lunes, 1 de abril de 2013

Josep Maria Palau i Camps (Barcelona, 10 de març de 1914 – Palma, 15 de juliol de 1996)

Escriptor, tècnic en relacions públiques i naturalista autodidacta. Fill del farmacèutic i botànic Pere C. Palau i Ferrer (1881-1956), passa la infantesa a Tona (Osona), on el pare té instal·lada la farmàcia. Estudia amb els Germans Maristes de les Escoles fins que per motius que no coneixem abandona els estudis i es posa a treballar al costat del pare, pel qui sent una gran admiració. De la mà del pare s'interessa aleshores per l'entomologia, s'identifica amb la llengua i la cultura del país, i s'aficiona a la lectura i al teatre. Gràcies a l'habilitat que té per al dibuix il·lustra algunes plantes que estudia el pare per publicar amb articles, comunicacions i similars. Tot just acabada la guerra civil a Catalunya, és mobilitzat per al compliment del servei militar i destinat a Mallorca com a soldat d'infanteria (1939-1941). El 28-XII-1941 es casa a Palma amb Maria del Rosari Fuster Miró-Granada i fixen la residència a Tona.



Josep M. Palau i Camps, 1985 ca.


El 1942 traslladen a Palma la residència habitual. Ocupen un pis de Can Miró-Granada a la plaça de Cort (1942-1947), per passar després a uns baixos amb jardí al carrer Arquitecte Gaspar Bennàssar (cantonada amb Pablo Iglesias), de Palma. Finalment, s'instal·len en un pis del carrer de s'Aigua, de Palma. Treballa com a administratiu a la companyia d’assegurances Mare Nostrum (1942-1956). Els darrers anys 50 cursa el batxillerat com a alumne lliure a l'Institut Ramon Llull, de Palma. A més, estudia anglès pel seu compte, la qual cosa li permet incorporar-se (1957-1979) com a cap de gestió comercial i de relacions públiques a Viatges Cevasa, dirigida per Josep Oliver Marí i presidida per Joan Ceva Alonso, titular alhora de Turavia. La feina per compte d’altri li permet obtenir els ingressos necessaris per viure amb comoditat i dedicar el temps lliure a escriure teatre, poesia i prosa. Com a escriptor fa part del grup dels escriptors mallorquins en llengua catalana de la generació de la postguerra.

Amb relació al teatre parteix de la tradició mallorquina de la postguerra per evolucionar posteriorment cap a tècniques més modernes. Col·labora amb Martí Mayol en el drama Portes obertes (1949), que representa al Teatre Principal, de Palma (1949), la companyia Artis. Posteriorment publica Un diumenge de capvespre (1951), S’ha venut un home (1956), Les consultes del doctor (1963), que dedica al metge de la família Joan Vidal Miralles, i Del cel i la terra (1963). La Caixa de les Balears "Sa Nosta" publica el 2001 Teatre per la llibertat, que recull una obra seva, una d'Antoni Mus López i una altra de Joan Soler Antich.

El 1951 un recull de poemes seus fa part de l’obra Els poetes insulars de postguerra, de Manel Sanchís i Guarner. Cultiva la poesia humorística i sentimental amb els llibres de poemes Mosaic d’espurnes (1956) i D’Orient i d’Occident (1959). Aporta el poema "Primavera MCMLIX" al llibre col·lectiu Poesia 1959, que publica l'Editorial Atlante a Palma (1959).

En prosa publica el llibre costumista Carrers, places i un rellotge (1959). Escriu, a més, novel·les realistes com Els transplantats (1963) i Aquesta mena d’amor (1985), una anàlisi crítica de la societat mallorquina de postguerra. En els anys 80 escriu novel·la d’intriga policíaca amb títols com Assassinat al club dels poetes (1983), Paisatge de dunes (1986), L’inspector l’ensopega (1988), Mort damunt la gespa (1991) i Un cadàver desconcertant (1994). Publica diversos relats breus, com ara Història d'un tatuatge, que dedica a les seves nebodes Pili Barril Fuster i Beatriu Medrano Fuster.

