viernes, 31 de mayo de 2013

Joan A. Pla Garcia (Felanitx, Mallorca, 22 de desembre de 1934 - Palma, 29 de juny de 2016)

Escriptor, periodista i dibuixant. Fill de Joan Pla Balbastre, professor de dibuix, i de Josefa Garcia Martínez, mestra d’escola, fa els estudis primaris a València i hi comença el batxillerat, que continua a l’institut de Felanitx (cinquè i sisè) (1950-1951 i 1951-1952) i finalitza (setè i examen d’estat) a l’institut Ramon Llull (Palma) (1952-1953). Acabat el batxillerat, marxa amb el pare a Santiago de Xile, on es matricula a la Facultat de Medicina i, alhora, treballa en tasques de restauració de quadres, mobles artístics i antiguitats. Després de la mort sobtada del pare (als 48 anys), torna a Mallorca (1955) per cursar estudis d’humanitats, filosofia i teologia al Seminari de Sant Pere (Palma). Entre 1957 i 1960 és membre del Pontifici Col·legi Major de Nostra Senyora de la Sapiència (Palma). El 1960-1961 segueix els estudis de teologia a la Pontifícia Universitat de Salamanca. Es llicencia (1963) en filosofia i lletres a la Universitat Complutense (Madrid).

Com a escriptor publica novel·la, biografia, assaig i cròniques. És autor de les novel·les “Tiempo en un reloj de arena” (19657), “Hora de muertes” (1970), “Maremagnum” (1972), “Morts de cara al sol” (1986) i “Llum de l’Est” (1999). Amb la novel·la "Hora de muertes" guanya el premi Ramiro Calle i amb "Maremagnum" el premi Águilas. Amb "Llum de l'Est" és finalista del premi Ramon Llull, de l'editorial Planeta. Escriu les biografies “Manuel Benítez , el cordobés” (1972), “Luis Miguel Dominguín” (1972), “Gabriel Barceló, semblanza de un líder” (1993) i “Miquel Nigorra: arrels, branques i fruits” (2003). Escriu els llibres de cròniques “Vint anys d’angelots” (1997), “Las Orlas, memoria de un tiempo feliz” (1989) i “Relojería Alemana, toda una institución” (2005). Dins l’àmbit de l’assaig i l’anàlisi crítica escriu “Daniel Codorniu, humanización del arte”.

Com a periodista treballa a RTVE, per a la que escriu guions de la sèrie “Semblanzas de un personaje” i és col·laborador de redacció del programa “Fantástico” (1978-1980), que realitza Fernando Navarrete i presenta José M. Iñigo. Duu la crítica teatral i és reporter del diari SP (1966-1968), redactor de Nuevo Diario (1968-1969) i des del 1969 és reporter i columnista del diari Pueblo (Madrid), que l’envia com a corresponsal a Rabat i a la “Marxa verda” (1975) i a Lisboa durant els primers 15 mesos (1974-1975) de la“Revolució dels clavells”. És redactor del diari Baleares (1976-1978 i 1982-1995). Entre 1978 i 1981 és cronista parlamentari, director adjunt i director del diari El Imparcial. El 1982 torna a Mallorca, treballa un temps per al Diario de Mallorca (1981) i, tot seguit, s’incorpora a El Día de Baleares. El 1982 torna al diari Baleares,  on treballa fins que aquest mitjà es converteix (1995) en el Diari de Balears, primer diari que es publica a les illes en llengua catalana, pel al que treballa fins al 2001. El 1987 funda i dirigeix el setmanari El Quid d’informació general de Calvià (Mallorca). És col·laborador de El Mundo. El Día de Baleares del 2001 ençà. Ha publicat col·laboracions a El Tiempo (Bogotà) i Interviu (Madrid). Durant un temps és (1997-1998) cap de comunicació de la Fundació Kovacs (Palma). El 2004 fa el pregó de Setmana Santa de Felanitx.

Pel que fa a docència, és professor del Col·legi Lluís Vives (Palma) i de l’Institut Eduardo Torroja (del CSIC) (Madrid). Amb relació amb la publicitat, és redactor publicitari de Lintas (Unilever) (Madrid) i cap de publicitat de Sherwin Williams (1966-1967).

Com a dibuixant crea (1977), mentre és redactor del diari Baleares, els “angelots d’en Pla”, que il·lustren i acompanyen els seus articles. La vinyeta “El Puput” neix amb el primer número de El Día de Baleares i la titulada “Puput i angelots” s’inicia (2001) a El Mundo. El Día de Baleares i s’hi manté d’aleshores ençà.. Realitza exposicions individuals dels seus dibuixos i d’algunes pintures a Madrid (1967), Rabat (1973), Oviedo (1962), Felanitx (1992) i Palma (1994).

Escriu la seva biografia Jaume Santandreu Sureda, que titula “Joan Pla i Garcia, vist per a sentència”. Té una entrada a la GEM i una altra al “Qui és qui a Mallorca”. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Han estat grans amics seus Vicenç Jasso, Jaume Santandreu, Bartomeu Fortesa, Jeroni Fito, Antoni Soto, Marià Cortès, etc. Professa gran respecte i afecte a Mn. Joan Capó Bosch i a Mn. Miquel Moncadas Noguera. El 1951 participa com a professor en el curset de cristiandat que es fa per a alumnes de sisè i setè de l'IES Ramon Llull. Aviat esdevé un dels primers dirigents del moviment dels cursets i és citat com a tal per Francesc Fortesa Pujol en el llibre “Historia y memoria de los Cursillos”. Casat (16-III-1963) amb Dolores Martín Fito, és pare de tres fills (Joan Manel, Òscar i Cèsar) i avi de dues nétes (Irene i Laia).


Bibliografia

AA.DD., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca ed., pàg. 419, Palma 1999

GEM, 13, 169

Jaume SANTANDREU, “Joan Pla i Garcia, vist per a sentència”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2000

Joan PLA GARCIA, “Dotze respostes a Antoni Bennàssar”, Modèlics i modelicons, múm. 29, pàg. 19-27, Palma, maig, 2012.

martes, 28 de mayo de 2013

Els primers dirigents dels Cursets de Cristiandat

Eduard Bonnín Aguiló
Josep Ferragut Pou
Antoni Ruiz
Guillem Estarellas Nadal
Josep Seguí
Bartomeu Riutort
Joan Mir
Onofre Arbona
Antoni Salvà
Miquel Fiol
Jeroni Salleras
Vicenç Bonet
Bernat Ribas
Antoni Frau
Faust Morell
Miquel Mulet
Pascual Moragón
Mn. Sebastià Gayà Riera
Andreu Rullan
Mn. Joan Capó Bosch
Mn Guillem Payeras Bujosa
Mn. Jaume Daviu Romaguera
Critóbal Almendro del Viejo
Mn. Sebastià Jaume Adrover
Mn. Francesc Suárez Yúfera
Vicenç Bonnín
Joan Moncadas Noguera
Miquel Oliver Trobat
Ramon Rosselló
Gabriel Moranta
Joan Pla Garcia
Josep Lluís Pla Garcia
Ventura Rubí Servera
Josep Ramon Femenias
Eladi Sánchez
Mn. Jaume Capó Bosch
Pere Servera
Antoni Darder
Mn. Miquel Fernández Bosch
Joan Coll Huguet


Font: “Historia y memoria de los Cursillos”, Francisco Forteza Pujol, edició digital


Guillem Estarellas Nadal (Bunyola, Mallorca, 26 de desembre de 1921 – Palma, 25 de maig de 2013)

Fill del folklorista Andreu Estarellas Pascual i de Maria Nadal, estudia el batxiller al col·legi dels Teatins. Obté el títol de mestre d’escola (1941) i es llicencia a la Universitat de València (1946) en Física i Química.

