jueves, 31 de enero de 2013

Gregori Mir Mayol “Anselm Llull” (Campos, Mallorca, 11 d’abril de 1939 - Palma, 28 de febrer de 2016)

Escriptor, polític, historiador i jurista. Nat a Campos (Mallorca), fill d’una família de petitspropietaris, és el menor de set germans. Estudia a Campos fins que als 10 anys es trasllada a Palma amb la família. Cursa el batxillerat al col·legi de Sant Francesc (Palma) i el curs preuniversitari a l’institut Ramon Llull (Palma). Durant dos anys estudia dret a Pamplona per passar tot seguit a fer el servei militar. És destinat a Melilla, on coincideix amb Josep Melià, amb qui estableix amistat.

Acabat el servei militar, ingressa a “la Caixa” i és destinat a les oficines de Muro i Sa Pobla. El 1963 se casa amb Maria Antònia Suau Bonet i són pares d’un fill i una filla, Miquel i Maria del Mar. El 1964 obté la llicenciatura en dret a la Universitat de Barcelona i es trasllada a Palma. Amb Damià Huguet Roig i Josep M. Llompart de la Peña organitza a Campos diversos cicles de conferències (1965-67) que assoleixen anomenada a Palma i a altres indrets de l’illa. Destaca un cicle que dediquen al poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Fa part de l’anomenat Grup de s’Arracó, impulsat pel PSUC i pel Front Nacional de Catalunya. S’integren en el grup Francesc de B. Moll Casesnoves, Ramon Oró Badia, Antoni Lluc Ferrer, Antonina Canyelles, Guillem Crespí, Pere Llabrés Martorell, Pere Jofre Bosch, Climent Garau Arbona, Jaume Fuster, Ricard Pérez Casado, Vicent Pitarch, Miquel Coll i Alentorn, Ferran Surriaga i Joan Corominas.

El 1968 es matricula a la Universitat de Barcelona per fer la tesi doctoral sobre Miquel dels Sants Oliver. La família es trasllada a Barcelona i ell fa feina a “la Caixa”. En aquesta època es relaciona amb Josep Lluís Sureda Carrión, Josep Benet, Isidre Moles i Joaquim Moles. El 1976 fa part de l’assemblea constituent del Partit dels Socialistes de Catalunya amb Joan Raventós, Raimon Obiols, Isidre Moles i altres. El 1977 participa en la constitució a Palma de la coalició Unió Autonomista amb Josep Melià, Climent Garau, Miquel Oliver Massutí, Santiago Coll i altres. Alhora participa en la promoció i direcció del I Congrés de Cultura Catalana i, poc després, és nomenat director de la Fundació Congrés de Cultura Catalana (1979-89). Fa part del grup animador de les trobades a Perpinyà en les quals participen Ernest Lluch i Josep Termes. Organitzen debats sobre la realitat política dels Països Catalans. És professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona.

El 1979 Fèlix Pons li proposa encapçalar la llista electoral del PSOE a les eleccions al Senat per Mallorca. Surt elegit. Per encàrrec del partit coordina l’elaboració d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears, que recull dues qüestions cabdals: la realitat històrica de les Illes Balears i la unitat de la llengua catalana. Per a la redacció d’aquest avantprojecte selecciona un grup de col·laboradors format per Fèlix Pons, Josep J. Alfonso Villanueva, Joan Ramallo Massanet, Bartomeu Colom Pastor i Miquel Alenyà. En el grup hi ha tres militants del partit i tres independents. El grup treballa l’estiu de 1978 i es reuneix una o dues vegades l’estiu del 1979. Les sessions tenen lloc a la sala de reunions de la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya.

El 1982 és designat cap de llista del PSIB-PSOE al Congrés per la demarcació de les Illes Balears. Surt elegit i és designat ponent de la llei de l’Estatut d’Autonomia. Alhora estudia temes de federalisme a partir dels models nord-americà i canadenc. Esdevé membre de la North-American Catalan Society i de l’Anglo-Canadian Society, des d’on treballa per a la promoció de la llengua catalana en el món anglosaxó. Viatja a diversos països en representació del Parlament espanyol.

Participa en l’organització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i en la realització de la I Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-occidental. En aquest darrer cas treballa al costat de Joan Becat, Miquel Bes, Josep M. Carreras, Lluís Casassàs, Rafel Juan, Enric Lluch, Ferran Navinés i Amadeu Petitbó. Les sessions de la conferència tenen lloc del 10 al 12 de juny de 1985 a Barcelona. Aportaren les bases de l’actual Euroregió. En aquests anys és nomenat membre del consell assessor de l’Òmnium Cultural. El 1987 fa part del consell assessor del programa de TVE “España en guerra”, de 30 capítols, que s’emet el 1987.

Es dóna de baixa del Partit Socialista (1986), mentre treballa als serveis jurídics de “la Caixa”. Constitueix la Unió Balear, grup d’opinió obert a totes les sensibilitats del mallorquinisme polític. Tot seguit funda Convergència Balear, un intent de creació d’un partit polític de centre nacionalista, que no aconsegueix reeixir. Demana a “la Caixa” la jubilació avançada, que obté el 1989. Aleshores es dedica plenament a la investigació. Manté la tasca fins que li sobrevé un accident cardiovascular l’abril de 2007. El 2000 cedeix la seva llibreria, mitjançant conveni, a la Universitat de les Illes Balears.

Ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1998) i el premi Miquel dels Sants Oliver de l’OCB (1999). La delegació de l'OCB a Campos li dedicà un homenatge el 28 d'agost de 2009, amb motiu del qual es lliurà a Maria Antònia Suau Bonet, la seva esposa, una escultura commemorativa, obra de Ferran Aguiló.

Obres:

A més de nombrosos pròlegs, articles, col·laboracions i escrits diversos a les revistes Ponent, Randa, Serra d’Or i Lluc i a la premsa diària, ha publicat les següents obres:

“Literatura i societat a la Mallorca de postguerra” (1970)

“El mallorquinisme polític (1840-1936)” (1975)

El mallorquins i la modernitat” (1981)

“Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora (1898-1919) (1992)

“Correspondència de Joan Mascaró (1930-1986)” (1998)

“Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca” (2006)

“Aturar la guerra” (2006)


Bibliografia

GEM, 11, 40

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, pàg. 338, Palma 1999

Isabel PEÑARRUBIA, “Gregori Mir Mayol, un dels nostres homenots”, ‘Lluc’, núm. 857, maig-juny 2007, pàg. 18-20

Sebastià SERRA BUSQUETS, “Dossier: Gregori Mir, historiador i polític”, Lluc, maig/juny 2007, pàg. 16-26, Palma

Enciclopèdia.cat, “Gregori Mir i Mayol”.

lunes, 28 de enero de 2013

Banc Industrial de Catalunya (Sucursal de Palma)

Entitat fundada a Barcelona el 1964, que començà a operar en els locals de l’Hotel Majestic, de Barcelona. Presidida per l’industrial Andreu Ribera Rovira, obre sucursal a Palma el 21 de març de 1975. L’acte oficial d’inauguració té lloc a les terrasses de l’Hotel Valparaiso (La Bonanova, Palma) el dia 6 de juny de 1975. L’acte compta amb una assistència que supera els 600 convidats. Hi assisteixen a el governador civil Carlos de Meer y Ribera, el president de la Diputació Provincial Fulgenci Coll de Santsimó i altres autoritats. Hi són presents el president de l’entitat, el vicepresident Jordi Pujol Soley, el director general Joan Martí Mercadal, el subdirector general Manel Marin Bechini, el director regional de Catalunya i Balears, Josep M. Balcells Cisteró, el cap de relacions públiques i publicitat Enric Bonmatí i altres. Hi participen empresaris, com Antoni Moyà Nicolau, Guillem Horrach, Llorenç Fluxà Figuerola, el president de la Cambra Oficial de Comerç Antoni Buades Fiol, Nandor Goldstein, etc.; professionals com Francesc Busquets Riudavets, el president de l’associació de la premsa Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, Gaietà Fuster, Miquel Capellà Moià, Llorenç Puig, Fèlix Hevia, Antoni Salom Mas, Antoni Llobera Amer, Tomàs Blanes Nouvilas, Josep M. Palau i Camps  i molts altres.

Dirigida per l’economista Miquel Alenyà Fuster, l’oficina centra la seva activitat en la prestació de finançament a mitjan termini. Col·loca un volum de recursos similar al dels dipòsits obtinguts a l’illa. La suma dels recursos de clients i de préstecs i crèdits se situa en el primer trimestre del 1982 per sobre dels 3.700 milions de pessetes. Entre 1975 i 1982 col·labora en l’edició de l’informe anual “Evolució econòmica. Les Balears”. El març del 1986, els seus negocis a Mallorca són traspassats a Banca Catalana. L’oficina s’ubica als locals de l’edifici de l’avinguda del comte de Sallent, núm. 18 (Palma). A la barriada de la Platja de Palma s’obre una sucursal de l’entitat, que va ser dirigida per Mateu Pascual Terrassa. En els anys 70 el banc promou a través de l’empresa participada “Prominca SA” la urbanització de Bendinat i el polígon industrial de Can Rubiol (Marratxí). L’oficina de Palma compta amb la tela a l’oli “Son Macià” (1975), del pintor Miquel Llabrés Grimalt, i amb un dibuix al pastel sobre cartró de Juli Ramis.