En el núm. 39 del butlletí de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears es relacionen 17 treballs de caràcter científic, elaborats per ell i publicats a diversos mitjans (butlletins, revistes...) entre 1943 i 1959 i un escrit inèdit, realitzat amb la col·laboració de J. T. Tato, titulat "El bosc mallorquí com a biotop ornitològic", guardonat el 1959 amb el premi Jaume I de l'Institut d'Estudis Catalans. Tots els seus treballs naturalistes estan dedicats a l'anàlisi, descripció i/o definició de troballes seves referides sempre a Mallorca. Com a convidat de la càtedra de Filologia catalana  imparteix una conferència a la Universitat de les Illes Balears sobre la denominació catalana dels insectes.

Els seus escrits reflecteixen alguns dels viatges que fa a països europeus, sobretot a Suècia, Noruega, Finlàndia, Holanda i Bèlgica, a causa de les seva tasca professional de gestió turística. També reflecteixen ocasionalment l’afecció que té per l’entomologia i l’interés que sent per la pintura, que practica de jove, i que cultiva amb una selecta col·lecció d'obra original de pintors locals com Fraver, Fornés, Fuster i altres i obra gràfica de Joan Miró. La seva obra, que traspua antibel·licisme, critica la hipocresia, la doble moral, els prejudicis, la mediocritat i la incoherència d'aquells cristians que prediquen un missatge de pau i defensen la guerra.

Publica articles d’actualitat literària i d’opinió a les revistes El Mirall, Lluc i Serra d’Or i al diari Ultima Hora. Col·labora amb les tasques de recerca i redacció de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. És soci i vicepresident de la Junta directiva de l’Obra Cultural Balear durant la presidència de Josep Maria Llompart. Fa part del Pen Club Català i de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana, de la qual és vicepresident. Afeccionat a l’entomologia reuneix personalment una interessant col·lecció d’escarabats de Mallorca que divideix en dues parts. Una la deixa (1993) al Museu de la Naturalesa de les Illes Balears, de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears, i diposita (1992) l'altra al Museu de Ciències Naturals de Sóller. Juntament amb el seu pare fa part del grup fundador de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears.Guanya el premi Ciutat de Palma de novel·la (1962) per l’obra Els transplantats i el premi Ciutat de Palma de teatre (1956) pel l’obra S’ha venut un home.

Excel·leix com a conversador amè i divertit, en les seves relacions desplega una simpatia festiva i encisadora i té el do de la ironia i el bon humor, que trasllada sovint als seus escrits, sovint usats als IES de Mallorca per a l'aprenentatge de l'ús de la llengua. Els seus amics són Josep Maria Llompart de la Peña, Climent Garau Arbona, Guillem Colom Ferrà, Francesc de Borja Moll Casasnovas, Aina Moll Marquès, Manel Sanchís Guarner, Llorenç Moià Gilabert de la Portella, Antoni Serra Bauzà, Pere Joan Llabrés Martorell i molts altres. Mor sobtadament, als 82 anys, a causa d’un infart pocs dies abans del traspàs de Miquel Àngel Riera Nadal i Damià Huguet Roig. Descansa en el cementiri de Palma. Un carrer de Palma, de la barriada del Molinar de Llevant, porta el seu nom. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig tenir el plaer de tractar-lo sovint i conversar amb ell moltes vegades de molts de temes. Sóc testimoni de la seva passió per la llengua i de la lluita personal que mantingué de manera continuada i explícita, en temps difícils, en defensa del català. Treballà desinteressadament en la difusió del diccionari Alcover-Moll (“Diccionari català, valencià, balear”), la Gran Enciclopèdia Catalana, la revista Serra d’Or, el diari Avui, les revistes Lluc i El Mirall, les publicacions de l’Obra Cultural Balear, etc. Amb ell vaig dipositar a l’Arxiu del Regne de Mallorca els llibres i documents de l’antiga companyia naviliera de Marià Fuster i Fuster, Joan i Ignasi Fuster Fortesa, Ignasi Fuster Fortesa i Josepa Fuster i fills. Per encàrrec seu, després del seu traspàs vaig dipositar a l’Editorial Moll els manuscrits de les seves obres literàries i diversos documents personals.

