèixer personalment arran de la meva amistat amb el seu germà Tomeu. Vaig assistir al parlament que féu (1957), amb 15 anys, al saló d’actes del col·legi La Salle davant el bisbe Jesús Enciso en defensa dels cursets de cristiandat. Record l’entusiasme amb el qual un dia durant el descans d’una projecció a la Sala Augusta ens contà (1961), a mi i a Joan Pla, en presència del seu germà Tomeu, l’amistat que tenia amb Carmen Maura i la fascinació que sentia per ella.

Després d’un temps de malaltia inesperada, mor a Madrid als 53 anys d’edat. Descansa en el cementiri de l’Almudena (Madrid).

Fonts d’informació:

-ABC, 18-VI-1966, pàg. 105.

-ABC, 13-IX-1995, pàg. 91.

-El País, Necrológicas, 14-IX-1995.

-Francisco FORTEZA PUJOL, “Historia y memoria de Cursillos”, edició digital disponible de franc a la xarxa des del 2000.

Trinitat Huertas Rus (Madrid, 1933 – Palma, 15 de setembre de 2011)

Pintora. Formada a l’Escola de Belles Arts de Madrid, practica la pintura, el dibuix i el gravat. Als 25 anys (1959) trasllada la residència permanent a Mallorca, on es troba molt còmoda i aviat s’identifica amb la gent i els costums de l’illa.




Trinitat Huertas Rus, 2000 ca.

La seva pintura, reforçada sempre per un dibuix sòlid i ben executat, delata influències surrealistes, per les quals sent inclinació i admiració. Sobre la tela projecta el seu esperit auster, reflexiu i poètic. Fa ús de colors matisats, amb abundància de blancs i grisos, tons suaus i contrastos equilibrats. Treballa preferentment l'oli sobre tela i sobre paper, per bé que també fa ús d'acrílics i tècniques mixtes. La protagonista de l'obra és l'ànima humana, que presenta situada en un món misteriós, irreal, oníric i simbòlic.

Entre 1972 i 2010 exposa a Palma, Estocolm, Madrid, Múrcia, Molina de Segura (Múrcia), Pollença, Bilbao, Santander, Manacor i Barcelona. Participa en nombroses exposicions col·lectives. Fa la darrera exposició individual a la galeria Sampol Sampol, del carrer Blanquerna (Palma), que inaugura, amb assistència de molt de públic, la tarda del 19 de març del 2010. Signa les obres amb el segon cognom, Rus, que esdevé signe identificatiu de la persona, l'artista i la pintura que fa. Usa sovint motius vegetals, el colom, la rosa, papallones i altres.

El 1972 obté medalla de plata en els Premi Ciutat de Palma de Pintura. El 1974 torna a obtenir medalla de plata en el Premi Ciutat de Palma de Pintura. El 1976 aconsegueix el primer premi i medalla d'or en el I Certamen Internacional de Pintura del Port d'Andratx i medalla de bonze en el XV Certamen Internacional de Pintura de Pollença. El 1978 és guardonada amb la medalla d’honor del Saló de tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. 

El mural de 7 plafons que hi ha a la parròquia de Santa Maria Mare de l'Església, de Palmanyola (Bunyola), és obra seva (1980). Té obra a la pinacoteca del Consell Insular de Mallorca, Museu de Pollença (Mallorca), Museu de Porreres (Mallorca), Colecció Nacional d'Estocolm (Suècia), Fundació Barceló i  The Florida Museum of Hispanic and Latin American Art, Miami (EUA) . Dedica al P. Antoni Martorell la tela titulada “A Martorell!”, la imatge de la qual esdevé el motiu d’identificació visual de les edicions anuals del Festival Internacional d’Orgue Antoni Martorell. Amb el nom de Rus, fa part del "Catàleg de pintors, escultors i ceramistes de Mallorca" ("Anuari 1990", pàg. 240-241),  publicat el 1991 per Basilio Baltasar. Te l'entrada "Huertas Rus, Trinidad" a la Gran Enciclopèdia de Mallorca (v. 7, p. 66).