Varen treballar a l’entitat Montserrat Mas Vinyes, Antoni Ros Marí, Vicenç J. Grande Garau (interventor), Àngel Barahona Bibiloni (interventor), Javier Ventura Llavi, Miquel Sintes Ripoll, Josep Ramon Femenies, Mateu Pascual Terrassa, Nicolau Llorens Bestard, Aina Torres Calvo, Sebastiana Sabater Rabassa, Josep Coll Gómez, Gabriel Coll Serra, Maria Barat Grifull, Xavier Álvarez Lozano, Joan Manel de Lete Pizà, Araceli Romeu Nedwed, Onofre Canyelles Oliver (interventor), Josep Antoni Lleonard Socies, Aina Fornès Sabater, Jaume Català Ferragut (apoderat), Llorenç Soler Sastre (apoderat), Adelaida Fernández i Fernández, Lluís Subirà Laborda (director adjunt), Manel Garcia Ballesteros, Francesc Oliver Serra, Francesc J. Mulet Gutiérrez, Joan Julián Hernández, Arnau Llinàs Quintana  i altres. Tenen el costum de trobar-se una vegada cada any en un dinar de companyonia que es fa durant la setmana de Sant Sebastià i que ha esdevingut clàssic.

Actualment (2013) una part de l'antiga oficina de l'entitat és ocupada per l'agènca urbana de comte Sallent del BBVA. L'altra part, la superior, es va vendre a una corredoria d'assegurances.



Bibliografia

GEM, 1, 385

domingo, 27 de enero de 2013

Mercè Sala i Schnorkowski (Barcelona, 12 de maig de 1943 – 3 de maig de 2008)

Economista i política. Estudia a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1962-66). En aquests quatre anys som condeixebles. En ser expulsada del districte universitari per la seva militància política d’esquerres i el suport que presta al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) amb la seva participació a la “caputxinada”, acaba la carrera a la Universitat de Bilbao, on es llicencia.

Treballa al Banc Industrial de Catalunya com a cap d’anàlisi financera i de tresoreria durant 10 anys (1969-1979). En aquesta entitat coincidim per segona volta, aquest pic com a companys de feina, per bé que ella porta la direcció d'un dels departaments centrals i jo porto la direcció de la sucursal del banc a Palma, la qual cosa no impedeix que ens trobem esporàdicament i fem anar la xerrada. Mentrestant ella milita en el Front Obrer Català (FOC), vinculat al Frente de Liberación Popular (FLP), on coincideix amb Narcís Serra, Pasqual Maragall i Miquel Roca. El 1975 passa a Convergència Socialista, grup que participa en la creació del PSC. En diverses etapes fa part del Consell Nacional d’aquest partit.

El 1979 és elegida regidora de l’ajuntament de Barcelona, càrrec que renova a les eleccions posteriors de 1883 i 1987. El 1987 és elegida presidenta de l’entitat Metropolitana del Transport i el 1989 és designada presidenta de les empreses Transports de Barcelona SA i Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA. És presidenta de RENFE durant 5 anys (1991-96). El 1997 promou la creació de la Fundació Factor Humà. El patronat de la fundació crea el 2009 el premi que porta el nom de Mercè Sala, destinat a distingir persones, grups, iniciatives i/o projectes que constitueixin una concreció significativa dels valors d’innovació, pragmatisme, visió global i humanisme, que ella defensava. Finalment, és presidenta del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya i presidenta del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra.

El 2007 rep la medalla de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya. Mor a l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona, als 65 anys d’edat.


Bibliografia


Manel Ponsetí Bosc (Palma, 6 de novembre de 1920 – 6 de setembre de 2008)


Baix cantant, agent de vendes i col·leccionista de ceràmica. Als 28 anys debuta (1949) al Teatre Líric, de Palma, amb la sarsuela “La tabernera del puerto”, de Pablo Sorozábal. Intervé en representacions de “Faust”, “Carme”, “Rigoletto” i “Aïda” i d’altres. Amb l’agrupació lírica de l’obra d’Educació i Descans i amb la de Marcos Redondo canta a vàries localitats de Mallorca.

Treballa al col·legi de metges i és agent comercial de la firma de la família Socias, de Barcelona. Afeccionat a col·leccionar ceràmica, reuneix un important col·lecció de peces de Manises i Ribesalbes. D’altra part, acumula una notable erudició sobre la ceràmica vidriada de Manises i Ribesalbes i d’altres procedències, com ara Paterna, Puente del Arzobispo, Alcora, Talavera de la Reina, Catalunya i d’altres localitats.

Corresponent a una invitació d’Antoni Garcia-Ruiz Rosselló, ell i jo visitem en els anys 90 del s XX la col·lecció de ceràmica d’aquell, que contenia peces excel·lents de ceràmica de reflexos metàl·lics de Manises, de plats i peces de forma d’Alcora i de plats de moltes altres procedències del país i de l’estranger.

De caràcter senzill i obert, sent passió per la ceràmica. Varem mantenir una excel·lent relació d’amistat i respecte a partir del 1975 durant més de 30 anys. Ens vérem per darrera vegada quan passà per Creu Roja per contractar els serveis de teleassistència. Casat amb Alícia Verdaguer Noguera, és pare d’una filla i tres fills. Vidu, mor a Palma als 88 anys d’edat.


Bibliografia

GEM, 13, 291

sábado, 26 de enero de 2013

Antoni Garcia-Ruiz Rosselló (Palma, Mallorca, 20 de març de 1915 – 23 de gener de 2003)

Arquitecte i col·leccionista de ceràmica. Estudia a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es titula (1941) i es doctora (1963). És arquitecte municipal de l’ajuntament de Palma (1943-67), la qual cosa el porta a dirigir les obres de construcció del mercat de l’Olivar, a projectar la reforma del cementiri de Palma i a projectar i dirigir la construcció del monument a Santiago Rusiñol (carrer marquès de la Sènia, Palma). També projecta nombrosos blocs d’habitatges, xalets i hotels.

És elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears (1953), de la qual n’és president durant 12 anys (1989-2003).

El seu treball d’arquitecte barreja elements racionalistes i regionalistes, d’acord amb la tradició iniciada a Mallorca en els anys 30 del s. XX per Guillem Fortesa Pinya i seguida per Josep d’Olesa Frates, Josep Ferragut Pou, Carles Garau Tornabells, Enric Juncosa Iglesias i altres.

Esdevé el més important col·leccionista de ceràmica de les illes gràcies a la col·laboració que troba en el comerciant d’antiguitats, ceràmica i art, Antonio Bustamante, que li porta les peces de gran qualitat que troba a la Península. Ell selecciona les que més li interessen i les que no adquireix, Bustamante les col·loca entre antiquaris de Palma. És persona elegant, educada i summament correcta.

En els anys 90 convida el col·leccionista de ceràmica Manel Ponsetí Bosch i a mi a veure, al llarg d’un matí, la seva col·lecció. Acceptem la invitació i visitem, acompanyats per ell, Son Creus i Sarrià. Excel·leix la col·lecció de ceràmica de plats de reflexos metàl·lics de Manises, la vaixella completa de ceràmica d’Alcora gallonada de dibuix groc i peces excel·lents de Ribesalbes i d’altres procedències del país i de l’estranger. Al llarg del recorregut ens demostra que a més d’un col·leccionista de criteri és un gran erudit en ceràmica.


Bibliografia

GEM, 6, 171

“In memoriam....”, ‘Última Hora’, 24-I-2013, pàg. 51

Miquel Orell Sureda (Sóller, Mallorca, 30 de desembre de 1936 – Palma, 23 de gener de 2013)

Prevere. Estudia al seminari diocesà de Sant Pere, és durant uns anys prefecte dels llatinistes de primer curs amb el suport de Joan Puiggròs Sbert i s’ordena de prevere el 1965.

Durant molts d’anys col·labora amb Mn. Miquel Moncadas Noguera en l’àmbit de la pastoral familiar. A més, és l’encarregat de l’assistència religiosa a la Clínica Verge de la Salut (Palma) i director espiritual del col·legi del Sagrat Cor, de Palma) (1968-2007).

Després d'una etapa com a delegat diocesà de Família, entre 1980 i 1986 és vicari episcopal. Entre 1986 i 2001 és rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs i entre 2001 i 2007 ho és de la parròquia de la Santa Creu (Palma), des d’on desplega una intensa i fecunda labor d’animació religiosa. Amb el suport de Sa Nostra completa la representació de Santa Catalina Thomàs a la parròquia que porta el seu nom amb dues teles de la santa valldemossina, a les quals afegeix una imatge de Sor Francinaina Cirer, també sufragada per l'Obra Social de Sa Nostra. Les tres teles són obra del pintor Pau Fornès, el mateix que féu la imatge central del temple. El 2001 permet que es tanqui dins l'església de Santa Catalina Thomàs un grup d’immigrants amb els quals se solidaritza. A Santa Creu restaura l’orgue i realitza obres importants de manteniment i de millora.

El seu caràcter obert, comunicatiu i alegre fa que esdevingui un dels rectors de Palma més coneguts i apreciats. El 2007 per motius de salut es jubila i estableix el seu domicili a la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat. Mor a Palma als 76 anys. En sufragi seu es diuen dos funerals, un a Santa Catalina Thomàs (24-I-2013) i un altre a Santa Creu (28-I-2013).

