jueves, 22 de noviembre de 2012

Antoni Fuster Fortesa (Palma, 25 de maig de 1853 - 30 de novembre de 1902)

Pintor excel·lent, actiu en el darrer terç del s XIX, afeccionat a la música, que gaudeix d’una folgada posició econòmica i no necessita vendre les obres que fa per mantenir un ritme de vida còmode i lliure de sobresalts. Treballa sobretot el retrat i les marines, per bé que també fa paisatge rural i de muntanya, composicions amb figura, dibuix i aquarel·la.

Deixa un llegat d’unes 200 obres, més ric i variat del que es pensa habitualment. Gran part de la seva obra es troba catalogada i analitzada gràcies a  la Fundació Sa Nostra, que el 2004 publica un llibre catàleg del pintor i munta una exposició antològica, que es presenta el novembre de 2004 al Centre de Cultura de Palma. La publicació es basa en un treball d’investigació a càrrec de J. M. Pardo Falcón, de gran interès.


Antoni Fuster Fortesa, "Autoretrat", llapis/paper, 1875 ca.

Naixement i primers estudis

És fill de Gabriel F. Fuster Fortesa (1827-1872) (1) i de Maria Bonaventura Fortesa Cortès (1826-1917). El pare és propietari, comerciant, militant del Partit Lliberal Progressista, polític i soci de la companyia naviliera familiar “Tarongí i Fortesa” És el segon de vuit germans: Gabriel, Antoni, Francesc, Isabel, Paula, Francesca, Maria i Josep.

Neix el 25 de maig de 1853 a Can Fuster, edifici d’habitatges amb accés pel carrer Palau (ara Palau Reial), amb cantonada al carrer Victòria, de Palma, construït sobre un dels solars resultants de la demolició del convent dels dominics. Les obres de construcció finalitzen poc abans del naixement del pintor. L’edifici és molt proper a Can Polla (Palau Reial, núm. 36, principal, ara 14), on viuen els seus oncles Rafel-Ignasi Fuster Fortesa i Maria Josepa Fuster Fortesa, germana del pare.

Estudia el batxillerat a l’Institut Balear de Palma, amb la promoció que es titula el 1869, juntament amb el seu germà gran, Gabriel. L'esperit lliberal de l'Institut permet estudiar amb normalitat als fills dels descendents dels jueus conversos de Mallorca, reflex i manifestació d’un problema més ampli. La majoria dels germans del pintor cursa estudis universitaris i exerceix professions liberals.


El taller de Joan Mestre Bosc (1870-73 c.)

Antoni Fuster es forma al taller de Joan Mestre Bosc (1824-1893), pintor de prestigi, que exerceix lliurement la professió de pintor i treballa  en la docència a l’Acadèmia de Belles Arts i a l’acadèmia particular que té al carrer de Can Verí, de Palma. Sota el seu mestratge s’havien format Joan Bauzà, Antoni Ribas i altres pintors d’anomenada. No coneixem la data aproximada en la qual comença a assistir al taller de Joan Mestre. J. M. Pardo suposa que aquest fet s’esdevé devers el 1870, quan té 16 o 17 anys (2).

Al taller de Joan Mestre o sota la seva influència, Antoni Fuster pinta algunes natures motes de menjador i, posteriorment, dues simpàtiques al·legories, una de la música i l’altra de la pintura. A aquesta etapa correspon un altra natura mort de peces de porcellana i vidre. Les quatre natures mortes de menjador, dedicades a la caça, les hortalisses, la pesca i la fruita, i la de porcellana i vidre, les hem vist reproduïdes a altres teles d’aprenentatge d’alguns pintors de l’època i posteriors, cosa per la qual creiem que es pot estimar que son còpies de teles que Joan Mestre té en el taller com a models per a exercicis d’alumnes de l’acadèmia particular.


Viatge a Madrid (1872)

Durant l’etapa d’aprenentatge, Fuster fa alguns viatges a Madrid que aprofita per visitar el Museu del Prado i pintar-hi algunes còpies d’obres dels grans mestres. D’aquests anys hi ha una referència documentada. Es tracta d’una còpia que fa del retrat “El bufón Diego de Acedo, el primo”, que data a Madrid el 1872, quan té 19 anys.

En aquella època es considera imprescindible perquè un aprenent de pintor pogués completar la formació i prosperar, la visita al Prado i la realització d’alguna còpia d’obres de pintors del passat, sobretot dels que excel·leixen des del principi del s XVIII.


La mort del pare (1872)

Dedicat a l’administració dels negocis familiars i a la política, el pare mor als 45 anys, la qual cosa causa un gran trasbals a la família i, també, als negocis naviliers i comercials (3). La desaparició inesperada del pare es compensa amb la incorporació del seu germà Francesc, més jove que ell, a la direcció i administració dels negocis i propietats immobles i financeres. En el primer viatge de treball a Cuba, Francesc emmalalteix a causa de les febres i mor. Es fan càrrec de la direcció dels negocis la mare i dos fills, Gabriel i Josep, el major i el més jove. A partir d’aquest fet, la gestió dels interessos familiars es complica a causa dels problemes creixents del comerç de Mallorca amb Amèrica i de la manca d’una direcció potent dels béns familiars, que es mantenen units a l’entorn dels drets d’usdefruit que corresponen a la mare.

Malgrat tot, el 1880 es procedeix a la divisió de l’herència paterna mitjançant document públic. Al pintor correspon la propietat de la finca de Son Pi (Palma), una casa al carrer dels Hostals, núm. 49, de Palma, diversos drets i actius financers (censos, crèdits, obligacions, accions, deute de l’Estat, etc.) i diners en efectiu. El valor del patrimoni que correspon al pintor suma 114.466 pessetes, una fortuna relativament considerable, que li permet viure al marge dels negocis i de l’administració dels seus béns, que són administrats per la mare com a titular de l’usdefruit amb el suport dels fills Gabriel i Josep (4).


Estudis a l’Acadèmia (1874-76)

Consta documentalment que Antoni Fuster assisteix a les classes de l’Acadèmia Provincial en els cursos 1874-75 i 1875-76. Aleshores tenia entre 21 (1874) i 23 (1876) anys. El pas per l’Acadèmia serveix al nostre pintor per adquirir els hàbits de rigor, ordre i precisió, propis de la formació acadèmica.

A l’Acadèmia és un alumne aplicat i brillant, que obté qualificacions elevades, complementades amb premis i reconeixements com ara mencions honorífiques i una medalla de plata. Estudia sota el mestratge de Joan Mestre Bosch, Joan O’Neille, Francesc Parietti, Salvador Torres, Ricard Anckermann, Antoni Ribas i altres.


Estada a Madrid (1875)

El pintor desitja completar els seus estudis i millorar la seva formació. Pensa que a Madrid pot trobar bona part del que necessita i vol. No li interessen els títols acadèmics, el que busca és aprofundir en el coneixement i el domini de la pintura de paisatge i de retrat.

El març del 1875, el pintor s’ha establert a Madrid en companyia de la mare i de la germana Isabel. Ocupen un pis a una casa del carrer Clavel, núm. 3. Són a prop, alhora, de l’Acadèmia de San Fernando, i del Museu del Prado. Pinta al Prado, on fa una còpia del retrat de Francisco Bayeu de Goya, que signa i data. A final de maig, la germana Isabel, de 19 anys, cau malalta a causa d’una pulmonia. Mor el 30 de maig. Uns dies després el pintor i la seva mare tornen a Mallorca portant les restes d’Isabel que són inhumades a la capella familiar del cementiri de Palma.

