jueves, 14 de enero de 2010

Centenari de Ricard Anckermann (2008)

El 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. La seva vàlua com a pintor i la transcendència que va tenir el seu mestratge, fan obligat recordar-lo en el centenari del seu traspàs, com ho ha fet recentment la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.

Anckermann era nét de Karl Angermann, de Leipzig (Alemanya), mestre armer del regiment suís de Yam, que el 1796 és destinat a Mallorca. Aquí es casa (1797) amb Joana Maria Font Miserol. Del matrimoni neix un fill, Jordi Angermann, mestre armer del Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor. Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i amplia coneixements (1862-65) amb Faust Morell Orlandis (1821-1880). Als 24 anys rep el primer encàrrec important. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada, li encarrega tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats: Dalmau II, Dalmau III i Albertí Dameto. També és d’aquesta època el Ramon Llull de gran format que fa per a l’Ajuntament de Palma.

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868 i és elegit regidor de Palma. Pren possessió del càrrec el gener (1869) i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i se’n va a Paris. De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural” de l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts. Poc després Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir.

Entre 1882 i 1884 treballa en la decoració de la sala de ball del Cercle Mallorquí, actualment sala de l’hemicicle del Parlament. Dirigeix els treballs i fa 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central, representa el paradís de la bellesa, el bé, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat. Aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca del seu temps. La seva posició li permet triar els encàrrecs que més li interessen i fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions. Fa una gran tela per al Paranimf de la Universitat de Barcelona, pinta (1886) “El davallament de la Creu” per a la Seu i per concurs guanya l’encàrrec del Cercle Mallorquí per fer l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme i moviment. En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust i fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

En els primers anys del segle XX, la presència a Mallorca de William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de l’illa amb les noves tendències plàstiques post-impressionistes, simbolistes i modernistes. Anckermann, d’esperit obert i lúcid, fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta i adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols la decoració del menjador de Son Vida. Són 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista prescindeix aquí d’elements simbòlics. El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents a partir d’elements quotidians. A finals del 1906 es presenta al concurs del Restaurant Alhambra per adquirir quatre teles de tema àrab. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.

Des el punt de vista pictòric Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició. La seva característica més destacada és l’eclecticisme. La seva producció abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva envejable panfilia el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respecta els valors de l’Acadèmia de San Fernando. Les obres demostren que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. La tela que dedicada a Mercuri (“Mercuri contemporani”, 1876), recull la llarga tradició del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un plaent context quotidià.

També fa ús d’altres llenguatges plàstics. A la tela “Porta àrab” (1876), es veu com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, la orientalista. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i fermalls de vidre, metall i bijuteria, representacions de runes, relleus detallats de les edificacions, policromies dels arabescos i altres elements, li permeten de crear un món imaginari que dóna aixopluc a escenes que respiren erotisme i voluptuositat.

És important la sèrie que fa d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular, o “Dama llegint” (1887), excel•lent tela de format reduït. La tècnica que usa en aquests casos és similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplica veladures en àmplies zones de l’obra, que treballa en general amb pintura diluïda i limita els empasts a les zones il•luminades.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’agrada d’experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Aquests havien mostrat canvis primerencs, a partir del 1873, amb temes pintats a l’aire lliure, per bé que en aquesta temàtica manté una tècnica fidel als principis acadèmics. A partir del 1895 el seu interès per les aportacions del corrent modernista es manifesta en els seus treballs, amb el Molinar com a motiu principal.

Centenari de Ricard Anckermann i Joan O'Neille (2007)

El dia 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. Cinc setmanes més tard, el 17 d’abril, finia a Palma Joan O’Neille Rossinyol (1828-1907), als 78 anys d’edat. Atesa la vinculació d’ambdós amb l’Acadèmia de Belles Arts i la transcendència de les seves aportacions al món de la plàstica de les illes, l’Acadèmia va acordar dedicar la lliçó inaugural del curs 2007/08 a recordar els dos mestres.


RICARD ANCKERMANN

És considerat un dels plàstics més grans de Mallorca i el més important de les illes de la segona meitat del XIX.

Ricard Anckermann és nét de Karl Angermann, de Leipzig (Saxònia, Alemanya), que s’allista com a mestre armer en el regiment suís que aixeca el comandant Yam, que es posa al servei del Rei d’Espanya. Era habitual que els regiments suïssos incorporessin ciutadans alemanys. El regiment de Yam va ser destinat el 1796 a Mallorca, on va restar fins el juliol del 1804, quan es traslladat a Cartagena. Karl Angermann es casa a Palma amb Joana Maria Font Miserol el 1797 i mor a Cartagena l’octubre de 1804, a causa d’una passa de pesta. Del matrimoni va néixer un fill, Jordi Angermann, mestre armer en el Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor.

Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, on cursa amb brillantor els tres cursos del cicle. Posteriorment amplia coneixements (1862-65) al taller de Faust Morell Orlandis (1821-1880), president aleshores de l’Acadèmia de Belles Arts, que és el seu gran mestre. Les relacions entre mestre i deixeble es mantenen més enllà de l’etapa de formació, animades pel respecte mutu i un gran afecte personal. Així ho posen de manifest les 5 cartes que Anckermann li tramet des de Paris i Londres.


Primera etapa (1864-69)

Als 24 anys, Ricard Anckermann rep (1867) el primer encàrrec important de feina. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada i de Savellà, marquès de Bellpuig i vescomte de Rocaberti, gran amic de Faust Morell, li encarrega la realització de tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats. La primera obra es titula abreujadament :”Dalmau II, vescomte de Rocaberti, lliura el seu cavall al rei Pere I”. Recorda un fet d’armes de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La segona obra es titula “Dalmau III, vescomte de Rocaberti, és informat de l’incendi de Perelada por l’exèrcit de Felip III de França”. Evoca un fet d’armes de la frustrada invasió de Catalunya per Franca el 1285. La tercera obra, de mides monumentals, es titula “Albertí Dameto desbarata una invasió de les costes d’Artà”. Evoca les lluites del senyor de Bellpuig en defensa de les costes d’Artà contra les invasions de turcs otomans de finals del XVII i principis del XVIII.

D’aquesta època (1864-69) són altres obres com el Ramon Llull, de gran format, que fa per a l’Ajuntament de Palma. En aquests anys l’artista passa de temes de figura única (Caïn, Abel, Adam, Eva, Ariadna, etc.) a composicions complexes, de nombroses figures, fons profunds i perspectives àmplies. Fa ús d’una paleta de tons foscos i encarnadures clares, que tracta amb potents jocs de clarobscur. Els seus treballs posen de manifest la influència classicista del seu mestre, Faust Morell.


Viatge a Paris i Londres (1869-71)

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868. Resulta elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Pren possessió del càrrec el gener del 1869 i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i visitar Paris. Allà treballa al taller de gravat de Jules Cheret, assisteix a concerts, òperes, exposicions de pintura, visita museus i és testimoni de l’admiració que aixeca a Paris la exhibició de “La vicaría”, de Marià Fortuny, a la Galeria Goupil, de la Plaça de l’Òpera, el març del 1870. L’agost d’aquest any marxa a Londres per realitzar el mascaró de proa del vapor “Lulio”, que es conserva al Museu de Mallorca. A finals de gener del 1871 torna a Mallorca a bord del•”Lulio”.


Jove maduresa (1871-81)

De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica” de l’escola de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1878 es crea l’Escola de Belles Arts de Palma i el 1879 n’és nomenat director. El novembre del 1873 contreu matrimoni amb Concepció Ribas Oliver.

Poc després d’arribar de Londres rep un encàrrec important, en el qual treballa entre 1871 i 1874. Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir en el lloc de l’antiga capella. Pinta les al•legories de la pintura, la música, la salut i el treball, els quadres “Defensa de Valldemossa pel Capità Gual Desmur”, “La impremta de Nicolau Calafat”, “Ramon Llull a l’escola de llengües de Miramar” i “El rei Martí lliura als cartoixos les claus del palau del rei Sanç”. A més fa la gran pintura que guarneix el sòtil de la sala.

De la mà de la seva envejable pamfilia i gràcies a la seva destacada habilitat, s’interessa per tots els temes i totes les tècniques. Són d’aquesta etapa quatre obres rellevants:

- “Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure” (1873 ca.) Excel•leix per la seva modernitat. La figura humana hi apareix lliure de convencionalismes, se situa en el camp, al ras, i és il•luminada directament per la llum del sol. L’ambient és ple de llum i colors purs.
- “Assalt a l’harem” (1876/77) és una obra de concepció efectista i vigorosa, en la qual l’artista posa de manifest la seva preferència pel detallisme, l’exotisme, la perfecció dels acabats i la manifestació de sentiments de por, temor, horror, odi, etc., que envolta d’un clima intens d’erotisme i voluptuositat.
- “El Molinar de Palma el 1878 núm. 1”(1878) és una sorprenent marina on es crea un intens efecte de llum. La tela, no coneguda fins fa poc, va ser catalogada el 2005.
- “Arribada de Carles V a Mallorca” (1879) és una tela monumental. Es conserva al distribuïdor superior de l’escala central de la seu del Consell Insular de Mallorca.


La sala de ball del Cercle Mallorquí (1882-84)

Actualment és la sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. El 1990 va ser declarada monument històrico-artístic. El 1993 va ser objecte d’una acurada restauració, dirigida per José Maria Pardo Falcón, que li restituí l’esplendor original.

Anckermann va realitzar tota la decoració de la sala i, a més, va fer amb la pròpia mà 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central del sostre, representa el paradís de la bellesa, el bé, la joia, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme, l’autoritarisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat.

La realització d’aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca d’aquell temps.


Anys de plenitud (1884-1990)

La posició del pintor li permet de poder triar els encàrrecs que més li interessen i de fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions artístiques i professionals. En aquest marc fa els quatre treballs que citam.

- Per al Paranimf de la Universitat de Barcelona pinta “Els Consellers de Barcelona es presenten al rei Alfons V” (1884).
- Atenent l’encàrrec de Joan Burgues Safortesa fa “El davallament de la Creu” (1886) per a la capella de Sant Jeroni de la Seu.
- També fa un obra singular, de gran format, “César davant el bust d’Alexandre” (1896).
- Per concurs guanya l’encàrrec de fer per al Cercle Mallorquí l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme, moviment i força.

En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust. Fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

Quatre treballs de paisatge mereixen amb escreix ser citats aquí:

- “Paisatge dedicat a Rafel Ribas” (1887) és l’obsequi de noces del pintor al cosí de la seva esposa, el metge Rafel Ribas Sampol. És una obra de taller, que representa una platja amb gent. La seva concepció i execució és propera a les solucions d’Eugene Boudin. Hi assatja de fer una pintura de pinzellada solta i empastada.
- “Marina” (1888), obra dedicada a P.S.M. Puigserver, és un exponent dels anhels romàntics de l’artista.
- “Rentadores a Son Mas” (1890) és una composició plena de llum, feta amb el preciosisme d’un Messonier.
- “Torrent amb el Teix al fons” (1900) és un exponent dels canvis vers una pinzellada més solta, abreujada i lleugerament empastada, que tendeix a cercar la impressió.


Darrers anys (1901-07)

La presència a Mallorca del pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques i les de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de Mallorca amb les noves tendències plàstiques que s’havien desplegat a Europa i havien donat lloc als corrents post-impressionistes, simbolistes i modernistes.

En el marc d’aquestes circumstàncies, Anckermann fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta, adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela, com ara a la tela “El Teix (1901). Presta més atenció a les escenes de la vida quotidiana preses del natural.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols, marquès de Ca la Torre, la decoració del menjador de Son Vida. Consta de 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista hi prescindeix d’elements simbòlics, al•legòrics i historicistes. El seu discurs, en aquest cas, és de lectura senzilla i comprensió immediata.

El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra culminant que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents i colpidors a partir d’elements quotidians, com ara les veles d’uns vaixells de pesca hissades perquè s’eixuguin, el fum d’una fàbrica de pells adobades, un vaixell de vapor a l’horitzó, els reflexos de l’aigua embassada a la platja entre les algues, la mare amb un nadó als braços, al•lots i al•lotes que juguen i pescadors que feinegen.

