viernes, 10 de mayo de 2013

Breu història del meló

El meló és el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies.

No se coneix amb certesa el seu origen. Uns experts sostenen que és originari de l’antiga regió de Mesopotàmia. Altres pensen que és originari d’Àfrica. El cert és que el 2.200 aC apareix representat a tombes de l’Antic Egipte. És conegut pels romans, que el porten a la Península Ibèrica durant els anys de la seva dominació (del III aC al IV dC). També estenen el seu cultiu per tota la Mediterrània. D’altra part, són coneguts i apreciats pels àrabs. Els espanyols els porten a Amèrica durant els segles XVI i XVII.

El meló conté vitamines A, B i C i minerals. És lleugerament diürètic i laxant. Estimula el talent. Es menja com a fruita, barrejat amb altres fruites a les ensalades de fruites o macedònies, amb pernil com a entrant, acompanyat de vi moscatell, etc.

És molt apreciada la producció de melons de Múrcia (Torre Pacheco). A les Illes Balears tenen fama els melons de Vilafranca de Bonany.

“En temps de melons, curts els sermons” vol dir que a l’estiu els sermons han de ser curts a causa de la calor. “El meló i el casament han de ser d’encertament” vol dir que els melons i els matrimonis no se sap si són cosa bona o dolenta fins que els han provat.

Breu història de la síndria

La síndria és el fruit de la sindriera, planta herbàcia anual del gènere de les cucurbitàcies. És originària d’Àfrica, per bé que es troba estesa d’antic per Àsia. La porten a la Península Ibèrica els àrabs a partir del segle VIII dC. La planta s’adapta molt bé a les condicions de l’horta andalusa. Actualment se cultiva a tota la península, si bé la producció se concentra de manera especial a Andalusia, a Múrcia i al País Valencià. Se'n produeix arreu del món.

El nom prové de l’àrab, que amb la paraula Sind designa una regió del Pakistan, de la que es creia que era originària. Conté vitamines A, B i sobretot C, minerals i sucres. És lleugerament diürètica. També se l'anomena meló de moro.

Maria Josepa Fuster Fortesa (Palma, 19 de març de 1831 - 7 de desembre de 1903)

Maria-Josepa Fuster Fortesa. Filla del comerciant i financer Gabriel-Josep Fuster Pomar i d’Isabel Fortesa, se casa (1850) als 19 anys amb Rafel-Ignasi Fuster Fortesa, que té 14 anys més que ella. Mare de 9 fills resta vídua després de 32 anys de matrimoni, als 51 anys.

A la mort del marit decideix continuar els negocis familiars amb la nova raó social “Vídua i fills d’Ignasi Fuster”, de la que és l’administradora amb el suport en la direcció del fill Gabriel, que havia treballat al costat del pare durant uns anys.

Malgrat la bona marxa del negoci, decideix liquidar l’empresa a causa de les reclamacions testamentàries que fan els dos fills grans, Marià i Gabriel. Deslliurada d’altres compromisos, desplega totes les habilitats a resoldre les reclamacions judicials dels fills grans al marge dels Tribunals de Justícia mitjançant el concurs d’un laude arbitral que és atorgat amb data 3 d’abril de 1891 pels missers Antoni Frates Sureda, Pere Ripoll Palou i Jacint Feliu Ferrà.

De caràcter resolt i agosarat, no dubta a donar al fill Hilari i a la seva promesa, Magdalena Miró-Granada, el suport necessari perquè puguin contreure matrimoni a pesar de la negativa del pare de Magdalena a atorgar-li el consentiment patern, necessari atesa la minoria d’edat de la noia. La decisió d’aquesta d’abandonar el domicili patern de matinada es veu facilitat per la futura sogra que acudeix a les portes de Son Serra Gran (afores de Palma) a recollir-la per portar-la a casa seva amb el seu cotxe i sota la seva protecció. Arran del fet, el pare i la mare concedeixen els permisos pertinents a la filla (8 d’octubre de 1892), per bé que davant notaris diferents, perquè se casi amb Hilari Fuster i Fuster. Magdalena i Hilari se casen a l’oratori de Son Serra l’11 d’octubre de 1892, prèvia dispensa d’amonestacions per “justes causes”.

Mor als 72 anys el 7 de desembre de 1903. Rep sepultura a la capella familiar del cementiri de Palma.