Malgrat la brevetat de l’estada a Madrid, el pintor considera coberts els objectius referents a l’ampliació de la formació. Ha conegut de prop Madrazo i ha aprofundit en el coneixement de Haes. El pas del temps demostrarà que l’experiència ha estat útil. A partir d’aleshores,els seus retrats reflecteixen algunes semblances amb els de Madrazo i els seus paisatges reflecteixen alguns paral·lelismes amb els de Haes.

En el retrats empra unes pinzellades més fluïdes, menys empastades i sovint transparents. Moltes vegades els fons reprodueixen el color i el to de la preparació de la tela o la taula, com es pot observar en el retrat que el 1977 fa a Palma de la seva germana Isabel.

A aquests anys corresponen algunes obres de Fuster de temàtica costumista, que reflecteixen influències de Marià Fortuny. Es tracta d’un gènere en alça, que exalta els tipus populars i s’interessa per l’exotisme. Fuster cerca l’exotisme a través de personatges d’ètnia gitana, com s’esdevé a l’oli sobre taula titulat “Retrat d’un jove” (1877-80 c.) (5).


Primera exposició (1876)

La societat Foment de la Pintura i l’Escultura resta constituïda a principi de març de 1876, amb domicili social al carrer Constitució, núm. 92, Palma (6). Antoni Fuster participa en la constitució i fa part de la primera junta directiva, que és la següent: Faust Morell Orlandis (president), Miquel Fluxà Palet (vicepresident), Damià Boscana Furió (tresorer) Ernest Canut Choussat (vocal), Gabriel Maura Montaner (vocal), Antoni Fuster Fortesa (vocal) i Joan O’Neille Rossinyol (secretari). (7).

La primera participació del pintor en una mostra oberta al públic té lloc en el marc de l’exposició inaugural del Foment de la Pintura i l’Escultura, que s’inaugura a final de març del 1876. Hi té dues obres: una natura morta i el retrat d’una jove. No consten dades sobre la natura morta. Pel que fa a la segona composició, J. M. Pardo pensa que era el retrat de perfil de la seva germana Paula, signat i datat el 1875.


“Retrat d’Isabel Fuster Fortesa” (1877 c.)

El quadre és un oli sobre taula, de 65 x 49 cm, que no està ni signat ni datat. La composició conté el rosa com a color predominant. L’abillament proporciona una extensa superfície resolta amb un color rosa modulat per una llum irregular i els plecs del vestit i del jac que porta sobreposat. A aquest color s’afegeixen els de la màniga i la mà dreta que descansa sobre una taula que serveix de suport a la figura de la noia. Tot plegat, acompanya i dóna continuïtat als roses del rostre (galtes, barbeta, nas, entorn dels ulls i llavis).

El fons és fet amb un verd fosc molt habitual en els treballs del pintor, que es distribueixen en zones de diverses intensitats amb predomini dels tons més foscos a la part inferior i a l’esquerra de la figura. Hi ha una relativa concentració de tons més il·luminats i més clars a la dreta del rostre i a la seva altura. Els tons més propers al negre se reserven per als cabells llargs i recollits en una espècie de trena que cau fins més avall de l’alçada de la mà dreta.

El dibuix és més precís al rostre de la jove que a les formes que l’acompanyen i complementen. Possiblement extreu la imatge d’una fotografia recent, que completa i modifica amb records i amb sentiments. L’obra està tractada amb afecte, una gran estimació i amb desitjos d’oferir a la germana un homenatge de record i enyorança.

Aquest és el segon retrat que fa de la seva germana Isabel, a la qual n’hi havia dedicat un abans, signat amb anagrama i datat el 1873, quan ella tenia 15 anys i anava endolada amb algun alleujament blanc per la mort del pare el 1872.


“Retrat de Bonaventura Fortesa Cortès, la mare del pintor” (1877 c.)

La mare, que el 1872 havia perdut el marit i el 1875 perd la filla Isabel, apareix afectada, emocionada i un xic plorosa. Porta el dol de rigor amb un alleugeriment blanc, el coll de la brusa, que no sabem si és o no un afegit, una llicència del pintor o el fruit d’una exigència de la composició. El cert és que aquesta taca blanca aporta força i vibració a través del contrast sense transicions del blanc i del negre.

L’enquadrament mira de front la protagonista, el rostre de la qual se situa en el centre òptic del quadre. Els ulls miren un punt llunyà, el posat del personatge revela un estat de certa absència, la boca està tancada suaument, el rostre es manté serè, les galtes llueixen un rosat extens i intens de salut i no es veu cap rictus de tensió. L’abric de pell amb dues grans solapes, de tacte sedós i brillantors de visó, dignifica i eleva la figura. El pintor, mitjançant l’abric i altres elements, ens diu que veu la mare com una dona molt humana i, també, molt forta i poderosa.

El fons de la pintura, d’un verd fosc, realitzat amb passades ràpides i tocs de pinzell, crea, amb el concurs del rostre, una atmosfera que parla de dolor interior i resignació, records en ebullició i serenitat, frustracions i confiança. El quadre esdevé una mostra eloqüent i captivadora d’una dona forta, resistent i ferma, ferida però no vençuda, fatigada però no enfonsada, trista però amb ganes i voluntat de viure.


Beruete i Haes visiten Mallorca (1877)

Aureliano de Beruete fa un primer viatge a Mallorca el 1874, del que tenim escasses notícies. Torna a viatjar a Mallorca el 1877 acompanyat del seu mestre Carlos de Haes (8). Probablement arriben a l’illa el gener del 1877. Els dos pintors recorren l’illa i treballen en diverses notes. Una d’elles Haes la dedica a Joan O’Neille.

Antoni Fuster entra en contacte amb Haes, al qual admira i del qual conserva a l’àlbum personal una fotografia datada devers el 1877. També hi té una fotografia de Beruete. Com diu J. M. Pardo (9), tota una sèrie de paisatges de Fuster, majoritàriament de petit forat, tenen com a referent l’estil de Haes i, en certa mesura, el de Beruete. Aquest darrer li dedica un paisatge sobre taula, no datat, que recull la visió d’un pinar amb un segon terme de garriga molt probablement mallorquina.

El 1877 el pintor fa una sèrie de paisatges rurals, de l’interior de l’illa i de muntanya, que reflecteixen l’influència de Haes i Beruete. Uns anys després es manifesta l’afecció del pintor per les marines que ocupen la seva atenció.


Viatge a París (1878 c.)

Sembla provat que el pintor visita París, probablement amb motiu de l’Exposició Universal que hi té lloc el 1878. Un grup de pintors mallorquins (Ribas, Anckermann, Bauzà, O’Neille, Terrassa i altres) hi envien obres per a l’exposició de pintures. Alguns d’ells la visiten. Abonen la possibilitat del viatge del pintor dos indicis indirectes. En primer lloc el quadre de la cosina Beatriu Fuster i Fuster, que el pintor signa amb anagrama, data el 1879 i dedica “À ma coisine chérie Beatriz”. En segon lloc, la flaire parisenca que es desprèn d’algunes obres que fa en el curs de l’any següent.


“Retrat de Beatriu Fuster i Fuster” (1879)

La protagonista apareix de perfil mirant cap a l’esquerra de l’espectador. Està asseguda a una cadira senzilla de caoba. Porta un vestit blau amb un coll vaporós i farbalans blancs. Llueix un capell blanc, guarnit amb complements també blancs. que simulen flors, fulles i plomes. El rostre apareix il·luminat per una llum que li arriba de costat i que retalla i enalteix el seu perfil. Com és habitual en altres obres del pintor, la protagonista apareix absorta amb l’atenció concentrada en l’observació d’un objecte o un fet. Contràriament al que s’esdevé en altres retrats de Beatriu Fuster (10), en aquesta ocasió no té un somrís als llavis. El seu posat és seriós, expectant i inquisitiu, per bé que exempt d’inquietuds o mostres de preocupació.