A finals del 1906 es presenta al concurs convocat pel Restaurant Alhambra (després Hotel Príncep Alfons i Hotel Alfons) per adquirir quatre teles de tema àrab. Hi presenta en esbós una acotació de la tela “Assalt a l’harem”. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.


OBSERVACIÓ GENERAL

En termes pictòrics Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició, sempre limitadora i reductora. La seva característica més destacada consisteix en l’eclecticisme, que es manifesta en una producció que abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva pamfilia natural el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. La seva obra, consegüentment, combina realisme, historicisme, costumisme, exotisme, detallisme, temes galants, decorativisme, preciosisme, orientalisme, monumentalisme, plenairisme, mitologisme, etc. Val a dir que el seu eclecticisme està amarat del més bell romanticisme de l’època.

Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respon als valors de l’Acadèmia de San Fernando.

Entre 1875 i 1880 produeix una sèrie d’obres que palesen que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. Per citar un exemple direm que la seva tela dedicada a Mercuri, titulada “Mercuri contemporani” (1876), recull la llarga tradició històrica i filosòfica del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un grat context quotidià.

Quan convé, fa ús d’un llenguatge plàstic molt diferent al del Mercuri. Si analitzam la tela que titula “Porta àrab” (1876), veurem com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, com era la orientalista, que tenia un extraordinari èxit de públic. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i altres motius de vidre, metall, bijuteria o similars, representacions de runes, detallisme dels relleus de les edificacions, policromies dels arabescos i altres, li permeten de crear un món, adesiara imaginari, que dóna aixopluc a escenes riques en erotisme i voluptuositat, com és ara “Assalt a l’harem” (1877), de la qual faria a més de l’original diverses rèpliques gairebé idèntiques.

També és important la sèrie d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular de Mallorca, o “Dama llegint” (1887), de la qual han parlat recentment els mitjans de comunicació. La tècnica que feia servir en aquests casos era molt similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplicava veladures en àmplies zones de l’obra, treballada en general amb pintura molt diluïda i empastos limitats a les zones de llum.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’aplica a experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Les seves teles de paisatge experimenten canvis a partir de la segona meitat de la dècada del 1870/79, amb els temes pintats a l’aire lliure (plen air), per bé que en aquesta temàtica mantén una tècnica majoritàriament ancorada en els principis de la tradició acadèmica, basats en el clarobscurisme i en l’ús de les valadures habituals del període romàntic.

A partir del 1885, pel que fa al paisatge, no es manté del tot impermeable a la influència del corrent modernista que es manifesta de manera tímida i ocasional en treballs seus, amb un tema reiterat, com és el del Molinar.

En el tractament del paisatge, en alguns casos, fa de l’esbós la tècnica expressiva predominant, com a “La font del Racó” (1902), de Sa Nostra, i a “Molinar amb gent” (1905 ca.), del Consell Insular de Mallorca.


JOAN O’NEILLE

D’ascendència irlandesa i condició aristocràtica, va ser un pintor especialitzat en el gènere del paisatge. També va ser un teòric del gènere, fet que el va dur a publicar “Tratado de paisaje” (1862), compendi de normes i instruccions per facilitar la pràctica de la pintura de paisatge.

És deixeble de Salvador Torres i Bartomeu Sureda i assisteix durant un mes a les classes de pintura d’Agustí Buades. Probablement rep de Bartomeu Sureda les primeres instruccions sobre la pràctica de la pintura de paisatge.

Els seus primers treballs coneguts, del 1855, són paisatges a l’aquarel•la. A finals d’aquesta mateixa dècada apareixen els treballs a l’oli.

La seva obra s’emmarca dins el naturalisme classicista, amb preferència pel paisatge de muntanya grandiós i panoràmic. Al llarg del 1870 la seva obra reflecteix la influència del plenairisme, que practica amb Ribas i Anckermann. Per invitació seva visita l’illa durant la primavera de 1874 Aureliano de Beruete. El gener del 1877 visiten Mallorca Aureliano de Beruete i el seu mestre Carlos de Haes, que prenen contacte amb el paisatge de Mallorca, comparteixen experiències amb O’Neille, Ribas i Anckermann i eleven el prestigi del paisatge entre els pintors i els compradors de pintura.

Tot amb tot, les noves concepcions paisatgístiques no convencen O’Neille, que a la dècada del 1880/89 reprèn la línia naturalista anterior, de colorit limitat, factura academicista i gran tecnicisme.

Les seves posicions polèmiques i intransigents amb la pintura innovadora, el duen a mantenir controvèrsies acalorades. Entre elles la que va mantenir a través de la premsa amb el crític Miguel Sarmiento amb relació a la pintura d’Antoni Gelabert.

Problemes de salut relacionats amb la vista i l’artrosi redueixen la producció del pintor a partir del 1903. Obligat a vendre el patrimoni: Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut), arriba als darrers dies en una situació econòmica precària.


RELACIONS ENTRE ANCKERMANN I O’NEILLE

O’Neille, el 1858, va ser elegit secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts i ho va ser fins a la seva mort. Com a secretari de l’Acadèmia, i posteriorment com a professor de l’Escola de Belles Arts, va mantenir contactes freqüents amb els alumnes. Sobretot, amb Antoni Ribas i Ricard Anckermann.

Va sentir admiració i respecte per Ricard Anckermann des de l’època en la qual aquest era un estudiant brillant de l’escola de l’Acadèmia. Consta que va tenir interès a conèixer-lo i que quan li varen presentar, va sentir una gran alegria. Sempre que va estar al seu abast, O’Neille el va ajudar. En aquest sentit va donar suport a la convocatòria el 1871 de l’oposició per a ocupar la plaça de professor de l’assignatura de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica”. Consta que va animar Anckermann perquè s’hi presentés i que al llarg dels exercicis de l’oposició va mantenir sempre el seu suport en favor de la candidatura del jove pintor.

O’Neille juntament amb Ribas i Anckermann va practicar la pintura a l’aire lliure en els paisatges muntanyosos de l’illa en la dècada del 1870/79. D’aquesta col•laboració en varen sortir obres dels tres pintors amb notables similituds estilístiques, cromàtiques i tècniques.

Ricard Anckermann en promoure la creació del Foment de la Pintura, proposa O’Neille com a secretari de la societat, càrrec que ocupa fins a la fusió del “Foment” amb el “Saló Beethoven” per donar pas (1904) al Cercle de Belles Arts.

La relació entre els dos personatges es manté sense interrupcions. Per bé que O’Neille s’entén millor amb Ribas que amb Anckermann, en aquest sempre hi troba una actitud de respecte, que ell aprecia molt, possiblement més que l’afecte de Ribas. En els darrers mesos de vida, envia a Anckermann notes en sol•licitud d’ajut econòmic, que reitera amb explicacions corprenedores.

Amb motiu de la mort d’Anckermann, O’Neille publica a “La Almudaina” un llarg article necrològic, d’uns 16.000 passos, en el qual posa de manifest la seva admiració per l’artista i el desig de ser considerat, aleshores i en el futur, mestre i amic seu. L’escrit es publica el 4-IV-1907. Tretze dies més tard mor Joan O’Neille.


CONCLUSIÓ

Amb motiu del primer centenari de la mort de Ricard Anckermann i de Joan O’Neille és just que l’Acadèmia de Belles Arts recordi els dos mestres, la transcendència de la seva obra i la influència que, en distinta mesura i de manera diferent, han exercit sobre les generacions posteriors de pintors i afeccionats a la pintura.


Bibliografia

ENCICLOPEDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS. “Ricard Anckermann Riera”, V. 1, pàg. 44-78, Promomallorca, Palma, 1996

ALENYÀ FUSTER, MIQUEL. “Ricard Anckermann i la música”, II Jornades Musicals Capvuitada de Pasqua, Comunicacions, pàg. 181-188, Fundació ACA, Palma, 1996

PARLAMENT ILLES BALEARS (Editor). “La sala de les Cariàtides”, 134 pàg., Palma, 1994

PARDO FALCÓN, JOSÉ M. “La Sala de les Cariàtides”, a Parlament-1994

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Juan O’Neille, 1828-1907”, Catàleg exposició a Ses Voltes, Palma, 1994

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Tratado de paisaje”, Apèndix, Ajuntament. Palma-1994.

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Ricard Anckermann 1842-1907”, Catàleg, exposició Casal Solleric, 128 pàg., Palma, 1991

BENNÀSSAR COLL, BERNAT. “Pintura de paisaje en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XIX. Ricardo Anckermann”, MAYURQA, núm. 21, Palma, 1987

GALERIA BEARN (Editor). “Exposició-homenatge a Ricard Anckermann”, Catàleg, 20 pàg., Palma, 1979

PONS, MIQUEL. “Imatge de Ricard Anckermann”, a Galeria Bearn-1979.

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma, 1907

L'Obra Social de Sa Nostra (2004)

Cronologia

1882 La Caixa de Balears és creada com a entitat financera destinada a la lluita contra la usura, al foment de l’estalvi i a l’assistència social.

1883 L’entitat inicia, el 12 de febrer, l’activitat d’estalvi. El dia 1 de març el Mont de Pietat formalitza el primer préstec a baix interès. En acabar l’any, el nombre de préstecs del Mont de Pietat s’eleva a 2.621.

1884 S’acorden les primeres accions de caràcter benèfic: es dispensen del pagament d’interessos tots els préstecs constituïts amb garantia de béns de primera necessitat (mantes, matalassos, abrics, etc.). Decisions similars s’apliquen en anys posteriors.

1885 S’acorda reduir la taxa d’interès dels préstecs del Mont de Pietat del 8% al 6%. Arran de l’explosió del revellí de Sant Ferran, s’acorda la cancel•lació dels préstecs de les víctimes i el lliurament de donatius a les seves famílies per un import de 1.163,09 PTA.

1887 S’acorda reduir la taxa d’interès dels préstecs del Mont de Pietat del 6% al 5%.

1900 En acabar l’any, el nombre de préstecs del Mont de Pietat s’eleva a 14.582.

1918 El concepte de beneficència dóna pas al d’obra social. En aquest marc s’acorda la construcció de cases barates per a famílies treballadores amb recursos escassos.

1920 Es fa el primer lliurament de cases barates a famílies humils.

1925 S’acorda constituir un fons per a l’adquisició d’una finca destinada a colònies d’estiu per a fills de famílies amb pocs recursos.

1928 Es convoca un certamen literari dotat amb 500 PTA.

1927 Es concedeixen les primeres pensions a ancians acollits a la casa de les Germanetes dels pobres, de Palma.

1929 S’adquireix Can Tàpera (3 de maig) a John Stuart Ellis, Antònia i Andreu March Rila i Joan i Margalida March Martorell. Es contracte amb el mestre d’obres Josep Porcel Galán la realització de les obres d’adequació per poder-hi fer colònies escolars d’estiu.

1930 Primeres colònies escolars d’estiu a Can Tàpera.

1936 El centre de Can Tàpera es requisat per a usos militars.

1936-39 S’incrementen les dotacions de l’Obra Social per tal d’atendre situacions de necessitat i de desemparament de famílies sense recursos afectades per la Guerra Civil.

1944 S’inaugura el centre escolar de Can Domenge per atendre les necessitats d’una barriada perifèrica emergent sense dotacions educatives. Acomplida la seva missió, el centre es tanca el 1998.

1947 Té lloc a Can Tàpera un curset de formació per a professors de primària. Es reprenen les activitats d’aquests centre, després de la seva ocupació forçosa per a la prestació de serveis militars d’observació aèria (1936-1947).

1948 Finalitza la construcció de 45 cases per a obrers a Can Domenge i se’n fa el lliurament. El mes de maig s’imparteix a Can Tàpera un curs de formació social, al qual participen 24 obrers de diferents fàbriques. S’acorda (16 d’agost) iniciar la construció a Can Tàpera d’una capella, una sala d’actes i diversos annexos. Posteriorment (2 de novembre) s’acorda la realització de la totalitat de les obres d’ampliació de Can Tàpera previstes en el projecte de l’arquitecte Josep d’Olesa..

