lunes, 19 de agosto de 2013

Joan O’Neille Rossinyol (Palma, Mallorca, 13 d’octubre de 1828 – 17 d’abril de 1907)

Pintor, escriptor, polític i professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. D’ascendència aristocràtica irlandesa (1), és fill de Félix O’Neille Gual i de Maria Antònia Rossinyol Montaner. De formació bàsicament autodidacta, consta que el 1851 assisteix durant un mes a l’acadèmia de pintura i dibuix d’Agustí Buades Frau (1804-1871). Abans, sobre el 1848, havia iniciat probablement l’estudi del dibuix i la pintura sota el guiatge de Salvador Torres (1799-1882) i Bartomeu Sureda (1769-1851).

El 1855, als 27 anys, realitza a l’aquarel·la els primers paisatges i a partir de 1859 treballa la pintura a l’oli. El 1860 inicia l’activitat expositiva: participa a l’Exposició Industrial organitzada per la Diputació Provincial de les Balears amb motiu de la visita oficial d’Isabel II a Palma. El 1874, el pintor Aureliano de Beruete, deixeble de Carlos de Haes, visita l’illa convidat per Joan O’Neille. El gener de 1877 torna acompanyat de Carlos de Haes. Les visites deixen en O’Neille un fort impacte a favor del realisme i una manifesta preferència per la representació de llocs de muntanya desolats, espaiosos, amb escassa vegetació i d’aspecte monumental.

El 1876 participa en la fundació del Foment de la Pintura i l’Escultura, del que és elegit secretari. A partir d’aleshores esdevé un dels principals animadors de les exposicions de la nova entitat.

Pinta a Mallorca: Pollença, Alcúdia, Palma, Andratx, Lloseta, Sineu, s’Aranjassa, Binissalem, Bendinat i Galatzó (Calvià), Alaró, s’Arenal, etc. Sembla que també pinta a Madrid i Barcelona, com ho podrien indicar les obres El Escorial (1865), Primeres neus al Guadarrama (1892) i Plana del Llobregat des de Sant Gervasi (1892). Treballa sobretot el paisatge, però també realitza algunes marines (Paisatge costaner, 1865 ca. i Cap Andritxol, 1900 ca.), alguns retrats i quadres de gènere, com els dos que presenta a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1884 i altres que tramet a Exposicions Nacionals posteriors. Així ho fa perquè creu que amb paisatges la seva participació passa inadvertida i no obté ni premis ni reconeixements. Més endavant obté amb paisatges dues mencions honorífiques (1895 i 1897). Prefereix els formats petits, si bé en casos puntuals fa obres grans o, fins i tot, molt grans, com l’oli sobre tela Estany amb figures (1895), de 125 x 228,5 cm. Usa gairebé sempre els suport de tela, taula i paper. Té bona mà per a l’aquarel·la i les fa amb relativa facilitat. També fa dibuixos i aiguades.

El detallisme minuciós de la seva pintura posa de manifest l’hàbit de prendre notes del natural com a referències per traslladar, després, els temes a la tela o a la taula en el taller.

L’anàlisi de l’obra de Joan O’Neille permet distingir-hi vàries etapes o èpoques, que en una primera aproximació es podrien definir de la manera següent.

Primera etapa. L’aprenentatge (1855-1873)
Abasta els primers anys dels treballs a l’aquarel·la i a l’oli que fa d’acord amb una concepció de la pintura de base romàntica i academicista, molt atenta als fenòmens meteorològics, com s’esdevé en Un dia ventós (1860 ca) (2). És aquesta una etapa d’aprenentatge i de proves, en la que l’artista produeix poc, observa el que han fet i fan els altres pintors, sobretot els que més respecta, i tracta, sense precipitacions i sense interrupcions, d’aconseguir el domini de les tècniques que li interessen.

Si bé les primeres obres acusen la influència del romanticisme i del classicisme acadèmic, el pas de l’aquarel·la a l’oli propicia l’adopció de solucions acostades al naturalisme, que es veuen reforçades amb la pràctica, en companyia d’Antoni Ribas i Ricard Anckermann, de la pintura a l’aire lliure (pleinairisme). Aquests anys compatibilitza sense problemes la pintura amb la dedicació a escriure, el seu segon centre d’interès. L’etapa acaba amb la primera visita a Mallorca del pintor i crític de pintura Aureliano de Beruete, deixeble i amic de Carlos de Haes.

