sábado, 28 de junio de 2014

Bartomeu Muntaner Bordoll (Palma, 1826 – 7 de desembre de 1897)

Bibliotecari. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear. El 1851 ingressa com a auxiliar a la Biblioteca Pública de Mallorca, de la qual n’és el director durant 35 anys (1860-1895). Alhora es fa càrrec de les funcions de bibliotecari de l’Institut Balear. És ascendit al nivell d’oficial el 1875. Fa l’inventari de la biblioteca del marquès de la Romana. És director de la revista Almacén de Frutos Literarios (1847-1848) i del diari El Mallorquín (després Diario de Palma). Té cura de l’edició de diversos textos històrics. Fa part de la relació de professors i alumnes il·lustres de l’Institut Balear elaborada el 1953. Hi ha un retrat seu, realitzat per Joan Pla Balbastre, a la sala de professors de l’IES Ramon Llull. Té una entrada a la GEM. És vicepresident de la Comissió Provincial de Monuments i secretari de les Conferències de Sant Vicenç de Paül de Mallorca. És acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de la Història des del 1861. Jubilat, mor als 71 anys d’edat.



Bibliografía

GEM, 19, 108.

Joan POU MUNTANER, “Noticias y relaciones …”, pàg. 106-107, t. IX, Societat Arqueològica, Palma, 1998.

Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, año V, núm. 5, pàg. 74-80, Madrid, 1875.

Joan PLA, Las Orlas, P. & P. editores, Palma, 1989.



viernes, 27 de junio de 2014

Emili Aranyó Passant (Mataró, Maresme, 1918 – Palma, Mallorca, 25 de juny de 2014)

Empresari. És fill d’Enric Aranyó i Rodon i nét d’Emili Aranyó i Rosell, descendents d’una família provinent d’Arenys de Munt. El 1882 l’avi munta a Mataró una fàbrica dedicada a la producció de mitges de seda i de sedalina, que comercialitza amb la marca Damita. També usa les marques Excella i Norma. El 1926 el pare, director del negoci, el modernitza i amplia fins que la plantilla supera el centenar de treballadors. El 1935 trasllada una part de la fabricació a Palma, on gira sota el nom de Calceteria Mallorquina S.A. Arran de la mort del pare el 21 de febrer de 1939, es fa càrrec de l’empresa mallorquina, de la que l’oncle Joan n’és soci. Adapta el negoci als canvis que imposa el pas del temps i obre una secció nova de venda al detall de peces de vestir i de mitges amb establiment obert al carrer de Sant Miquel (planta baixa de l’Edifici La Equitativa). Com a col·laborador contracta el català Artur Mateos, qui s’encarrega de la gestió de la botiga i de la promoció de les vendes. Casat i pare d’una filla, resta vidu. El 1970 decideix tancar el negoci i assumir la gerència dels Magatzems Salvat S.A., que ocupen un edifici sencer al carrer Colom, de Palma. Uns anys més tard es casa en segones núpcies amb Guadalupe Salas Garau, amb qui comparteix l’esperit empresarial i solidari que els caracteritza. Des dels consells d’administració dels que fan part (Salinera Espanyola S.A., Ibifor S.A., etc.) participen en la gestió d’empreses diverses del grup de la família Salas. Alhora despleguen una activitat continuada de gestió de diverses explotacions agràries com les de Son Pacs (Palma) i Son Berga (Alaró). S’agraden de viatjar sovint a l’estranger per motius de negoci i, sobretot, d’oci. Es manté al capdavant de Magatzems Salvat fins que li arriba la jubilació. Amic dels amics i donat a prestar suport generós a les persones del seu entorn i a les iniciatives i els projectes que el convencen, es caracteritza per la seva discreció, lucidesa, visió àmplia de les coses i per la capacitat que té d’anàlisi crítica actualitzada i sempre ben mesurada dels problemes que afecten els interessos generals. Exemple d’una combinació ben catalana de seny i esperit de negoci, mor a Palma als 95 anys, després d’una vida plena i molt activa. El seu traspàs es produeix un any i mig després del de l’esposa.

N.B. Aranyó és el nom d'un poble de la Segarra, actualment pràcticament deshabitat.


jueves, 26 de junio de 2014

Tomàs Aguiló Fortesa (Palma, 30 de maig de 1812 – 30 de novembre de 1884)

Poeta i novel·lista. Fill de Tomàs Aguiló Cortès, estudia a Palma. A la Universitat de Barcelona, entre gener i febrer de 1847, s’examina i obté la regència de la segona classe d‘història i, també, de la de poètica. Tot seguit, durant tres cursos, exerceix la càtedra d’història a l’Institut de Tarragona. Torna a Mallorca i s’incorpora al claustre de l’Institut Balear. El 1840 funda la revista La Palma juntament amb Josep M. Quadrado i Antoni Montis. El 1842 és designat acadèmic honorari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Entre 1846 i 1850 publica Rimas varias (3 volums), que recullen poesies històriques i descriptives de Mallorca. El 1852 publica Poesies fantàstiques en català de Mallorca ple de dialectalismes vius. El 1863 publica A la sombra de un ciprés. El 1867 guanya la Viola d’or dels Jocs Florals de Barcelona per l’obra Constança d’Aragó. Publica col·laboracions a L’Ignorància i a la Revista Balear. Pòstumament s’editen, en vuit volums, les seves Obres en prosa i en vers (1883-1886). Mor als 72 anys. La conducció al cementiri es fa amb un fèretre amb dotze cintes que porten personatges de les entitats a les quals pertanyia. Una d’elles, la corresponent al claustre de l’Institut, és portada pel catedràtic Lleó Carnicer. Després de mort és proclamat per l’Ajuntament de Palma fill il·lustre de la ciutat. Des del 1967 un carrer de Palma, de la barriada de Son Cotoner, duu el seu nom. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.


Bibliografia

GEM, 1, 43-44.

GEC, Tomàs Aguiló i Forteza.

Joan LLABRÉS BERNAL, Notícias y relaciones ...., t. VI, pàg. 276-280, Palma, 1985.


Luis Morón Liminiana (Orense, Galícia, 1835 c. – 1907 c.)