1949 Inici de les obres d’ampliació de Can Tàpera.

1951 Acabades les obres d’ampliació de Can Tàpera, s’hi inaugura la Casa de la Sagrada Família, destinada a formació social. La gestió del centre es cedeix a precari a la Mitra Diocesana de Mallorca (17-III-1951), per bé que Sa Nostra es reserva els drets d’ús per a la realització d’activitats escolars i per a serveis de formació destinats a empleats i impositors. Es reprenen les colònies escolars d’estiu. S’atorguen 10 pensions a ancians acollits al centre de les Germanetes dels pobres. Des del 1927, el nombre de pensions atorgades a ancians sense recursos s’eleva a 511.

1955 S’amplia el centre escolar de Can Domenge amb la incorporació d’una nova aula. El centre imparteix ensenyament reglat i té servei d’infermeria.

1957 Finalitza la construcció de 23 habitatges per a obrers a La Soledat i se’n fa el lliurament. Es commemora el 75è aniversari de l’entitat amb diversos actes culturals.

1960 Es commemora el 25è aniversari de la inauguració de l’oficina de Pollença amb diversos actes culturals i amb la convocatòria d’un concurs literari.

1961 Es manté l’activitat del Mont de Pietat, que a la fi de l’any comptabilitza 7.478 préstecs en vigor.

1967 Inici de la construcció de 198 habitatges per a famílies treballadores amb recursos escassos.

1968 El mes de maig te lloc la darrera subhasta de peces de roba del Mont de Pietat, que a partir del primer de gener es limitava a acceptar com a garanties pignoraticies les peces d’or i argent.

1969 S’acorda la creació de la Residència per a Persones Grans. S’inicia la publicació anual de l’Informe econòmic i social, la primera edició del qual es dedica a l’evolució econòmica del 1968.

1970 S’estableix un acord amb la Capella Mallorquina per al foment del cant coral i la seva difusió. S’inicia la celebració anual de la Setmana Internacional de l’Orgue, que duu concerts a Palma, Ciutadella, Maó i Eivissa. L’Obra Social assumeix la gestió directa de can Tàpera. Amb data del 9 de’abril s’atorga l’escriptura de rescissió del contracte de cessió de Can Tàpera a la Mitra Diocesana.

1971 Creació a Can Tàpera d’un centre per a la formació d’al•lotes de famílies modestes.

1972 S’adquireix la finca Sa Canova, a Sa Pobla, que es destina a tasques de recerca i d’experimentació agrícola amb la col•laboració de la Conselleria i la UIB.

1973 Inauguració de la Residència de Persones Grans.

1974 Es convoca un concurs internacional de pintura amb l’objecte de difondre l’afecció a l’art i a la cultura. S’hi presenten 316 pintures i 312 aquarel•les. Es dóna suport a la publicació de l’obra El poeta i la mina, de Guillem d’Efak, que s’edita a Manacor en el marc de la col•lecció que posteriorment adoptarà el nom d’”El Turó”.

1975 S’adjudiquen el premis del concurs internacional de pintura. S’exposen a sa Llonja les obres premiades i les seleccionades. S’edita un catàleg il•lustrat de totes les obres exposades.

1976 Inauguració de l’escoleta de Son Gotleu, destinada a donar suport a les mares treballadores amb infants amb edat pre-escolar. Acomplida la seva funció, el centre es traspassa el 2000 al col•legi de Sant Josep Obrer.

1977 Inauguració del Museu del molí d’en Gaspar a Llucmajor.

1978 Inauguració de la Sala de Cultura de Maó.

1979 L’Obra Social obté la dotació d’una plaça de responsable de gestió amb dedicació permanent. Publicació de l’obra Aligi Sassu. Obras gráficas 1929-1979.

1980 S’inicien les activitats del cine-club “Sa Nostra” a Can Domenge amb la projecció de la pel•lícula Pascual Duarte. S’organitza un homenatge a Papeles de Son Armadams. Es comença a publicar la traducció de Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador.

1981 Inauguració de la Sala de Cultura d’Eivissa.

1982 Es commemora el primer centenari de l’entitat amb nombroses activitats culturals i socials i amb l’edició del llibre Cent anys d’Història de les Balears. El Museu Regional d’Artà es trasllada a l’espai situat sobre el local de l’oficina de “Sa Nostra”.

1984 L’Obra Social assumeix la gestió del concert anual del Torrent de Pareis, creat per Josep Coll Bardolet el 1964. Inauguració del Club Social de Persones Grans de Son Gotleu.

1985 L’adquisició de Son Ferrer permet ampliar fins a 17 ha el pinar de Can Tàpera. S’assumeix la titularitat i la continuïtat de la col•lecció de llibres de poesia en català, creada a Manacor el 1971, a la qual es dóna el nom “El Turó”.

1986 Publicació de les obres completes de Marià Villangómez. Exposició d’homenatge al pintor Miquel Llabrés (1930-1983) a Sa Llonja i edició d’un catàleg il•lustrat, amb text de Miquel Pons.

1988 Inauguració de la Sala de Cultura de Ciutadella.

1989 Inauguració del Centre de Cultura de Palma. Publicació de l’obra Pintura a “Sa Nostra”. Del Renaixement al Postimpressionisme.

1990 Exposició antològica d’Eduard Micus al Centre de Cultura. Amb la projecció de Sa fosca s’inicien les sessions de cinema de filmoteca al Centre de Cultura.

1991 El Centre de Cultura dedica una exposició al pintor Antoni Ribas (1845-1911) i edita un catàleg amb l’anàlisi de la seva obra.

1992 Creació de la Camerata “Sa Nostra”. Exposició al Centre de Cultura dedicada al pintor Pere Blanes Viale (1878-1926).

1993 Obertura de la Sala de Cultura de Formentera. Exposició al Centre de Cultura de 35 fotografies de William Henry Fox Talbot.

1994 Inici de les activitats d’educació ambiental a Can Tàpera. Exposició al Centre de Cultura dedicada a natures mortes del xvii i xviii sota el títol de “Natura en repòs”. Inici de la publicació periòdica Temps Moderns, dedicada al cinema.

1995 Conveni de col•laboració amb el Consell de Mallorca i l’Ajuntament d’Inca per a la realització d’activitats culturals i exposicions de pintura a Sa Quartera. Inici de les activitats d’educació ambiental a Sa Canova. Creació del Servei de Dinamització Cultural a la Part Forana de Mallorca, que va permetre que s’ampliàs progressivament el nombre d’activitats. Comença la publicació dels informes trimestrals de conjuntura econòmica de les Illes.

1996 I Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris, dotada amb 6 milions de PTA. Creació dels premis Miquel Àngel Riera de novel•la i poesia. La Sala de Cultura de Formentera es trasllada a un nou espai. Jornades “L’educació ambiental a l’escola, al treball i al carrer” a Can Tàpera.

1997 La II Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris atorga 21 ajuts per un import total de 30 milions de PTA. Primera convocatòria dels premis Miquel Àngel Riera de poesia i novela. Es crea el premi d’investigació “Sa Nostra”. Exposició de Domenico Gnoli al Centre de Cultura. Seminari internacional “Desenvolupament sostenible: entre la realitat i la utopia” a Can Tàpera.

1998 La III Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 59 ajuts, que sumen 55 milions de PTA. Exposició de Wifredo Lam al Centre de Cultura.

1999 La IV Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 72 ajuts, que sumen 74 milions de PTA. Conveni amb el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor per a la realització d’activitats expositives a la Torre de ses Puntes i a la Torre dels Enagistes. Conveni amb l’Ajuntament de Sa Pobla per a la creació del Museu de Can Planes. Exposició de Kazimir Malevitx al Centre de Cultura.

2000 La V Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris atorga 103 ajuts per un import de 116 milions de PTA. Finalitza la restauració del retaule de Sant Jordi, feta per iniciativa de l’Obra Social en col•laboració amb el Bisbat de Mallorca. Concerts de la London Chamber Orquestra al Centre de Cultura. Exposició “El toro i la Mediterrània” al Centre de Cultura.

2001 La VI Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 123 ajuts per un import global de 112 milions de PTA. Es publiquen les primeres convocatòries d’ajuts per a projectes culturals i per a projectes de conservació de la biodiversitat. Exposició “El cavaller i la princesa”, dedicada al retaule de Sant Jordi de Prere Niçard, al Centre de Cultura. Es constitueix la Fundació “Sa Nostra”, que estableix la seu a Can Tàpera. A l’empara del projecte “Balears 2015” s’organitza un congrés i es realitzen unes jornades tècniques sobre el problema de l’aigua a les illes. Es crea el Centre de Recerca Econòmica (CRE), que assumeix l’elaboració de l’Informe econòmic i social. Sebastià Serra Busquets és elegit president de la Fundació, la qual inicia les seves activitats el primer de desembre.

2002 La Fundació Sa Nostra” assumeix la gestió de les activitats de l’Obra Social corresponents als àmbits de la cultura, la solidaritat i el patrimoni històric i natural. La vii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 108 ajuts per un import global de 520 mil euros. Concert de la Camerata “Sa Nostra” al Teatre Municipal de Muro amb motiu del segon centenari del naixement de Miquel Tortell. Publicació d’un catàleg raonat de l’obra d’Antoni Gelabert. Publicació de L’espai social de l’exclusió a les Balears i de Joves balears. Publicació del número 10 de la revista GEA. Quaderns de la Terra. Exposicions dedicades a Le Corbusier i al pintor Antoni Gelabert al Centre de Cultura. La Fundació adquireix el políptic, de 9 fotografies de 100x100, titulat D’amateur, de l’artista Carles Congost. Es tanca la cuina de Can Tàpera i el seu servei es traspassa a Can Domenge.

2003 Llorenç Huguet Rotger és elegit president de la Fundació a la reunió del Patronat del 21 de març, a la qual va assistir com a representant dels Patrons Miquel Oliver Nadal. Exposició de Hans Arp i Sophie Taeuber-Arp al Centre de Cultura. Exposició dedicada a Miquel Llabrés a la Sala gran del Centre de Cultura de Palma.

2004 Miquel Alenyà, primer director-gerent de la Fundació cessa per jubilació forçosa el dijous dia 11 de novembre.

"Sa Nostra", una institució clau a les Illes Balears (2002 i actualització 2010)

Antecedents

A mitjan s. XIX es va produeix a les Illes un procés gradual, però intens, d’augment del comerç, la navegació i la indústria. L’ocupació d’Algèria per França el 1830 hi va aportar, amb la desaparició del corsarisme a la mediterrània occidental, les condicions necessàries perquè el procés esmentat pogués iniciar-se i desplegar-se. L’expansió econòmica general es va donar associada a diversos fets importants, com ara la intensificació de l’emigració del camp a la ciutat, l’augment de la població i el seu envelliment mitjà, la variació de les taxes de natalitat i mortalitat, etc. En aquest marc va aparèixer un proletariat urbà pràcticament inexistent abans.

Els fenòmens indicats varen provocar que a la Mallorca del darrer quart del s. XIX es consolidàs una realitat econòmica i social nova, en el context de la qual es va generar una demanda creixent de finançament per part de les empreses comercials i industrials. Alhora s’hi va generar una nova demanda de finançament per atendre necessitats personals i familiars.

El 1880 es va fundar la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Pollença (Caixa Pollença – Caixa de Colonya). El seu promotor va ser Guillem Cifre de Colonya. Dos anys després (1882), es va crear a Palma la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears (Caixa de Balears – “Sa Nostra”), com a fruit d’una iniciativa col•lectiva i plural, liderada pels republicans federals, en la qual varen participar tots els estaments de la societat mallorquina.

La creació de “Sa Nostra” es va emmarcar en un context general caracteritzat per un moviment ampli de creació d’entitats cíviques de caire innovador. Aquest moviment es va iniciar a partir de la fundació de l’ateneu balear (1862). D’altra part s’ha de dir que el 1882 va ser un any que s’emmarcà en el context d’una crisi econòmica que va afectar tot Europa i que a les Balears es va reflectir en un descens dels nivells d’activitat econòmica i d’ocupació i en un augment de les necessitats socials.

Del Montepio a “Sa Nostra”

L’acte fundacional de “Sa Nostra” va tenir lloc el dia 18 de març de 1882 als locals de la junta d’agricultura, indústria i comerç, situats al número 10 de la plaça de Santa Eulàlia, de Palma. Hi varen ser presents 38 persones i el notari Miquel Ignasi Font.

