Astúcia de dona (Jeopardy) (1953)

Notable film de baix pressupost de la MGM. Dirigit per John Sturges (1911-92) (“Conspiració de silenci”, 1955), se basa en un guió senzill, de Mel Dinelli, no exempt d’algun punt obscur i transgresor, destinat a potenciar la intensitat i emotivitat del relat. Desplega un argument de Maurice Zimm. Se roda a la localitat de Pionertown (CA), amb pocs actors i un reduït equip de filmació. Produït per Sol Baer Fielding i Charles Schnee (no acreditat), s’estrena el 30-III-1953 (NYC, NY). L’acció dramàtica té lloc tot al llarg d’una jornada estival, la del 24 d’agost.

L’obra constitueix un exemple significatiu de les pel•lícules de sèrie B, avui oblidades, que produí la Metro per competir amb la televisió i el teatre i, també, per complementar sense talls els films d’estrena de les habituals sessions diàries de 3 hores de durada cada una.

Excel•leix per la seva correcta realització i per la notable interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball lloable, net i convincent, que mobilitza emocions i transmet tensió i incertesa a un públic que acaba per deixar-se dur sense reserves. Barry Sullivan encarna amb discreció un paper de poc lluïment que acompanya des d’un segon pla el d’Stanwyck, a la qual deixa brillar com a centre de l’acció. Bobby, el fill de la típica família americana de classe mitjana, aporta les dosis d’innocència i tendresa que l’espectador americà reclama a les històries familiars. El paper de malvat corre a càrrec de Ralph Meeker, que el presenta dotat de les proporcions de rudesa i violència suficients per provocar inquietud i rebuig, sense ultrapassar els límits d’allò que és tolerable en un treball d’entreteniment familiar, apte per a tots els públics.

Afegeix una magnífica banda sonora de caràcter descriptiu, en la qual Dimitri Tiomkin llueix les seves habilitats com a compositor de peces que eleven a la categoria de música els sons d’un mar brau i amenaçador. Com a contrapunt, la cinta adapta amb gràcia dues cançons tradicionals d’ambientació mexicana, populars i festives, “Cielito lindo” i “La cucaracha”.

Té interès la descripció del paisatge desolat i deshabitat de la península que fa la Baixa Califòrnia, al qual el cinema ha prestat poca atenció al llarg del temps. En aquesta ocasió les seves característiques naturals aporten les condiciones adequades per generar el marc en el qual s’explica una història senzilla, ben construïda, correctament embastada, de bon suspens i grat entreteniment, que m’ha donat més del que esperava.