Sebastià Verd Crespí (Santa Maria del Camí, 26 de setembre de 1947 - Manacor, 2 de desembre de 2010)

Periodista. Estudia el batxillerat (1956-64) al Col·legi La Salle, de Palma, i periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església (Barcelona) i a l'Escola Oficial de Periodisme (Madrid). Té com a professors Manuel del Arco, Santiago Nadal, Manuel Vigil, Manuel Ibáñez Escofet, Josep Maria Bricall, Joaquim de Nadal, Miquel Coll Alentorn i d'altres.

El 1971 s'incorpora al "Diario de Mallorca" com a redactor d'entrada per passar després a redactor d'informació de Palma i cap de redacció. Posteriorment treballa al diari "Última Hora" com a cap de redacció, on roman fins que s'incorpora (1979) a l'equip pioner del Centre Territorial de TVE a les Balears, on és redactor, cap d'informatius i director territorial. Tot seguit és (1989-91) director territorial de RNE a les Balears. Després es reincorpora al Centre Territorial de TVE, on resta fins que es prejubila. Aleshores torna al "Diario de Mallorca", on publica articles sobre la realitat social i política de les illes i articles d'opinió editorial del diari. Per problemes de salut es veu obligat a interrompre la seva feina a finals de juny de 2010, mentre és de vacances.

Sebastià Verd Crespí, 2004 ca.

Al llarg de la seva carrera professional ha estat col·laborador de "Destino", "Guadiana", "Cort", "L'Ecologista", "Lluc" i "El Mirall". Ha estat corresponsal a Mallorca dels diaris "ABC", de Madrid (durant la Transició), i "Avui". Funda i dirigeix la revista d'opinió i debat "Ona", que amb el suport de Fundescoop publica més de 100 números al llarg de més de 10 anys (1992-2003). Dirigeix la revista "Empresario Balear" (1980-82). També dirigeix la revista "GEA, papers de medi ambient", que publica (2002-05) la Fundació Sa Nostra.

Casat amb Maria Antònia Manresa, tenen un fill, Miquel Àngel, i dos nets. Persona equilibrada, sòbria i afable, rebutja sempre el protagonisme i els papers de lideratge. Es lliura de ple a l'anàlisi crítica i als treballs d'opinió, que excel·leixen per l'oportunitat, lucidesa, rigor i profunditat. Esdevé un referent d'opinió de l'illa. Defensa des dels seus primers treballs els valors democràtics, la preservació del medi ambient, la protecció del paisatge i del territori, la cultura pròpia de les illes i l'ús normal de la llengua catalana.

És soci i assesor del GOB. També és soci de l'OCB i membre del seu Consell Assessor. És guardonat amb el premi "Alzina" (1981), del GOB, i amb el Premi Ciutat de Palma de Periodisme de 1974. Participa en la subscripció popular per a la compra de La Trapa.

Internat a l'Hospital de Manacor durant l'estiu de 2010, hi mor el 2 de desembre, als 63 anys. Amb motiu del seu òbit, manifesten públicament el seu dol el Govern de les Illes Balears, la Batlessa i l'Ajuntament de Palma, el GOB, l'Obra Cultural Balear, CCOO, Arca, el col·lectiu d'empleats del Centre Territorial de TVE, Entesa per Mallorca i altres.


Sebastià Verd Crespí, 1995 ca.

Valentín Sambricio López ( ? - Madrid 1962)

Professor d’història de l’art, investigador, arxiver, soci i voluntari de Creu Roja.

Fill de Valentín i Dolores, va tenir quatre germans, Manuel, Maria Dolores, José Luís i Trinidad. Estudia Filosofia i Lletres i es doctora en història de l’art. Resideix a Palma els anys 1907 i 1908, com a professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis. Fa part de la Junta directiva de la Comissió de Creu Roja a Palma elegida el 10 de desembre de 1907. Hi ocupa el càrrec de vicepresident quart, al costat de Baltasar Champsaur Sicília, Bernat Amer Pons i Maties Company Mas.

