La pintura d'Antoni Fuster (1987)

Antoni Fuster i Fortesa (1853-1902), de l’antiga família de Gabriel Fuster, amb casa pairal al carrer Victòria de Palma, és un dels representants més eminents de la generació de pintors mallorquins de la segona meitat del segle XIX. Entre els seus contemporanis es compten Anckermann, Ribas, Bauzà, Morell, Buades, Carlotta, Terrassa, Pizà, O’Neille, etc.


L’artista i la seva obra

La seva condició d’home fadrí, fill d’una família burgesa i benestant, i la seva manca d’urgències econòmiques, constitueixen un factor important a l’hora d’explicar el fet que la seva dedicació a la pintura es desplegàs de manera assossegada i distesa. Com diu Gabriel Fuster Mayans, cultivà la pintura “amb una intensitat moderada”. D’altra part, aquests fets varen determinar que la seva obra no fos extensa i que es distribuís principalment entre familiars i amics. Val a dir que pintava a un ritme de dos o tres quadres l’any, cosa per la qual la seva obra completa consta solament de setanta i poques peces, llevat de notes i esbossos, com fa constar Romà Piña Fuster.

Pintà, sobretot, marines i retrats. Les seves marines, dedicades a temes d’aigües tranquil•les, gairebé immòbils, es basen en un dibuix de gran soltesa, en un extraordinari sentit de l’equilibri i en composicions de formes delicades i riques en detalls i matisos. Mai no hi manca la presència de la figura humana, que és la gran protagonista de la seva obra, com recorda Romà Piña a la biografia que va escriure del pintor. D’altra banda, els seus paisatges reflecteixen una atmosfera de profunda serenitat i d’una gran placidesa, cosa que es basa en la utilització de tres elements força característics: l’absència de vent (substituït sempre per un oratge suavíssim gairebé imperceptible), l’ordre admirable en el qual apareixen distribuïts els elements que formen la composició i la delicades dels colors de la seva paleta.

Els seus retrats, de notable força expressiva i d’una gran penetració psicològica, com adverteix Damià Ferrà-Pons, constitueixen una mostra del seu respecte per la justícia, l’ordre, el progrés i la saviesa, i de les seves preferències gairebé obsessives per la tendresa, la ingenuïtat, la innocència i la senzillesa. Pintà personatges de relleu com és ara Jovellanos, Tomàs Aguiló, Cristòfol Pizà, el senador Ignasi Fuster Fortesa i d’altres. Això no obstant, els seus millors retrats són els dedicats als infants. Si les seves marines són, segons Piña, l’expressió de la Mallorca dels dies tranquils, els seus retrats són, sobretot, l’exaltació de la innocència i la tendresa.


El darrer oli: una petita obra mestra

L’estiu de l’any 1902 (1), tot just dos o tres mesos abans de morir, pintà i acabà un oli sobre tela, poc conegut fins ara, que reprodueix els rostres de dues nines, les germanes Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada, filles del seu cosí Hilari Fuster i Fuster “Polleta”. És aquesta, molt probablement, la darrera obra de l’artista, ja que l’oli que va restar en el cavallet després del seu traspàs, esdevingut el 30-XI-1902 a causa d’un atac de feridura (2), no es pot considerar una obra acabada.

Les dues protagonistes de l’oli esmentat apareixen situades en dos plànols diferents. La més petita ocupa el primer terme, la qual cosa fa que els perfils de la seva figura siguin complets i aquesta gaudesqui, per bé que només aparentment, d’una certa preeminència. A la dreta del seu darreras hi ha una altra minyona, la figura de la qual és més gran i està il•luminada de manera més directa i plena. Val a dir que les dues germanes es duien un any just d’edat. Ambdues havien nat el 12 de juny: Vicenta el 1897 i Assumpció el 1898. Tenien aleshores cinc i quatre anys acabats de fer.

La contemplació reiterada de la pintura i l’anàlisi dels nombrosos detalls que incorpora permeten entreveure la intenció del pintor de representar dos dels elements humans que li eren més íntimament benvolguts. En el primer terme representa la ingenuïtat mitjançant dos recursos: un rostre transparent d’ulls intensament vius i un suau esbós de somrís curull de simpàtica i graciosa polissoneria. En el segon terme, el que es representa és la innocència, concebuda com a plenitud serena i segura de bondat, bellesa i tendresa. A parer nostre, no és casual el joc d’un primer i un segon terme, molt acostats, per distingir i exaltar innocència i ingenuïtat dins d’un context en el qual es vol posar en relleu les virtuts de la infantesa, lloar-les amb no dissimulat apassionament i elevar-les a categoria d’exemple d’allò que hauria d’informar el comportament humà universal.

Els elements que envolten les dues figures (vestits d’un blanc immaculat, llaçades de color rosa, ombres projectades en tons rosa sobre un fons proper de color salmó pal•lidíssim, arracades de perla minúscula, collarets de fils d’or, etc.) es combinen harmoniosament entre ells i amb el tema bàsic de l’obra, dins del qual fan funcions clares de realçament d’allò que el pintor pretén suggerir i comunicar.

Hem volgut comentar breument aquest oli (4) no tant per la seva absència en els catàlegs coneguts de l’autor, com per la seva condició d’obra cabdal d’un artista eminent que posà en l’exaltació de la innocència el seu més alt interès i el millor del seu mestratge. Altrament, el fet que aquesta sigui molt probablement la darrera pintura de l’artista explicaria que ell, intuint la proximitat del seu final, hi abocàs amb intensitat inusual la destresa del seu art i, tot aprofitant el tema que més el colpia, hi expressàs amb sorprenent inspiració i amb força desconeguda allò que més s’agradava de dir i de fer.


Notes

(1) Segons es desprèn de la col•lecció de fotografies de la família Fuster “Polla”.

(2) Segons consta a la partida de la seva defunció al Registre Civil de Palma.

(3) Els vestits eren de fil, per bé que a la pintura es representen amb transparències, veladures i brillantors que en un esclat de tons diferents i intensitats diverses, serveixen per magnificar el color blanc d’acord amb la seva significació i importància dins l’obra.

(4) Oli sobre tela, de 35,5 x 52 cm., datat i signat AID el 1902


Bibliografia

Gabriel FUSTER MAYANS, “En el centenario del nacimiento de Antonio Fuster", ‘Revista del Círculo de Bellas Artes’, Palma 1953.

Romà PIÑA HOMS, “El pintor Antonio Fuster”, Edicions Cort, Palma 1971.

Damià FERRÀ-PONS, “Fuster i Fortesa, Antoni”, ‘GEC, vol. 7, pàg. 747, Barcelona 1974.


“El Mirall”, desembre 1987.