Company i amic seu, vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo fa uns mesos entre les escales de la Seu i el carrer de Conqueridor, als peus de l’edifici de Can Verga. Recordàrem els dies passats a Son Gibert i la figura de Mn. Baltasar Soler. Tenia pressa perquè arribava tard i perquè mai no li agradaren els comiats.


Bibliografia

R.I., "Fallece Miquel Orell", 'Última Hora', 25-I-2013, pàg. 17


domingo, 20 de enero de 2013

Joan Bennàssar Salas “Jubensa” (Pollença, 3 de maig de 1933 – Palma, 19 de gener de 2013)

Perruquer i empresari. Fill de Joan Bennàssar Plomer i de Francisca Salas Cabanelles, estudia i treballa a Pollença i, quan creu que és l’hora d’obrir-se camí a la vida, als 17 anys (1950), baixa a Palma per fer de barber. Treballa uns anys a Can Benito, la barberia del carrer Unió, fins que decideix volar sol. Aleshores munta una barberia (1959) al carrer dels Paraires i poc després la trasllada, amb el nom de Jubensa, a un entresòl del Passeig del Born amb accés directe des del carrer.

Joan Bennàssar Salas. Fot. Diario de Mallorca

Decora el local amb gust i hi afegeix un mosaic esplèndid de Pere Quetglas “Xam”. Hi introdueix conceptes innovadors en l’àmbit de les barberies d’aquell temps: popularitza el tall a la navalla, l’estilisme, la manicura, el rentat dels cabells abans del tall, l’ús d’estisores i navalles esterilitzades amb rajos infrarojos i suprimeix l’antiga bata blanca, que substitueix per americanes blanques d'esmòquin amb corbata de llaç. Esdevé un dels professionals de la perruqueria de més anomenada a Ciutat, gràcies a la seva empenta, simpatia i professionalitat. Sent passió per la professió, que exerceix amb convicció, vocació i orgull. És elegit president del Gremi de Perruquers i vocal nacional. Com a vocal nacional és designat responsable de l’organització dels campionats nacionals de perruqueria i estilisme. En els primers temps disposa dels serveis de 6 barbers i una noia per a la manicura. Des del 1967 treballa a l'establiment Manuel Martínez Plaza "Manolo", que esdevé un dels referents de la casa. Els anys 80 treballa un temps a la barberia Joan Àngel, un dels fills de Joan Bennàssar.

Quan es jubila el 2005, continua lligat a la perruqueria, que administra com a titular que és del negoci i com a empresari que l’ha gestionat ininterrompudament durant més de 50 anys. Per l’establiment desfilen polítics, parlamentaris, periodistes, professionals, hotelers, famosos, empresaris, funcionaris, etc. És la perruqueria de Palma més coneguda, una de les més antigues i la més acollidora. Són clients seus Feliciano Fuster Jaume, Gabriel Canyelles Fons, Miquel Codolà Camps, Francesc Antich Oliver, Jaume Matas Palou, Ángel Reigosa, Agustín Pinillos, Ventura Rubí Servera, Cesáreo Rodríguez Aguilera, Ramon Socias, Miquel Duran, Antoni Monserrat, Andreu Ferret, Josep Jaume, Albert Candela, Bernat Balaguer, etc. 

Afeccionat als havans i al "truc", seguidor empedreït del Reial Mallorca, és una persona afable, càlida, propera i divertida. Dotat d’una visió analítica i irònica de les coses, sempre duu als llavis una rialla disposada a promoure l’humor dels clients i dels amics. No li agraden ni les expressions exagerades, ni l’humor renouer. Prefereix l’humor subtil i la ironia assossegada i mordaç, que maneja de manera magistral. Més seriós i callat, el seu company Manuel Martínez Plaza "Manolo", que es va incorporar a l'establiment el 1967,  llueix un admirable saber fer i saber estar.

Casat amb Catalina (“Cati”), és pare de 5 fills, que són la seva vida. Quan parla dels fills, cosa que fa sovint, no pot dissimular ni l’orgull que sent de ser-ne el pare, ni la seva condició de pare pedaç. Els que hem estat clients seus des de l'adolescència, sentirem el buit de la seva absència. Manolo es jubila i tanca l'establiment el març de 2013, dos mesos després del traspàs de Joan Bennàssar.  Albert Candela és el darrer client que és atès a l'establiment.


Bibliografia

Miquel ADROVER, “Fallece Juan Bennàssar”, Diario de Mallorca, p. 18, 20-I-2013

Juan Ángel BENNÀSSAR, “Juan Bennàssar Salas”, Última Hora, p. 25, 20-I-2013

Francisca BENNÀSSAR, “Mis padres”, xiscadepalmademallorca.blogspot.com.es

José JAUME, "Jubensa en el recuerdo", La Almudaina (suplement dominical del Diario de Mallorca), 9-III-2014, núm. 663, pàg. 1-3.

Carles Blanes Nouviles (Palma, 4 d’abril de 1929 - s'Hostalet, Calvià, Mallorca, 14 de desembre de 2013)

Banquer. Fill de Tomàs Blanes Tolosa i de Maria dels Dolors Nouviles Boothby, estudia el batxillerat al col·legi de Sant Alfons, dels Pares Teatins (1940-1947), de Palma. Amb el suport de les classes de Josep Font Trias, cursa la carrera de Dret com a alumne lliure a la Universitat de Saragossa. Es llicencia a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1952). Es diploma (1971) en direcció d’empreses per l’Institut Balear d’Estudis de Direcció d’Empreses de les Balears (IBEDE).

El 1955 ingressa a la Caixa de les Balears “Sa Nostra”, on ocupa els càrrecs de delegat a Calvià, analista de crèdits i cap de secretaria. El febrer de 1968 és nomenat director de l’entitat en substitució de Felip Morell Villalonga, que s’havia jubilat. Ocupa el càrrec durant 25 anys (1968-1993), fins que es prejubila als 64 anys. Després de diverses proves, adopta (1976) el nom de “Sa Nostra” com a signe identificatiu de l’entitat, que amb pocs anys es converteix en la seva logomarca. A partir d'aquesta base, el 1990 es crea la imatge corporativa de l’entitat, en ús fins al final del 2014.

Sota la seva direcció, l’entitat amplia el número de sucursals, la xifra de clients i els volums de negoci. Hi contribueix la seva decisió de potenciar la concessió de préstecs hipotecaris a les famílies per a l’adquisició de la vivenda, amb especial dedicació a les zones de l'eixample de Palma. D’aquesta manera dóna suport al creixement urbanístic de Palma i d’altres poblacions de les illes que havien esdevingut receptores netes de dos vectors demogràfics: l’èxode del camp a la ciutat i la recepció d’un contingent ampli de població peninsular que es trasllada a les illes atreta per la prosperitat turística. El 1982 esdevé l’entitat financera líder a les illes, per tal com és l’entitat que administra el major volum de dipòsits creditors i de préstecs dins l’àmbit de les Illes Balears.

Manté la gestió al marge d’interferències polítiques i al servei d’una pregona neutralitat. Blanes no escolta els membres del consell d’administració que pretenen que, durant la batllia de Ramon Aguiló Munar, Sa Nostra no participi en la finançació de l’Ajuntament de Palma, sobretot amb relació a les obres de construcció del Parc de la Mar. Procura mantenir els directors de les oficines al marge de la política, fet que es manifesta de manera prou rellevant en alguns casos esdevinguts a localitats del centre de Mallorca. Ven al Parlament de les Illes Balears l’antiga seu del Cercle Mallorquí pel preu d’adjudicació a Sa Nostra sense que aquesta hi guanyi res, malgrat l’existència d’ofertes alternatives.

Obre oficines de l’entitat a Menorca (Maó, 1968), Eivissa (Eivissa vila, 1968) i Formentera (1977), la qual cosa converteix Sa Nostra en una entitat d’àmbit balear, d’acord amb el seu nom oficial. Té cura de mantenir una posició capdavantera en la informatització i l’aplicació de sistemes automàtics. En aquest sentit fa en el moment oportú la implantació del teleprocés (1974), d’una extensa xarxa de caixers automàtics i dels mitjans automàtics de pagament (targes de dèbit i de crèdit). El 1974 crea el Consell de Direcció com a instància col·legiada de suport a la direcció.

D’altra part, dóna suport a l’experimentació i la divulgació agrària amb l’ajut del tècnic Jaume Galmès Tous, “Jaume de Rotana”, a través de l’Obra Agrícola, que es desplega a l’entorn de la finca agrícola experimental de Sa Canova (Sa Pobla). Orienta l’Obra Social i Cultural vers el foment de la cultura, la música i les arts, a través dels centres de cultura de Palma, Eivissa i Menorca (Maó i Ciutadella), els de la Part Forana de Mallorca (Inca, Sa Pobla i Manacor) i sales d’exposicions (Campos, Petra, Sóller, Binissalem, etc.). Dins l'àmbit de l'Obra Social, crea la Residència per a persones grans (Palma) (1973), el centre de Formació Social de can Tàpera i nou llars o clubs de persones grans (La Soledat, Son Espanyolet, Son Rapinya, Sant Cristòfol...). Institueix un programa de beques per a l’ampliació d’estudis universitaris a l’estranger, participa en la creació i el sosteniment del Museu Regional d’Artà, fa costat a la restauració i al manteniment del Molí d’en Gaspar, obre i sosté l’escoleta de Son Gotleu (1976), que esdevé un model de bona gestió educativa, etc. Impulsa a través de l'Obra Social una munió d'activitats educatives, culturals, socials i similars que conformen l'aportació més gran i transcendent feta per una entitat a les illes en el curs del darrers 30 anys del s. XX.