Entre 1940 i 1941 col·labora amb el pare en la recollida de cançons populars de Mallorca. Fa classes de Física i Química i de Matemàtiques al col·legi de les monges del Pont d’Inca, a l’Institut “Ramon Llull” (Palma) i als col·legis de Sant Lluís Gonzaga i Sant Francesc. Participa en la creació de centres docents com el de Sant Francesc (1950) i el Lluís Vives (1960). Per oposició guanya (1948) una plaça de metereòleg, que exerceix a l’aeroport de Son Bonet i, posteriorment, al de Son Sant Joan. A més, fa classes particulars de matemàtiques a casa seva. Per als seus freqüents desplaçaments fa ús aleshores d’una moto “Lube”.

Funda els centres escolars CIDE (1966), Liceu Balear (1980), Aula Balear (1981) i Scal Magalluf (1988). És el director del Lluís Vives (1960-1966), CIDE (1966-1980), Liceu Balear (1980-1981), Aula Balear (1981-1987) i Scal Magaluf.

A partir de 1948 és un dels primers i principals dirigents del moviment dels Cursets de Cristiandat. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Casat amb Marisa, és pare de sis fills (Maria Teresa, Guillem, Joan Josep, Aina, Carme i un que mor d’al·lot a causa d’un accident domèstic esdevingut els primers anys 50). Mor a Palma als 91 anys. El funeral en la seva memòria té lloc a la parròquia de Santa Teresa del Nin Jesús (Son Armadams) el dilluns 27 de maig de 2013.

Vaig ser alumne seu de matemàtiques el cinquè (1953-1954) i el sisè curs de batxiller (1954-1955) a l’Institut “Ramon Llull”. Ens tractà amb deferència i amb gran simpatia, fet que la nostra promoció li agraí incorporant-lo a la nòmina dels professors preferits del curs al costat de Jaume Serra Carbonell, Catalina Pallicer, Jaume Capó Villalonga, Josep Font Trias, Joan Capó Bosch, Ignasi Ribas Muntaner, Sebastià Castell i altres. Entre ell i jo s’estableix a l’Institut una relació d’afecte i respecte que des del principi es desplega en el marc d'algunes diferències de criteri, que no deixen de manifestar-se ocasionalment tot al llarg dels anys. Record la invitació que em féu, el 1987 o el 1988, a participar en la taula rodona que organitzà sobre "Lengua, derecho y sociedad" a la sala Atenea de l’Hotel Palas Atenea (Palma) amb la participació de Manuel Jiménez de Parga i Antoni Alemany Dezcallar. També tinc un record viu de la darrera vegada que va participar en un sopar de companyonia de la promoció de 1955 de l’Institut i del parlament que ens va fer tot recordant l’època d'estudiants. Mai no oblidaré la il·lusió amb què exerceix (1954-1955) de redactor, impulsor, articulista, publicista, humorista i director de la revista “Instituto”, on publica (1954-1955) col·laboracions dels alumnes.


Guillem Estarellas Nadal - Los Estades de Moncaira y allegados

Guillem Estarellas Nadal, 1960 ca.


Bibliografia

GEM, 5, 106-107

Joan PLA, “Las Orlas”, P & P ed., pàg. 101, Palma 1989

R.L. “Guillem Estarellas Nadal”, Obituario, Última Hora, 27-V-2013, pàg. 18

Conxa OBRADOR, “Es Liceu”, www.esliceu.com

Francisco FORTEZA PUJOL, “Historia y memoria de Cursillos”, disponible a la xarxa

domingo, 26 de mayo de 2013

Els bombardeigs aeris de Mallorca (1936-1938)

Els bombardeigs se concentren sobre el casc urbà i el port de Palma. També són bombardejades localitats com Santa Maria, Inca, Manacor, Felanitx, Muro, Consell, Alcúdia, Marratxí, Campos, Son Servera, Son Carrió, Sant Llorenç des Cardassar, Capdepera, Llucmajor, Santanyí, Artà, etc.

El primer bombardeig té lloc el 23 de juliol de 1936, pocs dies després de l’esclat de la Guerra Civil. A partir de novembre de 1936 s’incrementa la freqüència dels bombardeigs. Els més intensos tenen lloc entre el 23 i el 31 de maig de 1937. El darrer és el del dia 30 de maig de 1938.

Els avions més usats en les operacions són del model Savoia 62 (S-5, S-16 i S-37). Els bombardeigs només tenen lloc durant el dia (hores d'il·luminació solar).

Es produeixen uns cent bombardeigs, que provoquen uns 120 morts i uns 550 ferits. L’atenció de les víctimes corre a càrrec de Creu Roja, Casa de Socors de l’Ajuntament de Palma, Hospital Provincial i diversos centres sanitaris privats de Palma. L’Hospital Militar i l’Hospital de la Marina es destinen al personal militar, inclosos els membres de les forces italianes i alemanyes i les forces de Seguretat. La Creu Roja disposa d’un dispensari situat en el número 4 del carrer 31 de Desembre (Palma), d'un cotxe ambulància i d'un grup de portalliteres sanitaris especialitzats en el transport de ferits.

Per a la defensa passiva de la població es construeix una xarxa de refugis subterranis (públics i privats) que el 1939 suma unes 400 unitats. Es conserven oberts i es poden visitar els refugis de l’antic Hospital Militar.


Bibliografia

Josep MASSOT I MUNTANER, "Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1938)", Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998

Guillermo SOLER SUMMERS, "Último bombardeo sobre Mallorca", La Almudaina, núm. 524, suplemento  dominical de Diario de Mallorca, 26-V-2013, Palma

Andrés de PALMA, "Mallorca en guerra contra el marxismo (julio-septiembre, 1936)", Palma, 1936


sábado, 25 de mayo de 2013

Els noms dels mesos de l'any

Gener: mes del déu Jano (Januarius)
Febrer: mes de les “februa” (festes romanes de la purificació)
Març: mes de Mart, déu de la guerra
Abril: el nom procedeix del llatí “aprilis”, del verb “aprire”
Maig: mes de la deesa romana Maia, mare de Mercuri
Juny: mes de Juno, reina de l’Olimp i esposa de Júpiter
Juliol: mes de Juli César
Agost: mes d’August, primer emperador romà
Setembre: mes setè de l’any
Octubre: més vuité de l’any
Novembre: mes novè de l’any
Desembre: mes desè de l’any


A l’Antiga Roma l’any començava el mes dedicat a Mart, pare de Ròmul, fundador de Roma

Els noms dels dies de la setmana

Dilluns: dia de la Lluna (Dies lunae)
Dimarts: dia de Mart (Dies Martis)
Dimecres: dia de Mercuri (Dies Mercuri)
Dijous: dia de Júpiter (Dies Jovis)
Divendres: dia de Venus (Dies Veneris)
Dissabte: dia del shabbat, en hebreu dia de descans. En anglès saturday significa dia de Saturn

Diumenge: dia del Señor (Dies Domini)

Breu història de l'anestèsia

L’anestesia es va aplicar per primera vegada a Geòrgia (EUA) pel Dr. Crawford W. Long el 1842. Va administrar éter a un al·lot al que va sotmetre a una intervenció d’extirpació d’un quiste al coll.

El 1844 l’odontòleg Horace Wells es va administrar una dosi d’éter i després va fer que el seu ajudant li fes l’extracció d’un caixal que li feia mal.