La figura destaca sobre un fons verd fosc gairebé uniforme, per bé que s’hi veuen algunes oscil·lacions del to, que suggereixen clapes irregulars i de contorns indefinits, que de manera imperceptible, o poc perceptible, aporten a la tela dinamisme i moviment en contrast amb l’estatisme de la composició.

Les novetats que presenta l’obra consisteixen en la preferència que el pintor demostra pels blancs, freqüents en els retrats posteriors de Beatriu, però inusuals en els retrats fets fins aleshores. D’altra part, la pinzellada, empastada i ràpida, deixa sobre la tela una quantitat de matèria prou visible, suficient per crear sensacions tàctils tan grates com infreqüents en els treballs del pintor. Pardo considera que el retrat de referència revela un influx molt particular dels pintors impressionistes francesos, que Fuster degué tenir l’oportunitat de veure i analitzar durant l’estada a París (11).


Viatge a Algèria (1880 c.)

El març del 1879 es constitueix a Palma la societat “Associació Musical”, presidida pel Comte d’Aiamans. Antoni Fuster fa part de la Junta Directiva fundacional com a vocal

Segons R. Pinya, és devers el 1880 que el pintor viatja a Algèria. Un dibuix a llapis en confirma la destinació del viatge. Les dates d’anada i tornada no es coneixen. Possiblement el viatge es fa coincidir amb la celebració a Orà (Algèria) de l’Exposició de Belles Arts del 1880.

Fa el viatge amb l’amic Jaume Serra Orell, secretari de l’Audiència de Palma, que en diverses ocasions al llarg del temps li serveix de model (“Retrat de Jaume Serra Orell”, “Home amb túnica (Retrat de Jaume Serra Orell)”, “Retrat de Jaume Serra Orell”...).  Sembla que amb motiu del viatge adquireix un conjunt d’objectes com armes, estores i ceràmica, de les quals fa ús en algunes composicions posteriors, com “Contemplant l’espingarda” (1880-85 c.).


Son Pi

El 1880, vuit anys després del traspàs del pare, es resol la divisió de la seva herència i l’adjudicació de les parts. Al pintor correspon, entre d’altres béns, la propietat de la finca de Son Pi (Coll d’en Rabassa). L’usdefruit universal de l’herència correspon a la mare, que el sobreviurà.

Antoni Fuster visita reiteradament Son Pi i aprofita les visites per prendre apunts i pintar-hi motius diversos de caire rural i costumista. La finca, de regiu, és dedica al conreu d’alfals per a la cria de carn de vacú i la producció de llet. La vaqueria de Son Pi li inspira diverses notes. Son Pi havia estat objecte d’una segregació quan una part de la finca serví per constituir i liquidar la dot de Maria Josepa Fuster Fortesa, germana del pare.

El 1857 hi signa i data un oli sobre taula, que dedica “A mi querido amigo Enrique Lladó”. Mateu Enric Lladó i Lladó (1855-1908) és un polític liberal, que exerceix el càrrec de batlle de Palma (1901-02) i és vicepresident del Cercle Weylerista, presidit pel propi Valerià Weyler. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Probablement també fa allà l’oli sobre taula “Cavall i ca” (1880-85 c.), en el qual apareix, vist de costat, un esplèndid exemplar jove de cavall blanc, color preferit de Fuster.


Viatge a Alemanya (1883 c.)

Possiblement el motiu del viatge a Alemanya es relaciona amb la participació d’artistes mallorquins a l’Exposició de Belles Arts de Munic, que s’inaugura el dia primer de juliol de 1883. Allà veu la tela de Franz Roubaud, dedicada a la rendició dels cosacs, un fet de l’èpica militar germànica corresponent al s XIX.

Antoni Fuster en fa una còpia tot pensant en el seu gabinet personal a la casa familiar del carrer Palau, amb entrada d’aleshores ençà pel carrer Victòria. Val a dir que ajusta les mides de la tela (105 x 100 cm), la més gran dels seus treballs, a les proporcions de la paret on la vol penjar.


El retrat en els anys 1880 i 1887

En el decenni dels anys 80, Fuster pinta diversos retrats en la línia convencional, per bé que dotats d’una pulsació pròpia. Molts tenen la mirada posada en el pintor i, consegüentment, en els de l’espectador. Destaquen els retrats del metge Marià Aguiló Cortès, de l’amic Jaume Serra Orell, de l’oncle Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, de la cosina Beatriu Fuster i del seu marit, Lluís Ribas i de Casanovas. En els anys 80 el retrat constitueix un apartat força important en la producció del pintor.


“Retrat de Marià Aguiló Cortès” (1882)

Marià Aguiló Cortès (1852-1925), metge de prestigi i polític liberal, exerceix com a metge de la Inclusa de Palma i és col·laborador i soci de Creu Roja a les Balears. Vàries vegades fa part de la junta directiva, on ocupa el càrrec de vicepresident. És persona amb sentit de l’altruisme i amb preocupacions per les persones vulnerables.

La tela presenta un fons verd clar, il·luminat amb intensitat, sobre el qual destaca la figura del bust. El dibuix és minuciós i equilibrat, amb acabats fets amb gran cura. L’abillament, discret i convencional, aporta una superfície de color obscur que sosté el rostre del protagonista. La divisió de les zones obscures i clares se sustenta en un coll dur amb corbatí. El personatge mira de fit a fit l’espectador. La composició respira equilibri, proporcions, realisme i naturalitat, d’acord amb els principis de l’escola clàssica recuperada en aquells moments a través de l’historicisme romàntic.

El rostre del doctor, de 30 anys, destil·la intel·ligència, decisió, compromís amb la professió i amb els usuaris, domini de l’entorn, competència i energia. Arribaria a ser president del Col·legi de me metges i cirurgians de les Balears.


“Retrat de Jaume Serra Orell” (1880-85 c.)

Amic del pintor i company seu en alguns viatges a l’estranger, és l’avi de Josepa Blanes Serra, mare dels germans Moll Blanes. La figura es presenta de perfil, mentre llegeix un llibre. El conjunt de la figura s’emmarca en un camp cromàtic bàsicament neutre, sobre el qual es projecten ombres de perfils indefinits, que estableixen una transició entre el color molt fosc de l’abillament i el fons de la pintura.

Les pinzellades més cridaneres corresponen als blancs del coll i dels punys, que resten com a dues taques de color que fan vibrar la tela i la composició en el seu conjunt. D’altra part, la densitat de la zona obscura i la intensitat del color provoquen sensacions de rigor i serenitat.


“Retrats d’Artur Pomar i Paula Fuster” (1883)

Paula Fuster, germana del pintor, es casa amb Artur Pomar, fill de Rafel Pomar. És amic del pintor, comerciant i titular de bona part de la companyia naviliera “Rafel Pomar i Cia.”. Entre els vaixells de la flota d’aquesta empresa es compta el veler “Rafel Pomar”, de la matrícula de Palma, considerat el vaixell més polit de tots els mallorquins destinats al comerç amb Ultramar.

Els dos retrats fan parella i estan concebuts d’acord amb el mateixos principis, la mateixa tècnica i idèntic estil, molt acostat al del retrat de Marià Aguiló. La tia Paula presenta una il·luminació que li arriba des de la dreta i li cau sobre l’espatlla i el pit, on provoca unes brillantors de seda que ressalten la feminitat i la jovialitat de la protagonista. Les parelles de quadres habitualment només se signen en una de les dues teles, amb l’objecte d’assegurar-ne la seva conservació com a parella. El pintor signa i data les dues peces. Malgrat tot, la doble signatura no ha imposat fins ara la separació de la parella.


