viernes, 16 de agosto de 2013

Pasqual Calbo Caldés (Maó, Menorca, 24 d’octubre de 1752 – 12 d’abril de 1817)

Pintor, dibuixant i aquarel·lista. Fill del matrimoni format per Pasqual Calbo i Anna Caldés Orfila, és el menor de quatre fills. Els seus germans són Joan (1745), Vicenta (1747) i Antònia (1749). Es forma a l’acadèmia de dibuix i pintura de Giuseppe Chiesa, natural de Liorna (Itàlia), que s’havia establert a Maó i s’havia casat amb una noia de la localitat. Amb 18 anys viatja a Gènova camí de Venècia. El 1774 es trasllada a Roma, on treballa sota el guiatge de Domenico Corvi estudia a l’Acadèmia de França a Roma. El 1778 marxa a Viena per canviar d’aires i completar la seva formació. El 1779 és nomenat Dibuixant de Cort, amb un sou de 700 florins anuals i dret d’habitatge en el Palau Belvedere. Acabada la formació, el 1780 torna a Menorca.

El 1787 Calbo viatja a Cuba, però allà li prohibeixen dibuixar la costa i perspectives de l’Havana. Decideix anar-se’n a Nova Orleans, on fa una estada relativament breu, de la que es tenen poques notícies. El 1790 és de bell nou a Menorca. Possiblement és aleshores quan escriu els seus 17 tractats. Entre ells destaquen els d’arquitectura civil, arquitectura militar i perspectiva. Escrits en llengua catalana, fa ús d’un llenguatge senzill i planer, a l’abast del públic al que eren destinats.. Hi adjunta làmines explicatives de gran utilitat. Probablement aquest temps es dedica a l’ensenyament.

Pinta retrats, escenes populars, paisatges, composicions religioses, còpies de pintors famosos i pintura decorativa. Fa ús de l’oli sobre taula, ferro, vori i altres suports. També utilitza el pastel, l’aquarel·la (tècnica nova provinent d’Anglaterra), l’aiguatinta, el dibuix a ploma, el llapis, la sanguina, etc. El 1812 resta amb les dues mans paralitzades. Després de 5 anys de discapacitat, mor a Maó als 65 anys.

Hi ha obra del pintor al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Museu de Lluc (Mallorca), Arxiu de la Biblioteca Nacional d’Àustria, Ajuntament de Maó, Ajuntament de Ciutadella, Ajuntament d’Alaior i a col·leccions privades de Menorca, Barcelona, Palma, etc. S’ha exposat obra seva en exposicions de 1942, 1951, 1956, 1959, 1968, 1986, etc.

La seva pintura es caracteritza per l’atenció que presta als detalls, per la seva execució acurada, per la tècnica excel·lent que domina el pintor, per la versatilitat tècnica de l’artista (oli/taula, aquarel·la, aiguada, sanguina, pastel, etc.), pel tractament de temes senzills i quotidians (Portant coques al forn, 1790-1812), l’ús de l’humor (El venedor de perruques, 1787-1790) i l’ironia (Dues dones llevant-se les puses), el gust per les manifestacions populars festives (Festa en el Riu Pla, 1790-1800), l’afecció als personatges col·lectius (Retrat de Joan Calbo, la seva esposa i les seves nebodes) i a les escenes amb molta gent (Ball d’afroamericans a Santo Domingo, 1790 ca.). Els seus treballs es distingeixen per la dignitat amb què són fets i per la qualitat del resultat final. És notable el seu retrat del comte de Cifuentes (1784) i les diverses rèpliques que hagué de fer.

És poc rellevant el problema de la grafia correcta del primer cognom del pintor. La forma que ell usa i coneix el seu entorn és la forma escrita amb be. Les formes dels cognoms no es fixen fins l’aparició del Registre Civil durant la segona meitat del segle XIX. Abans les formes eren variables al llarg del temps, segons el parer de qui feia la inscripció. La majoria de vegades les inscripcions corresponen als llibres sacramentals i tenien solament finalitats religioses. Tenint en compte que els cognoms fan referència a andrònims (nom del pare), topònims (lloc d’origen), característiques físiques, etc., la forma originària del cognom del pintor probablement és la de Calvo. Tot amb tot, la substitució d’una ve per una be fa part de l’herència d’errors i anacronismes que s’han transmès al llarg del temps amb relació als cognoms. És per això que es poden considerar correctes les dues formes: l’escrita d’acord amb les normes lingüístiques actuals i l’anacrònica per inèrcia històrica. Menys importància té l’accent gràfic que s’ha de posar o no a la darrera lletra del primer cognom. En aquest respecte val a dir que a l’àrea mediterrània de parla catalana, la tendència popular és la de convertir les paraules planes en agudes. Aquest fet explicaria l’aparició de l’accent en la grafia del cognom en una àrea com la de Xàtiva, d’on era originari l’avi patern del pintor. El segon cognom, Caldés, deriva de la forma Calders, que és el nom d’una població de la comarca del Bages (Catalunya). El nom de pila és Pasqual, si el volem escriure en la forma corresponent a la llengua pròpia de Menorca i del pintor.

