miércoles, 27 de enero de 2010

Marià Fuster i Fuster -Polla- (1991)

Palma 1788-1860

Comerciant i armador de vaixells de càrrega. Descendent d’una família del carrer del Segell, de Palma. Fundà i dirigí una empresa que arribà a ser una de les més importants del s XIX a Mallorca.

Es dedicà a la importació, distribució i venda a l’engròs de ferro, cotó, roba blanca i productes colonials i a l’exportació de productes mallorquins com ametlles, sabó, aiguardent, conserves, embotits, sabates i fruites. Com a complement de les activitats comercials, va adquirir i explotar pel seu compte els vaixells “Beatriz”, “Mariano” i “Josefa”, destinats bàsicament al tràfic amb por d’Amèrica.

Entre 1848 i el 1855 comprà dos solars confrontats (un amb accés pel carrer Conqueridor i l’altre per carrer Palau) en els terrenys que havien estat ocupats pel convent de Sant Domingo, de Palma. Va unir els dos solars i hi va construir el casal de Can Polla, on instal•là el seu habitatge i els dels seus fills, les oficines de l’empresa i els magatzems del negoci. També adquirí les finques rústiques Son Vent (Palma) i Son Ordines (Alaró).

Una gran part de la documentació que es generà al voltant dels seus negocis, abans i després de la seva mort, es conserva a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Forma un conjunt documental de 149 unitats arxivístiques, entre llibres, lligalls i capses. Conté unes mil cartes, un centenar de llibres de comptabilitat, contractes i altra documentació. Porta el nom d’Arxiu dels comerciants i naviliers mallorquins Fuster de can Polla (Arxiu Fuster). Va fer el seu retrat el pintor Francesc Parietti Rigo.



GEM, t. VI, pàg. 103-104, 21-VII-1991.

La Creu Roja a les Illes Balears (1874-2011)

Presidents i presidenta

Manel Villalonga Pérez (1874-1914)
Maties Company Mas (1914-1917)
Josep Nouvilas i de Vilar (1917-1918)
Damià Serra Sanjuán (1918-1924)
Pere Montaner Gual (1924-1932)
Manuel Cirer Arbona (1932-1935)
Emili Pou Magraner (1936-1936)
Gabriel Villalonga Olivar (1936-1966)
Ferran Villalonga Trullols (1967-1986)
Manuel Mora Esteva (1986-1987)
Josep Maria Simonet Socias (1987-1988)
Maria Planas Rosselló (1988-1998)
Gerard Bonet Prats (1998-2003)
Miquel Alenyà Fuster (2003- )


Font: CRE Illes Balears

Jaume Capó Bosch (Andratx, 6 de novembre de 1924 - Palma, 11 d'agost de 2019)

Prevere, canonista i impulsor dels Cursets de Cristiandat. Germà de Joan Capó Bosch. Estudià al Seminari Conciliar de Mallorca i fou ordenat el 1949. A Mallorca, fou membre directiu del Consell Diocesà dels Cursets de Cristiandat i director espiritual i professor de religió del Col•legi “La Salle”.

El 1957 inicià la implantació del moviment a Vic, Lleida i Eivissa. El 1961 es traslladà a Puerto Rico a petició de monsenyor Davis per introduir-hi l’experiència del moviment dels cursets de cristiandat, que arrelà aviat i hi adquirí un gran impuls. Des de Puerto Rico, col•laborà en la difusió del moviment a Santo Domingo (1962), Curaçao (1962), Veneçuela (1976), Perú, Santa Cruz (Illes Verges) i altres indrets d’Amèrica. Ha publicat diverses obres, de les quals destaquen “Cursillos de Cristiandad”, “Cursillos de Cristiandad y Vaticano II”, “El porqué y el cómo de los Cursillos de Cristiandad”.

Com a especialista en dret canònic, el 1987 va ésser nomenat vicari judicial del Tribunal Metropolità de Puerto Rico. És prelat d’honor de Sa Santedat i doctor honoris causa per la Universitat de Ponce (Puerto Rico).