Els objectius inicials de la nova entitat eren fomentar l’esperit d’estalvi i previsió entre les persones treballadores, oferir a les famílies modestes préstecs en condicions adequades d’interès i de terminis de devolució i aplicar una part dels resultats a activitats assistencials i de beneficència.

Les etapes

La història de l’entitat es pot considerar desglossada en diverses etapes.

Primera etapa: creació i consolidació (1883-1890)

El primer any d’activitat, l’entitat va aconseguir la confiança de 455 impositors i un saldo total de creditors de 46.783 PTA. D’altra part, cal destacar que es va fer un esforç inversor important, ja que es va tancar l’exercici amb 2.621 préstecs en vigor, que sumaven un saldo total de 55.018 PTA. Dit d’una altra manera, es va invertir en préstecs un import superior al dels recursos captats de clients i això va ser possible gràcies a la disposició d’una part dels fons aportats pels subscriptors dels títols o subvencions. Es va obtenir un benefici de 47,58 PTA.

L’èxit de l’exercici primer es va basar en el suport dels membres de la junta de patrons, en la gestió encertada del director Alexandre Rosselló, en la bona imatge pública de l’entitat, en la confiança que la seva activitat i les seves finalitats suscitaven i en l’existència efectiva d’una gran demanda de préstecs a interessos reduïts. La taxa d’interès dels préstecs es va fixar, inicialment, en el 8%, el 1885 es va baixar al 7% i, finalment, el 1887 es va reduir al 6%. En aquest nivell es va mantenir fins a la segona meitat del s. XX.

Sobre la base dels bons resultats de 1883, es va experimentar en els anys següents una progressió ininterrompuda i intensa que va afectar tant el volum dels recursos de creditors com el saldo de préstecs en vigor.

Cal destacar que el 1884 es varen prendre les primeres decisions de caràcter social, coherents amb les finalitats de l’entitat. En aquest sentit es va acordar la primera dispensa del pagament d’interessos de tots els préstecs constituïts amb la garantia de béns de primera necessitat (matalassos, mantes, abrics, etc.).

En el marc d’una gestió encertada i d’una conjuntura general expansiva, el 1890, set anys després de l’inici de les activitats, l’entitat havia arrelat en la societat, havia crescut a un ritme intens i s’havia consolidat econòmicament.

Segona etapa: la crisi de Cuba (1890-1900)

La consolidació de l’entitat i el seu grau d’acceptació social varen propiciar una etapa de creixement de l’activitat financera i social en els primers cinc anys de la dècada dels noranta, que reflectia la capacitat d’expansió potencial de l’entitat. El nombre de préstecs i els volums de recursos de clients es varen ampliar considerablement fins que l’esclat de la guerra de Cuba va implicar l’estroncament del comerç de les Illes amb el Carib i la reducció dels nivells interns de l’activitat productiva. D’altra banda, els estralls de la fil•loxera en els camps de vinya varen perjudicar una activitat força important en el conjunt de l’economia de les Illes. La reducció de l’activitat productiva i la difusió d’un clima general de desconfiança i d’expectatives negatives varen impulsar un procés intens d’emigració.

En el trienni 1896-98 es varen mantenir estabilitzats els saldos de creditors, en el bienni 1998-99 es va reduir el saldo nominal dels préstecs en vigor i en el quinquenni 1896-1900 es va mantenir a l’entorn de 14.000 el nombre de préstecs. Tot amb tot, el 1897 es va obrir a Alaró la segona oficina (primera sucursal).

Tercera etapa: represa del creixement (1901-1935)

A l’inici d’aquesta etapa es va acordar la construcció de la nova seu social del carrer de Ramon Llull. El 1903 es va encarregar al jove arquitecte Gaspar Bennàssar la realització del projecte d’un edifici modernista que fos ampli, còmode i funcional, per bé que no luxós. La inauguració oficial de l’edifici va tenir lloc el 16 de setembre de 1909.

Amb l’objecte de fomentar l’estalvi, el 1907 es va establir el servei de guardioles, que va tenir una gran acollida. De manera escalonada, es varen adquirir quatre mil unitats a la firma nord-americana Corbin. A més, per tal d’estimular el petit estalvi, es varen emetre segells de 10 cèntims, destinats sobretot a escolars, que s’havien d’aferrar a uns fulls especials fins a completar les deu unitats. Omplert el full, s’ingressava en una llibreta d’estalvi la pesseta resultant.

El 1913 la Caixa de Pensions, aleshores Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, avui coneguda com “la Caixa”, va obrir una oficina a Palma, que va ser la primera de l’entitat a les Illes. La seva posició es va mantenir estancada mentre va disposar d’una sola oficina, que inicialment va estar dedicada a la recaptació de les quotes de les assegurances socials. El 1929 va començar una expansió intensa amb l’obertura de noves oficines i amb l’absorció de diverses caixes rurals. El 31 de desembre de 1935 “la Caixa” tenia 22 oficines obertes a les illes.

A partir de 1918 la Caixa de Balears va iniciar la substitució del concepte de beneficència per la concepció més àmplia i complexa d’obra social. En aquest sentit es va acordar la construcció de cases barates per a famílies modestes, davant la forta pressió de la seva demanda i l’escassetat de l’oferta a preus assequibles. El primer conjunt es va construir al raval de la Soledat i el segon a la zona de la Porta des Camp. El 1920 es va fer el primer lliurament de trenta-quatre cases, dotades de cisterna i d’un petit jardí.

La Caixa de Balears va ser present a la Conferència de Caixes d’Estalvi que va tenir lloc l’octubre de 1926 a Filadèlfia. D’altra part, a Barcelona es va constituir la Federació de Caixes d’Estalvi de Catalunya i Balears. Una passa molt important va ser la constitució, el 1927, de la CECA (Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi Benèfiques), en la fundació de la qual va participar l’entitat.

En els anys de la dictadura del general Primo de Rivera es va promulgar el decret-llei del 21 de novembre de 1929, en virtut del qual l’entitat va ser declarada “associació de beneficència i caixa general d’estalvi”, per la qual cosa va deixar de regir-se, en primera instància, per la Llei de Societats Anònimes i va haver d’amortitzar els títols subscrits pels fundadors. Aquest fet va donar pas a la incorporació de persones noves al grup de patrons.

El 1929 es va produir el crac de Wall Street i l’inici d’una crisi econòmica internacional que va afectar els EUA, Europa i, també, les Balears. La gestió de l’entitat, inspirada en els principis d’austeritat, estalvi i prudència, va mantenir la normalitat, la qual cosa va permetre continuar en la líniea de penetració en el mercat i de creixement.

El 1934 el Banc de Crèdit Balear va fer suspensió de pagaments. Aquest fet va afectar un nombre elevat de persones que hi tenien dipositats els seus estalvis. També va afectar algunes caixes rurals que hi tenien dipositats els saldos de tresoreria. La crisi del Crèdit Balear no va perjudicar la confiança dels clients de la Caixa d’Estalvis, que el 1935 va obrir a Andratx la tercera oficina (segona sucursal) en atenció a l’elevat nombre de residents que baixaven a Palma per operar amb l’entitat.

En el marc del fets indicats, el nombre de clients es va multiplicar per deu entre 1901 i 1935. Alhora, el saldo dels recursos de creditors va passar de 2,4 a 61,9 milions de pta.

L’augment del volum de negoci i de l’activitat productiva va fer que la Junta de Patrons acordàs la substitució del vocal de torn per la figura professional del director. L’agost de 1935 en va ser nomenat director Francesc Socias Ferragut, aleshores cap d’oficina de la casa.

El 27 d'octubre de 1935 l'entitat va assumir l'administració de la Caixa Rural d'Estalvis i Préstecs del Cercle Catòlic d'Obrers de Pollença mitjançant escriptura pública atorgada a la vila de Pollença davant el notari Bonaventura Barceló Oliver, com a primer pas per a la seva absorció. A l'acte varen intervenir Joan Cerdà Aloy, com a president i representant de la Caixa Rural de Pollença, i Ramon Ferragut Sbert, subdirector i representant de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. La Caixa Rural de Pollença tenia el 27-X-1935 unes pèrdues acumulades de 22.167,85 PTA i era deutora de la Caixa de Balears per valor de 91.271,68 PTA.


Quarta etapa: la Guerra Civil (1936-1939)

Els tres anys de la Guerra Civil Espanyola varen coincidir amb una etapa de sosteniment de l’activitat productiva general a causa de la demanda de proveïments destinats a l’atenció de necessitats del bàndol anomenat nacional.

En aquest període es va mantenir el nombre de clients entre cinquanta-tres i cinquanta-cinc mil. El saldo de recursos creditors va passar de 61 a 71 milions de PTA.

La gestió de l’entitat en el marc de les circumstàncies de la guerra va mantenir la seva normalitat. El gener de 1937, arran de la jubilació de Francesc Socias Ferragut, en va ser nomenat director el subdirector de la casa Ramon Ferragut Sbert. El 1938 es va absorbir la Caixa Rural d'Estalvis i Préstecs del Cercle Catòlic d'Obrers de Pollença. Com a conseqüència d'aquest fet es varen incorporar a la xarxa d'ficines de l'entitat la de Pollença i la del Port de Pollença, que varen passar a ser la quarta i la cinquena de l’entitat, respectivament. Atès que aquestes oficines estaven especialitzades en la concessió de préstecs amb garantia personal, es va acordar mantenir-hi aquesta activitat crediticia al costat de la hipotecària. Així l’oficina de Pollença va ser la primera de l'entitat que va concedir préstecs amb garantia personal. Aquest fet va implicar una innovació important, per tal com l’entitat fins aleshores solament havia concedit préstecs amb garantia prendària o amb garantia hipotecària. Durant molts d'anys els clients que demanaven crèdits i préstecs amb garantia personal havien d'anar a Pollença per signar els contractes corresponents.


Cinquena etapa: la postguerra (1940-1959)

Acabada la Guerra Civil Espanyola, l’entitat va tirar endavant un pla d’expansió, que es va concretar en l’obertura de set noves oficines entre 1940 i 1956. Es varen obrir les oficines de Llucmajor i Maria de la Salut (1940), Manacor (1943), Sant Joan (1947), Lloseta i Sencelles (1948) i la primera agència urbana de Palma, que es va ubicar al carrer de Tous Ferrer (1956).

La captació de clients i de negoci per part de les noves oficines va permetre incrementar notablement el volum d’activitat de l’entitat. Al llarg del període considerat, el nombre d’impositors va passar de cinquanta-cinc mil (1939) a cent un mil (1959) i el saldo de recursos creditors va passar de 61,9 milions de PTA (1939) a 500,6 milions de PTA (1959).

La bona marxa del negoci va permetre augmentar la xifra destinada a Obra Social i Cultural. En aquest apartat va destacar la inversió dedicada a la construcció d’habitatges socials o cases barates.

Després de la defunció de Miquel Rosselló Alemany (1959), en va ser elegit president Rafel Blanes Tolosa. Durant el seu mandat l’entitat va iniciar una nova etapa de creixement, de modernització i d’expansió.

Sisena etapa: el turisme (1960-1993)

El principal protagonista d’aquest període va ser el director Carles Blanes Nouvilas. D’altra part, varen destacar per les seves notables aportacions tres grans presidents: Rafel Blanes Tolosa (1959-75), Fulgenci Rosselló Coll (1976-77) i Josep Zaforteza Calvet (1977-89).

El ràpid èxit que va tenir l’aplicació del Pla d’Estabilització de 1959, l’obertura de l’economia espanyola a l’exterior i la normalització canviària de la pesseta varen permetre l’inici, a partir de 1960, d’una llarga etapa de creixement de l’afluència turística a les Illes.

La inversió en edificació d’hotels i d’establiments dedicats a l’oferta turística complementària va dinamitzar l’economia regional de manera intensa. D’altra part, la immigració de peninsulars atrets per la creixent demanda regional de mà d’obra i el trasllat del camp a la ciutat d’un contingent nombrós de persones, va impulsar la demanda d’inversió en edificació a Palma, als nuclis urbans de capçalera i a les zones turístiques de les quatre illes.

L’ampliació de la població, l’increment dels ingressos familiars i les necessitats de proveïments de les empreses turístiques varen provocar una ampliació creixent de la demanda regional i del producte interior brut (PIB) de les Illes.