Afeccionada a la música, assisteix regularment als concerts d’orgue del Festival Antoni Martorell. Malalta i ingressada a la Miramar, mor durant la celebració de la IX Edició del citat festival. Quan comunica el denou el director del festival, l’organista italià Roberto Marini, el públic li dedica una emotiva ovació a peu dret. El crític d’art Josep Bauzà i Pizà publica un escrit d’homenatge en el Diari de Balears del 26 de setembre de 2011.

El 2008, a petició de Pilar Rosselló, secretària de l’Associació Mandrava, entitat organitzadora del Festival, llegeixo a la basílica de Sant Francesc de Palma un comentari descriptiu de la tela “A Martorell!”, de la pintora, que es reprodueix a continuació.

“A Martorell!” de Trinitat Rus

El quadre “A Martorell!” de Trinitat Rus és una obra singular, d’un gran interès plàstic, que amaga sota les formes i els colors una proposta ben captivadora de reflexió i pensament. D’una banda té uns valors plàstics propis, a parer meu, ben sòlids. D’altra part acompanya aquests valors amb una invitació a entrar dins el joc de les imatges, símbols, indicacions y suggeriments que mostra, silenciosament o sonorament, depèn de qui el mira i de com el mira.

L’anàlisi plàstica ens parla d’harmonies, equilibris, línies de força, conjuncions i contrastos subtils, la contemplació dels quals eleva l’esperit assossegadament, suaument, vers la percepció d’una intensa i alhora profunda emoció estètica.

La combinació de verds degradats i de verds vius formen un joc que sembla tenir vida pròpia i que transmet sentiments que hom tendeix a associar amb la joia de viure i la festa de la vida quan hi regna la pau, la solidaritat, la fraternitat i la benaurança.

Els daurats centrals conformen un espai lluminós que rep o emet llum natural. El seu contrast amb els ocres que té al costat, que absorbeixen llum, conformen una combinació de terra i sol que crea a la retina de l’espectador impressions de relleu, volum, espai, profunditat i força. No d’una força que colpeix o fer, sinó d’una força que commou i complau.

Les formes rectilínies, allargades, gairebé geomètriques de l’arc, entren en diàleg amb la morbidesa del dibuix que l’envolta. D’aquest diàleg se’n deriven per als espectadors sensacions d’afirmació de les formes irregulars, atzaroses, capricioses i suaus de l’espai central. Són formes que acaronen la vista, retenen la mirada i transmeten a l’esperit sentiments de complaença, acceptació, conformitat, satisfacció i benestar.

Si deixem les formes i ens centrem en l’exploració del contingut, es a dir dels significats que contenen les imatges, podríem dir que l’obra es presenta dividida en quatre plànols successius que li donen una gran profunditat. En primer terme, destacat i separat de la resta de la pintura, es veu una partitura autògrafa, real, d’una composició del P. Martorell. És el motiu principal de la composició, el més proper a l’espectador. Aquesta partitura se situa entre l’espectador i la resta de la pintura, com ho indica l’ombra densa que projecta sobre ella.

El segon terme és ocupat per una musa (Euterpe o Terpsícore) que sosté un violí amb la mà esquerra i l’arc amb la dreta. Fa sonar el violí amb notes agudes, notes de melodia, no d’acompanyament, com explica la posició de l’arc i de la mà esquerre. La imatge de la musa irradia claror, mentre amb una mirada introspectiva i concentrada assaboreix el gaudi que rep de la música que ella i l’orgue fan anar. El seu esguard és serè, com correspon a qui ha deixat, si més no per un moment, el món dels sentits atret per la proximitat de les emocions de l’esperit.

En un tercer terme s’hi veu un esbós de l’orgue monumental de la Basílica de Sant Francesc de Palma, coronat per músics i àngels que toquen i canten, tot simbolitzant la música que per a aquest instrument ha compost amb devoció i delit, al llarg dels anys, el P. Martorell. Malgrat que l’orgue sigui a un tercer terme, la música que se sent a l’interior del quadre és la música de l’orgue. El violí en fa el complement.