Estudia a la Facultat de Ciències, s’especialitza en física i química i obté el doctorat. Guanya (1865 c.) les oposicions a càtedra d’institut de física i química i és destinat a l’Institut Padre Suárez de Granada. Col·labora amb el catedràtic de ciències naturals, Rafael García Álvarez, que és el director del centre. Simpatitzen i comparteixen concepcions positivistes i evolucionistes, accepta la subdirecció de l’Institut i dóna suport personal a Rafael Álvarez en el projecte de muntar un gabinet de ciències naturals, física i química dotat de nous elements didàctics i aparells moderns. Gestiona donacions i ajuts econòmics i estableix un llistat de prioritats. Amb un grup de professors de l’Institut presenta a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) una mostra del gabinet, que és guardonada amb una medalla d’or. A la mort de Rafael Álvarez se’n fa càrrec de la direcció provisional de l’Institut. La càtedra vacant és ocupada pel professor Ramon Ochoa, antipositivista i antievolucionista, que posa dificultats a l’ampliació i millora dels gabinets de ciències i promou amb la col·laboració de l’Arquebisbe de Granada una campanya aferrissada contra l’ensenyament de l’evolucionisme amb sancions canòniques i prohibició de llibres. L’antic gabinet, conservat i ampliat, constitueix actualment un element d’excel·lència del centre. Devers el 1890 decideix traslladar la seva càtedra a l’Institut de Palma, que manté un clima lliberal i de tolerància científica, on exerceix la docència durant uns anys en un ambient tranquil i còmode per al seu treball. Publica diversos manuals per a l’ensenyament dels alumnes de segon ensenyament com Lecciones de física elemental y experimental (1885), El estudiante de física y nociones de química (1868), Programa de lecciones de física y nociones de química (1869) i altres.



Bibliografía

Luis CASTELLÓN SERRANO, Apuntes sobre el Instituto de Granada Padre Suárez y el evolucionismo, Paticipación Educativa, pàg. 77-89, Granada, 2011.

Guía de centros de enseñanza pública de Cataluña y Baleares

Internet, Llibres publicats per Luis Morón Liminiana






miércoles, 25 de junio de 2014

Josep Tarongí Cortès (Palma, 10 de març de 1847 - 4 de gener de 1890)

Prevere i escriptor. Tercer de set fills del matrimoni format per Gaietà Tarongí i Maria Josepa Cortès, estudia el batxillerat a l’Institut Balear entre 1e l859 i el 1865, on és deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1865 s’incorpora al Seminari Diocesà de Mallorca com a alumne extern, per bé que passarà llargues temporades als seminaris de Menorca i de València. S’ordena de prevere el 1872 a Ciutadella i el 1876 es llicencia en Teologia en el Seminari de València. Es presenta a oposicions a canonge de les catedrals de Ciutadella (Menorca) i de Mallorca, però no les guanya. El 1878 és nomenat canonge del Sacromonte de Granada. Resideix en aquesta ciutat entre el 1878 i el 1888. Sosté una llarga polèmica (1876-1879) sobre la qüestió xueta a Mallorca amb Miquel Maura Montaner, germà d’Antoni Maura. Defensor de la unitat de la llengua catalana i de la Renaixença, publica una sèrie d’articles sobre els temes esmentats a Revista Balear (1876). Escriu els poemaris Inspiraciones (1882) i El Trovador mallorquín (1883) i la novel·la Descansa en paz. En els Jocs Florals de Barcelona guanya dos accèssits. Amb el pas del temps esdevé una figura emblemàtica de la lluita contra la discriminació secular dels xuetes per una part de la societat, l’aristocràcia i la clerecia mallorquines. Publica un recull dels articles  elaborats en el marc de la polèmica citada abans i publicats a Mallorca i a altres indrets de l’Estat. Inicia l’elaboració d’un diccionari mallorquí-castellà, que no pot acabar i resta inèdit. Mor prematurament als 42 anys.



Bibliografía

GEM, 17, 120.

Margalida TOMÀS, Aproximació a la tasca intel·lectual de Josep Tarongí, BSAL, 64, pàg. 169-194, Palma, 2008.


Joan Rosselló Crespí, també conegut com Joan Rosselló de Son Fortesa (Alaró, Mallorca, 1854 – Palma, 1935)

Escriptor i traductor. Fill d’una família d’amos de la pagesia, estudia a l’Institut Balear, on és deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza, de Francesc de Paula Barceló i Combis i de Francesc Manel de los Herreros. Cursa estudis de dret a la Universitat de Barcelona (1871-1873) i de Madrid (1874-1876), on es llicencia. Munta a Palma un bufet d’advocat que manté fins que, mort el pare, s’instal·la a la possessió de Son Fortesa (Alaró), on exerceix de propietari agrícola. Publica composicions i col·laboracions a La Roqueta, La Almudaina, La Veu de Catalunya i altres. El 1903 publica el recull Manyoc de fruita mallorquina i el 1904 la novel·la curta En Rupit. Diverses narracions seves es reuneixen en al volum pòstum Tardanies (1947). Tradueix obres de Goethe, Txékhov, Mistral, Lamartine i altres. El 1936 l’Associació per la Cultura de Mallorca li dedica un homenatge. Fa ús d’un llenguatge lèxicament ric, que recull nombroses expressions de la gent del camp del seu temps. Manté una gran amistat i una extensa correspondència amb Miquel Costa i Llobera, amb qui havia coincidit a l'Institut Balear. Es proclamat fill il·lustre d’Alaró i l’Ajuntament posa el seu nom a la biblioteca municipal de la vila Un carrer de Santa Maria i un de Palma duen el seu nom. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.



Bibliografía

GEM, 14, 387-388

GEC, Joan Rosselló i Crespí

Viquipèdia, Joan Rosselló Crespí


Benjamín del Riego Fernández-Vallín (Esteban de Pravia, Astúries, 1844 – Palma ?, 1911 c.).

Matemàtic i professor. Estudia a  la Facultat de Ciència de la Universitat de Valladolid, on obté el títol de batxiller (1862). Ingressa al cos de professors del Col·legi de la Concepció (Madrid) i, posteriorment, a l’Institut de Segon Ensenyament d’Osca (Aragó). El juliol de 1869 obté la càtedra d’agricultura i és nomenat professor substitut de matemàtiques i secretari de l’Institut Lliure de Baeza (Jaén). Entre el 1872 i el 1874 és professor de matemàtiques i secretari de l’Institut Lliure de Linares (Jaén). El 1877 és professor del Col·legi de San Juan de la Cruz de La Carolina (Jaén) i l’any següent ho és a Cazorla (Jaén), on funda un col·legi de segon ensenyament. El 1883 guanya per oposició la càtedra de matemàtiques de l’Institut Jovellanos de Gijón. Elegit director del centre el febrer del 1881, ocupa el càrrec fins al juliol de 1882. Alehores passa a l’Institut d’Oviedo i després (1888) passa al d’Orense (Galícia). Torna a Oviedo i entre el 1904 c. i el 1911 ocupa una de les dues càtedres de matemàtiques de l’Institut General i Tècnic de Palma (Mallorca), on imparteix classes d’aritmètica, geometria i exercicis pràctics de càlcul i geometria. Publica a Palma (1905) el programa oficial de l’assignatura de geometria, que imprimeix la Tipografia de Bartomeu Rotger. A la correspondència que manté amb els amics posa de manifest la seva gran afecció a la fotografia, el seu desafecte vers la política i la seva dedicació gairebé exclusiva i amb passió vocacional a la docència tot al llarg de la seva vida.


