Antoni Rifà Urgell (Manlleu, Catalunya, 27 de juliol de 1945 – Palma, Mallorca,10 de febrer de 2014)

Metge psiquiatra i polític. Estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Saragossa i s’especialitza en psiquiatria i neurologia. Exerceix  la professió a l’Hospital Psiquiàtric de Carxo (Santiago de Compostela), al de Huelva i al de Palma (Mallorca).

Integrat e la llista del PSIB-PSOE, obté l’acta de regidor de l’Ajuntament de Palma a les eleccions locals de 1987 i 1991. Entre 1987 i 1991 és regidor de l’àrea de Sanitat i president de l’Empresa Funerària Municipal (EFM) de Palma. Entre 1991 i 1995 fa part de l’oposició municipal. El 1995 abandona la política activa i torna a l’exercici de la professió de psiquiatra, neuròleg i psicoanalista de l’Hospital Psiquiàtric de Palma, del que va ser director.

Voluntari de la Creu Roja, fa part de la Junta directiva de l’Assemblea autonòmica de les Illes Balears, des d’on presta atenció especial als programes de l’entitat dedicats a les persones drogodependents. De caràcter obert i dialogant, excel·leix com a persona especialment dotada per escoltar, comprendre i aconsellar. Casat amb Esperança Tomàs, és pare de tres fills: Andros, Hèctor i Patrícia. Jubilat, mor sobtadament als 68 anys d’edat.

Bibliografía:

Josep CAPÓ, “Fallece Antoni Rifà Urgell, exconcejal del Ayuntamiento”, Diario de Mallorca, 13-II-2014, pàg. 12.

R.L., “Antoni Rifà Urgell”, Última Hora, 13-II-2014, pàg. 25.

Diario de Mallorca, 13-II-2014, Esquela d’Antoni Rifà Urgell, pàg. 39

Baltasar Company Garí (Palma, 10 de gener de 1910 – 24 d’agost de 1991)

Xofer, maquinista naval, patró de pesca i soci de Creu Roja.

Fill de Joan Company i Rosa Garí, fa el servei militar al Nord d’Àfrica. De retorn a Mallorca, durant els anys de la Guerra Civil fa de xofer del cotxe ambulància de l’oficina de Creu Roja a Palma. Posteriorment treballa com a maquinista naval, com a conserge de les instal·lacions de la pista de patins de la plaça bisbe Berenguer de Palou, de Palma, i finalment com a patró major de la Confraria de Pescadors, de Palma (1979).

A hores de lleure, s’agrada de fer sabó de pastilla, fluix, negre i blanc. Té una habilitat especial per llevar fics. Llueix un esperit altruista i generós, que dedica sobretot a les persones grans. Mai deixa d’escoltar ningú i tracta sempre de comprendre els altres, la qual cosa li permet de comptar amb l’amistat i el respecte de molts.

Casat, és pare d’una filla, Rosa Company Pisà. En reconeixement dels seus mèrits com a xofer de Creu Roja durant els anys de la Guerra Civil, rep la medalla de la Campanya (1939). Fa part de l’equip format per l’oficial abanderat Antoni Fortesa Pinya, el segon xofer Joan Sans Garau, el caporal Alfons Bonnin Vicens i diversos camillers. Compta amb el suport de les monges franciscanes del dispensari de Creu Roja, ubicat a la cruïlla de l’Avinguda del Comte de Sallent amb el carrer 31 de desembre (Palma), sobretot amb el de sor Maria, alta, grossa i vermella com un clavell, que sovint té cura de la filla, quan el pare és de servei amb l’ambulància.

Josep Balaguer Vallès (Inca, 13 de juny de 1869 – Palma, 16 de febrer de 1951)

Músic i soci de Creu Roja. Nebot del cantant d’òpera Francesc Mateu Nicolau (“Uetam”), l’acompanya com a pianista a les seves actuacions pels teatres d’Europa. És músic major de la banda del Regiment d’infanteria de les Balears (1897-1920) i, posteriorment, director de la banda del Regiment d’infanteria d’Inca. Participa a la fundació de l’Orquestra Simfònica (1947), de la qual és nomenat director honorari.

És soci de Creu Roja des de l’octubre de 1933. Mor a Palma als 81 anys. Llega a l’Ajuntament de Palma la casa familiar, dita Casal Balaguer, abans Can Blanes. Un carrer d’Inca i un de la barriada de Son Oliva Nou (Palma), duen el seu nom.