Com a investigador, s’especialitza en l’estudi de l’obra de Goya i publica diverses obres sobre aquest i altres pintors. El seu treball principal, “Tapices de Goya” (1946), és guardonat amb el Premi Menéndez Pelayo de les Lletres de 1944 i amb el Premi Nacional de Literatura de 1946. Publica, a més, els llibres “José del Castillo” (1950) i “Francisco Bayeu” (1955). Escriu articles d’investigació com “El Museo Fernandino” (1942) i “Los retratos de Carlos IV y Mª Luisa” (1957). Dirigeix la publicació del “Catálogo de la Exposición Francisco de Goya en el IV Centenario de la capitalidad de Madrid” (1961).

És professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis, tècnic de l’Arxiu del Palau Reial (aleshores Palau Nacional), col·laborador de l’Institut Diego Velázquez del Consell d’Investigacions Científiques i membre de The Hispanic Society of America (NYC).

Casat amb Elisa Rivera de Echegaray Merino, tenen tres fills: José Carlos, María Elisa i Rosa María. Mor a Madrid, a una edat avançada, el 9 de maig de 1962.

Joan Soler Planas (Sa Pobla, 18 d'agost de 1933 - Palma, 24 de febrer de 2001)

Prevere i filòsof.

Nat a Sa Pobla, és fill de Gabriel i Margalida. Estudia quatre cursos de batxillerat al Col·legi del Beat Ramon Llull, d'Inca, per passar després al Seminari Conciliar Diocesà de Mallorca. Durant els estudis als Seminari completa el batxillerat com a alumne lliure de l'Institut Ramon Llull.  Es doctora a Roma amb la tesi "El pensament de Julián Marías". Ordenat de prevere, és nomenat professor del Seminari i superior dels teòlegs. Tot seguit és designat consiliari dels Cursets de Cristiandat. Durant quatre anys (1974-78) és vicari episcopal de Palma. Posteriorment és nomenat (1978) rector de la parròquia de Palmanyola, les activitats de la qual inicia, i capellà de la "Llar d'ancians".

Afeccionat a estudiar i escriure, publica diversos treballs d’ètica com “Ética luliana y derecho de propiedad” (Revista Mayurka, 1969), de filosofia com la seva tesi “El pensamiento de Julián Marías” (Revista de Occidente, 1973) i d’història (“Palmanyola, vint anys de la parròquia, 1978-1998”, Jorvich, 1997). És membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.

A causa d’una llarga malaltia, mor a l’Hospital de Creu Roja a Palma als 67 anys. Deixa un llegat testamentari per a la creació d’una fundació amb seu a Sa Pobla, destinada a la finançació i promoció d’activitats culturals i literàries. Els fins concrets de la fundació són acollir l’arxiu municipal i l’arxiu parroquial, donar cabuda a una biblioteca d’autors poblers, promoure i donar a conèixer l’obra de Mn. Antoni Aguiló Valls “Toniet” i crear un espai dedicat a la memòria d’aquest capellà pobler.

La Fundació Mn. Joan Soler Planas comença les activitats el 23 d’abril de 2007. Actualment (2010) la responsable de la Fundació és Isabel Crespí.

Jesús Enciso Viana (Laguardia, Vitòria, Àlaba, 14 de gener de 1906 - Palma, 21 de setembre de 1964)

Bisbe de Mallorca, escripturista i fundador de Càritas Diocesana de Mallorca.

Després de completar els estudis eclesiàstics, iniciats al Seminari de Vitòria i completats a Roma, rep l’ordenació sacerdotal el 15 de juliol de 1928 a Roma, on es doctora en Teologia i es llicencia en Sagrades Escriptures. És professor, cap de la secció bíblica i sots-director de l’Institut ‘Francisco Suárez’ de Teologia. Durant un temps és Consiliari Nacional d’Acció Catòlica. Posteriorment és nomenat canonge lectoral de la catedral de Madrid.

Publica diversos treballs d’investigació, com “Problemas del Gènesis” i “Por los senderos de la Bíblia. Volumen II: Jesucristo”. També escriu sobre temes pastorals com “Cartas del Obispo de Mallorca” i “Cursillos de Cristiandad en la diócesis de Mallorca”.