En un quart terme es veu una imatge des Colomer. No se sap si és una imatge projectada sobre la tela o una imatge estàtica. Simbolitza Mallorca, la seva cultura, les seves tradicions, el seu paisatge, la seva llengua, la seva gent: és la terra de Martorell, és el nostre país.

Una segona mirada de l’obra permet descobrir-hi que la pintora, joguissera, ha introduït un acudit que trasbalsa el sentit general i directe de la pintura. A la part inferior esquerre ens confessa que el paper sobre el que ha pintat la composició s’ha desenganxat parcialment i s’ha enrotllat en forma d’un con.

D’aquesta manera ens diu que l’obra només conté dos termes reals, el primer ocupat per la partitura musical i el de la pintura que ocupa tota ella un sol pla: el segon terme. Ens diu que, pel que fa al quadre, la pintura és només l’acompanyament de la partitura musical. Ens diu que la pintura tot i la seva bellesa està al servei de l’element central: la partitura, la creació musical. Ens diu que la pintura és fràgil i de fàcil deteriorament, mentre la composició de la partitura és resistent i perdurable. Ens diu que el quadre està fet per exaltar la composició musical, que és el més importat de l’obra, allò on l’espectador ha de cercar el gaudi i el goig que ella, la pintura, ens proposa i exalta.

Encara diu més coses. Però convé que ho deixem aquí, perquè aquesta és la invitació que ens fa ara, ara mateix, el quadre de Trinitat Huertas Rus.

Gràcies.

Basílica de Sant Francesc, 6-X-2008

Sant Francesc d’Inca, 7-XII-2008

Exposicions individuals

1972           Galeria Blanes, Palma

1972           Galería Latina, Palma

1972           Galería Latina, Estocolm

1972           Galería Mouro, Santander

1973           Galería Wilson, Bilbao

1974           Galería Latina, Palma

1974           Galería Vidal Espinosa, Múrcia

1975           Galeria Es Cau, Manacor

1975           Galería Latina, Palma

1976           Círculo 2, Madrid

1976           Galería Artistas Reunidos, Andratx, Mallorca

1976           Casino de Águilas, Múrcia

1976           Galería Zen, Molina de Segura, Múrcia

1977           Cercle de Belles Arts, Palma

1977           Galería Galnova, Madrid

1978           Galería ABA, Múrcia

1978           Galeria d’Art Jaume III, Palma

1979           Galeria Es Cau, Manacor

1979           Galeria Martex, Barcelona

1980           Galeria d’Art Jaume III, Palma

1981           Bennàssar Galeries, Pollença (Mallorca)

1984           Galeria Joaquim Mir, Palma

1989           Galeria Nou Art, Palma

1990           Galeria Monserrat Amèrica, Barcelona

1991           S’Agricola, Manacor

1991           Son Llarg, Estellencs, Mallorca

1994           Cercle de Belles Arts, Palma

1995           Cas Capcer, Llucmajor, Mallorca

2003           Fundació Mathias Kühn, Palma

2003           Fundació Mathias Kühn, Cala d’Or, Mallorca

2005           Rincón del Arte, Granada

2010           Galeria Sampol Sampol, Palma

Exposicions col·lectives

1972           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1972           Exposición Nacional de Arte Contemporáneo,
                   Madrid

1972           XI Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1973           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1973           Concurs Nacional de Pintura 1973, Madrid

1973           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1973           XII Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1974           I Concurso de Pintura Española Contemporánea, Madrid

1974           I Certamen Internacional de Pintura, Sa Nostra, Palma

1974           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1974           XIII Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1974           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1975           II Certamen Internacional de Pintura, Sa Nostra, Palma

1975           XIV Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1975           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1975           Expsició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1976           I Certamen Internacional d’Andratx (Mallorca)

1976           XV Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1976           Premis Calvià 1976, Calvià (Mallorca)

1976           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1977           III Certamen Internacional de Pintura, Sa Nostra, Palma