lunes, 23 de junio de 2014

Jaume Vidal Alcover (Manacor, Mallorca, 29 de maig de 1923 – Barcelona, 2 de gener de 1991)

Professor universitari i autor d’una extensa obra poètica, narrativa, teatral i assagística. També tradueix al català obres de la literatura universal. Fill d’una família benestant (el pare era el notari de Manacor), és el segon de sis germans. Passa la infantesa i l’adolescència entre Manacor, Palma i el Mal Pas (Alcúdia), on la família resideix els estius. El 1939 la direcció de l’Institut Ramon Llull, de Palma, li reconeix la validesa dels estudis realitzats fins aleshores i el declara apte per cursar el setè curs de batxillerat, que fa el 1939-1940. El juny de 1940 es presenta a l’examen d’estat, que aprova. Marxa a Madrid per estudiar dret (1941 i 1942). Es trasllada a Barcelona (1943-1946), on es llicencia en dret (1946), mentre multiplica les seves lectures literàries. Entre 1946 i 1948 fa el servei miliar a Menorca. Acabat el servei militar, resideix un temps a Madrid per passar, tot seguit, a Barcelona, mentre desplega una intensa activitat lectora. El 1972 es llicencia en filosofia i lletres i el 1976 es llicencia en llengues romàniques i es doctora en filologia catalana. El 1968 fixa la residència a Barcelona al costat de la seva parella, Maria Aurèlia Capmany. És professor de literatura catalana i de crítica literària a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona (1970-1988), el 1984 és nomenat catedràtic de filologia catalana i entre 1986 i 1988 és director del departament de filologia. Com a poeta escriu L’hora verda (1952), El dolor de cada dia (1957), Sonets a Eurídice (1961), Dos viatges per mar (1962), Terra negra (1967), etc. Com a dramaturg escriu El miracle de Fàtima (1958), N’Espardanyeta (1967), Manicomi d’estiu (1968), etc. Com a narrador escriu els contes Les quatre llunes (1968) i altres. També escriu les novel·les Tertúlies a Ciutat (1978), La vida fàcil (1987), Els intocables (1987), Els sants innocents (1989, Visca la revolució, L’equip assassinat (1989), etc. Com a assagista publica Llorenç Villalonga i la seva obra (1980), Llorenç Villalonga o la imaginació raonable (1988), Síntesi d’història de la literatura catalana, etc. Publica nombroses col·laboracions a la premsa (Avui, Affar, L'Avenç, Serra d'Or, Lluc, El Mirall, Última Hora, Diario de Mallorca, etc.). És guardonat amb els premis literaris Joan Alcover (1961), Carles Riba (1967), Víctor Català (1968) i amb el premi Ciutat de Palma de novel·la (1955). El 1988 és guardonat per la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. Mor a causa d’una pneumònia als 67 anys. El Centre Públic d’Ensenyament Infantil i Primari (CEIP) de Manacor porta el seu nom. Un carrer de Manacor i un de Palma duen el seu nom. Pòstumament, rep el premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear (1996). Té una entrada a la GEM. El seu estil es caracteritza pel l'us d'un to iirònic i humorístic, l'admiració que sent pel món clàssic, sobretot, pel llatí i per la influència que reflecteix de Llorenç Villalonga.



Bibliografia

GEM, 18, 125-126.

Gabriel BIBILONI, Els carrers de Palma, pàg. 406, GB ed., Palma, 2012.

Joan PLA, Las Orlas, pàg. 101, P i P ed., Palma, 1989.
Pons,

Margalida PONS, Jaume Vidal Alcover, LletrA, Barcelona, 1998


domingo, 22 de junio de 2014

Eusebi Estada Sureda (Palma, 1843 - 4 de març de 1917)

Enginyer de camins, canals i ports. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear. A la Universitat Politècnica de Madrid es titula en enginyeria de camis (1868). El 1871 publica un treball que explica la viabilitat econòmica d’una línia de ferrocarril entre Palma i Inca, que dóna pas a la creació de la Societat del Ferrocarril de Mallorca (1872). El 1873 comencen els treballs de traçat i les obres s’inauguren el 24-II-1875. Posteriorment,  la línia es perllonga fins a sa Pobla (1876), Manacor (1879), Felanitx (1807 i Santanyí (913). Propugna i defensa l’esbucament de les murades de Palma, la supressió de les zones polèmiques (1895) amb limitacions d’edificació i l’enderrocament de la porta de Santa Margalida. És vocal de la Comissió Provincial de Monuments i acadèmic corresponet de la Real Academia de Bellas Arts de San Ferando. Fins al 1907 és cap d’Obres Públiques a les Balears. Mor a Palma als 73 anys. El 1902 és declarat fill il·lustre de Palma. Un carrer de Palma duu el seu nom des del 1939. El seu nom fa part de la llista d’alumnes il·lustres de l’Institut elaborada el 1953. Té una entrada a la GEM.


Bibliografía


GEM, 5, 101-102.

Mateu Rotger Capllong (Pollença, 1862 – Palma, 1916)

Historiador, prevere i canonge. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear amb la promoció que es titular el 1877. Són condeixebles seus el músic Miquel Capllonch, l’empresari Joan Marquès Luigi, l'enginyer Pere Garau, l'empresari Joan Marquès Luigi, el notari Miquel Alenyà, etc. El 1878 ingressa al Seminari diocesà de Mallorca, on és condeixeble de Josep Miralles, Pere Joan Campins i Antoni M. Alcover. Ordenat de prevere (1885), és destinat a la parròquia de Pollença. El 1892 és nomenat professor d’història de Mallorca i de paleografia del Seminari. El 1902 és designat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Nomenat canonge (1904), s’encarrega a partir del 1914 de la direcció de l’Arxiu Capitular. Durant molts d’anys fa les funcions de coadjutor del bisbe Pere Joan Campins. Publica Historia de Pollença (1899-1906) en tres volums, Descripción histórica y artística del Santuario de Lluc (1899), El Seminario Conciliar de San Pedro (1900), Restauración de la Seu de Mallorca (1907), Historia del Santuario de Cura (1916), etc. Col·labora amb La Almudaina, el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i altres publicacions. L’Ajuntament de Pollença el proclama fill il·lustre i dedica un carrer a la seva memòria. El seu nom fa part de la relació d’alumnes il·lustres de l’Institut establerta el 1953. Té una entrada a la GEM.