Bibliografia:

GEM, t IV, pàg. 126-127

Joan Capó Bosch (Andratx, Mallorca, 20 de maig de 1923 - Palma, 7 de març de 1984)

Teòleg i prevere. Germà de Jaume Capó Bosch. Estudia al Seminari Conciliar de Mallorca i es llicencia en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma amb la qualificació de premi d'honor. S'ordena a Roma el 19-III-1947. A Mallorca exerceix el seu ministeri com a Consiliari Diocesà d’Acció Catòlica, director espiritual del Seminari Menor i director espiritual i professor de religió de l’Institut “Ramon Llull”. Durant molts d'anys i fins al 1957 és capellà de les Escolàpies, cosa per la qual té la residència a la casa del carrer Villalonga amb cantonada al carrer  Joan Crespí.

Juan Capó.jpg
Mn. Joan Capó Bosch, 1975 ca.

El 1948 elabora el contingut teològic d’un curset d’animació religiosa, que té lloc el gener de 1949 i que fou un dels primers del moviment que posteriorment s’anomena dels Cursets de Cristiandat, que adquireix difusió internacional. És (1950-1955) director del Secretariat Diocesà de Mallorca dels Cursets de Cristiandat.

Es manté apartat de l'activitat pública (1955-1957) per indicació del Bisbe de Mallorca, Jesús Enciso Viana. Aprofita l'avinentesa per estudiar i preparar oposicions. El 1957 obté per oposició la càtedra de teologia dogmàtica del Seminari Conciliar de Sant Pelagi de Còrdova i el 1958, una canongia de la catedral d'aquesta Diòcesi, on desplega una intensa tasca d’ensenyament i de promoció i impuls dels Cursets de Cristiandat. Imparteix moltes conferències, plàtiques i comunicacions, que l'acrediten com a bon predicador. Escriu nombroses col·laboracions a la premsa de Mallorca, Còrdova i Madrid.

Publica "Teologia del Testimonio", "Espiritualitat Sacerdotal", "El Evangelio en la Merced", "Pequeñas historias de Cursillos de Cristiandad", "Hora de Dios", "Reunión de Grupo" (1964), "Cursillos de Cristiandad: la verdad sobre su origen histórico" (1969) i "Hacia una renovación de los Cursillos de Cristiandad" (1974). Té una entrada a la GEM i una altra a l'Enciclopèdia de Còrdova. El 1981 torna a Mallorca prejubilat per motius de salut. A partir d'aleshores diu la missa diària de les 11 h. a la parròquia de Sant Miquel (Palma).


Bibliografia:

GEM, 4, 127 i ampliació

Enciclopedia de Còrdoba

Manuel MORENO VALERO, "Juan Capó en el recuerdo", Diario de Córdoba, 11-V-2007

Joan Mestre Bosc (1993)

Palma 1824 - 1893

Pintor. Deixeble de Bartomeu Sureda, estudia a l’Acadèmia de Nobles Arts, de Palma, i a la de Barcelona.

Participa, en diverses ocasions, en les exposicions que organitzava la Diputació Provincial de les Balears i aconseguí i la medalla d’or (1848) i la de plata (1849). Resideix a Madrid per ampliar estudis. Quan torna a Palma és nomenat professor de l’Escola de Belles Arts. Durant la visita d’Isabel II a Mallorca (1860), aquesta li atorga el títol honorífic de pintor de cambra. Participa en l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid (1864)
.
Joan Mestre Bosc, Vista del Port de Palma

Es dedica a la pintura de natures mortes, paisatges, marines i temes religiosos, com Salvació de Moisès de les aigües del Nil, i històrics, com Rendició del valí de Mallorca al rei en Jaume (1878). Practica l’aquarel·la i destaca en la realització de retrats, com el de la seva muller Maria Antònia Font Miralles, el del bisbe Salvà, el de Miquel Costa i Llobera sobre un cavall de cartró, els que fa per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma i molts d’altres. La seva obra, inserida en el classicisme acadèmic, destaca per la pulcritud del dibuix, la riquesa de detalls, la qualitat dels ropatges i l’exuberància del paisatges de fons de bona part dels retrats.