1977           IV Bienal Internacional de Arte de Marbella (Málaga)

1977           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1977           I Mostra d’Arts Plàstques, Sa Pobla (Mallorca)

1977           XVI Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1977           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura
1978           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1978           XVII Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1980           XIX Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1983           Salon d’Avignon 1983, Avignon, França

1983           Salon Intrernacional d’Evian, Evian, França

1983           Certamen Vila de Santanyí (Mallorca)

1985           Bienal de Pintura de es Illes Balears, Palma

1985           Saló de tardor, Sa Llonja, Palma

1986           Certamen de Pintura de Llucmajor (Mallorca)

1986           Certamen de Pintura i Dibuix Vila de Santanyí

1987           XI Mostra d’Arts Plàstiques, Sa Pobla (Mallorca)

1987           Exposición I Premio de Pintura Ron Bacardí, Málaga

1987           X Certamen de Pintura Eusebio Sempere, Onil (Alacant)

1987           I Concurs de Pintura “El Teatre”, Consell Insular Mallorca
1988           IV Fira Inter. d’Art Modern i Contemporani, València

1991           I Premi de Pintura Fundació Barceló, Palma

1994           5 Rue de Surrealisme, Dusseldorf, Alemanya

2004           Galeria Mathias Kühn, "Grans Creadors", obra gràfica, Palma

2005           IV Edición Feria Española de Arte Contemporáneo, Madrid

2005          “Arte Balear en Madrid”, Centro Puerta de Toledo, Madrid

2005          “5 pintores a la Joaquim Mir”, Exposició itinerant, Lluc, Inca i Palma

Bibliografia:

CORT, núm. 673-674, 1 novembre 1972

PERLAS Y CUEVAS, novembre 1975

DICCIONARIO RÀFOLS, 2,  237

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 7, 66

Gaspar SABATER, "Rus o el triunfo de la sensibilidad", Galeria Galnova, Madrid 1977

GALERIA JAUME III, Catàleg exposició del 15 al 27 de setembre de 1980

Joan OLIVER FUSTER, "Rus", 'Las Artes', Catàleg de pintors, escultors i ceramistes a Mallorca, Basilio Baltasar ediciones, pàg. 240-241, Palma 1990

Virgínia GARRIDO VERD, "Presentación", catàleg exposició Rus a la Galeria Sampol Sampol, Palma 2010

Josep BAUZÀ PIZÀ, "Adéu a Trinidad Huertas Rus i José L. González "Tudanca", Diari de Balears, 26-IX-2011, Palma

Miquel Ramon Font (Puigpunyent, Mallorca, 27 de gener de 1925 – Palma, 5 d’agost de 2011)

Prevere i formador.

Estudia al seminari diocesà de Sant Pere, on és condeixeble de Miquel Moncadas Noguera i Guillem Payeras Bujosa. És ordenat de prevere pel bisbe Joan Hervàs el 27 de juny de 1948, als 23 anys.

És vicari parroquial de Santanyí i, posteriorment, de Sant Magí (Palma). A proposta de Miquel Moncadas, rector del seminari menor, és nomenat superior del seminari (1950-57). El 1957 és designat rector de la parròquia de Crist Rei (Es Viver), que coneix arran dels serveis que hi presta durant els any que resideix al seminari de Son Gibert. Amb motiu de fer els 70 anys, és nomenat capellà del santuari de la Bonanova (Palma). Jubilat (2000), presta serveis de suport en el cementiri de Palma i en el de Bon Sossec (Marratxí). Passa els darrers anys a la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, on mor als 86 anys d’edat. La missa concelebrada en sufragi de la seva ànima, presidida pel bisbe Jesús Murgui, té lloc a la parròquia de Santa Eulàlia (Palma) a les 20 h de l’11 d’agost de 2011.