Bibliografía

GEM, 14, 346-347.



Tomàs Fortesa Cortès (Palma, 1858 - 21 de maig de 1898).

Prosista, poeta, gramàtic i professor. Estudia a l’Institut Balear i cursa humanitats al Seminari diocesà de Mallorca. Obté el títol de preceptor de llatí i humanitats a la Facultat de filosofia i lletres, però mai no acaba la llicenciatura. Deixeble de Marià Aguiló Fuster, es dedica sobretot a l'ensenyament. Ingressa a l’Ateneu Balear (1867) i n’ocupa el càrrec de secretari. Participa en la fundació i en la redacció de La Dulzaina (1868-1869), col·labora amb publicacions religioses com El Áncora (1880), El Eco del Santuario (1891-1892) i el Semanario Católico (1888-1891). Fa part del grup de redactors de la Revista Balear (1872-1874) i del Museo Balear (1875-1877 i 1884-1888). Com a poeta guanya la viola als Jocs Florals de Barcelona (1871) i la flor natural, l’englantina i és proclamat mestre en gai saber el 1873 El 1881 guanya el primer premi del Certamen del Mil·lenari de Montserrat. Gran lector de Schiller, escriu el drama històric Les noces de l’infant, protagonitzat per l’infant Jaume, fill de Jaume III. Com a gramàtic, publica Programa de gramàtica mallorquina (1991), La desinencia del pural femenino (1874). Té una entrada a la GEM. Amb el suport de la Diputació de les Balears publica pòstumament l’obra Gramática de la Lengua Catalana (1915). L’Ajuntament de Palma el proclama fill il·lustre i els anys 20dedica un carrer de la ciutat a la seva memòria..



Bibliografía

GEM, 6, 21-22

Gabriel BIBILONI, Els carrers de Palma, pàg. 779, GB ed., Palma, 2012.

Joan MAS I VIVES, Diccionari del teatre a les Illes Balears, L’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003.


sábado, 21 de junio de 2014

Estanislau de Kostka Aguiló i Aguiló (Palma, Mallorca, 13 de novembre de 1859 – 9 de gener de 1917)

Erudit i bibliòfil. Fill de Tomàs Aguiló Fortesa, estudia el batxillerat a l’Institut Balear i es llicencia en dret civil i canònic a la Universitat de València (1879). Ingressa al cos de Bibliotecaris i Arxivers i és nomenat director de l’Arxiu del Regne de Mallorca (1895) i, posteriorment, de la Biblioteca Provincial (1902). És director del Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, de la qual és president (1899-1917). És membre de la Reial Acadèmia de la Història. En morir, llega a la Societat Arqueològica la seva biblioteca i la seva casa, on estableix i té la seva seu. Publica textos sobre la història de Mallorca en articles i opuscles, alguns dels quals escriu en col·laboració amb Josep M. Quadrado..Entre els seus treballs es poden citar Anselm Turmeda: apuntes bio-bibliogràficos (1885) i Colección de leyes suntuarias decretadas por las autoridades del antiguo Reino de Mallorca desde 1384 a 1790 (1889). Fa part de la primera relació d’antics alumnes il·lustres de l’Institut aprovada el 1953. Un retrat seu fa part de la galeria d’alumnes il·lustres del centre esmentat. La Societat Arqueològica Lu·liana té instituït un premi anual d’investigació que porta el seu nom. Des del maig del 2008 un carrer de Palma honora la seva memòria.Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. Mor, fadrí, als 57 anys.



Bibliografia

Gabriel BIBILONI, Els carrers de Palma, GB ed., Palma, 2012.

GEC, Estanislau de Kostka Aguiló i Aguiló.


GEM, 1, 39

martes, 17 de junio de 2014

Joan Llabrés Bernal (Palencia, 1900 – Palma, 1975)

Historiador i tècnic del ministeri de Governació. Fill de Gabriel Llabrés Quintana, estudia el batxillerat a Palma i es llicencia en filosofia i lletres (1921) i en dret (1936). Per oposició accedeix al cos tècnic de Governació (1928). És professor ajudant d’història de l’Institut de Palma. A més, és capità de complement d’Intendència, condecorat dues vegades amb la creu vermella del Mèrit Militar. El 1936 signa el document Resposta al missatge dels catalans. Arran de l’aixecament militar de juliol del 1936, és sancionat per la Comissió depuradora de docents de Palma amb trasllat disciplinari a causa de la signatura del document esmentat, fet pel qual deixa d’impartir classes a l’Institut. Entre 1949 i 1970 és secretari general del Govern Civil de les Balears. Fa classes de dret a l’Escola Nàutica, és director del Museu Arqueològic d’Alcúdia, membre d’honor de l’Associació d’Amics de Fra Juníper Serra, president del Patronat del Museu de Mallorca i bibliotecari del Cercle Mallorquí. Especialitzat en història de la marina de Mallorca, publica diverses obres com La Escuela de Nàutica de Palma de Mallorca. Monografía histórica (1925), De la marina de antaño. Notas para la historia de Menorca (siglos XVIII-XIX) i altres. La seva obra més extensa i coneguda és Noticias y relaciones históricas de Mallorca, siglo XIX (5 toms), que després del seu traspàs completa Joan Pou Muntaner. Obté el premi Ciutat de Palma d’investigació (1969) i el de l’Ateneu de Maó (1972). Té una entrada a la GEM i una altra a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Fadrí, mor als 75 anys.

Alícia Bernat Delteil (Bordeus, França, 1926 – Palma, Mallorca, 14 de juny de 2014)

El passat dissabte, sobtadament, ens deixà n’Alícia. Sollerica nascuda a Bordeus en el període d’entreguerres, visqué el terrabastall bèl·lic que teixí el seu caràcter de lluitadora. Malgrat les circumstàncies de l’època, que allunyaven les dones dels estudis, fins al darrer alè mantingué la passió per la cultura i el coneixement que la convertiren en una lectora empedreïda.

Casada amb el pintor Miquel Llabrés, s’endinsà amb ell en el món de l’art i junts obriren, el 1977, la Galeria Bearn, que convertiren en autèntic centre de dinamització cultural. Destacaren els muntatges antològics d’Antoni Gelabert, Anckermann i Bernareggi o l’exposició homenatge als Papeles de Son Armadams. Bearn també va ser una porta oberta a joves artistes, espai de trobada i de presentacions de llibres fins a la jubilació de n’Alícia.