“Retrat de Rafel-Ignasi Fuster Fortesa” (1885)

El personatge porta a la solapa la insígnia que rep amb motiu de la seva elecció com a senador per Mallorca en la tercera legislatura del rei Amadeu I de Savoia. És comerciant i titular de la companyia naviliera “Ignasi Fuster Fortesa”, continuadora d’una anterior dita “Joan i Ignasi Fuster Fortesa”. Mort el 1882, Fuster pinta el retrat a partir d’una fotografia que es conserva a l’àlbum familiar.

L’obra, amb relació als altres retrats d’aquests anys, presenta dues diferències importants. D’una banda el fons és més fosc i les taques blanques s’agrupen en una única superfície que cobreix gran part del pit del personatge. La importància de la superfície blanca és la causa per la qual el pintor decideix enfosquir el fons, per tal de mantenir els equilibris de la composició i traslladar al llenç els sentiments de respecte que l’autor sent pel personatge.


“Retrat de Lluís Ribas i de Casanova (1885)

Sobre una taula de 29 x 18 cm pinta un retrat ràpid del marit de la seva cosina Beatriu Fuster i Fuster. Com a enginyer de camins, Lluís Ribas participa en la projecció i en la direcció de les obres de construcció a la carretera de Palma a Sóller. És descendent directe de l’antic conseller en cap de Barcelona, Rafel de Casanova.

El retrat, de tres quarts de cos, respon a la mateixa tècnica i al mateix estil que els de Jaume Serra i Marià Aguiló. Apareix vestit de jaqué sobre un camp sense ombres, excusades pel fet que la figura es presenta dreta en un espai possiblement col·lectiu de llums dispersos predominantment zenitals.


“Retrat de Beatriu Fuster i Fuster” (1880-85 c.)

El pintor dedica aquesta tela a la cosina Beatriu, juntament amb un altre treball inacabat, que la representa dreta, amb un estudi de la seva mà dreta. El contrast de colors s’obté aquí mitjançant la contraposició del blanc dels vestit i el negre dels cabells. Manté els llavis lleugerament oberts i mira vers un lloc distant, mentre emergeix al rostre un mig somrís, que accentua la complexitat del dibuix del rostre i ressalta la esplèndida bellesa de la protagonista.

Amb senzillesa reforça la simpatia que suscita el personatge, mitjançant l’elegància del vestit, vaporós i intensament blanc, el collar de robins de doble volta que porta al coll i la llargària del coll, que exalta la bellesa i l’elegància de Beatriu. Possiblement aquest retrat es fa en una data igual o propera a la del retrat del seu marit, Lluís Ribas i de Casanovas.


Estada a Roma (1887 c.)

Segons Pinya, el pintor viatja a Roma devers el 1887, quan compta uns 34 anys d’edat. Allà coincideix amb els seus amics Cristòfol Pizà i Francesc Maura, que estudien com a becaris a l’Acadèmia Espanyola de Roma, dirigida per Vicente Palmaroli. Hi va pel seu compte, amb el desig de conèixer de primera mà el que es fa, l’ambient que s’hi respira i les novetats de nou encuny que s’hi experimenten. Li interessa de manera especial prendre contacte amb la realitat d’una ciutat que en aquells moments és el centre del món artístic i, molt especialment, dels corrents classicistes i neoclassicistes, que Antoni Fuster té interès a conèixer. D’altra part, a Roma encara és vigent l’èxit que hi ha obtingut, de la mà de Fortuny, la pintura preciosista.

L’estada, de temps indeterminat, segurament es perllonga entre dos i tres mesos, els suficients perquè el pintor s’impregni dels corrents actuals i dels valors estètics predominants. Tot seguit, sembla probable que visités diferents ciutats italianes capdavanteres amb l’àmbit de l’art.

De retorn a Mallorca, després d’un temps de maduració i assimilació dels impactes del viatge, mostra a través dels pinzells que el viatge no ha estat en va, per tal com li ha aportat idees noves i alguns camins nous pel que fa a estil i tècniques. A partir d’aleshores en alguns retrats fa ús dels contrastos del clarobscur classicista, en altres explora els efectes de la llum combinats amb el colorisme propi de la versió italiana de l’impressionisme francès.

Entre els retrats classicistes del període podem citar el “Retrat de Josepina Canut” (1887), “Beatriu Fuster i Fuster amb un ventall vermell” (1887-90 c.), “Dama amb una flor” (1890 c.) i “Retrat de Maria Concepció Fuster i Fortesa” (1891).


“Retrat de Josepina Canut” (1887)

La protagonista és filla d’Ernest Canut. La tela presenta un dibuix minuciós, línies definides, espais de molta llum i zones d’ombres extenses i denses. La il·luminació ressalta el verd diluït del respatller, el vermell de la cinta que l’acompanya, el marrons de la corretja que subjecta el seient, el blanc del coll de fantasia, els daurats de les joies que la nina porta als canells i els marró fosc de l’abric que se superposa al vestit amb el guarniment d’uns botons grans a la moda.

El contrast que es dóna entre les zones de llum i les zones d’ombra es més intens que en composicions anteriors, la qual cosa confereix a la tela una intensa vibració. La protagonista, de faccions delicades, és una al·lota seriosa, reflexiva i un xic tímida, que evita mirar el pintor i l’espectador, desviant la mirada cap una posició lateral. El fons està realitzat, si més no en part, mitjançant cops de pinzell que deixen sobre la tela un seguit de taques, a la manera dels “macchiaioli” o tacadors (12) italians.


Beatriu Fuster i Fuster amb ventall vermell” (1887-90 c.)

El pintor sempre va sentir una gran simpatia per Beatriu Fuster i Fuster, filla de Rafel-Ignasi Fuster Fortesa i de Josepa Fuster Fortesa, germana del pare d’Antoni Fuster. Al llarg del temps li fa diversos retrats i li dedica algunes obres, com una aquarel·la de 1887. L’afecte i l’admiració que sent per ella expliquen la delicadesa i la tendresa amb la qual tracta sempre la seva imatge.

Aquesta tela posa de manifest, de manera més clara que la comentada a l’apartat anterior, la influència que el pintor rep a Roma del clarobscurisme classicista i de la combinació de l’estudi de la llum amb l’ús del colorisme propi de la versió italiana de l’impressionisme francès.

La protagonista mira de costat cap al terra, mentre esbossa un somrís contingut que suggereix satisfacció i benestar. El fons, si més no en part, està realitzat amb el recurs a les taques de pinzell. El contrast entre les zones il·luminades i la zona fosca del fons és fort i enèrgic, d’acord amb el clarobscurisme classicista, que imposa un acabat de dibuix precís i ben definit del rostre. El vestit, contràriament, té una aparença vaporosa i indefinida, de línies imprecises i contorns només suggerits.

El colorisme italià ve donat en aquest cas per un ventall obert, que sembla momentàniament detingut, i per la barreja de colors que es dóna al vestit (blaus, daurats, grocs...). El rostre de Beatriu ocupa el centre òptic del quadre. Tot porta a contemplar la bellesa d’un rostre jove, que mira amb tendresa i amorosiment una escena que colpeix per la ingenuïtat i la innocència que l’il·lumina. A l’esguard de Beatriu no hi ha ni una espurna d’ironia o de burla. Tot en ella és admiració, complaença, afecte i gràcia.


