lunes, 27 de diciembre de 2010

Joan Junyer Pasqual-Fibla (Barcelona, 1904 - 1994)

Pintor. Fill de Carles Junyer Vidal, se relaciona des de molt jove amb l’art i la cultura, que impregnen l’atmosfera de casa dels pares i la dels oncles a Llucalcari (Mallorca). A causa d’una malaltia, resta sord als 6 anys. Estudia belles arts a l’Escola Industrial, al taller de Baldomer Gili i Roig i a l’escola de Francesc Galí.

Passa llargues temporades a Llucalcari des de la infantesa. El 1924 visita per primera vegada Paris, on posteriorment resideix de manera intermitent. El novembre de 1925 fa la primera exposició individual, que presenta al Saló de la Veda (Palma), i tot seguit la trasllada a Barcelona. Arran de l’exposició es produeix a Palma una polèmica pública entre academicistes i renovadors. Els academicistes (P. Barceló, Joan Bauzà Guanyabens, Josep Vives i altres), partidaris de la pintura tradicional, es manifesten a través de “La Almudaina”, “La Vanguardia Balear” i “Correo de Mallorca”. Neguen taxativament que les obres de Junyer siguin art. Els renovadors i innovadors (Ernest Dethorey i Antoni Gelabert) a través de “El Día” donen suport a les propostes del jove pintor.

El 1925 signa el manifest ultraista al costat de José Luis Borges, Norah Borges, Fortunio Bonanova, Jacob Sureda, Joan Alomar i altres. Participa (1928) a l’Exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires. Són dels darrers anys 20 les seves obres “Dues mallorquines” (1929), “Cossiers” (192u8), “Bucòlica” (1929), “Tres dones” (1929) i altres. A Palma, malgrat la seva joventut, es relaciona amb Ernest M., Dethorey, Llorenç Villalonga, Jacob Sureda Montaner, Miquel Àngel Colomar i altres intel•lectuals, crítics d’art i artistes, que es reuneixen al cafè Alhambra. Viatja als EUA i exposa a Pittsburg (1929), on obté el segon premi del Carnegie Institute amb una obra de temàtica mallorquina, “Festa a Mallorca”, fet que li permet establir-se temporalment en aquell país. Allà es relaciona amb Le Corbusier, Gropius, Léger i Josep Lluis Sert. En els anys 30, exposa a Paris (repetides vegades), Copenhague (1932), Berlín (1933), Barcelona (1933), Madrid (1934) i Londres (1935). L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Barcelona, on es posa a treballar per a la Conselleria de Cultura de la Generalitat.

En acabar la guerra, se trasllada a Paris, on resta poc més d’un any (1939-40) i pinta “Retrat de l’esposa” (1939). La IIGM el dur a passar dos anys a les Antilles (Santo Domingo i Cuba), per anar després a NY, on resideix entre 1942 i 1976. En els anys 40 exposa a Washington (1946), Nova York (diverses vegades) i París. En els anys 50 crea la pintura exempta o de figures aïllades (“free standing painting”), que combina color, volum i esmalt sobre planxes d’acer. L’exposa al Museu d’Art Modern de Nova York. D’altra part, investiga les relacions entre pintura i dansa, la qual cosa li permet col•laborar com a figurista i decorador amb els ballets del coronel De Basil, de Londres, els Ballets Russos, de Montecarlo, i la Ballet Society, de Nova York. El 1951 exposa a Estocolm.

La seva pintura es caracteritza per la importància del dibuix, una composició acurada, l’ús que fa dels colors plans, la rellevància que tenen els efectes de llum i la força plàstica de l’obra. El seu estil traspua un cert academicisme estilitzat i arcaïtzant.

El 1976 fixa la residència a Barcelona, sense deixar de fer estades a NY i a Llucalcari, a la casa que ha heretat (1966) del seu oncle, el pintor Sebastià Junyer. El 1989 el Govern de les Illes Balears li dedica una exposició antològica a sa Llonja (Palma) que explica l’evolució de la seva obra (1925-89). El 1992 dóna la casa i l’estudi de Llucalcari i una part de l’obra que conserva a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern de les Illes Balears. El 1994 mor a Barcelona, als 90 anys d’edat.




Joan Junyer Pasqual-Fibla, "Família", oli/tela, 1928


Bibliografia

Margalida TUR, “Joan Junyer Pascual-Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, Promomallorca ed., pàg. 385-388, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, 1996.

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS (Ed.), “Joan Junyer”, catàleg de l’exposició a sa Llonja, Palma, 1989.

Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, Sa Nostra ed., Palma, 1989.

Francesc FONTBONA i Ramon MANENT, “El paisatgisme a Catalunya”, Ediciones Destino, Madrid, 1979.

Clotilde Pasqual Fibla (Barcelona, 1885 - 1958)

Pintora i escultora.

Estudia a l’acadèmia Borrell (Barcelona) i a altres centres de formació artística de Barcelona. Als 21 anys se casa amb el pintor Sebastià Junyer Vidal. El 1907 es traslladen a Mallorca per residir a la casa que tenen a Llucalcari. En els anys 20 fa part de l’anomenat Grup de Deià que reuneix Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Sebastià Junyer i d’altres, que tenen el costum de reunir-se periòdicament a la seva casa de Llucalcari. El 1936 tornen a Catalunya davant el clima d’incerteses i tensió que es viu abans del inici de la Guerra Civil.

Exposa el 1922 a Palma i el 1927 fa una exposició individual al Saló de la Veda i a Galeries Laietanes (Barcelona). Posteriorment, exposa a Sala Parés (1930), Galeries Costa (febrer 1931 i novembre 1935) i a la barcelonina Sala Busquets (1936). En aquesta darrera presenta un tríptic i tres escultures de bronze.

Pinta, sobretot, natures mortes de flors i fruites. També tracta temes de peixos. El seu estil es pot situar entre el postimpressionisme i el modernisme. Fa ús de colors intensos i saturats, amb predomini dels blau, verds i ocres. Les composicions són plenes de fantasia, delicadesa del dibuix i exuberància de formes. Es dedica esporàdicament a l’escultura.

De retorn a Barcelona, ella i el marit s’estableixen, juntament amb el germà d’aquest, Carles Junyer, i la seva esposa, a un casal senyorial de Vallcarca, on mor el gener de 1958, als 72 anys.



Bibliografia


Margalida TUR, “Clotilde Pascual Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385, v. II, Palma, 1996.

Joaquim FOLCH i TORRES, “En la muerte de la pintora Clotilde Fibla”, ‘Destino’, 1-II-1958.

Sebastià GASCH, “Valors nous de l’art català: Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona, 1-VIII-1938.

Sebastià GASCH, “Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona 27-II-1936.

Joan BAUZÀ GUANYABENS, “Exposición de Clotilde P. Fibla”, ‘La Almudaina’, 5-XI-1927.

Sebastià Junyer Vidal (Castelló d'Empúries, Catalunya, 1878 - Barcelona, 1966)

Pintor, col·leccionista i rendista.

Estudia a l’escola de Llotja, de Barcelona, a l’acadèmia Trias (Barcelona) i completa la formació de manera autodidacta. Treballa a la Sala Parés fins que ell i el seu germà Carles reben en herència una fàbrica de filats, que li permet viure de rendes i dedicar-se a la pintura al marge de les imposicions del mercat. Freqüenta els ambients artístics de Barcelona, com el de la cerveseria i restaurant modernista “Els Quatre Gats”, on coneix Picasso, amb qui estableix una ferma amistat i de qui reuneix una important col•lecció de dibuixos del 1903 i d’anys anteriors. Amb Picasso comparteix vivenda a París durant un temps (1904) al conegut Bateau-Lavoir, en el número 13 de la rue Ravignan.

A principi de segle, possiblement el 1901, visita per primer cop Mallorca, on es relaciona amb el pintor belga William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Gaspar Terrassa, Azorín i d’altres. Coneix aleshores el paisatge de Deià i Llucalcari, que el deixa corprès. Durant aquesta curta estada a l’illa pinta diverses teles, entre elles “Marina de Deià” (1901), una imatge de la qual reprodueix la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears (GEPIEB). El 1902 compra a Llucalcari una casa i Picasso li dedica un dibuix irònic titulat “El pintor Junyer i la seva visió de Mallorca”.




Pablo R. Picasso, "Sebastià Junyer vestit de torero", dibuix


El 1902 presenta a la Sala Parés 36 teles en la que és la seva primera exposició individual i, alhora, el seu primer aplec de pintures. El gener de 1904 torna a exposar a la mateixa sala. Amb Picasso, Mir, Nogués, Pidelaserra, Novell, Ricard Canals i altres, fa part de l’associació de Pintors i Escultors catalans (1904-05). D’aquesta època és la tela “Els còdols blancs” (1903), una perspectiva molt coneguda de la costa de Llucalcari.

Després de diversos viatges i breus estades a Mallorca, decideix establir-s’hi de manera estable. Casat amb Clotilde Pasqual Fibla, fixa la residència a la seva casa de Llucalcari (1907), on viu fins el 1936. En aquests anys pinta, s’integra en la vida social i cultural mallorquina, converteix casa seva en un centre de reunions de pintors i intel•lectuals i fa part del col•lectiu que integren els pintors Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, la pintora Clotilde Pasqual Fibla, i altres, que en els anys 20 pren el nom de Grup de Deià.

El 1918 mostra sis paisatges de Mallorca a l’exposició de Belles Arts, de Barcelona. El 1927 escriu a Picasso una carta de presentació del jove pintor Juli Ramis, recomanant-li que l’introdueixi en els ambients artístics parisencs. El 1928 participa amb altres 23 pintors a l’exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires, on presenta l’obra “Abril”. Exposa a la Sala Parés el 1930 i a Galeries Costa (Palma) el 1931 i 1935. El 1936, incòmode amb l’ambient polític enrarit i tens previ a la Guerra Civil, deixa Mallorca i torna a Catalunya. S’instal•la a una casa senyorívola del barri barceloní de Vallcarca, que li ofereix nous motius d’inspiració i de treball. El 1953 exposa a Barcelona una selecció d’obres del període 1904-1953, la majoria de les quals corresponen a temes mallorquins. El 1954 exposa dos olis de temàtica mallorquina titulats “Floració a Mallorca” i “Nocturn (Mallorca)” a una mostra col•lectiva dedicada per la Sala Parés als pintors que havien freqüentat “Els Quatre Gats”.

La seva pintura, estilitzada i d’una certa ambigüitat simbolista, es basa en una interpretació idealitzada de la realitat i en una factura de dibuix detallat i precís. Participa d’un colorisme vibrant i prefereix els formats grans. La temàtica és paisatgística i se centra en perspectives de Llucalcari, Deià i rodalies. Els seus treballs poden ser enquadrats en el postmodernisme català, com posen de manifest “Vista del poble de Deià” (ca. 1930), de la col•lecció de Sa Nostra, “Capvespre a Deià” (ca. 1930) (ambdues obres apareixen representades i catalogades a la GEPIEB) i altres. Amb motiu del seu traspàs, la seva obra resta immobilitzada fins al final del decenni dels anys 70.

Hi ha obra seva a la col•lecció de Caixa de les Balears “Sa Nostra”, Fundació “la Caixa”, pinacoteca del Govern de les Illes Balears, Museu de Valldemossa, Museu de Mallorca i Consell Insular de Mallorca.

Amb el seu germà Carles, col•leccionista i crític d’art del diari “El Liberal” i de la revista “L’Atlàntida”, reuneix una col•lecció important de talles d’art romànic i gòtic català, una interessant col•lecció de pintura antiga i moderna, mobles i una àmplia col•lecció d’art oriental. A la col•lecció de pintura hi figuren el quadre “Retrat de Sebastià Junyer i Vidal”, de Picasso, actualment al Museu d’Art Contemporani de Los Àngeles (LACMA) i “Retrat de la senyora Canals”, actualment al Museu Picasso de Barcelona.

El gener de 1958 resta vidu. El setembre de 1966, poc abans de morir, fa una donació de set dibuixos de Picasso, datats entre 1899 i 1904, al Museu Picasso de Barcelona, inaugurat tres anys abans. El 10 de desembre de 1966 mor al seu casal de Vallcarca (Barcelona), als 88 anys.




Bibliografia

Miquel ALENYÀ, “Junyer Vidal, Sebastià”, GEM, 7

Margalida TUR, “Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, v. II, Palma, 1996

VIQUIPÈDIA, “Sebastià Junyer i Vidal”

Joan JUNYER i PASCUAL-FIBLA, "Joan Junyer, restrospectiva", Exposició al Palau Robert del 13/IV al 13/V de 1989, catàleg, Generalitat de Catalunya ed., Barcelona, 1989

J. F. RÀFOLS, "Diccionario", 2, 1953

domingo, 26 de diciembre de 2010

Lluis Claramunt Palou (Barcelona, 19 d’agost de 1951 – Zarautz, 18 de desembre de 2000)

Pintor.