 Segona etapa. La influència de Carlos de Haes (1873-1884)
Coneix l’obra de Carlos de Haes, per qui sent una gran admiració. Coincideixen en la passió que senten per la pintura de paisatge i en la necessitat de resoldre problemes tècnics i conceptuals similars. Aureliano de Beruete (1845-1912), pintor, historiador i crític d’art, seguidor de Carlos de Haes (1826-1898), visita Mallorca la primavera de 1874 (3), convidat per Joan O’Neille. L’experiència és positiva per als dos pintors, ja que tres anys després (gener de 1877) Beruete torna a Mallorca acompanyat, aquesta vegada, de Carlos de Haes. Visiten amb Joan O’Neille paratges pintorescos, prenen notes del natural i canvien impressions sobre pintura i sobre altres qüestions. Possiblement els acompanyen en les seves excursions els joves pintors Ricard Anckermann (1842-1907) i Antoni Ribas (1845-1911) (4).

Joan O’Neille, arran de la visita de Beruete i Carlos de Haes, incrementa el ritme de producció de pintura i manifesta una preferència notable pels paisatges d’alta muntanya i pels paratges solitaris, gairebé desolats, sovint inaccessibles i oblidats. S’agrada d’exaltar l’espectacularitat dels indrets i la immensitat de les perspectives.

El pintor domina progressivament les tècniques de la pintura i del dibuix. Alhora incrementa la seguretat amb què treballa, passa gust de fer-ho i tendeix a dedicar cada vegada més temps a la pintura en detriment de la seva vocació literària. Són d’aquesta època les teles Paisatge de muntanya (1875), Roques de muntanya (1876), El puig de Galatzó (1876) i Ondada de la Serra de Mallorca (1880).

Juan O Neille - Paisaje Del Puig De Galatzó, Mallorca
Joan O'Neille Rossinyol, El puig de Galatzó, oli/tela, 1876

Tercera etapa. La idealització del paisatge (1885-1904)
A partir de mitjan dècada dels anys 80 del segle XIX (1885 ca.), passa llargues temporades a Pollença, fet que es reflecteix en la reiteració dels temes d’Alcúdia, Pollença, Port de Pollença, s’Albufera, la Vall de Sant Vicenç, Castell del Rei, etc.

S’acosta progressivament a posicions pròpies d’un naturalisme idealitzat, de factura academicista i de paleta curta de color, amb predomini dels ocres, marrons i daurats. Això no obstant, hi ha algunes obres en les que demostra dominar un colorisme variat i alegre com el d’Anckermann i Ribas. En aquest respecte podem citar el conjunt format per l’oli sobre taula titulat Fons de la badia de Pollença, datat el 1898; l’aquarel·la que titula Badia de Pollença amb s’Albufera, que data el 1899; la versió de mides superiors (45 x 82,5 cm) que titula Badies de Pollença i Alcúdia, que data el 23 de juliol de 1903 i l’oli no documentat encara, posat a la venda recentment, que reprodueix pràcticament la mateixa imatge de les obres esmentades i està realitzat a l’oli amb una paleta inusualment colorista.

El pintor se sent segur amb els pinzells i treballa a plaer. Fa una producció abundant, a la que dedica atenció, hores de treball i desitjos de perfecció. En aquest marc, la seva pintura adquireix un to nou que l’acosta a la idealització de la realitat. Les seves teles i les seves taules tendeixen a exaltar la realitat, a elevar-la i fer-la més colpidora i més atractiva visualment. La presenta guarnida d’elements que la situen prop d’allò que seria l’ideal d’acord amb els seus cànons de bellesa. Les formes es fan irreals, els colors adquireixen matisos allunyats del que imposa l’objectivitat, els contrastos incorporen elements d’aires superiors als naturals. O’Neille s’agrada de divinitzar la realitat en un procés creixent d’admiració i d’idolatria o devoció panteista.

Augmenta la producció de pintura, que en part posa en circulació a través de les subhastes que es fan al Foment de la Pintura i en part conserva a casa seva. També atén encàrrecs de particulars i d’institucions. Les estades abundants que fa a partir de 1885 a Pollença focalitzen la seva atenció en el paisatge de la zona nord de Mallorca i en part fan que cada vegada tendeixi a treballar més en el seu taller a partir d’apunts i notes anteriors i de dibuixos i aquarel·les que conserva a l’estudi.

Pertanyen a aquesta època les obres Badia de Palma (1889), Torrent entre muntanyes (1891), Paisatge de plana pedregosa (1892) i Comellar de muntanya (1893). Són obres corresponents a les estades a Pollença Bosc d’en Serra. Pollença (1886), Aus a s’Albufera (1900), La vall de Sant Vicenç. Pollença (1901) i Badies de Pollença i Alcúdia (26-VII-1903), un dels seus darrers olis.