“Dama amb una flor” (1890)

La figura femenina que presideix la tela és la de la germana menor del pintor, Maria Concepció Fuster Fortesa, que volia que l’anomenessin Maria. El marit, Antoni Pinya, quan compra (1904) a Bunyola Son Bonavista, la rebatia amb el nom de Villa Maria.

El fons verd de la tela, força habitual en els treballs del pintor, és fet mitjançant pinzellades que deixen sobre la tela taques atzaroses de pintura executades amb gran rapidesa. El joc bàsic del clarobscur s’estableix en aquest cas entre els espais molt il·luminats del rostre, el mocador verd amb dibuix blanc que porta sobre l’espatlla i li cau davant el pit. La zona obscura se situa en el vestit de la protagonista, que absorbeix la llum que li cau a sobre.

La flor que Maria porta a la mà és una poncella rosa parcialment tapada per una fulla de roser i una pinzellada transparent que redueixen a mínims els contrasts de la flor amb el fons de la composició. S’evita d’aquesta manera l’efecte de distorsió que sense aquesta precaució hagués provocat. Com s’agrada de fer sovint en els seus treballs, el pintor representa la germana en una posició fugissera i estàtica de contemplació amb la mirada absorta en l’objecte que ocupa la seva atenció. La tela, està dedicada a Gaspar Terrassa, però no li va fer a mans per causes que no coneixem. El cert és que en morir Antoni Fuster, aquesta obra es troba entre els seus objectes personals.


El port de Palma

Com tot illenc, el pintor sent una fascinació especial per la mar, que en el seu cas es concreta en un conjunt de sentiments de benestar i excitació amb relació al port de Palma, que esdevé per a ell un lloc d’esbarjo, admiració, encantament i inspiració.

Entre abril i setembre s’agrada de navegar–hi amb el bot a vela que té. Ho fa sol o en companyia d’algun amic. Hi troba molts de motius d’inspiració, que trasllada al cartró de camp o a la taula manual que porta per captar la bellesa que es manifesta en el seus racons. Quan troba un motiu que el colpeix, s’atura i pinta amb l’afany de fer durador els moments de joia i pau que envaeixen el seu esperit. En alguna ocasió, quan l’acompanya un pintor, els dos treballen el mateix tema, vist des del mateix lloc i amb la mateixa modulació de llum i ombres. Aquest fet es repeteix amb Francesc Maura en diverses oportunitats. Al goig de la visió i de l’acció de pintar, s’afegeix aleshores el plaer de la conversa, la paraula compartida i el caliu de l’exercici plaent de l’amistat.

A l’hivern no s’embarca, però no deixa de visitar el port, d’admirar-lo i de perllongar amb parsimònia la percepció del seus encants. Passeja per la murada, s’acosta a la Riba, s’endinsa en el moll vell, recorre el contramoll i, quan port, s’atansa a Can Barberà, s’Aigua Dolça, Porto Pi o El Molinar.

En els darrers anys del segle abunden els treballs referits al port, les seves aigües i els indrets que aquestes acaronen i banyen. Com assenyala Josep Pardo (13), des del 1870 el paisatgisme tracta de renovar-se amb els temes de les marines i les platges. Dins l’àmbit català, la temàtica marinera esdevé font de motius d’èxit. En diverses ocasions, Fuster deixa la contemplació dels motius aïllats i anecdòtics per enfrontar-se a visions més àmplies i agosarades, com passa a les teles titulades “El Jonquet” (1890), “Vista de Palma” (1898), “Barques davant la Llonja” (1899), “Port de Palma” (1890 c.) i d’altres que comparteixen perspectives preses des de la mar, probablement a bord del seu bot. En els mesos d’hivern canvia la perspectiva i pinta visions de Palma preses des de terra, com s’esdevé amb “Vista de Palma des del Mollet” (1893).



Antoni Fuster Fortesa, "La Seu i la Llonja vistes des del Mollet", oli/tela, 1893
Col·lecció de l'Obra Social de Sa Nostra


“Barques davant la Llonja” (1899)

Es tracta d’un oli sobre tela, de 75 x 100 cm, signat i datat. La visió es presa des de la mar, possiblement des del bot del pintor. En primer terme es veuen dos llaüts, amb uns envelats que posen de manifest la intensitat del sol de l’estiu, mentre confereixen a la composició uns aires d’estranyesa i irrealitat. En segon terme guaita una part de la façana marítima de la Llonja, que com tantes vegades el pintor contrasta amb la imatge enlairada de la façana nord de la Seu. El conjunt s’harmonitza i unifica amb un celatge de niguls escassos que sostenen un cel blau que es degrada a mesura que la visió s’allunya.

La barca protagonista captiva la mirada, mentre els seus reflexos sobre les aigües del port aporten elements cromàtics de contrast i un dibuix que deforma les figures i parla, alhora, de pau i d’un escàs moviment, que subratlla l’estatisme de la composició, només trencat suaument per la conversa de les nines embarcades i el moviment minso de la mare que sargeix acompanyada d’un infant jogasser, de cabells rapats, vestit de blanc. La nina més gran de la barca es la mateixa de “Nina a l’embarcador” (1899) i “Pescadora davant la Llonja” (1899 c.). També apareix a teles d’altres pintors. És una al·lota prima i espigada.


“El moll del Jonquet” (1901)

L’obra és un oli sobre tela, de 85 x 115 cm, signat i datat. Amb el primer cop d’ull, l’espectador s’adona que amb aquesta tela el pintor vol manifestar la capacitat que té de fer quadres de mida generosa i composició complexa. A més de les dimensions de la tela, destaca el gran nombre de detalls que són sobre el moll i a bord de les barques que s’hi veuen. D’altra part, la pintura es presenta detallada i ben acabada tant en el primer terme, ocupat per una mar generosa, resolt amb encert i bona tècnica, malgrat la seva dificultat. Solament el darrer terme, ocupat per la carena de muntanyes de la Serra de na Burgesa, es presenta difuminat per accentuar la seva posició llunyana i les seves funcions d’acompanyament.

El celatge es presenta d’un blau salpicat de niguls blancs que acompanyen i reforcen els jocs de clarobscurs que conté l’obra. Hi destaquen els molins, les cases de la dreta i la nau de l’esquerra, intensament il·luminada. La presencia humana a les barques i al moll aporta al conjunt calidesa i realisme. La verticalitat dels reflexos, alguns màstils i les tres moles dels molins serveixen per delatar l’hora central d’un dia d’estiu i l’hora d’un primer embat que llepa les aigües amb sensualitat.


El bot blanc

Per passejar per les aigües del port de Palma, el pintor disposa d’un bot que pot maniobrar a rem o a la vela. Es tenen molt poques dades sobre aquesta embarcació de lleure i entreteniment. En alguns llocs apareix citada com un balandre, nom inespecífic que amb relació a Mallorca cal traduir per bot. El port de Palma i els altres de l’illa són ocupats per tres tipus d’embarcacions: llaüts, bots i pasteres. Els pescadors tenen llaüts i els burgesos tenen bots de lleure. El pintor usa el bot per passejar i per pintar o, si mes no, per prendre notes per a treballs posteriors.

Si es presta atenció a les marines del pintor, es veu repetida la presència sempre discreta  d’un bot blanc. En algunes ocasions és més petit i no porta aparell per a la vela, en altres és més gran, de perfil més corbat i, per això, més mariner. De vegades porta un arbre per a vela llatina, en una ocasió està amarrat amb la vela llatina estesa i reflectida en el mar, en cas se’l veu navegant amb el vent que omple la vela llatina i el floc al bell mig del port. A l’oli titulat “Barques al port” (1885-1890) una al·lota de blanc sembla estirar la corda de l’amarrament per embarcar-s’hi. Es poden identificar 6 obres en les quals es veu el bot: “Barques al port” (1877-1880), “Barques al port” (1885-1890), “Barques prop de la costa” (1890), “Barques de pesca” (1893), “Nina amb una senalla de peix” (1895 c.) i “Vista de Palma” (1898). En uns pocs casos es veuen llaüts blancs, que no hem comptat entre els bots.

