Pintor, dibuixant i aquarel·lista. Fill del matrimoni format per Pasqual Calbo i
Anna Caldés Orfila, és el menor de quatre fills. Els seus germans són Joan
(1745), Vicenta (1747) i Antònia (1749). Es forma a l’acadèmia de dibuix i
pintura de Giuseppe Chiesa, natural de Liorna (Itàlia), que s’havia establert a
Maó i s’havia casat amb una noia de la localitat. Amb 18
anys viatja a Gènova camí de Venècia. El 1774 es trasllada a Roma, on treballa
sota el guiatge de Domenico Corvi estudia a l’Acadèmia de França a
Roma. El 1778 marxa a Viena per canviar d’aires i completar la seva formació. El
1779 és nomenat Dibuixant de Cort, amb un sou de 700 florins anuals i dret
d’habitatge en el Palau Belvedere. Acabada la formació, el 1780 torna a
Menorca.
El 1787 Calbo viatja a Cuba, però allà li
prohibeixen dibuixar la costa i perspectives de l’Havana. Decideix anar-se’n a
Nova Orleans, on fa una estada relativament breu, de la que es tenen poques
notícies. El 1790 és de bell nou a Menorca. Possiblement és aleshores quan
escriu els seus 17 tractats. Entre ells destaquen els d’arquitectura civil,
arquitectura militar i perspectiva. Escrits en llengua catalana, fa ús d’un
llenguatge senzill i planer, a l’abast del públic al que eren destinats.. Hi
adjunta làmines explicatives de gran utilitat. Probablement aquest temps es dedica a
l’ensenyament.
Pinta retrats, escenes populars, paisatges,
composicions religioses, còpies de pintors famosos i pintura decorativa. Fa ús
de l’oli sobre taula, ferro, vori i altres suports. També utilitza el pastel,
l’aquarel·la (tècnica nova provinent d’Anglaterra), l’aiguatinta, el dibuix a
ploma, el llapis, la sanguina, etc. El 1812 resta amb les dues mans paralitzades.
Després de 5 anys de discapacitat, mor a Maó als 65 anys.
Hi ha obra del pintor al Museu de Menorca ,
Ateneu de Maó, Museu de Lluc (Mallorca), Arxiu de la Biblioteca Nacional
d’Àustria, Ajuntament
de Maó , Ajuntament de Ciutadella , Ajuntament d’Alaior i a
col·leccions privades de Menorca, Barcelona, Palma, etc. S’ha exposat obra seva
en exposicions de 1942, 1951, 1956, 1959, 1968, 1986, etc.
La seva pintura es caracteritza per l’atenció
que presta als detalls, per la seva execució acurada, per la tècnica excel·lent
que domina el pintor, per la versatilitat tècnica de l’artista (oli/taula,
aquarel·la, aiguada, sanguina, pastel, etc.), pel tractament de temes senzills
i quotidians (Portant coques al forn, 1790-1812),
l’ús de l’humor (El venedor de perruques,
1787-1790) i l’ironia (Dues dones
llevant-se les puses), el gust per les manifestacions populars festives (Festa en el Riu Pla, 1790-1800), l’afecció
als personatges col·lectius (Retrat de
Joan Calbo, la seva esposa i les seves nebodes) i a les escenes amb molta
gent (Ball d’afroamericans a Santo
Domingo, 1790 ca.). Els seus
treballs es distingeixen per la dignitat amb què són fets i per la qualitat del
resultat final. És notable el seu retrat del comte de Cifuentes (1784) i les
diverses rèpliques que hagué de fer.
És poc rellevant el problema de la grafia
correcta del primer cognom del pintor. La forma que ell usa i coneix el seu
entorn és la forma escrita amb be. Les formes dels cognoms no es fixen fins
l’aparició del Registre
Civil durant la segona meitat del segle XIX. Abans les formes
eren variables al llarg del temps, segons el parer de qui feia la inscripció. La
majoria de vegades les inscripcions corresponen als llibres sacramentals i
tenien solament finalitats religioses. Tenint en compte que els cognoms fan
referència a andrònims (nom del pare), topònims (lloc d’origen),
característiques físiques, etc., la forma originària del cognom del pintor
probablement és la de Calvo. Tot
amb tot, la substitució d’una ve per una be fa part de l’herència d’errors i
anacronismes que s’han transmès al llarg del temps amb relació als cognoms. És
per això que es poden considerar correctes les dues formes: l’escrita d’acord
amb les normes lingüístiques actuals i l’anacrònica per inèrcia històrica.
Menys importància té l’accent gràfic que s’ha de posar o no a la darrera lletra
del primer cognom. En aquest respecte val a dir que a l’àrea mediterrània de
parla catalana, la tendència popular és la de convertir les paraules planes en
agudes. Aquest fet explicaria l’aparició de l’accent en la grafia del cognom en
una àrea com la de Xàtiva ,
d’on era originari l’avi patern del pintor. El segon cognom, Caldés, deriva de la forma Calders , que
és el nom d’una població de la comarca del Bages (Catalunya). El nom de pila és
Pasqual, si el volem escriure en la forma corresponent a la llengua pròpia de
Menorca i del pintor.
El 22 de desembre de 1866 és nomenat menorquí
il·lustre per l’Ajuntament de Maó. El 1912 un retrat seu es col·loca a la
Galeria de Menorquins Il·lustres de l’Ajuntament de Maó. El 1987 la Caixa de
les Balears edita el
llibre “Pascual Calbo Caldés” amb text a cura de Maria Sintes i de Olivar. Té
entrades a la Gran Enciclopèdia
Catalana , a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a
les Balears, al
Diccionari Ràfols i al diccionari Benezit. L’IES de Maó duu el seu nom.
Bibliografia
Guillem SINTES ESPASA, “Calbo Caldés,
Pasqual”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 353-359, Promomallorca
ed., Palma, 1996.
Maria SINTES I DE OLIVAR, “Pascual Calbo
Caldés. Un pintor menorquín en la Europa Ilustrada ”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma,
1987.
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ , “Pascual
Calbo”, ‘Las baleares y sus pintores’, pàg. 241, L . Ripoll editor,
Palma, 1981.
No hay comentarios:
Publicar un comentario