Antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló (quadres de vaixells)

Francesc Vidal i Vidal, Barca de tres mastils Ignasi Fuster, oli/tela, 1879

Edward Arnold, La corbeta Palma, oli/tela, 1858

William Howard Yorke, El veler Rafel Pomar, oli/tela, 1875

Veler "El Palmito"

Pailebot de 108 tones de cabuda, construït el 1845 per Miquel Planas i Ramon Horrach. Costà 1.600 lliures al patró Miquel Alenyà Coll, propietari únic. El 1853 va ser remuntat i aparellat de pollacra goleta. En foren els capitans Joan Alenyà Ginart (1845-1861), Sebastià Pou (1857), Marc Picornell i Miquel Vaquer (1862). Els mestres calafats Verdera i Garrova el desballestaren en el port de Palma a final de 1862.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX (1841-1860)”, t. III, pàg. 206, Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1859.

Illa Daurada

Nom encomiàstic de Mallorca. Miquel dels Sants Oliver titula L’Illa Daurada el projecte d’una obra, de la qual publica solament la primera part, amb el nom Illa Daurada. La Ciutat de Mallorques (1906). Rubén Darío utilitza l’expressió en el poema La Canción de los Pinos, que composa a Valldemossa el 1907. Josep Maria Tous i Maroto publica De la Isla Dorada (1912), recull d’articles de premsa on exposa les seves impressions sobre el paisatge i les coses de Mallorca. Miguel de Unamuno publica l’article De la Isla Dorada (1916) en el que descriu diverses excursions a Lluc, Pollença, Alcúdia, Sóller i Valldemossa. Més tard, l’inclou en la seva obra Andanzas y visiones españolas (1920). El pintor Francisco Bernareggi titula La Isla Dorada un dels tríptics dedicats al tema de sa Calobra, que exposa al saló de la Veda (1920). El Foment del Turisme de Mallorca edita (1934), com a mitjà de promoció de l’Illa, un recull de reproduccions en color d’aquarel·les d’Erwin Hubert, que titula Mallorca, la Isla Dorada.

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 72-73)

Illa d’Or

Nom laudatori de Mallorca que té gran difusió a la primera meitat del s XX.

Rubén Darío durant la seva primera estada a Mallorca (1906-1907) escriu, en forma de crònica periodística, La Isla de Oro, que es publica per primera vegada al diari La Nación, de Buenos Aires (1907), i una novel·leta titulada El oro de Mallorca. Màrius Verdaguer publica (1926) una novel·la ambientada a la Mallorca de l’època de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que titula La Isla de Oro i és traduïda a l’alemany (1933), rus, hongarès (1936) i francès (1954). El catàleg de l’exposició de pintura de Mallorca a Buenos Aires (1928) inclou, com a presentació, un article de Gabriel Alomar titulat Mallorca, la Isla de Oro.

El març de 1929, Antoni Oliver i Margarida Llobera inauguren al Port de Pollença l’Hotel Illa d’Or. El 1933, Josep Maria Tous i Maroto publica Guía de la Isla de Oro. El plural del nom, Les Illes d’Or, és aplicat er extensió al conjunt de les Balears

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 74)

Illa de la Calma

Nom encomiàstic de Mallorca, utilitzat en diverses ocasions com a eslògan turístic. El crea Santiago Rusiñol, entre 1901-1906. L’utilitza com a títol de la seva obra L’Illa de la Calma, que escriu arran de nombrosos viatges que hi fa a partir de l’octubre de 1901. Comença l’obra durant la llarga estada, de 14 mesos, que el 1901 hi inicia en companyia de la seva esposa, Lluïsa Denis, la seva filla, Maria, i la sogra Loles. Segons Josep Costa Ferrer -Picarol-, la redacció dels darrers capítols la fa a Eivissa, l’Illa Blanca, en paraules del mateix Rusiñol.

La publicació a càrrec de l’editor Antoni López, es fa el 1922. Aviat, segueixen traduccions a altres idiomes, com l’hongarès (1927) (A Csö Szigete), el castellà, l’anglès (The tranquil Isle, després Majorque, The Isle of Calme), el francès (Majorque, L’ile au Calme) i l’alemany (Majorca. Die Inser der Ruhe). La difusió de l’obra, escrita en un to tendre, humorístic, cordial i de sàtira amable i laudatòria, contribueix a popularitzar el nom de Mallorca, els seus atractius naturals i la seva imatge turística.

L’èxit de la publicació mou L’Ajuntament de Palma, presidit aleshores pel batlle Guillem Fortesa Pinya, a organitzar, el setembre de 1923, un homenatge a l’autor, consistent en un banquet, la representació al Teatre Líric de la peça El Místic i la dedicació al seu nom d’un carrer de Palma. Miguel de Unamuno escriu a Manacor, el juny de1906, l’article En la calma de Mallorca, que publica a la premsa i recull després a l’obra Andanzas y visiones españolas (1920). Es refereix a Rusiñol i al sobrenom que havia donat a l’illa, en el significat del qual basa el seu escrit. El 1951, Gabriel Fuster –Gafim- publica Tres viatges amb calma per l’Illa de la Calma, amb pròleg de Llorenç Villalonga i il·lustracions de Pere Sureda. Inclou la narració de tres viatges, a Lluc (1945), Valldemossa (1948) i cala Ratjada (1944), feta en un estil enginyós i humorístic, encertadament acostat al de Rusiñol. Amb ocasió del centenari del naixement de Santiago Rusiñol, Lluís Alemany Vich publica l’opuscle Santiago Rusiñol i l’Illa de la calma (Nota bibliogràfica) (1961).

Sobre el grau d’adequació del nom a la realitat històrica i sociològica de l’Illa s’han manifestat opinions diverses. Josep Melià, a Els mallorquins (19679, i Baltasar Porcel a Les Illes encantades (1984), coincideixen a considerar que es tracta d’una expressió trivial. Àlvaro Santamaría en el seu estudi Sobre el concepto Mallorca, Isla de la Calma (1970) sosté que, des d’un punt de vista històric, el sobresalt i l’esglai han estat més que la calma les constants de la vida a l’Illa.

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 73-74, el text ha estat revisat, ampliat, corregit i actualitzat per l’autor)