Gairebé totes les barques de ribera d’aquells temps van pintades de negre per facilitar les aplicacions de quitrà i estopa destinades a mantenir impermeabilitzat el casc. Amb totes aquestes barques contrasta el bot blanc, propietat d’un afeccionat a la mar, amb cabals suficients per pagar operacions de calafateix freqüents i pintures anuals dels casc i la coberta i encapritxat amb el color blanc, força atractiu, però de manteniment costós.


Els contrallums

Els temes més freqüents a l’obra del pintor són els del Jonquet, el Mollet, el moll de Sa Llonja, el conjunt de Palma vist des de la llunyania i les composicions que sumen o contrasten les imatges de la Llonja i de la Seu. A més de la fascinació pel port i l’entorn de la badia de Palma, en els anys de referència el pintor manifesta la simpatia que sent per les figures al contrallum. En els darrers anys del segle XIX, l’artista treballa amb delectació composicions en les quals s’abelleix de jugar amb els efectes de llum, pels quals sent una afecció propera de vegades a l’al·lucinació. Els contrallums que coneixem d’aquesta època combinen delicats jocs d’ombres, penombres, mitges ombres i cops de llum amb figures de nines saturades de tendresa i ingenuïtat.

Destaquen en aquest apartat quatre obres singulars: “Nina a contrallum” (1895 c.), “Nina amb una senalla de peix” (1895 c.), “Al·lota devora la persiana” (1895 c.) i “Nina a l’embarcador” (1899).


“Nina a contrallum” (1895 c.)

L’obra no ha sortit mai al mercat. S’ha mantingut sempre en mans de la família. Fa part del llibre catàleg que publica el 2004 la Fundació Sa Nostra (p. 161), que ofereix una il·lustració de pàgina sencera. La tela es mostra a l’exposició del Centre de Cultura de Sa Nostra del carrer de la Concepció. L’atenció del pintor es concentra en el rostre de la protagonista, que presenta mitjançant un dibuix intencionadament poc definit. El vestit està resolt de manera esbossada i els cabells ben rojos es veuen en bona mesura desordenats i solts, malgrat la cinta que els recull i pretén fixar-los. Els ulls estan en una posició lleugerament forçada. La boca és de pinyó, mentre les galtes llueixen un rosat intens, gairebé encès, fruit d’un dia de gran sol i forta calor.

La il·luminació prové d’un sol daurat, de rajos d’horabaixa gairebé horitzontals. La composició, que desborda tendresa, combina amb suggerències de colors una gamma de roses, vermells, rojos i daurats, que creen una atmosfera que ressalta la gràcia i l’encís de la protagonista. L’ombra que es projecta sobre la paret del fons és resolta amb unes pinzellades ràpides d’un blau que contrasta suaument amb la presència general de colors càlids.


Retrats de compromís (1895-1897)

Entre 1895 i 1897, el pintor realitza dos quadres per a la galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Palma. El primer correspon a Jovellanos i el segon a Marià Aguiló Fuster. Els dos estan signats i datats. El primer substitueix una tela anterior que va desaparèixer amb l’incendi de la Casa consistorial del 1894. El segon correspon a un familiar proper que excel·lí com a bibliòfil i erudit.

La concepció de les dues teles presenta diferències prou significatives. Jovellanos, acompanyat d’un cortinatge de prestigi, es veu dret, en posat seriós i solemne, mentre al fons es projecta la imatge d’un paisatge coronat per la silueta del Castell de Bellver, lloc de reclusió del personatge. Marià Aguiló està assegut en una cadira de canonge amb posat d’espera i amb abillament comú rematat per un corbatí. La il·luminació crea un fons uniforme de contrast amb la figura central.


Retrats de la família (1890-1902)

En els anys que ens ocupen, el pintor fa una sèrie de retrats familiars destinats al seu ús personal o bé encarregats pels familiars. En aquestes obres es prescindeix de convencionalismes i de les restriccions comercials. El pintor es manifesta amb gran llibertat i cerca la manera de reflectir en la tela o en la taula els sentiments i els valors que més li plauen i amb els quals més i millor s’identifica.

La relació d’aquesta retrats és prou extensa i comprèn, entre d’altres, els següents: “Retrat de Maria de la Concepció Fuster Fortesa” (1891), “Retrat de Paula Fuster Fortesa” (1890-95 c.), “Retrat de Montserrat Pinya” (1900) i, sobretot, un dels seus darrers treballs, signat i datat el 1902, “Les germanes Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada”, que podem comparar amb una prova prèvia, el “Retrat de Vicenta Fuster”.


“Retrat de Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada” (1902)

Hilari Fuster i Fuster, cosí bo del pintor, li demana una tela de les seves filles Vicenta i Assumpció. El convida a passar uns dies a Biniatzar (Bunyola), on tenen per costum passar els mesos d’estiu. Es conserven fotografies familiars en les quals les dues germanes, la tercera i la quarta del matrimoni, porten habitualment uns vestits blancs de llista amb farbalans, amb els quals juguen i traginen pel jardí o per la costa de Raixa. El pintor transforma aquests vestits en uns abillaments de seda, d’un blanc immaculat i d’un tacte suau i amable. Hi afegeix els dos flocs roses que duen al cap.

Destaquen la mirada seriosa i serena de la major i la més innocent i riallera de la petita. El quadre, pensat per fer parella del que reprodueix les imatges dels dos fills grans, Josepa i Lluís, fet abans pel pintor Fortesa, resta a Biniatzar fins als 1968 i és objecte de diputa entre les dues germanes protagonistes, perquè les dues n’estan enamorades i les dues el reclamen.

La contemplació de l’obra constitueix una delícia per a la vista i un motiu de goig profund. L’obra parla d’innocència, gràcia, tendresa i pau. Exalta la figura ingènua, neta, candorosa i pura de les dues nines, que esdevenen un mirall de les virtuts pròpies de la infància. Mirant-les, l’espectador respira flaires de sinceritat, veritat, transparència, autenticitat, alegria i afecte fratern. L’obra, al capdavall, constitueix una exaltació de la infantesa i de la innocència que les dues germanes simbolitzen i encarnen.


“Retrat de Vicenta Fuster” (1901-02 c.)

És aquesta una taula, de petites dimensions, en la qual el pintor fa una prova de colors i de dibuix amb la imatge de Vicenta. La composició en aquest cas es basa en una combinació de blancs, blaus i roses sobre un fons de pinzellades ràpides amb taques enèrgiques de verd. La nina esbossa un somrís amb el cap lleugerament inclinat cap a l’esquerra. Es curiós constatar com l’artista abandona a l’obra definitiva les solucions d’aquesta taula, simplificant les coses amb encert.

Substitueix l’àmplia policromia per una combinació bàsica de roses (llaços, ombres, llavis i galtes de les nines) i blancs (fons, vestits i tocs als ulls). El verd intens es transforma en una solució tènue de verd tendre pàl·lid que es dissol en el fons blanc, la qual cosa li permet allunyar-se en la percepció òptica i alhora fer funcions de contrast. El verd de la taula és idèntic al que s’empra en el fons del retrat de Montserrat Pinya. Fa ús del somrís, però el duu al rostre d’Assumpció, mentre deixa en posició natural i tranquil·la el de Vicenta. Aquesta adquireix un posat serè que li atorga funcions de símbol de la bellesa infantil i la innocència, enfront de la germana, més inquieta i jogassera, que simbolitza la gràcia i la ingenuïtat.