Va ser acadèmic de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, de Palma, i membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. Entre 1876-79, ocupa interinament el càrrec de director de l’Escola Provincial de Belles Arts. Va impartir classes particulars de pintura al seu estudi del carrer Verí i entre els seus alumnes es compten els pintors Joan Bauzà Mas i Antoni Fuster Fortesa.

Obres seves figuren al Museu de Lluc, a l'antic Museu de Valldemossa, a l’Ajuntament de Palma, al santuari de Sant Salvador (Artà) i a les pinacoteques del Consell Insular de Mallorca, Fundació Barceló i Sa Nostra, Caixa de Balears, entre d’altres.


GEM, t. X, pàg. 406-407, 28-XI-1993

Presentació de l'honorable Sr. Francesc Antich Oliver, president de les Iles Balears (2000)

Molt honorable senyor, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics.

És per a mi motiu d’orgull i de gran satisfacció fer la presentació del president Francesc Antich Oliver, a qui vull agrair ben sincerament i ben cordialment, la comanda que em va fer.

No presentaré l’home polític, ni faré la història del governant. Crec que ens interessa més a tots posar l’atenció en els aspectes humans , personals i familiars, que defineixen el caràcter ferm i la dimensió humana de la seva personalitat.

Faré la presentació des de l’elogi i des de la simpatia que sent per la persona i per la seva trajectòria en els darrers mesos de feina intensa, de grans dificultats, d’avenços i, tamçbé, de resultats. L’exposició no serà, per tant, ni asèptica, ni neutral. Serà una exposició esbiaixada per l’afecció i la simpatia.

El president Antich, nat el 1958, pertany a la generació de frontera que va ser, alhora, la darrera de l’etapa predemocràtica i la primera de la democràcia. Quan es varen fer les primeres eleccions, del 15 de juny del 1977, tenia 19 anys. Quan es va proclamar la Constitució tenia 20 anys. Quan va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia tenia 25 anys. La seva generació va tenir moltes més oportunitats que les anteriors i, a més, va tenir l’avantatge de viure la seva joventut en els anys de joventut de la nostra democràcia. Entre les persones d’aquesta generació, de trànsit i de canvis profunds, es troben força arrelades conviccions profundament democràtiques i actituds intensament ofertes al diàleg, a la tolerància i a la recerca de l’entesa.

Com a membre d’aquesta generació, va poder fer la carrera aquí. Es va llicenciar en dret a Palma. No ho va haver de fer a Barcelona o a alguna altra Universitat de la Península, perquè aquí ja hi havia estudis universitaris.

L’etapa de joventut i formació es pot caracteritzar fent referència a tres fets bàsics. En primer lloc, hem de citar la seva gran afecció a la pràctica de l’esport. Va fer esport de manera intensa, convençuda i continuada. S’agradà, sobretot, de l’esport ,més dur, l’esport de fons. Les seves preferència es decantaren pel ciclisme, pel futbol i pel footing. Quan festejava a Llucmajor tenia el costum de fer corrent el camí d’Algaida a Llucmajor, el d’anada i el de tornada. Amb el Club de Futbol d’Algaida va jugar com a defensa central. Encara avui se’l pot veure sovint amb la bicicleta pels voltants d’Algaida.

En segon lloc, hem de dir que es va pagar els estudis fent feina. Durant molts d’anys va fer de cambrer a Cal Dimoni, on treballava habitualment els dissabtes, els diumenges i els dies de festa. Sovint, també, a l’hora de sopar els dies feiners.

En tercer lloc, hem d’esmentar que sempre li va agradar la conversa i la gresca amb els amics del poble, les eixides en grup, la vida de foravila. En aquest marc es va fer un home sociable, obert, bon conversador, sobri, cordial, auster, casolà i, sobretot, foraviler. No és un home de ciutat, no té els costums propis de les persones urbanes, dels urbanites de naixement o de vocació. Té els costums i la cultura neta, sincera, directa i càlida de les persones de foravila.