La primera vegada que es va usar anestèsia en un part va ser el 1848 a Edimburg, quan el Dr. John Show ho va fer amb èxit. El part sense dolor es va popularitzar arran de l’aplicació de la cloroforma pel Dr. John Show a la reina Victòria en el part del seu fill Leopold de Saxònia-Coburg-Gotha. La reina, després del part, va donar al Dr. Show el títol de Sir.


Sa Indioteria (Palma, Mallorca)

La barriada de sa Indioteria ocupa una zona situada a l’extrem nord-est del terme municipal de Palma. Limita amb Es Secar de la Real, Son Sardina, Cas Capiscol, Son Oliva, Amanecer, s’Olivera i Son Cladera. S’origina com a resultat d’un procés de parcel·lació gradual que dóna lloc a un espai amb les característiques d’una zona rural de la perifèria urbana de Palma. Aquestes característiques es mantenen fins al final de la dècada de 1960-1969.

La versió popular estableix que el terme de sa Indioteria té l’origen en unes cases situades en terres de l’antiga possessió de Son Arpina (actualment a l’interior del polígon de Son Castelló), on es criaven indiots. Els noms documentats de la barriada han evolucionat d’acord amb una pauta històrica lògica i coherent. La primera referència escrita disponible li atribueix el nom Indioters. Posteriorment, se l’anomena Cals Indioters (1877), Pla dels Indioters (1860), Pla de sa Indioteria i, finalment, sa Indioteria (1869).

Els primers establits disseminats corresponen a la segona meitat del segle XVIII. La denominació per identificar els establits com un col·lectiu no apareix fins a la primera meitat del segle XIX. El nucli de la barriada neix a l’entorn de l’església de Sant Josep, que és beneïda el 1899 i erigida en vicaria in capite el 1907. Arran d’aquests fets, hi ha un intent de substituir el nom popular de sa Indioteria pel de Sant Josep del Terme, que no prospera.

A partir dels anys 30 del segle passat, la barriada té dues àrees ben diferenciades: la zona rural i la zona urbana. La zona urbana creix a la vora del temple i es veu impulsada per la urbanització que es duu a terme els anys de la dècada de 1930-1939. La construcció del polígon de Son Castelló, inaugurat el 1967, que es consolida com un gran pol d’activitat econòmica a partir de 1978, canvia la fesomia de la barriada i determina la progressiva decadència de l’àrea rural. L’àrea urbana esdevé una zona perifèrica de Palma. Segons dades de l’INE referides al 2007 la zona urbana té 3.469 habitants i la rural en té 1.445.

En els anys 60 era molt habitual l’excursió al pinar de Son Macià, propietat de l’advocat Alfons Barceló i Barceló. El 1979 és nomenat rector de la parròquia de Sant Josep del Terme el prevere Bartomeu Suau Serra, que porta a terme una labor rellevant d’integració social i de cohesió social de la població resident. Des de 2003 és rector de les parròquies de Sant Josep del Terme i del Pont d’Inca. També han estat força importants en l’àmbit del suport a la socialització de la barriada el club de bàsquet Antoni Pizà, els equips que acull i les pistes que ofereix de bàsquet i minibàsquet.


Bibliografia

Dolores LADARIA, “Sa Indioteria: urbana y rural”, Última Hora, 25-V-2013, pàg. 39

Antoni GINARD BUJOSA, “Sa Indioteria (Palma, Mallorca), un cas de pervivència d’un topònim popular”, XV Jornada d’Antroponimia i Toponimia, Manacor 2002, Servei de Publicacions de la UIB ed., pàg. 305-316, Palma, 2004.

Wikipedia

viernes, 24 de mayo de 2013

Pere Pou Galmés (Petra, 2 de març de 1936 – Inca, 23 de maig de 2013)

Estudia en el Seminari diocesà de Sant Pere, de Mallorca. És ordenat de prevere pel bisbe Jesús Enciso Viana el mes de desembre de 1960, als 24 anys.

Té el primer destí a la parròquia de Randa (1961-1966). El 1966 és nomenat vicari de la parròquia de Sant Joan Baptista, de Son Servera, de la que és designat rector el 1978. N'és el rector durant 35 anys, fins al dia del seu traspàs. El 26 de desembre de 2010 celebra el 50è aniversari de l’ordenació amb una missa a la parròquia, molt concorreguda. Amb motiu del fet rep nombrosos obsequis, com un ordinador, una casulla i diversos objectes. L’Ajuntament de Son Servera l’obsequia amb un llibre electrònic.

Impulsa la realització de les dues gran reformes que es duen a terme a l’Església Nova. La primera (1994-1995) consisteix en obres de restauració i conservació de la Capella Fonda. La segona (2007-2008) consisteix en obres complementàries d’ampliació, tot seguint els plànols originals de Joan Rubió i Bellver.

El 23 de maig es troba malament mentre es dirigeix amb cotxe al santuari de Lluc per assistir a la trobada anual de preveres destinada a celebrar la festa de Crist gran sacerdot. Demana ajut i és traslladat a l’Hospital comarcal d’Inca, on mor. Tenia 77 anys.

El funeral en memòria seva té lloc a Son Servera el dia 24 de maig amb l’assistència d’un elevat nombre de companys preveres de l’arxiprestat de Llevant i de la resta de l’illa. La cerimònia és presidida pel bisbe de Mallorca, Xavier Salines Vinyals. El dilluns dia 27 de maig se celebra una missa en sufragi seu a Petra, la seva vila natal, on rep sepultura..

Durant els darrers anys d’estada en el seminari va ser patge del bisbe. El vaig tractar personalment el curs 1958/1959, quan també vaig ser patge del bisbe. Ell era aleshores el primer dels quatre i el coordinador del grup. Record el seu tracte afectuós, proper, sincer i senzill. Quan vaig ser cap de l’Obra Social de Sa Nostra em va demanar amb certa timidesa un petit ajut (no record en què consistia) per a la parròquia de Son Servera, que li vaig donar de seguida i amb molt de gust.

lunes, 20 de mayo de 2013

Ignasi Ribas Muntaner (Palma, 29 de gener de 1905 – 7 de juny de 1984)

Fill d’Ignasi Ribas Ripoll i d’Aniceta Muntaner, estudia el batxiller a l’Institut General i Tècnic, de Palma, amb la promoció de 1916-1922. És condeixeble de Joan Caldentey i Caldentey, Alfons Barceló i Barceló, Francesc de Sales Aguiló Fortesa, Francesc Medina Martí, Margalida Ratier Quetglas, etc. Són professors seus Sebastià Font Salvà, Jaume Alorda Sampol, Emili Rodríguez, Lluís Ferbal, Docmael López Palop i altres. Es llicencia en Filosofia i Lletres, branca de Llengua i Literatura, a la Universitat de Saragossa.

Després de fer un temps classes a Cabra (Còrdova), s’estableix a Palma. Dóna classes de Llengua i Literatura a l’Institut de Palma, primer com a professor auxiliar i, després, com a professor numerari. També fa classes al Col·legi de la Salle, de Palma. Amb el pas del temps, esdevé un dels professors de segona ensenyança més coneguts de l’illa.

Va ser un home força religiós, molt donat  a les pràctiques pietoses. El mes de juny de 1936 signa el manifest “Resposta dels mallorquins als missatge dels catalans”. Casat amb Joana Garau, és pare de 5 fills. Jubilat, mor el mes de juny de 1984 als 79 anys.