El 12 d’octubre de 1949 és designat administrador apostòlic de Ciudad Rodrigo i bisbe titular d’Elusa. El 2 de febrer de 1950 és designat Bisbe de Ciudad Rodrigo i rep la consagració episcopal el 16 d’abril de 1950. El 30 de maig de 1955 és promogut a la Diòcesi de Mallorca. Participa com a pare conciliar a les sessions primera i segona del Vaticà II. Durant el seu pontificat crea Càritas Diocesana de Mallorca com a entitat eclesiàstica organitzada al servei de les persones en situació d’exclusió, desempara i risc. Funda Ràdio Popular de Mallorca, com a emissora diocesana confessional, entretinguda i propera. Erigeix parròquies noves a Palma, com Sant Francesc de Paula i l’Encarnació, capdavanteres en l’aplicació de l’esperit del Vaticà II.

Mana que la catequesi s’imparteixi en català als nins i nines catalanoparlants. Publica un nou catecisme en la llengua pròpia de l’illa i amb l’encertada substitució d’algunes paraules convencionals per altres més naturals. Sotmet a anàlisi el contingut teològic dels cursets de cristiandat i la seva metodologia. Després d’un any d’estada a Mallorca publica una carta pastoral sobre el tema en la qual proposa una major profunditat teològica i l’enriquiment dels conceptes que es manegen de gràcia i pecat. Recomana incorporar elements destinats a incentivar l’aposta per l’educació i formació després del curset.

Compta amb l’estreta col·laboració d’un grup de preveres qualificats, com Guillem Payeras Bujosa (cursets de cristiandat), Guillem Fiol Colom (mitjans de comunicació), Dionís Sastre Alonso (Càritas), Bartomeu Torres Gost (conseller personal i Capítol de la Seu), Francesc Planas Muntaner (vicari general), Miquel Moncadas Noguera (moviment familiar), etc. És el darrer bisbe de Mallorca que compta durant tot el pontificat amb l’ajut de la figura tradicional de quatre seminaristes amb funcions de patges, que l’acompanyen i serveixen a les cerimònies religioses més solemnes. Alguns dels seus patges són Bartomeu Suau Mayol, Antoni Ferrer, Josep Noguera Arrom, Miquel Alenyà, Pere Pou Galmès, etc. Són els seus capellans d’honor Joan Josep Alemany i Lluc Morell Trias.

A causa d’una cirrosi hepàtica, es veu obligat a guardar repòs i és hospitalitzat a Madrid. Més endavant, és internat a l’Hospital de Creu Roja a Palma, on mor el 21 de setembre de 1964. Descansa a la capella del Santíssim de la Seu de Palma.

Joan Ferrer Alemany (Búger, Mallorca 1911-2001)

Prevere i llibreter.

Nat a Búger el 28 d’agost del 1911, estudia al Seminari Conciliar de Sant Pere, de Palma. El 6 de juny de 1936 és ordenat pel bisbe Josep Miralles Sbert. Poc després de l’ordenació, a l'hora dels nomenaments, s'acorda enviar-lo com a vicari a Son Carrió. El nomenament no es publica, perquè és mobilitzat per l’Exèrcit i destinat (juliol 1936) com a capellà castrense a Manacor, on exerceix el seu ministeri fins el maig de 1937.

La seva missió a Manacor consisteix a atendre i confessar les persones destinades a ser afusellades sense judici previ, fossin milicians de l’expedició republicana a Mallorca comandada per Alberto Bayo o ciutadans de Manacor i d’altres indrets acusats de ser republicans o d’esquerres. El desembarcament de l’expedició republicana s’inicia el 16 d’agost de 1936 i acaba amb la retirada del 4 de setembre següent.

Confessa els que li ho demanen i dóna l’extremaunció a les víctimes després de ser afusellades. En aquells moments l’extremaunció no es podia administrar, en casos com els citats, abans que el receptor no presentés ferides visiblement mortals. L'historiador Antoni Tugores Manresa considera, amb prou fonament, que és ell qui confessa i atén a l’edifici del Rosari o a l’Escola Graduada les cinc infermeres voluntàries de Creu Roja detingudes el 4 de setembre de 1936 a Sa Coma pels 'dragons de la mort' del comte Rossi.