Pilar Abbad Berger (Madrid, 15 de juny de 1904 – Palma, 18 de setembre de 1984)

Infermera titulada, voluntària i directiva de Creu Roja. Filla de Manuel Abbad Bonet, enginyer de mines, i d’Ana Maria Berger Martínez de Tejada, té dos germans, Josep i Manuel, i una germana, Ana Maria. Fa els dos cursos d’infermera auxiliar a Madrid, que supera amb la qualificació d’excel·lent. Rep la titulació el 3 de juliol de 1931 juntament amb la seva germana. Com a voluntària de Creu Roja li correspon el braçal núm. 3638.

Amb motiu d’una assemblea de Creu Roja a Madrid coneix el metge oftalmòleg mallorquí Joan Josep Fuster Miró. Dos anys després, se casen (desembre de 1933) a Madrid en una cerimònia religiosa oficiada pel P. Pedro Horcajo. Instal·len la residència a Palma, on contreuen matrimoni civil. A Palma es dóna d’alta (1936), juntament amb la seva germana, en el col·lectiu de dames auxiliars de la Creu Roja. La germana és destinada a l’Hospital Naval, on treballa tres anys (1936-1939). El matrimoni té quatre fills: Joan Josep, Maria Ignàsia, Anna Maria i Josep Enric.

És vocal de la junta directiva de l’hospital i, posteriorment, del comitè provincial. És elegida (febrer 1953) cap de les dames auxiliars voluntàries de Creu Roja i, posteriorment (1961), és elegida presidenta del col·lectiu. Imparteix classes pràctiques a l’escola d’infermeres. Li agrada la lectura i el treball de gestió. És guardonada (1960) amb la medalla d’or de Creu Roja en atenció als mèrits contrets com a voluntària de l’entitat durant més de 40 anys. Mare de Joan Josep Fuster Abbad, oculista, voluntari i col·laborador de Creu Roja, mor el 1984, als 80 anys d'edat. Descansa en el cementiri de Selva.

Maria Garcia ( Barcelona ?, 1883 - Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Sanitària i voluntària de Creu Roja. Resident a Barcelona, a la vista de les informacions sobre l’expedició que s’organitza a Barcelona per alliberar Mallorca, sol·licita poder participar-hi com a sanitària voluntària de Creu Roja. Té 53 anys, però no li manquen ni idees, ni coratge per fer part d’una aventura agosarada, que pot ser perillosa.

Embarca en el vaixell “Ciutat de Tarragona” que, després d’un comiat entusiasta al port de Barcelona, surt a les 6 de la tarda amb rumb a Maó, on arriba a les 8 del matí. Els viatgers, 400 milicians i 30 milicianes, baixen del vaixell sobre les 12:30 h. Ella dina al restaurant de l’Hotel Bustamante, juntament amb Teresa, Tere, l’autora del diari i dues germanes de Sabadell. La diferència d’edat amb les companyes la manté una mica allunyada del grup. Surten de Maó a les 10 del vespre i arriben a Mallorca sobre les 8 del matí. Desembarquen a les 12 amb barcasses carboneres i dinen a les 7 de la tarda.

El dia 21 d’agost és destinada, juntament amb Mercè i Dària Buxadé, Teresa i l’autora del diari, a l’hospital d’evacuació, ubicat prop del mar en terrenys de Sa Coma. Allà preparen el berenar, dinar i sopar dels ferits i malalts que arriben en trànsit cap al vaixell hospital “Marquès de Comillas”, fondejat a poca distància de la costa. El dia 27 és enviada a l’hospital de sang de Torre Nova, amb tasques de prestar primers auxilis, preparar les menjades dels ferits, escurar, escombrar i fer bugada. El 28 es demanen dues voluntàries per anar al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat del campament de base. S’ofereix com a voluntària amb Dària Buxadé. En assabentar-se del fet, les altres companyes es queixen i demanen que el grup de sanitàries de Creu Roja no es divideixi. Volen estar totes cinc juntes i, si convé, volen anar totes al lloc de socors de Son Carrió. Obtenen de Gavaldà, cap de proveïments i d’hospitals, permís per anar juntes a l’hospital de sang. A ella, la de més edat, correspon el comandament del grup.

El vespre del dia 3 d’agost es fa pública l’ordre de retirada general, que s’escampa aviat. Sota l’empara de la nit i amb silenci, l’operació de reembarcament es fa sense incidències rellevants. Passa, però, que l’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada el personal del lloc de socors se sorprèn en comprovar que ha quedat abandonat. Aviat Maria Garcia i les altres sanitàries són detingudes per membres dels “Dragones de la muerte”, un escamot de joves a les ordres del “conde” Rossi. Maria Garcia és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on es fotografiada juntament amb les companyes. A la instantània es veu en segon terme la imatge del practicant Solà, amb el braçal de Creu Roja, al costat dels ferits que l’acompanyen. Maria Garcia és passejada en un camió descobert pels carrers de Manacor, mentre es diu amb grans veus que ella i les seves companyes són prostitutes.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, seu i caserna del conde Rossi. A les 10 del matí del 5 de setembre és portada amb les companyes a Son Coletes. Allà, sobre les 11 h, mor afusellada. És possible que la seva despulla, junt amb les de les altres quatre sanitàries, reposi a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Autora anònima de “Diario de una miliciana”

Jove funcionària de Telègrafs, resident a Barcelona, d’idees anarquistes. En tenir notícia de l’enviament d’una expedició catalana a Mallorca, s’allista com a sanitària per a la prestació dels serveis de socors de Creu Roja. Embarca en el vaixell “Ciudad de Tarragona”, que surt del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936 a les 6 de la tarda, fa escala a Maó a les 12:30 h del dia 17 i desembarca 400 milicians i 30 milicianes a Mallorca el dia 18.

De bon començament és destinada, amb un grup de companyes sanitàries de Creu Roja, a la cuina de l’hospital central d’evacuació, també dit de Sa Coma, on cuinen per a un col·lectiu que se situa entre 20 i 40 ferits i malalts, segons el dia i l'hora. Poc després el grup de sanitàries és enviat a l’hospital de sang de Torre Nova, on es dediquen a preparar el menjar dels ferits, fer primeres cures, escurar estris de cuina, tenir cura de la neteja i la higiene del lloc, etc. Uns dies després reben ordres perquè dues sanitàries del grup passin a prestar serveis al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat de la base, ubicat en el terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. No accepten la divisió del grup i demanen anar totes al mateix lloc de socors. El responsable en terra dels serveis sanitaris de l’expedició els autoritza perquè facin el que han demanat.

En el lloc de socors de Son Carrió es troben Dària Buxadé, Mercè Buxadé, Maria Garcia (la cap del grup), Teresa i ella. Compten amb l’ajut del practicant Solà, que va amb elles per donar-los suport. Malgrat la cura amb la que fa les coses, mentre puja per unes roques de vorera de mar pateix una llenegada que li produeix una luxació a un genoll, dolorosa però sense conseqüències. Cada dia dedica un temps a explicar en el seu diari les incidències de la jornada, les seves idees i les seves impressions. El text posa de manifest que té coneixements sanitaris, que li preocupa la pèrdua de pes, que és de caràcter nerviós i espontani, que té un bon nivell d'aptitud verbal, que té família a la Península, que té problemes de convivència amb la seva companya Teresa, que és idealista, seriosa amb les seves coses, coherent i responsable.

El vespre del 3 al 4 de setembre de 1936 es dóna l’ordre de retirada general i de reembarcament de les tropes, el material i els serveis sanitaris. L’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada les cinc sanitàries i el practicant Solà resten sorpresos a la vista de la retirada dels vaixells de l’expedició. Poc després són detingudes per membres del grup “Los dragones de la muerte”, que aplega jovençans reclutats per un personatge tenebrós, el feixista italià que usa el nom de guerra de “conde” Rossi. Tot seguit, és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on li fan una fotografia de grup amb les seves companyes en el fons de la qual es veu el practicant Solà amb el braçal de Creu Roja i alguns dels ferits del lloc de socors.

Un dels captors li lleva el quadern en el que escriu el seu diari, que posteriorment rep el nom de “Diario de una miliciana”. A la tarda, les cinc infermeres són passejades pels carrers de Manacor en una camioneta descoberta perquè siguin escridassades i insultades.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, situat a la plaça de Sa Basa, seu i caserna dels homes del “conde” Rossi. Al matí del dia següent, 5 de setembre de 1936, a les 10 h és portada amb les companyes a Son Coletes i sobre les 11 del matí mor afusellada juntament amb les altres quatre sanitàries voluntàries de Creu Roja. Se suposa que les restes de les cinc voluntàries descansen a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes. El "Diario de una miliciana" es troba publicat en el llibre de Josep Massot i Muntaner "El desembarcament de Bayo a Mallorca", p. 393-410, Barcelona 1987. L'acurada transcripció de Massot i Muntaner ha estat publicada recentment com a part de l'obra "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", de Miquel Alenyà Fuster, editada per Lleonard Muntaner, Palma 2011. Cal esperar que la revisió completa dels documents de l'època de la Guerra Civil a Mallorca permeti trobar l'expedient de l'autora anònima de "Diario de una miliciana" i  recuperar el seu nom.

Mercè Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 25 d’abril de 1918 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher i Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Mercè i la seva germana Dària cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). És espigada, prima i alta. Té els cabells llisos i de color castany obscur. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del vaixell "Ciudad de Tarragona"  i, després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més proper al front i més llunyà de la base d’operacions, l’ubicat als afores de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis al costat de la seva germana Dària i altres tres infermeres de Creu Roja, Maria Garcia, Teresa i l'autora anònima de "Diario de una miliciana". El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que fa servir el nom de guerra de “conde Rossi”.

A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del lloc de socors de Son Carrió a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó en aquells moments tràgics. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina i caserna del “conde Rossi”. Sobre les 11 h. del  5 de setembre de 1936 és afusellada a Son Coletes (Manacor), juntament amb les altres infermeres de Creu Roja. Tenia 18 anys. Se suposa que les restes de les cinc infermeres reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

Dària Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 23 de setembre de 1913 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), casats per poders el 1896, té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Dària i la seva germana Mercè cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). Toca el piano i té grans aptituds per al dibuix i la pintura. De cabells arrissats, es d’estatura mitjana i mostra una certa tendència a engreixar, afavorida per les seves afeccions sedentàries (dibuixar, tocar el piano...).. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per a prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del "Ciudad de Tarragona", i després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més allunyat de la base d'operacions, ubicat a la vora de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis.

El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que es fa dir “conde Rossi”. A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del seu grup a l’Escola Graduada de Manacor, que és utilitzada com a presó. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina del "conde Rossi". El matí, sobre les 11 h. del 5 de setembre de 1936, és afusellada juntament amb les altres infermeres de Creu Roja a Son Coletes (Manacor). Les companyes són la seva germana Mercè i les infermeres Maria Garcia, Teresa i l’infermera anònima autora del “Diario de una miliciana”. Se suposa que les restes de les cinc infermeres de Creu Roja reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard 
Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i es infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

Marià Palerm Tur (Eivissa)

Procurador, periodista d’ideologia liberal i promotor de Creu Roja a Eivissa. Procurador dels tribunals, és el propietari i director del setmanari “El Porvenir”, que des del febrer de 1902 fa les funcions d’òrgan oficial del partit liberal a Eivissa.

Atès el dèficit de serveis de primers auxilis i sanitaris d’Eivissa, decideix reunir-se (1903) a Palma amb directius de Creu Roja, amb l’objecte d’explorar les possibilitats d’obrir-hi una oficina de la institució. Després d’un primer contacte, és convocat a una reunió ordinària de la junta directiva per tal que conegui el funcionament de la societat. Li recomanen que reuneixi un grup de persones disposades a donar suport a la creació de la comissió de Creu Roja a Eivissa. Vist el seu interès a obrir de manera immediata un dispensari de primers auxilis, és nomenat delegat personal de Creu Roja a Eivissa, la qual cosa li permet autoritzar la inauguració de l'esmentat dispensari.

Ben relacionat amb els cercles socials de l’illa, convoca 16 persones de prestigi a una reunió que té lloc a la Fonda Marina (Eivissa) per tractar el tema. La reunió es fa el 28 de desembre de 1903, s’acorda constituir l’assemblea de Creu Roja a Eivissa i es designen els membres de la comissió insular. Una vegada complides les formalitats pertinents i aprovada la proposta per l’assemblea suprema, els membres de la comissió insular es reuneixen el 4 de maig de 1904 per a la constitució formal de l’assemblea insular i la presa de possessió dels seus membres. D’altra part, es fixa per a dos dies després, el 6 de maig, la celebració de la benedicció de la bandera de la institució. A l’acte és convidat el bisbe de Sión, l’eivissenc Jaume Cardona Tur, present aleshores a l’illa. És elegit secretari de la primera comissió insular i, posteriorment (1916), n’és president.

Manel A. Escandell Ferrer “Coc” (Eivissa 1880 c. - ?)

Pilot de la marina mercant, comerciant, polític, voluntari i directiu de Creu Roja. Després de fer els estudis de pilot de la marina mercant, s’embarca i duu el comandament de la goleta “Isabel”, de 240 tones, construïda el 1918 per a Abel Matutes Torres. Posteriorment, duu el comandament del vapor “Correo de Cartgena” (després “Ibiza”).

És president de l’assemblea insular d’Eivissa i Formentera durant 19 anys (1910-1929), llevats uns mesos d’interrupció el 1916. Sota la seva presidència, la seu social es trasllada del carrer Amadeu I a l’edifici de la Mutual, situat al passeig Vara de Rei; s’inicien les activitats de la junta de dames auxiliars voluntàries de Creu Roja, presidida per Cristina de Montis; i s’organitza una banda de música, amb cornetes i tambors, que és la primera que hi ha a Eivissa.

Dedicat al comerç, és vicecònsol d’Itàlia i diputat provincial durant el primer mandat dels anys del directori militar de Primo de Rivera. Dues vegades és regidor de l’ajuntament d’Eivissa i alcalde entre finals de 1929 i febrer de 1931. D’altra part, és cofundador d’Ebusus, societat cultural i artística que es crea el 7 de gener de 1927 i s’ubica inicialment en el local assenyalat amb el número 5 del passeig Vara de Rei. És guardonat (1927) amb la medalla d’or de Creu Roja.

Josep Ramon Ferrer (Eivissa, 1910 c. – 1990 c.)

Llibreter, gestor empresarial, soci, voluntari i directiu de Creu Roja. El 1927 participa en el grup fundador de la societat cultural Ebusus i fa part com a secretari de la primera junta directiva. Més endavant n’és el president (1964-1966). És titular d’un comerç de llibreria i treballa a la societat Salinera Espanyola S.A., de la qual és nomenat administrador.

El 1938 és elegit vicepresident del comitè insular de Creu Roja en la candidatura encapçalada per Eugeni Bonet Riera com a president. El 1940 és designat president i ocupa el càrrec ininterrompudament durant 38 anys, fins al 1978. El 1974 en reconeixement de la seva tasca és guardonat amb la placa de segona classe de Creu Roja. Durant el seu mandat s’implanta a Eivissa la secció de CRJ i es construeix i inaugura la seu de l’avinguda Espanya (Eivissa). L’acte oficial d’inauguració del nou edifici té lloc el 22 d’abril de 1976 amb l’assistència de la presidenta nacional de l’entitat, Casilda de Silva-Bazán y Fernández de Henestrosa, marquesa de Santa Cruz.

Per motius de salut presenta la dimissió el juliol de 1978, que l'octubre li és acceptada. Proposa que Cosme Vidal Juan sigui el seu substitut. Continua com a vocal del comitè provincial i assisteix regularment a les reunions fins al 1985.

Bartomeu Marí Mayans (Eivissa, 1895 c. – 1936)

Fabricant de licors, directiu de l’empresa familiar i soci i directiu de l'assemblea insular de Creu Roja a Eivissa i Formentera. Fill de Joan Marí Mayans (1847-1936), cirurgià dentista i fabricant de licors, és germà de Joan i Vicenç. Juntament amb el pare i el germà major exerceix tasques directives en l’empresa familiar, una destil·leria dedicada a la fabricació de frígola, herbes, anís “Marina”, absenta, palo i altres licors. Fundada el 1880 pel pare, actualment l’empresa gira sota el nom de destil·leries Marí-Mayans.

Com a soci de Creu Roja fa part de la candidatura encapçalada per Joan Torres Guasch que es presenta a les eleccions del 23 d’octubre de 1932 i resulta elegida. Ocupa el càrrec de comptador (1932-1936). Detingut en el Castell d’Eivissa juntament amb un centenar de persones, és executat per un grup d’anarquistes que abandona l’illa unes hores més tard. Mor sobre les 21:30 h del diumenge 13 de setembre de 1936 al costat del seu germà Joan. El març de 1941 es nomenat, a títol pòstum, soci perpetu d’honor de la societat cultural Ebusus. A la mort del seu germà Vicenç, el seu fill Bartomeu Marí-Mayans Tur (Eivissa, 1927–1998) es fa càrrec de la direcció de l’empresa “Marí-Mayans”, que amplia i modernitza.

Josep Bonnín Fortesa (Sa Pobla, 10 de juliol de 1953 – Palma, 12 d’abril de 2012).

Animador cultural i social, músic, xofer d'ambulància i de transport adaptat i voluntari de Creu Roja. Fill de Jaume Bonnin Pinya “Búger” i de Maria Fortesa Aguiló “Camunyes”, estudia a l’Escola Graduada de Sa Pobla, fa (1968) un curs de solfeig al Conservatori amb la professora Catalina Bonnin, que aprova amb la qualificació d’excel•lent, i fa (1960-63) tres cursos d’humanitats al seminari menor de Sant Pere, on és alumne d’Antoni Esteva, Josep Ollers Bujosa, Carmel Bonnin Cortès, Francesc Batlle i altres professors. Té una germana, Antònia, que mor als 3 anys i un germà més gran que ell, Francesc (Sa Pobla, 1945). El seu pare és moliner de la fàbrica de farines de Sa Pobla. De sa mare, que mor quan ell encara és menor, rep l’esperit de solidaritat que el caracteritza.

De ben jove comença a treballar (1968) com a aprenent a una llanterneria i, després, a la fàbrica de lleixiu de Sa Pobla. A instàncies del metge de la vila, Josep Serra Bennàssar, “es metge Corró”, és guardonat (1965) per l’ajuntament de Sa Pobla amb el “Premi al civisme” en atenció al seu esperit solidari i de servei altruista a la comunitat.

El 1972 trasllada el seu domicili a Palma i treballa com a repartidor de cervesa a Rosa Blanca i Pripps, per passar després a una fàbrica d’ampolles de plàstic. Als 18 anys obté el carnet de conduir que li permet manejar una furgoneta de repartiment i iniciar un llarg cicle professional com a xofer de vehicles de transport de mercaderies i viatgers, ambulàncies i transport adaptat. El 1974 comença el servei militar amb el període d’instrucció a Son Suredeta. Tot seguit (9-XI-1974) és destinat a la brigada de tropes de socors de Creu Roja amb la qual es dedica a la prestació de serveis de socors a carreteres de l’illa, a la plaça de Toros de Palma, etc. Acabat el servei militar obligatori, continua (1975) a Creu Roja prestant serveis com a voluntari de la brigada, on ascendeix successivament fins a brigada. D’aleshores ençà entre els voluntaris de Creu Roja és conegut pel nom de brigada Bonnin. Excel•leix pel seu do de gents i pel seu caràcter obert, dinàmic, afectuós, disciplinat i rigorós. Té el costum de revisar-ho tot abans de cada sortida que fa amb l’ambulància i d’anotar totes les incidències en els fulls de control.

Treballa (1975-2008) a diverses empreses, com Can Damel, Aerpons i Transbalear, Aumasa, Playasol (Catalina Marquès) i Darbus que, posteriorment, passa a fer part de la companyia anglesa Arriva. Després de la dissolució (febrer 1989) de la brigada de tropes, presta serveis voluntaris al departament de socors i emergències. També ho fa als departaments de medi ambient, vida associativa i a la comissió de dinamització. El seu do de gents, el tracte senzill i càlid, la seva disponibilitat i l’esperit resolutiu, inquiet i jove que el caracteritzen, fan que esdevingui una de les persones més conegudes i estimades de la institució.

D’altra part, és voluntari de la parròquia de Sant Joan d’Àvila (Polígon de Llevant), de la coral “Brotet de Romaní”, de la Confraria de penitents del Crist de l’Agonia, del Patronat Obrer de Sant Josep i de l’associació de veïns del Polígon de Llevant. Del 1974 ençà és donant de la germandat de donants de sang de Mallorca. Afeccionat a la música, aprèn de manera autodidacta a tocar la guitarra. Funda i dirigeix grups de música jove, als quals acompanya amb la guitarra elèctrica, fet que li val el sobrenom de “brigada Pink Floyd”.

Casat (1978) amb Anna Maria Castell Segú, són pares d’una filla, Maria Anna. Té una casa a Can Picafort, a primera línia, on desconnecta de la feina, fa vida de família i es dedica a descansar i recuperar forces. El 1993 és guardonat per Creu Roja amb medalla a la constància i el 2002 amb la medalla de plata. El 2007 el Consell de Mallorca li atorga el Premi a l’Esperit Esportiu. Ha estat durant 38 anys voluntari de Creu Roja i és el tercer voluntari més antic de Mallorca. El primer de desembre de 2010 és nomenat vicepresident autonòmic.

Antoni Roca Várez (Llumena Nou, Alaior, 3 de febrer de 1866 – Girona, 20 de setembre de 1925)

Fill del metge Antoni Roca Flaquer i de Carme Várez Triay, per part del pare descendeix d’una família originària de la Península que s’estableix inicialment a Es Castell, on treballa en la construcció del Castell de Sant Felip. Per part de la mare descendeix d’una família originària de Sevilla, establerta a Cuba, on neix la seva àvia Carme Várez Triay, que rep en herència de la seva mare la propietat de la possessió (o lloc) de Llumena Nou (Alaior), abans de Santa Catalina.

Estudia el batxillerat a l’Institut de Menorca. Cursa la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1888) i es doctora a Madrid. Exerceix com a professor de l’Institut de Maó i és vicecònsol de Portugal i Dinamarca a Menorca. Fets els 50 anys, es presenta a oposicions de càtedra d’institut i guanya (1921) la plaça de llengua i literatura a l’institut d’Osca, on resta un any (1921-1922). Passa després a ocupar la càtedra de llengua i literatura a l’institut de Girona (1922-1925).

Molt afeccionat a la lectura, reuneix una important biblioteca, coneguda amb el nom de “Biblioteca Roca”, que després de la seva mort es dispersa. És director del diari “El Heraldo”. En possessió d’una vasta cultura, s’agrada d’impartir conferències i publicar col•laboracions a la “Revista de Menorca” i al butlletí “Guía del trabajador”. Dotat d’una oïda extraordinària, inventa un instrument (“litòfon”) que produeix notes musicals mitjançant la percussió sobre pedres planes i polides. Presenta l’invent a una exposició de Nàpols, on aconsegueix la medalla d’or (1901). En subhasta pública adquireix la propietat de l’Illa d’en Colom (1904), de 59 Ha, on fa experimentacions de conreus i extraccions de minerals (ferro, coure...). Actualment l’illa fa part del Parc Natural de s’Albufera des Grau i és propietat dels seus descendents.

Impulsa i funda l’assemblea insular de Creu Roja a Menorca, de la qual és el primer president (1899-1902). Impulsa personalment la creació de les comissions locals de Creu Roja a Maó, Es Mercadal, Alaior, Es Castell i altres localitats. Fa part de la Junta de Salvament de Nàufrags i és soci de l’Ateneu. És guardonat per Creu Roja amb la medalla d’or (1900) i amb la Gran Placa d’Honor (1901). El 16 d’abril de 1924 li és concedida la medalla a la constància amb motiu dels 25 anys de pertinença a l’entitat. Casat amb Magdalena Bofill, són pares de 5 fills. La seva besnéta Núria Roca Comella treballa a l’oficina insular entre el 2001 i el 2010.

Joan Vallcaneras Elías (Sóller 1917 - Palma 1995)

Tècnic de laboratori, directiu d’empresa i voluntari de Creu Roja. Treballa als Laboratoris Fortuny, de Palma, empresa de la qual arriba a ser el subdirector.

El 1934 es dóna d’alta com a voluntari de l’assemblea, de la qual és vicepresident (1954-1960) i president (1960-1985). Impulsa i incrementa la prestació de serveis de l’entitat en els àmbits sanitari, transport de malalts i ferits i de socors. Sota el seu mandat, s’amplia la seu social amb l’adquisició (1981) de Can Coixí. Compta amb el suport del vicepresident Antoni Garau Gomis i de la tresorera Maria Vázquez Pulgarin. En atenció als serveis prestats a l’entitat durant més de 50 anys, és guardonat (1975) amb la placa de segona classe. El Ministeri li concedeixen la medalla de Beneficència.

Salvador Elías Capellas (Barcelona, 1870 c. - Sóller, 21 d'abril de 1940)

Professor, comerciant, voluntari i directiu de Creu Roja. És director de l’Acadèmia Mercantil de Sóller, dependent de la societat d’ajudes mútues “Defensora Sollerica”. És titular d’una perfumeria, ubicada al carrer Lluna, núm. 27 (Sóller).

Com a voluntari de Creu Roja, després d’ocupar diversos càrrecs directius, és president de l’assemblea local des del 1913 al 1931. El 1918 instal·la a la seu social un dispensari.

Jeroni Estades Llabrés (Sóller 1860 - Madrid 1932)

Empresari, polític i soci de Creu Roja. És el cap del partit conservador a Sóller (1900-1905). En el període 1905-1913 és diputat provincial i, posteriorment, diputat a Corts (1914). Cofundador (1912) de la companyia Ferrocarril de Sóller S.A., n’és el director gerent. Sota el seu impuls s’inaugura el tramvia Sóller-Port de Sóller (1913) i l’electrificació de la línia del tren (1929). Com a soci de Creu Roja és nomenat vicepresident de la comissió local (2-IX-1906).

Sebastià Ameller Garriga (Alaior, Menorca, 1960)

Empresari del comerç, col·laborador de la Cope, voluntari i directiu de Creu Roja. Fill de Pere Ameller i Milagros Garriga, té 3 germanes menors. Estudia al col·legi La Salle d’Alaior ensenyança bàsica i aprèn tècniques d’administració i comptabilitat. Als 15 anys es posa a treballar en el serveis d’administració i control de la fàbrica de sabates Gomila Melià (Alaior), on presta el seus serveis durant 13 anys.

Als 22 anys adquireix (1988) la propietat d’un negoci de distribució i venda de records i objectes de regal. Ha estat regidor de l’ajuntament d’Alaior durant dos mandats (1991-1995 i 1999-2003). Es presenta a les eleccions municipals a les llistes del PP, la segona vegada com a cap de llista. Ha fet part de la Junta directiva del Centre Cultural d’Alaior sota la presidència d’Onofre Pons Quintana, germà de Santiago Pons Quintana. Ha estat membre de la junta directiva de l’APA del col·legi La Salle, d’Alaior.

És col·laborador de la Cope, on ha presentat durant 11 anys un programa de música i cançons del moment, amb gran èxit d’audiència. Ha fet de DJ a la discoteca del Casino CC3. És president de l’assemblea local de Creu Roja a Alaior des del 2007 i vicepresident (2009-2011) de l’assemblea de Maó.

Afeccionat a la música, al cinema d’acció i d'aventures i a la natació, és pare de tres fills (Pere, Jesús i Sebastià) i una filla (Milagros). Ha tingut acollit a casa seva un noi saharià durant tres anys, mentre ha cursat l’ESO i el grau mitjà.

Antoni Montcada i Cànaves de Mossa ( ? 1886 - Palma, 6 de juliol de 1954)

Advocat, polític i directiu de Creu Roja.

És advocat i exerceix lliurament la professió amb despatx obert al carrer de les Tereses, núm. 11 (Palma). És diputat provincial pel partit conservador i cònsol del Perú a Palma.

Se casa amb Maria Ripoll Fargas, germana de Catalina, esposa del metge Gaspar Reynés Font. Com a soci i voluntari de Creu Roja, és elegit secretari provincial. Ocupa el càrrec durant quatre anys (1920-1924). La família Cànaves de Mossa va tenir la propietat (XVI-XIX) de la possessió de Mossa (Escorca).

Margalida Rosselló Alenyà (Palma 1883 c. - 27 de juliol de 1962)

És la filla menor d’Alexandre Rosselló Pastors i Margalida Alenyà Ginard. Germana de Maria i Catalina, resta sense mare en morir aquesta de part (1886). Es trasllada a viure a Madrid amb el pare, quan és elegit diputat (1901). Estudia a Palma i a Madrid.

És sòcia i voluntària de Creu Roja i vicepresidenta de la comissió provincial (1933-36) durant el mandat de Manel Cirer Arbona. En dimitir aquest, li corresponen les funcions de presidenta accidental fins que pren possessió el nou president provincial, Emili Pou Magraner. Durant aquest interregne (novembre 1935 – gener 1936) presideix i dirigeix la sessió de la junta directiva del 28 de desembre de 1935.

Casada (1905 c.) amb l’advocat Antoni Pou Reus (Palma 1881-1934), tenen diversos fills i filles. El marit, polític liberal i reformista, és regidor (1909 i 1911) i batle de Palma (1912-13), senador (1923) i governador civil de les Balears arran de la proclamació de la II República (1931). Afeccionat a la navegació esportiva, és president del Club de Regates. Resta vídua (1934) durant el seu mandat com a vicepresidenta, fet que no impedeix que continuï en el càrrec.