Gestiona amb prudència, austeritat, control de la despesa i una rigorosa anàlisi dels riscos. Feiner de mena, la seva jornada de feina comença a les 8 del matí i es perllonga fins a les 9 del vespre, amb una interrupció d’una hora o una hora i mitja per dinar a casa seva. La feina de la tarda, la fa sempre que pot en el seu despatx del carrer Ramon Llull (Palma). Solament adesiara la resol en el seu estudi de la casa que té a la Costa d’en Blanes. Amb la seva presència continuada en els actes públics de les illes (culturals, artístics, socials...) dóna suport a les iniciatives capdavanteres que es manifesten a la ciutat i, alhora, la seva persona esdevé la imatge més representativa de l’entitat.

A través de l’Obra Social dóna suport a la Capella Mallorquina, la Universitat de les Illes Balears, entitats dedicades a la intervenció social (Mater Misericordiae, Creu Roja, Càritas, AECC, etc.), la Fundació Jardí Botànic de Sóller, l'Església de Mallorca, el Festival Internacional d’Orgue, la Camerata Sa Nostra, etc. Dóna continuïtat al Concert del Torrent de Pareis, amplia i enriqueix la pinacoteca de l’entitat amb l’adquisició d’obres de pintors reconeguts a les illes, com la taula “San Miquel i Sant Joan Baptista” (1550), de Juan de Juanes, dipositada per Sa Nostra al Museu de Mallorca, la taula “Adoració dels pastors” (1546 c.), de Mateu López senior i altres peces singulars. Per atendre les necessitats operatives de l’entitat tira endavant la compra d’un solar al polígon de Son Fuster, on aixeca la nova seu de la casa. Impulsa l’inici (1968) i la progressió dels informes econòmics anuals, que aporten informació de referència per a empresaris, institucions i agents socials. Amb motiu de la seva prejubilació els empleats li dediquen un sopar de comiat al Poble Espanyol, que reuneix una assistència massiva.

La seva direcció té lloc sota les presidències de Rafel Blanes Tolosa, Rafel Villalonga Blanes, Fulgenci Rosselló Coll, Josep Safortesa Calvet, Ferran Alzamora Carbonell i Joan Forcades Juan. Varen ser subdirectors o subdirectors generals a les seves ordres Eusebi Pascual Ferragut, Ferran Olesa Llobera, Josep Antoni Frontera, Ferran Marquès Tous i Vicenç Serra Bisbal. A partir del 1992 té l’assistència d'un director general adjunt, imposat per Joan Forcades Juan.

Dins l’àmbit de la Confederació de Caixes d’Estalvis és vocal del Consell d’Administració de CECA. Dins l’àmbit de les entitats de les illes, és vocal de la Junta Directiva del Foment del Turisme de Mallorca, primer president del Consell Social de la UIB i patró de la Cambra Oficial de Comerç de Mallorca. Entre 1995  i  2004 és president de la Fundació Jardí Botànic de Sóller. Dins l’àmbit familiar és vocal del Consell d’Administració de Blanes Nouvilas S.A., s’Hostalet S.A. i Punta Negra S.A.

Pel que fa a guardons i distincions, rep la Creu de l’Ordre del Mèrit Civil, la medalla al Mèrit de l’Estalvi, la medalla d’or del Foment del Turisme de Mallorca i la medalla d’or de la UIB. És magister de l’Schola Lullistica Maioricensis.

Casat amb Maria Rosa Iaume, és pare de 5 fills. Afeccionat als esports, practica passeig, marxa i natació a la mar. S’agrada de llegir temes relacionats amb les Balears i viatjar. Col·lecciona postals antigues, antiguitats, ceràmica i pintura. Des del 1999 porta una vida retirada per motius de salut. Precedit per una saga de banquers il·lustres com Antoni i Basili Canut, Abel Matutes Torres, Joan March Ordinas, Marcial Bardolet Soler, Josep Hevia, Nicolau Moragues Trias i pocs més, Carles Blanes ha estat el darrer banquer de les Balears. Afectat d'alzheimer, mor a la seva casa de s'Hostalet (Costa d'en Blanes, Calvià, Mallorca), als 84 anys d'edat.


Bibliografia

GEM, 2, 162.

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, pàg. 78, Palma 1999.

SA NOSTRA (ed), “Cent anys d’història de les Balears”, Navarra 1982.

Bartomeu MESTRE SUREDA i Miquel BOTA TOTXO, “Sa Nostra”, a Sa Nostra (ed.), pàg. 265-286.

Joan PLA, “Las Orlas”, P & P editors, pàg. 169, Palma 1989.

Jaume MARCH BISBAL, “Can Tàpera”, a GEM, 17, 115-116.

SA NOSTRA (ed.), “Presentació”, a ‘Informe econòmic i social de les Illes Balears 2000’, pàg. 9-10, Palma 2001.

SA NOSTRA (ed.), “Presentació”, a ‘Informe econòmic i social de les Illes Balears 1998’, pàg. 9-10, Palma 1990.

Príam VILLALONGA DE CANTOS, “Pintura a Sa Nostra”, Sa Nostra, Palma 1989.

Miquel ALENYÀ, “Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears”, GEM, 2, 359-361.

Miquel ALENYÀ, “Pasado, presente y futuro de Sa Nostra, una institución clave en las Islas Baleares”, Estudis d’Història Econòmica, núm. 17-18 (2001), Prensa Universitaria, Palma 2002.

Antoni LLOMPART, "Sa Nostra Universitat" (entrevista a Carles Blanes Nouviles), Ona, quadern de debat, núm. 4, pàg. 16-21, novembre 1992.

B. RAMON, "Adiós a Carlos Blanes", Diario de Mallorca, 18-XII-2013, pàg. 10.

Josep. F. CONRADO, "Carlos Blanes, In Memoriam", Diario de Mallorca, 19-XII-2013, pàg. 33.

Antoni BENNÀSSAR ROIG i Miquel PASCUAL GARCIES, "Carles Blanes, un homenot", Última Hora, 31 de desembre de 2013 i 1 de gener de 2014, pàg. 29, Palma.

Josep Lluís GRADAILLE, "Carlos Blanes, de l'ombra a la llum per un jardí botànic", Diario de Mallorca, 4-I-2014, pàg. 28.

Antoni SERRA CALDÉS, "Carlos Blanes: historia y destino", El Econòmico, 11-I-2014, pàg. 19, suplement d'Última Hora, Palma.

Antoni SANTANDREU RIPOLL, "Don Carlos Blanes, un any després", Última Hora, 2-I-2015, pàg. 29 (Tribuna), Palma.

sábado, 19 de enero de 2013

Antoni Buades Fiol (Palma, 21 de setembre de 1923 – 9 de juliol de 2000)


Empresari i polític. Fill de l’industrial Antoni Buades Ferrer, estudia a l’Escola de Comerç de Palma, on obté el títol de professor mercantil (1942). Tot seguit treballa com a director comercial i apoderat de l’empresa familiar Antoni Buades Ferrer (1943), també coneguda amb els noms d’Aixetaria Buades, Grifoneria Buades i Can Buades. Posteriorment, n’és gerent i director general (1966-1974). A més, és conseller i president de Comercial Antoni Buades Ferrer i de Comercial Instal·ladora Balear, empreses del grup familiar.

És vicepresident (1966-76) i president (1976-86) de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca. Alhora ocupa el càrrec de vicepresident de la Junta del Port de Palma (1974-86) i vicepresident del Foment de Turisme (1979-85). Entre 1979 i 1985 és vicepresident del Cercle Mallorquí. De 1965 a 1980 és vocal del Consell local de Banc Atlàntic a Palma. Afeccionat al golf, el 1976 funda i és el primer president de la Federació de Golf de les Balears (1976-85).

Militant del Partit Lliberal, el 1986 és elegit senador per Mallorca en les llistes de la Coalició Popular. El març de 1986 s’incorpora al Partit Popular. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Industrials de Mallorca (ASIMA) i participa en els seus òrgans de govern. És vocal de consells d’administració i consells de direcció de diverses empreses que reclamen el suport dels seus coneixements, com ara Industrial Tèxtil Mediterrània, Industrial Brodadora, Brodats Mallorca, Hotelera Insular, etc.

Intel·ligent, de tarannà lliberal, bon conversador i gran coneixedor de la realitat econòmica de les illes, disposa de moltes relacions i d’una àmplia coneguda. Va ser la persona més coneguda de la família Buades gràcies al seu caràcter extravertit i sociable. Casat amb Mercedes Lallemand, és pare de 6 filles.