Les condicions de la feina i la vivència directa de l’horror dels afusellaments provoquen en el seu ànim una profunda ferida que li dura tota la vida i que li causa patiments mai no resolts, com explica el seu biògraf, Mn. Baltasar Morey Carbonell.

Atès l’estat de salut que presenta, el maig de 1937 és destinat a la parròquia de Randa com a vicari-ecònom. Randa és un lloc tranquil i exempt de tensions de feina. Hi resta fins que el 1941 es fa palès que la seva salut psicològica i emocional demana un temps llarg de repòs sota atenció mèdica. Aleshores fa una estada a Búger, que es perllonga durant dos anys (1941-43), dedicat a refer la salut malmesa, cosa que no li impedeix ordenar l’arxiu parroquial i escriure el llibre “Dades històriques del poble i la parròquia de Búger” (1943).

Aparentment recuperat, el 1943 és destinat com a vicari cooperador a la parròquia de Vilafranca de Bonany, d’on és rector el seu amic i company Mn. Miquel Siquier Pons, també natural de Búger. Al rector i amic s’encomana discretament la tasca de prestar atenció i suport a l’evolució de l’estat de salut del vicari.

El 1951, amb motiu del trasllat de Mn. Miquel Siquier a la rectoria de Llucmajor, és nomenat rector de Vilafranca, càrrec que manté durant vuit anys. El juny de 1959 és destinat a la parròquia de Sant Marçal (Marratxí), que regeix durant 22 anys. Hi construeix una escola parroquial, que resta enllestida el 1968, i es dedica a la predicació i l’animació religiosa. Des del 1944 és confessor de les Germanes de la Caritat.

Funda (1946) la Llibreria Religiosa Selecta, especialitzada en temes teològics i religiosos. Ubicada (1956) al carrer de Sant Felip Neri, núm. 10, esdevé centre de trobada de preveres i religiosos, que allà poden consultar i adquirir les darreres novetats. El 1961 signa un conveni amb l’editorial PPC (Propaganda Popular Catòlica), que converteix la llibreria en una delegació de l’editorial a Mallorca. En duu la gestió fins a la seva defunció.

Feiner, actiu, emprenedor i intel•ligent, els que el conegueren mai no el sentiren parlar de la seva dolorosa experiència a Manacor ni de la seva malaltia. A causa de la feblesa de la salut, es jubila (1981) anticipadament, als 70 anys, i es retira a Búger, on mor el 14 d’abril del 2001, als 89 anys.



Referències:

Mn. Baltasar MOREY CARBONELL, “Necrològica de Joan Ferrer Alemany”, ‘Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca’, pàg. 241, Palma setembre/octubre de 2001.

Tomeu POU, "En memòria de Mn. Joan Ferrer Alemany", 'Pòrtula', núm. 237, juny 2001.

Entrevista amb Mn. Gaspar Aguiló Capó (21-X-2010).

Gabriel Femenia Maura (Palma, 15 de juny de 1685 - 2 d'agost de 1752)

Pintor i impulsor a Mallorca de la pintura de paisatge. Fill de Josep Femenia i Magdalena Maura, és batejat per Antoni Rabassa, prevere i vicari de Sant Miquel, que li imposa els noms de Gabriel, Antoni, Bartomeu i Ignasi. Els seus padrins són Bartomeu Calafat, picapedrer, i Francina Maura. Una lectura exhaustiva dels llibres sacramentals de la parròquia de Sant Miquel (Palma) permet observar que probablement no era casat i que no tenia fills. En el registre de la seva defunció no se cita el nom de l’esposa, com és habitual aleshores, sinó els noms dels pares. D’altra banda, no consten en els llibres de baptismes de la parròquia els naixements de fills seus. Va tenir germans i germanes, els noms dels quals són Margalida (16-X-1691), Francina Maria (29-XI-1697), Josep (29-XI-1700), Magdalena (11-IX-1703) i Antonina (26-IX-1706). Consta que vivia a una casa situada al costat del Convent de la Mercè, on probablement tenia l’habitatge, el taller de pintura i el magatzem.