Darrera etapa. Problemes de visió i atrosi (1904-1907)
A partir de 1904 redueix el ritme de treball a causa de problemes de visió i d’artrosi. Aquests darrers anys (1904-1907) fa preferentment aquarel·les de Pollença. Dificultats de visió i molèsties de l’artrosi li impedeixen mantenir el ritme de treball d’anys anteriors. Deixa de banda els olis i es dedica, no sense problemes, a l’aquarel·la. Manté els vells afanys de correcció i perfecció, però la manca de salut no li permet treballar còmodament. Malgrat tot, continua treballant, si més no per entretenir-se i oblidar els problemes financers que aleshores l’ofeguen. Són obres d’aquests anys les aquarel·les sobre paper que titula Puig de Pollença (1906) i Paisatge de Pollença (1906).

A més de pintar, es dedica a escriure. Publica un recull de poemes (“Poesias”, Madrid, 1853). Col·labora amb narracions curtes i amb articles diversos als Almanaques de las Islas Baleares dels anys 1878 a 1885. També col·labora amb la Revista Balear amb articles d’historiografia artística. Posteriorment, publica articles a la revista Museo Balear (1875-1888). També publica articles a la premsa diària. A la darrera dècada del segle XIX escriu algunes obres de teatre, com La gitana. Es relaciona amb els escriptors mallorquins de la Renaixença i participa a les vetllades literàries de la casa de Josep Lluís Pons i Gallarza. Amb els poetes de l’illa participa a l’homenatge que l’arxiduc Lluís Salvador dedica a Ramon Llull a Miramar. Publica (1872) dues notes biogràfiques referides als pintors Guillem Mesquida i Gabriel Femenia (5). Escriu el Tratado de paisaje (1862), un dels primers compendis de regles i instruccions per facilitar la pràctica de de la pintura de paisatge. Publica alguns discursos que havia llegit a l’Acadèmia de Belles Arts: Consideraciones respeto a la relación que debe existir entre las Academias de Bellas Artes y las Escuelas Especiales (1886), Memoria sobre las atribuciones de las Academias de Bellas Artes (1894) i altres.

Exerceix la docència com a professor de l’assignatura “Teoria i història de les Belles Arts” a partir de 1886, quan es crea l’assignatura. Imparteix conferències al Cercle Catòlic, Cercle Mallorquí, Ateneu Balear i altres tribunes sobre temes artístics. De ideologia ultraconservadora i militant del partit carlí, es dedica a la política activa. L’octubre de 1856, acabat el Bienni Progressista (6), és nomenat regidor de l’Ajuntament de Palma i el 1858 és elegit per al càrrec, que ocupa fins al 1860. El 1869, entre gener i març, és director del diari carlí La Almudaina. Abans i després exerceix com a militant d’idees ultraconservadores del partit carlí.

Ocupa càrrecs de rellevància social, que li atorguen notorietat i anomenada. És secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, vocal de la Comissió de Monuments, de la que n’és vicepresident durant tres anys (1896-1898) i president de la Secció de Belles Arts del primer Ateneu Balear. Presideix interinament el Foment de la Pintura i l’Escultura (1900-1904). És nomenat oficial de l’Acadèmia de França arran dels seus treballs amb relació a la celebració del centenari de l’astrònom François Aragon (1786-1853) i les observacions que va fer des de la Mola de s’Esclop a Mallorca. És nomenat cavaller de l’Ordre de Calatrava.

Les seves opinions contràries a les actituds renovadores de la pintura el porten a mantenir, en nom del Foment de la Pintura i l’Escultura, una polèmica agre i llarga amb el crític Miguel Sarmiento sobre l’obra d’Antoni Gelabert. El fet de parlar en nom del Foment, del que era president en funcions, causa una profunda divisió dins la societat i el seu afebliment davant l’opinió pública, sobretot davant els que s’havien manifestat de paraula o amb articles a la premsa a favor de les opinions de Sarmiento. El 1904 el Foment s’ha de fusionar amb el Saló Beethoven per crear una nova societat, el Cercle de Belles Arts (7).

Manté unes relacions de respecte, admiració i bona amistat amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas, més joves que ell. Amb motiu de la defunció del primer, publica a La Almudaina un extens i emotiu escrit necrològic (8). Els darrers anys de vida es veu obligat a suportar una situació econòmica molt precària, fet que l’obliga a demanar ajuts econòmics als seus amics. Abans s’havia vist obligat a malvendre les finques rústiques de Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut).