Coincideixo amb ell a les reunions del consell local del Banc Atlàntic a Palma, en el qual participo com a ponent de riscos i crèdits (1969-72). Els vocal són aleshores Armand Esteban Fabra, Ferran Salas Garau, Joan Moncadas Noguera, Rafel Alcover González i ell. Uns anys més tard coincidim de bell nou quan en nom de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca m’encarrega (1976) un estudi sobre els costos de l’autonomia, l’elaboració del qual segueix personalment amb força interès- L’encàrrec es produeix després d’una reunió a la seu de la Cambra en la qual participen Gabriel Barceló Oliver, Ferran Alzamora Carbonell, Rafel Alcover González i ell. El treball final és assumit per la Cambra de Comerç, publicat i distribuït entre els seus associats. A partir d’aleshores tenim contactes esporàdics, sempre cordials i afectuosos.


Bibliografia

GEM, 2, 259

GEM, 3, 11

DD.AA., "Qui és qui a Mallorca", Promomallorca, 97, Palma 1999

Antoni BUADES FIOL, "Recuerdos", Palma 1998


jueves, 17 de enero de 2013

Eduard Blanes Nouviles (Palma, 14 de juliol de 1921 – Costa d’en Blanes, Calvià, Mallorca, 16 de setembre de 2010)


Advocat, impulsor del cooperativisme agrari i empresari. Estudia el batxillerat a Palma (1931-39) i es llicencia a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1943). Treballa en els serveis jurídics de l’ajuntament de Barcelona fins al 1955. El 1965 participa en la fundació de l’empresa familiar Blanes Nouvilas S.A., que presideix el seu pare, Tomàs Blanes Tolosa, i de la qual ell és nomenat conseller i director general.

El 1969 inicia la seva llarga tasca en l’àmbit del cooperativisme agrari. Entre 1972 i 1982 presideix la Unió Cooperativa de les Balears i la Cooperativa Agropecuària de Mallorca. El 1975 participa en la fundació de la Caixa Rural de les Balears, de la qual és president durant uns anys.

Al llarg de 45 anys lidera la gestió de les empreses familiars, dedicades a la promoció urbanística, hostaleria, esports, extracció de guix, fabricació de muntures d’ulleres, lloguer d’immobles i conservació de la finca rústica de s’Hostalet (Costa d’en Blanes, Calvià), propietat de la família.

El setembre de 1971 es presenta a l’elecció a les Balears d’un procurador a Corts pel terç familiar. Es presenten tres candidats: Guillem Sureda Meléndez, Manel Fiol Calafat i ell. Obté la majoria de vots, però no resulta elegit. A l’entorn del seu lideratge empresarial i familiar, manté la família unida i amb objectius compartits.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de treballar amb ell com a vocal de la Comissió Executiva de Blanes Nouvilas S.A. (1972-79), formada aleshores per ell, els germans Andreu, Lluís i Carles Blanes Nouvilas, Miquel Canyelles Jaume, Martí Ferriol Font i jo. Posteriorment, per motius de la meva feina, varem espaiar les relacions, que sempre van ser sinceres, cordials i afectuoses.

Casat amb Elizabeth Jenkins, és pare d’una filla, Lavinia. Afeccionat a l’excursionisme, la música i els viatges, pertany al grup excursionista Aritja, que presideix. Col·labora durant molts d'anys amb l'Institut Nacional de Metereologia. Afectat d’insuficiència respiratòria, mor a la seva casa de la Costa d’en Blanes als 89 anys d’edat.


Bibliografia

GEM, 2, 162-163

GEM, 19, 191

DD.AA, “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, 79, Palma 1999


Manel Bauzà Ochogavia (Pollença, Mallorca, 16 de desembre de 1933 – Palma, 18 de març de 2000)


Prevere, teòleg i canonge. Estudia al Seminari Diocesà de Sant Pere, de Mallorca, i el 1957 és ordenat de prevere pel bisbe Jesús Enciso Viana. Tot seguit amplia estudis a la Universitat Gregoriana, de Roma, on es llicencia en teologia (1960). Passa a la Universitat de Friburg (Alemanya), on es doctora en teologia (1968).

De retorn a Mallorca, és superior (1968-73) i rector (1973-81) del Seminari Major i delegat diocesà d’ensenyament (1984-94). Imparteix classes al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM) (1968-2000) i n’és director durant uns anys. El 1999 és nomenat canonge de la Seu.

Publica vàries obres sobre Ramon Llull i sobre temes teològics. Amb Joan Soler Planas escriu l’obra “L’esperit religiós a les obres de Miquel Costa i Llobera”, treball inèdit, dipositat a la Biblioteca Diocesana de Mallorca.

Gestiona el trasllat del fons bibliogràfic de la Biblioteca Episcopal des del Seminari Nou a la Casa de l’Església (Palma) per formar amb altres fons (CETEM, col·legi de la Sapiència, Museu Diocesà, etc.) la nova Biblioteca Diocesana, ubicada al Palau Episcopal i inaugurada el 21-VI-2002 amb un total aproximat de 125.000 volums.

Intel·ligent, ordenat, rigorós i de tracte senzill i proper, és afeccionat a l’excursionisme i a la lectura. Mor a Palma als 66 anys d’edat.

Varem coincidir a Roma en el curs 1959/60, per bé que ja ens coneixíem d’abans. Férem una bona amistat, basada en coincidències de tarannà i de visió de les coses. Sempre em demostrà simpatia, respecte i afecte. Vaig admirar el seu rigor, la seva capacitat intel·lectual i el seu tracte exquisit.


Bibliografía

GEM, 2, 51

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, 67, Palma 1999

miércoles, 16 de enero de 2013

Joan Vidal Perelló (Sóller, Mallorca, 1 de juny de 1938 – Palma, 2 de juny de 2005)


Músic, compositor, jurista i registrador. Cursa estudis eclesiàstic en el Seminari Diocesà de Sant Pere, de Mallorca. Posteriorment, fa el curs preuniversitari a Barcelona i estudia a la Facultat de Dret de la Universitat de Navarra, on es llicencia (1964). D’altra part, estudia piano amb Conxa Vilella i Joan Moll; composició amb Josep M. Thomàs, Jaume Mas Porcel i Antoni Mateu; i orgue amb Antoni Matheu.

Com a compositor és autor d’un grup de goigs. El 1959 crea ”Himne a l’alegria” i posa música al poema “Pelegrí”, de Jeroni Fito Cantó, i a “Cançons profanes”, de Josep Fortesa. Entre 1954 i 2005 és l'organista titular de la parròquia de Santanyí. És professor de dret civil de la UIB (1974-1985). Guanya (1970) les oposicions de registrador i obté plaça a la Península, que uns anys més tard trasllada a Palma. El 1985 passa a dirigir el Registre Mercantil de Mallorca i el 1989 és elegit president territorial dels registradors de les Balears.

És acadèmic numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears. És guardonat amb la Creu de Sant Raimon de Penyafort. El 2000, elegit conseller general de Caixa de les Balears “Sa Nostra”, ocupa plaça en el Consell d’Administració i n’és designat vicepresident. Dimiteix (2002) de tots els càrrecs en els òrgans de govern de l’entitat a causa de diferències amb la direcció a la qual demana transparència amb reiteració sense obtenir resposta (2002). D’arrelades posicions catòliques, actua com a col·laborador actiu de la parròquia de Santanyí, on resideix des d’infant, per a la qual gestiona l’obtenció de recursos destinats a les obres de manteniment, reformes i activitats. Sempre defensa posicions nacionalistes i de suport a la llengua catalana. En diverses ocasions fa part dels possibles candidats a presidir l’Obra Cultural Balear (OCB), de la qual és soci.

Vaig tenir amb ell una bona relació d’amistat durant els anys d’estudiants. Ell és el que m’embarca com a baix en l’Schola Cantorum (1955-59). Sovint compartim l’afecció comuna al cinema. Record que plegats varem veure a la sala parroquial del Terreno (Sala Rex) la pel·lícula “Mon oncle”, de Jacques Tati, i a un cinema del Passeig de Gràcia, de Barcelona, el film “Fantasia”, de Disney.


Bibliografia

GEM, 18, 132-133

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, 607, Palma 1999

Joan PARETS i SERRA et al, “Compositors de les Illes Balears”, El Gall ed. i Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Palma 2000

Andreu MANRESA, “Necrológica: Joan Vidal, registrador y compositor”, El País, 13-VI-2005

martes, 15 de enero de 2013

Grup Tramuntana (Mallorca, 1975-1977)

Es constitueix el 1975 a Palma com a marc de trobada i diàleg de tots els partits polítics democràtics actius aleshores en la clandestinitat, inclòs el Partit Comunista. Convoca la primera reunió i hi intervé com a coordinador l’industrial Ramon Esteban Fabra.

La primera reunió té lloc a les instal·lacions de Can Tàpera, cedides per Caixa de les Balears “Sa Nostra”. Hi participen Fèlix Pons Irazazàbal, Francesc Albertí Palau, Francesc Garí Mir, Josep Melià Pericàs, Antoni Alemany Descatllar, Emili Alonso Sarmiento, Antoni Tarabini-Castellani Cabot, Celestí Alomar Mateu, Francisca Bosch Bauzà, Ferran Porto Vila, Lluís Matas, Carlos Usúa Garcia, Miquel Rosselló del Rosal i Pere Joan Morey Ballester. Hi ha representants del PSOE, PSP, PCE, PSI, nacionalistes, centristes, conservadors i el president de la patronal. Des del punt de vista de les professions, cal dir que hi son presents advocats, enginyers, periodistes, sociòlegs, funcionaris públics, delegats ministerials, administratius, líders patronals, etc.