És probable que s’iniciés en la pintura a Palma. Segons la tradició va anar a Itàlia per ampliar i completar la formació, si bé aquest fet no consta documentalment ni es desprèn de l’anàlisi estilística i tècnica dels seus treballs. Tot amb tot és probable que fes una estada, de durada indeterminada, a Itàlia o un viatge, d’acord amb el costum dels pintors locals de l’època, com Miquel Pont. Tampoc no es pot descartar que hi fes una estada relativament llarga, com s’ha dit sovint. No es coneixen els noms del seus professors a Itàlia, ja que els que se citen habitualment no coincideixen amb ell cronològicament, com indica Marià Carbonell. És probable que el viatge a Itàlia, si existí, tingués lloc entre 1710 i 1715, quan ell tenia entre 25 i 30 anys. Els seus treballs, segons M. Carbonell, reflecteixen influències de gravats francesos (Adam Perelle i Claudi de Lorena) i italians del XVII.

Pinta composicions religioses i paisatges imaginaris ajustats al corrent barroc. Hi ha poques obres seves autenticades amb seguretat. De les pintures religioses que se citen solament se n’ha pogut localitzar i identificar una, la representació de la Sagrada Família, de la Granja (Esporles). Altres, citades per Joaquín M. Bover i Antoni Furió, no han estat localitzades. Destaca sobretot en la pintura de paisatges, que es caracteritza per la varietat de formats i mides. La seva concepció és imaginària i idealitzada, incorpora una vegetació exuberant i molts de detalls anecdòtics (rius, ponts, ocells, ovelles, ases, ànecs, etc.). Fa ús de perspectives profundes, celatges amplis i lluminosos, soques d’arbres trencades pel vent, personatges populars com el pastor, la rentadora de roba, el barquer, el jove galant, etc. Treballa habitualment amb la tècnica del “fa presto”.

Coneix possiblement la tècnica del mosaic. Segons José Vargas Ponce, Joaquín M. Bover i Joan O’Neille, en realitza un de Santa Llúcia, de format oval, per al palau del comte de Montenegro, que no s’ha pogut localitzar. Els treballs que se li atribueixen són fets de manera apressada a causa de la pressió de la demanda que rebia com a pintor d’èxit, dels treballs de taller en mans de col·laboradors i de les imitacions que fan altres autors. Les arquitectures que representa són similars a les reals. Entre els paisatges que es conserven, es consideren autèntics els procedents de la sèrie del refectori de l’antiga casa del Marquès de la Torre. Entre els clients de l’artista es troben el Comte de Montenegro, Ramon Fortuny, el Marquès de Bellpuig, el Marquès d’Ariany, el Marquès de Solleric i altres.

Envoltat d’una certa fama, que comparteix amb Miquel Pont, segons manifesten els pintors Melcior Borràs i Esteve Sanxo, mor a Palma, a la seva casa situada al costat de l'església de la Mercè, el 2 d’agost de 1752, als 67 anys. Possiblement mor fadrí. No deixa testament i no disposa sepultura. És enterrat a l’església de Sant Miquel.

Per sobre de les ombres i buits que envolten la seva figura i la seva obra, Femenia és el difusor del paisatge naturalista barroc a Mallorca, tot iniciant una tradició que s’hi conserva fins a mitjan XIX.



Bibliografia

Marià CARBONELL, “Femenia Maura, Gabriel”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 2, pàg. 139-143, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “Femenia Maura, Gabriel”, GEM, t. 5, pàg. 239, Palma, 1989.

Luís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Jeroni JUAN TOUS, “La pintura mallorquina (siglos XVI al XVIII)”, ‘Historia de Mallorca’ (J. Mascaró Passarius, ed.), Palma, 1972.

Antonio FURIÓ, “Diccionario Histórico de los Ilustres Profesores de las Bellas Artes en Mallorca”, Editorial Mallorquina de Francisco Pons, Palma, 1946.

Joan O’NEILLE, “Biografías de los pintores palmesanos Guillermo Mesquida y Gabriel Femenia”, ‘Revista Balear’, núm. 1, pàg. 5-9, Palma, 1872.