Quan el maig de 1950 vaig haver de matricular-me d’ingrés i primer de batxiller a l’Institut com a alumne lliure a causa d’una distracció o d’un error de la secretaria del Col·legi de la Salle de Palma, on havia fet 4 cursos consecutius (inclosos l’ingrés que havia aprovat l’any anterior i el primer curs que estava cursant aleshores), vaig rebre d’Ignasi Ribas un suport afectuós, efectiu i decisiu, que em permeté mantenir l’ànim, enfrontar-me als fets amb bona cara i aprovar el juny de 1950 les proves d’ingrés i les del primer curs de batxiller, malgrat les diferències de programes, textos i professors.

Era un bon professor, per tal com m’ha acompanyat tota la vida el record d’algunes de les seves classes, com ara les d’anàlisi sintàctica, especialment les referides a les oracions subordinades relatives o adjectives i els exemples que ens posava. També record les redaccions que ens feia fer sobre temes com “Lo bueno, si breve, dos veces bueno”, “Al buen callar llaman Sancho”, “Descripción de un paseo”, etc. Aquest darrer tema provoca entre els condeixebles un debat encès que separa i enfronta els que entenen el passeig com un lloc per passejar (la Rambla, el Born, les avingudes) o l’acció de passejar (una passejada a Bellver). La cosa acaba en un empat, ja que ell dóna per bones les dues interpretacions i es manifesta satisfet del debat que havíem tingut.

Record la satisfacció i l’alegria amb què ens va rebre, a casa seva, a Josep M. Calafat i a mi quan hi anàrem per convidar-lo (maig de 1980) a la celebració del 25è aniversari de la promoció d’alumnes de l’Institut de 1955.

domingo, 19 de mayo de 2013

Carles Elias Massanet (Palma, 29 de juliol de 1915 - 18 de febrer de 1990)

Metge especialista en ginecologia i obstetrícia. Fill de Francesc i d’Antònia, estudia el batxiller a l’Institut de Palma amb la promoció de 1926-1932, de la que fa part juntament amb Llorenç Moià Gilabert de la Portella, Manel Mora Esteva, Josep Francesc Sureda i Blanes i altres. Són professors seus Gabriel Llabrés, Sebastià Font, etc. Es llicencia en Medicina i Cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i hi cursa l’especialitat. A Barcelona s’allotja a la Residència Ramon Llull, on coincideix amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, Bartomeu Mestre i Mestre “Balutxo” i altres.

Acabats els estudis, instal·la la consulta privada a Palma al carrer Arxiduc Lluís Salvador, on disposa sempre dels darrers avanços tècnics. A tall d’exemple direm que el 1976 adquireix un ecògraf per a diagnòstics prenatals que no té encara cap altra consulta de l’illa. Viatja sovint per assistir a conferències, congressos, simposis, seminaris i similars, relacionats amb la seva especialitat, amb el propòsit de mantenir al dia els coneixements i ampliar-los tant com li és possible. Entre 1950 i 1980, la seva consulta esdevé una de les més acreditades i concorregudes de Palma.

Afeccionat a llegir, dedica gran part del seu temps a la lectura de llibres i revistes de ginecologia. Li agrada la música i sent especial predilecció pels clàssics, sobretot per Beethoven. Nét del pintor Cales Elies Font, és afeccionat a la pintura i reuneix una selecta col·lecció d’obres ben triades i de gran interès.

Resideix a Palma i a la urbanització de Biniorella (Andratx), on es fa construir un xalet per passar ran de mar els mesos d’estiu. Casat amb Magdalena Melis, és pare d’una filla, Antònia. A causa d’un atropellament de bicicleta s’ha de sotmetre a una intervenció quirúrgica que no resol tot el mal que ha pres. La manca de mobilitat fa que hagi de tancar la consulta, fet que l’afecta profundament, atesa la seva passió per la feina i la professió. Mor a Palma als 74 anys.

El vaig conèixer personalment a través del seu gendre, Jaume Morell. Simpatitzarem aviat. Va ser client del Banc Industrial de Catalunya i de Banca Catalana. Ens trobarem sovint i sempre tinguérem temes de què parlar. La conversa abastava temes molt diversos, com diversos eren els seus interessos: música, pintura, pintors, història, economia, política, medicina, personatges del passat, etc. Va assistir els parts del meu fill i de les tres filles. De malalt el vaig visitar a la seva casa de l’avinguda Jaume III, on el trobava sempre acompanyat de bona música. De tracte senzill i proper, conservo d’ell un record molt grat, amarat d’admiració i de simpatia. Va ser un gran home i un gran metge.


Bibliografia

Joan PLA, “Las orlas”, P & P editors, pàg. 61, Palma, 1989

Josep M. Calafat Serra (Palma, 21 de maig de 1939 – 3 d’abril de 1989)

Professor mercantil. Nat al carrer de ses Tereses, número 9 (Palma), és germà de vuit i nebot del professor numerari de matemàtiques Jaume Serra Carbonell, estudia el batxiller a l’Institut Ramon Llull, de Palma, on fa part de la promoció de 1955. Tot seguit, cursa a l’Escola de Comerç, de Palma, els estudis de professorat mercantil i es titula el 1959.

Amb col·laboració amb Pere Gual de Viala, munta un despatx d’assessorament comptable, econòmic, fiscal i financer. A més, amb societat tiren endavant una iniciativa empresarial hotelera, que materialitzen amb la construcció i explotació de l’Hotel Cònsol, (Cala Bona, Son Servera, Mallorca), encara en actiu, situat en el Passeig del Moll, número 15. A causa de l’augment de la feina professional, traslladen el despatx a unes dependències àmplies del carrer Sant Jaume, núm. 14, principal (Palma), on despleguen una gran activitat.

Amic dels amics i gran persona, gaudeix de nombroses amistats. Fa part del grup dels primers dirigents del moviment dels Cursets de Cristiandat i és citat com a tal per Francesc Fortesa Pujol en el llibre ·"Memoria e historia de los Cursillos". Delicat de salut i sotmès a medicació, mor a Palma una matinada de principi de la primavera de 1989, als 49 anys.

Vaig ser condeixeble seu a l’Institut i, sobretot, amic. Quan a la Facultat d’Econòmiques en el tercer curs em vaig haver d’examinar de comptabilitat, ell m’explicà l’assignatura i amb ell vaig fer (1967) els exercicis pràctics necessaris per ser un dels 11 alumnes que aprovarem el juny.

Els dos vam organitzar en diverses ocasions els sopars periòdics de companyonia de la promoció. Ambdós prepararem i convocarem la celebració del 25è aniversari de la promoció, que ens reuní, a la tarda del 23 de maig de 1980, al centre de donació del Banc de Sang de Son Dureta, a una aula de l’Institut on el professor Josep Font Trias ens impartí una classe de filosofia, a la capella del centre (aleshores ubicada en el Saló d’actes) per assistir a una missa que va dir l’antic professor de religió del sisè curs Mn. Jaume Capó Villalonga i al restaurant del Club Nàutic de Palma, que ens serví un sopar de gala, al que assistiren Jeroni Albertí, president del Consell General Interinsular de les Illes Balears; Antoni Vicens Castanyer, director aleshores de l’Institut Ramon Llull i l’antic bidell Simonet. Albertí, Vicens i Simonet feren ús de la paraula. Com sempre, Simonet digué “Señor profesor, ha dado la hora”.