L’exposició d’homenatge a Velázquez (1899)

La societat del Foment de la Pintura i l’Escultura acorda commemorar el 300 aniversari del naixement de Velázquez amb l’organització a la pròpia seu de la plaça d’Antoni Maura (abans de les Copinyes) d’una exposició de reproduccions, còpies i fotografies d’obres de l’artista sevillà. L’organització de l’event s’encarrega al pintor Joan Bauzà Mas.

Participen a l’exposició Antoni Ribas, Joan Bauzà, Gaspar Terrassa, Pere Blanes Viale, Ricard Carlotta, Vicenç Furió, Pere Càffaro, Francesc Salvà, Lluís Mestre, Marià Fuster i Fuster i altres. Faust Morell Bellet hi aporta una col·lecció de fotografies. El 6 de juny inaugura l’exposició el Governador civil, acompanyat d’Alexandre Rosselló, president de la societat.

Antoni Fuster hi participa amb còpies del Crist, del comte-duc d’Olivares a cavall, del bufó Diego de Acedo i de dos retrats, un de Felip IV i l’altre de l’escultor Juan Martínez Montañés.


Darrers dies i final

El pintor pateix de tensió arterial alta. No la controla amb els remeis casolans habituals com el menjar sense sal, beure pocs líquids, perdre pes i fer exercici amb moderació i constància. Tampoc no li preocupa massa el fet, perquè no coneix els perills. El juliol/agost és a Biniatzar compartint amb el cosí Hilari Fuster i la seva esposa, Magdalena Miró-Granada, uns dies de descans, dedicats al contacte amb la natura i a les passejades a l’aire lliure del capvespre. Visiten Raixa, comparteixen conversa amb el Sr. Jaume i, sobretot, van a visitar Beatriu Fuster, germana d’Hilari, i cosina predilecta del pintor, per la qual ha sentit sempre gran afecte i simpatia. Aquesta passa els estius a s’Alqueria Blanca, possessió veïna de Biniatzar.

El pintor treballa mentrestant en la tela de les nines Vicenta i Assumpció. L’obra no posa de manifest preocupacions de salut ni debilitats que anunciïn un desenllaç proper. Tot amb tot, la traïdoria de la tensió arterial alta és present i mina la resistència d’un sistema circulatòri sotmès a un estrès insuportable.

El pintor redueix el nivell d’activitat, deixa de sortir i d’aparèixer en públic, però no deixa de pintar. Augmenten les molèsties i les sensacions de malestar. Mor a les 4 de la matinada del 30 de novembre de 1902, als 49 anys, a causa d’un infart (14). Dos mesos després, el 26 de gener de 1903, en un temps rècord, s’inaugura a la seu del Foment de la Pintura i l’Escultura una exposició retrospectiva de la seva obra.


La personalitat del pintor

Estelrich, Gafim i alguns records de la família, permeten reconstruir, si més no, en part, el caràcter singular del pintor. Sabem que és enemic de les baralles i les discussions, que evita tant com pot. No li agrada entrar en competència amb els altres. Sovint davant la competència surt d’escena o desisteix de la confrontació mitjançant el silenci. No el motiven ni els diners, ni els reconeixements, premis i elogis. S’agrada de lloar les virtuts dels amics i calla a l’hora de referir-se a aquelles persones amb les quals no s’entén o no hi simpatitza. Li agrada mantenir-se en un segon pla, allunyat dels centres d’atenció social i col·lectiva. És reservat i poc donat a parlar d’ell mateix i de les seves coses. S’ha dit que és tímid, modest i poc ambiciós.

Sent tendresa pels infants i els adolescents, presents molt freqüentment a les seves obres. Li agrada la comunicació amb les al·lotes i les dones joves del seu entorn. Sent des de sempre gran admiració i un gran afecte per la seva cosina Beatriu Fuster, a la que dedica nombrosos retrats, apunts, una aquarel·la i un singular estudi de la mà dreta, preparatori d’un retrat que mai no acaba. A través de la pintura elogia la innocència, la ingenuïtat, la sinceritat, la tendresa, la lleialtat, l’alegria, la generositat, la moderació, l’equilibri, etc. Admira la vida rústica, simple i directa, però sobretot admira la mar, la llum, els dies de calma, els colors suaus, els blancs, els verds, els verds tendres, els cels, etc. Se sent molt incòmode davant la injustícia, la manipulació, la mentida, la presumpció, la supèrbia, la cobdícia, la mala educació, etc. El posen de malhumor les manifestacions de discriminació i racisme. D’esperit solidari, reacciona positivament davant la desgràcia aliena i les necessitats de les persones vulnerables. Participa activament i desinteressadament en iniciatives cíviques (15).

Malgrat la seva discreció i reserva, sabem que Antoni Fuster ideològicament s’identifica amb les propostes i els ideals del Partit Liberal Progressista, al qual va pertànyer el pare i, també, el cosí del pare, Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, que és elegit senador a les terceres eleccions legislatives del regnat d’Amadeu I. Ho corrobora la llarga llista dels seus amics liberals i la seva contribució dinerària a la subscripció popular per regalar una espasa d’honor al general Weyler (1897).


Els amics del pintor

Reservat i tímid, el pintor  es guanya les simpaties d’una munió d’amics amb els quals es relaciona i estableix vincles d’afecte i respecte. Es compten pintors (Francesc Maura Montaner, Cristòfol Pisà Ensenyat, Antoni Ribas Oliver, Francesc Mestre Miralles, Gaspar Terrassa Mas, Joan Bauzà Mas, etc.), polítics liberals (Mateu Enric Lladó i Lladó, Marià Aguiló Cortès, Pasqual Ribot Pellicer, etc.), familiars de tercer grau o més (Marià Fuster i Fuster, Artur Pomar, Hilari Fuster i Fuster, Magdalena Miró-Granada Moya, Beatriu Fuster i Fuster, etc.), músics i compositors (Miquel Binimelis Quetglas), professionals (.Jaume Serra Orell), escriptors (Joan Lluís Estelrich), etc.


Presència i transcendència de l’obra

La pintura de l’artista és força apreciada pel públic i pels entesos. Aquest fet es reflecteix en la presència continuada d’obres seves a les exposicions retrospectives sobre la pintura i els pintors organitzades per institucions públiques i privades tot al llarg dels darrers 110 anys, com el lector pot comprovar amb la relació d’exposicions que es dóna més avall.

D’altra part, hi ha obres seves al Museu de Mallorca, Museu de Valldemossa, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, Societat Arqueològica Lul·liana, Caixa de Balears “Sa Nostra”, familiars i importants col·leccions privades. Un carrer de Palma duu el seu nom.

S’han dedicat a la seva anàlisi biogràfica i artística diverses obres, que permeten una aproximació a l’obra i a la persona del pintor, acurada, rigorosa i ben fonamentada, per bé que susceptible encara d’avanços i profunditzacions. D’altra part, té entrades pròpies a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i Gran Enciclopèdia Catalana.

Són particularment interessants els treballs realitzats sobre la figura i l’obra del pintor per Josep M. Pardo Falcón i les aportacions biogràfiques de Romà Pinya Homs. El llibre catàleg de l’exposició que el 2004 inaugura la Fundació Sa Nostra en el Centre de Cultura de Palma i la pròpia exposició constitueixen dos fets força rellevants amb relació a la coneixença i presència del pintor en el present i en el futur immediat.