Bibliografía

GEM, 12, 147-148

Joan MAS I VIVES, "Josep Maria Palau i Camps", Diccionari de teatre de les Illes Balears, v. II, pàg. 3, Lleonard Muntaner i Publicacions de l'Abadia de Montserrat ed., Barcelona, 2006

Guillem Xavier PONS, "Josep Maria Palau i Camps", Butlletí de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears, núm. 39, pàg. 253-256, Palma, 1996

Pere ROSSELLÓ BOVER, "Josep Maria Palau i Camps, Miquel Àngel Riera i Damià Huguet: tres escriptors", BSAL, núm. 52, pàg. 507-511, Palma, 1996

Antoni VIDAL FERRANDO, "Mort damunt la gespa", El Mirall, núm. 56, pàg. 57-58, Palma, 1996

X. Ricardo TRIGO, "Josep Maria Palau i Camps", Diccionari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), www.escriptors.cat

"Josep M. Palau i Camps, un investigador entre insectos", Baleópolis, núm. 60, 9-IX-2012

Antoni NADAL, "El teatre de Josep M. Palau i Camps", Teatre Modern a Mallorca, Biblioteca Miquel dels Sants Oliver/8, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàg. 89-109, Barcelona, 1998

Joana LLADÓ BALLESTER, "Entrevista amb Josep Maria Palau i Camps", El Mirall, núm. 38, pàg. 22-23, Palma, 1990

Breu història de la coca de verdures

És una coca de pasta prima feta amb farina de blat, saïm (mantega), oli d’oliva, sal, aigua, pebre bo, all, moraduix, llevat, etc., que porta a sobre hortalisses, pebrot, espinacs, tomàquet, cebes blanques, olives, sardines, pebres vermells o altres ingredients, segons l’època de l’any i els gustos del cuiner.

Habitualment té forma rectangular i es divideix en porcions grans, mitjanes o petites. Se serveix calenta, acabada de fer, o freda. Es combina amb qualsevol menjar del dia. També serveix fora d’hora per matar la gana inoportuna. Fa part obligada dels entrants, bufets i acompanyaments de celebracions diverses. Sovint es fa servir per al desdejuni o el berenar fora casa.

És un producte estès, de llarga tradició i gran acceptació a Catalunya, al País Valencià i a les illes. Comparteix amb la pizza napolitana els orígens i una concepció bàsica equivalent, similar a la d’altres coques mediterrànies. S’anomena coca de recapte al Principat, coca d’espencat al País Valencià i coca de verdures a les illes.Les diferències del producte entre els diversos llocs d'elaboració són pocs rellevants. El gust per aquests tipus de coca el porten a l'illa els repobladors catalans del s XIII i XIV. La variant de ceba sembla que és una de les més antigues.

Els especialistes consideren que el seu origen és el pa antic dels romans, que untaven amb formatge i mel, i assaborien amb fulles de llorer. Els pans plans, hereus dels pans romans, són tradicionals a tota la Mediterrània.

La recepta oberta de la coca de verdures moderna es fixa a Mallorca a partir de final del s XVII o principi del s XVIII amb la incorporació com a ingredient del tomàquet tallat amb trossos petits, que combina bé amb els altres components habituals.

Una variant molt freqüent de la coca de verdures és la coca de trempó, típica de Mallorca, que porta a sobre tomàquet, ceba blanca tallada a tires i pebrot. Una altra variant molt celebrada és la coca de pebres vermells, que substitueix el trempó o les verdures per tires llargues de pebre vermell. Són vistoses, força decoraves i molt saboroses.