Senzill, recte, auster, respectuós i dialogant, s’esforça a fer-se entendre i, alhora, a entendre els que el rodegen. És professor del tercer curs de llatí del seminari durant els mesos d'octubre i novembre de 1955. Ocupa temporalment el lloc que deixa vacant Francesc Suárez Yúfera en traslladar-se a la diòcesi de Ciudad Real. Espera i desitja ser confirmat en el càrrec, però el nomenament recau en Joan B. Munar Ramis, aleshores nou canceller secretari del bisbat i rector de la parròquia de Sant Jaume (Palma).

Amb 15 anys vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les seves classes de llatí, que imparteix amb brillantor, seguretat i un molt accentuat sentit pedagògic. Sempre està disposat a repetir amb paciència les explicacions donades i a ampliar-les, si convé.

Miquel Moncadas Noguera (Muro, Mallorca, 19 de setembre de 1921 – Solsona, Catalunya, 5 d’agost de 1989)

Prevere, teòleg i bisbe. Fill de Miquel i Antònia, té dos germans més joves, Antoni i Joan. Estudia el batxillerat i fa la revàlida (1940) amb excel·lents qualificacions. Tot seguit ingressa en el seminari diocesà de Sant Pere, de Mallorca. Rep l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Joan Hervàs en el monastir de Lluc el 1947. És condeixeble de Guillem Payeras Bujosa i Miquel Ramon Font. El 1948 es llicencia en teologia a la Pontifícia Universitat de Salamanca.

Nomenat (1948) rector del seminari menor, ho és durant 8 anys (1948-56), en els quals compta amb el concurs de Guillem Payeras com a director espiritual del centre i Miquel Ramon com a prefecte dels estudiants. Arran del nomenament de Francesc Payeras Mulet com a rector del Seminari, cessa en el càrrec i és nomenat (1956) professor de religió de l’Institut Ramon Llull i de l’Institut Joan Alcover, de Palma. Alhora es nomenat director del Centre de Formació Social de Can Tàpera (1956-68), on es dedica a la predicació d’exercicis espirituals i a la promoció del Moviment Familiar, del qual és consiliari diocesà i viceconsiliari nacional. Alhora impulsa a Mallorca els cursets de Renovació Cristiana, inspirats en el Moviment per un Món Millor, fundat pel P. Ricardo Lombardi, jesuïta, que aleshores tenia la seu a un modern edifici de Castelgandolfo. A més, dirigeix l’oficina diocesana d’informació de l’Església de Mallorca.

Designat (1968) bisbe de Menorca, pren possessió del càrrec el 2-II-1969 i l’ocupa durant 8 anys. Al llarg del seu pontificat a l’illa transforma el santuari de Monte Toro en casa d’espiritualitat i fomenta la formació teològica dels preveres i les religioses. És president de la subcomissió de Pastoral Familiar i president de la comissió de Turisme i Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola.

Traslladat al bisbat de Solsona, pren possessió del càrrec l’1 d’abril del 1977. Coincidint amb la democratització del país, es manifesta ferm partidari de la separació de l’Església i els poders públics. D’altra part, s’aplica a donar compliment a les orientacions del Concili Vaticà II. Cedeix part del Palau Episcopal al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i ubica la seva residència en un pis de l’edifici. Promou la remodelació de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i de l’hospital geriàtric de Solsona. A més, institueix el Consell Diocesà de Pastoral. A la Conferència Episcopal Espanyola manté la presidència de la subcomissió de Pastoral Familiar i a la Conferència Episcopal Catalana és responsable de Pastoral Familiar i Joventut. Destaca com a defensor de la normalització de l’ús de la llengua catalana. Mort a Solsona als 67 anys, descansa a la nau central de la catedral de Solsona.

