domingo, 31 de marzo de 2013

Breu història de l’arròs a la cubana

Plat propi de la cuina espanyola, d'origen castellà. Es diu que el va servir per primera vegada un modest restaurant de Madrid en un moment de dificultat i pocs recursos, possiblement a finals del s XIX, durant la guerra de Cuba. El plat es diu “a la cubana” en atenció al fet que els seus ingredients s’identifiquen amb l’illa de Cuba (arròs, plàtans, tomàquet...). Malgrat el seu nom, no és un plat originari de Cuba. La seva elaboració i el seu consum es va estendre per tota la geografia del país, fet pel qual no és característic de cap regió o contrada singular.

Els ingredients són arròs, tomàquet, ou frit, dos plàtans i, ocasionalment, una o dues salsitxes o tonyina, all, sal, ceba i oli d’oliva. Els plàtans aporten el plaer del sabor dolç contrastat amb el salat.

Es tracta d’un plat gustós, que agrada sobretot als infants, que és bo de fer i que té un cost moderat.

Breu història de les panades de Pasqua a Mallorca

La panada és un pastís que a Mallorca es fa i es consumeix per Pasqua. Tradicionalment constitueixen a l’illa la base del dinar del dia de Pasqua, que se celebra amb família i amb solemnitat.

La pasta s’elabora amb farina, saïm i oli d’oliva. Se li dóna forma de cassoleta rodona, de parets baixes i fines. És coberta amb pasta amb forma de tapadora, que s’ajusta a les parets de la cassoleta mitjançant pessics. També s’usen com a ingredients vermells d’ou, pebre bo i sal. A Palma és tradicional la varietat de pasta dolça, que es fa amb sucre i suc de taronja o llet. La panada tradicional de Pasqua es farceix amb carn d’anyell i petits daus de xulla i de sobrassada. Preferentment s’usa carn de cuixa d’anyell.

Es poden farcir de peix (mussola), verdura (faves tendres, pèsols, carxofes i grell) i d’altres carns a l’abast com conill, porcella, pollastre o una barreja d’aquestes carns.

Es consumeixen des del dia de Pasqua  fins al diumenge de l’Àngel. Per bé que el consum de panades s’ha estès a Mallorca tot al llarg de l’any, es conserva el costum de consumir-les per Pasqua. Tradicionalment és un producte d’elaboració casolana, al que es dedica la tarda del dijous sant, per bé que actualment és molt comú comprar-les fetes. Hi havia el costum d’obsequiar els familiars propers i els amics amb alguna panada feta a casa. També era un costum estès sortir d’excursió el diumenge de l’Àngel (el següent al de Pasqua) per consumir les darreres panades.

Per Pasqua la cuina mallorquina fa, a més de panades, dos productes també propis d’aquests dies: els crespells i els rubiols. La pasta d’aquests pastissos és la mateixa que la de les panades, si bé el crespell embolcalla confitura o brossat. Els crespells adopten formes d’estrella de cinc, sis o més puntes i d'altres dibuixos senzills.

La panada és un pastís de llarga història propi de totes les contrades de la Mediterrània, per bé que a Mallorca s’ha mantingut el costum d’associar-les a les festes de Pasqua. Hi ha indicis que abonen parlar de l’origen jueu del pastís a causa del fet que els ingredients habituals tenen un cert simbolisme bíblic, com és ara el pa àzim (sense llevat), la carn d’anyell i l’ensalada de lletuga que tradicionalment l’acompanya a la taula. No és tan segur que els crespells i rubiols siguin d’origen jueu, si bé alguns especialistes no ho descarten, sobretot tenint con compte l’hàbit estès de donar als crespells la forma d’estrella.

Els jueus celebren amb la Pasqua la sortida d’Egipte sota el lideratge de Moisés i l’alliberament de l’esclavatge. D’altra part, la mort de Jesús de Natzaret el divendres sant o de passió fa que en l’àmbit cristià des dels primers segles s’hi celebri la Pasqua com una festa gran de redempció i resurrecció.

La convivència perllongada en el temps de jueus i cristians propicia la cristianització dels pastissos jueus, que dins l’àmbit cristià incorporen saïm en la seva elaboració.


Bibliografia

GEM, 12, 340-341


sábado, 30 de marzo de 2013

Rectors i rectora de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

1. Antoni Roig Muntaner (president de la Comissió gestora) (1979-1981)
2. Antoni Ribera Blancafort (1981-1982)
3. Nadal Batle Nicolau (1982-1995)
4. Llorenç Huguet Rotger (1995-2003)
5. Avel·lí Blasco Esteve (2003-2007)
6. Montserrat Casas Ametller (2007-2013)
7. Llorenç Huguet Rotger (2013-act.) (segon mandat)

viernes, 29 de marzo de 2013

Manel Ribas i Piera (Barcelona, 16 de maig de 1925 – 14 de març de 2013)

Arquitecte, urbanista, professor universitari i advocat. Estudia a Barcelona i fa la carrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Es doctora en arquitectura i es llicencia en dret. Entre 1956 i 1990 és catedràtic d’urbanisme de la Universitat Politènica de Catalunya (UPC), on funda el programa màster d’arquitectura del paisatge.

Participa en la redacció del Pla Provincial de Barcelona (1959-1965) i en el planejament de l’esquema director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (1963-1968). Realitza els plans urbanístics de les ciutats de Palma (1968-1970), Múrcia (1973-1976), Tortosa i Ripoll. Projecta la boca nord del túnel de la Rovira (Barcelona), la Rambla del Carmel i el parc Vallparadís (Terrassa) i la Ronda de Dalt (Barcelona). Projecta l’edifici dels Laboratoris J. Uriach i Cia (1964-1974), el de Can Cendrós (Sant Feliu), l’edifici d’habitatges del passeig de Sant Joan (1975) i altres.

Guanya per concurs de l’Ajuntament de Palma (1967) l’encàrrec de corregir les deficiències del PGOU de Palma de 1963. Redacta un pla que el deixa satisfet, però considera que la seva aprovació definitiva el desvirtua, cosa per la qual resta decebut. El pla, aprovat el 1973, intenta frenar el creixement de Palma sustentat en un fort dinamisme demogràfic, la multiplicació de les activitats empresarials del comerç, la indústria i els serveis i l’expansió turística que es viu a l’illa. En aquest fi, limita l’alçada dels edificis i afavoreix l’especialització del casc històric de Palma. Organitza Palma en 10 barriades perifèriques que s’havien de dotar d’equipaments i infraestructures. La realitat consolida una ciutat infradotada d’espais especialitzats que es distribueix en quatre pols monofuncionals: Son Rapinya (docent), Son Dureta (sanitari), Son Castelló (industrial i de serveis) i s’Arenal, el Terreno i Cala Major (turístic). Inclou la planificació de noves vies de comunicació i projecta la via de cintura, prenent una idea plantejada per Gabriel Alomar. El seu pla, també dit PGOU de Palma de 1973, està vigent fins al 1985, quan s’aprova un nou PGOU. Anys més tard, guanya per concurs convocat per l’Ajuntament de Palma la realització del projecte de la falca verda de Palma, de la qual s’ha executat de moment la primera fase.

Publica diversos llibres, com ara “Jardines de Catalunya” (1991), “Barcelona i la Catalunya-ciutat” (2004) i altres.

El vaig conèixer el 1967, quan encarrega (1967) a la societat Septe, a la qual vaig estar lligat un temps, la recollida i sistematització de la informació de base sobre els aspectes demogràfics, econòmics i socials de Palma. Amb ell vaig visitar i vaig recórrer el Polígon de Son Castelló poc abans de la seva inauguració oficial. Vaig poder comprovar la seva vàlua personal i professional i els seus desitjos de fer un urbanisme pensat per a les persones des de la racionalitat, el coneixement de la realitat i de les seves tendències i la prioritat dels interessos col·lectius sobre els privats. D’altra part vaig constatar la seva vàlua com a persona rigorosa, culta, accessible, crítica, discreta i feinera. Exerceix de catòlic progressista, fidel a l’esperit del Vaticà II.

És membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Pel que fa als reconeixements de mèrits cal dir que rep la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1992) i la Creu de Sant Jordi (2001). Està considerat com un dels creadors de l’urbanisme modern a Catalunya. Mor a Barcelona als 87 anys d'edat.


Bibliografia

EFE, “Fallece Manuel Ribas, autor del plan urbanístico de Palma”, Diario de Mallorca, 15-III-2013, Palma

Raquel GALÁN, “El urbanista que trató de equipar y equilibrar la ciudad de Palma”, Diario de Mallorca, 19-III-2013, Palma

Bartomeu BESTARD, “El Plan Ribas Piera”, Diario de Mallorca, 24-III-2013, pàg. 17, Palma

Ferran SEGARRA TRIAS, “Manuel Ribas Piera”, El País, 16-III-2013, pàg. 54, Madrid.

Breu història de l’arròs brut

Dit també arròs de garriguer, és un plat típic de Mallorca. Pren el nom del brou obscur i opac que fan les espècies, el fetge picat de pollastre o conill que s’hi afegeix al final de la cocció i la carxofa, si se’n posa.

Consisteix en un arròs brouós (més pròpiament semi brouós) i amb espècies, cuinat originàriament amb productes de l’hort, carn i caça. Tradicionalment serveix per recollir i aprofitar les sobres dels dies anteriors de carn, verdures i hortalisses. És el plat que a la pagesia de l’interior de Mallorca se servia els diumenges com a complement dels llegums (fava pelada, ciurons i llenties) que es menjaven durant la setmana.

Els ingredients són arròs (preferentment del tipus bomba que es fa a Mallorca), carn (pollastre, conill, ànnera, costella alta de porc, fetge de pollastre o ànnera, coloms, caragols, tords, guàtleres…), verdures i hortalisses (pèsols, mongetes verdes, bolets, xampinyons, ceba, tomàquets de ramellet o tomàquets del temps, carxofes, julivert, alls…), saïm, oli, sal i espècies (safrà, canyella, pebre bo, nou moscada….) i brou (de gallina, carn…). Es fa, necessàriament, en olla de test (greixonera) i ha de reposar 2 o 3 minuts abans de servir-lo. S’ha d’evitar que el gra de l’arròs s’obri, ja que aleshores perd el sabor que ha acumulat durant el procés de cocció.

Es menja acabat de fer. El plat unifica els sabors barrejats, a diferència del que passa amb la paella valenciana. Hi ha variants consistents en el predomini d’alguns dels ingredients. Així l’arròs brut de matances (diferent de l’arròs de matances) incorpora amb certa preponderància carn del porc. L'arròs d’esclata-sangs incorpora amb certa preponderància esclata-sangs, bolets propis de Mallorca de la família dels rovellons.

Es menja acompanyat d’olives trencades o olives mallorquines senceres, ravenets, rave, pebrot verd tallat a trinxes i preparat amb oli i sal, trinxes de pastanaga, etc., i vi negre jove de la terra.

Els antecedents són els arrossos pagesos senzills i poc elaborats que donen continuïtat als arrossos rurals dels moros i dels primers repobladors catalans. A partir del s XVII el seu consum es combina amb els cuinats de llegums i adesiara s’hi barregen (fava pelada i arròs, llenties amb arròs....). La incorporació del tomàquet a la cuina popular de l’illa a partir de mitjan s XVII impulsa un procés que presta més atenció que abans als sabors dels cuinats en general i de l’arròs en particular. Probablement en el curs del s XVIII es fixen les regles per a la preparació de l’arròs brut, adaptable als fruits del temps, de cost ajustat i capaç d’aprofitar les sobres de menjar dels dies passats.

jueves, 28 de marzo de 2013

Eduard Baronet Rovira (Barcelona, 7 de gener de 1931 – Palma, 25 de març de 2013)

Delegat a les Balears de les companyies aèries de transport de viatgers Air France, KLM i Sabena.

S’estableix a Palma quan té 23 anys (1954) i hi resideix durant 58 anys. Ocupa diversos càrrecs de responsabilitat en empreses turístiques, d’aviació i del transport de viatgers. Obté el títol de direcció d'empreses a l'Institut Balear d'Estudis Empresarials (IBEDE) (1971). És agent general a les Balears de Sabena, companyia aèria belga, des del 1974; ho és d’Air France des del 1992 i, posteriorment, ho és també de KLM. Dins l’àmbit del turisme a les illes ha estat un dels pioners i, entre aquests, un dels que ha tingut una trajectòria professional més perllongada.

A partir del 2005 va lluitar tant com va poder contra la construcció del polígon industrial i de serveis de Cals Pastors, Can Fontet i Son Ximelis (Palma), destinat a constituir juntament amb els polígons de Can Valero i Son Valentí una gran àrea industrial i de serveis. La seva lluita acompanya la del GOB i ARCA i la d’altres afectats directes, perjudicats per maniobres especulatives i interessades. Les obres de construcció del nou polígon es varen ajornar a causa de la crisi internacional que comença l'agost de 2007.

El vaig conèixer i tractar personalment durant els anys en què sóc director de la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya (1975-1989). Record la seva discreció, el seu tracte encisador, la seva extremada correcció i el capteniment educat i sempre elegant que el distingeix. Casat amb Carme Bayo Hernández, és pare d’un fill, Carles, i d’una filla, Patrícia, i avi de quatre néts. Rep en vida diverses distincions com el nomenament de cavaller de l’ordre d’Albert II de Bèlgica i la medalla de plata (2000) del Foment del Turisme de Mallorca. Mor a Palma als 82 anys d’edat.

Breu història d’Alexandre el Gran (Pella, Macedònia, 20/21 de juliol de 356 a.C. - Babilònia, 10/11 de juny de 323 a.C.)

Alexandre III el Gran és fill de Filip II de Macedònia i d’Olimpia d'Epir. Neix a Pella (Macedònia) el 20 o el 21 de juliol de 356 a.C. Es caracteritza per la seva voluntat de ferro que el porta sovint a la obstinació i la tossuderia. Bon estudiant, rep lliçons d’Aristòtil durant tres anys. Té coneixements de geografia, medicina, zoologia i botànica. Llegeix i escriu amb soltesa. Parla la llengua oficial de la cort de Macedònia, el grec jònic-àtic, però quan s’enfada o sent una gran emoció, parla el macedoni.

Es diu que té els iris de distint color i que a causa d’una lesió el cap sempre mira a la dreta. Té tres esposes (Estatira, Barsine i Roxana) i un fill, Alexandre. És d'orientació bisexual.

Arran de l’assassinat de Filip II, rep en herència el regne als 20 anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip II s’alça contra Alexandre, però aquest pren i destrueix Tebes i consolida l’hegemonia macedònia sobre Grècia. Tot seguit inicia la conquesta de l’Asia Menor, l’imperi persa i Egipte. Governa els seu imperi com un dèspota. Després de superar revoltes, aixecaments i deslleialtats, mor a Babilònia el 10 de juny de 323 a.C., als 32 anys. La mort probablement és causada per les febres del Nil o per una intoxicació. Va ser rei durant 13 anys.

A la mort d’Alexandre, l’imperi es divideix a l’empara d’intrigues, assassinats, revoltes i enfrontaments entre els seus generals. El seu germanastre Filip Arrideu, Filip III, mor assassinat. El seu fill, Alexandre IV, mor assassinat als 13 anys. Roxana (tercera esposa d’Alexandre), embarassada, és assassinada per ordre de Cassandre. Antígon I el Tort sembla el guanyador, però al capdavall (després de 20 anys de guerres) a la batalla d’Ipso (301 a.C.), els guanyadors són Seleuc, Lisímac, Ptolomeu i Cassandre. Ptolomeu es queda amb Egipte, Cassandre amb Grècia i Macedònia, Seleuc amb Babilònia i Siria i Lisímac amb Tràcia i Àsia Menor.

Breu història de l'arròs


L’arròs és una planta herbàcia originària del sud-est asiàtic. Els primers conreus apareixen a la Xina fa 7 mil anys (5.000 aC), des d’on s’estenen a Tailàndia, Cambodia, Vietnam, Índia, etc.

El 330 aC els soldats d’Alexandre Magne el porten a Europa, però són els àrabs els que després del 711 dC l’introdueixen a la Península Ibèrica. A mitjan s XV el consum i el conreu de l’arròs s’estén a Itàlia i França. Arran dels grans descobriments s’implanta a Amèrica, Àfrica i Oceania.

És un cereal que ha esdevingut un dels aliments bàsics del gènere humà. És ric en vitamina B i hidrats de carboni, és pobre en sodi i greixos, és un bon antioxidant, no té colesterol i tampoc no té gluten. Les principals zones de conreu en els Països Catalans són el Delta de l’Ebre i l’Albufera de València.

Amb l’arròs es preparen plats tan populars i saborosos com la paella, l’arròs a la cassola, l’arròs amb llet, l’arròs a la marinera, l’arròs de bacallà, l’arròs brut, etc.

Breu història de la paella


L’arròs arriba a la Península ibèrica de la mà dels àrabs, que coneixen el producte, la seva utilitat alimentària i els secrets del seu conreu. També de la mà dels àrabs arriba a la Península el safrà. L’Albufera de València i el seu entorn ofereixen condicions força adequades per al conreu de l’arròs, que s’estén fins al punt que Jaume I ha de prohibir les plantacions més properes a la ciutat de València i manar que es limitin als terrenys de l’Albufera.

Són antecedents de la paella els arrossos rurals dels pagesos i pastors, que es fan amb les restes de carn disponibles (pollastre, conill, porc, caragols i, ocasionalment, ànnera) i amb les verdures i hortalisses pròpies de la rodalia de l’Albufera (tomàquet, mongetes verdes, mongetes, carxofes, pèsols, faves, etc.). Sovint s’hi afegeixen elements que li donen aroma (romaní, tamarell...). El safrà li aporta el color groc vermellós que caracteritza el plat. No és bo substituir el safrà per colorants.

El nom inicial del plat (s. XVII i XVIII) és “arròs valencià” o “arròs a la valenciana”. A principi del s XIX se li dóna el nom de “paella”, paraula presa del recipient que s’utilitza per preparar el plat. Aquesta paraula prové del llatí (“patella”), que amb l’ús ordinari perd la te intercalada. A tot l’àmbit de la llengua catalana, pella és el nom que es dóna a un recipient pla amb mànec que s’utilitza per fregir o sofregir els condiments. Paella es diu d’una espècie de pella en forma de safata plana i poc profunda, amb dues nanses petites, que crea una zona àmplia d’evaporació i és molt adequada per cuinar el plat. Sembla que el nom de paella s’encunya a Alacant, d’on passa a València per s’imposar-se sobre les altres denominacions.

Inicialment la paella és un plat típicament valencià, l’ús del qual s’estén aviat a la Plana (Castelló), Alacant i Múrcia. La recepta es fixa a principi del XVIII i també en aquesta època es defineixen les normes per a la seva correcta preparació: ingredients i la seva preparació, temps de cocció, característiques del foc, addició del brou, moment per a l’aportació de l’arròs, temps de repòs abans de servir, etc. No se sap en quina època sorgeix la variant dita “paella marinera”, que substitueix la carn per peix, marisc, muscles, calamar, anguila, gambes, escamarlans, etc. A més, el brou de carn se substitueix per brou de peix. La paella de carn amb verdures i hortalisses és pròpia dels pagesos que fan feina al camp. La paella marinera és pròpia de la gent de la mar i de les poblacions de costa, on abunden els pescadors i, consegüentment, les captures de peix.

A partir de principi del s XX la paella s’estén a la resta del conjunt espanyol i a alguns indrets de l’estranger. A partir de la dècada dels anys 60 del s XX la paella es popularitza a les zones turístiques espanyoles i el plat esdevé molt conegut arreu del món. Fa part dels plats habituals dels restaurants del país, entre els quals es popularitza la paella mixta (de carn, peix i marisc), que no prospera a la zona de Llevant (València, Alacant, Castelló de la Plana i Múrcia). Fa part també de la carta de nombrosos restaurants d’Europa i Amèrica, sovint amb variants més o menys encertades.

En el marc de la popularització del plat sorgeixen algunes variants com ara la “paella negra”, o arròs negre, fet amb calamar i amb l’addició de la tinta del calamar al brou. També es popularitza la “paella de verdures” ("paella de l’horta" o "de convent"), anomenada pels especialistes arròs sec de verdures. La “paella de cego” és una variant de la paella, amb carn sense ossos i verdures. La carn i la verdura es presenten tallades en trossos petits per facilitar la seva ingesta. La “fideuà” és un plat que conté els mateixos components que la paella, per bé que substitueix l’arròs per fideus.

En la seva preparació s’ha de tenir esment perquè el gra d’arròs no s’obri ja que aleshores perd el sabor i l’aroma propis del plat. Es recomana menjar la paella amb l’acompanyament d’un vi negre jove. No és gens bo menjar-la acompanyada de sangria com es fa als restaurants turístics.

domingo, 24 de marzo de 2013

Pau Català Riera (Palma, 16 de setembre de 1933 – 22 de març de 2013)


Empresari de la construcció i antic president de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera.

Impulsa el moviment associacionista empresarial de les illes a través de l’Associació de Promotors Constructors, el Gremi de Mestres Picapedrers de les Balears i l’Associació Patronal de Picapedreratge, Edificació i Obres Públiques de les Balears, que presideix i lidera entre els darrers anys 70 i els primers 80. També és president de la Federació Balear de la Construcció. Col·labora amb la Cambra de Comerç com a membre de la Junta directiva amb el càrrec de tresorer. Posteriorment, accedeix a la presidència de l’entitat, que exerceix durant 11 anys (1987-1998) de dedicació plena i esforçada. El 1989 és nomenat vocal del comitè executiu del Consell Superior de Cambres de Comerç, Indústria i Navegació d’Espanya.

Des de la presidència de la Cambra de Comerç fomenta la projecció exterior de la indústria del calçat, la bijuteria, l’alimentació i altres. Treballa activament perquè el turisme sigui incorporat a l’epígraf oficial de les activitats exportadores. Aconseguit l’objectiu, la Cambra de Comerç pot dedicar recursos a les activitats promocionals del turisme.

Com a promotor d’edificacions, contractista d’obres i constructor, realitza obres importants com els aparcaments subterranis de la plaça del Comtat del Rosselló i els de la Plaça Major, de Palma, a més de nombrosos edificis d’habitatges familiars i apartaments turístics.

Li fa un retrat a l’oli el pintor Joaquim Torrens, que forma part de la galeria de presidents de la Cambra de Comerç. Rep diversos guardons i distincions com l’Escut i la Medalla d’or de la construcció. És nomenat president honorari de la Cambra de Comerç (1998). Jubilat, es dedica a les seves afeccions: l’agricultura, el camp, la lectura i la mar. Mor a Palma als 79 anys d’edat.


Bibliografia

dB, “Mor Pau Català, empresari i expresident de la Cambra de Comerç”, Diari de Balears, 24-III-2013, pàg. 11, Palma.

F.B. “Fallece en Palma Pau Català”, Última Hora, 24-III-2013, pàg. 19, Palma.

EFE, “Fallece a los 79 años Pau Català”, Diario de Mallorca, 24-III-2013, pàg. 8, Palma

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, pàg. 127, Promomallorca ed., Palma 1999.

GEM, 3, 222

jueves, 21 de marzo de 2013

Francesc Homar Llinàs (Palma, 22 de desembre de 1922 – 15 de maig de 2003)

Professor de gimnàstica, entrenador i promotor esportiu. Obté (1948) el títol de professor de gimnàstica a l’Escola Superior d’Educació Física de Madrid. A més, cursa estudis (1954) a l’Escola Superior de Radiofonisme de Madrid.

El 1949 és membre del Consell provincial de centúries de les Balears juntament amb Joan Bonet Riera i Jeroni Carbonell Oliver. És professor d’educació física de l’Institut “Ramon Llull” de Palma (1954-1956), de la Universitat Laboral de Còrdova (1956-1963) i de l’Institut d’Inca (1974-1980). És director (1954-1956) de Ràdio Joventut d’Inca.

Crea a Inca els clubs esportius Doncel per a nois  i Medina per a noies, dels que és el primer entrenador i amb els quals guanya diversos premis d’atletisme i handbol. En el club Doncel destaquen Bartomeu Tortella en 110 metres tanques, Damià Pons Morey en 800 metres llisos, Jaume Mesquida en 1.500 metres obstàcles i Pere Ventayol Monreal en perxa. En el Club Medina destaca Maria Capó, campiona d'Espanya i guanyadora dels rècords de les Balears de velocitat i resistència. Organitza nombrosos esdeveniments relacionats amb l’esport. És el gerent del Reial Club Esportiu Mallorca (1966-1967). El 1983 és nomenat director general de les “Aules de la Tercera Edat de les Balears”. En jubilar-se el 1988, imparteix conferències i publica articles sobre temes esportius en el diari Última Hora i a diverses revistes. Publica “Manual de balonmano” (1968). Afeccionat a la filatèlia, participa en exposicions amb segells de la seva col·lecció dedicada als esports. Té una entrada a la GEM.

Va ser professor de la nostra promoció a l’Institut “Ramon Llull”. Dotat de bona memòria, sempre ens reconeix com a alumnes seus i ens mostra la simpatia, el respecte i l’afecte que sent pels antics deixebles, malgrat el pas del temps. Després d’una vida molt activa, mor a Palma als 80 anys d’edat.

Bibliografia

Redacció UH, In memoriam... "Paco Homar, clave en el deporte balear", Ultima Hora, 15-V-2013, pàg. 47, Palma

GEM, 7, 25


domingo, 17 de marzo de 2013

Breu història del cafè

Es pensa que l’arbust del cafè és originari de la regió d’Etiòpia (Àfrica), des d’on passa a Egipte i al Iemen. Els documents més antics que parlen del cafè són del segle XV i es refereixen a l’ús del fruit de la planta en els monestirs sufis del Iemen. D’allà el consum del cafè s’estén a tota Aràbia, on els grans són torrats i molts per primera vegada, cosa que permet la presentació del cafè en forma d’infusió. La prohibició del consum d’alcohol per l’Islam afavoreix la popularització del cafè a Aràbia.

Les resistències al consum del cafè a Europa es donen associades a la identificació del seu ús com un costum o hàbit propi dels pobles àrabs o islàmics. El segle XVII els holandesos porten llavors de cafè a la Guaiana holandesa i a la Guaiana francesa. La primera plantació al Brasil s’estableix el segle XVIII, des d’on el conreu s’estén a Veneçuela, les Antilles franceses i, a partir de principi del XIX, a Colòmbia.

Les importacions europees de cafè des dels països d’Amèrica contribueixen a difondre la idea que es tracta d’un producte colonial, la qual cosa afavoreix la proliferació del seu ús a Europa al llarg del s XVIII i, sobretot, al llarg del XIX. La popularització del consum d’infusions de cafè impulsa la implantació dels establiments anomenats cafeteries, on intel·lectuals, escriptors i artistes, es reuneixen a conversar a l’entorn d’una tassa de cafè.

El cafè se serveix de molt diverses maneres. Les més freqüents són el cafè sol, el cafè amb llet, el caputxí (amb llet espumosa), el tallat (amb un poc de llet) i el rebentat (amb brandy , rom o una altra beguda alcohòlica). També se serveix fred o en forma de granissat o gelat. Habitualment s’afegeix sucre al cafè sol, al cafè amb llet i al cafè caputxí, en una mesura variable segons el gust del consumidor.

Marcel·lí Llabrés Amengual (Palma, 1 de juny de 1913 – 2 de setembre de 1994)

Agent d’assegurances i empresari. Descendent d’una antiga família dedicada a l’ofici de selleters, de ben jove s’inicia en el camp de les assegurances. Aconsegueix una cartera important de clients i de pòlisses, la qual cosa implica que sigui nomenat delegat a Palma de la companyia Assicurazioni Generali i estableixi la seu del despatx a un local situat als baixos de l’edifici de Caixa de les Balears “Sa Nostra” de l’avinguda del Comte de Sallent, núm. 24 (Palma).

Més endavant, compatibilitza la seva feina professional d’agent d’assegurances amb la direcció a Palma de la Mútua d’Accidents de Treball Catalunya, relacionada amb la família Prim. La mútua estableix el seu consultori i dispensari a l’edifici de Caixa de les Balears “Sa Nostra” de l’avinguda del Comte de Sallent, núm. 20, de Palma. D’altra part, assumeix personalment la cobertura de l’assegurança dels accidents de treball dels obrers portuaris de Palma.

Jubilat als 65 anys, trasllada (1978) el seu despatx a l’avinguda Jaume III, de Palma, on es dedica a gestionar el patrimoni personal i familiar. Casat amb Francisca Mayans Bernat, és pare de dos fills, Rafel i Pau, i de dues filles, Francisca i Joana Maria.

El vaig conèixer personalment i el vaig tractar arran de les relacions comercials i de negoci que mantingué amb la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya, situada a l’avinguda del Comte de Sallent, núm. 18, de Palma. L’amistat i la confiança amb què em distingí em varen permetre conèixer la seva bonhomia, la rectitud del seu esperit i la clarividència del seu criteri. Ell i Francisca Mayans, Antoni Llobera i Joana de Lete i Lolita Blanes i jo varem visitar l’abril de 1976 la finca de Gommar (Pollença), la de Can Botana (Pollença) i la casa pairal de la família Llobera (Pollença). Tot seguit dinarem d’una excel·lent paella a l’hotel Formentor. El vaig veure per darrera vegada a l’inici del carrer del General Riera, de Palma, un matí quan tornava d’una visita al metge acompanyat de l’esposa i la seva filla Joana.

Mor a la seva casa d’estiu, de les Meravelles (Platja de Palma), als 81 anys d’edat. El funeral en sufragi seu es diu a la parròquia de Sant Ferran, de les Meravelles (el Pil·larí, Platja de Palma), amb assistència d’una molt nombrosa concurrència. Les seves restes reposen al panteó familiar del cementiri municipal de Palma. En conservo un record entranyable d’afecte i respecte que, passats els anys, es manté viu.

sábado, 16 de marzo de 2013

Antoni Martí Oliver (Consell, Mallorca, 1920 c. - Palma, 10 de març de 1986)


Empresari restaurador. Fill d’una família modesta de Consell, de ben jove destaca pel seu esperit inquiet, dinàmic i emprenedor. En els anys 40 treballa en el bar restaurant Cantàbric, situat en el carrer Joan Miró (actualment núm. 142) al costat de la cantonada amb la carretera de Gènova. De cambrer passa a encarregat, copropietari i, finalment, és el titular del negoci. Gradualment consolida una clientela addicta per la qualitat del servei que rep.

Els anys 50 trasllada el negoci a l’establiment que obre amb el nom de Bar Antonio en els baixos de Can Pep Quint, del Passeig del Born (Palma). Ocupa la terrassa que té al davant i esdevé un dels establiments més coneguts i emblemàtics de Palma i punt de trobada gairebé general. Tot amb tot, la base del negoci està en el restaurant que té a l’interior del local amb cuina i magatzem en el soterrani. Atén una clientela bàsicament estrangera i turística que demana qualitat i bon servei sense mirar més del compte els preus. Amb els guanys que obté aconsegueix amortitzar i liquidar l’endeutament amb el què havia finançat les despeses d’instal·lació i les obres de condicionament i adaptació del local. D’altra part, adquireix un local a la plaça Gomila (el Terreno, Palma), on munta un bar restaurant destinat a servir una clientela turística àmplia, que contribueix a l’animació de la plaça i que entra en competència amb el restaurant “El Patio”, de Josep Pomar, ubicat a poques passes de distància. Posteriorment adquireix la titularitat del conegut bar Formentor, situat al carrer Constitució amb cantonada al Passeig del Born. A més, adquireix un solar a l’avinguda Picasso, on es fa construir un xalet unifamiliar espaiós i còmode, amb piscina, al qual trasllada la seva residència.

Casat amb Elisa Pascual, és pare d’un fill, Antoni, que dóna suport al pare en la gestió del negoci. De caràcter actiu i emprenedor, duu la direcció del negoci de manera directa, personal i presencial, sense prejudici de tenir el suport d’assessoraments de primer nivell, com ara els de Damià Barceló, Antoni Aguiló i altres. Entre les seves amistats hi ha el pintor i dibuixant Josep Bover, que li fa un excel·lent retrat a l’oli que destaca per l’agosarament de l’execució, la força expressiva i una singular combinació de solucions informalistes i figuratives.

A causa d’una malaltia el tractament de la qual el porta als EUA, mor en el seu domicili de Palma. El funeral té lloc a la parròquia de Santa Tereseta del Nin Jesús (Son Armadams, Palma). Descansa en el cementiri municipal de Palma.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de tractar-lo arran de les seves relacions financeres amb la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya. Em demostrà sempre un gran respecte i una sincera amistat, que anima unes relacions comercials i de negoci basades en la confiança i la cordialitat. El seu germà Bartomeu, més gran que ell, era el titular dels restaurants “La Fonda del Puerto” i “Caballito de Mar”, del passeig de Sagrera (Palma). El seu fill, Antoni Martí Pascual, mor el 25 de juny de 1999, als 53 anys, i la seva vídua, Elisa Pascual González, el 31 d’octubre de 2004.

jueves, 14 de marzo de 2013

Josep Roses Rovira (Palma, 1921 – 9 de març de 2013)


Empresari, desplega nombroses activitats empresarials en el marc d’un lúcid afany de diversificació.

Fill de Llorenç Roses Bermejo (Puerto Rico, 1895 - Palma, 1936), descendent d'una família natural de Llanera (la Segarra), cursa els estudis primaris i secundaris a Palma, on obté el títol de batxiller el 1939. De ben jove es dedica a organitzar espectacles de boxa i lluita lliure, amb col·laboració amb el Teatre Balear (Palma), i el 1949 presideix la Junta directiva del club de futbol Atlètic Baleares. A partir del 1951 s’interessa a donar continuïtat als negocis del pare, sobretot. al desenvolupament urbanístic de Palmanova, on estableix la seva residència, gestiona l’hotel Morocco, munta la pizzeria Ciros, hi impulsa la creació del Club Nàutic i realitza promocions immobiliàries.

En els anys 60 s’associa amb Ferran Tous Lladó, fill de Josep Tous Ferrer, amb qui constitueix l’empresa Roses-Tous, que explota el Teatre Balear, el Teatre Líric, el cinema Progreso, el Saló Eivissa, la gran sala de festes Rosales i d’altres. També gestiona el Teatre Poliorama, de Barcelona. Els darrers anys 70 dedica el Teatre Balear a bingo en una operació que resulta un èxit notable. D’altra banda, munta una empresa constructora, que realitza les obres de construcció de diversos edificis importants, com ara el de la seu principal de “la Caixa” a Palma, a l’avinguda d’Alexandre Rosselló. El 1973 adquireix a la família Fuster Miró-Granada la finca rústica de Biniatzar (Bunyola), que parcel·la, per bé que conserva les cases històriques, que restaura i embelleix amb gust i encert.

De concepcions liberals, es persona vitalista, oberta i, sobretot, sincera. Les seves afeccions són els viatges, la caça major, la navegació i la bona taula. Casat amb Catalina Abrines, és pare d’una filla, Maria dels Dolors, i d'un fill, Llorenç. Resta vidu i es casa en segones núpcies amb Yvonne Cotton.

Retirat de les activitats empresarials per motius d’edat, mor als 91 anys. El funeral es diu a la parròquia de Sant Llorenç, de Palmanova. Descansa a la cripta familiar del cementiri de Palma.

Vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo personalment els anys 1975-1985 arran de les relacions comercials que va mantenir amb la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya a través de la societat Nopano S.A., propietària de solars a ses Planes, de Palmanova. En conservo un record entranyable associat a la constatació de la seva qualitat humana, el seu esperit comunicatiu i sincer i la seva noblesa innata. El vaig saludar per darrera vegada al restaurant Ca l’Isidre, de Barcelona, que tenia el costum de visitar sempre que passava per Barcelona.

Els seus fill varen vendre les cases de Biniatzar l'agost de 1977. Els nous propietaris les convertiren en apartaments per a turistes.


Bibliografia

R.C., "José Roses Rovira, empresario", Última Hora, 13-III-2013, Palma

"José Roses Rovira", Última Hora, 12-III-2013, Palma

Joan PLA, Las Orlas, P & P edicions, Palma 1989

viernes, 1 de marzo de 2013

Joan L. Palliser Grau (Palma, 1902 – Sa Cabaneta, Marratxí, Mallorca, 28 de febrer de 2003)


Empresari i professor mercantil. Natural de Palma, cursa estudis de professorat mercantil a l’Escola de Comerç (Palma). El 1933 ocupa el càrrec de director gerent de la societat de nova creació Mutualitat d’Accidents de Mallorca. Sota el seu impuls, el 1936 la Mutualitat d’Accidents de Mallorca passa a dir-se Mútua Balear després de fusionar-se amb vàries mutualitats de petites dimensions. El 1942 crea la companyia d’assegurances Mare Nostrum, que desplega un procés intens d’expansió en el territori espanyol i presta especial atenció a les assegurances de cotxes i d’infermetat. Posteriorment, complementa (juliol 1944) la iniciativa amb la creació de la Clínica Mare Nostrum (Sanitària Balear S.A.), des del 1978 Clínica Rotger. Li donen suport en la direcció de la companyia d’assegurances l’advocat Jaume Ensenyat i els empresaris Maties Salvà i Bartomeu Planas Rosselló. Aquest darrer ocupa la presidència de la companyia (1958-1970), mentre ell es reserva les funcions de conseller delegat. El 1991 Mare Nostrum passa a denominar-se Axa.

Casat amb Emília López de Briñas Verdera, resta vidu. Fets els 70 anys, es retira del món de la gestió empresarial i es desprèn de diversos actius. Fixa la residència a Sa Cabaneta, on mor als 101 anys d’edat. El 1972 la meva mare compra a Joan Palliser i l’esposa la propietat d’un despatx per llogar a l’edifici Espanya, del carrer Convent dels Caputxins (Palma).


Bibliografia

GEM, 10, 217-218
GEM, 12, 154
ÚLTIMA HORA, “Juan Luis Palliser”, ‘In memoriam…’, 28-II-2013, pàg. 51