El mes de juny següent varem organitzar un sopar amb Mn. Joan Capó Bosch, antic professor numerari de religió i director espiritual de l’Institut i aleshores canonge de Còrdova i catedràtic de Teologia del Seminari de l’esmentada ciutat, que per raons d’agenda no havia pogut assistir a la celebració del 23 de maig anterior. Hi participà una àmplia representació de la promoció.

martes, 14 de mayo de 2013

L'huracà Mitch

Es forma a l'oest del mar del Carib el 22 d'octubre de 1998. Es reforça amb rapidesa i assoleix la categoria 5, el valor màxim de l'índex dels huracans. No es dissipa fins al 5 de novembre de 1998. Causa prop d'onze mil víctimes mortals. És el segon huracà més mortífer de la història. Afecta, sobretot, Hondures i Nicaragua. També afecta el sud de Florida i la península de Yucatán.

Promoció de 1949-1955 de l'Institut Ramon Llull (Palma, Mallorca)

(Ordre alfabètic)

Miquel Alenyà Fuster
Manel Amengual Fontdevila
Felip Amorós Salas
Jesús Antich Rojas
Miquel Barceló Rubí
Joan Bestard Luciano
Joan del Blanco Pons
Miquel Bonet Vidal
Guillem Borràs Rosselló
Pere Bover Pujol
Gabriel Cabot Cirer
Joan Cabrer Parera
Josep M. Calafat Serra
Joan Caldentey Roca
Màrius Cilimingras Calafat
Joan Coll Araque
Joan Lluc Estarellas Arbona “Lucas”
Bartomeu Estelrich Arrom
Joan Ferrer Tomàs
Francesc Fuster Aguiló
Mateu Gené Soler
Bartomeu Gomila Ballester
Llorenç Gomila Gelabert
Antoni Jover Barceló
Joan López Salom
Germà López Tomàs
Miquel Lladó Mas
Rafel Llobet Pavillard
Josep Francesc Martorell Doménech
Miquel Martorell Oller
Joan Mas Moll
Francesc Massanet Massot
Bartomeu Matas Isern
Joan Mateu Sebastián
Gregori Mir Mayol
Bartomeu Miralles Morey
Joan Noguera Nadal
Antoni Picornell Jaume
Bartomeu Pocoví Mut
Miquel Pol Puigròs
Gabriel Planas Millanes
Bernat Ribas Vila
Mateu Roca Colom
Antoni Simarro Bernat
Miquel Segura Pinya
Jaume Segura i Segura
Gregori Suau Vidal
Joan Tortella Busquets
Bartomeu Tous Fluxà
Fernando Tuñón Barrón
Bartomeu Verdera Jaume
Bartomeu Vidal Bonet
Jordi Zuázaga Vich

Joan Noguera Nadal (Palma, 15 d'octubre de 1937 - 10 de maig de 2013)

Estudia el batxillerat a l’Institut Ramon Llull, de Palma, on fa part de la promoció de 1949-1955. Acabats els estudis munta un negoci de venda de record i objectes de regal amb diversos establiments a la Platja de Palma. Afeccionat a la mar i coneixedor del port de Palma, compatibilitza les seves tasques en el negoci propi amb funcions directives en empreses de transport marítim. Bon esportista, de jove participa de manera destacada en regates de la classe snipe.

Fa part de la Junta directiva del Club Marítim de Sant Antoni de la Platja (Can Pastilla) en vàries ocasions i n’és el president durant dos mandats consecutius de quatre anys cada un (2000-2008). Per motius de salut no es pot presentar a les eleccions per a un tercer mandat. A més, presideix (2004-2008) l’Associació de Clubs Nàutics de les Balears, des d’on impulsa la participa de les Balears en la Confederació Espanyola d’Associacions de Clubs Nàutics. Amb la seva doble condició de president del club i de l’associació de clubs, col·labora amb el Govern de les Illes Balears en l’elaboració de la llei de ports de les Balears, que és aprovada el 2005. És un gran defensor de l’eficàcia i de la funció social del model de gestió sense ànim de lucre de ports esportius dels clubs nàutics. És col·laborador de la Creu Roja.

Assistent habitual i animador de les celebracions anuals del Nadal de la promoció del 1955 de l’Institut, aquestes tenen lloc un bon grapat d’anys al restaurant del Club Nàutic de Sant Antoni de la Platja sota la seva presidència.

Casat amb Maria Pons Vidal, té tres filles (Maria, Rosa i Carme), un fill (Antoni) i sis néts. Jubilat, mor a Palma als 75 anys.


Bibliografia

R.L., “Joan Noguera Nadal”, Obituario, Última Hora, 14-V-2013, pàg. 19

EFE, “Fallece Joan Noguera”, Obituario, Diario de Mallorca, 14-V-2013, pàg. 6

MALLORCA CONFIDENCIAL.COM, “Fallece Joan Noguera, presidente fundador de la Asociación de Clubes Náuticos de Baleares”, 13-V-2013

lunes, 13 de mayo de 2013

El nom de la plaça del Callao

La plaça del Callao de Madrid rebé el seu nom en memòria de la batalla del Callao, que va consistir en un combat entre forces de l’Armada espanyola i les defenses artilleres del Port del Callao. Tingué lloc el 2 de maig de 1866. Les forces espanyoles eren a les ordres de l’almirall Cándido Méndez Núñez i les defenses del Callao estaven sota el comandament del Cap de la República del Perú, Mariano Ignacio Prado.

Els fets s’emmarquen en el context de l’anomenada Guerra hispano-sudamericana o Guerra del Pacífic, que enfrontà Espanta contra Perú, Xile, Equador i Bolívia. Hi hagué 2 fets d’armes principals, el bombardeig de Valparaíso (Xile) i el bombardeig del Callao o batalla del Callao (Perú).



domingo, 12 de mayo de 2013

Breu història del botifarró

Els orígens del botifarró es troben en els embotits de l’antiga Babilònia, que s'hi comencen a fer devers el 1.700 a.C. L'embotit constitueix un sistema eficaç de conservar carn capolada, crua i barrejada amb sal i espècies (pebre bo, etc.) dins budells de porc d’uns 2 cm de gruix.

Els grecs (segle VIII a.C.) aromatitzen els embotits amb talls de pell de taronja, fonoll i porros. A l’Odissea se cita un embotit de greix i sang, que se consumeix torrat. Els romans, vers el segle II a.C., coneixen els embotits i els produeixen i consumeixen habitualment. De la seva mà els embotits es generalitzen a tot l’àmbit de la Mediterrània. En temps medievals s’afegeixen al producte espècies en abundància, de vegades en mesura excessiva.

Actualment es distingeixen embotis de carn blanca (botifarra), de carn negra (botifarrons) i de color vermell (sobrassada). La botifarra és feta amb carn magra crua i capolada o trinxada, sang cuita, ceba, sal, pebre i de vegades altres espècies. A Catalunya presenta nombroses varietats.

El botifarró mallorquí el porten a l’illa (segle XIII) els repobladors catalans. Deu el seu nom al fet que és de forma similar però de mida més petita que la botifarra. De bell antuvi es diferencia mitjançant l’ús predominant de sang de porc (botifarra negra), que li dóna el color característic. A més, se li afegeixen fonoll i pinyons, segons una tradició antiga. Es mengen crus o torrats. A la cuina s’usen com a ingredient complementari de diversos plats com ara els cuinats de llegums, arròs amb botifarró, caragols amb botifarró, etc. Els mallorquins de segona generació els porten a Menorca amb motiu de la repoblació de l’illa al final del segle XIII.