Breu història del vi

El vi és una beguda alcohòlica obtinguda per fermentació del most del raïm de la vinya (vitis vinifera). És usat per al consum humà, sobretot com a acompanyament dels menjars. També s’ha usat en hores de feina com a reparador de forces en les dures tasques individuals i col·lectives del conreu del camp, per bé que en aquest àmbit sovint era substituït per un glop d’aiguardent o de cassalla. Etimològicament la paraula vi prové del mot llatí “vinum/vini”, que en l’ablatiu pren la forma “vino”.

Hi ha evidències arqueològiques que indiquen que les produccions de vi més antigues es varen localitzar en una àmplia zona situada a les contrades de Geòrgia, Armènia i Iran. Els inicis de la producció se situen entre el 6.000 i el 5.000 aC, a l’època del neolític. D’altra part, els primers conreus de vinya se situen a l’Orient Mitjà, Sumèria i Egipte entre el 3.000 i el 2.000 aC. El consum de vi era corrent entre els egipcis i els jueus. Posteriorment el seu consum és comú en el món grec i el romà.. Són els romans els que estenen la producció i el consum de vi per l’Europa Occidental. El cristianisme constitueix un factor decisiu d’extensió del conreu de vinya i producció de vi a causa dels usos religiosos que dóna al producte.

Inicialment el vi es guarda amb recipients de pell. Posteriorment es conserva amb àmfores vinàries. Són els romans els que introdueixen l’ús de la bota de fusta, una invenció dels pobles del nord d’Europa, més lleugera que l’àmfora i menys fràgil. A la Península Ibèrica la producció i consum del vi s’inicia després de la conquesta romana. Un dels centres productors més importants d’aleshores se situa a les rodalies de Barcelona i Tarragona (Catalunya), des d’on s’exporta. A la Bètica la producció que s’obté es destina a l’exportació.

Durant l’època islàmica, la producció de vi s’interromp a la Península Ibèrica. Es recupera gradualment a mesura que avança la Reconquesta, mentre esdevé un complement cada vegada més freqüent i bàsic del menjar. Dues zones vinateres s’implanten en el recorregut de l’anomenat camí de Santiago (Ribera del Duero i Rioja). Així mateix, és històrica la zona vinatera del Bages (Catalunya), que es recupera aviat després de l’ocupació islàmica.

El romans fan ús d’ampolles de vidre bufat per a la conservació del vi. Les ampolles durant molt de temps són de formes variades, amb predomini de les de base eixamplada. Això no obstant, l’ampolla de vi, entesa com es fa actualment, no apareix fins a mitjan s XIX, quan la indústria és capaç de produir un vidre resistent i donar-li una forma homogènia i estandarditzada. L’ampolla de vidre actual permet incrementar l’eficàcia del transport i la distribució del producte, mentre constitueix alhora un recipient apte per al darrer envelliment del producte..

La producció de vi es veu sacsejada a França durant un llarg període de temps (1850-1870) a causa dels estralls que provoca en els camps de vinya el paràsit anomenat fil·loxera. A Catalunya la crisi de la fil·loxera s’inicia 30 anys després que a França, cap al 1880, dura 20 anys i destrueix tota la vinya del país. Amb motiu de la replantació el Bages perd en favor del Penedès el lideratge pel que fa a volum de la producció catalana. A les Illes els estralls de la fil·loxera tenen lloc els darrers anys del s XIX. El problema que implica la devastació de la vinya es combat mitjançant l’extensió del conreu de cereals i la implantació de peus de vinya americana resistent al paràsit.

Els principals països productors de vi són (2009) Itàlia i França, seguits d’Espanya i EUA. Catalunya aporta el 25% del vi de l’Estat.

A Mallorca el 1989-1991 s’aprova la denominació d’origen Binissalem i el 1993 la denominació de Vi de la Terra per a la zona anomenada del Pla i Llevant. Entre els cellers més rellevants es poden citar els de Franja Roja S.A. (Binissalem), Germans Ribas (Consell), Jaume de Puntiró (Santa Maria), Macià Batle (Santa Maria), Miquel Oliver Juan (Petra), Jaume Mesquida (Porreres), Pere Seda (Manacor) i altres. Al País Valencià excel·leixen les denominacions d’origen València, Utiel-Requena i Alancant.