Jaume Pomar Llambies (Palma, Mallorca, 29 de juliol de 1943 – Caubet, Bunyola, Mallorca, 10 de juliol de 2013)

Poeta, assagista, crític literari, narrador, traductor, articulista i funcionari públic. Estudia peritatge mercantil i obté el títol (1959) a l’Escola de Comerç de Palma. Ingressa per oposició com a auxiliar administratius a una entitat bancària, on treballa diversos anys. Trasllada la residència a Barcelona per cursar periodisme a l’Escola de Periodisme de Barcelona, on es titula el 1973. A més, comença estudis de filosofia i lletres. Després de 5 anys d’estada a Barcelona (1968-1973), ingressa com a administratiu en el cos de funcionaris públics. Realitza diverses tasques fins que s’encarrega de treballs de suport administratiu a la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Tot seguit, assumeix les funcions de bibliotecari i documentalista de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem, on es prejubila als 61 anys (2004).

Com a poeta, als 24 anys, publica (1967) el llibre titulat Tota la ira dels justos, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 1966. Publica Inútil fracàs (1971), que li proporciona un altre Premi Ciutat de Palma Joan Alcover. El 1991 aconsegueix el premi Cavall Verd amb Quatre estacions. El 1991 rep la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona per Veus del passat i el 1998 torna a obtenir el mateix guardó per Tardor. El 2006 guanya el premi Manuel Rodríguez Martínez, d’Alcoi, amb el poemari Llibre de l’exili (2011). Continua escrivint i publica obres com Amb la mort, amorosament (1969), premi Nacional Universitari 1966, Història Personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), possiblement la seva millor obra, Imatge de la por (1988), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993), premi Miquel de Palol 1992, La sínia de les hores (1997), L’illa i el silenci (2009), Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2008, Cants de Montalt (2012), premi Pare Colom d’Inca, etc.

Com a narrador és autor dels textos autobiogràfics El temps que fuig (1997), Temps inconjugable (2001) i Bolla negra (2010). També és autor de les obres Un dia o l’altre acabaré de legionari (1988), premi Joan Santamaria 1987, En Josep J. xueta (2001) i altres.

Com a assagista escriu Quatre veus de la literatura contemporània, on parla de Llorenç Villalonga, Guillem Frontera, Bartomeu Fiol i Lluís Maicas. En aquest àmbit és conegut sobretot pels seus treballs sobre Llorenç Villalonga amb títols com El meu Llorenç Villalonga (1995), Llorenç Villalonga: cartes i articles. Temps de preguerra (1914-1936)  (1998), Llorenç Villalonga i el seu món (1998), La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga (1995), una obra excel·lent, que suscita en el seu moment controvèrsia i algunes desqualificacions del tot injustificades. També és autor de Bartomeu Rosselló Pòrcel, vida i obra (1966), L’aventura de ‘Nova Palma’ (1976), Raimon (1983) i Pere Nicolau, l'arquitectura transforma la realitat (1999). Afeccionat a la pintura, escriu l’obra Vint pintors de Mallorca (2003), que reuneix escrits sobre Joan Miró, Pere Quetglas “Xam”, José M. de Labra, Joan Bennàssar, Ferran Garcia Sevilla, Joan Roca Fuster, Pau Fornés, Miquel Rivera Bagur, Maria Carbonero, Aligi Sassu, Juli Ramis, Ramon Canet i altres.

Com a traductor passa al català obres de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Josep M. Llompart i Llorenç Villalonga. També tradueix al català per a la seva oportuna reedició l'assaig que va escriure Jaume Pomar Fuster, el seu avi, de l'obra Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904). Tradueix al català textos diversos escrits en castellà, francès i italià. Escriu nombrosos articles al Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, El Día i Diari de Balears i a les revistes Randa, Lluc, Cultura, Estudis Baleàrics, Revista de Catalunya i Serra d’Or.

Dotat de gran cultura, és un lector empedreït. Llegeix molt i rep influències molt diverses, que transforma en un estil propi marcadament realista i autobiogràfic al principi, per evolucionar posteriorment vers unes formes més simbòliques, riques en metàfores, símils, al·legories i sàtires. La seva poesia es manté dins l’àmbit del realisme i l’existencialisme. Són elements constants de la seva obra les  referències a la solitud i als sentiments d’incomprensió, marginació i pessimisme existencial que habiten el seu món. Com indica Antoni Vidal Ferrando, tracta els temes clàssics de la mort, l'amor, el pas del temps, l'angoixa, la llibertat, la soledat, el desarrelament del cos i de l'ànima. Parla de la fragilitat i de la indefensió humana, del final de les utopies, de l'exili en el propi país, del paradís perdut de la infantesa, etc.

