lunes, 18 de enero de 2010

La cultura, necessitat social (1997)

Vivim en una societat atabalada per les presses, les urgències i les precipitacions. Hi ha una enorme desproporció entre allò que es vol fer i allò que es pot fer. Els mons del treball, l’empresa, l’administració pública i les relacions interpersonals són víctimes d’aquest parany col.lectiu de ritmes trepidants i curses rapidíssimes. Tot plegat, es primen les coses urgents sobre les importants, fer coses sobre pensar-les, desfer i refer sobre afegir i millorar. Probablement, estam massa condicionats per una organització de la producció inspirada en la quantitat de les grans economies d’escala (produir moltíssimes coses iguals), esperonada per la competitivitat en l’àmbit de les aparences (el client té poca memòria i pren les decisions per impuls) i aclaparada per l’obsessió del curt termini.

La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.

En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les presses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren que les diverses manifestacions de la cultura són esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.

La desmobilització cultural de la societat, des del molts punts de vista, constitueix una de les mancances més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.

Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.

La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.

Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme fatu. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures d’una societat activa i culta.

Solament una societat capaç de gaudir, i que de fet gaudesqui molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.

La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre la afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.