A Alemanya s’imposen la salsitxes, embotits de carn de porc, de vegades de pollastre o indiot i algunes vegades de carn vacuna. La salsitxa, que pren el nom d’Itàlia, és una espècie de botifarra blanca, de carn molta, de forma prima i lleugerament corbada, que a partir de mitjan XIX es popularitza a Frankfurt pel fet de ser-hi elaborada amb carn fumada amb diverses fustes que li donen un sabor singular i inconfundible. Als EUA les salsitxes acompanyades d’un panet de forma allargada amb mostassa, ketxup o salsa maionesa, s’imposen a partir dels primers anys del segle XX amb el nom de hot dog. Aquest producte americà aviat es difon arreu del món. Actualment, les salsitxes industrials no es fan amb budell, sinó amb fibra de col·lagen, de cel·lulosa o plàstic

Arbres singulars de la ciutat de Palma

A la ciutat de Palma hi ha alguns arbres singulars que per diverses raons mereixen ser reconeguts i recordats:

1. El ficus dels jardíns de la Misericòrdia. Als jardins del casal de la Misericòrdia hi ha un ficus imponent, d’uns 180 anys. Fa 20 metres d’alt i sustenta una copa d’uns 35 m d’ample.

2. Les palmeres del passeig d’en Sagrega. Del gènere Phooenix dactyliferaes, tenen uns 100 anys de vida. Varen ser sembrades al seu lloc actual a partir de la nit del 23 al 24 de juny de 1910. Reten homenatge a les columnes que sustenten la bòveda de sa Llonja i al nom que els romans donaren a la ciutat amb motiu de la seva fundació. La palma era per a ells símbol de la victòria i de la prosperitat.

3. El bellaombra de la plaça de la Reina. És un exemplar magnífic, d’uns 100 anys de vida. Té 15 m d’alt i una soca de 6,5 m de perímetre.

4. L’olivera de la plaça de Cort. S’estima que té uns 600 anys o més de vida. Prové de la Serra de Tramuntana, de la zona de Pedruixella (entre Lluc i Pollença). Va ser trasplantada al lloc actual el 1989. Recorda i honora un dels conreus més antics de l’illa, l’oli d‘oliva, i un dels motius més repetits del seu paisatge tradicional. Com totes les oliveres de Mallorca, és un ullastre empeltat, cosa que dóna un arbre més resistent a les plagues i als paràsits que la pròpia olivera.

5. El ginjoler del covent de la Concepció. L’arbre té uns 200 anys de vida. Es troba citat al Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador (1847-1915).

6. Els plataners de la plaça de la Draçana. Els més antics tenen uns 80 anys. N’hi ha un molt més jove. El Born, la Rambla, altres passejos, algunes places i diversos carrers importants de la ciutat disposen de plataners.


Bibliografía

Raphael PHERRER, “Arbres de categoria”, L’Espira, suplement dominical del Diari de Balears, pàg. 2 i 3, Palma, 12-V-2013

sábado, 11 de mayo de 2013

Maria Magdalena Miró-Granada Moya (Palma, 19 de gener de 1877 - 19 de gener de 1968)

Empresària agrícola i de la confecció, propietària i mestressa de casa. Primera filla de Pere Miró-Granada Alenyà i de Vicenta Moya Berdós, en el baptisme rep el nom de l’àvia paterna, Maria Magdalena Alenyà Ginard. Als 15 anys se casa (11-X-1892) amb Hilari Fuster i Fuster a l’oratori de Son Serra (Palma). Del matrimoni neixen 9 fills: Josepa, Lluís, Vicenta, Assumpció, Rosari, Pere, Maria, Hilari i Magdalena. El marit porta l’administració de les finques rústiques i altres propietats, mentre ella administra la casa.

L’afecció del marit al teatre i a la vida social, fa que traslladin la residència habitual a Barcelona, on viuen Marià i Beatriu, germans del marit, Maria Fuster Fortesa i el marit Antoni Pinya Aguiló i altres familiars i coneguts.

Tot just després de la mort d’Hilari (4-VI-1925), trasllada la residència a Palma i assumeix personalment la gestió del patrimoni familiar, del que és hereva usdefructuària. Al llarg del temps adquireix amb recursos propis dues novenes parts de l’herència del marit (1927), una casa amb 6.000 m2 de pinar a s’Arenal (1946) i una finca urbana al carrer de l’Aigua (Palma) (1954).

A més de la gestió del patrimoni familiar, gestiona un negoci de confecció de brodats artesanals que ven a Barcelona amb la col·laboració de Montserrat Pinya Fuster, filla d’Antoni Pinya i Maria Fuster, cosins del marit. Amb aquesta activitat dóna feina a unes vint-i-cinc brodadores domiciliàries entre 1926 i els primers anys 60, exclosos els anys de la guerra civil.

Té esperit emprenedor, una visió clara de les coses i un tarannà ordenat i ben organitzat, que li permet desplegar l’activitat amb plena llibertat i amb iniciativa. Atorga testament 16 vegades entre el 1903 i el 1965, a mesura que augmenta el seu patrimoni personal. Mor als 91 anys d’edat el mateix dia del seu aniversari.

Amb relació al seu casament val a dir que en assabentar-se el pare del projecte de la filla de casar-se amb Hilari Fuster, de 22 anys, descendent d’una família de jueus conversos, li nega l’autorització paterna necessària per tal com és menor d’edat (té 15 anys). Aleshores ella decideix abandonar la casa paterna amb el suport de la futura sogra, Josepa Fuster Fortesa, que la recull amb el cotxe a les portes de Son Serra Gran (afores de Palma) de matinada. Atesos els fets esmentats, el pare atorga el permís patern davant notari el dia 9 d’octubre de 1892. La mare el mateix dia atorga el seu permís, per bé que ho fa davant un notari diferent. El Vicari General concedeix dispensa d’amonestacions per “justes causes” i l’enllaç es formalitza el dia 11 d’octubre de 1892 a primera hora, davant dos testimonis, el cotxer de la sogra i l’escolà de l’oratori.


Bibliografia

Hilari Fuster i Fuster, miquelcinema.blogspot

Maria Josepa Fuster Fortesa, miquelcinema.blogspot

Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, miquelcinema.blogspot i GEM

Marià Fuster i Fuster, miquelcinema.blogspot i GEM

Gabriel Fuster Pomar, miquelcinema.blogspot i GEM

Marià-Gabriel Fuster i Fuster, miquelcinema.blogspot i GEM

Pere Miró-Granada Alenyà, miquelcinema.blogspot i GEM

Rosa PLANAS, Els malnoms dels xuetes de Mallorca (s. XVII-XX), Lleonard Muntaner ed., Palma, 2003

viernes, 10 de mayo de 2013

Breu història del meló

El meló és el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies.

No se coneix amb certesa el seu origen. Uns experts sostenen que és originari de l’antiga regió de Mesopotàmia. Altres pensen que és originari d’Àfrica. El cert és que el 2.200 aC apareix representat a tombes de l’Antic Egipte. És conegut pels romans, que el porten a la Península Ibèrica durant els anys de la seva dominació (del III aC al IV dC). També estenen el seu cultiu per tota la Mediterrània. D’altra part, són coneguts i apreciats pels àrabs. Els espanyols els porten a Amèrica durant els segles XVI i XVII.

El meló conté vitamines A, B i C i minerals. És lleugerament diürètic i laxant. Estimula el talent. Es menja com a fruita, barrejat amb altres fruites a les ensalades de fruites o macedònies, amb pernil com a entrant, acompanyat de vi moscatell, etc.

És molt apreciada la producció de melons de Múrcia (Torre Pacheco). A les Illes Balears tenen fama els melons de Vilafranca de Bonany.

“En temps de melons, curts els sermons” vol dir que a l’estiu els sermons han de ser curts a causa de la calor. “El meló i el casament han de ser d’encertament” vol dir que els melons i els matrimonis no se sap si són cosa bona o dolenta fins que els han provat.