En el marc d’aquestes circumstàncies, l’entitat va accelerar el procés d’obertura d’oficines, de manera que si el 1959 en tenia dotze, el 1970 aquesta xifra s’elevava a trenta-sis, el 1980 a vuitanta-set i el 1990 a cent quaranta-dues. Val a dir que el 1969 es varen obrir les primeres oficines a Eivissa i Menorca (Maó i Ciutadella) i el 1977 a Formentera. Després de 95 anys de la fundació, l’entitat tenia oficines a les quatre illes de l’arxipèlag. El 1983 es va obrir l’oficina a Madrid.

El 1968 va ser nomenat director de l’entitat Carles Blanes Nouvilas, funcionari de la casa, de trenta-vuit anys i amb formació acadèmica superior (llicenciat en Dret). Sota la seva direcció, l’entitat va experimentar una gran expansió i va aconseguir un grau molt notable de presència pública i de penetració en el teixit social de les Illes. L’obertura de noves oficines, la dedicació preferent a la concessió de préstecs hipotecaris d’accés a la propietat de l’habitatge, la potenciació de l’Obra Social i una gestió encertada varen dur l’entitat a ocupar (1981) la primera posició en el rànquing de les entitats financeres de les Balears. En anys successius va consolidar el seu lideratge i el va enfortir, la qual cosa va implicar l’augment de les diferències amb els seus competidors.

La gestió de Carles Blanes es va basar en vuit eixos principals:

• La implantació territorial de l’entitat en tots els indrets de les Illes i l’ampliació de la xarxa d’oficines.
• La dedicació preferent a la concessió de préstecs hipotecaris d’accés a la propietat de l’habitatge propi.
• L’increment de l’eficiència i de la productivitat mitjançant l’aplicació de la informàtica, els caixers i la difusió dels mitjans automàtics de pagament (targeta de càrrec i targeta de crèdit). El 1974 es va iniciar la implantació del primer teleprocés: es va engegar el 13 de maig a l’oficina de Son Gotleu i, després, a la de Luca de Tena. La tercera oficina que s’hi va connectar (1 de juliol) va ser la de Ramon Llull. La darrera oficina a connectar-s’hi va ser la de Sencelles (1978). El segon teleprocés es va implantar de manera simultània a tota la xarxa el gener de 1990.
• L’assoliment (1981) i la consolidació del lideratge de l’entitat en el mercat financer de les Balears.
• L’enfortiment de l’Obra Social i Cultural, la diversificació de les seves activitats socials i culturals, la construcció d’una residència per a persones grans i la creació de les Sales de Cultura de Menorca, Eivissa i Formentera i del Centre de Cultura de Palma.
• La creació i implantació de la imatge corporativa.
• L’aposta decidida en favor de la creació i el desenvolupament de la Universitat de les Illes Balears (UIB).
• La presència de l’entitat en els esdeveniments rellevants de les Illes (actes oficials i actes privats relacionats amb la cultura, amb les festes de caire popular, etc.), la participació directa en les entitats i associacions cíviques de reconeguda transcendència social o econòmica (Cambra de Comerç, Foment del Turisme, etc.) I l’establiment de relacions de col•laboració amb un nombre elevat d’aquestes entitats.


Sota la seva direcció, es va donar un relleu molt notable a la commemoració del primer centenari (1982) de la fundació de l’entitat amb un seguit d’activitats exitoses, de les quals n’és testimoni el llibre “Sa Nostra”. Cent anys d’història de les Balears. D’altra part, es va iniciar (1969) la publicació de l’Informe econòmic i social i es va crear una pinacoteca molt notable d’artistes relacionats amb les Illes. Arran de la implantació del teleprocés, es va crear (1974) el Consell de Direcció, avui Comitè de Direcció, com a òrgan col•legiat de suport al director general i es va establir una línia regular de préstecs amb garantia personal d'empreses i persones individuals. El 1989 es va crear el Comitè d’Inversions, avui Comitè d’Actius i Passius (CAP), per donar suport al director general en temes especialitzats de caire financer com ara productes, preus, taxes d’interès, inversions, avaluació i seguiment de riscos, anàlisi de l’evolució dels mercats, etc.

El 1990 varen entrar en vigor uns nous estatuts de l’entitat, adaptats a la LORCA i a la normativa de la Comunitat Autònoma (Llei 31/1985, de 2 d’agost, Decret 43/1986, de 15 de maig, i Decret 92/1989, de 19 d’octubre), que havien estat aprovats per l’Assemblea General del 30 d’abril de 1990 i que varen ser ratificats pel Decret 74/1990, de 26 de juliol, del Govern Balear. Els estatuts citats i el reglament del procediment regulador de la designació dels membres dels Òrgans de govern varen implicar un nou sistema de designació dels consellers generals, dels vocals del Consell d’Administració i del vocals de la Comissió Executiva, més adaptat a la realitat social i institucional de les Illes.


Setena etapa: l’expansió econòmica dels anys 90 (1993-2001)

A la crisi turística de les Illes dels anys 1991-93, va seguir una etapa d’expansió que va permetre a l’entitat assolir noves fites sota la direcció de Pere J. Batle Mayol, que va passar a ocupar-ne la direcció general el juny de 1993. Va executar el i Pla Estratègic (1994-1998) i va dirigir l’elaboració i l’aplicació del ii Pla Estratègic (1998-2002) i del iii Pla Estratègic (2003-2005). En el marc de la planificació estratègica, es va desplegar un procés de reducció del pes dels serveis centrals, emparat en la millora de la productivitat i en l’augment de l’eficiència.

Pel que fa a l’avanç tecnològic, després d’analitzar diverses alternatives, el 2001 es va acordar participar en la creació d’una plataforma tecnològica amb diverses caixes d’estalvis (Astúries, Múrcia, General de Canàries i Castella-La Manxa). Amb aquesta finalitat es va crear la societat Infocaja, destinada a disposar d’un centre de serveis propi i utilitzar una plataforma comuna de sistemes d’informació de tecnologia punta (Alnova). El soci tecnològic és Accenture.

En relació a les participacions empresarials, la gestió es va basar en l’acompliment d’un pla estratègic d’empreses participades (2002-2004).

Durant aquest període, l’entitat va incrementar el grau d’obertura als agents socials i econòmics. Com a conseqüència d’aquest fet, es va ampliar l’arrelament de l’entitat en el món econòmic, social i cultural de les Illes. Es varen implantar els serveis de banca telefònica, banca electrònica, banca per internet i comerç electrònic. A final de 1994 es va posar en servei l’edifici de Son Fuster, nova seu dels serveis centrals i dels òrgans de govern de l’entitat.

L’Obra Social i Cultural va rebre un fort impuls mitjançant l’ampliació de les seves dotacions, la definició d’un pla estratègic (2000-2002) i la potenciació de la seva gestió.

Es va donar un nou impuls a l’Informe econòmic i social amb la creació i l’augment dels apartats específics dedicats a l’anàlisi de l’evolució econòmica de Menorca i de les Pitiüses. D’altra part, s’hi varen incloure tres nous apartats dedicats a medi ambient, les realitats socials i la cultura.

Es varen ampliar i enfortir les relacions amb la UIB.

Cal destacar la presidència de Miquel Capellà Moià (1999-2002). Sota el seu lideratge, en el bienni 2000-2001, es varen aconseguir cinc objectius de gran importància:
• L’entesa amb el Comitè d’Empresa i amb els representants del personal, que va permetre superar les tensions d’anys anteriors.
• L’establiment d’un acord amb la representació laboral sobre el Pla de Pensions per a tot el personal.
• La estabilització de la plantilla mitjançant la convocatòria de 125 places per a personal fix.
• La creació de la Fundació “Sa Nostra”, destinada a la gestió professionalitzada i actualitzada de l’Obra Social i Cultural.
• L’organització d’un conjunt ampli d’activitats orientades a fomentar l’anàlisi plural i el debat col•lectiu sobre el futur econòmic i social de les Balears. En aquest sentit va destacar la realització d’un congrès i d’unes jornades tècniques sobre el problema de l’aigua i les seves perspectives de futur.

Els anys del període que comentam es varen caracteritzar per un increment molt notable del nivell de competència en el mercat financer de les Illes i, de manera molt especial, per l’augment de la competència en el segment de les caixes d’estalvi. L’expansió econòmica regional va afavorir el procés d’obertura de noves oficines i d’implantació de noves entitats. En els darrers anys del període anterior, ja s’havien instal•lat a les Illes Caja Madrid (1985), Caixa de Catalunya (1989) i Bancaixa (1990). En els anys del període que analitzam, s’hi varen instal•lar la Caixa d’Estalvis del Mediterrani, CAM, (1999), Caixa de Galícia (2000), Caja Duero (2000) i Ibercaja (2001).

El gran creixement del nombre d’oficines de caixes d’estalvi en el període 1993-2000 va contrastar amb la reducció del nombre d’oficines de bancs, que va passar de 559 el 1993 a 536 el 2000.

Pel que fa a les quotes de mercat de les Balears, hem de dir que la quota d’operacions de crèdit era del 21,51% (desembre de 2001). La quota de mercat de dipòsits de clients era del 32,28% (desembre de 2001). Val a dir que la quota de mercat de dipòsits de clients del conjunt de totes les altres caixes presents a les Illes, en la data indicada, sumava solament un 38,52%. La quota de dipòsits de clients dels bancs era del 29,20%.

El nombre d’oficines es va elevar el 2001 a 234 (196 de tradicionals i 38 d’automàtiques). El nombre de clients actius es va situar en 600.169. Al llarg de l’any es varen realitzar més d’onze milions d’operacions mitjançant 304 caixers automàtics.


Vuitena etapa: l'expansió vertiginosa del crèdit (2000-2007) i la crisi econòmica internacional (2007- )

L'expansió del crèdit internacional a l'empara de l'augment de la liquidesa internacional i la reducció general de les taxes d'interès, impulsen l'oferta de préstecs a l'engròs a través d'intermediaris i operadors especialitzats en finançació a d'entitats financeres. Adquireixen gran importància les qualificacions de les agències de rating, que s'usen com a referència per determinar les taxes d'interès a aplicar a les entitats sol·licitants de finançació en cada cas. Sa Nostra veu en l'oferta internacional de préstecs una via expedita per incrementar l'activitat creditícia i augmentar els beneficis a través de l'increment dels volums d'inversió dedicats sobretot a la promoció immobiliària i la concessió d'hipoteques a particulars. L'antiga relació entre l'evolució del passiu de clients i la progressió del crèdit es dóna acompanyada del recurs a l'obtenció de finançació internacional d'altres entitats i de diversos intermediaris i operadors globals, entre ells els situats a les Illes Caimán, com fan altres entitats de primera línea.

L'augment de la demanda de crèdits de particulars, impulsada per la rebaixa de les taxes d'interès des de finals del 2001, arran dels fets de l'11 de setembre, es veu afavorida per l'augment de l'oferta immobiliària. L'elevació dels preus unitaris de la construcció s'afronta mitjançant la concessió d'ajuts hipotecaris a terminis llargs, que arriben als 40 anys en alguns casos.

L'esclat de la crisi financera i econòmica internacional a partir del mes d'agost del 2007, fa que l'activitat econòmica es vegi seriosament afectada per la desconfiança que s'instal·la en el sistema financer a nivell internacional. La reducció dels volums de finançació provoca un increment gradual de les taxes d'interès, una reducció paralel·la dels serveis de promoció immobiliària i un augment creixent de les dificultats dels particulars per atendre les obligacions de pagament de préstecs i crèdits, personals i hipotecaris. Als EUA i a Europa es prenen mesures enèrgiques per afrontar la situació de contracció de la demanda, reeducció de l'oferta de finançació, augment de l'atur i frustració general d'espectatives.

El Banc d'Espanya, encarregat de la tutela del sistema financer espanyol, promou la concentració d'entitats d'estalvi a través de fusions, absorcions, processos d'íntegració virtual, etc. Considera que per a ser viable a mitjan termini una entitat d'estalvi ha de tenir una dimensió econòmica no inferior als 50.000 milions d'euros. A través del FROP, creat per donar suport a les entitats que ho sol·licitin, posa a la disposició d'aquestes mitjans adequats en quantitat i cost. D'altra part impulsa la utilització de l'anomenat SIP, o sistema institucional de protecció, al qual opta Sa Nostra després d'acordar negociar la seva incorporació al projecte de fusió virtual (o fusió freda) de la Caixa de Navarra (CAN), Caixa de Canàries i Caixa de Burgos. Les dimensions de les quatre Caixes són molt similars. La dimensió de Sa Nostra és a finals del 2009 de 14.500 milions d'euros.