Francesa de naixement, educació i conviccions, mantingué la mirada ample i oberta sobre la societat grisa de la Mallorca franquista. Exquisida en les formes, elegant en el vestir i, per què no dir-ho, coqueta, fins al mateix dissabte passat passejava amunt i avall els carrers de Palma amb l’autonomia que en ella era principi.

Vídua massa jove, es convertí amb el pal de paller i estímul de les filles, mentre treia endavant la galeria en una tasca ferma, reconeguda pels seus companys. Servà les amistats, que poc a poc se’n anaven, amb quasi diàries trobades per diferents cafeteries de Palma. A la vegada, gaudia en el seu paper de dedicada padrina i aviciava els néts amb secreta complicitat. Recta, com un fus, traginava pel mercat o col·laborava en activitats solidàries i mai no cercà excuses per dimitir d’obligacions. Tampoc no defugí d’un bon dinar, una copa de Sauternes o un gintònic carregat amb els quals teixia complicitats. Morí de sobte, sense concessions ni floritures, talment visqué, i ens deixa un buit que només els bons records podran omplir.



Ferran Aguiló Sureda

Última Hora
Obituari
Dimarts, 17 de juny de 2014.



Antoni Obrador Siquier (Búger, 12 de desembre de 1942 – Palma, 10 de juny de 2004)

Cantant, cantautor i músic. Fill d’Andreu i Catalina, té tres germans, Andreu, Pere i Maria Àngels, professora de l’IES Ramon Llull. Estudia al Col·legi de Sant Francesc, de Palma, i comença a cantar com a professional als 19 anys amb un grup d’amics amb els quals forma una banda (1961). Amb el grup Ramon 5 viatja a Alger. Després decideix fer la carrera en solitari i actua a les sales de festes més conegudes de Mallorca com Tito’s, El Chico, Tropicana, Tagomago, etc. Devers el 1964 s’estableix a Madrid, on actua en diferents locals, treballa a Ràdio Nacional amb Jesús Quintero i toca el piano a l’Hotel Hilton. Torna a Mallorca el 1972 i col·labora amb Ràdio Popular. El 1977 participa en el Festival de la Cançó de Mallorca amb el tema Ella tornà, amb el que guanya la caragola d’or. Els vespres toca al bar Brussel·les, de Palma. Posteriorment, treballa per a la Cadena Sol en diversos establiments, sobretot a l’Hotel de Mar. Casat amb la cantant Paloma i, en segones núpcies, amb Eugènia Planas, el 1986 es presenta com a candidat al Senat pel CDS. Els darrers temps, amb el piano i les seves cançons de sempre, acompanya el programa Metro 7, de l’emissora M7 televisió. Gaudeix d’una sonora veu de baix que recorda la de Frank Sinatra, a qui s’agradava d’imitar ocasionalment. Especialista en balades, mai no deixa de costat altres gèneres en voga, com el rock, el blues, etc. Mor als 61 anys. Té una entrada a la GEM. Amb motiu del desè aniversari del seu traspàs el diari Última Hora li dedica un article d’homenatge.



Bibliografía

Joan PLA, Las Orlas, pàg. 282, P i P ed., Palma, 1989.

GEM, 12, 32

Última Hora, In memoriam... Tony Obrador, ‘la Voz’ de Mallorca, 10-VI-2014, pàg. 59


lunes, 16 de junio de 2014

Baltasar Coll Tomàs (Llucmajor, Mallorca, 22 de juny de 1930 - Palma, 8 de setembre de 2010)

Prevere, escriptor i professor.  Estudia el batxillerat i supera l’examen d’Estat (1947) amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Es llicencia en filologia clàssica (llatí i grec) a la Universitat de Barcelona i, posteriorment, estudia al Seminari diocesà de Mallorca. Ordenat de prevere (1958), exerceix diverses tasques pastorals fins que per oposició guanya una canongia de la Seu (1973) i és nomenat prefecte de la biblioteca i director del museu capitular. Guanya (1959) les oposicions a càtedra de llatí d’institut. Fa classes a l’Institut de Llucmajor, al Guillem Sagrera i al Ramon Llull. Obté el premi Ciutat de Palma de poesia (1958). Reuneix documentació i publica diverses obres sobre la Catedral de Palma, Gaudí, els siurells, el cant de la sibil·la, Santa Catalina Thomas, temes de folclore, el cardenal Despuig, pintura gòtica, les neules, etc. Composa una proposta d’himne per a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Fa diverses traduccions de textos clàssics llatins. Té una entrada a la GEM.


Miquel Massutí Alzamora (Felanitx, Mallorca, 1902 - Palma, 11 de febrer de 1950)

Biòleg i pedagog. Estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma, on es titula (1918). Es llicencia en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1924). Tot seguit s’incorpora com a investigador al Laboratori Oceanogràfic de Palma. És president de l’Associació per la Cultura  de Mallorca (1932-1934). Militant del partit republicà federal, signa el document Resposta al missatge dels catalans. Quan es produeix l’aixecament miliar del 36, és professor interí de ciències naturals de l’Institut de Palma. Aviat és detingut i enviat a Can Mir. A més, la Comissió depuradora de docents el sanciona amb la no renovació del seu contracte de docència a l’Institut com a sanció per haver signat la resposta al missatge dels catalans. Alliberat, el 1940 és nomenat director del Laboratori Oceanogràfic de Palma (1940-1950). El 1942 es doctora a la Universitat Complutense, el 1943 és nomenat magister de la Mioricensis Schola Lullistica i el 1944 és professor ajudant de l’Institut de Biologia Aplicada del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El 17 de febrer del 1925 dóna a la seu de l’Associació per la Cultura de Mallorca una conferència sobre l’origen marí de la vida, que causa polèmica amb la jerarquia eclesiàstica. Participa en la fundació de la Societat d’Història Natural de les Balears. Publica Introducción al estudio del plancton marino (1950) amb col·laboració amb Ramon Margalef. Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. Mor a Palma als 47 anys.


jueves, 12 de junio de 2014

Pere Capellà Roca (Algaida, Mallorca, 5 d’agost de 1907 – Montuïri, 17 de desembre de 1954)