Vaig tenir motius diversos de relació personal amb Miquel Moncadas. Record que el 1959 vaig demanar al pare autorització per anar a estudiar a Roma. No vaig tenir èxit, perquè ell pensava que em convenia anar-hi més endavant. Aleshores vaig decidir visitar Miquel Moncadas a la seva casa del carrer Tizià, de Palma. Li vaig explicar el cas i li vaig demanar ajut per convèncer el pare. Després de pensar-s’ho uns dies, va acceptar la comesa. Seguint indicacions meves, va demanar el concurs de Joan Rotger Niell, canonge i degà del Capítol de la Seu, persona a la qual el pare professava gran respecte. Els dos visiten el pare en el seu despatx de l‘Administració Principal de Correus i li raonen les coses de manera prou convincent. El pare accepta que me’n vagi a Roma en començar el nou curs (1959/60), que és el que jo desitjava. Record amb gran simpatia i amb emoció el servei que Miquel Moncadas em féu aleshores i la diligència amb la qual em prestà el seu ajut. Quan el 1969 vaig passar a treballar a la sucursal a Palma del Banc Atlàntic, dirigida aleshores per Joan Moncadas, el seu germà, vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo novament.

Bartomeu Barceló Pons (Palma, 14 de maig de 1932 – 10 d’octubre de 2012)

Geògraf, historiador i professor. Nat a Palma, és fill de l’advocat Alfons Barceló i Barceló i Àngela Pons Ramonell. Estudia el batxillerat amb els jesuïtes al col·legi de Monti-sion (Palma). Fa un curs de Ciències Naturals (1949/50) i els dos cursos comuns de Filosofia i Lletres (1950/52) a la Universitat de Barcelona. Passa a la Universitat Complutense (Madrid) per fer els tres cursos de l’especialitat d’història (1952/55). Mentrestant treballa en geografia sota la direcció de Manuel de Terán. El 1955 presenta la tesi de llicenciatura, “Estructura agraria del término municipal de Ocaña (Toledo)”, que obté la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. El 1955/56 amplia estudis de geografia a la Universitat de la Sorbona (París) amb una beca del Col·legi d’Espanya a París. Col·labora amb els professors Pierre Birot i Pierre George. El 1968 obté a la Universitat de Barcelona el grau de doctor amb la tesi “Evolución reciente y estructura actual de la población en las Islas Baleares”, dirigida per Joan Vilà Valentí, que mereix la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari.




Bartomeu Barceló Pons, 2010 ca.


El 1956 comença la tasca docent impartint classes al Colegio Estudio (Madrid). El 1958 es trasllada a Palma, on fa classes a diversos centres de segona ensenyança, com Monti-sion, Sant Francesc, La Immaculada, Sant Felip Neri, Santa Teresa (Marratxí) i La Puresa (Inca). Entre 1963 i 1971 fa classes de geografia del turisme a l’Escola de Turisme de les Balears, ubicada aleshores a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca. El 1963 funda amb Jaume Vidal Alcover l’editorial Daedalus, que publica “Els mallorquins” (1967), de Josep Melià, “Els desbarats” de Llorenç Villalonga i més d’una vintena d’obres. Aquest mateix any participa en la fundació de l’Obra Cultural Balear i és vocal de la Junta Directiva fins al 1968 sota la presidència de Miquel Fortesa Pinya.

És (1967) col·laborador de classes pràctiques, professor agregat interí (1969/71) i professor agregat numerari de geografia (1971/76) de la secció delegada de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. El 1976 guanya per oposició la càtedra de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma (Mallorca) i el 1978 trasllada la càtedra a la Universitat de les Illes Balears (UIB), de nova creació. De 1976 a 1990 és catedràtic amb dedicació plena i de 1990 a 1994 ho és amb dedicació parcial. A la UIB és el primer director del departament de geografia (1981/84), per bé que de manera informal el departament funcionava sota el seu guiatge des del 1968. És degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB. Entre 1980 i 1984 és vicerector d’investigació de la UIB. El 1982 és candidat a rector en unes eleccions que guanya Nadal Batle Nicolau.