La presidència de Miquel Pocoví Juan (2002)

Sota la presidència de Miquel Pocoví Juan (febrer-desembre de 2002), professional de prestigi, antic director general de GESA, caracteritzada pel consens i la pluralitat, va avançar la consolidació de la Fundació “Sa Nostra”, es va intensificar l’obertura d’oficines, es va inaugurar l’oficina de València i es va crear, amb la col•laboració de la UIB, el Centre de Recerca Econòmica (CRE), que va assumir la elaboració dels informes econòmics periòdics de l'entitat, entre ells l’Informe econòmic i social.

D’altra part, es va establir el codi ètic de l’entitat, destinat a mantenir viu l’esperit humanista dels seus orígens i projectar-lo sobre tot l’àmbit d’actuació de l’entitat. Fruit del treball conjunt de la representació laboral, l’equip directiu i el consell d’administració, “el codi implica un compromís de les persones i, també, un compromís institucional”, en paraules de Miquel Pocoví.


La presidència de Llorenç Huguet Rotger (2003-05)

Catedràtic i rector de la UIB, el seu nomenament es produeix arran de la seva incorporació als òrgans de govern de l'entitat com a representant del Consell Insular de Menorca i el cessament estatutari del president Pocoví el desembre de 2002. Persona brillant, d'excel·lent currículum universitari i de demostrada capacitat de gestió universitària, assumeix de fet la presidència de Sa Nostra i de la Fundació Sa Nostra quan és a punt d'expirar el seu mandat com a rector de la UIB.

Durant la seva presidència, l'entitat defineix un pla estratègic que es basa en quatre punts principals: expansió territorial amb implantació d'oficines a la Península, sobretot a l'entorn de Madrid; expansió sectorial amb especial atenció al teixit empresarial, sobretot al de les branques de l'hostaleria, la construcció, el comerç i els serveis; l'augment de la inversió en participacions en el capital d'empreses de gran solvència; i la reorientació de l'Obra Social vers l'atenció de les necessitats de la educació a les Illes i les necessitats socials. Amb data del 9-XII-2005 s'amplia i millora el pacte d'empresa signat entre la direcció de l'entitat i el comitè intercentres el 17-III-2003. Per diversos motius, no es presenta a la reelecció com a president després del seu cessament estatutari el desembre de 2005.


La segona presidència de Ferran Alzamora Carbonell (2006- )

Representant de la Junta Patronal en el consell d'administració i antic president de l'entitat (1989-91), Alzamora és elegit president el gener del 2006. Sota la seva presidència se celebra el 125è aniversari de la fundació de l'entitat (18-III-1882), s'inaugura (9-X-2008) la nova seu de Sa Nostra a Madrid (Carrer Alcalà, 28), es prejubila (18-VI-2009) el director general Pere J. Batle Maiol, és nomenat nou director general Pau M. Dolç Bover (22-V-2009), que rep el suport de l'Assemblea General del 18-VI-2009, es consolida la reorientació de l'Obra Social d'acord amb els criteris de la Caixa de Navarra (CAN) i s'aprova l'inici de negociacions amb tres Caixes (Navarra, Canàries i Burgos, amb possibilitats que al grup de fundadors s'hi afegeixin altres Caixes) per formar una unitat virtual, anomenada Banca Cívica, que els permeti acollir-se a un Sistema Institucional de Protecció(SIP).

Després de diversos contactes, es va convocar una reunió urgent del consell d'administració de Sa Nostra per al dissabte dia 12-XII-2009, al qual assisteixen alguns alts executius de les caixes de Navarra i Canàries que expliquen el projecte de Banca Cívica. S'acorda autoritzar la signatura del protocol d'adhesió al projecte de fusió virtual. El dimarts dia 15-XII-2009 es reuneixen a Madrid, a la seu del Banc d'Espanya, representants de les quatre entitats fundadores i signen el protocol del projecte de fusió virtual o fusió freda pel sistema anomenat GEC (Grup econòmic consolidat o de societat central). El dijous dia 17-XII-2009 el consell d'administració ratifica l'adhesió o signatura del protocol d'integració de Sa Nostra i les altres tres caixes esmentades. Aquest acord implica l'intercanvi d'informació per estudiar la viabilitat, interès i oportunitat del projecte.

A mitjan mes de gener del 2010 les altres tres caixes interesades en el projecte de fusió virtual anomenat "Banca Cívica" sotmeten al Banc d'Espanya l'esborrany del projecte. En aquest es preveu atribuir a Sa Nostra solament un 12 % del capital del GEC. Aquest fet pot suposar la retirada de Sa Nostra del projecte.

En representació dels treballadors el comitè d'empresa (comitè intercentres) denuncia davant els Tribunals la signatura del protocol d'adhesió de Sa Nostra al projecte, demana la declaració de la seva nul·litat i sol·licita a més la declaració de nul·litat dels acords del consell d'administració referents al protocol d'integració adoptats els dies 12 i 17 de desembre. També demana l'aplicació de mesures cautelars. En un comunicat del 22 de gener 2010 el sindicat UOB fa públics els motius de la seva oposició al projecte de fusió virtual de Sa Nostra.

Després de la reunió del consell d'administració, l'entitat fa públic que amb data del 22 de febrer de 2010 ha comunicat a la CNMV la seva renúncia a participar en el projecte de "Banca Cívica". Mentrestant manté contactes exploratoris amb el grup de caixes del grup Infocaja, que projecta una integració virtual (SIP) liderada per Caixa d'Astúries i Caixa de Múrcia.


Edifici de Sa Nostra en el polígon de Son Fuster


Bibliografia

AGUILÓ SUREDA, Ferran, director, (1990). “Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears” i “Les Caixes d’Estalvi a Mallorca”. A: Gran Enciclopèdia de Mallorca. Palma: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Vol. 2, pàg. 359-361.

ALENYÀ FUSTER, Miquel (2003). "Pasado, presente y futuro de Sa Nostra, una institución clave en las Islas Baleares". Palma: Estudis d'Història Econòmica, núm. 17-18 (2001), Recull de les ponències presentades al seminari "Banca y desarrollo en la Península y Baleares durante el s. XX" que va tenir lloc a Maó en els dies 21-24 de març de 2002 amb el suport de l'Institut Menorquí d'Estudis, pàg. 3-13.

AMER I AMER, Gabriel (1995). "Pintura Contemporània en el fons de Sa Nostra” . Palma: Obra Social i Cultural de “SA NOSTRA”

AMER I AMER, Gabriel (1999a). "Memòria d’activitats 1989-1999 del Centre de Cultura Sa Nostra”. Palma: Obra Social i Cultural de Sa Nostra”

AMER I AMER, Gabriel (2001b). "Memòria d’activitats 2000 del Centre de Cultura Sa Nostra”. Palma: Obra Social i Cultural de “Sa Nostra”

BLANES NOUVILAS, Carles (1975). "II Certamen Internacional de Pintura. Bases, Acta del Jurat i Catàleg Il•lustrat de l’exposició a Sa Llonja". Palma: Caixa d’Estalvis de Balears.

BOTA TOTXO, Miquel; MESTRE SUREDA, Bartomeu (1982). “Sa Nostra”. A: Cent Anys d’història de les Balears. Navarra: Salvat Ediciones S. A., pàg. 265-286.

CELA CONDE, Camilo; SERRA BAUZÀ, Pere A.; RIPOLL, Luís; RODRÍGUEZ AGUILERA, Cesáreo; PONS, Miquel (1980). "Homenaje a 'Papeles de Son Armadams'". Madrid i Palma: Ediciones Cort

FULLANA, Antoni (1996). "Capella Mallorquina. XXX Aniversari. 1966-1996". Palma: “Sa Nostra”

FULLANA PUIGSERVER, Pere, director, (1990). “Can Tàpera”. A: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Palma: Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. 17, pàg. 115-116.

GALMÉS TOUS, Jaume (1988). "Memòria 1973-1987 de Sa Canova, finca experimental agrícola". Palma: Caixa de Balears “Sa Nostra”

GALMÉS TOUS, Jaume (1995). "Memòria 1988-1994 de Sa Canova, finca experimental agrícola". Palma: Caixa de Balears “Sa Nostra”

MANERA ERBINA, Carles (2001). “El Factor Humà, palanca del creixement a les Balears. Tres notes des de la Història Econòmica”. A: Informe Econòmic i Social de les Illes Balears, 2000. Palma: “Sa Nostra”, vol. 1, pàg. 317-344.

MELIÀ QUES, Josep (2010). "Sa Nostra". Palma: Diari de Balears, pàg. 4, 14-I-2010.

MESTRE SUREDA, Bartomeu (2009). "La refundació de les caixes". Palma: Diari de Balears, pàg. 24, 16-XII-2009.

NADAL I OLLER, Jordi; SUDRIÀ I TRIAY, Carles (1981). "Història de la Caixa de Pensions". Barcelona: edicions 62 i “la Caixa”.

PEÑARRUBIA MARQUÈS, Isabel (2001). "L’origen de la Caixa de Balears. Els projectes d’una burgesia modernitzadora". Palma: Edicions Documenta Balear

“SA NOSTRA”, editor, (2001). "Informe Econòmic i Social de les Illes Balears 2000". Palma: “Sa Nostra”

“SA NOSTRA”, editor, (1983-2008). "Memòries Anuals", Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears.

TUR CATALÀ, Margalida, directora, (2001). “Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears”. A: Gran Enciclopèdia de Mallorca. Palma: Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. 23, pàg. 87-88.

VILLALONGA DE CANTOS, Príam (1989). "Pintura a Sa Nostra. Del Renaixement al Post-Impressionisme". Palma: “Sa Nostra”

------------------------


PRESIDENTS
Antoni M. Sbert Borràs ..................... 1882-1894
Francesc Manuel de los Herreros Schwager ... 1894-1903
Antoni Rosselló Nadal ...................... 1903-1926
Antoni Sbert Canals ........................ 1926-1932
Antoni Bosch Mas ........................... 1932-1934
Miquel Rosselló Alemany .................... 1934-1959
Rafel Blanes Tolosa ........................ 1959-1975
Rafel Villalonga Blanes .................... 1975-1976
Fulgenci Rosselló Coll ..................... 1976-1977
Josep Zaforteza Calvet ..................... 1977-1989
Ferran Alzamora Carbonell .................. 1989-1991
Joan Forcades Juan ......................... 1991-1996
Antoni L. Marí Ramon ....................... 1996-1999
Miquel Capellà Moià ........................ 1999-2002
Miquel Pocoví Juan ......................... 2002-2002
Llorenç Huguet Rotger ...................... 2003-2005
Ferran Alzamora Carbonell .................. 2006-

PRESIDENTS HONORARIS
Josep Miralles Sbert ....................... 1932-1947
Fulgenci Rosselló Coll ..................... 1977-1984
Josep Zaforteza Calvet ..................... 1989-

DIRECTORS – DIRECTORS GENERALS
Alexandre Rosselló Pastors ................. 1882-1884
Càrrec vacant (ocupat
successivament pels vocals
de torn de la Comissió
Administrativa) ................................... 1884-1935
Francesc Socias Ferragut ................... 1935-1937
Ramon Ferragut Sbert ........................ 1937-1950
Felip Morell Villalonga ....................... 1950-1968
Carles Blanes Nouvilas ...................... 1968-1993
Pere J. Batle Mayol ........................... 1993-2009
Pau M. Dolç Bover ............................ 2009-

DIRECTORS GENERALS ADJUNTS
Pere J. Batle Mayol ........................ 1992-1993
Pau M. Dolç Bover .......................... 2001-2009

El futur del turisme a la Mediterrània (2005)

Tot projecte de futur s’ha de basar en una anàlisi acurada i en una comprensió adequada dels problemes que afecten el present, les tendències bàsiques que s’hi observen i llur consistència a mitjan i llarg termini. Qualsevol projecte sobre el futur de les Illes Balears ha de tenir en compte la realitat del turisme, les seves línies de força, l’abast i la naturalesa dels problemes que l’afecten actualment, un bon diagnòstic de conjunt i les tendències de fons que el caracteritzen.