Dramaturg, glossador i poeta. Estudia de mestre a l’Escola Normal de Palma, on es titula el 1933. El 1932 es fa soci de la Creu Roja juntament amb un grup de militants d’Esquerra Republicana de Mallorca. Després de l’aixecament militar de juliol de 1936, passa en barca a Menorca i d’allà marxa a Barcelona. Exerceix de mestre a Montcada i a Sants. S’incorpora a l’Escola Popular de Guerra, dependent de la Generalitat de Catalunya, de la que surt amb la graduació de tinent d’artilleria l’1 de juliol e 1937. Acabada la guerra,és tancat a la presó d’Alcalà d’Henares. Alliberat, torna a Mallorca i inicia les seves col·laboracions al diari Baleares amb una secció titulada Coplas de Mingo Revulgo. Escriu obres de teatre com L’amo de Son Magraner, Sa madona duu es maneig, Es marquès de Sa Rabassa, El rei Pepet, Sa Pesta i altres. Publica Cançons republicanes. Manté relacions d’amistat amb Manel Sanxis Guarner, professor d’alemany de l’Institut Joan Alcover de Palma. Mor a Montuïri en situació de llibertat vigilada als 47 anys d’edat. Té una entrada a la GEM.



miércoles, 11 de junio de 2014

Jaume de Guzmán Domingo (Palencia?, 25 de juliol de 1876 – Palma ?, 1950 c.)

Escultor, dibuixant i professor. Acabats els estudis, el 1904 és professor de l’Escola Municipal de dibuix de Palència. Per oposició guanya la càtedra de dibuix de l'Institut de Palència, de la que pren possessió el 7 de juliol de 1904. Aconsegueix el trasllat a l'institut de Palma el 6 d'abril de 1905. El 1909 es presenta a les oposicions de professor numerari de modelat i buidatge de l’Escola Superior d’Arts Industrials de Granada. El 1922 i següents és professor especial de dibuix i caligrafia de l'Escola de Comerç de Palma. Publica un manual (1929) i una col·lecció de làmines per a les classes pràctiques de dibuix lineal, geomètric i artístic, que obtenen un bon nivell d'acceptació i de prestigi. Després de més de 40 anys de docència a l'Institut de Palma, li arriba la jubilació per Ordre del Ministeri d’Educació del 26 de juliol de 1946. Resta a Mallorca, on mor pocs anys després.

domingo, 8 de junio de 2014

Llorenç Riber i Campins (Campanet, Mallorca, 14 de setembre de 1881 – 11 d’octubre de 1958)

Poeta, prosista i traductor dels clàssics. Neix en el si d’una família modesta originària de Palma. Als 11 anys inicia els estudis a l’Escolania de Lluc i als 14 ingressa al Seminari diocesà de Mallorca. Rep l’ordenació el 1905 i tot seguit és nomenat catedràtic de retòrica, poètica i perfecció de llatí al Seminari de Mallorca. Entre el 1913 i el 1936 viu a Barcelona en contacte amb els cercles noucentistes. Desplega una gran activitat de creació en poesia i prosa i de traducció dels clàssics. El 1927 és nomenat acadèmic numerari de la Real Academia de la Lengua Española. El dia abans del cop d’estat arriba a Mallorca, on passa els anys de la guerra civil. Entre el 1936 i el 1939 és professor de religió de l’Institut Ramon Llull, de Palma. Acabada la guerra és tractat amb desconfiança i recels per part de les noves autoritats, fet que l’impulsa a marxar a Madrid el 1940, d’on no torna fins al 1956. És autor de La minyonia d’un infant orat (1935). El 1931 el tom Poesies aplega la seva obra poètica. Fa traduccions de Virgili, Horaci, Sèneca, Tàcit, Sal·lusti i altres. El 1955 rep la Creu d’Alfons X el Savi. És fill il·lustre de Campanet (1928). Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. Del 1928 ençà un carrer de Palma duu el seu nom, llevat d’un breu període de la II República.



Bibliografía

GEM, 14, 286-287.

Biografia de Llorenç Riber, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, escriptors.cat.

Josep MASSOT I MUNTANER, “Llorenç Riber, home d’Església”, Lluc, setembre-octubre 1981, pàg. 15-17.


sábado, 7 de junio de 2014

Pere Ferrer Lliteras (Capdepera, 12 de febrer de 1876 - Palma, 1928)

Fill de Sebastià Ferrer Pellicer, metge de Capdeera i batlle de la vila (1872-1873), estudia el batxillerat en el Col·legi Beat Ramon Llull de Manacor. Passa al Seminari diocesà per cursar els estudis eclesiàstics, ingressa com a col·legial a la Sapiència i és patge del bisbe Jacint M. Cervera. Rep l’ordenació sacerdotal als 24 anys (1900). Es vicari de Capdepera i de la parròquia dels Hostalets, és prevere assistent del convent de les Agustines de Palma i al Sagrat Cor. Excel·leix com a bon predicador. Es llicencia en teologia i dret canònic a la Universitat Pontifícia de València. Acabats els estudis, exerceix la càtedra de religió i moral de l’Institut de Palma i és professor de religió de l’Escola Normal de Mestres de Palma. Publica Compendio de religión y moral (1918) i Prontuario (1925). El 1928 és creat prelat domèstic pel Papa Pius XI. El 1929 l’Ajuntament de Capdepera el proclama fill il·lustre de la vila i posa el seu nom al carrer on va néixer.

viernes, 6 de junio de 2014

Jaume Alorda Sampol (Palma, 1875 c. – 1950 c.)

Professor d’agicultura. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i es llicencia en ciències naturals a la Universitat de Barcelona. El 1896 es fa soci de la Societat d’Història Natural i es trasllada a Maó (Menorca)  per exercir la docència a l’Institut de Maó com a professor auxiliar. Es presenta a oposicions a càtedra d’agicultura, les guanya i és destinat a l’Institut d’Albacete (abril de 1913). L’octubre de 1914, obté la permuta de la càtedra d’Albacete amb la de l’Institut de Palma, ocupada fins aleshores per Josep Caixes Gilabert. A Palma exerceix la docència fins a la jubilació. Els seus alumnes, i els de generacions posteriors, el recorden per l’ús i l’abús que fa dels pleonasmes. Sovint es refereix a un cercle rodó, un pinar de pins, un tub buit a dins, una gentada de gent, etc. La hilaritat que suscita entre els alumnes es veu reforçada per la gran seriositat del personatge. El 1940 el Ministeri li asigna el sou anual corresponent a un catedràtic d’institut de quarta categoria (sobre un total de vuit categories), consistent en 14.400 ptes. Publica el manual Elementos de agricultura i tècnica agrícola e industrial (Palma, 1922). Munta un gabinet d’agricultura amb una interessant col·lecció d’ametlles de moltes tipologies diferents. Ubicat a l’aula 11 (espai que ocupa actualment la porta de l’ascensor de la galeria de la planta baixa), la col·lecció es fa malbé quan el 1953 l’espai és ocupat com a aula habitual dels alumnes del tercer curs de batxillerat.


