domingo, 14 de abril de 2013

Breu història de les sopes mallorquines

Les sopes mallorquines, o simplement sopes, són un plat propi de Mallorca fet amb brou de verdures i llesques fines i seques de pa moreno o pa de pagès. El brou ha de ser absorbit per les llesques de pa. Són una varietat de les sopes escaldades amb brou que es fan a altres indrets de la Mediterrània com Catalunya, la Provença, Itàlia, etc.

Ramon Llull al llibre Blanquerna es refereix a les sopes de pa mullat amb llet o oli, tot posant de manifest que en aquell temps (s. XIII) les sopes consisteixen en llesques de pa xopat amb líquids com oli, llet o brou de verdures. El pas del temps fa que les llesques de pa es posin en un recipient i s’escaldin amb líquids com ara amb brou de verdures ben calent.

La incorporació a la cuina de Catalunya, València i de les illes del tomàquet a mitjan s. XVIII implica canvis en la definició del producte que afecten el seu sabor i el conjunt dels seus ingredients. Probablement no és fins a final del s XVIII quan es fixa la recepta de les sopes mallorquines que ens ha arribat a nosaltres. Sembla que els antecedents del pa amb oli a la mallorquina i de les sopes mallorquines són comuns i que la diferenciació dels dos productes es produeix els segles XIV i XV.

Es fan en una greixonera (cassola de fang) on es posen llesques o trossos de pa. S’hi afegeix el brou de verdures i es deixa bullir a bon foc fins que són al seu punt. Es mantenen a foc lent fins que ha desaparegut tot el brou. Aleshores es deixen reposar uns 5 minuts i se serveixen amb la mateixa greixonera.

Els ingredients del brou de verdures són un sofregit de base que es complementa amb verdures trossejades (col, coliflor, bledes o espinacs, pèsols, mongetes verdes, carxofes, esclata-sangs (rovellons), tomàquet, patata tallada, julivert, oli d’oliva, aigua, pebrebó i pebre vermell, sal, etc. Les verdures són les del temps i, per tant, els ingredients concrets són variables al llarg de l’any. És un plat que reutilitza les sobres del pa dels dies anteriors i del pa endurit pel pas del temps. A més incorpora les verdures que hi ha a l’hort. Opcionalment, s’hi poden afegir tossos de llom, de costelles altes de porc o de sobrassada.

Se serveixen com a primer plat per dinar o sopar. Es presenten en dos formats: les sopes bullides (sense brou) i les sopes escaldades o d’estiu (amb brou). Es poden menjar calentes o fredes. Es diu que reposades i fredes tenen més bon sabor. Les sopes bullides es mengen amb forqueta i les escaldades amb cullera (preferentment de fusta). S’acompanyen d’olives mallorquines (senceres o trencades), trossos de pebrot amanit amb oli d’oliva, rave, ravenets, envinagrat, pebres coents, etc.

El tomàquet que s’incorpora a la cuina catalana, valenciana, a la de les illes i a l’europea a mitjan s. XVIII complementa el producte habitual fins aleshores i l’enriqueix en sabor i interès gastronòmic.

“Estar fet una sopa” es diu d’una persona molt mullada i en sentit figurat es diu d’una persona embriagada. “Esser un sopes” es diu d’una persona curta d’enteniment. “Del seu pa farà sopes” és una dita popular d’ús freqüent que vol dir que tothom és lliure de fer el que vulgui, però si obra malament, al capdavall en pagarà les conseqüències.

Breu història del bes

El bes, la besada o el petó, és l’acció de tocar amb els llavis tancats la boca, les galtes, la mà o els peus d’un altra persona en senyal de salutació, afecte, amistat o reverència. Sovint significa amor o desig. Els llavis contenen terminacions nervioses que els converteixen en una zona erògena d’estimulació sexual.

L’acció de besar provoca l’emissió d’endorfines que passen a la sang i generen sensacions de benestar. També contribueixen a alliberar oxitocina, dopamina i adrenalina, que tenen efectes físics. La oxitocina enforteix els estímuls sexuals, la dopamina genera sensacions de fortalesa i benestar i l’adrenalina produeix canvis a la tensió arterial, el ritme cardíac i el nivell de glucosa en la sang. S’ha comprovat que el bes eleva i enforteix els sentiments d’autoestima i de seguretat en un mateix.

Les referències documentals més antigues que parlen del bes corresponen a l’Índia prop del 1.500 aC. L’Antic Testament també s’hi refereix a la història de Jacob. El Nou Testament parla del bes de Judes. “La Odissea” (s. VII aC) i Ovidi (s. I dC) parlen del bes com a símbol d’afecte, amor o admiració. El costum de besar el porten a Europa els homes d’Alexandre el Gran el segle IV aC. Els grecs i els romans el practiquen com a manifestació d’afecte i com a complement de diverses formalitats.

El bes ha estat objecte d’atenció per part de l’art, que l’ha representat i exaltat. Gustav Klimt pintà “El bes” i August Rodin esculpí una coneguda i apassionada representació escultòrica que porta el mateix títol. El cinema sovint ha dedicat al bes atenció i elogis. Són famoses les besades de Clark Gable i Vivien Leigh a “Allò que el vent s’endugué” (1939), la de Deborah Kerr i Burt Lancaster a “D’aquí a l’eternitat” (1953), la d’Eva Marie Saint i Marlon Brando al film “La llei del silenci” (1954), el d’Audrey Hepburn i George Peppard a “Desdejuni amb diamants” (1961), la de Kate Winslet i Leonardo DiCaprio a “Titànic” (1998), el bes sota l’a pluja de “El diari de Noa” (2004) i molts altres. Greta Garbo protagonitzà la pel·lícula “El bes” (1929).

El bes pot amagar sentiments de deslleialtat o traïdoria, com passa en el bes de Judes. També pot ser uns instrument de control i sotmetiment, com és el cas dels patricis romans que quan arribaven a casa seva besaven l’esposa a la boca per comprovar si anava beguda. El bes de la pau se simbolitza actualment a la missa catòlica amb una discreta estreta de mans.

El 13 d’abril és el Dia Internacional del Bes.