De posicions esquerranes, milita un temps en el PCE (1973-1975) i, molts anys després, en el PSM. Decebut de la política, abandona tota militància. Manté sempre el compromís amb la llengua catalana, que considera la seva pàtria. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català. Són els seus amics Guillem Frontera Pascual, Miquel Cardell Santandreu, Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra Bauzà, Biel Mesquida, Lluís Maicas, etc. La nòmina, àmplia i diversa, de les persones que recorden en Jaume amb simpatia i afecte és molt més gran del que alguns dels seus amics coneixen. Ha estudiat la seva obra la poetessa Antònia Arbona Santamaria, autora de “La poesia de Jaume Pomar: el poderós exorcisme de la metàfora” (2002). Té una entrada a la GEM.

El desembre del 2014 es publica l'obra El valor de la paraula (Poesia 1967-2012),que conté la seva obra poètica completa, amb un annex que inclou textos antics i nous d'homenatge a l'autor d'un interès que varia segons els casos. Possiblement hi sobren algunes paraules i hi manca una anàlisi biogràfica sòlida que expliqui la figura de l'autor, les dimensions múltiples que abastava i la rica complexitat que la definia.

El vaig conèixer el 1967, quan ell treballava a la Banca March, festejava una xicota maquíssima i dirigia juntament amb Guillem Frontera la col·lecció La Sínia de l’Editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló Pons. A partir d’aleshores varem mantenir una amistat que mai no es va trencar ni va decaure. Quan ens trobàvem m’explicava amb excitació i passió les tasques que portava endavant en aquell moment. Atent, respectuós, educat, tímid, directe i un xic extravagant, treballa intensament fins als darrers moments de la seva vida. Mor a l’Hospital Joan March (Caubet, Bunyola, Mallorca) pocs dies abans de fer els 70 anys.

Jaume Pomar Llambias, 2010 ca.

Bibliografia

Antònia ARBONA SANTAMARIA, “La poesia de Jaume Pomar: el poderós exorcisme de la metàfora”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2002.

Antoni SERRA, "Fins demà, Jaume ...", Última Hora, pàg. 69, 21-VII-2013.

Biel MESQUIDA, "Jaume Pomar o l'excel·lència de la poesia", Diario de Mallorca/Bellver, pàg. 8, 18-VII-2013

Bernat NADAL, "La flama poètica de Jaume Pomar",  Última Hora, 17-VII-2013, pàg. 57.

Gabriel JANER MANILA, "Jaume Pomar, en la memòria", Diario de Mallorca, 14-VII-2013, pàg. 58.

José Carlos LLOP, "El poeta y la ciudad", Diario de Mallorca, 14-VII-2013, pàg. 32.

Sebastià ALZAMORA, "En la mort del poeta Jaume Pomar", Ara Balears, 13-VII-2013, pàg. 29.

Antoni VIDAL FERRANDO, "Jaume Pomar, aquest cop sí 'adéu a tot això' ", Última Hora, 13-VII-2013, pàg. 63.

Mariana DÍAZ, “Fallece Jaume Pomar, el mejor poeta de su generación”, Última Hora, 12-VII-2013, pàg. 62.

Cristina ROS, “S’apaga la veu del poeta Jaume Pomar”, Ara Balears, 12-VII-2013, pàg. 29.

Jeroni MAS i Bernat MAS, “En la mort d’un poeta”, Diario de Mallorca, 12-VII-2013, pàg. 50.

Gabriel FLORIT FERRER, “Adéu, Jaume”, Ara Balears, 12-VII-2013, pàg. 29.

JAUME POMAR LLAMBIAS, www.cultura.gencat.cat

GEM, 13, 279

AA.DD. “Qui és qui a Mallorca”, pàg. 424, Promomallorca ed., Palma 1999.

Jaume POMAR. El valor de la paraula (Poesia  1967-2012), Perifèrics, baltaredit, Palma, 2014.