Bibliogrfia

Francesc de Borja MOLL. Els altres 40 anys, Ed. Moll, Palma, 1975.

Hemeroteca de La Vanguardia, 13-IV-1913 i 9-X-1914


Albert Saoner Barberis (Palma, 19 d’abril de 1934 - 31 de març de 1999)

Professor i filòsof. Estudia el batxillerat al Col·legi de Monti-sion amb la promoció que es titula el 1951. Es llicencia en Ciències Polítiques a la Universitat Complutense (Madrid, 1960) i es doctora en filosofia a la Universitat d’Educació a Distància (UNED) amb la tesi Moral i Justícia en Hume. Durant 21 anys (1962-1983) és professor d’anglès del Col·legi de Monti-sion, de l’Escola de Turisme del Mediterrani i de l’Escola d’Idiomes de l’Organització d’Escoles del Mediterrani (ODEM). Els anys 80 és professor de filosofia de l’Institut Ramon Llull. Des del 1986 és professor titular i, posteriorment, catedràtic de filosofia política de la UIB. El 1994 n’és vicerector d’Ordenació Acadèmica. El 1982 funda amb Camilo José Cela Conde, Antoni Bernat Vistarini, Jesús Garcia Marín i Josep Maria Sarriegui la revista Taula, Cuadernos de pensamiento (Departament. de Filosofia de l’Universitat de les Illes Balears). És autor de treballs que publica en obres col·lectives com Historia, lenguaje, sociedad. Homenaje a Emilio Lledó (1989) i Historia de la Ética (1992-1993). Publica articles a les revistes Anthropos, Caligrama i Taula. També publica traduccions com la de El fin de las ideologías, de Daniel Bell (editorial Tecnos, 1964). És candidat per Esquerra Unida al Senat a les eleccions de 1986. Admirat pels alumnes i pels companys, afeccionat al futbol i fumador empedreït, mor als 64 anys. Una sala de l’Edifici Ramon Llull de la Facultat de Filosofia i Lletres de l’UIB porta el seu nom. És proclamat col·legiat d'honor del Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors de les Illes Balears (1999).Té una entrada a la GEM.



Bibliografia

GEM,16, 16.

Gem, 5, 95.

Gem, 12, 347.

Andreu MANRESA. “Albert Saoner, historiador de la filosofia”, El País, 1-IV-1999.

E-Spacio. UNED.es. “In Memoriam. Alberto Saoner Barberis”.


miércoles, 4 de junio de 2014

Gabriel Llabrés Quintana (Binissalem, 25 de març de 1858 – Palma, 15 de març de 1928)

Historiador, investigador i professor. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i cursa els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. El 1881 ingressa en el cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs i és destinat a la biblioteca provincial de Terol (1881). El 1882 passa a la Biblioteca Provincial de Barcelona, on treballa al costat de Marian Aguiló. El 1883 imparteix classes a l’Institut Balear com a profesor auxiliar de lletres i funda el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, del que és el primer director. El 1895 guanya les oposicions a càtedra de geografia i història, que exerceix als instituts de Maó (1895-1899), Cáceres (1899-1902), Osca (1903-1905), Sant Sebastià (1907), Santander i Palma, on torna a Mallorca el 1913 com a catedràtic de l’Institut General i Tècnic. El 1901 es doctora a Madrid. El 1917 és elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1922 pateix un ictus cerebral, però es recupera i continua treballant. El 1923 és nomenat delegat d’excavacions arqueològiques a Mallorca i dirigeix les excavacions de Pollentia. Tot al llarg de la seva vida publica més de 346 referències. Mor a Palma pocs dies abans de fer els 70 anys. Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. El seu fill Joan Llabrés Bernal (1900-1975) dóna continuïtat als seus treballs. Una placa d’una aula de l’Institut Ramon Llull des dels anys 70 del segle passat recorda i honora el seu mestratge. Des del 1930 un carrer de Palma duu el seu nom. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Gabriel LlabrésQuintana.


Bibliografía

Gabriel BIBILONI. Els carrers de Palma, GB editor, pàg. 347-348, Palma, 2012.

GEM, 7, 293.



martes, 3 de junio de 2014

Miquel dels Sants Oliver i Toldrà (Campanet, Mallorca, 4 de maig de 1864 – Barcelona, 9 de gener de 1920).

Periodista, escriptor i ideòleg del mallorquinisme. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear, on és deixeble de  Josep LluísPons i Gallarza. Estudia dret a la Universitat de Barcelona, però no acaba la carrera. Torna a Palma i és nomenat secretari i, posteriorment, director de l'entitat bancària Foment Agrícola de Mallorca. Col·labora amb les revistes Museu Balear i La Roqueta i participa en la fundació de La Almudaina. Marxa a Barcelona, on treballa com a bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès (1906-1916). També és redactor i, posteriorment, director (1904-1906) del Diario de Barcelona. És un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1906 fa part de l’equip directiu de La Vanguardia fins que el 1916 n’és designat director, càrrec que ocupa fins a la seva defunció el 1920. Escriu poesia, que recull en el llibre Poesies (1910). Publica narracions com ara L’illa daurada, L’hostal de la Bolla (1899), La Ciutat de Mallorques (1906) i Flors del silenci (1907). Com historiador escriu Mallorca durante la primera revolución, 1808-1814 (1901) i altres. A Mallorca defensa posicions moderades de mallorquinisme polític que s’emmarquen en el moviment de la Renaixença a l’illa. Mor a Barcelona als 55 anys. Carrers de Barcelona, Palma, Llucmajor, Calvià, etc., porten el seu nom. Una col·lecció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat duu el seu nom.

  Miquel dels Sants Oliver Toldrà

Bibliografia

GEC

GEM

VIQUIPÈDIA


domingo, 1 de junio de 2014

Emilio Rodríguez López-Neyra de Gorgot (Còrdova, Andalusia, 2 de març de 1890 – València ?)