Passat algun temps, el grup decideix convertir-se en una plataforma de diàleg i opinió. Publica articles d’opinió a “Diario de Mallorca” sobre temes que afecten la societat, l’economia i la cultura de les illes. El primer article que es publica amb la signatura de Tramuntana es refereix al dèficit de les inversions públiques de l’Estat a les Balears i, de manera particular, a Mallorca. Serveix d’esborrany per al debat i de base de l’article posterior un escrit que Antoni Alemany havia comanat amb destinació a aquest fi a l’economista Miquel Alenyà Fuster. La redacció final, amb porques esmenes, corre a càrrec d’Antoni Alemany.

El grup es dissol entre març i abril de 1977.

lunes, 14 de enero de 2013

Maria Guadalupe Salas Garau (Palma, 1927 - 13 de gener de 2013)

Propietària i directiva d'empreses. Filla de Manel Salas Sureda i Maria Garau Tornabells, és germana de sis: Catalina, Manel, Amanda, Pere, Salvador i Ferran Salas Garau. Del seu pare, traspassat el 1942, quan ella té 15 anys, hereta les finques rústiques de Son Pacs, Son Crespí (Manacor)  i Son Berga (Alaró) i altres finques rústiques i urbanes. També rep en herència accions de l’empresa Salinera Espanyola S.A. i d’altres societats mercantils. En els primers anys 50 realitza obres de reforma i consolidació de les cases de Son Berga que dirigeix el seu oncle l’arquitecte Carles Garau Tornabells.

Manté una perllongada i sincera relació d’amistat i confiança amb Mn. Miquel Moncadas Noguera, posteriorment bisbe de Menorca i de Solsona, al qual presta ajuts destinats a donar suport a causes solidàries, de beneficència i d’interès general.

Els primers anys 70 se casa amb l’empresari Emili Aranyó Passant, vidu, establert a Palma els primers anys 60, on havia desplegat activitats relacionades amb el comerç del tèxtil i la confecció i havia arribat a ser alt directiu de l’empresa Magatzems Salvat S.A., situada al carrer Colom (Palma). En ell troba la companyia i el suport adequats per compartir el tarannà empresarial i, alhora, altruista i generós que la distingeix.

Els anys 50 és una de les primeres dones de Palma que condueix cotxe de manera habitual, amb desimboltura i amb un turisme de la seva propietat. La seva figura a bord d’un cotxe modern i gran, conduït per ella sola, juntament amb la seva pròpia manera de ser, contribueixen a rodejar-la de la imatge de dona autosuficient, autònoma i independent, fet que la converteix a Palma en un referent de la dona moderna dels anys de la Postguerra.

Afeccionada a viatjar, s’agrada de viure en contacte amb la natura i fer estades al camp. Dotada de gran caràcter i de criteri propi, duu una vida senzilla, discreta i austera, allunyada de l’ostentació. S’agrada de participar activament en els consells d’administració d’empreses de la família, als quals aporta iniciatives, dinamisme i un fi sentit de l’oportunitat. Després de sobreviure a tots els seus germans i germanes, mor a Palma als 85 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Palma.

domingo, 13 de enero de 2013

El quadre “Martiri de Sant Sebastià”, d’Anthony Van Dyck


Bartomeu Verger era un agent de l’Ajuntament de Palma que s’encarregava de gestionar assumptes municipals a Madrid, on residia. En els primers dies de 1769 el secretari de l’Ajuntament, Joan Armengol, rep una carta de Nicolás Manzano que l’informa de la malaltia que afecta Bartomeu Verger i de la gravetat del cas. Li proposa com a substitut de Verger el Sr. Vicente Antonio de Uztarroz.

Verger mor a mitjan mes de gener de 1769. Uns dies més tard, Antoni Verger, fill del difunt, dirigeix una carta al secretari Armengol mitjançant la qual l’informa que el seu pare havia disposat en el testament que es lliurés a l’Ajuntament de Palma una pintura de la seva propietat, original d’Anthony Van Dyck, que representa el martiri de Sant Sebastià. Encarrega a Vicente Antonio Uztarroz de fer la tramesa del quadre i de la realització dels tràmits necessaris en aquest fi. La pintura viatja de Madrid a Palma sense vasa, enrotllada i protegida a l’interior d’un tub o canó de llauna.

A partir d’aquest moment s’imposa el costum d’exposar el quadre original cada 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, patró de Palma, a la façana de l’Ajuntament. El 1859, el pintor Joan O’Neille proposa a l’Ajuntament que faci una còpia del Van Dyck per evitar el deteriorament de l’obra a causa de la seva reiterada exposició a l’intempèrie.La proposta és acollida favorablement. El pintor Faust Morell Orlandis, marquès de Solleric, aleshores regidor de l'Ajuntament i president de l’Acadèmia de Belles Arts (1858-1875), de Palma, s’ofereix a fer la còpia en el seu taller i al seu càrrec. Fa dues còpies, la segona de les quals, més convincent que la primera en opinió del pintor, és lliurada a l’Ajuntament, que la penja a la façana de l’edifici consistorial cada any a partir del 20 de gener de 1860. La primera còpia passa a ser, també, propietat del l’Ajuntament, quan és trobada en el porxo del Casal Solleric poc després que aquest fos adquirit per l’Ajuntament el 1975.

Segons Matías Díaz Padrón, el quadre prové de l’antiga col·lecció de pintures de Manuel de Zúñiga, VI comte de Monterrey, que mori el 1653.

El pintor flamenc realitzà vàries teles del martiri de Sant Sebastià. Algunes d’elles es conserven a museus com el Louvre, Galeria Nacional d’Escòcia (Edinburg), Pinacoteca e Munic, Museu Wuyts van Campen, etc. Díaz Padrón afirma que la tela de l’Ajuntament de Palma és una obra de joventut de l’autor. Considera que en l’espai i en el ritme la tela de l’Ajuntament de Palma és millor que les rèpliques d’Edinburg i Munic.


Bibliografia

Bartomeu BESTARD, “El San Sebastián de Van Dyck y el misterioso retrato del conde de Monterrey”, ‘Diario de Mallorca’, 14, 13-I-2013


sábado, 12 de enero de 2013

Joan Oliver Castanyer “Maneu” (Sóller 1839 – Palma, 15 d’octubre de 1905)


Empresari metal·lúrgic, tècnic industrial i propietari. És fill de Joan Oliver Rul·lan. Als quatre anys, la seva família s’instal·la a Palma.

El 1858, marxa a Paris per estudiar enginyeria industrial. Hi resideix durant cinc anys i és deixeble del matemàtic Claudel. A la mort del seu pare, es fa càrrec de l’empresa familiar, a la qual dóna un gran impuls. Arriba a ocupar més d’un centenar de persones en la construcció de calderes, màquines de vapor, bombes d’elevació d’aigua, molins de vent i fariners, premses, maquinària agrícola, grues, rodes, turbines hidràuliques i compressors d’aire.

El 1886, instal·la una planta de refrigeració capaç de produir la semi-congelació d’ampolles d’aigua. Després de nombrosos experiments i d’implorants modificacions, la converteix en una fàbrica de gel per al consum domèstic. El decenni de 1870-80 és l’introductor a Mallorca de la segadora mecànica, la qual cosa contribueix de manera rellevant a l’increment de la producció agrícola. Realitza els projectes i dirigeix la instal·lació de nombroses plantes industrials, com la fàbrica de refinat de petroli de Palma, saboneries basades en l’ús del vapor, tafones, farineres, fàbriques d’oli de remòlta, a les quals aplica el sistema de sulfur de carbó, i una fàbrica de destil·lació de fusta.

Milita en el partir republicà i és regidor de l’Ajuntament de Palma (1902-1905). El 9 d’octubre de 1903 compra les finques de Xorrigo i Moranta (Palma). Casat amb Antònia Oliver Florit, té sis fills: Joan, Francesc, Joana Maria, Antònia, Sebastiana i Carles Oliver Florit. Mor a Palma als 66 anys d’edat. L’Ajuntament de Palma el declara (31-XII-1905) fill adoptiu i, posteriorment, fill il·lustre de la ciutat. Miquel Alenyà.


Referències

GEM, 12, 67-68

GEM, 12, 76

GEM, 5, 358-359

www.possessionsdepalma.net, Xorrigo

Joan Oliver Rul·lan “Maneu” (Sóller 1804 – Palma 1872)


Industrial ferrer. El 1824, fugint de la persecució contra els liberals, marxa a Marsella. De retorn a Mallorca, el 1826 munta a Sóller el taller de transformats metàl·lics que gira sota el nom de Foneria de Joan Oliver, on el 1829 construeix una de les primeres màquines de vapor fetes a Espanya. Després d’introduir-hi algunes innovacions, inicia la producció de maquinària diversa basada en l’ús de la caldera a vapor.

El 1843, trasllada la indústria a Palma, on aconsegueix ampliar l’activitat de l’empresa i diversificar-la. Incorpora la fabricació d’elements metàl·lics per a l’edificació i, sobretot, la de maquinària agrícola destinada a la mòlta del gra pel sistema de tracció mecànica a vapor en substitució dels tradicionals molins de vent. El centre de producció era situat en terrenys de l’antic hort d’en Moranta, amb accés per l'antic carrer de Bonaire (Miquel Alenyà).