Joaquín M. BOVER, “Notícias histórico-artística de los museos del Emmo. Sr. Cardenal Despuig existentes en Mallorca”, Palma, 1846.

José VARGAS PONCE, “Descripción de las Islas Pithiusas y Baleares”, Madrid, 1787.

Pau Lluís Fornés Isern (Palma, 15 de desembre de 1930 - 12 de desembre de 2006)

Pintor, dibuixant i dramaturg.

Es forma de manera autodidacta, per bé que rep orientacions de Pere Quetglas Ferrer “Xam”. Amplia la formació amb viatges i visites a museus i galeries de diversos indrets d’Europa, cosa que li permet conèixer de primera mà les noves formes d’expressió plàstica dels 60 i 70.

Fa (1950) la primera exposició al Cercle de Belles Arts, de Palma. Tot seguit exposa a Madrid, Paris, Londres, Amsterdam, altres ciutats europees i Nova York (1957). Durant un temps resideix i treballa a Madrid (1968-73) i Barcelona (1977-85), per bé que mai no interromp el contacte amb sa germana, per la qual sent un gran afecte, i amb els amics de Mallorca, els quals s’agrada de reunir en llargues vetllades a la seva casa del Terreno.



Pau L. Fornés Isern, Rapte de Sabina, Museu de Can Prunera


Ben aviat defineix un estil personal i característic, que s’allunya de la tradició postimpressionsita local de postguerra, que algú ha definit com a realisme líric. Crea un llenguatge en el qual domina el dibuix, l’experimentació amb els colors i les formes, un aparent desordre compositiu i una acusada estilització de les figures. Amb la superposició d’objectes i l’acumulació de formes crea composicions abarrocades, que produeixen sensacions d’atapeïment i saturació. Les envolta d’una atmosfera irreal i lírica, no exempta d’un punt de nostàlgia, soledat, desolació i tristor. La figura humana hi apareix sovint entotsolada, meditativa i immersa en un món sensual i voluptuós, ple de referències simbolistes. El seu treball posa de manifest una gran habilitat i facilitat per al dibuix i l’afecció de l’autor per als jocs capriciosos de colors i clarobscurs.

Fa dibuixos, olis i acrílics sobre tela i paper, pintures murals i pintura religiosa. Entre els seus murals destaquen els de La Pajarita i Royal Pub, ambdós de Palma. Pel que fa a la pintura religiosa, sobresurten les tres teles que honoren Santa Catalina Thomàs a la parròquia que duu el seu nom a Palma, el tríptic de l’altar major de Sant Agustí i d’altres. El 1977 presenta a la Galeria Bearn una extensa i molt notable col·lecció de quadres relacionats amb la història de la novel·la “Bearn o la sala de les nines”, de Llorenç Villalonga. A les darreres exposicions presenta composicions de flors fantasioses en les quals el protagonisme és del color. En el seus treballs reflecteix sovint l’afecció que sent per la literatura. A més, fa nombroses il·lustracions per a la publicació d’obres d’autors com Llorenç Villalonga, Blai Bonet i d’altres.

Com a dramaturg, és autor de “Re...quaranta putes sagrades” (1987), “Ses side-cars” (1988), “Aristina, tragèdia grecopagesa” (1989), “L’enderrocament d’un mite” (1988), “Babel fi de segle” (1988), “L’àgora ambulant” (1989) i “La malaltia del sexe” (1992). En el món del teatre excel·leix també com a dissenyador de vestuari. En els anys 80 es revela com a creador de glosses, que publica al diari “Última Hora”.

El 1963 rep la medalla d’or del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Mallorca. El 2001 el Casal Solleric, de l'Ajuntament de Palma, li dedica una exposició antològica amb obres de 1954 a 2001. Mor a Palma el 12 de desembre de 2006, als 76 anys d’edat.


Bibliografia

Cristina ROS, "Fornés Isern, Pau Lluís", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 177-178, Promomallorca ed., Palma, 1966.

Llorenç CAPELLÀ, "Pau Lluís Fornés", 'Las Artes', pàg. xxx, Baltar ed., Palma, 1990.

Miquel ALENYÀ, "La pintura moderna a Mallorca", Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

GEM, 6, 14.