Breu història de la síndria

La síndria és el fruit de la sindriera, planta herbàcia anual del gènere de les cucurbitàcies. És originària d’Àfrica, per bé que es troba estesa d’antic per Àsia. La porten a la Península Ibèrica els àrabs a partir del segle VIII dC. La planta s’adapta molt bé a les condicions de l’horta andalusa. Actualment se cultiva a tota la península, si bé la producció se concentra de manera especial a Andalusia, a Múrcia i al País Valencià. Se'n produeix arreu del món.

El nom prové de l’àrab, que amb la paraula Sind designa una regió del Pakistan, de la que es creia que era originària. Conté vitamines A, B i sobretot C, minerals i sucres. És lleugerament diürètica. També se l'anomena meló de moro.

Maria Josepa Fuster Fortesa (Palma, 19 de març de 1831 - 7 de desembre de 1903)

Maria-Josepa Fuster Fortesa. Filla del comerciant i financer Gabriel-Josep Fuster Pomar i d’Isabel Fortesa, se casa (1850) als 19 anys amb Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, que té 14 anys més que ella. Mare de 9 fills resta vídua després de 32 anys de matrimoni, als 51 anys.

A la mort del marit decideix continuar els negocis familiars amb la nova raó social “Vídua i fills d’Ignasi Fuster”, de la que és l’administradora amb el suport en la direcció del fill Gabriel, que havia treballat al costat del pare durant uns anys.

Malgrat la bona marxa del negoci, decideix liquidar l’empresa a causa de les reclamacions testamentàries que fan els dos fills grans, Marià i Gabriel. Deslliurada d’altres compromisos, desplega totes les habilitats a resoldre les reclamacions judicials dels fills grans al marge dels Tribunals de Justícia mitjançant el concurs d’un laude arbitral que és atorgat amb data 3 d’abril de 1891 pels missers Antoni Frates Sureda, Pere Ripoll Palou i Jacint Feliu Ferrà.

De caràcter resolt i agosarat, no dubta a donar al fill Hilari i a la seva promesa, Magdalena Miró-Granada, el suport necessari perquè puguin contreure matrimoni a pesar de la negativa del pare de Magdalena a atorgar-li el consentiment patern, necessari atesa la minoria d’edat de la noia. La decisió d’aquesta d’abandonar el domicili patern de matinada es veu facilitat per la futura sogra que acudeix a les portes de Son Serra Gran (afores de Palma) a recollir-la per portar-la a casa seva amb el seu cotxe i sota la seva protecció. Arran del fet, el pare i la mare concedeixen els permisos pertinents a la filla (8 d’octubre de 1892), per bé que davant notaris diferents, perquè se casi amb Hilari Fuster i Fuster. Magdalena i Hilari se casen a l’oratori de Son Serra l’11 d’octubre de 1892, prèvia dispensa d’amonestacions per “justes causes”.

Mor als 72 anys el 7 de desembre de 1903. Rep sepultura a la capella familiar del cementiri de Palma.

miércoles, 8 de mayo de 2013

Hilari Fuster i Fuster (Palma, 9 de setembre de 1870 – Barcelona, 4 de juny de 1925)

Hilari Fuster i Fuster, propietari, empresari agrícola i afeccionat a les arts escèniques, als viatges i a la fotografia. Fill del comerciant i navilier Rafel-Ignasi Fuster Fortesa i de Maria-Josepa Fuster Fortesa, és el menor de nou germans. Rep el baptisme a la Seu (Palma) el mateix dia del naixement. Li posen el nom d’Hilari en record de l’alegria i les rialles amb què va ser acollida pels pares la nova del seu proper naixement. Als 11 anys resta orfe del pare (1882). En herència rep la propietat de la possessió de Biniatzar (Bunyola), una porció de 14 quarterades i 3 quartons de la possessió de s’Alqueria Blanca (Bunyola), una part de l’antiga finca de Son Nasi (Bunyola) i la meitat indivisa de la casa d’habitatges que el seu avi havia aixecat sobre dos solars de l’antic convent de Sant Domingo (Palma). Conra les finques agrícoles pel seu compte amb l’ajut d’un majoral.

Casat (1892) amb Magdalena Miró-Granada Moya, és pare de  nou fills: Josepa, Lluís, Vicenta, Assumpció, Rosari, Pere, Maria, Hilari i Magdalena. Persona equilibrada, conciliadora i de tarannà conservador, se distingeix per la seva bonhomia. És ordenat, pulcre i té els ulls blaus. Afeccionat a la fotografia, fa diversos reportatges del viatge d’Alfons XIII a Palma (1904), del viatge i de l’estada a Mallorca d’Eduard, príncep de Gal·les (futur Eduard VII del Regne Unit), i dels viatges que fa a Venècia, Paris, Roma i altres ciutats europees. Empra un sistema que transfereix i fixa les imatges sobre unes plaques de vidre que faciliten la superposició a la retina de dues imatges, tot creant una certa sensació de relleu. Col·lecciona peces de ceràmica i antiguitats. Disposa d’un cotxe de turisme de la marca francesa Dion-Boutton.

Afeccionat al teatre, trasllada la residència familiar a la casa assenyalada amb el número 51 del Passeig de Gràcia (Barcelona). A Barcelona viuen la seva germana Beatriu, el seu Germà Marià (pintor, aquarel·lista i polític) i els seus cosins Antoni Pinya i Maria Fuster. Manté gran amistat amb Orestes Mora, el pintor Antoni Fuster Fortesa, l’enginyer de camins Lluís Ribas de Casanova, etc. Conserva durant tota la vida el malnom “Polleta”, que passa a les seves filles, de joves conegudes a Palma com “ses Polletes”.

domingo, 5 de mayo de 2013

Les millors ONG internacionals


LES MILLORS ONG INTERNACIONALS

1. Creu Roja (228)
2. Médicos sin fronteras (197)
3. Unicef (184)
4. Càritas (176)
5. Greenpeace (161)
6. Amnistia Internacional (130)
7. Mans Unides (126)
8. Save the Childen (123)
9. WWF/Adena (112)
10. Aldeas Infantiles SOS (108)
11. Intermón-Oxfam (81)
12. Ayuda en acción (69)
13. Acción contra el hambre (49)
14. Plan (47)
15. Intervida (33)


----
Font: Classora (10-I-2009)

Els millors ciclistes


 ELS MILLORS CICLISTES (segons valoració del palmarès) (2011)

  1. Eddie Merckx  (41.320)
  2. Bernard Hinault  (33.430)
  3. Lance Armstrong (30.690)
  4. Jacques Anquetil  (30.260)
  5. Miguel Indurain  (28.030)
  6. Fausto Coppi  (24.530)
  7. Gino Bartali  (20.370)
  8. Alberto Contador  (18.940)
  9. Felice Gimondi  (17.150)
10. Jan Ullrich  (16.530)
11. Greg Lemond  (16.410)

----
Font: mejoresranking.com


 ELS MILLORS CICLISTES (segons elblogdelosrankings) (2012)

  1. Eddie Merckx
  2. Jacques Anquetil
  3. Bernard Hinault
  4. Miguel Indurain
  5. Lance Armstrong
  6. Fausto Coppi
  7. Greg Lemond
  8. Felice Gimondi
  9. Gino Bartali
10. Alberto Contador

----
Font: elblogdelosrankings



 ELS MILLORS CICLISTES (segons MAF) (2012)