Referències

GEM, 12, 76

GEM, 5, 358-359


Foneria Joan Oliver (Can Maneu)


Indústria de fusa, aliatge i forja de metalls, i de fabricació de calderes i maquinària diversa. Fou creada a Sóller per Joan Oliver Rullan “Maneu”, després d’un temps d’estada a Marsella. El 1826 instal·là una ferreria que, el 1829, amplià i transformà amb la incorporació d’una màquina a vapor construïda en el propi taller, de quatre cavalls de potència, destinada a usos de fundició.

La bona marxa del negoci i les seves perspectives favorables aconsellaren el trasllat de la indústria a Palma (1843). Ocupà un ampli solar situat de l’hort del Convent de la Concepció, amb accés pel número 3 de l’antic carrer Bonaire. La qualitat de les seves manufactures i el caràcter avançat i competitiu de la seva tecnologia li permeteren d’exportar bona part de la producció a Barcelona, València i altres indrets peninsulars.

A la mort de Joan Oliver Rullan (1872) es féu càrrec de la gestió de l’empresa el seu fill Joan Oliver Castanyer “Maneu”, el qual havia fet estudis d’enginyeria a París i durant molts d’anys havia col·laborat estretament amb el seu pare. Durant els trenta-tres anys que en dugué la direcció, l’empresa arribà a ocupar un centenar llarg de treballadors, molts dels quals residien al la barriada de Santa Catalina. S’hi construïren més de cent calderes per a usos industrials, les principals dels vaixells a vapor “Bellver”, “Isleño”, “Catalunya (1899), “Comercio” i “Cabrera”·i les auxiliars de la pràctica totalitat de la flota mercant a vapor de Mallorca; a més de maquinària industrial i agrícola, peces per a la marina de guerra espanyola, les rodes hidràuliques per a la regulació de s’Albufera, premses d’oli i de vi, grues, armadures, accessoris de ferro per a la construcció, objectes de bronze, engranatges mecànics i altres manufactures de fusa. Les creus de ferro que coronen les dues torres més altes de la façana principal de la Seu, tot acompanyant la imatge de l’Assumpció, foren fetes en els seus tallers.

El 1902, la grossa de Nadal, de cinc milions de pessetes, correspongué al número 28.038, venut a Palma, a l’Administració de loteries del Sr. Picornell, del carrer Unió. Resultà distribuït, en la seva major part, entre els propietaris i els treballadors de Can Maneu. Aquest fet marcà l’inici d’una etapa difícil per a l’empresa a causa de la marxa d’alguns dels seus especialistes que decidiren d’instal·lar-se pel seu compte.

A la mort de Joan Oliver Castanyer (1905), la direcció passà al seu fill Joan Oliver Florit “Maneu”, el qual hagué de fer front a problemes nous derivats de la reducció del mercat propi de l’empresa com a conseqüència de la puixança de la indústria catalana de construcció de motors navals, material ferroviari i maquinària agrícola. S’hi afegiren, a més, dificultats d’adaptació a la rapidesa amb què es produïren els avanços de la tecnologia metal·lúrgica i l’ampliació de les escales de producció. La progressiva reducció de l’activitat de la fundició i fabricació de maquinària féu inevitable el tancament de l’empresa durant la dècada dels anys 1910-1919, tot i que la propietat mantingué algunes de les activitats industrials complementàries del negoci, com la fabricació de gel, iniciada amb destinació a la venda el 1905. Miquel Alenyà.

A la plana 358 del tom 5 de la GEM es publica una fotografia del personal dels tallers de la foneria Maneu. S’hi poden comptar prop de cent persones.


Referències

GEM, 5, 358-359

Tallers Garí (Can Garí)

Empresa dedicada a la fabricació de transformats metàl·lics fundada a Palma el 1890 pel mestre ferrer Francesc Garí Bennàssar. Amb seu a la plaça de l’Olivar, construeix carruatges, galeres, cotxes i carros, part dels quals es destinen a l’exportació. A més, construeix i munta la ferreria d’habitatges particulars, com ara Can Verga (Palau March), s’Avall, Can Ballester (després dit Can Rul·lan i finalment Vila Dragan), etc. També construeix tanques de ferro i barreres com la que dóna pas a l’escala noble del Palau Episcopal. En els anys 50 i 60, dins de l’àmbit dels transformats del metall, s’especialitza en la fabricació de portes metàl·liques de seguretat enrotllables. Amb aquest producte aconsegueix desplegar una intensa activitat productiva i obtenir una més que notable projecció en el mercat de Mallorca.

Han portat la direcció de l’empresa Francesc Garí Bennàssar, els seus fills Pere i Bartomeu Garí Mut i el seu nét Francesc J. Garí Mir. Al llarg dels anys la planta de producció s’ubica, primer de tot, a la plaça de l’Olivar, núm. 15. Arran de la reforma urbanística d’aquesta plaça dels anys 40, es trasllada al carrer 31 de desembre, per passar en els anys 70 al Polígon Industrial de Son Castelló. En els anys 80 s’ubica finalment en el Polígon de Marratxí.

Al llarg dels anys ha estat coneguda amb diversos noms: Tallers Garí, Indústries Metal·lúrgiques Garí i Meta 2000. Popularment se l’ha conegut sempre com a Can Garí. Desplega una activitat notable de recerca i investigació de productes, la qual cosa li permet de registrar al seu nom un nombre elevat de patents (cadires plegables, panys articulats, perfils per a carpinteria metàl·lica, etc.).

Les dificultats que es donen a causa de la Guerra del Golf (1990-93), la proliferació creixent de petits tallers metal·lúrgics competitius, l’abandonament de l’empresa de part dels millors  professionals atrets per treballs alternatius, determinen que l’empresa es vegi obligada a reduir l’activitat progressivament fins que el 1994 inicia un procés voluntari de dissolució.



Bibliografia

GEM, 11. 8

GEM, 6. 176 (Francesc J. Garí Mir)

Francesc J. Garí Mir (Palma, 1 de juny de 1939 – Madrid, 1 de juliol de 2009)


Enginyer industrial, empresari i polític. Fill únic de Bartomeu Garí i Pereta Mir, és inscrit al Registre amb els noms de Francesc i Jaume. Estudia el batxillerat a Palma com a alumne lliure i l’acaba a l’Acadèmia Nebrija. Cursa els estudis d’enginyeria industrial a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Madrid, on obté el títol de doctor (1962).

Continuador d’una saga d’empresaris de la branca del metall iniciada pel seu avi patern Francesc Garí Bennàssar, és director de l’empresa metal·lúrgica familiar Tallers Garí (després Indústries Metal·lúrgiques Garí i finalment Meta 2000), dedicada a la construcció de fusteria metàl·lica i especialitzada en la fabricació de portes de metall enrotllables. Després d’uns anys de gran activitat productiva, trasllada la planta del carrer 31 de desembre a un solar del Polígon Industrial de Son Castelló i, posteriorment, al Polígon Industrial de Marratxí. En els primers anys 70 munta en els antics locals del carrer 31 de desembre una botiga de luxe dedicada a la venda de mobiliari, com ara sofàs, tresillos, taules de despatx, etc.

Participa en la fundació d’ASIMA i en la creació dels Polígons Industrials de Son Castelló i Can Valero (Palma). És accionista i membre del consell d’administració de la societat Hotel Son Vida S.A. El 1970 és nomenat delegat provincial de la Vivenda a les Balears.

Participa en la fundació del col·lectiu Tramuntana (1975), plataforma de debat i diàleg polític dedicada a la creació d’opinió, que publica articles al Diario de Mallorca. Fa part del grup promotor del partit polític Concurrència Democràtica Balear (CODEBA) (1976), liderada pel notari de Palma Raimon Clar Garau, i des d’aquesta instància participa en la creació del Partit Popular Balear (1976), amb el qual s’integra (1976) en la coalició de la UCD i, posteriorment, en el partit de la UCD. És diputat a les dues primeres legislatures democràtiques (1977-79 i 1979-83). Al Congrés dels Diputats és vicepresident de la comissió de transports, comunicacions i turisme. També és ponent del projecte de llei d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Entre 1978 i 1979 és conseller d’Indústria i Agricultura del Consell General Intrerinsular de les Illes Balears, organisme preautonòmic.

Durant un temps és subsecretari del Ministeri de la Vivenda i president del consell de l’Institut Nacional per a la Qualitat de l’Edificació. És membre de l’Ordre del Mèrit Constitucional. Entre 1999 i 2003 és cap de gabinet del president del Parlament de les Illes Balears.

Afeccionat al teatre, la música i la pintura, de jove lidera un grup d’amics que, en els primers anys 60, participen en concerts i representacions que ell organitza al jardí de casa seva, celebren festes, reunions i excursions, van a nedar els diumenges d’estiu a la piscina de l’Hotel Son Vida (Palma) i mantenen reunions amb Mn. Dionís Sastre Alonso, rector aleshores de Santa Tereseta del Nin Jesús (Son Armadams) i posteriorment canonge de la Seu. Fan part del grup Jeroni i Miquel Cabot, Catalina i Bernat Vicens, Isabel i Miquel Alenyà i d’altres. Amb aptituds per a la representació i la declamació, s’agrada de participar en funcions de teatre d’afeccionats amb papers protagonistes. Casat amb Maria Isabel Messeguer, és pare de dos fills.