Fill d’una família de classe mitjana, la seva mare, Petri Palou, és pianista i el seu pare, decorador. Estudia el batxillerat a Barcelona i fa dos cursos de Filosofia i Lletres a la Universitat. Després deixa els estudis i la casa paterna per viure en ambients marginals i d’exclusió social en contacte amb famílies gitanes i amb residents al barri xinès de Barcelona.

Dedicat plenament a la pintura, la seva trajectòria professional es divideix en dues etapes. La primera (1967-1984) és d’anàlisi, aprenentatge i experimentació, bases sobre les qual construeix els seus coneixements autodidactes de les tècniques del dibuix i la pintura. Viu a Barcelona, on freqüenta el port, barris marginals i els volts de la Plaça Reial, que li proporcionen els temes que reflecteix en els seus treballs, com ara l’angoixa, el dolor, la misèria urbana i la desesperació de les persones injustament castigades per la vida. Presta especial atenció als rostres, escenes taurines i temes propis dels llocs que coneix, vists des d'una perspectiva expressionista. Aquesta etapa culmina amb l’exposició antològica que presenta (1983) a la Galeria Dau Al Set (Barcelona), dedicada als seus primers 15 anys de pintura.

Lluís Clamunt, 1986
a segona etapa (1984-2000) comença amb el trasllat a Madrid. La seva pintura, que ha adquirit maduresa i seguretat, provoca commoció i transmet sentiments intensos. Exposa a galeries de primer ordre de Madrid, Barcelona, Sevilla, Alacant, València, Palma i altres ciutats espanyoles. També exposa a NY, Toulouse, Graz (Àustria), Àmsterdam, Paris, Lisboa, etc. Participa en fires internacionals (Arco, Basilea, Xicago...). Al final dels 80, Juana de Aizpuru esdevé la seva marxant. Els seus treballs es caracteritzen per la simplificació del dibuix, l’estilització de les formes, les pinzellades llargues, la gestualitat dels trets i la intensitat del cromatisme. La seva pintura conté referències a Picasso, Van Gogh, Shiele i altres autors. Viatja amb freqüència i visita el Marroc, que li ofereix nous motius d’inspiració i treball. Cultiva el format petit, el mitjà i el gran. Pertany a aquest darrer grup l’oli sobre tela, de 190 x 280 cm., titulat “La Alameda” (1985).
Afeccionat a la lectura, els seus autors preferits són Joseph Conrad, Herman Melville, Mac Orlan i Henry de Monfreid, de qui tradueix la novel·la “Els secrets de la Mar Roja”, que li serveix de motiu per fer (1995) una sèrie de dibuixos, alguns dels quals empra per il·lustrar la publicació de la novel·la. També escriu novel·la i relats, que deixa sense publicar.

Fumador compulsiu i afeccionat a la vida bohèmia, no gaire organitzada i oberta a la improvisació, mor prematurament a Zarautz, a la casa de sa germana, als 49 anys. El 2002 la Galeria Juana de Aizpuru presenta l’exposició “De Marruecos”, que conté una selecció dels treballs que féu arran del viatge al Marroc. Hi ha obra seva a la col·lecció de “la Caixa”, Museu de Belles Arts d’Àlaba (Vitòria), Consell Superior d’Esports (Madrid), Ministeri de Cultura (Madrid), Bankia (Madrid) i altres entitats i institucions.




Bibliografia

Luis CLARAMUNT, “Treinta años de pintura”, http:luisclaramunt.com

Redacció, “Luis Claramunt, el expresionismo más canalla”, In memoriam, “Última Hora”, Palma, 18-XII-2010.

Repúblicadecartagena, “Luis Claramunt en el Palacio Molina, Cartagena”.

Jim Bird (Bloxwich, West Midlands, Anglaterra, RU, 1937 – Altea, Alacant, Espanya, 25 de desembre de 2010)

Pintor, escultor, dibuixant, gravador i antic dissenyador.

Estudia (1954-58) disseny gràfic en el Wolverhampton College of Art (Midlands, Anglaterra). El 1964 munta amb Ian Jackson un estudi de disseny gràfic, però a principi de la dècada dels 70 ven la seva part al seu soci. El 1968 estableix la residència a Espanya i, poc després, a Mallorca, que coneix des del 1958. Dedicat plenament a la pintura, estableix una relació de col·laboració permanent amb la Galeria Joan Prats (Barcelona). La seva esposa, Dorothy Caten, s’ocupa de la direcció de la Galeria Joan Prats, de NY.

Comença fent abstracció geomètrica, que combina amb alguns conceptes constructivistes. La pintura d’aquesta època és impregnada d’Op Art i de referències a Vassarely. El 1980 viatja als EUA, on coneix Robert Motherwell, amb qui estableix una ferma amistat personal. Els dos fan algunes exposicions conjuntes. A la mort de Motherwell (1991) és nomenat vocal del Consell de direcció de la Daedalus Fundation, creada per aquest amb l’objectiu d’impulsar la presència de la seva obra a institucions públiques nord-americanes. L seva pintura adopta solucions acostades a les de l’amic, amb una forta presència dels trets gestuals, el protagonisme dels negres i l’adopció d’un caligrafisme accentuat, a la manera de Tobey. La seva darrera etapa s’orienta vers el informalisme matèric, que enriqueix amb elements surrealistes i minimalistes. A la darrera exposició (2006) cerca de bell nou i recrea solucions geomètriques.

Mogut sempre per afanys d’experimentació i exploració, al llarg de la seva trajectòria professional combina la tradició de la pintura europea i la nord-americana, amb influències de Motherwell, Kenneth Nolan, Anthony Caro, Tobey, Tàpies, Frankenthaler i Miró. La seva paleta habitual és rica en vermells intensos, blaus, negres i ocres. Li agraden els espais pictòrics amplis i profunds, on situa els elements de manera ordenada i equilibrada. A les seves obres hi predominen el gest lliure i solt, la sensació de lleugeresa, la impressió d’espontaneïtat i immediatesa, els jocs cromàtics, el culte a l’austeritat i la recerca directa de l’emoció estètica. Combina l’ús de diversos suports i de diferents llenguatges plàstics. Pinta sobre tela i sobre paper. Fa dibuix, pastels, escultura, gravat i litografia. Mostra preferència pels grans formats. Sovint s’agrada de fer composicions monocromes de vermells, negres o ocres.

La mort de l’esposa (2002), l’afecta molt. Aleshores es refugia en una activitat pictòrica intensa. Crea la Fundació Dorothy i Jim Bird, dedicada a lliurar fons a favor de la lluita contra la leucèmia i la promoció de la pintura. Alt i gros, calb, de cuidada barba blanca i dotat d’un fi sentit de l’humor, la mort el sorprèn el dia de Nadal del 2010, als 73 anys.

La seva obra és present al Museu d’Art Contemporani de Castelló, Museu Madison (Anglaterra), Hoechst Corporation (EUA), Time-Life Collection (Japó), pinacoteca de Caixa de les Balears “Sa Nostra” (Palma), auditori de Sa Màniga (Sant Llorenç, Mallorca) i a nombroses col•leccions particulars. El Govern de les Illes Balears li dedica (2004) una exposició antològica a Sa Llonja (Palma), que la Fundació Sa Nostra s’encarrega de mostrar a Menorca (Museu de Menorca) i Evissa (Sala de Cultura de Sa Nostra).



Referències

Joan Carles GOMIS, “Bird, Jim”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Illes Balears’, v. I, Promomallorca, Palma 1996.

Pilar RIBAL, “Jim Bird”, ‘El Cultural”, Madrid 24-VI-2004.

Gudi MORAGUES et al., "Jim Bird, pintures 1987-2004", Catàleg exposició a Sa Llonja, juny-agost 2004, Palma 2004.

Galeri ALTAIR, "Jim Bird", catàleg de l'exposició abril-maig 2006, Palma, 2006.

Francesca MARTÍ, “Mor Jim Bird, el pintor del gest pur”, ‘Diari de Balears’, 26-XII-2010, Palma.

www.spaightwoodgalleries.com, “Landscapes of Mind”.

sábado, 25 de diciembre de 2010

Maria Vázquez Pulgarin (Còrdova, 1947 - Sóller, Mallorca, 2005)

Promotora social i cultural, periodista i voluntària de Creu Roja.

A Còrdova estudia disseny, tall i confecció i es titula en disseny de moda. Trasllada el seu domicili a Sóller (Mallorca), on es casa amb Mateu Cifre Magro, micòleg, i es dóna d’alta (1978) com a voluntària de Creu Roja.

Ateses les seves inquietuds i el seu dinamisme, el 1990 és designada presidenta de l’assemblea local de Creu Roja a Sóller, càrrec que ocupa fins al seu traspàs. Implanta el servei de teleassistència a la vall de Sóller, promou un grup jove de muntanya, impulsa els serveis d’ajuda bàsica i complementària per a persones amb discapacitat i persones grans, assumeix les tasques d’acolliment i estada de refugiats bosnians que fugen de la guerra (1992) i les d’acolliment d’una trentena d’infants de Txexènia. Presta atenció al servei d’emergències, de transport urgent i no urgent de malalts i ferits, i als serveis preventius terrestres, marítims i de platges. Fa cada any els serveis preventius del concert del Torrent de Pareis (Escorca), que organitza l’Obra Social de Sa Nostra.

Interessada en el món de la comunicació, és des del 1979 corresponsal a Sóller, Fornalutx i Biniaraix, dels mitjans de premsa, ràdio i televisió del Grup Serra. Afeccionada al teatre, funda (1974) i dirigeix amb Joan Mallol l’agrupació de teatre Terra Nova, que representa obres clàssiques i populars, com “Sa padrina” (1999), “El malalt imaginari” (1995), “La sogra repelenca” (1995), “L’amo de son Magraner” (1983) i, repetidament, “L’adoració dels tres reis d’Orient”, de Llorenç Moià Gilabert de la Portella. El grup, consolidat, té continuïtat després de la seva desaparició.

És guardonada (14-I-2004) amb la medalla de plata de Creu Roja, el Reconeixement de Mèrits de l’associació sollerica de Cultura Popular i, a títol pòstum (2006), amb el Premi Ramon Llull, del Govern de les Illes Balears. Mor el 7 de setembre de 2005, als 58 anys. Descansa en el cementiri municipal de Sóller.

jueves, 23 de diciembre de 2010

Ferran Villalonga Trullolls (Palma, 14 de novembre de 1926)

Propietari, aristòcrata, advocat i voluntari de Creu Roja.

Marquès de Can Desbrull, és president des del 1995 de la Unió de la Noblesa de l’Antic Regne de Mallorca, associació creada el 1955. És cavaller de l’Ordre Militar de Calatrava, mestre de la Reial Mestrança de Cavalleria de València i cavaller d’honor i devoció de l’Ordre sobirana de Sant Joan de Malta. És actualment el cap de la branca de primogenitura de la família Villalonga. Casat amb Carme Villalonga Despujol, tenen un fill, Nicolau, en el qual s’uneixen les branques dels Villalonga i dels Villalonga-Mir.

Exerceix lliurement la professió d’advocat fins el 1990. És vocal de la Cambra Agrària de Palma, president del Consell Regional de la Caixa de Pensions “la Caixa” a Balears (fins el 1990) i vocal del consell de direcció de l’Obra Social de la Caixa de Pensions.

És (1967-1986) president de l’assemblea de Creu Roja a les Balears en una llarga etapa de gairebé 20 anys. Sota el seu mandat s’amplien i modernitzen les instal·lacions de l’hospital de Creu Roja a Palma i s’adquireix el solar del carrer Arquitecte Bennàssar, adjunt a l’hospital, on es construeix l’edifici de l’actual seu social de l’Assemblea autonòmica de Creu Roja i de l’Assemblea local de Palma. Implanta el servei del banc de sang, la secció de la Creu Roja Joventut i el departament de serveis preventius. Dóna continuïtat a l’ampliació progressiva de l’hospital i a les millores de les seves instal·lacions i equipaments.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

Programa de refugiats. Creu Roja a les Balears

Des del 1982 Creu Roja a les Balears treballa en un programa d’atenció i suport als refugiats.

Refugiat és aquella persona que per temor fundat de ser perseguit per motius d’ètnia, religió, nacionalitat, opinions polítiques o pertinença a un grup social, es troba fora del país d’origen o de residència, i no hi vol tornar o no pot fer-ho. Una definició més àmplia inclou entre els refugiats aquelles persones que per catàstrofes naturals o motius econòmics s’han vist obligades a abandonar els seu país d’origen per trobar un refugi segur, temporal o no, on continuar vivint i treballant.