Els trets més destacats de la seva personalitat són la senzillesa, la capacitat d’escoltar, la voluntat d’entendre i la convicció que els motius d’entesa entre dues parts sempre són més grans i més poderosos que els motius de disputa. Al seu costat la discussió esdevé debat, l’enfrontament troba vies de col•laboració i l’acalorament dóna pas a la serenitat.

No li agrada el protagonisme personal. No li interessa i no el cerca. Quan la premsa li fa una fotografia de grup, gairebé sempre apareix situar en posicions laterals. Quan asisteix a una reunió social o a una festa, es mescla amb la gent, tot cercant conversa i defugint els llocs de major aparença. El protagonisme per a ell no és una eina de treball mala de dur, és una creu que suporta amb paciència, que aprofita quan cal i que evita sempre que pot.

Li agrada ajudar els que el necessiten. Fa un any els pares de nins amb càncer es toparen amb dificultats insalvables per mantenir la continuïtat del servei mèdic oncològic dels nins a l’Hospital Matenrno-infantil de Son Dureta. Decidiren demanar-li ajut. Ell no en podia fer res: l’Insalud no està transferit a la Comunitat Autònom a. Malgrat això, va acceptar d’acompanyar-los en una darrera visita desesperada. La visita va ser llarga i l’endemà els nins tornaren a tenir un metge oncòleg al seu servei a jornada completa. Aquest home senzill, cordial, llest, conciliador i bo ha aconseguit, en un any de feina, algunes coses importants. En citaré dues.

Primer de tot, diré que ha aconseguit vessar dosis immenses de normalitat sobre una societat malavesada a gestos d’excepció, afanys desproporcionats, ambicions exagerades i propostes d’aparador. Passa, però, que la normalitat no se sent, no es percep i no es valora. Tot amb tot, s’ha de dir que és importantíssima per fer les coses bé.

D’altra part, vull dir que ha aconseguit donar coherència, operativitat, cohesió i efectivitat al Pacte de Progrés. Un pacte complex, difícil en principi, avui compta amb un líder indiscutit i prestigiat internament. Després d’un any d’existència, de la mà del president, el Pacte ha esdevingut una màquina que funciona, que és capaç de fer coses, que és capaç de governar i que governa cada dia amb més eficàcia.

Avui no és solament el líder articulador del Pacte, també és el líder del seu partit. Aquest fet, públicament reconegut ,li dóna els plus d’autoritat que li convenia per refermar i confirmar el seu lideratge del Pacte de Govern.

Com a líder del partit socialista, com a líder del Govern i com a líder del Pacte de Progrés ha fet passes gegantines en el camí que li ha de permetre esdevenir el líder social que les Illes necessiten, volen i demanen per fer les transformacions necessàries a fi que el futur sigui viable, sigui pròsper i sigui socialment més just. Moles gràcies.



Palma, Centre de Cultura Sa Nostra, 13-VII-2000

Presentació del XLI Concert al Torrent de Pareis (2004)

El Torrent de Pareis, la manifestació geològica més espectacular de Mallorca, és el marc des de fa 41 anys d’un dels esdeveniments musicals més esperats i singulars de l’estiu. Fem des d’aquí una crida al respecte a l’entorn per part dels que el visiten i més en especial en una jornada com la d’avui que aplega milers de persones que volen gaudir de la naturalesa i de la música. En aquest sentit, vos recordem que el Torrent de Pareis va ser declarat monument natural el mes de maig de 2003.

Precisament avui tindrem el plaer d’escoltar les veus de “The Lee Brown Gospel Consrt” que ens oferirà un ampli repertori de gospel contemporani. Aquest grup nord-americà, que actualment resideix a Alemanya ha participat en els principals festivals de música negra i gospel arreu del món. El seu líder, el reverend Robert Lee Brown, és organista, cantant i pastor baptista.