Entre 1957 i 1971 treballa a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma. Hi és cap del servei d’estudis i director del butlletí, que assoleix un gran prestigi com a publicació sobre temes d’economia i turisme de Mallorca. El 1964 participa en la fundació de la consultora Servei d’Estudis i Programació Tècnica i Econòmica (SEPTE), de la qual és president executiu. Es dedica bàsicament a la realització per encàrrec d’estudis d’informació, urbanisme, geografia aplicada, demografia i economia, destinats a la informació prèvia dels plans d’ordenació urbanística. Fa la informació dels plans urbanístics de Pollença, Alcúdia, Calvià, Palma, Villacarles i del provincial de les Balears. Compta amb la col·laboració, entre d’altres, dels economistes Carles Gasòliba Böhm, Francesc Quetglas Rosanes, Antoni Campins Colom, Víctor Garau Jaulin du Seutre, Miquel Alenyà Fuster, Josep M. Muntaner Pascual i altres. Compta també amb el suport com a soci de Pere Costa i l’assistència de Guillem Frontera Pascual, Fina Casals i altres.

D’altra part, és col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i de la Història de Mallorca coordinada per Josep Mascaró Passarius. És director executiu de l’obra que Caixa de Balears publica amb motiu del seu centenari sota el títol “Cent anys d’història de les Balears” i és coautor, amb Pere Carlos i Miquel Alenyà, del capítol dedicat a “Evolució econòmica”. Imparteix conferències, publica nombrosos articles a revistes i publica diverses obres, entre les quals sobresurten “El segle XIX a Mallorca” (1964), “Les Illes Balears”(1969) i “Evolució recent i estructura actual de la població de les Illes Balears” (1970). El 1970 guanya el Premi Ciutat de Palma d’investigació. Del 1991 al 2002 és membre de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i a partir del 2002 n’és membre emèrit. El 8 de setembre de 1998 rep el premi Gabriel Alomar, del Consell Insular de Mallorca, pels seus treballs relacionats amb l’urbanisme. El 2000 és elegit president d’honor de l’Associació de Geògrafs de les Illes Balears (AGIB). El 2002 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i rep la medalla de plata de l’UIB. El 2009 és distingit amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.

En vida rep dos homenatges rellevants. El 22 de maig de 1988 l’hamenatgen els historiadors assistents al curs “10 anys d’Història Econòmica”, dirigit per Carles Manera Erbina. El 2010 és objecte d’un homenatge consistent en la publicació d’un llibre de gairebé mil pàgines titulat “Homenatge a Bartomeu Barceló Pons, geògraf”, editat per Lleonard Muntaner, que el 14 de desembre de 2010 és presentat al saló d’actes del Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma. El llibre recull articles de deixebles, amics, companys i col·laboradors, entre els quals es compten Guillem Frontera Pascual, Joan Nadal Cañellas, Onofre Rullan Salamanca, Rosa Vallès Costa, Joan Vilà Valentí, Camilo J. Cela Conde, Josep A. Alcover, Josep Juan Vidal, Gabriel Llompart Moragues, Josep Massot i Muntaner, Andreu Muntaner Darder, Guillem Rosselló Bordoy, Vicenç M. Rosselló Verger, Angustí Jansà Clar, Luis Berbiela Mingot, Carles Manera Erbina, Antoni Martínez Taberner, Joan Mayol Serra, etc. Amb motiu del seu traspàs fan pública manifestació de condol el Govern de les Illes Balears, la rectora de la Universitat (UIB) i l’Obra Cultural Balear.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Tomeu i treballar amb ell tot just quan vaig acabar la carrera d’Econòmiques. El 28 de juny del 1967 em vaig examinar de la darrera assignatura de cinquè curs i l’1 de juliol m’incorporo a SEPTE per treballar-hi a mitja jornada fins que a partir del setembre pas a fer la jornada completa. En aquells moments els treballs en curs són els referents a la recollida i processament de la informació prèvia per a la Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de l’Ajuntament de Calvià. Poc després s’afegeixen les tasques relacionades amb la informació prèvia a la redacció del Pla General d’Ordenació de les Balears i tot seguit la de la Revisió del Pla d’Ordenació Urbana de Palma. A final del gener del 1968 vaig haver d’interrompre la col·laboració arran de la meva incorporació al servei miliar com a recluta. Tot i això, en representació de SEPTE a l’estiu vaig viatjar a Còrdova per assistir a unes jornades d’economia regional a les quals vaig conèixer Xosé Manuel Beiras Torrado, Ángel Rojo Duque i altres. Durant el temps que va durar la meva col·laboració amb SEPTE em demana per al butlletí de la Cambra de Comerç, que ell dirigeix, diversos articles sobre l’economia de les Balears.