El turisme constitueix un pilar bàsic de l’economia balear. Demana atenció, anàlisis rigoroses i suport. En els darrers anys ha viscut una etapa turbulenta de canvis profunds, que convé situar en el seu context per entendre'ls adequadament, amb la doble perspectiva del present i del futur.

El turisme actual. A principis dels anys 90 la UE pren una decisió que serà transcendental i que tindrà una incidència molt important. S’implanta l’anomenada desregulació aèria, que dóna lloc a la creació de companyies privades que implanten noves rutes. De fet s’obren totes les rutes que poden ser rendibles. Entre elles les que ens afecten de manera més directa: les rutes de destinació turística. En el paquet turístic tradicional la desregulació aèria no hi té una incidència rellevant. Poc a poc, però, es crea una situació de competència creixent, que evoluciona fins a arribar a l’aparició de les companyies de baix cost.

La difusió de l’ús de la internet i els vols de baix cost determinen que el paquet turístic tradicional entri en una fase de dificultats. La força del paquet turístic tradicional es basava en el fet que el seu preu era assequible perquè es vols xarter eren barats i els serveis d’allotjament tenien uns preus raonables. En la nova situació, per primera vegada un ciutadà individual pot muntar un paquet turístic a mida, a un preu tant o més competitiu que el dels turoperadors. Aquests perden clientela i els seus paquets turístic perden part del seu atractiu. Els fets exposats fan que entrin en crisi les empreses que formen part del paquet turístic tradicional. El model de sol i platja, en canvi, no entra en crisi. El volum de persones que a nivell mundial es mou per fer turisme de sol i platja no es redueix. Els indicadors disponibles parlen, fins i tot, d’augments del nombre de persones que fan aquest tipus de turisme. Augmenta el nombre de persones i de viatges, però disminueix l’estada mitjana (promedi de dies de pernoctació per viatger). A les Illes la reducció del nombre de pernoctacions va des d’una mitjana de l’ordre dels 14/15 dies a una mitjana que actualment se situa prop dels 7 dies per viatger. A més, disminueix la despesa mitjana per turista i dia.

La crisi del paquet turístic. Cal dir que el turisme a la Mediterrània no està en crisi. El que està en crisi són els sectors que fan part del paquet turístic o que depenen d’ell (turoperadors, vols xarter, transport terrestre, etc.). Les xifres dels aeroports s’han estabilitzat o han crescut lleugerament. L’oferta turística de sol i platja està bàsicament instal•lada a països de la Mediterrània (Tunísia, Grècia, Turquia, Croàcia, Egipte, etc.), a les Canàries i al Carib. La competència de la Mediterrània que més ens afecta és aquella que ve dels països que no fan part de l’eurozona. Fa mal competir amb els costos socials d’aquests països, que es veuen afavorits, a més, per un canvi més favorable en termes adquisitius de les seves monedes. El mercat britànic a les Illes Balears topa amb dificultats a causa de l’elevació de la taxa de canvi de l’euro sobre la lliura esterlina.

Pel que fa al Carib, l’oferta d’allotjament turístic cada vegada és més gran. D’altra part, el Carib gaudeix d’un atractiu basat en la seva relativa novetat i en l’exotisme. Val a dir que el Carib absorbeix una part gran de la demanda turística provinent dels mercats emissors europeus. L’oferta d’allotjament s’ha construït en aquestes zones a partir de l’experiència adquirida a les destinacions turístiques pioneres.

El turisme residencial. La crisi del paquet turístic s’ha donat associada a un augment gradual del turisme residencial, que utilitza en gran part vies de comercialització pròpies. L’ampliació de la demanda del turisme residencial mereix una doble valoració. D’una banda, la seva pulsació ha permès mantenir els nivells globals d’activitat turística, atès que les estimacions més fiables situen la participació de les estades produïdes per aquest segment del turisme en una taxa del 30/35 % del total de les pernoctacions turístiques realitzades a la Mediterrània occidental en els darrers anys. No convé rebutjar aquesta nova forma de fer turisme, ben al contrari convé acceptar-la i potenciar-la, tot regulant-la per tal de defensar dues coses: la marca de qualitat de les illes i els drets dels turistes consumidors.

Situació actual. La situació actual es caracteritza, sobretot, per un procés de canvis profunds i transcendents, que cal conèixer pel que fa a la seva dinàmica i a les seves característiques més rellevants.

Els turoperadors intenten, davant la nova situació, recuperar posicions. A aquest fi fan un plantejament nou del paquet turístic amb l’objectiu de posar-lo a l’altura de les ofertes de les companyies de transport de baix cost. D’altra part són conscients que han de tenir a la internet una implantació molt potent. Les perspectives de futur indiquen que els turoperadors combinaran transport xarter i de baix cost i potenciaran els portals de la xarxa. En aquests moments algunes cadenes aconsegueixen a través de la xarxa prop d’un 20% de l’ocupació. Les reserves a través d’internet augmenten, sobretot, en el segment dels joves. Les reserves a través de la xarxa generades pel turisme familiar augmenten a una taxa menor, atesa la valoració que aquest grup fa dels serveis de guia turístic, serveis mèdics, assistència tècnica, assegurances i d’altres que s’inclouen en el paquet turístic.

La situació futura depèn de la participació que sobre el total del mercat turístic aconsegueixi de mantenir el paquet turístic amb les modificacions que s’hi introduiran. La situació futura també depèn dels esforços que les empreses hoteleres facin en l’àmbit de la comercialització directa. Val a remarcar que els turoperadors no saben encara quina participació restarà a les seves mans dins el mercat quan aquest hagi madurat i s’hagi estabilitzat. La situació actual és fluïda i incerta.

L’empresari turístic de les Illes gaudeix d’un nivell de coneixements del sector a la Mediterrània i a nivell internacional d’una importància cabdal. A més, tenim una anomenada arrelada i un prestigi consolidat en els mercats emissors. Les Illes Balears disposen d’un capital de coneixements individuals i col•lectius, privats i públics, que superen amb escreix els que tenen els agents dels indrets competidors.

La nostra competència es caracteritza per treballar amb uns costos socials més baixos que els nostres i amb uns elements de producció que no incorporen els errors que es varen fer en els anys de la creació de la base turística actual. Els establiments d’allotjament que ens fan competència estan fets amb coneixement d’allò que desitja el turista actual. S’integren en la natura que els envolta, deixen espais lliures d’esbarjo, eviten saturacions urbanístiques i responen a dissenys amables, que conviden al descans i ofereixen confort.

Reconversió d’establiments d’allotjament. L’anàlisi de les qüestions anteriors ens fa constatar que el producte turístic balear necessita un canvi per donar resposta a les noves aspiracions dels turistes i a les noves tendències de la demanda. Cal que ens plantegem l’adequació de l’oferta turística als requeriments actuals de la demanda. Cal la transformació d’usos, l’augment de categories i la actualització de paràmetres de les normatives urbanístiques.

La qualitat total. Cal pensar en termes de qualitat total. Aquesta abasta els establiments d’allotjament, l’entorn, les infrastructures públiques, l’oferta complementària, etc. La qualitat és una bona relació entre el que el turista rep i el preu que paga. La qualitat total vol dir que el conjunt de la destinació turística ha d’oferir un nivell similar, i si és possible homogeni, de qualitat. La qualitat total no casa amb zones degradades barrejades amb zones rehabilitades. Tampoc no s’adiu amb zones ben dotades d’infrastructures públiques i zones en les quals aquestes són insuficients. Tampoc no és viable en el context d’unes zones amb una oferta complementària adequada i d’altres on aquesta oferta presenta deficiències notables. La qualitat integral és aquella que es troba per tot: restaurants, comunicacions, serveis d’informació, serveis mèdics, serveis d’allotjament, sales de festes, excursions, via pública, comerços, etc.

En suma, davant la situació dels mercats turístics i davant dels reptes que aquests plantegen a les Illes Balears, cal que mirem l’adequació i suficiència de les línies de resposta possibles. L’evolució de la situació ens indicarà gradualment les mesures centrals i complementàries que caldrà adoptar. Amb aquest esperit, pragmàtic i realista, obert i lliure de prejudicis, el turisme a les Illes Balears s’ha d’incorporar com a eix central a qualsevol projecte de futur amb sentit de viabilitat.

Prada de Conflent, 16-VIII-2005

"A Martorell" de Trinitat Rus (2008)

El quadre “A Martorell” de Trinitat Rus és una obra singular, d’un gran interès plàstic, que amaga sota les formes i els colors una proposta ben captivadora de reflexió i pensament. D’una banda té uns valors plàstics propis, a parer meu, ben sòlids. D’altra part acompanya aquests valors amb una invitació a entrar dins el joc de les imatges, símbols, indicacions y suggeriments que mostra, silenciosament o sonorament, depèn de qui el mira i de com el mira.

L’anàlisi plàstica ens parla d’harmonies, equilibris, línies de força, conjuncions i contrastos subtils, la contemplació dels quals eleva l’esperit assossegadament, suaument, vers la percepció d’una intensa i alhora profunda emoció estètica.

La combinació de verds degradats i de verds vius formen un joc que sembla tenir vida pròpia i que transmet sentiments que hom tendeix a associar amb la joia de viure i la festa de la vida quan hi regna la pau, la solidaritat, la fraternitat i la benaurança.

Els daurats centrals conformen un espai lluminós que rep o emet llum natural. El seu contrast amb els ocres que té al costat, que absorbeixen llum, conformen una combinació de terra i sol que crea a la retina de l’espectador impressions de relleu, volum, espai, profunditat i força. No d’una força que colpeix o fer, sinó d’una força que commou i complau.

Les formes rectilínies, allargades, gairebé geomètriques de l’arc, entren en diàleg amb la morbidesa del dibuix que l’envolta. D’aquest diàleg se’n deriven per als espectadors sensacions d’afirmació de les formes irregulars, atzaroses, capricioses i suaus de l’espai central. Són formes que acaronen la vista, retenen la mirada i transmeten a l’esperit sentiments de complaença, acceptació, conformitat, satisfacció i benestar.

Si deixam les formes i ens centram en l’exploració del contingut, es a dir dels significats que contenen les imatges, podríem dir que l’obra es presenta dividida en quatre plànols successius que li donen una gran profunditat. En primer terme, destacat i separat de la resta de la pintura, es veu una partitura autògrafa, real, d’una composició del P. Martorell. És el motiu principal de la composició, el més proper a l’espectador. Aquesta partitura se situa entre l’espectador i la resta de la pintura, com ho indica l’ombra densa que projecta sobre ella.

El segon terme és ocupat per una musa (Euterpe o Terpsícore) que sosté un violí amb la mà esquerra i l’arc amb la dreta. Fa sonar el violí amb notes agudes, notes de melodia, no d’acompanyament, com explica la posició de l’arc i de la mà esquerre. La imatge de la musa irradia claror, mentre amb una mirada introspectiva i concentrada assaboreix el gaudi que rep de la música que ella i l’orgue fan anar. El seu esguard és serè, com correspon a qui ha deixat, si més no per un moment, el món dels sentits atret per la proximitat de les emocions de l’esperit.

En un tercer terme s’hi veu un esbós de l’orgue monumental de la Basílica de Sant Francesc de Palma, coronat per músics i àngels que toquen i canten, tot simbolitzant la música que per a aquest instrument ha compost amb devoció i delit, al llarg dels anys, el P. Martorell. Malgrat que l’orgue sigui a un tercer terme, la música que se sent a l’interior del quadre és la música de l’orgue. El violí en fa el complement.

En un quart terme es veu una imatge des Colomer. No se sap si és una imatge projectada sobre la tela o una imatge estàtica. Simbolitza Mallorca, la seva cultura, les seves tradicions, el seu paisatge, la seva llengua, la seva gent: és la terra de Martorell, és el nostre país.

Una segona mirada de l’obra permet descobrir-hi que la pintora, joguissera, ha introduït un acudit que trasbalsa el sentit general i directe de la pintura. A la part inferior esquerre ens confessa que el paper sobre el que ha pintat la composició s’ha desenganxat parcialment i s’ha enrotllat en forma d’un con.