En els primers anys de la dècada dels 60 (1961-65), vaig tenir l’oportunitat de compartir amb ell amistat i companyonia a través d‘un grup d’amics i amigues. La nostra amistat es renova i referma quan és cap de gabinet de Maximilià Morales Gómez, president del Parlament de les Illes Balears (1999-2003). Aleshores vaig participar en un grup promogut pels Parlaments de Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears, que estudià les relacions econòmiques existents entre les quatre comunitats autònomes. L’estudi va donar lloc a una publicació, “Aproximació a l’Anàlisi de les relacions econòmiques entre Aragó, Illes Balears, Catalunya i la Comunitat Valenciana. Àmbit de l’antiga Corona d’Aragó”, que va ser presentada, mitjançant roda de premsa, a la seu del Parlament de Catalunya el 16 de setembre de 2002. L’estudi va ser realitzat per professionals aportats per Caixa de Pensions “la Caixa”, Caixa de Catalunya, Ibercaja, Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) i Caixa d’Estalvis de les Balears (Sa Nostra).


Bibliografia

GEM, 6, 176

GEM, 11, 8 (Meta 2000)

DD.AA., “Qui és qui a les Balears”, Promomallorca, 223, Palma 1999

Joan PLA, “Las orlas”, P&P edicions, 248, Palma 1989

viernes, 11 de enero de 2013

Josep Font Trias (Palma, 7 de juliol de 1913 – 4 de setembre de 2000)


Professor, jurista i filòsof. Es llicencia en Filosofia i Lletres, branca de filosofia, i en Dret a la Universitat de Barcelona (1932) i es diploma en Psicologia a l’Escola Superior de Psicologia, de la Universitat de Madrid (1934).
Josep Font Trias, 1963 c.
Imparteix classes a l’Institut Ramon Llull, de Palma, entre 1935 i 1983. El 1936 signa el document Resposta dels Mallorquins al Missatge dels Catalans. El 1942 guanya per oposició la càtedra de filosofia de l’Institut Ramon Llull, del qual és director (1955-59). És cap d’estudis i professor (1952-58) dels cursos de filosofia i de dret de la Universitat de Barcelona ubicada a l’Estudi General Lul·lià de Palma.

És vicepresident i delegat per a les Balears de la Fundació Dragan, magister de la Maioricensis Schola Lullística, soci d’honor de la Societat Arqueològica Lul·liana i vicerector i rector de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca. Com a vocal del Consell Rector de l’Estudi General Lul·lià propicia la creació de la càtedra Ramon Llull (1959) que s’estableix amb col·laboració amb la Universitat de Barcelona.

Publica diversos escrits dedicats al lul·lisme, que el 2002 l’Estudi General Lul·lià aplega en un volum titulat “Escritos filosóficos”, que es publica amb transcripció, introducció i notes de Sebastià Trias Mercant. Vinculat a Esporles per ascendència familiar i residència, l’IES d’Esporles duu el seu nom.

Adquirí notorietat i anomenada com a professor de les assignatures de dret dels estudiants de Mallorca que s’examinaven com a alumnes lliures a la Facultat de Dret de la Universitat de Saragossa.

Vaig ser alumne seu a l’Institut Ramon Llull els cursos 1952/53, 1953/54 i 1954/55. Es va estrenar com a professor nostre amb una classe sobre Navicena, un personatge de la Grècia clàssica que es plantejava preguntes sobre qüestions relacionades amb les coses de cada dia, com ara quina diferència hi ha entre un carro i el conjunt dels elements que el composen separadament. Li demanarem, el 1980, que amb motiu del 25è aniversari de la nostra promoció, la del 1955, ens tornés a donar aquella classe i així ho va fer. Ens facilità, a més, l’explicació per escrit. Per a ell la filosofia més que un conjunt de coneixements era la capacitat d’una persona de fer-se preguntes sobre el món real que l’envolta. Amb les seves classes tractà d’infondre’ns ànsies de demanar-nos moltes coses. Les seves van ser unes de les classes millors que ens varen donar a l’Institut. Sovint ens plantejava preguntes sense donar-nos-en la resposta. Pensin, reflexionin, en parlin, ho discuteixin, donin voltes a les qüestions i tractin de resoldre-les. Les preguntes són més importants que les respostes, els interrogants són més útils que les definicions, la inquietud per saber és més determinant que el saber. També ens explicà el pensament de Plató, Aristòtil, Sant Bonaventura, Sant Tomàs, Hobbes, Spinoza, Russeau, Engels, Marx, Sartre... A les explicacions, s’agradava d’afegir-hi sempre una pregunta, un interrogant. Els filòsofs li interessen més que la filosofia i vol que tots els seus alumnes siguin una mica filòsofs.

Vaig coincidir amb ell al Consell Rector de l’Estudi General Lul·lià, la qual cosa ens permeté de compartir hores de feina i de conversa. Intel·ligent, lúcid, respectuós i comprensiu, es convertí per a mi en una persona entranyable i en un amic curull de seny i saviesa. Dimití de rector de l’Estudi General Lul·lià amb motiu de fer els 80 anys. Després les coses mai no varen ser iguals i me’n vaig anar (2005). Record que s’agradava de recordar amb orgull que havia impartit classes a uns 3.000 alumnes. Casat, és pare d'un fill, Sebastià. Després d’una vida llarga i fecunda, mor als 87 anys.


Bibliografia

GEM, 5, 382

DD.AA, “Qui és qui?”, 197, Palma 1999

BSAL, Necrològica de Josep Font i Trias, BSAL, 56, 527-528, Palma 2000

Josep FONT TRIAS, “Escritos filosóficos”, Estudi General Lul·lià de Mallorca, Palma 2002

Josep FONT TRIAS, “El cine y el menor”, conferència, Junta Protecció de Menors, Palma 1955

Josep FONT TRIAS, "Navicena", classe impartida a l'Institut Ramon Llull, transcrita per l'autor, Palma 1980

Bartomeu Font Obrador (Llucmajor, Mallorca, 28 de novembre de 1932 – 9 d’octubre de 2005)


Historiador especialitzat en la investigació de la història de Llucmajor i en l’estudi de la vida i l’obra de Juníper Serra.

Es llicencia en història (1959) a la Universitat de Barcelona i s’hi doctora (1967) amb la tesi titulada “Contribució mallorquina al coneixement dels indígenes de Califòrnia”. És professor (1968-70) de la secció delegada de la Universitat de Barcelona a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca. És cronista oficial de Llucmajor (1966-2005), vocal del Consell Rector de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca., director del Museu i Centre d’Estudis Juníper Serra, de Petra,(1975-2005), vicepresident de l’Associació d’Amics de Juníper Serra (1980-2005), president de la secció juniperina del Cercle de Balles Arts (1978-2005) i director de publicacions de la Societat Arqueològica Lul·liana.

Participa en diverses excavacions arqueològiques a Catalunya i Mallorca i publica, entre d’altres, les següents obres: “Història de Llucmajor” (9 volums), “Juníper Serra, l’empremta mallorquina a la Califòrnia naixent” (1988), “Joan Crespí, explorador i cronista franciscà a l’Alta Califòrnia” (1994), “Fray Juníper Serra, doctor de gentiles” (1998), etc. Al marge de les seves activitat d’investigador i executiu científic i cultural, porta amb l’ajut dels fills la direcció d’una empresa hotelera pròpia.

Pertany a la Reial Acadèmia de la Història, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a l’Acadèmia de la Història de Mèxic. És acadèmic numerari de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. És ciutadà honorari de Sant Gabriel (Califòrnia) i fill il·lustre de Llucmajor (1999). És distingit amb la Creu d’Oficial de l’Ordre d’Isabel la Catòlica (1977) i amb el “Siurell de plata” (1972) del diari “Última Hora”.

El vaig conèixer i tractar en el marc del Consell Rector de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca, a les reunions del qual assistia amb regularitat. Hi aportava empenta, seny i sentit de l’oportunitat amb discreció i lucidesa. Sabia mantenir amb elegància la independència de criteri respecte de Gabriel Rebassa, amb el qual discrepava lleialment. El pas del temps féu que quallés entre ell i jo una bona amistat, basada en una gratificant simpatia mútua i en la coincidència de criteris en nombrosos temes. Record la darrera entrevista que tinguérem. Era un diumenge al matí de l’estiu de 2005. Ens trobàrem a l’interior de la basílica de Sant Francesc, de Palma. Ell anava acompanyat de la dona, Francisca. Parlarem una estona i, sense dir-nos-ho, ens acomiadarem amb emoció continguda i amb paraules de simpatia i afecte. Mor als 72 anys, poc abans de fer els 73.


Bibliografia

GEM, 5, 380

ENCICLOPÈDIA.CAT, "Bartomeu Font i Obrador"

AJUNTAMENT DE LLUCMAJOR (Ed.), “Bartomeu Font Obrador”, dins “Fills Il·lustres de Llucmajor”

Joan VENY, “Bartomeu Font Obrador”, ‘Estudis Romànics’, 29, Barcelona 2007

DD.AA., Qui és qui? PROMOMALLORCA, 196, Palma 1999