Biòleg i professor. Nat a Còrdova, és fill Manuel Maria Rodríguez García, catedràtic de matemàtiques i director de l’Institut d’aquesta ciutat. La mare és Carme López-Neyra de Gorgot i Deurrieu. Els seus germans són Manuel, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Madrid; Carlos, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Granada; i Luis, enginyer agrònom gradual amb el número 1 de la seva promoció. Es llicencia en ciències naturals i oposita a una càtedra d’institut, que guanya. És destinat a l’Institut General i Tècnic de Palma. Es doctora a Madrid en ciències naturals. A Palma és elegit secretari de l'Institut, càrrec en el que cessa el 1936. Després d’una llarga trajectòria a Palma (1914-1942 c.), demana el trasllat de la càtedra a l’Institut Lluís Vives, de València, on exerceix la docència fins a la seva jubilació el 2 de març de 1960. S’agrada d’ensenyar amb l’ajut de gràfics, plànols, esquemes, dibuixos i exemplars dissecats. De marcat accent andalús, els alumnes l’anomenen l’Andalús o s’Andalús tant a Palma com a València.  Un fill seu ocupa la càtedra de ciències naturals a l’Institut Lluís Vives de València.



Bibliografía

Joan PLA GARCIA, op. Cit., diverses pàgines, Palma, 1898.

Memoria de l’Institut Lluís Vives de València.


Joaquim "Xim" Verdaguer Travessí (Palma, 6 de març de 1895 – 7 de març de 1966)

Professor d’idiomes, escriptor i publicista. Fill de Magí Verdaguer i Callís, catedràtic de retòrica i poètica de l’Institut i director honorari del centre, és germà de Màrius Verdaguer Travessí. Estudia a l’Institut amb la promoció que es titula el 1912. Amplia estudis a l’Escola de Comerç i s’especialitza en el coneixement d’idiomes (anglès, alemany i francès). Té nocions d’esperant, sànscrit, rus i àrab. Treballa com a professor d’anglès a l’Institut Ramon Llull (1938-1963 c.) i a l’Escola Nàutica. Ensenya anglès i alemany a l’Escola de Comerç de Palma. Fa traduccions jurades de l’anglès, francès i alemany per als Jutjats de Palma. Treballa com a oficial major del Col·legi de Metges i és cònsol de l’Equador a les Balears. Publica col·laboracions a La Almudaina, La Nostra Terra i L’Almanac de les Lletres. S’agrada de tractar temes des de la ironia, l’escepticisme i el relativisme. Critica l’esnobisme, les avantguardes, les grans construccions ideològiques, els experts en matèries poc rellevants, la literatura artificiosa, l’alta costura i els avanços aparents (poc convincents i poc útils). Defensa la imaginació i l’absurd com a mitjans per afrontar els límits del racionalisme. Es declara lector de Kipling, Conan Doyle, Chesterton, Dickens i Andersen. Es manifesta contra la pena de mort, la guerra i la censura. Es posiciona a favor de la llibertat d’expressió. Defensa les reivindicacions de Gandhi i es declara anticomunista fervorós. Tracta amb ironia el feixisme, el tradicionalisme religiós, el bel·licisme, les utopies i defensa l’esperit de concòrdia. També col·labora amb el diari Baleares, La Estafeta Literaria i la revista Cort. Publica en castellà i en català. Com a escriptor publica El arte de fumar en pipa (1931), traduïda a diversos idiomes, El eco del castillo. El avaro (1953), Guia del Castell de Bellver (1951), la biografia Un menorquí indòmit (1958) i Dues històries ferestes (1950). Resideix al carrer de la Cadena (Palma), i s’agrada de prendre el cafè a la cafeteria Fígaro, del Passeig del Born, on se’l troba sempre disposat a fer anar la conversa. Fa part de les tertúlies literàries de la Casa del Libro del Passeig del Born. Als alumnes ens deixa l’exemple de la seva tolerància infinita, de la seva comprensió inabastable i de la seva inesgotable paciència. També ens deixa la seva saviesa, lúdica i escèptica; el seu respecte a la divergència i a la diferència i el seu rebuig permanent de l’ús de la violència verbal. Amb la perspectiva que dóna el temps, podem afirmar que el seu mestratge ha estat un dels principals que rebérem a l’Institut. La combinació del que ens ensenyà, posat al costat del racionalisme ferotge de Joan Capó, l’autoritarisme rígid de Bartomeu Bosch, la posta al dia i el rigor científic de Catalina Pallicer i el propòsit de Josep Font de fer-nos pensar a còpia de preguntes i dubtes, constituïren la millor combinació de les condicions i els elements necessaris i suficients per fer-nos madurar i créixer com a ciutadans. És per això que tots conservem un record entranyable d’ell i de les seves classes. Mor a Palma als 71 anys. Des del 1997 un carrer de s’Arenal (Palma) duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.


JVerdaguer.JPG
Joaquim Verdaguer Travessí



Josep M. Fuset i Tubià (Sueca, País Valencià, 16 de març de 1871 - Barcelona, 18 de març de 1952)

Biòleg, professor i polític. Estudia el batxillerat a l’Institut de Sueca (1887), es llicencia en ciències naturals a Madrid (1891) i es doctora a la Complutense (1897). Completa la formació a la Sorbonne (França). Als 19 anys es fa soci de la Sociedad Española de Historia Natural. Publica diversos manuals de text, entre els que destaquen Diccionario tecnológico de Biología (1931), Manual de Zoología (2 toms, 1921) i Aves de Cataluña (1913). Entre 1897 i 1900 és professor auxiliar a la Universitat de Barcelona del catedràtic Odón de Buen. És director del gabinet d’Història Natural de la Universitat de Barcelona (1897-1900 i 1914-1937). Guanya les oposicions a càtedra d’història natural d’institut i és destinat a l’Institut General i Tècnic de les Balears (1900-1913). Republicà, anticlerical, lerrouxista i radical, a Palma es fa membre de la lògia maçònica Pitàgores. El 1904 és elegit regidor de l’Ajuntament de Palma i a ajuda Odon de Buen a crear i mantenir el laboratori de biologia marina de les Balears. Enamorat de l’illa, hi torna tots els estius per passar-hi uns dies de vacances amb l’esposa. A Palma publica els textos Manual de Anatomía y Fisiologia (Palma, 1905) i Monografías elementales de anatomía comparada (Palma, 1908). Publica el primer catàleg d’ocells de Catalunya. El 1913 guanya per oposició la càtedra de Zoologia General de la Universitat de Barcelona i, més endavant, la de Biologia General i Zoologia dels Vertebrats. La jubilació forçosa li arriba als 66 anys de la mà de la República (1937) i li és confirmada els primers anys de la postguerra (1941). Mor el 1952 als 81 anys.



Bibliografia

Xavier FERRER PARAREDA. Guia de científics catalans, Fuset i Tubià, Josep Maria.

Joan POU MUNTANER. “Noticias y relaciones ...”, t. VII, pàg. 323-325, Palma, 1987.