El concert d’avui no seguirà un programa preestablert, sinó que ens proposaran de manera improvisada, un simbòlic i significatiu recorregut per la història del gospel, des del més pur cant coral tradicional fins a les interpretacions més rítmiques i contemporànies, intercalades amb les intervencions del solistes i del cor.

Volem, també, fer una merescuda referència al Sr. Josep Coll Bardolet, a qui avui tenim el plaer de veure entre nosaltres, que va deixar l’any 1985 en mans de Sa Nostra, Caixa de Balears l’organització i el patrocini d’aquest concert al front del qual ell havia romàs durant 20 anys. A més hem d’agrair la col•laboració de l’Ajuntament d’Escorca, que ens cedeix aquest magnífics escenari, a la Creu Roja, a la Policia de Calvià...

Ara, sense més dilació, ja que els còdols no són seients gaire confortables passem a gaudir de la magnífica conjunció entre la música i el paisatge.

Us pregam silenci durant el concert i en nom de Sa Nostra, Caixa de Balears, us agraïm la vostra presència.




Torrent de Pareis, diumenge 11 de juliol de 2004.

L’Obra Cultural Balear i el futur (1987)

Parlament llegit a l’acte de celebració del XXV aniversari de la fundació de l’OCB.



No és gens fàcil parlar del futur. La realitat econòmica i social és extraordinàriament complexa: comprèn innumerables relacions i interrelacions i depèn de moltíssimes variables internes i externes, de distinta naturalesa i de diferent signe. Els qui feim anàlisi econòmica som conscients d’això. I per això no ens sentim amb cor de fer previsions.

Com que un no pot renunciar a la seva pròpia condició, m’haureu de permetre que més que de la descripció de l’escenari en què tindrà lloc el futur parlem de la manera en què cal que avancem cap al futur. La proposta és menys ambiciosa, però pot ser més útil. Deixarem de banda la utopia amb tot allò que té d’atractiu i d’il•lusionador, d’inquietant i de decebedor, per parlar de com convé afrontar el futur a partir de l’anàlisi, freda i objectiva, de la nostra realitat.


Com a economista que som, amb vint anys de professió, no puc deixar de dir-vos de bon començament dues coses que em semblen importants. Primer de tot vull dir-vos que el futur no serà la reproducció del present. El futur pot ser moltes coses, però hi ha una cosa que no serà. No serà ni la repetició ni la simple translació del present o del passat. Els processos de mutació, de transformació i de canvi a què està sotmesa la realitat social són actualment tan grans i tan intensos que no és concebible un futur que no sigui força diferent de tot allò que hem conegut.

A més vull dir-vos que no és cert que la història ens hagi de dur necessàriament a una situació predeterminada. No és cert que hi hagi una fosca fatalitat que determina el futur, el nostre i el dels altres. El futur de la nostra vida col•lectiva és en bona mesura responsabilitat nostra.

No cal dir que de cara a aquest futur hi ha motius, molts de motius, per a la inquietud. Però també hi ha espai, un cert espai, per a l’esperança, perquè el futur no està predeterminat i perquè el futur, per bé o per mal, serà diferent.

Un element d’anàlisi que no podem deixar de banda, que no podem oblidar, que no podem menystenir, és el fet que des de la llinda dels primers vint-i-cinc anys d’Obra Cultural Balear afrontem el futur en el context d’una situació sòlida de normalitat cívica. La democràcia no és solament un element, més o manco brillant, que forma part de la decoració que guarneix l’entorn en què vivim. La democràcia, que es basa en l’exercici de les llibertats públiques i privades, constitueix un element fonamental per entendre el present i alhora per poder entendre el futur. És un poderós ferment d’evolució. És un llevat de transformació del gran entitat i de notable transcendència. La dinàmica social de canvi i progrés que s’hi dóna associada s’orienta a fer possible i a impulsar processos de participació, de responsabilització, de conscienciació i de racionalització.