El 28 d’agost de 1967, festivitat de Sant Bartomeu, em convida a berenar a casa seva. Allà em presenta l’esposa, Mentxu, i saludo els seus fills encara petits. Aleshores viu a la plaça Quadrado, a un edifici que té parets mitgeres amb l’esplèndida casa modernista coneguda com a Can Barceló, aixecada pel seu avi amb guarniments de ceràmica de la Roqueta. A la seva casa em trobo amb Pere Costa, Guillem Frontera, Josep Melià, Albert Quintana, altres convidats i, sobretot, amb una tertúlia força animada i alhora crítica, irònica, divertida i democràtica. El 4 de novembre de 1967 vaig amb Tomeu Barceló i Pere Costa a la cerimònia d’inauguració oficial dels polígons d’ASIMA. Té lloc al Polígon Industrial de Son Castelló, amb l’assistència del ministre José Solís Ruiz, del governador civil Plàcido Álvarez Buylla i del batlle de Palma. Uns dies més tard hi tornem en companyia de Manel Ribas Piera, l’arquitecte encarregat poc abans de la redacció de la Revisió del Pla General d’Ordenació de Palma. Quan pas per l’avinguda Asima, encara record la imatge d’un polígon sense cap edificació, però amb tots els mitjans urbanístics (pluvials, clavegueram, voravies, avinguda central, carrers adjacents, faroles, il·luminació, etc.) enllestits i deixats a punt per ser usats a ple rendiment. De fet el polígon nova reeixir fins el 1978.

Uns anys més tard, el 1981, em comana, amb gairebé un any d’anticipació, l’elaboració de la part corresponent als anys 1964-1980 de l’article sobre l’evolució econòmica de les Balears, que ell, Pere Carlos Arnáiz i jo redactem per a l’obra “Cent anys d’història de les Balears”, commemorativa del centenari de Caixa de Balears “Sa Nostra”. Record amb especial simpatia el dia que ell i Pere Costa em varen convidar a celebrar el premi extraordinari que havia guanyat per oposició poc abans, el mateix novembre de 1967, amb un dinar al restaurant Portitxol (Palma). Dinarem de caldereta de peix i d’un excel·lent plat de llom amb esclata-sangs, tot regat amb vi blanc i negre de Rioja, segons les instruccions donades pel propi Tomeu al Sr. Bujosa, propietari de l’establiment. Aquell dia de novembre del 1967 vaig descobrir dos trets de la personalitat d’en Tomeu que encara desconeixia: la seva afecció a la bona taula i la preferència que sent per fer anar la xerrada amb els amics.


Bibliografia:

Onofre RULLAN, Joan MAYOL, Lleonard MUNTANER, “Homenatge a Bartomeu Barceló Pons, geògraf”, Lleonard Muntaner editor, Palma 2010.

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, "Barceló Pons, Bartomeu"", v. 3, pàg. 192, Barcelona 1971.

ENCICLOPÈDIA D'EIVISSA I FORMENTERA, "Barceló Pons, Bartomeu", Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Eivissa 1975.

Antoni MARIMON, “Barceló Pons, Bartomeu”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, v. 2, pàg. 16, i v. 23, pàg. 47, Palma 1993.

 Jesús GARCIA MARÍN, “Recuerdo del Dr. Barceló”, Última Hora, 11-X-2012, pàg. 20.

Guillem FRONTERA, “Doctor Barceló i Pons”, Diari de Balears, 11-X, 2012, pàg. 24.

Ben VICKERS, "Els que estudien la nostra història", 'Balears Cultural', Diari de Balears, 14-VI-1998, pàg. I i II.

Guillem ROSSELLÓ BORDOY, "Comiat a un amic que se'n va per no tornar", Diari de Balears, p. 16, 16-X-2012.