D’aquesta manera ens diu que l’obra només conté dos termes reals, el primer ocupat per la partitura musical i el de la pintura que ocupa tota ella un sol pla: el segon terme.

Ens diu que, pel que fa al quadre, la pintura és només l’acompanyament de la partitura musical.

Ens diu que la pintura tot i la seva bellesa està al servei de l’element central: la partitura, la creació musical.

Ens diu que la pintura és fràgil i de fàcil deteriorament, mentre la composició de la partitura és resistent i perdurable.

Ens diu que el quadre està fet per exaltar la composició musical, que és el més importat de l’obra, allò on l’espectador ha de cercar el gaudi i el goig que ella, la pintura, ens proposa i exalta.

Encara diu més coses. Però convé que ho deixem aquí, perquè aquesta és la invitació que ens fa ara, ara mateix, el quadre de Trinitat Rus.

Gràcies.

Basílica de Sant Francesc (Palma), 6-X-2008
Sant Francesc d’Inca, 7-XII-2008

Consideracions sobre la productivitat a les Balears (2006)

LA PRODUCTIVITAT

Per definició de productivitat és la relació entre el valor del producte i el nombre de persones ocupades. Dit d’una altra manera, és la porció mitjana de producte aportat per cada persona ocupada. El producte es valora en termes de valor constant i l’ocupació en termes de nombre mitjà de persones, sobretot en una Comunitat força estacional com ara la de les Balears. El valor del producte i la mitjana de persones ocupades es consideren habitualment referits a un període d’un any. Quan el valor del producte augmenta menys que l’ocupació mitjana es dóna una disminució de la productivitat. Quan el producte augmenta més que l’ocupació es dóna un augment de la productivitat.

Contribueixen a augmentar més la producció que l’ocupació diversos factor, com ara la inversió en béns d’equip, la millora de la tecnologia aplicada, l’ús de les TIC (tecnologies de la informació i comunicació), la millor organització del treball, la millora de les condicions en les quals es fa la feina, l’increment dels nivells de formació de les persones ocupades, etc.

La simple divisió entre el valor del producte i el nombre d’ocupats dóna la mesura d’allò que s’anomena productivitat aparent del treball. El càlcul acurat de la productivitat i de la seva evolució anual és una tasca complexa i difícil, que demana anàlisis desglossades per components, branques de producció, tipus de productes, localització de les unitats de producció, etc. Les dificultats de càlcul i la inviabilitat en alguns casos la seva inviabilitat, aconsellen que es parli de la productivitat en termes simplificats, generalistes i aproximats. Per això es parla de la productivitat aparent, de la que es deprèn l’ús de la informació estadística disponible, més limitada del que tots desitjaríem.

Val a dir que el concepte de productivitat aparent és el que s’usa a Espanya, a la UE, als EUA i a altres països desenvolupats.

LA PRODUCTIVITAT ÉS UN INDICADOR RELLEVANT

És doctrina de general acceptació que l’evolució de la productivitat constitueix un indicador molt rellevant de la marxa general d’un sistema econòmic. La bona salut d’un sistema productiu tendeix a revelar-se a través d’increments de la productivitat. Una economia en la qual la productivitat no creix, creix poc o disminueix, pot ser considerada, si no es fan altres consideracions, una economia en dificultats.

A les Illes Balears, com a Espanya i d’altres països de la UE, la productivitat ha presentat disminucions en els darrers anys, cosa que ha mogut a la preocupació i, en alguns casos, al desànim o a l’alarma. A tots ens ha preocupat més d’una vegada el comportament a la baixa de la productivitat.

LA PRODUCTIVITAT NO HO ÉS TOT

Passa que ni el concepte de productivitat aparent ni les anàlisis derivades de la seva evolució recent es poden establir en termes absoluts, tancats i dogmàtics. Cal estudiar els fets amb cura, des de perspectives tan particulars com sigui possible i amb consideracions sectorials desglossades i particularitzades tan específiques om es pugui. Cal substituir les anàlisis superficials i generalistes per consideracions que permetin avaluar fins a quin punt l’evolució de la productivitat aparent de les Balears reflecteix la seva evolució real i efectiva.

Sobre l’evolució recent de la productivitat de les Illes han influït circumstàncies i fets molt diversos, de caire conjuntural transitori i de caire estructural més durador. Vegem-ho

BAIXES LLIGADES A L’EVOLUCIÓ DEL TURISME

1. La reducció dels nivells d’ocupació turística dels establiments d’allotjament hoteler ha impulsat en anys anteriors reduccions transitòries de la seva productivitat, ja que la disminució de la producció generada no s’ha donat acompanyada de reduccions equivalent de l’ocupació del treball.

La disminució de les vendes dels establiments comercials, de restauració i similars i dels dedicats a l’oci i lleure, situada a les zones turístiques i a Palma, ha implicar reduccions de la productivitat, que enguany s’han vist alleugerides gràcies a l’augment de l’afluència turística i de la despesa turística agregada.

BAIXES LLIGADES A LA COMPOSICIÓ DEL PRODUCTE

3. Els canvis en la composició del producte de les Balears han estat rellevants i positius pel al benestar general, però han implicat reduccions de la productivitat general per diverses raons que cal analitzar, si més no, breument.

Ha augmentat de manera força considerable la producció privada de serveis domèstics d’atenció i suport de persones amb dificultats d’autonomia i de mobilitat. Han augmentat els serveis domiciliaris privats de companyia i d’acompanyament de les persones malaltes i ancianes. Ha augmentat la producció privada de serveis domiciliaris domèstics en general. El valor de la producció per persona d’aquests serveis privats i d’altres similars és menor, incloses les prestacions en espècie i la quotes de la Seguretat Social, que el valor mitjà de la producció per persona del conjunt de l’economia de les Illes. El creixement d’aquests serveis, d’una utilitat indiscutible i en alguns casos d’imperiosa necessitat, han implicat reduccions de la productivitat aparent de la nostra economia.

4. D’altra part, en els darrers anys ha augmentat molt considerablement el treball autònom, el que es fa per compte propi. Els autònoms atenen directament la demanda del públic, siguin particulars o empreses societàries. Les seves prestacions es caracteritzen per la mobilitat, l’adaptació ràpida a les necessitats de la demanda, les relacions personal entre proveïdor i client, la facilitat de la seva personalització, la responsabilitat professional derivada de la relació directa amb el demandant o consumidor final. A les Illes han proliferat en els darrers anys empreses personals, unipersonals o de 2/3 persones, que omplen amb solvència un ampli espectre de necessitats de les famílies i, també, de les empreses societàries. La instal•lació i reparació d’equips informàtics, equips domèstics diversos, reparacions i manteniment d’immobles, conservació d’instal•lacions i d’altres similars.

El valor de la producció per persona dels treballadors autònoms és, general i molt especialment en el casos de nova o recent implantació, inferior a la mitjana de l’economia, beneficiària d’economies d’escala. Per això el seu creixement ha implicat reduccions de la productivitat aparent, que oculten una millor i més fluïda atenció de les necessitats de les famílies i societats.

5. L’augment molt considerable de la producció pública de serveis socials i sociosanitaris, adreçats a persones grans, persones amb discapacitat, malalts crònics, malalts mentals, toxicòmans, menors en situació de risc social, menors infractors, famílies desestructurades, marginats, exclosos i sense sostre, ha implicat reduccions de la productivitat aparent, que no mira el benestar social, sinó solament la relació de producte i ocupació. Els serveis socials són intensius en l’ús d’ocupació personal. L’augment de les prestacions públiques de serveis socials també ha implicat disminucions de la productivitat aparent.

6. L’augment de la producció de serveis socials per part de la xarxa d’atenció social privada que fan les ONG i les associacions humanitàries, amb la seva aportació de voluntaris i voluntàries, als quals tots devem gratitud i reconeixement, ha comportat reduccions de la productivitat aparent i augments afalagadors del benestar col•lectiu.

7. L’increment dels serveis de formació i ensenyament adreçats a treballador en atur, joves que cerquen la primera feina, autònoms que demanen informació i formació específica sobre gestió i expansió de l’activitat i serveis similars, no es poden mirar en funció de resultats immediats, perquè aquest es donen a mitjan i llarg termini.

8. Els serveis públics i privats relacionats amb la música, la pintura, l’art en general, la cultura del gaudi, la del saber i la de la ciència, no reten fruits immediats, perquè la seva transcendència només é mesurable a mitjan i llarg termini. Per això l’augment d’aquests serveis no contribueix de manera immediata a nodrir la productivitat aparent del treball, malgrat la seva contribució rellevant a la productivitat i al benestar col•lectiu futur.

LA PRODUCTIVITAT A LA CONSTRUCCIÓ

9. Segons dades de l’INE el 2005 va baixar a les Balears la productivitat del sector de la construcció. Aquest fenomen es podria explicar en funció de dos fets. En primer lloc, cal dir que les diferents fases de l’edificació no tenen les mateixes taxes de productivitat, una combinació diferent d’aquests pot matisar a l’alça o a la baixa el nivell general de la productivitat del subsector. En segon lloc, la construcció suma la producció d’habitatges i la producció d’obres públiques. Aquestes presenten taxes de productivitat considerablement més elevades que les de la edificació, però són difícils d’avaluar quan les obres es troben en fases inicials de projecció, disseny i primera execució. Factors d’aquest tipus possiblement són la causa de la disminució aparent de la productivitat del sector agregat de la construcció.

LA PRODUCTIVITAT DELS SERVEIS

10. L’augment general de l’ocupació a les branques dels serveis, com el que s’ha donat a les Illes en els darrers anys, comporta problemes específics. Un és general i es refereix a les dificultats pròpies dels serveis pel que fa a la correcta estimació del valor de la seva producció efectiva, cosa acceptada per tots els especialistes en comptabilitat nacional i regional. Aquestes dificultats impliquen marges d’error més grans quan es parla de variacions de la productivitat dels serveis que quan es parla de producció de béns. D’altra part, la productivitat estimada dels serveis personals és més baixa que la de la resta de branques productives. Els problemes específics indicats es poden reforçar mútuament a l’hora d'explicar la importància del creixement de l’ocupació en els serveis personals amb relació a baixes aparents de la productivitat.

LA PRODUCTIVITAT NO ÉS L’ÚNIC INDICADOR RELLEVANT

11. En una economia que en els darrers anys, i també el 2006, ha creat molta ocupació, el valor indicatiu de la productivitat no solament s’ha de matisar amb consideracions objectives. Cal emmarcar-la en el context d’una perllongada situació de creació d’ocupació assalariada i autònoma, que revela la salut del sistema productiu, la seva consistència i les anàlisis efectives que les empreses fan de la situació actual i del futur de l’economia de les Illes.

BON COMPORTAMENT DE LA INVERSIÓ DE LES EMPRESES, FAMÍLIES I ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

12. L’observació directa del comportament de les empreses de les Balears en el darrer any posa de manifest que el teixit productiu insular manté un bon pols pel que fa a reposicions de béns d’equip, millora de la tecnologia en ús i difusió de les eines informàtiques avançades. Les possibles baixes de la productivitat, si han existit, no s’han donat a causa de l’estroncament de la inversió productiva de les empreses.

13. Les dades disponibles sobre el comportament de la inversió de les famílies posa bé de manifest que aquestes mantenen una línia ascendent pel que fa a adquisició d’habitatges, equipament de la llar i adquisició d’equips informàtics.

14. Les administracions públiques de les Balears estan compromeses en l’execució d’inversions públiques sanitàries, sociosanitàries, vials, de transport, educatives i d’altres, que situen la formació de capital productiu públic en un punt àlgid, que garanteix l’impuls de la productivitat efectiva de les empreses i l’augment del benestar col•lectiu de les famílies.

LA PRODUCTIVITAT EL 2006

15. Les consideracions exposades permeten de dir que el 2006 l’economia de les Illes presentarà a l’hora del balanç final un increment de la productivitat i que aquest increment respondrà a una evolució de les variables internes del sistema productiu privat que polsen amb correcció, salut i consistència.

Possiblement la millora de la taxa de productivitat aparent serà petita. En tot cas, serà més petita del que resultaria si la seva mesura inclogués el valor sense errors de càlcul de la producció i el de l’increment del benestar dels ciutadans i ciutadanes.

Palma, 15-X-2006