  1. Eddie Merckx
  2. Jacques Anquetil
  3. Fausto Coppi
  4. Miguel Indurain
  5. Bernard Hinault
  6. Gino Bartali
  7. Greg Lemond
  8. Federico Martín Bahamontes
  9. Louison Bobet
 10. Alberto Contador

----
Font: miquelcinema.com


sábado, 4 de mayo de 2013

Els millors partits de futbol

Els millors partits de futbol de la història, segons els lectors de The Telegraph (RU) (2007):

1. Itàlia – Alemanya R.F. (4 – 3)
Semifinal de la Copa del Món
Mèxic DF
17-VI-1970


2. Liverpool – Milan (3 – 3) (3 – 2 en els penals)
Final de la Champions League
Estambul
25-V-2005


3. R. Madrid – Eintracht de Frankfurt (7 – 3)
Final de la Copa d’Europa
Glasgow (RU)
18-V-1960


4. Alemanya R.F. - França (3 - 3)
Semifinals de la Copa del Món
Sevilla
8-VII-1982


5. Hungria - Uruguai (4 - 2)
Semifinals de la Copa del Món
Lausanne
30-VI-1954


Font: The Telegraph,  segons votació dels lectors

Dames del Club dels Grans del Tennis Espanyol

Conchita Martínez Bernat
Arantxa Sánchez Vicario
Carmen Perea Alcalá
Maria del Carmen Hernández Coronado
Pilar Barril i Fuster
Maria Josepa Riba
Josefa Chávarri
Lilí Álvarez

-------
Font: Reial Federació Espanyola de Tennis

jueves, 2 de mayo de 2013

Guillem Fiol Colom (Palma, 3 de gener de 1918 – 5 de febrer de 1993)

Prevere, compositor, catedràtic del Seminari, director de Ràdio Popular i vicari general. Nat a Palma, és fill de Jaume i Maria, de Valldemossa. Abans de l’any resta orfe de pare i sa mare torna a Valldemossa amb ell, on es cria. Ingressa en el Seminari als 10 anys (1928). Destaca en música vocal, com a intèrpret de l’orgue i en habilitats manuals. És patge del bisbe Josep Miralles. Ordenat de prevere el 1940, és destinat a Sóller com a vicari (1940-1943). Tot seguit, és nomenat rector de Deià (1943-1949), d’on passa com a regent a Ses Salines (1949-1952). El 1952 és nomenat superior del Seminari, on és professor interí (1957-1959) de matemàtiques, física i ciències naturals fins que obté la càtedra per oposició (1959-1965). Substitueix en el càrrec Emili Sagristà.

El 1952 és nomenat director de la comissió diocesana de radiodifusió (1958) i un any més tard (1959) rep l’encàrrec de muntar l’emissora Ràdio Popular de Mallorca, que dirigeix fins al 1966. El 1967 és nomenat vicari general, càrrec que ocupa durant 10 anys (1967-1977). El 1977 és fet canonge. Com a músic, a més de ser un excel·lent organista, composa diverses peces per a orgue, com “Meditació”, “Ofertoris”, “Plany”, “Fantasia a sor Tomasseta”, diverses harmonitzacions com les de “Cirer florit”, “Vou, veri-vou”, “Nadal a Suïssa” i “Himnes de Laudes i Vespres”, diversos goigs com “A la Mare de Déu de Lluc” i la peça per a banda de música “Marxa processional Valldemossa”, etc. Dibuixa i fa aquarel·les, que el 1977 exposa a Valldemossa. Durant molts d’anys és el capellà de les Escolàpies (Palma), càrrec que havia ocupat Joan Capó Bosc abans d’anar-se’n a Còrdova (1957). Per tenir una mobilitat adequada, utilitza una característica Isetta, que sembla un ou i s’obre per davant.

Va ser un home ordenat i equilibrat, feiner, discret i molt humà. El vaig conèixer el setembre de 1955 i el vaig tractar fins al setembre del 1959. Durant el curs 1956-1957 vaig ser a Son Gibert el seu fàmul. Ocupava l’habitació que era al costat de la seva i quan em necessitava feia anar un timbre enorme que hi havia a la paret. El renou que feia era tan estrident que mai no vaig acostumar-m’hi. Cada avís em costava un ensurt. La meva comesa consistia a servir-li la missa a la capella de les monges, a prendre-li avisos i encàrrecs, quan no hi era, i a fer-li gestions senzilles que m’encomanava (portar una avís a un altre superior o a un alumne, baixar una carta al correu, mostrar la casa a un visitant de compromís, etc.). Avui moltes d’aquestes diligències es farien amb l’ajut del telèfon, però a Son Gibert no hi havia telèfons a les habitacions. Ni a les dels alumnes ni a les dels superiors. Solament hi havia el telèfon de la recepció.

Conservo d’ell un record entranyable, viu i potent, potser perquè forta i potent era la seva personalitat. Jubilat, mor a Palma als 75 anys l’hivern de 1993. Té una entrada a la GEM i una altra al diccionari de compositors de les Illes Balears.


Bibliografia

Joan DARDER BROTAT, “Don Guillem Fiol i Colom, bondat i harmonia”, Modèlics i modelicons, núm. 32, maig 2013, pàg. 11-18, Palma

GEM, 5, 327

Joan PARETS SERRA et al., “Compositors de les Illes Balears”, El Gall editor, Palma, 2000

Arnau COMPANY, Jordi PONS i Sebastià SERRA (edició i coordinació), “La comunicació audiovisual en la història”, Servei de Publicacions de la UIB, Palma, 2003

miércoles, 1 de mayo de 2013

Línia genealògica dels Alenyà de la branca "Fuada"


                                                          Martí Alenyà, escrivà
Joana Marçal (a) Capellana
(Alcúdia, 1505 c.)
=
Martí Alenyà Marçal, candeler
Rafela Serra
(sa Pobla, 1535 c.)
=
Miquel Alenyà Serra, conrador
Joana Bru
(Alcúdia, 18-V-1577)
=
Joan Alenyà Bru, conrador i aiguader
Joana Parets
(Alcúdia, 24-VIII-1609)
=
Miquel Alenyà Parets, conrador
Joana Barrera
(Alcúdia, 16-X-1639)
=
Joan Alenyà Barrera, conrador
Joana Solivaret
(Alcúdia, 21-V-1668)
=
Miquel Alenyà Solivaret, conrador
Martina Mestre
(Alcúdia, 18-X-1693)
=
Joan Alenyà Mestre, forner
Praxedis Pont
(Palma, 10-XI-1731)
=
Miquel Alenyà Pont, conrador
Magdalena Crespí (a) Rua
(sa Pobla, 24-XII-1756)
=
Joan Alenyà Crespí, forner
Magdalena Coll Guardiola
(1780 c.)
=
Miquel Alenyà Coll, comerciant i capità mercant
Margalida Ginart Puig
(Palma, 29-X-1811)
=
Joan Alenyà Ginart, comerciant i capità mercant
Catalina Ginard Bauzà
(Palma, 19-X-1858)
=
Miquel Alenyà Ginard, misser i notari
Isabel Ribas Santpol
(Palma, 14-X-1888)
=
Joan Alenyà Ribas, oficial tècnic de Correus
Maria Fuster Miró-Granada
(Palma, 19-IX-1938)
=
Miquel Alenyà Fuster, economista
Maria Dolors Blanes Pinya, mestra
(Palma, 18-III-1972)
=
Joan A. Alenyà Blanes
Beatriu Segura Maimó
(Palma, 29-XI-2013)
=
    Elisabet                        Miquel
                                (Palma 4-IX-2012)      (Palma 11-X-2014)