Exposicions (relació parcial)

1876   Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1877   Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1881   Exposició de pintures i escultures del Certamen de les Fires i Festes de Palma,
           Diputació Provincial, Palma (16)
1885   I Exposició d’Aquarel·les, Dibuixos i Pintures a l’oli i Escultures, Museu
           Martorell, Barcelona
1888   Exposició Universal de Barcelona, Barcelona
1891   Primera Exposició General de Belles Arts, Barcelona
1892   Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1896   Exposició obres que els pintors mallorquins presenten a l’Exposició de Belles
           Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, Acadèmia de Belles Arts, Palma
1896   Foment de la Pintura i Escultura, Palma (17)
1896   II Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, Barcelona
1897   “Exposició Balear”, Sóller
1898   IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, Barcelona
1899   “Exposició Velázquez”, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1899   Exposició extraordinària de Nadal, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma (18)


Exposicions d’homenatge

1903   “Antoni Fuster (1853-1902)”, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma

1972   “Antoni Fuster”, Galeries Costa, Palma

2004   “Antoni Fuster Fortesa (1853-1902)”, Fundació Sa Nostra, Centre de Cultura de
           Sa Nostra, desembre 2004-febrer 2005, Palma


Exposicions col·lectives
(Posteriors al 1902)

1921   Exposició Regional de Pintura d’autors morts”, Palma
1973   Pintors mallorquins del s. XIX, Galeria Dera, Palma
1979   ”Exposició del patrimoni artístic de l’antiga Diputació”, Sa Llonja, Palma
1979   “Pintors reconeguts a Mallorca (1850-1959)”, Galeria Bearn, Palma
1984   “El retrat a Mallorca (segles XVII-XIX)”, Sa Llonja, Palma
1984   “Vuit pintors mallorquins”, Banco Santander, Palma
1986   “Paisatges abans”, Cercle de Belles Arts, Palma
1989   “Pintura a Sa Nostra”, Centre de Cultura de Sa Nostra, Palma
1992   “Arts i oficis”. Ses Voltes, Ajuntament de Palma, Palma
1993   “100 anys, 100 pintors”, Sa Llonja, Palma
1993    Galeries Costa a J. Torrens Lladó, Galerias Costa, Palma
1994   “Quadres amb figura”, Fundació Barceló, Palma
1996   “Aigües”, Ses Voltes, Palma
1996   “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ses Voltes, Palma
1997   “La imatge del desig”, Ses Voltes, Palma
1997   “Vida quieta”, Fundació Barceló, Palma
2001   “La ciutat de Palma”, Ses Voltes, Palma
2001   “Paisatgistes a Mallorca (1850-1950)”, Cercle de Belles Arts, Palma


Premis i guardons

1876   Medalla, Exposició inaugural, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1877   Medalla, Exposició Primer Aniversari, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1881   Accèssit, Certamen literari i artístic de les Fires i Festes, Diputació Provincial de
           Balears, Palma
1888   Menció honorífica, Exposició Universal de Barcelona, Barcelona
1891   Diploma i premi d’adquisició, Primera Exposició de Belles Arts de Barcelona


Bibliografia bàsica

FUNDACIÓ SA NOSTRA, “Antoni Fuster Fortesa (1853-1902)”, Fundació Sa Nostra ed., Palma 2004

José M. PARDO FALCÓN, “Antoni Fuster Fortesa (1853-1902). Llums i contrallums. Aproximació a la seva obra”, Fundació Sa Nostra, Palma 2004

José M. PARDO FALCÓN, “Fuster Fortesa, Antoni”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, 2, 201-208, Palma 1996

Romà PINYA HOMS, “El pintor Antonio Fuster”, Edicions Cort, Palma 1971

Joan L. ESTELRICH, “Páginas mallorquinas”, Imprempta Tous, Palma 1912


Bibliografia complementària

Miquel ALENYÀ FUSTER, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma 1996

Miquel ALENYÀ FUSTER, “Joan Bauzà 1844-1915”, Casal Solleric, Ajuntament de Palma, Palma 1992

Miquel ALENYÀ FUSTER, “La pintura d’Antoni Fuster”, El Mirall, núm. 13, Palma 1987

Gabriel FUSTER MAYANS, “En el centenario del nacimiento de Antonio Fuster”, Revista del Cercle de Belles Arts, LII, Palma 1953

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 6, 101-102

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 201-208

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, 7, 747 (1974)

Juan LLABRÉS BERNAL, “Noticias y relaciones históricas de Mallorca, 1871-1880”, V, Societat Arqueològica Lul·liana, Palma 1959

Romà PINYA HOMS, “El pintor Antonio Fuster y su entorno social (1853-1902)”, ‘Cinco nuevos documentos para su biografía’, Memorias de la Academia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, núm. 13, Palma 2003 (disponible lliurement a la xarxa)

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores (1836-1936)”, Lluís Ripoll editor, 65-66, Palma 1981

Lluís RIPOLL, “Cuatro pintores mallorquines del XIX: Bartomeu Sureda, Antoni Fuster, Joan O’Neille y Gaspar Terrassa”, Revista del Cercle de Belles Arts, IL, Palma 1949

Miquel SARMIENTO, “Exposición en el Fomento”, La Última Hora, 28-X-1896

Miquel SARMIENTO, “Antonio Fuster, La Última Hora, Palma, 1-XII-1902

Miquel SARMIENTO, “Una exposición a la memoria de Antonio Fuster”, La Última Hora, Palma, 26-I-1903


Notes

(1) Cf. GEM, 6, 102

(2) Cf. Pardo-2004, 20

(3) Cf. Llabrés-1959, 122

(4) Cf. Pinya-1971, 128

(5) Cf. Fundació Sa Nostra-2004, 61 (cat. 21)

(6) Cf. Alenyà-1996, “Fundació del Foment de la Pintura”, 14-15

(7) Cf. Alenyà-1992, “Fundació del Foment de la Pintura”, 20-22

(8) Cf. Alenyà-1996, “Carlos de Haes visita Mallorca (1877)”, 14

(9) Cf. Pardo-2004, 50

(10) Beatriu Fuster i Fuster neix a Palma el 10 de desembre de 1859. És l’única filla de Rafel-Ignasi Fuster Fortesa i Maria Josepa Fuster Fortesa que supera la majoria d’edat. Rep en herència del pare la possessió de s’Alqueria Blanca (Bunyola). El 9 de maig de 1885, als 25 anys, se casa a la Seu (Palma) amb Lluís Ribas i de Casanova, fill de Josep i Josepa, de 34 anys, propietari, enginyer de camins, natural de Barcelona, veí de la parròquia de Santa Maria del Pi. Estableixen el domicili conjugal a la Rambla de les Flors, núm. 16, segon pis, de Barcelona. És mare d’una nina que mor durant el part. De vídua continua vivint a l’antic domicili conjugal de Barcelona. El 1908 l’arquitecte Miquel Madorell i Rius amplia i ennobleix les cases de s’Alqueria Blanca, on té el costum de passar els estius. Mor el 15 de gener de 1940, a s’Alqueria Blanca (Bunyola), als 80 anys.

(11) Cf. Pardo-2004, 65

(12) Moviment o escola de pintors que opinaven que la realitat és un contrast de taques de colors i de clarobscur. Rebutjaven alhora el romanticisme i l’academicisme.

(13) Cf. Pardo-2004, 145

(14) Pinya-1971, 22

(15) El 1898 és nomenat director artístic de la tómbola del Foment convocada per recaptar fons amb destinació a la subscripció nacional destinada a contribuir a l’atenció de les necessitats de la guerra de Cuba.

(16) Cf. Diario de Palma, 16-IX-1881

(17) Cf. La Última Hora, 28-X-1896

(18) Cf. La Última Hora, 4-I-1900