El 22 de desembre de 1866 és nomenat menorquí il·lustre per l’Ajuntament de Maó. El 1912 un retrat seu es col·loca a la Galeria de Menorquins Il·lustres de l’Ajuntament de Maó. El 1987 la Caixa de les Balears edita el llibre “Pascual Calbo Caldés” amb text a cura de Maria Sintes i de Olivar. Té entrades a la Gran Enciclopèdia Catalana, a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, al Diccionari Ràfols i al diccionari Benezit. L’IES de Maó duu el seu nom.



Bibliografia

Guillem SINTES ESPASA, “Calbo Caldés, Pasqual”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 353-359, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Maria SINTES I DE OLIVAR, “Pascual Calbo Caldés. Un pintor menorquín en la Europa Ilustrada”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1987.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Pascual Calbo”, ‘Las baleares y sus pintores’, pàg. 241, L. Ripoll editor, Palma, 1981.


El Grup dels Set (Palma, Mallorca, 1948)

El pintor nord-americà William E. Cook promou la creació d’una societat de pintors que es constitueix a Palma l’any 1948 amb el nom de Grup dels Set. Té l’objectiu d’impulsar la restauració de la qualitat estètica en contraposició a les propostes coercials que havien proliferat els primers anys de la Postguerra. El grup fa dues exposicions. La primera té lloc l’agost de 1948 i la segona,  el gener de 1949. Participen a la segona exposició com a convidats Lluís Andreu, Elisabeth Bucher Bodmer, Miquel Àngel Colomar, Violet Dreschfeld, Antoni Font i Joanne Moallic.

Els integrants del grup són William E. Cook, Lluís Derqui, Joan Antoni Fuster Valiente, Jaume Juan, Antoni Sabater, Pere Sureda i Francisco Vizcaíno. El 1949, Pascual Roch Minué substitueix Jaume Juan. Tenen el suport dels escriptors Joan Bonet, Miquel Àngel Colomar i Robert Graves.


Cf. La pintura moderna a Mallorca (1830-1970), Ajuntament de Palma, pàg. 50, Palma, 1996.



El Manifest del Ultra (Palma, Mallorca, febrer de 1921)

A partir dels anys vint, arriben a Mallorca algunes espurnes  dels nous moviments plàstics. En aquest sentit , cal citar el manifest que a principis de l’any 1921 publiquen a Palma Jacob Sureda Montaner, Fortunio Bonanova, Joan Alomar i Jorge Luis Borges. Aquest darrer és el redactor principal del document i el seu inspirador.

El manifest te alguns precedents. El 1918, havia aparegut a Madrid el primer manifest ultraista. El 19198, Isaac del Vando-Villar havia llançat la seva proclama ultraica i a Sevilla havia tingut lloc la primera vetlada ultaista. El 1920, Guillermo de Torre publica el Manifiesto vertical, d’orientació ultraista.

El manifest de Mallorca consta de cinc paràgrafs. Entre d’altres coses diu: “El nostre credo agosarat i conscient és no tenir credo. Això és, rebutgem les receptes i cotilles absurdament acatades pels esperits esotèrics. La creació per la creació, pot ser el nostre lema”. Més endavant afegeix: “No pretenem rectificar l’ànima, ni tampoc la naturalesa. El que renovem són els mitjans d’expressió”.

La revista Baleares en publica el text íntegre en el número del 15 de febrer de 1921.


Jorge Luis Borges



Cf. La pintura moderna a Mallorca (1830-1970), Ajuntament de Palma, pàg. 42-43



Jacob F. Sureda Montaner (Valldemossa, Mallorca, 1 de maig de 1901 – Gènova, Palma, Mallorca, 7 de juny de 1935)

Pintor, dibuixant i poeta. És el quart fill de Joan Sureda Bidet i de Pilar Montaner Maturana. Estudia a Palma al col·legi de la Salle i, després, al dels germans Agustins. Quan té 17 anys (1918) marxa a Madrid per fer la carrera d’enginyer naval, que ha d’abandonar obligat per motius de salut. Com a pintor i com a poeta, la seva formació és bàsicament autodidacta, per bé que inicialment rep influències de la pintura de la seva mare.