La constatació d’aquests fenòmens ens mou a fer dues observacions que ens semblen rellevants. En primer lloc ens mou a advertir que en el futur ens trobarem amb una societat més conscient de els seves responsabilitats i força més activa en el camp de la seva participació en la gestió política, cívica i cultural. Per aquest motiu cal esperar que en el futu5, i no necessàriament en un futur molt llunyà, els ciutadans de la nostra terra es trobaran més ben disposats a escoltar, a entendre i a analitzar críticament els continguts dels postres missatges.

D’altra part, cal remarcar que en el futur el progressiu assaonament democràtic de la nostra societat en els àmbits de les relacions personals i de les relacions en el món del treball, de l’empresa, de l’oci i de la cultura, propiciarà un progressiu i imparable procés de racionalització. Els ciutadans a la seva vida privada, laboral, professional i social es comportaran cada vegada més racionalment i alhora esperaran dels altres, cada vegada més, comportaments racionals.

Aquesta observació és important de tenir en compte. Ho és perquè ens defineix quin ha de ser el nostre camí d’avenç. Ho és perquè ens indica com haurem d’avançar, si volem que la nostra acció sigui eficaç. Més concretament, ens indica que la nostra acció, si volem que sigui transcendental i efectiva, haurà d’interessar més que il•lusionar, haurà de convèncer més que seduir. En aquest context els resultats de la nostra gestió dependran sobretot de la capacitat que sapiguem desplegar per omplir de racionalitat el nostre llenguatge, les nostres argumentacions, les nostres proposicions, el nostre discurs i les nostres actuacions.

En el si d’una societat democràticament avançada i madura la lluita per la llengua s’haurà de definir i s’haurà de concretar en una gestió recolzada sobretot en la força de la racionalitat. I val a dir que per a molts ser racional equivaldrà aleshores més que ara a viure compromès amb les llibertats, amb la justícia, amb la igualtat de totes les persones i amb la solidaritat. La lluita per a la llengua no es podrà dissociar de la lluita per la profundització de la democràcia i per l’imperi de la racionalitat, la justícia i la solidaritat. La lluita per la llengua s’haurà d’allunyar per ser eficaç de posicions irracionals, de posicions excessivament emotives, de posicions exclusivistes i destraleres. Haurà de ser duta a terme com un dels components, per a nosaltres un dels components més importants, però un component al capdavall, del conjunt d’opcions a favor del progrés de la nostra societat.

D’altra part s’haurà de tenir en compte que la nostra gestió toparà amb importants limitacions que caldrà conèixer per tal que puguem superar-les. En aquest respecte val a dir que no bastarà la voluntat de tots el que som avui aquí per modificar la realitat. Serà necessària la voluntat de la immensa majoria dels postres conciutadans. Per tant haurem d’avançar amb l’ànim obert al món i amb tota la sensibilitat necessària per poder seguir bé de prop el batec de la realitat i el ritme real de canvi dels esdeveniments.

D’altra banda, la complexitat de la nostra societat actual no permet canvis ràpids. Per això haurem de renunciar a la impaciència i haurem d’acceptar que la nostra tasca ha de consistir a endagar processos de normalització. No podrem prescindir durant molt de temps de la lluita dia a dia en el suport de programes específics i d’actuacions concretes de normalització.

En suma, i per acabar, permeteu que repetesqui que la història no està predeterminada. El futur és en gran part responsabilitat nostra. Dins la complexitat d’aquest futur els ciutadans es comportaran cada vegada més racionalment i alhora esperaran de nosaltres, cada vegada més, comportaments racionals. La racionalitat ens imposa que les nostres estratègies incloguin com un dels elements centrals l’associació de la lluita per la llengua amb la lluita pel progrés.

La nostra tasca serà llarga i difícil, però hi cap l’esperança. No és una quimera pensar que es guanyarà la batalla a favor d’una societat democràticament avançada i madura, més igualitària, més solidària, més ordenada, més equilibrada, més oberta i més racional. No és una quimera pensar que la nostra societat pot guanyar també, passa a passa, gradualment, progressivament i democràticament, la batalla de l’ús general i hegemònic de la llengua catalana.


Teatre Principal, Palma 18-XII-1987.