El programa de Creu Roja a les Balears utilitza la definició àmplia de refugiat. A aquests se’ls ofereixen serveis destinats a facilitar la solució dels seus problemes d’obtenció de permisos de residència i treball i d’altres d’acollida i integració. Els serveis destinats als usuaris del programa es poden classificar en els següents apartats:

- Informació sobre refugi i asil a Espanya
- Tramitació de sol•licituds i permisos
- Servei d’intèrpret davant la policia
- Recerca de llar provisional o definitiva
- Confecció de rebuts d’ajudes econòmiques rebudes
- Ensenyament bàsic (idioma, costums, hàbits ...)
- Informació complementària (higiene personal i de la llar, etc.)
- Seguiment dels casos

Brigada de tropes i d'operacions de socors de Creu Roja a les Balears

La unitat anomenada Brigada de Tropes i Operacions de Socors va ser fundada mitjançant conveni del Ministeri de l’Exèrcit, la Prefectura Nacional de Trànsit i Creu Roja Espanyola. El conveni abasta tot el territori de l’Estat i entra en vigor el 1970.

L’acord que estableix respon a la urgència d’atendre necessitats socials noves associades a la seguretat del trànsit per carretera dels viatgers amb vehicles familiars privats i col·lectius públics. La xarxa viària espanyola mantenia amb pocs canvis les estructures dels anys 30, mentre el parc de vehicles havia augmentat molt considerablement del 1960 ençà. La suma d’aquests dos fets era causa que el nombre d’accidents de circulació fos relativament elevat.

El nombre de persones afectes a la unitat sumava uns 250 militars i uns 150 civils voluntaris de Creu Roja. El comandament corresponia a un militar de carrera amb la graduació de capità o assimilat, el qual depenia d’una cadena encapçalada pel Cap Nacional de Tropes, amb seu a Madrid, a les instal·lacions de Creu Roja del carrer Federico Rubio. El Cap Nacional de Tropes era un general. Varen ocupar aquest càrrec, entre d’altres, José Artero Santiago, José amaro Lasheras i Enrique Mayorga de Mendoza.

Presidents i presidenta de Creu Roja a les Balears (1874-2011)

PRESIDENTS I PRESIDENTA DE CREU ROJA A LES BALEARS (1874-2011)
Anys de mandat


Manuel Villalonga Pérez (1874-1914)

Maties Company Mas (1914-1917)

Josep Nouvilas Villar (1917-1918)

Damià Serra Sanjuan (1918-1924)

Pere Montaner Gual (1924-1932)

Manuel Cirer Arbona (1932-1935)

Emili Pou Magraner (1936-1936)

Gabriel Villalonga Olivar (1936-1966)

Ferran Villalonga Truiols (1967-1986)

Manuel Mora Esteva (1986-1987)

Josep Maria Simonet Socias (1987-1988)

Maria Planas Rosselló (1988-1998)

Gerard Bonet Prats (1998-2003)

Miquel Alenyà Fuster (2003-act.)



Font:: Secretaria de l’Oficina Autonòmica de Creu Roja a les Balears

Presidents i presidenta de la Creu Roja a les Balears (1874-2011)

La relació de les persones que han ocupat la presidència de Creu Roja a les Balears inclou una dona i tretze homes. Un d’ells, Manuel Villalonga Pérez, ocupa el càrrec durant 40 anys; un altre, Gabriel Villalonga Olivar, l’ocupa durant 30 anys; un tercer; Ferran Villalonga Trullolls, ha estat president durant 20 anys menys uns pocs mesos; i l’única presidenta, Maria Planas Rosselló, exerceix el càrrec durant 10 anys.

Contràriament, han estat presidències de durada relativament curta, per raons diverses, les de Josep Nouvilas i de Vilar, Josep Simonet Socias i Manel Mora Esteva. La resta de presidents han tingut mandats d’una durada intermèdia.

Si es mira l’extracció social de les persones, es constata que hi ha hagut assalariats, funcionaris, hisendats, terratinents, aristòcrates, preveres, militars i professionals lliberals. Val a dir que tres eren metges, la professió més freqüent dins el col•lectiu, dos eren militars i dos farmacèutics.

Pel que fa a l’àmbit de les idees i opinions, la diversitat ha estat una de les notes predominants. S’hi observa una representació força plural.

Pel que fa a les edats en el moment de l’elecció, hi ha hagut notables diferències. Cinc han estat designats quan tenien una edat inferior als 50 anys, com és el cas de Damià Serra Sanjuan, Pere Montaner y Gual, Gabriel Villalonga Olivar i Ferran Villalonga Trullolls. Maria Planas Rosselló, que és nomenada presidenta als 35 anys, ha estat la persona més jove a l’hora d’inciar el mandat. La segueixen Ferran Villalonga Trullolls i Gabriel Villalonga Olivar. Els que han finalitzat el mandat amb més edat han estat Manuel Villalonga Pérez (92 anys), Manuel Cirer Arbona (75 anys) i Gerad Bonet Prats (74 anys).

En cinc casos els presidents han mort mentre ocupaven el càrrec. Ens referim a Manuel Villalonga Pérez, Maties Company Mas, Gabriel Villalonga Olivar, Manuel Mora Esteva i Gerard Bonet Prats.

L'hospital de Creu Roja a Palma

La creació de l’Hospital de Creu Roja a Palma, inaugurat a principi de 1950, neix com a fruit d’una vella aspiració de les successives Juntes de govern de l’entitat manifestada amb reiteració des dels primers anys del s. XX. Els desigs dels responsables de l’entitat a les illes es veuen esperonats en els anys 20 i 30 com a conseqüència de l’augment de la demanda de serveis sanitaris i mèdics arran del creixement de la població i la seva progressiva concentració a Palma. El dèficit de prestacions hospitalàries és conegut de primera mà pels membres de les Juntes directives a través del contacte directe amb malalts sense recursos per mitjà de les consultes que s’atenen al Dispensari i dels serveis d’ambulàncies que es presten.

En els anys 50 i 60 la immigració peninsular dóna lloc a un increment de les necessitats de serveis mèdics, que es veu ampliat i potenciat per l’augment dels nivells mitjans de formació i informació de la població. La resposta que el sistema de la Seguretat Social dóna a aquest fenomen, especialment a partir de la inauguració de l’Hospital de Son Dureta (1955) i la seva progressiva ampliació en nombre d’habitacions i prestacions, contribueix a estendre cada vegada amb major efectivitat la producció de serveis hospitalaris i de consultes mèdiques públiques. L’Hospital de Son Dureta és considerat en el moment de la seva inauguració com a una instal•lació desproporcionadament gran amb relació a les necessitats efectives de la demanda de serveis públics de salut. L’opinió general en pocs anys constata que les impressions inicials eren errònies i que calia projectar l’ampliació gradual i ininterrompuda del centre de referència.

A causa dels fets exposats l’Hospital de Creu Roja es veu sotmès a la pressió de dues forces simultànies: la reducció de la demanda de serveis hospitalaris per part dels treballadors assalariats assistits per la Seguretat Social i un augment ràpid dels costos de producció dels serveis. En el marc d’aquestes circumstàncies, per encàrrec de la Junta directiva, el director de l’Hospital, Gonçal Aguiló Mercader, inicia les negociacions amb els responsables provincials de l’Insalud.

Els dispensaris de Creu Roja a les Balears

La idea d’obrir un dispensari per atendre urgències mèdiques, per malaltia o accident, de persones sense recursos volta pel cap dels directius de Creu Roja des de finals del s. XIX. En nombroses ocasions la Junta directiva fa constar en acta el desig de muntar el dispensari, tot lamentat la manca de recursos per fer-ho. Alguns directius pensen que l’obertura d’un dispensari gratuït constitueix una necessitat imperiosa per donar sentit i transcendència a la presència de Creu Roja a l’illa.

D’altra part, la penúria de les prestacions mèdiques públiques posa de manifest que a més del dispensari cal obrir un consultori mèdic gratuït per a l’atenció d’un nombre elevat de persones que no disposa d’atenció sanitària pública i no té recursos per pagar els serveis de la sanitat privada.

Els metges voluntaris de l’entitat són les persones que més pressionen els directius perquè es decideixin a tirar endavant la implantació dels serveis de dispensari i consultori. Ells aporten la part més important en aquest respecte, el seu treball professional gratuït, amb garanties de continuïtat i suficiència. Mentre la Junta directiva fa càlculs de costos, d’ingressos i despeses, alguns metges decideixen fer ús ocasionalment de la seu social com a lloc d’atenció de persones accidentades a la Rambla o als carrers del voltant. Els fets que consten en acta són tan freqüents que es fa difícil no pensar en l’existència d’una certa operació concertada amb bona voluntat per diversos voluntaris inquiets.

La inauguració i el bon funcionament de la Casa de Socors de l’Ajuntament de Palma constitueix un factor addicional que aporta raons i força als propòsits de crear un dispensari i un consultori. Solament la debilitat financera i l’escassetat dels recursos disponibles, limitats bàsicament a les aportacions dels socis, i la manca de subvencions institucionals ajornen la materialització del projecte.

Jean-Henri Dunant (Ginebra, 8 de maig de 1828 - Heiden, Suïssa, 30 d’octubre de 1910)

Empresari, filantrop, escriptor i fundador de Creu Roja.

Nat a Ginebra (Suïssa), és fill d’una devota família calvinista, formada per Jean-Jacques Dunant i Antoinette Dunant-Colladon. Viuen a la casa assenyalada amb el número 268 del carrer Verlaine.

Emília Garau Garcias (Palma 1945)

Administrativa i voluntària de Creu Roja.

Neix a l’arraval de Santa Catalina (Palma) el 27 de juny de 1945, filla de Joan i Catalina. Estudia amb les Franciscanes Filles de la Misericòrdia a l’escola que tenen a la plaça Vírgen de la Cabeza (Santa Catalina, Palma). Després fa l’ingrés i els primers quatre cursos de batxillerat al Col·legi de les Trinitàries del carrer de la Concepció (1958-63), on a més estudia comptabilitat, idiomes (francès i anglès) i música (solfeig i piano). S’examina i aprova al Conservatori els primers vuit cursos de la carrera de piano.

L’abril de 1963 passa a dur la comptabilitat de la indústria de fabricació de tacons del seu pare, ubicada al carrer Borguny. Hi està fins que el 1964 ingressa com a administrativa a la companyia aèria Iberia LAE.

A Iberia fa feina durant 22 anys (1964-86). Treballa a la terminal de les avingudes, de Palma, fins que el 1972, després d’unes oposicions internes que supera amb el número u, ocupa el càrrec de secretària del delegat general a les Balears, Federico Pérez Esteve. Posteriorment, treballa al departament de vendes, a les ordres de Jaume Mascaró Reus, i finalment es assignada al departament de reserves, on resta fins el 1986, quan causa baixa laboral per gran invalidesa.

Afectada (1952) de polio als 6 anys, el pas del temps l’obliga a sotmetrer-se a diverses intervencions quirúrgiques, que li practica el Dr. Manuel Mora Esteva. Posteriorment, n'hi practica altres el Dr. Eduard Jordà.

El 1998 es dóna d’alta com a voluntària de Creu Roja a les Balears. Inicialment s’incorpora a l’oficina autonòmica com a suport administratiu del departament de Formació. Poc després, mentre substitueix a secretaria les vacances de Francesc Crespí, la coordinadora de l’oficina, Maria Bosch Vidal, li assigna les tasques de gestió dels serveis de la sala de jocs i de la biblioteca de Son Dureta, que manté fins el 2007. Addicionalment duu la coordinació de la col·laboració que Creu Roja estableix amb la Fundació Natzaret (en vigor entre el març de 1999 i el 31 de desembre de 2000), consistent en l’atenció dels seus usuaris menors. A més es fa càrrec del servei d’activitats diverses consistent a organitzar i animar trobades de voluntaris, curses, rifes, distribució de butlletes del sorteig d’or, etc. A partir del 1999 assumeix la gestió del programa de socis, que encara manté.

El 1998, a petició de Gerard Bonet Prats, es presenta com a candidata a una vocalia del Comitè de Creu Roja a Palma i és elegida. Tot seguit és designada vicepresidenta del citat Comitè i vocal del Comitè Autonòmic. És reelegida per a aquests càrrecs a les eleccions de 2003, 2007 i 2010.

Afeccionada a la música, les mascotes i les plantes, el seu despatx sembla un jardí. A la festa de reconeixement dels voluntaris del 17 de desembre de 2005, en reconeixement dels seus mèrits, rep la medalla de plata de l’entitat.

martes, 21 de diciembre de 2010

Josep Joaquim Agulló i Ramon de Sentís (València, 10 d'agost de 1810 - ?, 20 d'abril de 1876)

Aristòcrata il·lustrat, afeccionat a les Belles Arts, voluntari, soci, promotor i president nacional de Creu Roja Espanyola.

Fill primogènit de Josep Agulló i Sánchez Bellmont, III Marquès de Campo Salinas, i de Vicenta Ramon de Sentís i Ripalda, IV Comtessa de Ripalda, casats el 1809, rep el baptisme a València el 18 d’agost de 1810. És el V Comte de Ripalda, el IV Marquès de Campo Salinas i el III Baró de Tamarit. És cavaller de l’Ordre de Sant Joan de Malta i Mestrant de València des del 1827.

Afeccionat a les Belles Arts, mostra predilecció per la pintura, la música i la literatura. Escriu amb fluïdesa i riquesa lèxica poesia en llengua catalana. Estudia i aconsegueix un domini elevat de la llengua francesa, la qual cosa li és de gran utilitat per assistir a congressos internacionals en representació d’Espanya, com el Congrés Internacional d’Estadística Oficial de Viena (1857), el I Congrés Internacional de Creu Roja de Ginebra (1863) i d’altres. Realitza estudis i pública treballs sobre zootècnia i agricultura. És col·laborador de la revista “El Fénix”.

Militant del partit conservador, és elegit diputat a Corts el 8-XI-1856 i és senador a la legislatura de 1864-65. President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València (1860-68), és membre actiu de la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1865 és nomenat vocal de la Junta d’Estadística i durant molts d’anys és conseller d’agricultura, indústria i comerç.

Amb relació a Creu Roja, cal destacar que és (1864-67) vocal primer de la Junta Preparatòria per a la constitució de la primera Assemblea Suprema de Creu Roja, vicepresident primer de la Junta Fundacional (1867-70) i president nacional de Creu Roja (1870-76).

Casat (1857) amb Josepa de Paulin i de la Peña, són pares de tres filles, Isabel, Maria i Maria dels Dolors (nada a Madrid el 3-I-1865 i traspassada a València el 12-V-1942, als 77 anys), de les quals solament la tercera arriba a la majoria d’edat i esdevé hereva dels títols i béns del pare.

Està en possessió de la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i la Gran Creu de Francesc II d’Àustria. Als 65 anys mor sobtadament, mentre és de viatge fora d’Espanya.

lunes, 20 de diciembre de 2010

Nicasio-Rosendo Landa y Álvarez de Carballo (Pamplona, 11 d'octubre de 1831 - 11 d'abril de 1891)

Metge cirurgià de sanitat militar, epidemiòleg, políglota, articulista, soci i promotor de Creu Roja Espanyola.

Fill de Ramon Landa, metge i catedràtic del Reial Col·legi de Medicina de Navarra, i de Joaquina Álvarez de Carballo, és germà de Santos Landa, catedràtic d’institut a Tudela i Santander. Estudia el batxillerat a Pamplona (1839-46) i medicina a la Universitat Central de Madrid, on es llicencia (1854) i doctora (1856).

Guanya (1857) per oposició plaça de metge de sanitat militar. Poc després participa (1859) a la campanya d’Àfica i durant un temps és destinat a les Canàries (1863). Participa a les batalles d’Arizala i Orokieta (1872) en el marc de la tercera guerra carlina. En atenció als seus coneixements d’epidemiologia, és nomenat metge oficial d’epidèmies durant la passa de còlera a Navarra (1855). Ascendeix fins al grau de coronel i és nomenat director de l’Hospital Militar de Navarra.

Com a promotor de la implantació de Creu Roja a Espanya participa a la I Conferència Internacional de Ginebra (1863) juntament amb Joaquim Agulló Ramon, comte de Ripalda, vint anys major que ell. Acordada per al 6 de juliol de 1864 l’obertura de les dues primeres oficines de Creu Roja, les de Madrid i Pamplona, decideix avançar la inauguració de l’oficina de Pamplona al 5 de juliol de 1864 per tal d’evitar que aquesta coincidís amb el començament de les festes de Sant Fermí. Així l’oficina de Creu Roja a Pamplona esdevé la primera d’Espanya. Fa part de la Junta preparatòria de la constitució de l’Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1864-67). En constituir-se aquesta, n’és designat (1867) vocal inspector general.

Participa en diversos congressos internacionals com a part de la representació espanyola en atenció als seus coneixements d’idiomes. Domina el francès, italià i llatí, i tradueix anglès i alemany. Escriu diversos treballs sobre epidemiologia, un d’ells per a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid (1861), publica el llibre “La campaña de Marruecos. Memorias de un médico militar” (Madrid 1866) i elabora un detallat projecte de manicomi agrícola (1868). Col·labora com a articulista a la revista “Euskara”, de la qual és cofundador, a la “Revista del Antiguo Reino de Navarra” i a la revista "Euskalerria", de Sant Sebastià. Interessat en la Pamplona romana, publica diversos treballs relacionats amb aquest tema. El 1882 és designat director de la revista “Euskara”. Per a Creu Roja inventa l'anomenat "mandil landa", destinat al transport de ferits.

Està en possessió de l’encomanda de l’Ordre americana d’Isabel la Catòlica i de la Gran Creu de Beneficència. És cavaller de l’Ordre de Carles III, de l’Ordre de Sant Joan de Malta i de l’Àliga Roja de Prússia. És membre corresponent de les Reials Acadèmies de Medicina, de la Llengua i d’Història. Casat (1881) amb Dolores de Leon, tenen quatre fills. A causa d’una sobtada pneumònia mor a Pamplona el 1891, als 59 anys. Descansa al cementiri de Berichitos (Pamplona).

Un grup Escolar de l’ajuntament de Pamplona duu el seu nom des del 1964. Un carrer de Pamplona està dedicat (1967) a la seva memòria. En el recinte de l’Hospital de Navarra hi ha un bust seu en bronze, erigit (1999) pel Departament de Salut del Govern de Navarra.

sábado, 4 de diciembre de 2010

Antoni Gili Ferrer "Comuna" (Artà, 26 d'abril de 1932 - Capdepera, 1 de desembre de 2010)

Prevere, historiador, documentalista i publicista.

Estudia al seminari conciliar de Sant Pere, de Palma, i rep (1958) l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Jesus Enciso Viana. Posteriorment es llicencia (1972) en Filosofia a la Universitat Pontificia de Sant Tomàs (Roma).

Com a prevere exerceix el seu ministeri a les parròquies de Binissalem (1958-60), s'Arracó (1960-66), Artà (1966-85) i Algaida (1985-89). Treballa (1989-90) com a auxiliar de suport a l'arxiu diocesà de Mallorca i és nomenat prior de La Sang (1990-2002), càrrec que ocupa fins que als 70 anys es jubila.

Dedicat a la investigació històrica i a la cultura popular, escriu nombroros libres i articles. Entre els seus llibres es poden citar "Història de l'ermita de Betlem" (1975), "Ermitans insignes de Mallorca" (1976), "Artà en el segle XV" (1983), "Antoni Llinàs, missioner de missioners" (1990), "Artà en el segle XVI" (1993), "Aportació al cançoner popular de Mallorca" (1994), "Sant Antoni Abat, festa popular d'Artà" (1997), "Artà en el segle XVII" (2003) i "La Sang. Història i devoció" (2003). És co-autor de "Els governadors del castell de Capdepera" (2007) i de "Jueus i conversos d'Artà. Segles XIV i XIX" (2010). Ha publicat artícles al "Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana", "Comunicació", "Estudis Baleàrics", "Randa", "Lluc",
"Fontes Rerum Balarium", "Bellpuig" i a les memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics".

L'Ajuntament d'Artà el distingeix amb el Talaiot d'or. És president (1979-88) del Museu Regional d'Artà. Fervent seguidor de la celebració de Sant Antoni a Artà, fa part (1993-2010) de l'Obreria de Sant Antoni com a prevere. El 26 de març de 2010 inaugura la Setmana Santa amb un pregó sobre la tradició del Dijous Sant a Palma, que llegeix a la basílica de Sant Francesc (Palma) després de la processó dels estandards.

Treballador constant i investigador incansable, la seva presència és habitual als arxius de l'illa. De tracte senzill, proper i càlid, es guanya la simpatia dels qui el coneixen i el tracten. A causa d'una malaltia que l'obliga a anar en cadira de rodes, a finals d'estiu és ingressat a la Residència de la Font de sa Cala (Capdepera), on mor als 78 anys. Reposa en el cementiri d'Artà. El 2011 el Govern li atorga a títol pòstum el premi Ramon Llull.

Sebastià Verd Crespí (Santa Maria del Camí, 26 de setembre de 1947 - Manacor, 2 de desembre de 2010)

Periodista. Estudia el batxillerat (1956-64) al Col·legi La Salle, de Palma, i periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església (Barcelona) i a l'Escola Oficial de Periodisme (Madrid). Té com a professors Manuel del Arco, Santiago Nadal, Manuel Vigil, Manuel Ibáñez Escofet, Josep Maria Bricall, Joaquim de Nadal, Miquel Coll Alentorn i d'altres.

El 1971 s'incorpora al "Diario de Mallorca" com a redactor d'entrada per passar després a redactor d'informació de Palma i cap de redacció. Posteriorment treballa al diari "Última Hora" com a cap de redacció, on roman fins que s'incorpora (1979) a l'equip pioner del Centre Territorial de TVE a les Balears, on és redactor, cap d'informatius i director territorial. Tot seguit és (1989-91) director territorial de RNE a les Balears. Després es reincorpora al Centre Territorial de TVE, on resta fins que es prejubila. Aleshores torna al "Diario de Mallorca", on publica articles sobre la realitat social i política de les illes i articles d'opinió editorial del diari. Per problemes de salut es veu obligat a interrompre la seva feina a finals de juny de 2010, mentre és de vacances.

Foto
Sebastià Verd Crespí, 2004 ca.

Al llarg de la seva carrera professional ha estat col·laborador de "Destino", "Guadiana", "Cort", "L'Ecologista", "Lluc" i "El Mirall". Ha estat corresponsal a Mallorca dels diaris "ABC", de Madrid (durant la Transició), i "Avui". Funda i dirigeix la revista d'opinió i debat "Ona", que amb el suport de Fundescoop publica més de 100 números al llarg de més de 10 anys (1992-2003). Dirigeix la revista "Empresario Balear" (1980-82). També dirigeix la revista "GEA, papers de medi ambient", que publica (2002-05) la Fundació Sa Nostra.

Casat amb Maria Antònia Manresa, tenen un fill, Miquel Àngel, i dos nets. Persona equilibrada, sòbria i afable, rebutja sempre el protagonisme i els papers de lideratge. Es lliura de ple a l'anàlisi crítica i als treballs d'opinió, que excel·leixen per l'oportunitat, lucidesa, rigor i profunditat. Esdevé un referent d'opinió de l'illa. Defensa des dels seus primers treballs els valors democràtics, la preservació del medi ambient, la protecció del paisatge i del territori, la cultura pròpia de les illes i l'ús normal de la llengua catalana.

És soci i assesor del GOB. També és soci de l'OCB i membre del seu Consell Assessor. És guardonat amb el premi "Alzina" (1981), del GOB, i amb el Premi Ciutat de Palma de Periodisme de 1974. Participa en la subscripció popular per a la compra de La Trapa.

Internat a l'Hospital de Manacor durant l'estiu de 2010, hi mor el 2 de desembre, als 63 anys. Amb motiu del seu òbit, manifesten públicament el seu dol el Govern de les Illes Balears, la Batlessa i l'Ajuntament de Palma, el GOB, l'Obra Cultural Balear, CCOO, Arca, el col·lectiu d'empleats del Centre Territorial de TVE, Entesa per Mallorca i altres.

Fallece el periodista Sebastià Verd
Sebastià Verd Crespí, 1995 ca.


lunes, 29 de noviembre de 2010

Valentín Sambricio López ( ? - Madrid 1962)

Professor d’història de l’art, investigador, arxiver, soci i voluntari de Creu Roja.

Fill de Valentín i Dolores, va tenir quatre germans, Manuel, Maria Dolores, José Luís i Trinidad. Estudia Filosofia i Lletres i es doctora en història de l’art. Resideix a Palma els anys 1907 i 1908, com a professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis. Fa part de la Junta directiva de la Comissió de Creu Roja a Palma elegida el 10 de desembre de 1907. Hi ocupa el càrrec de vicepresident quart, al costat de Baltasar Champsaur Sicília, Bernat Amer Pons i Maties Company Mas.

Com a investigador, s’especialitza en l’estudi de l’obra de Goya i publica diverses obres sobre aquest i altres pintors. El seu treball principal, “Tapices de Goya” (1946), és guardonat amb el Premi Menéndez Pelayo de les Lletres de 1944 i amb el Premi Nacional de Literatura de 1946. Publica, a més, els llibres “José del Castillo” (1950) i “Francisco Bayeu” (1955). Escriu articles d’investigació com “El Museo Fernandino” (1942) i “Los retratos de Carlos IV y Mª Luisa” (1957). Dirigeix la publicació del “Catálogo de la Exposición Francisco de Goya en el IV Centenario de la capitalidad de Madrid” (1961).

És professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis, tècnic de l’Arxiu del Palau Reial (aleshores Palau Nacional), col·laborador de l’Institut Diego Velázquez del Consell d’Investigacions Científiques i membre de The Hispanic Society of America (NYC).

Casat amb Elisa Rivera de Echegaray Merino, tenen tres fills: José Carlos, María Elisa i Rosa María. Mor a Madrid, a una edat avançada, el 9 de maig de 1962.

jueves, 25 de noviembre de 2010

Joan Soler Planas (Sa Pobla, 18 d'agost de 1933 - Palma, 24 de febrer de 2001)

Prevere i filòsof.

Nat a Sa Pobla, és fill de Gabriel i Margalida. Estudia quatre cursos de batxillerat al Col·legi del Beat Ramon Llull, d'Inca, per passar després al Seminari Conciliar Diocesà de Mallorca. Durant els estudis als Seminari completa el batxillerat com a alumne lliure de l'Institut Ramon Llull.  Es doctora a Roma amb la tesi "El pensament de Julián Marías". Ordenat de prevere, és nomenat professor del Seminari i superior dels teòlegs. Tot seguit és designat consiliari dels Cursets de Cristiandat. Durant quatre anys (1974-78) és vicari episcopal de Palma. Posteriorment és nomenat (1978) rector de la parròquia de Palmanyola, les activitats de la qual inicia, i capellà de la "Llar d'ancians".

Afeccionat a estudiar i escriure, publica diversos treballs d’ètica com “Ética luliana y derecho de propiedad” (Revista Mayurka, 1969), de filosofia com la seva tesi “El pensamiento de Julián Marías” (Revista de Occidente, 1973) i d’història (“Palmanyola, vint anys de la parròquia, 1978-1998”, Jorvich, 1997). És membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.

A causa d’una llarga malaltia, mor a l’Hospital de Creu Roja a Palma als 67 anys. Deixa un llegat testamentari per a la creació d’una fundació amb seu a Sa Pobla, destinada a la finançació i promoció d’activitats culturals i literàries. Els fins concrets de la fundació són acollir l’arxiu municipal i l’arxiu parroquial, donar cabuda a una biblioteca d’autors poblers, promoure i donar a conèixer l’obra de Mn. Antoni Aguiló Valls “Toniet” i crear un espai dedicat a la memòria d’aquest capellà pobler.

La Fundació Mn. Joan Soler Planas comença les activitats el 23 d’abril de 2007. Actualment (2010) la responsable de la Fundació és Isabel Crespí.

Jesús Enciso Viana (Laguardia, Vitòria, Àlaba, 14 de gener de 1906 - Palma, 21 de setembre de 1964)

Bisbe de Mallorca, escripturista i fundador de Càritas Diocesana de Mallorca.

Després de completar els estudis eclesiàstics, iniciats al Seminari de Vitòria i completats a Roma, rep l’ordenació sacerdotal el 15 de juliol de 1928 a Roma, on es doctora en Teologia i es llicencia en Sagrades Escriptures. És professor, cap de la secció bíblica i sots-director de l’Institut ‘Francisco Suárez’ de Teologia. Durant un temps és Consiliari Nacional d’Acció Catòlica. Posteriorment és nomenat canonge lectoral de la catedral de Madrid.

Publica diversos treballs d’investigació, com “Problemas del Gènesis” i “Por los senderos de la Bíblia. Volumen II: Jesucristo”. També escriu sobre temes pastorals com “Cartas del Obispo de Mallorca” i “Cursillos de Cristiandad en la diócesis de Mallorca”.

El 12 d’octubre de 1949 és designat administrador apostòlic de Ciudad Rodrigo i bisbe titular d’Elusa. El 2 de febrer de 1950 és designat Bisbe de Ciudad Rodrigo i rep la consagració episcopal el 16 d’abril de 1950. El 30 de maig de 1955 és promogut a la Diòcesi de Mallorca. Participa com a pare conciliar a les sessions primera i segona del Vaticà II. Durant el seu pontificat crea Càritas Diocesana de Mallorca com a entitat eclesiàstica organitzada al servei de les persones en situació d’exclusió, desempara i risc. Funda Ràdio Popular de Mallorca, com a emissora diocesana confessional, entretinguda i propera. Erigeix parròquies noves a Palma, com Sant Francesc de Paula i l’Encarnació, capdavanteres en l’aplicació de l’esperit del Vaticà II.

Mana que la catequesi s’imparteixi en català als nins i nines catalanoparlants. Publica un nou catecisme en la llengua pròpia de l’illa i amb l’encertada substitució d’algunes paraules convencionals per altres més naturals. Sotmet a anàlisi el contingut teològic dels cursets de cristiandat i la seva metodologia. Després d’un any d’estada a Mallorca publica una carta pastoral sobre el tema en la qual proposa una major profunditat teològica i l’enriquiment dels conceptes que es manegen de gràcia i pecat. Recomana incorporar elements destinats a incentivar l’aposta per l’educació i formació després del curset.

Compta amb l’estreta col·laboració d’un grup de preveres qualificats, com Guillem Payeras Bujosa (cursets de cristiandat), Guillem Fiol Colom (mitjans de comunicació), Dionís Sastre Alonso (Càritas), Bartomeu Torres Gost (conseller personal i Capítol de la Seu), Francesc Planas Muntaner (vicari general), Miquel Moncadas Noguera (moviment familiar), etc. És el darrer bisbe de Mallorca que compta durant tot el pontificat amb l’ajut de la figura tradicional de quatre seminaristes amb funcions de patges, que l’acompanyen i serveixen a les cerimònies religioses més solemnes. Alguns dels seus patges són Bartomeu Suau Mayol, Antoni Ferrer, Josep Noguera Arrom, Miquel Alenyà, Pere Pou Galmès, etc. Són els seus capellans d’honor Joan Josep Alemany i Lluc Morell Trias.

A causa d’una cirrosi hepàtica, es veu obligat a guardar repòs i és hospitalitzat a Madrid. Més endavant, és internat a l’Hospital de Creu Roja a Palma, on mor el 21 de setembre de 1964. Descansa a la capella del Santíssim de la Seu de Palma.

martes, 23 de noviembre de 2010

Joan Ferrer Alemany (Búger, Mallorca 1911-2001)

Prevere i llibreter.

Nat a Búger el 28 d’agost del 1911, estudia al Seminari Conciliar de Sant Pere, de Palma. El 6 de juny de 1936 és ordenat pel bisbe Josep Miralles Sbert. Poc després de l’ordenació, a l'hora dels nomenaments, s'acorda enviar-lo com a vicari a Son Carrió. El nomenament no es publica, perquè és mobilitzat per l’Exèrcit i destinat (juliol 1936) com a capellà castrense a Manacor, on exerceix el seu ministeri fins el maig de 1937.

La seva missió a Manacor consisteix a atendre i confessar les persones destinades a ser afusellades sense judici previ, fossin milicians de l’expedició republicana a Mallorca comandada per Alberto Bayo o ciutadans de Manacor i d’altres indrets acusats de ser republicans o d’esquerres. El desembarcament de l’expedició republicana s’inicia el 16 d’agost de 1936 i acaba amb la retirada del 4 de setembre següent.

Confessa els que li ho demanen i dóna l’extremaunció a les víctimes després de ser afusellades. En aquells moments l’extremaunció no es podia administrar, en casos com els citats, abans que el receptor no presentés ferides visiblement mortals. L'historiador Antoni Tugores Manresa considera, amb prou fonament, que és ell qui confessa i atén a l’edifici del Rosari o a l’Escola Graduada les cinc infermeres voluntàries de Creu Roja detingudes el 4 de setembre de 1936 a Sa Coma pels 'dragons de la mort' del comte Rossi.

Les condicions de la feina i la vivència directa de l’horror dels afusellaments provoquen en el seu ànim una profunda ferida que li dura tota la vida i que li causa patiments mai no resolts, com explica el seu biògraf, Mn. Baltasar Morey Carbonell.

Atès l’estat de salut que presenta, el maig de 1937 és destinat a la parròquia de Randa com a vicari-ecònom. Randa és un lloc tranquil i exempt de tensions de feina. Hi resta fins que el 1941 es fa palès que la seva salut psicològica i emocional demana un temps llarg de repòs sota atenció mèdica. Aleshores fa una estada a Búger, que es perllonga durant dos anys (1941-43), dedicat a refer la salut malmesa, cosa que no li impedeix ordenar l’arxiu parroquial i escriure el llibre “Dades històriques del poble i la parròquia de Búger” (1943).

Aparentment recuperat, el 1943 és destinat com a vicari cooperador a la parròquia de Vilafranca de Bonany, d’on és rector el seu amic i company Mn. Miquel Siquier Pons, també natural de Búger. Al rector i amic s’encomana discretament la tasca de prestar atenció i suport a l’evolució de l’estat de salut del vicari.

El 1951, amb motiu del trasllat de Mn. Miquel Siquier a la rectoria de Llucmajor, és nomenat rector de Vilafranca, càrrec que manté durant vuit anys. El juny de 1959 és destinat a la parròquia de Sant Marçal (Marratxí), que regeix durant 22 anys. Hi construeix una escola parroquial, que resta enllestida el 1968, i es dedica a la predicació i l’animació religiosa. Des del 1944 és confessor de les Germanes de la Caritat.

Funda (1946) la Llibreria Religiosa Selecta, especialitzada en temes teològics i religiosos. Ubicada (1956) al carrer de Sant Felip Neri, núm. 10, esdevé centre de trobada de preveres i religiosos, que allà poden consultar i adquirir les darreres novetats. El 1961 signa un conveni amb l’editorial PPC (Propaganda Popular Catòlica), que converteix la llibreria en una delegació de l’editorial a Mallorca. En duu la gestió fins a la seva defunció.

Feiner, actiu, emprenedor i intel•ligent, els que el conegueren mai no el sentiren parlar de la seva dolorosa experiència a Manacor ni de la seva malaltia. A causa de la feblesa de la salut, es jubila (1981) anticipadament, als 70 anys, i es retira a Búger, on mor el 14 d’abril del 2001, als 89 anys.



Referències:

Mn. Baltasar MOREY CARBONELL, “Necrològica de Joan Ferrer Alemany”, ‘Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca’, pàg. 241, Palma setembre/octubre de 2001.

Tomeu POU, "En memòria de Mn. Joan Ferrer Alemany", 'Pòrtula', núm. 237, juny 2001.

Entrevista amb Mn. Gaspar Aguiló Capó (21-X-2010).

domingo, 21 de noviembre de 2010

Gabriel Femenia Maura (Palma, 15 de juny de 1685 - 2 d'agost de 1752)

Pintor i impulsor a Mallorca de la pintura de paisatge. Fill de Josep Femenia i Magdalena Maura, és batejat per Antoni Rabassa, prevere i vicari de Sant Miquel, que li imposa els noms de Gabriel, Antoni, Bartomeu i Ignasi. Els seus padrins són Bartomeu Calafat, picapedrer, i Francina Maura. Una lectura exhaustiva dels llibres sacramentals de la parròquia de Sant Miquel (Palma) permet observar que probablement no era casat i que no tenia fills. En el registre de la seva defunció no se cita el nom de l’esposa, com és habitual aleshores, sinó els noms dels pares. D’altra banda, no consten en els llibres de baptismes de la parròquia els naixements de fills seus. Va tenir germans i germanes, els noms dels quals són Margalida (16-X-1691), Francina Maria (29-XI-1697), Josep (29-XI-1700), Magdalena (11-IX-1703) i Antonina (26-IX-1706). Consta que vivia a una casa situada al costat del Convent de la Mercè, on probablement tenia l’habitatge, el taller de pintura i el magatzem.

És probable que s’iniciés en la pintura a Palma. Segons la tradició va anar a Itàlia per ampliar i completar la formació, si bé aquest fet no consta documentalment ni es desprèn de l’anàlisi estilística i tècnica dels seus treballs. Tot amb tot és probable que fes una estada, de durada indeterminada, a Itàlia o un viatge, d’acord amb el costum dels pintors locals de l’època, com Miquel Pont. Tampoc no es pot descartar que hi fes una estada relativament llarga, com s’ha dit sovint. No es coneixen els noms del seus professors a Itàlia, ja que els que se citen habitualment no coincideixen amb ell cronològicament, com indica Marià Carbonell. És probable que el viatge a Itàlia, si existí, tingués lloc entre 1710 i 1715, quan ell tenia entre 25 i 30 anys. Els seus treballs, segons M. Carbonell, reflecteixen influències de gravats francesos (Adam Perelle i Claudi de Lorena) i italians del XVII.

Pinta composicions religioses i paisatges imaginaris ajustats al corrent barroc. Hi ha poques obres seves autenticades amb seguretat. De les pintures religioses que se citen solament se n’ha pogut localitzar i identificar una, la representació de la Sagrada Família, de la Granja (Esporles). Altres, citades per Joaquín M. Bover i Antoni Furió, no han estat localitzades. Destaca sobretot en la pintura de paisatges, que es caracteritza per la varietat de formats i mides. La seva concepció és imaginària i idealitzada, incorpora una vegetació exuberant i molts de detalls anecdòtics (rius, ponts, ocells, ovelles, ases, ànecs, etc.). Fa ús de perspectives profundes, celatges amplis i lluminosos, soques d’arbres trencades pel vent, personatges populars com el pastor, la rentadora de roba, el barquer, el jove galant, etc. Treballa habitualment amb la tècnica del “fa presto”.

Coneix possiblement la tècnica del mosaic. Segons José Vargas Ponce, Joaquín M. Bover i Joan O’Neille, en realitza un de Santa Llúcia, de format oval, per al palau del comte de Montenegro, que no s’ha pogut localitzar. Els treballs que se li atribueixen són fets de manera apressada a causa de la pressió de la demanda que rebia com a pintor d’èxit, dels treballs de taller en mans de col·laboradors i de les imitacions que fan altres autors. Les arquitectures que representa són similars a les reals. Entre els paisatges que es conserven, es consideren autèntics els procedents de la sèrie del refectori de l’antiga casa del Marquès de la Torre. Entre els clients de l’artista es troben el Comte de Montenegro, Ramon Fortuny, el Marquès de Bellpuig, el Marquès d’Ariany, el Marquès de Solleric i altres.

Envoltat d’una certa fama, que comparteix amb Miquel Pont, segons manifesten els pintors Melcior Borràs i Esteve Sanxo, mor a Palma, a la seva casa situada al costat de l'església de la Mercè, el 2 d’agost de 1752, als 67 anys. Possiblement mor fadrí. No deixa testament i no disposa sepultura. És enterrat a l’església de Sant Miquel.

Per sobre de les ombres i buits que envolten la seva figura i la seva obra, Femenia és el difusor del paisatge naturalista barroc a Mallorca, tot iniciant una tradició que s’hi conserva fins a mitjan XIX.



Bibliografia

Marià CARBONELL, “Femenia Maura, Gabriel”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 2, pàg. 139-143, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “Femenia Maura, Gabriel”, GEM, t. 5, pàg. 239, Palma, 1989.

Luís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Jeroni JUAN TOUS, “La pintura mallorquina (siglos XVI al XVIII)”, ‘Historia de Mallorca’ (J. Mascaró Passarius, ed.), Palma, 1972.

Antonio FURIÓ, “Diccionario Histórico de los Ilustres Profesores de las Bellas Artes en Mallorca”, Editorial Mallorquina de Francisco Pons, Palma, 1946.

Joan O’NEILLE, “Biografías de los pintores palmesanos Guillermo Mesquida y Gabriel Femenia”, ‘Revista Balear’, núm. 1, pàg. 5-9, Palma, 1872.

Joaquín M. BOVER, “Notícias histórico-artística de los museos del Emmo. Sr. Cardenal Despuig existentes en Mallorca”, Palma, 1846.

José VARGAS PONCE, “Descripción de las Islas Pithiusas y Baleares”, Madrid, 1787.

Pau Lluís Fornés Isern (Palma, 15 de desembre de 1930 - 12 de desembre de 2006)

Pintor, dibuixant i dramaturg.

Es forma de manera autodidacta, per bé que rep orientacions de Pere Quetglas Ferrer “Xam”. Amplia la formació amb viatges i visites a museus i galeries de diversos indrets d’Europa, cosa que li permet conèixer de primera mà les noves formes d’expressió plàstica dels 60 i 70.

Fa (1950) la primera exposició al Cercle de Belles Arts, de Palma. Tot seguit exposa a Madrid, Paris, Londres, Amsterdam, altres ciutats europees i Nova York (1957). Durant un temps resideix i treballa a Madrid (1968-73) i Barcelona (1977-85), per bé que mai no interromp el contacte amb sa germana, per la qual sent un gran afecte, i amb els amics de Mallorca, els quals s’agrada de reunir en llargues vetllades a la seva casa del Terreno.


Pau Lluís Fornés
Pau L. Fornés Isern, Rapte de Sabina, Museu de Can Prunera


Ben aviat defineix un estil personal i característic, que s’allunya de la tradició postimpressionsita local de postguerra, que algú ha definit com a realisme líric. Crea un llenguatge en el qual domina el dibuix, l’experimentació amb els colors i les formes, un aparent desordre compositiu i una acusada estilització de les figures. Amb la superposició d’objectes i l’acumulació de formes crea composicions abarrocades, que produeixen sensacions d’atapeïment i saturació. Les envolta d’una atmosfera irreal i lírica, no exempta d’un punt de nostàlgia, soledat, desolació i tristor. La figura humana hi apareix sovint entotsolada, meditativa i immersa en un món sensual i voluptuós, ple de referències simbolistes. El seu treball posa de manifest una gran habilitat i facilitat per al dibuix i l’afecció de l’autor per als jocs capriciosos de colors i clarobscurs.

Fa dibuixos, olis i acrílics sobre tela i paper, pintures murals i pintura religiosa. Entre els seus murals destaquen els de La Pajarita i Royal Pub, ambdós de Palma. Pel que fa a la pintura religiosa, sobresurten les tres teles que honoren Santa Catalina Thomàs a la parròquia que duu el seu nom a Palma, el tríptic de l’altar major de Sant Agustí i d’altres. El 1977 presenta a la Galeria Bearn una extensa i molt notable col·lecció de quadres relacionats amb la història de la novel·la “Bearn o la sala de les nines”, de Llorenç Villalonga. A les darreres exposicions presenta composicions de flors fantasioses en les quals el protagonisme és del color. En el seus treballs reflecteix sovint l’afecció que sent per la literatura. A més, fa nombroses il·lustracions per a la publicació d’obres d’autors com Llorenç Villalonga, Blai Bonet i d’altres.

Com a dramaturg, és autor de “Re...quaranta putes sagrades” (1987), “Ses side-cars” (1988), “Aristina, tragèdia grecopagesa” (1989), “L’enderrocament d’un mite” (1988), “Babel fi de segle” (1988), “L’àgora ambulant” (1989) i “La malaltia del sexe” (1992). En el món del teatre excel·leix també com a dissenyador de vestuari. En els anys 80 es revela com a creador de glosses, que publica al diari “Última Hora”.

El 1963 rep la medalla d’or del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Mallorca. El 2001 el Casal Solleric, de l'Ajuntament de Palma, li dedica una exposició antològica amb obres de 1954 a 2001. Mor a Palma el 12 de desembre de 2006, als 76 anys d’edat.


Bibliografia

Cristina ROS, "Fornés Isern, Pau Lluís", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 177-178, Promomallorca ed., Palma, 1966.

Llorenç CAPELLÀ, "Pau Lluís Fornés", 'Las Artes', pàg. xxx, Baltar ed., Palma, 1990.

Miquel ALENYÀ, "La pintura moderna a Mallorca", Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

GEM, 6, 14.

sábado, 20 de noviembre de 2010

Joan Miralles Lladó (Muro, Mallorca, 27 de juny de 1912 - Deià, Mallorca, 18 de novembre de 2010)

Estudia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, on és deixeble de Llorenç Cerdà, Francesc Rosselló, Pere J. Barceló Oliver, Pere Càffaro Jaume i d'altres professors. Ells anys 30 fa part del Grupo Azul, integrat per joves artistes i afeccionats a l’art de la seva edat, com Marià Aguiló, Gaspar Sabater, Pere Quetglas Ferrer “Xam”, Paco Miralles i Ramon Nadal Horrach. El grup es va dissoldre en començar la guerra civil.

Plaça de Fornalutx (Joan Miralles)
Joan Miralles Lladó, Plaça de Fornalutx

Fa la primera exposició al Cercle de Balles Arts (1941), de Palma, amb obres de temàtica religiosa i històrica, paisatges, natures mortes i retrats. En el primer tram de la seva vida artística es dedica a la pintura de composició, atenent encàrrecs d’esglésies i monestirs, i al retrat. En els anys 40 aconsegueix notorietat i fama com a retratista, la qual cosa el duu a atendre encàrrecs de Mallorca i d’altres indrets de l’estat, com ara Madrid, on es trasllada un cert temps, fins que l’enyorança el porta de nou a l’illa. A partir dels anys 60 es dedica sobretot al paisatge i al retrat. Cultiva el paisatge de Deià, el paisatge urbà de Palma, marines, interiors d’habitatges, composicions de grups i el retrat.

Els seus paisatges traspuen serenor i pau. Fa ús d’una paleta de colors naturals suaus amb predomini de la gamma dels blaus, verds i grisos. En alguns quadres predomina la gamma dels ocres i terres. Les composicions excel·leixen per la senzillesa, l’esquematisme i la simplificació de les formes. S’agrada de fer ús de llums tamisades, disperses i tènues. Crea atmosferes de calma, que conviden a la intimitat i que adesiara suggereixen un cert aire de desolació. En el retrat aconsegueix amb facilitat la semblança, que té el costum d’acompanyar amb colors uniformes i línies allargades i rotundes.

Va ser un home elegant, atent, senzill i de tracte proper i càlid. La seva afecció a la natura va tenir com a tema preferit una natura en repòs, que en ell es dóna associada al gust per la pau, la tranquil·litat, la moderació i la sobrietat.

El 1955 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, de la qual esdevé vicepresident. El 1984 és nomenat Fill Il·lustre de Muro. Obté la medalla d’or del Cercle de Belles Arts (2003) i el premi Ramon Llull, del Govern de les Illes Balears (2005).

Casat dues vegades, és pare de dos fills (Joan i Guillem) i d’una filla (Isabel). En enviduar (2007) es retira a les cases de Can Forcimany, on mor el 18 de novembre de 2010, als 98 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Deià.


Bibliografia

Margalida TUR, "Miralles Lladó, Joan", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 241-242, Promomallorca ed., Palma, 1996.

RafeL PERELLÓ PARADELO, "El pintor Juan Miralles", Ediciones Internacionales Jaime III, Palma, 1990.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, "Juan Miralles", 'Las Baleares y sus pintores', pàg. 202, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

GEM, 11, 35.




viernes, 19 de noviembre de 2010

Antoni Balugo Cabué

Professional de la medicina especialitzat en gestió hospitalària.

Ha estat director-gerent de l’Hospital de Creu Roja a Palma (1990-92), gerent de l’Hospital General de Catalunya (fins el 2006), director de la Clínica USP Palmaplanas (2006-07) i d'USP Institut Universitari Dexeus (des del 2007).

Ha participat com a ponent en congressos, jornades mèdiques i simposiums, com el dedicat a l'anàlisi del tema “El malalt i la cirurgia mínimament invassiva”, organitzat el 2005 per la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca. En representació d'USP Institut Universitari Dexeus fa part del Patronat de la Fundació Doctor Rubert.

martes, 16 de noviembre de 2010

Manuel Mora Esteva (Barcelona 25 de gener de 1916 - Palma 9 d'agost de 1987)

Metge, cirurgià, polític, voluntari de Creu Roja i president de Creu Roja a les Balears.

Neix a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Manuel Mora Gómez i d’Antònia Esteva Canet. Els seus pares fixen la residència a Formentera i, després, a Palma, on estudia el batxillerat (1926-32) a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Palma. Cursa la carrera de medicina a les Universitats de Madrid, Barcelona i Salamanca, on es llicencia (1940). S’especialitza en cirurgia ortopèdica i traumatològica a Barcelona i amplia estudis amb el Dr. Bastos Ansard. De tornada a Palma (1946), aconsegueix (1948) passaport per sortir del país. Es trasllada amb la família a Mèxic, on es relaciona amb els republicans exiliats, sobretot amb els socialistes Amador Fernández i Amós Ruiz Lecina. Torna a Palma el 1954.

És (1955-70) director de l’Hospital de Sant Joan de Déu (Palma), metge especialista en traumatologia de la Seguretat Social i de la Mutualitat de Futbolistes. Atén, a més, una consulta privada de la seva especialitat. Participar en la fundació de l’Associació Balear de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ABCOT), de la qual és (1983-87) el primer president (1983-87). Va ser membre de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.

Participa (1974) en la fundació de la Junta Democràtica de Mallorca, que representa en reunions a Paris i Madrid. Posteriorment fa part (1974-76) de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Impulsor del Partit Socialista Popular (PSP) a les illes, el juny del 1976 és elegit vicepresident del comitè executiu nacional del partit. Afiliat al PSOE, el 1977 és elegit senador per Mallorca, càrrec que ocupa fins a les eleccions del 1979. Com a senador, és membre de l’Assemblea de Parlamentaris de les Balears (1977-78).

Com a president (1986-87) de l’Assemblea autonòmica de la Creu Roja a les Balears, inicia les negociacions d’un nou conveni de col•laboració amb l’Insalud (després Ibsalut) pel que fa a l’hospital de Creu Roja a Palma. El conveni es formalitza i entra en vigor el 1990. Casat (1942) amb Jeanne Marquès Mayol (Sóller 1914) tenen dues filles, Antònia i Catalina, i un fill, Manuel. Mor a Palma als 71 anys.

Emili Pou Magraner (Palma 1868 - 18 de maig de 1940)

Militar, articulista i voluntari de Creu Roja.

Fill de l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet, ingressa a l’Acadèmia General Militar (1885) i s’incorpora a l’arma de cavalleria. Participa (1895-96) a la campanya de Cuba. Ascendeix (1925) a coronel i és destinat (1927) al comandament del regiment de Caçadors de Villarrobledo. Es retira (1932) amb la graduació de general de brigada honorari. Era germà de l’escriptor republicà Jeroni Pou Magraner.

El febrer del 1936 va ser designat president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec del qual pren possessió el 5 de febrer de 1936. Durant el seu mandat compta amb la col·laboració successiva de tres vicepresidentes: Empar Pou, vídua de Riera; Margalida Rosselló Alenyà, vídua de Pou; i Joana Hernández de Gamundí.

Sota la seva presidència es fa el trasllat de la seu social i del dispensari de Creu Roja de la Rambla, de Palma, als nous locals del carrer 31 de desembre, núm. 6. Per tenir cura del local i de les seves instal·lacions estableix (1936) un conveni amb les monges Franciscanes Filles de Maria, que dóna lloc a una col·laboració que s’inicia el dia primer de juliol de 1936 i es manté durant més de 50 anys. La situació del local i la seva accessibilitat permeten augmentar considerablement els serveis sanitaris, mèdics i socials de l’entitat. D’ideologia conservadora, manté relacions de col·laboració positiva i de respecte exquisit amb voluntaris d’altres ideologies. Dimiteix del càrrec per motius de salut en els primers dies de novembre de 1936 i mor a la primavera de 1940, als 72 anys d’edat.

Publica articles d'opinió al diari “Heraldo de Aragón” i a “La Última Hora”, on signa amb el pseudònim d’El capitán Bellver.

domingo, 14 de noviembre de 2010

Premi al mèrit estadístic Antoni Monserrat Moll. Parlament de Miquel Alenyà, receptor del premi

Honorable Sra. Presidenta,
Honorables senyors i senyores,
Família d'Antoni Monserrat,
Amics i amigues,


Vull agrair molt sincerament el premi Antoni Monserrat Moll, de l’Institut Balear d’Estadística. Em sent molt afalagat i honorat amb aquesta distinció pel que significa i pel nom que porta, que és el d’un col•lega de professió, un company de fatigues compartides a l’entorn de l’economia de les illes i un gran amic.

El motiu que justifica el premi és un treball singular, fet amb parsimònia, paciència i constància, al llarg de 30 anys ininterromputs, del 1970 al 2001. Es tracta d’un bloc numèric de sèries encadenades amb taxes de variacions reals i monetàries.

Les primeres dades que conté es refereixen al 1970 i les darreres corresponen al 2000. El bloc numèric està fet passa a passa, a mesura que es publicaven o es posaven a l’abast dels economistes les dades de les Balears, que un grup de professionals recollíem i sistematitzàvem amb la vista posada en els treballs que feien el cos de l’Informe Econòmic anual de Sa Nostra, després anomenat “Evolució Econòmica de les Balears” i finalment titulat “Informe econòmic i social de les Balears”. Les cinc primeres edicions es publiquen com a annex de la Memòria anual de Sa Nostra, després es publiquen com a volums independents que es presenten guarnits amb unes cobertes que cada any canvien de color, sense perdre la unitat de disseny i d’imatge. El primer informe va ser molt modest: constà de quatre capítols i 24 planes. Va créixer gradualment fins adquirir unes dimensions considerables.

El bloc inclou dades absolutes en valors monetaris corrents, taxes de variació anual dels preus i taxes reals de variació anual de les 50 magnituds considerades. Es refereixen a les branques de producció de l’economia balear i a les funcions de demanda desglossada en demanda de consum privat dels residents, consum públic, formació bruta de capital fix, variació d’existències, i pel que fa a la demanda exterior, en demanda de consum privat dels no residents, importacions i exportacions.

Es presenta en format de full d’Excel. Les variables i les taxes de variació anual es troben lligades per les operacions corresponents, de manera que el model serveix per calcular variacions absolutes dels valors reals, variacions absolutes dels valors monetaris i les seves variacions agregades, fer càlculs sobre l’evolució de l’estructura del producte regional i de la seva composició. Serveix també per calcular la contribució de cada funció de demanda, de cada branca d’activitat i de cada sector al creixement del PIB de l’any. Permet, en suma, obtenir resultats i càlculs diferents, la comparació dels quals suggereix observacions útils per entendre la marxa de l’economia i les seves tendències. Constitueix una font de referències que facilita l’anàlisi econòmica amb perspectives anuals diverses. Permet observacions sobre el capteniment de les funcions de la demanda i la seva influència sobre el comportament de la producció agregada o distribuïda per branques d’activitat.

La construcció del bloc es va iniciar amb l’ús de llapis, calculadora manual i fulls de paper enganxats amb goma d’aferrar o cinta adhesiva transparent. Més endavant es va substituir el paper, la calculadora i el llapis per registres informàtics que adopten el format definitiu del full de càlcul Excel el 1989, aleshores en pugna aferrissada amb el Lotus, de més general acceptació. Vàrem optar per l’Excel en una decisió que creiem que era més arriscada en aquell moment, per bé que pensàvem que s’adaptava millor a les progressió previsible de les prestacions informàtiques futures.

La base de dades de referència va permetre enriquir l’anàlisi que es publicava a l’Informe anual i afegir-hi nombrosos quadres i gràfics que d’una altra manera haguessin estat més difícils de fer i possiblement més elementals. Va servir a Ferran Navinés per basar-hi en part la seva tesi doctoral. Ha servit recentment als autors de la publicació “Economia de les Balears 1970-2010”, editada per Documenta Balear amb el suport de la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern. Ha servit de base a articles diversos publicats a “Revista Industrial”, del Ministeri d’Indústria, al número de “Papeles de Economia” dedicat monogràficament a l’economia de les Balears, a la Revista Econòmica de Catalunya, i a la revista “Cuadernos de Información Económica”, de la Fundació FIES, després dita Fundació FUNCAS, de la Confederació de Caixes d’Estalvis.

El bloc presenta les dades dels seus tres darrers anys, el 1998, 1999 i 2000, en doble versió, en pessetes i euros. Hi ha un annex, que inclou per als darrers anys del bloc el desglossament de les dades regionals per illes mitjançant l’ús de taxes ajustades cada any a cada conjunt insular.

La base de dades pròpiament dita no ha estat mai publicada íntegrament, ni en paper ni en CD. De manera parcial s’ha publicat en nombroses ocasions.

El premi de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAD) m’ha omplert de goig i m’ha portat al cap records molt grats i entranyables, que no puc deixar de citar, si més no, breument.

Em refereixo a algunes persones que m’han acompanyat en el passat i m’han aportat alguns dels elements que han permès o facilitat la tasca de construir el bloc numèric de dades i relacions. Record en primer lloc la figura de Margarita Márquez Jaume, la professora que al Col•legi Cervantes em va descobrir la forma i el nom dels números àrabs.

Record la figura austera, amable i ordenada de Jaume Serra, professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull en els primers anys 50. Record, amb emoció, les classes particulars i individuals, de matemàtiques i física, que vaig rebre d’Andreu Crespí a la seva casa d’aquí devora durant el curs 1961-62. Record amb respecte les classes d’anàlisi matemàtica del professor Enric Linés a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Record, també, el professor Alfons García Barbancho, primer catedràtic d’Econometria i Mètodes Estadístics de Barcelona i el segon de tot Espanya. Record les classes apassionades d’Econometria que feia el professor Barber. Record altres persones, com Nadal Batle, company i condeixeble de l’Institut, a qui vaig fer moltes consultes i vaig obtenir sempre bons aclariments.

Sobretot record en aquests moments l’amistat i la col•laboració que vaig tenir el privilegi de compartir amb Antoni Monserrat Moll, gran amic. Moltes vegades ens vàrem reunir per interpretar en clau econòmica les dades que ell extreia de fonts oficials de manera regular i que ordenava amb inusual habilitat. Ell va ser un dels puntals en el qual es basa l’anàlisi, els quadres i les dades desglossades de l’Evolució econòmica, primer, i de l’Informe Econòmic i social, després. En el curs dels anys 90 en Toni Monserrat es va incorporar a l’equip d’aquella empresa pionera que reuní 82 professionals durant 33 anys, del 1968 al 2001, i que varen produir 33 informes anuals prou ben fets.

Record amb nostàlgia la figura modesta, senzilla i elegant d’Artur Saurí, director aleshores del Servei d’Estudis de Banca Catalana, que ens acompanyà amb el seu bon criteri i la seva capacitat d’anàlisi en l’aventura de fer un informe econòmic anual rigorós, solvent i creïble.

Per acabar no puc deixar de referir-me a Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra durant 25 anys, del 1968 al 1993. Ell va ser qui decidí impulsar i tirar endavant l’Informe Econòmic de les Balears el febrer del 1969, un projecte que convertí per al gran públic l’anàlisi econòmica regional en una tasca propera, entenedora, útil i neutral, com ell volia.

Moltes gràcies


Parlament de les Illes Balears
Sala del Senat
Palma, 15 de novembre de 2010.

Bartomeu Sureda Misserol (Palma 1769 - 10 de març de 1851)

Gravador, pintor, innovador industrial i director de les Reials Fàbriques. Neix a Palma en el si d’una família modesta. És fill de Mateu Sureda, fuster, i de Bàrbara Misserol. Estudia dibuix a l’Acadèmia de Nobles Arts, de Palma. Amb el patrocini de Tomàs de Verí, amplia estudis a Madrid, on treballa com a delineant i aprèn disseny industrial a la fàbrica d’Agustí de Betancourt. Per adquirir coneixements d’enginyeria industrial fa una estada a Londres (1799-1802). A Paris (1802-03) practica la tècnica de la porcellana dura o de Sèvres. A Amèrica i Anglaterra aprèn tècniques d’ús industrial del cotó. A Munic aprèn la nova tècnica de la litografia, de l’ús de la qual a Espanya en serà promotor i impulsor.

Introdueix a Espanya les primeres màquines de filatura. Nomenat (1803) director de les Reales Fábricas de Porcelana y Loza del Buen Retiro (Madrid), hi crea una fórmula original de porcellana dura. Arran de la invasió francesa d’Espanya es trasllada (1808) a Paris. De retorn a Espanya es fa càrrec (1817) de la direcció de la Real Fábrica de Paños, de Guadalajara, en els sistemes de producció de la qual incorpora innovacions i millores tècniques. A Madrid, és nomenat director de la fàbrica de vidre de San Ildefonso – on introdueix l’elaboració de miralls de cos sencer – i de la fàbrica de ceràmica de la Moncloa (1821-29).

Es casa amb Louise Chappron de Saint Amsard i tenen 5 fills: Carolina, Lluïsa, Júlia, Sofia i Alexandre. Jubilat, torna a Mallorca el 1836, on aporta diverses innovacions tècniques, com la implantació al taller de l’Hospici del teler de llançadora volant i la serradora fina de xapes i planxes de fusta per a la indústria del moble, base del creixement de la indústria de la marqueteria. Alhora impulsa la utilització de la tècnica de la litografia. Dóna suport a l’Acadèmia de Nobles Arts, que incrementa progressivament el nombre d’estudiants de la secció de dibuix, fet que li permet impulsar la creació (1849) de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.

Alguns dels seus gravats serveixen per il·lustrar (1840) l’obra “Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares”, d’Antoni Furió. Li són atribuïdes dues pintures religioses de la capella de Sant Vicenç de la parròquia de Santa Eulàlia, de Palma, que representen Antoni de Pàdua i Francesc d’Assís. Fa paisatges, sobretot de petit format, d’inspiració romàntica, en els quals sovint inclou figures populars. Utilitza les tècniques de l’oli i de l’aquarel·la i també es dedica al dibuix. Goya pinta (1804-06) el seu retrat i el de la seva dona Louise i Agustí Buades fa (1838) diverses versions del seu retrat quan té 69 anys. Mor a Palma als 82 anys.

El Museo Municipal de Madrid li dedica (2000) una exposició i publica un llibre il·lustrat sota el títol “Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía”, amb articles de Catalina Cantarellas Camps, Carles Pau Manera Erbina, José Sierra Álvarez, Carmen Rodríguez Topete, Salvador Quero Castro i Jesusa Vega. Un carrer de Palma duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.


Francisco de Goya Lucientes, Retrat 
de Bartomeu Sureda Miserol, oli/tela,
1803-1804.


Bibliografia

Antoni FURIÓ, "Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares", Impremta de Pere-Josep Gelabert, Palma, 1840

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores 1836-1936", L. Ripoll editor, Palma, 1981

Isabel TUDA RODRÍGUEZ et al., "Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía", Museo Municipal de Madrid, Madrid, 2000

GEM, 17, 63-64

martes, 9 de noviembre de 2010

Maria Bordoy Ferrer (Palma, 19 de setembre de 1914 - 17 de juliol de 1994)

Tècnica en infermeria i voluntària de Creu Roja.

Fa els estudis d’auxiliar d’infermeria a l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja a les Balears.

Poc després de la inauguració (1950) de l’Hospital de Creu Roja, s’incorpora al nou centre com a auxiliar d’infermeria de la secció de Dames Infermeres Voluntàries de la Creu Roja. Posteriorment és elegida presidenta de la citada secció i poc després és nomenada directora de l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja. Realitza les tasques que té encomanades amb plena dedicació i desinteressadament.

El març del 1971 és elegida presidenta de la Junta directiva de l’Hospital de Creu Roja a Palma, càrrec que ocupa ininterrompudament fins al 1990. Com a presidenta de la Junta de l’Hospital passa a ocupar una plaça de vocal titular de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial de Creu Roja a les Balears. En el període 1977-81 ocupa el càrrec de Secretària General de l’esmentada Assemblea. En cessar en el càrrec a petició pròpia, continua com a vocal de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial en virtut d’elecció directa en el marc dels processos electorals que cada quatre anys fa la institució.

Des del 1953, i fins el 1994, duu la direcció i l’administració de les festes anuals de la bandereta a l’àmbit de les Balears, que sota el seu guiatge esdevenen una important font de finançació de les activitats de la institució, especialment dels serveis sanitaris que es presten a persones sense recursos, de les inversions en ampliació i equipament de l’Hospital de Palma i de les activitats de les oficines locals.

En entrar en vigor el conveni de 1986 de Creu Roja amb l’Insalud per a la gestió de l’Hospital de Palma, passa a un segon pla a causa de les dificultats que afecten la seva salut. Aleshores se centra en les tasques d’administració de l’Hospital, que amb l’ajut de col·laboradors atén amb constància fins que les forces li ho permeten.

En prova d’agraïment per la seva labor ingent, reconeguda diverses vegades en el llibre d’actes de l’Assemblea de Creu Roja a les Balears, és guardonada el 14 de maig de 1993 per l’Oficina Nacional amb la Placa d’Honor de Creu Roja, que li lliura en nom de la institució S.A.R. Maria Solange de Messía i Lesseps, aleshores vicepresidenta d’honor de Creu Roja Espanyola i abans presidenta de la secció d’Infermeres i Hospitals de Creu Roja Espanyola. En el mateix acte, Maria Planas Rosselló, presidenta de Creu Roja a les Balears, lliura la medalla d’or al seu marit.

Casada (1943) amb Lambert Cortès i Cortès, periodista i voluntari de Creu Roja, són pares d’un fill, Francesc Xavier. Després de 40 anys de serveis voluntaris a Creu Roja, mor a l’estiu de 1994, dos mesos abans de fer els 80 anys, tot deixant a l’Hospital i a l’Assemblea de Creu Roja a les Balears un record inesborrable d’humanitat i generositat.

lunes, 8 de noviembre de 2010

Teodor Úbeda Gramaje (Ontinyent, 30 d'octubre de 1931 - Palma, 18 de maig de 2003)

Bisbe de Mallorca, impulsor de l’acció social, l’ecumenisme, la llengua i cultura pròpies i la participació del laïcat.

Estudia el batxillerat i aprova l’examen d’Estat. En el Seminari de València fa els estudis eclesiàstics fins que s’ordena de prevere (1955). Posteriorment obté la llicenciatura en Teologia (1961) i la diplomatura en sociologia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs (Angelicum), de Roma.

Essent vicari general de València, és promogut (1970) a bisbe auxiliar d’Eivissa. El 1972 és nomenat administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca i el 13 d’abril de 1973 és elegit bisbe de Mallorca.

Interessat a promoure i impulsar l’acció social de l’Església, crea (1979) la Delegació Diocesana d’Acció Social, dóna nou impuls a Càritas de Mallorca, funda (1976) l’entitat Marginats de La Sapiència (des del 2000, Fundació Social La Sapiència) i l’Hospital de Nit (1981). Promou la fundació del Projecte Home (1985) i del Projecte Jove, i encoratja la creació i enfortiment dels grups d’esplai (1978). Dóna suport a l’ampliació i diversificació de la pastoral penitenciària i de l’atenció de la població reclusa. Presta especial atenció al suport a les persones malaltes, amb addiccions i amb discapacitat. Amplia i diversifica el ventall d’associacions confessionals dedicades a la intervenció social, com l’Associació Pare Montalvo, Llars del Temple, Associació Jovent, Pisos d’acollida i emancipació de les Adoratrius, Fundació Joana Barceló, Associació Siloé, etc. Participa (1986) en la creació de la Fundació Deixalles. Es rodeja d’un grup brillant de col•laboradors en l’àmbit social del qual fan part els preveres Bartomeu Bennàssar Vicens, Ramon Serra Isern, Gabriel Pérez Alzina, Antoni Garau i Garau, Josep Noguera Arrom, Bartomeu Suau Serra, Bartomeu Suau Mayol, Bartomeu Català Barceló, Llorenç Tous Massanet i d’altres.

Es preocupa per la conservació, ampliació i exhibició del patrimoni. En aquest àmbit cal destacar la restauració, amb el suport de l’Obra Social de Sa Nostra, del retaule de Sant Jordi, de Pere Nisard; la renovació i nova ubicació del Museu diocesà; i la construcció d’una renovada i moderna capella del santíssim a la Seu.

Publica cartes pastorals i altres comunicacions dirigides a orientar els ciutadans en la promoció de la llengua i cultura pròpies, la transició democràtica, l’autonomia, la crisi econòmica, la conservació del territori, el turisme, la solidaritat, la família, la immigració i d’altres temes rellevants. Convoca (1995) un Sínode diocesà destinat a promoure la reflexió, el debat, la renovació i l’acció social, que es reuneix el 1998-99.

Fomenta la dedicació missionera de preveres, religiosos, religioses i seglars, a Burundi (Àfrica) i Perú. Dóna suport a l’ecumenisme, sobretot amb relació amb les esglésies anglicana, luterana alemanya i luterana sueca. Assisteix (1987) a la inauguració de la sinagoga de Palma.

Manté una posició oberta, tolerant i independent de les opcions de partit. De tracte proper i càlid, es guanya la simpatia de la gent d’església i el respecte dels moviments laïcistes. La seva darrera compareixença pública té lloc amb motiu de la concentració als carrers de Palma per pregar per la pau, que convoca poc abans de l’inici de la guerra de l’Iraq.

El 1998 la presidenta autonòmica de Creu Roja a les Balears li lliura, en un acte entranyable que té lloc al saló d’actes de la institució a Palma, la medalla de plata de Creu Roja en reconeixement de la seva gestió en favor de les persones en situació d’exclusió, dificultat social, risc social, dependència, malaltia i desempara. El 2002 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Balears.

Després de 30 anys de fecund pontificat, mor a Palma als 72 anys d’edat. Un carrer de Palma duu el seu nom.

miércoles, 3 de noviembre de 2010

Festa de reconeixement dels voluntaris 2010

Digníssimes autoritats,
Voluntaris i voluntàries de Creu Roja a Eivissa-Formentera, Menorca i Mallorca,
Amics i amigues,

Celebrem avui la festa anual dedicada als voluntaris i voluntàries que fem part de la institució i que treballem perquè a les illes les persones en situació de necessitat, vulnerabilitat i desempara, tinguin una mà amiga que els doni suport, ajut, consol, solucions, companyia i afecte.

Els darrers anys hem hagut d’enfrontar-nos a una situació de crisi, que hem vist com afectava sobretot persones ancianes, joves, discapacitats, toxicòmans, exclosos, sense sostre, marginats o malalts. Hem conegut més que en etapes anteriors el rostre d’una crisi que ha estat i és, sobretot, humana. Hem estat testimonis directes d’un augment considerable del nombre de persones que s’han acostat a nosaltres en petició de respostes concretes i, gairebé sempre, urgents, inajornables i de primera necessitat. La resposta de Creu Roja ha estat, com sempre, la suma de la vostra disposició de servei, de solidaritat i de comprensió.

He de dir-vos que en aquestes circumstàncies heu fet molt bé la feina. Per això, avui he d’agrair-vos la vostra generositat, el vostre lliurament personal, el vostre esforç continuat. Em dirigeixo especialment als voluntaris i voluntàries de la xarxa territorial de Creu Roja a les Balears: a les oficines locals de Menorca i Mallorca i a l’oficina insular d’Eivissa i Formentera.

La proximitat a les persones ens demana treballar des del l’entorn que tenen més proper, com és el municipi, la vila, la barriada, els nuclis de població separats, petits i dispersos. Dit amb unes altres paraules, estic pensant en la cura i l’atenció que ens demanen els programes i activitats que es duen a terme des de les 15 oficines territorials: 6 de Menorca, 1 d’Eivissa-Formentera i 8 de Mallorca.

Creu Roja compta amb la vostra il·lusió, amb el vostre entusiasme, amb la vostra dedicació, amb la vostra solidaritat i generositat. Creu Roja compta amb vosaltres perquè vosaltres sou les mans, les cames, la veu, el rostre i el cor de Creu Roja.

No vull acabar sense manifestar l’agraïment que tots els que fem Creu Roja sentim pel recolzament i el suport que hem rebut, i rebem, de les institucions públiques, d’entitats privades, empreses i col·laboradors i avui, de manera particularment afectuosa, del Col·legi Lluis Vives.

Perquè ens puguem fer càrrec de l’entrunyellat d’activitats que tots plegats som capaços de fer per als usuaris dels nostres serveis, se’ns presenta tot seguit un vídeo artesà, esplèndid, fet per n’Elvira i n’Esther.

A tots, gràcies.

Can Domenge (Palma)
5-XI-2010

jueves, 28 de octubre de 2010

Pere de Montaner i Gual (Palma 1878 - 1960)

Militar, propietari, soci i president de Creu Roja a les Balears.

Nat a Palma el 18 de setembre de 1878, es casa (1905) amb Josepa Sureda Fortuny, XV comtessa de Peralada, XV comtessa de Savellà i Gran d'Espanya. S’agrada d’usar habitualment el títol de comte de Peralada. Tenen 3 fills i 5 filles.

Com a militar de carrera, serveix a la guerra del Marroc i durant la guerra civil té diversos càrrecs de comandament. Assoleix el grau de Tinent Coronel d’Infanteria. És (1924-32) president-delegat de Creu Roja a les Balears i, nomenat per Govern central, és (1919-1931) comissari reial i president del Consell Provincial de Foment. En constituir-se (1919) la Federació Catòlica Agrària, presidida pel bisbe de Mallorca, que agrupava una vintena de caixes i sindicats de crèdit i estalvi preexistents, és elegit president de la primera Junta Directiva. Pel que fa a l’àmbit agrari, és (1914) el secretari de la Junta directiva de la Federació Agrícola Balear, impulsa la creació de la Unió Balear de Viticultors i és (1919) vicepresident de la Cambra Agrícola Provincial.

Interessat en el moviment de l’escoltisme, el 1920 assisteix a la primera trobada mundial d’escoltes i és designat president (1920-23) del Consell Provincial dels Escoltes de Mallorca. També és president del Cercle Mallorquí i del Foment de Turisme de Mallorca (1927-1947). En dimitir (26-VII-1947) per voluntat pròpia com a president d’aquesta entitat, n’és designat president d’honor, títol que conserva fins a la seva mort. Monàrquic (dinàstic i donjoanista) i catòlic, milita en el partit conservador (grup datista) i desplega una gran activitat social. Gaudeix en vida de gran prestigi com a persona de criteri, assenyada, senzilla i discreta.

Té una participació minoritària en el capital de l’empresa Loryc, de muntatge d’automòbils, i fa part del seu consell d’administració. Amic d'Adan Diehl i Roberto Ramaugé, fa part del grup promotor de l'Hotel Formentor, que s'inaugura el 1929. En els anys 20 i 30, dóna suport als terratinents davant els intermediaris i comerciants de l’època. És cavaller de l’Ordre de Malta i terciari franciscà.

Sense renunciar a les funcions d’iniciativa i impuls de l’acció de Creu Roja, en les sessions de la Junta directiva i de la Junta General de la Comissió Provincial de l’entitat cedeix sempre la presidència efectiva a Antònia Villalonga, aleshores presidenta d’honor. Orienta la seva gestió vers l’augment del nombre de socis, la realització d’actes de captació de fons i la potenciació del dispensari mèdic gratuït de la Rambla, mitjançant la incorporació de noves consultes (odontologia, aparell digestiu, pediatria...). En els darrers mesos de la seva presidència compta amb el suport de Damià Serra Sanjuan, anterior president-delegat, que en tornar a Mallorca (1930), havia acceptat de reincorporar-se a la Junta directiva de Creu Roja com a vocal i com a president de la Comissió provincial de Socors i Transports.

Vidu des del 1956, mor a la possessió de Son Vivot el 27 d’agost de 1960, als 81 anys. És inhumat a la capella familiar del cementiri de Vilafranca de Bonany (Mallorca).