Acabada la Primera Guerra Mundial, coneix (1918) Jorge Luis Borges, que resideix entre març i juliol a l’Hotel Continental, de Palma. Al final de 1920 s’instal·la al refugi del Teix, on rep visites de Jorge Luis Borges i de Josep Lluís Moll (Fortunio Bonanova). El febrer de 1921 signa amb J. L. Borges, Joan Alomar i Fortunio Bonanova el Manifiesto del Ultra i el juliol següent se’n va a Leysin (Suïssa) per passar-hi uns mesos al sanatori. El 1922 es trasllada a les localitats alemanyes de Sankt Blasien i Höchenschwand, atenent el consell dels metges de canviar periòdicament d’aires. Llegeix l”Les confessions” de Sant Agustí, el Quixot, Goethe, etc. Torna a Mallorca el 1925, però el 1926 torna a Sankt Blasien. Publica (1926) la seva única obra literària El prestidigitador de los cinco sentidos, un recull dels seus poemes, que no es distribueix a Mallorca fins dos anys després.

El 17 de maig de 1927 contreu matrimoni a París amb la pintora americana Eleanor Sackett, que havia conegut a Valldemossa tres anys abans. A París visita exposicions, a l’Acadèmia de la Grande Chaumière treballa el nu amb Joan Junyer i coneix Picasso. El juliol viatja amb l’esposa als EUA, on visita el Metropolitan Museum i galeries d’art. El novembre torna a París. El juliol de 1928 participa a l’exposició organitzada per Joan Alomar que es presenta al Pavelló Nacional de Buenos Aires. Hi aporta dues teles: Paisatge emocionant i La vertadera llum. El 1929 s’instal·la a Gènova per al naixement de la seva única filla, Pilar Sureda Sackett.

L’octubre de 1930 exposa amb Bartomeu L. Ferrà Juan a la Sala Parés, de Barcelona. El març de 1931 és a Höchenschwand i l’abril es trasllada a Sankt Blasien. El 1932 exposa a les Galeries Costa i el juliol viatja amb l’esposa i la filla a NY. El 1933 ingressa en el sanatori de Balenyà en el Montseny, on resideix el 1932 i el 1933. La malaltia avança i ell ho sap. Es presenten els dolors i li han d’administrar morfina. Al maig de 1935, amb cotxe ambulància arriba a Mallorca i s’instal·la a la seva casa de Gènova. Mor el 7 de juny, als 33 anys.

Jacobo Sureda Montaner - Olivar
Jacob F. Sureda Montaner, Oliveres, oli/tela

Com a pintor, fa ús d’una paleta de colors sobris i relativament obscurs. Trenca amb el cromatisme exaltat de la pintura modernista i postimpressionista de Mallorca. Rebutja l’exaltació dels grocs, taronges i liles. Crea penombres indefinides i construeix atmosferes de misteri i inquietud. Els seus paisatges es presenten sense personatges: són espais solitaris, silenciosos i desolats. En primer terme o en un racó de la tela, sempre hi ha la presència de la casa, entesa com a refugi, lloc d’acollida i mitjà de repòs i guariment. Les composicions destil·len delicadesa i mostren una poètica captivadora tant en el paisatge com en el retrat. D’altra part, no hi manquen els arbres solitaris, sovint sense fulles i sense fruits, sempre amb soques i branques retorçudes, com a símbols de vida i patiment. Lluny de l’impressionisme local de l’illa, la seva obra s’inspira en l’expressionisme poètic i, en el marc d’aquest, en els moviments d’avantguarda.

Pinta paisatges, retrats i dibuixa. Se serveix de l’oli i de l’aquarel·la. També fa xilografies, que es publiquen el 1971. Johanna Ey, de Düsseldorf (Alemanya) és la seva marxant a Europa i la galerista Maria Esterner ho és a Amèrica.

El 1970 les Galeries Costa li dediquen una exposició d’homenatge. Una obra seva fa part de l’exposició “100 anys, 100 pintors” de sa Llonja. El 2002 l’Ajuntament de Palma publica el llibre “Jacobo Sureda, pintor i poeta” amb textos de Carme Bosch, Maria José Corominas, Aina Pascual i Jaume Llabrés. Té una entrada a la GEM.



Bibliografia

ARXIU MUNICIPAL DE PALMA, “Jacobo Sureda, poeta i pintor (1901-1935)”, Ajuntament de Palma, Palma, 2003.

Maria del Carme BOSCH, “En el centenario de Jacobo Sureda Montaner. Puntualizaciones biográficas”, Arxiu Municipal de Palma-2003, pàg. 9-34.

María José COROMINAS, “Quelcom més sobre Jacobo Sureda Montaner”, Arxiu Municipal de Palma-2003, pàg. 35-40.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Jacobo Sureda”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 193-194, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

GEM, 17, 64-65.



Exposicions

1928       Exposició de pintors mallorquins a Buenos Aires.
1930       Sala Parés, Barcelona, octubre, conjuntament amb Bartomeu L. Ferrà.
1932       Galeries Costa, gener, Palma.