El mes d’abril de 1907, mor als 78 anys, poques setmanes després del traspàs (9-III-1907) de Ricard Anckermann. La gran contribució de J. O’Neille a la pintura consisteix en l’impuls durador que dóna a Mallorca a la pintura de paisatge i l’animació que mobilitza a l’entorn del gènere.

El desembre de 1989, l’exposició Fons de la col·lecció de la Caixa de Balears ‘Sa Nostra’ que es presenta al Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’ amb motiu de la seva inauguració inclou vàries obres del pintor. El 1972 una obra seva fa part de l’exposició Pintores mallorquines del siglo XIX, que presenta la Galeria Dera (Palma). El 1973 es fa la primera mostra retrospectiva de la seva obra a la seu de la Llibreria Tous. El 1993, l’exposició 100 anys, 100 pintors, organitzada pel Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca, inclou una obra seva i una breu nota biogràfica. El 1993, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ obsequia el director general Carles Blanes Nouviles amb motiu de la seva jubilació amb una tela del pintor. El 1994 l’Ajuntament de Palma li dedica una exposició antològica a Ses Voltes i edita un catàleg que inclou una reedició del Tratado de paisaje. El 1996 l’assaig La pintura i moderna a Mallorca 1830-1970 destaca l’aportació del pintor a la pintura de paisatge a Mallorca. El 2007, amb motiu del centenari de la mort del pintor i de Ricard Anckermann, la lliçó inaugural del curs 2007-2008 de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears es dedica a l’anàlisi de l’obra dels dos pintors. El 2012 l’exposició de Sa Nostra 100 anys de pintura a les Balears que es mostra, successivament, al Centre de Cultura de Palma, al Museu de Menorca i a la Sala de Cultura d’Eivissa, inclou una referència a la seva pintura i una de les seves obres.

Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca, Museu del Monestir de Lluc, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Fundació Bartomeu March, Els Calderers, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades de les illes.



Bibliografía

Miquel ALENYÀ, “Centenari de la mort de Ricard Anckermann i Joan O’Neille”, Lliçó inaugural curs 2007-2008, Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, Palma 2007 (www.miquelcinema.blogspot.com).

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, pàg. 12, Ajuntament de Palma ed., Palma, 1996.

Josep M. PARDO, “O’Neille Rosiñol, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385-392, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1994, “Joan O’Neille 1828-1907”, Exposició a Ses Voltes, novembre de 1994 – gener de 1995, Ajuntament de Palma ed., Palma, 1994.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors, 1893-1993”, Exposició a sa Llonja i a la Sala Guillem Mesquida, maig-juny de 1993, pàg. 21 i 146, Palma, 1993.

Bernat BENNÀSSAR COLL, “Per una lectura de l’obra pictòrica de Joan O’Neille”, Catàleg-1994, pàg. 11-20.

Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, ‘Fons de la col·lecció de la Caixa de Balears’, Obra Social de Sa Nostra ed., Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Juan O’Neille”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 38-40, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Catalina CANTARELLAS, “Una aproximación a la pintura mallorquina del siglo XIX y a su entorno”, BSAL, XXXVII, pàg. 621-642, Palma, 1980.

Jeroni JUAN TOUS, “Don Juan O’Neille y la pintura mallorquina”, BSAL, XXXIV, pàg. 64-70, Palma, 1973.

GEM, 12, 91-92.


Notes

(1) Cf. Pardo-1996, pàg. 385.

(2) Vegeu la il·lustració de Pardo-1996, pàg. 386.

(3) Cf. Alenyyà-1996, pàg. 14.

(4) Cf. Alenyà-1996, pàg. 14-15.

(5) Joan O’Neille, “Biografias de los pintores palmesasnos Guillermo Mesquida i Gabriel Femenia”, Revista Balear, Palma, 1872.

(6) Bienni Progressista és el període del regnat d’Isabel II comprès entre juliol de 1854 i juliol de 1856.

(7) Cf. Alenyà-1996, pàg. 22.

(8) Joan O’Neille, “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma.


Exposicions
(Relació no completa)

1860     Exposició Industrial, Diputació provincial de Balears, Palma.
1862     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1864     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1866     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1876     Exposició Inaugural, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1878     Exposició Universal de París, París
1884     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
             Sala Parés, Barcelona
1891     Exposició Nacional de Belles Arts, Barcelona
1892     Exposició d’Indústries Artístiques de Barcelona
1895     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1897     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

Nota.- Participa en nombroses exposicions del Foment de la Pintura i l’Escultura


Premis i guardons

1860     Medalla de plata, Exposició Industrial, Diputació Provincial de les Balears
1892     Medalla d’or, Exposició d’Indústries Artístiques, Barcelona
1895     Menció honorífica, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1897     Menció honorifica, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid