domingo, 24 de enero de 2010

El teatre, art col•lectiu (2000)

El teatre és un art col•lectiu, que combina actors, autor, director, especialistes i públic. El teatre és, a més, un art que es fa en viu i es contempla en directe. La dimensió col•lectiva i la realitat presencial són elements a l’entorn dels quals es crea la màgia del teatre. A l’hora de començar la funció es fa, espontàniament, un silenci dens i el públic resta immòbil i expectant, en actitud de respecte i reverència. Sembla con si el teatre conservés encara restes d’aquella condició d’acte sagrat que li va donar l’existència vers el segle VI A.C.

El teatre es basa en la transformació de l’actor, la transformació de l’espai i la complicitat de l’espectador. Amb el complement del vestuari i del maquillatge, l’actor esdevé un personatge amb vida pròpia, amb sentiments propis i amb desigs propis. L’espai en el qual es produeix l’acció deixa de ser un escenari, petit i tancat, per convertir-se, a través del decorat, la il•luminació i el so, en un lloc singular, ampli, obert i sorprenent. La representació converteix la ficció en realitat: l’espectador, en connivència amb l’actor i l’acció dramàtica, accepta com a real allò que se li proposa com a real. La veracitat i l’autenticitat són els elements cabdals que susciten la complicitat de l’espectador, la qual el transporta a un món de ficció i fantasia que el fa testimoni d’uns fets que es contemplen i es viuen com si fossin reals.

El teatre modern recull la tradició del teatre isabelí, del teatre italià de la commedia dell’arte i del teatre del Segle d’Or espanyol. El teatre isabelí, de l’Anglaterra del XVI, es caracteritza per la creació d’espais i d’escenes a través del llenguatge i d’elements addicionals d’una gran simplicitat. Amb paraules del diàleg s’indicava el lloc, l’hora, l’època de l’any. Una branca significativa que l’acció tenia lloc a un bosc, un trono deia que els actors eren a un palau. Els canvis d’escena es comunicaven amb un cartell. L’estructura del teatre isabelí permetia seqüències ràpides d’escenes diferents i accions gairebé simultànies. Aquest va ser el tipus de teatre que va fer Shakespeare, del que n’aprofita totes les possibilitats creatives per fer obres d’una factura moderníssima i d’una gran penetració psicològica, com Romeu i Julieta, Ricard III, Macbeth i Hamlet.

El teatre del Renaixement italià va aportar l’escenari en forma de caixa o cub, amb una porta oberta al públic (teatre a l’italiana) i va incorporar la perspectiva en el decorat. El teatre entra a la Cort i assoleix nivells alts de bellesa i espectacularitat. Alhora sorgeix el teatre popular, el de la commedia dell’arte. Les obres s’improvisaven a partir de personatges arquetípics: Arlequí, Pantaleone, Colombina, Scaramuccio, Polixinel•la, etc. Era un teatre de màscares, hereu del teatre romà de les atel•lanes. Molière s’inspira en aquest teatre, hi posa text i construeix obres que denuncien comportaments i actituds reprovables, com la hipocresia en El Tartuf.

El teatre espanyol del Segle d’Or, barroc i convencional, utilitza la progressió temàtica en tres temps: plantejament, nus i desenllaç. Excel•leix Calderón de la Barca, amb El gran teatre del món i La vida és somni.

El teatre romàntic del XIX sintetitza i enriqueix la tradició anterior i aporta obres tan importants com Faust., de Goethe. Wagner és el primer que a finals del XIX fa apagar els llums de la sala perquè l’atenció es concentri més a l’escena. El teatre assoleix, així, una força més gran de misteri i de màgia.

Els gran avanços del teatre es produeixen des de finals del segle XIX fins pràcticament ara. Són decisives, pel que fa a la interpretació, les aportacions d’Stanislavski, director rus de teatre, que va trencar amb la concepció recitativa i declamatòria de la representació romàntica. D’altra par, cerca el rigor històric de l’escena, subordina els individus al conjunt i distribueix els actors sobre l’escenari, no segons la importància del paper, sinó en funció de la veracitat i l’autenticitat de l’acció. Al llarg del XX, el teatre incorpora innovacions importants: el director esdevé el responsable de la posada en escena, que és considerat l’element central del fet teatral, l’actor necessita preparació i tècnica, l’espai escènic afegeix al cub formes més lliures i més obertes, l’escenografia incorpora les noves tecnologies, etc.

En el marc del teatre modern neix el teatre de la distanciació, de Berthold Bretch (Mare coratge i Galileu Galilei), l’existencialista de Sartre (Les mans brutes, Els segrestats d’Altona, etc.), el de l’avantguarda, de Ionesco (La cantant calba), el modernista de Valle Inclán (Llums de Bohèmia), el de l’esplèndid tern nord-americà format per Edward Albee (Qui tem Virgínia Wolf?), Arthur Miller (Les bruixes de Salem) i Tennesse William (Un tramvia anomenat desig), el teatre contemporani de Marat Sade, de Peter Weis, el teatre suprem de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, una de les obres culminants d’aquest art universal.

El teatre està perquè l’espectador gaudeixi, vegi, miri, contempli, s’ho passi bé, s’inquieti, es faci preguntes, tregui conclusions, trenqui la rutina que té la vida diària, experimenti emocions que no sol oferir la quotidianitat. L’espectador ha de sentir la vida dels personatges i s’ha d’interessar en l’acció, ha d’escoltar i veure, oir i mirar, sentir i entendre, pensar i gaudir. El silenci, la rialla divertida del públic, la fosca de la sala, el misteri de l’acció, la fascinació de la teatralitat, la complicitat amb allò que passa sobre l’escenari, etc., creen una atmosfera que acosta l’esperit humà a l’experiència estètica.

El teatre no està per ensenyar, instruir, il•lustrar, per bé que ensenyi, instrueixi, il•lustri. El teatre està per transportar l’espectador al món de les emocions profundes, del vells pensaments humans que no moren mai, de les noves idees, dels sentiments de l’esperit i del gaudi estètic. El teatre és un instrument poderós i insubstituïble d’enriquiment de l’esperit. No s’entén que resti situat en la posició precària, marginal i descurada en la qual es troba.

Diari de Balears, "Balears Cultural", 18-XI-2000

No hay comentarios:

Publicar un comentario