Centenari de Ricard Anckermann (2008)

El 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. La seva vàlua com a pintor i la transcendència que va tenir el seu mestratge, fan obligat recordar-lo en el centenari del seu traspàs, com ho ha fet recentment la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.

Anckermann era nét de Karl Angermann, de Leipzig (Alemanya), mestre armer del regiment suís de Yam, que el 1796 és destinat a Mallorca. Aquí es casa (1797) amb Joana Maria Font Miserol. Del matrimoni neix un fill, Jordi Angermann, mestre armer del Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor. Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i amplia coneixements (1862-65) amb Faust Morell Orlandis (1821-1880). Als 24 anys rep el primer encàrrec important. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada, li encarrega tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats: Dalmau II, Dalmau III i Albertí Dameto. També és d’aquesta època el Ramon Llull de gran format que fa per a l’Ajuntament de Palma.

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868 i és elegit regidor de Palma. Pren possessió del càrrec el gener (1869) i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i se’n va a Paris. De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural” de l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts. Poc després Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir.

Entre 1882 i 1884 treballa en la decoració de la sala de ball del Cercle Mallorquí, actualment sala de l’hemicicle del Parlament. Dirigeix els treballs i fa 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central, representa el paradís de la bellesa, el bé, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat. Aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca del seu temps. La seva posició li permet triar els encàrrecs que més li interessen i fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions. Fa una gran tela per al Paranimf de la Universitat de Barcelona, pinta (1886) “El davallament de la Creu” per a la Seu i per concurs guanya l’encàrrec del Cercle Mallorquí per fer l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme i moviment. En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust i fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

En els primers anys del segle XX, la presència a Mallorca de William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de l’illa amb les noves tendències plàstiques post-impressionistes, simbolistes i modernistes. Anckermann, d’esperit obert i lúcid, fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta i adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols la decoració del menjador de Son Vida. Són 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista prescindeix aquí d’elements simbòlics. El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents a partir d’elements quotidians. A finals del 1906 es presenta al concurs del Restaurant Alhambra per adquirir quatre teles de tema àrab. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.

Des el punt de vista pictòric Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició. La seva característica més destacada és l’eclecticisme. La seva producció abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva envejable panfilia el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respecta els valors de l’Acadèmia de San Fernando. Les obres demostren que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. La tela que dedicada a Mercuri (“Mercuri contemporani”, 1876), recull la llarga tradició del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un plaent context quotidià.

També fa ús d’altres llenguatges plàstics. A la tela “Porta àrab” (1876), es veu com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, la orientalista. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i fermalls de vidre, metall i bijuteria, representacions de runes, relleus detallats de les edificacions, policromies dels arabescos i altres elements, li permeten de crear un món imaginari que dóna aixopluc a escenes que respiren erotisme i voluptuositat.

És important la sèrie que fa d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular, o “Dama llegint” (1887), excel•lent tela de format reduït. La tècnica que usa en aquests casos és similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplica veladures en àmplies zones de l’obra, que treballa en general amb pintura diluïda i limita els empasts a les zones il•luminades.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’agrada d’experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Aquests havien mostrat canvis primerencs, a partir del 1873, amb temes pintats a l’aire lliure, per bé que en aquesta temàtica manté una tècnica fidel als principis acadèmics. A partir del 1895 el seu interès per les aportacions del corrent modernista es manifesta en els seus treballs, amb el Molinar com a motiu principal.