Aristòcrata il·lustrat, afeccionat a les Belles Arts, voluntari, soci, promotor i president nacional de Creu Roja Espanyola.
Fill primogènit de Josep Agulló i Sánchez Bellmont, III Marquès de Campo Salinas, i de Vicenta Ramon de Sentís i Ripalda, IV Comtessa de Ripalda, casats el 1809, rep el baptisme a València el 18 d’agost de 1810. És el V Comte de Ripalda, el IV Marquès de Campo Salinas i el III Baró de Tamarit. És cavaller de l’Ordre de Sant Joan de Malta i Mestrant de València des del 1827.
Afeccionat a les Belles Arts, mostra predilecció per la pintura, la música i la literatura. Escriu amb fluïdesa i riquesa lèxica poesia en llengua catalana. Estudia i aconsegueix un domini elevat de la llengua francesa, la qual cosa li és de gran utilitat per assistir a congressos internacionals en representació d’Espanya, com el Congrés Internacional d’Estadística Oficial de Viena (1857), el I Congrés Internacional de Creu Roja de Ginebra (1863) i d’altres. Realitza estudis i pública treballs sobre zootècnia i agricultura. És col·laborador de la revista “El Fénix”.
Militant del partit conservador, és elegit diputat a Corts el 8-XI-1856 i és senador a la legislatura de 1864-65. President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València (1860-68), és membre actiu de la Societat Econòmica d’Amics del País. El 1865 és nomenat vocal de la Junta d’Estadística i durant molts d’anys és conseller d’agricultura, indústria i comerç.
Amb relació a Creu Roja, cal destacar que és (1864-67) vocal primer de la Junta Preparatòria per a la constitució de la primera Assemblea Suprema de Creu Roja, vicepresident primer de la Junta Fundacional (1867-70) i president nacional de Creu Roja (1870-76).
Casat (1857) amb Josepa de Paulin i de la Peña, són pares de tres filles, Isabel, Maria i Maria dels Dolors (nada a Madrid el 3-I-1865 i traspassada a València el 12-V-1942, als 77 anys), de les quals solament la tercera arriba a la majoria d’edat i esdevé hereva dels títols i béns del pare.
Està en possessió de la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i la Gran Creu de Francesc II d’Àustria. Als 65 anys mor sobtadament, mentre és de viatge fora d’Espanya.
martes, 21 de diciembre de 2010
lunes, 20 de diciembre de 2010
Nicasio-Rosendo Landa y Álvarez de Carballo (Pamplona, 11 d'octubre de 1831 - 11 d'abril de 1891)
Metge cirurgià de sanitat militar, epidemiòleg, políglota, articulista, soci i promotor de Creu Roja Espanyola.
Fill de Ramon Landa, metge i catedràtic del Reial Col·legi de Medicina de Navarra, i de Joaquina Álvarez de Carballo, és germà de Santos Landa, catedràtic d’institut a Tudela i Santander. Estudia el batxillerat a Pamplona (1839-46) i medicina a la Universitat Central de Madrid, on es llicencia (1854) i doctora (1856).
Guanya (1857) per oposició plaça de metge de sanitat militar. Poc després participa (1859) a la campanya d’Àfica i durant un temps és destinat a les Canàries (1863). Participa a les batalles d’Arizala i Orokieta (1872) en el marc de la tercera guerra carlina. En atenció als seus coneixements d’epidemiologia, és nomenat metge oficial d’epidèmies durant la passa de còlera a Navarra (1855). Ascendeix fins al grau de coronel i és nomenat director de l’Hospital Militar de Navarra.
Com a promotor de la implantació de Creu Roja a Espanya participa a la I Conferència Internacional de Ginebra (1863) juntament amb Joaquim Agulló Ramon, comte de Ripalda, vint anys major que ell. Acordada per al 6 de juliol de 1864 l’obertura de les dues primeres oficines de Creu Roja, les de Madrid i Pamplona, decideix avançar la inauguració de l’oficina de Pamplona al 5 de juliol de 1864 per tal d’evitar que aquesta coincidís amb el començament de les festes de Sant Fermí. Així l’oficina de Creu Roja a Pamplona esdevé la primera d’Espanya. Fa part de la Junta preparatòria de la constitució de l’Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1864-67). En constituir-se aquesta, n’és designat (1867) vocal inspector general.
Participa en diversos congressos internacionals com a part de la representació espanyola en atenció als seus coneixements d’idiomes. Domina el francès, italià i llatí, i tradueix anglès i alemany. Escriu diversos treballs sobre epidemiologia, un d’ells per a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid (1861), publica el llibre “La campaña de Marruecos. Memorias de un médico militar” (Madrid 1866) i elabora un detallat projecte de manicomi agrícola (1868). Col·labora com a articulista a la revista “Euskara”, de la qual és cofundador, a la “Revista del Antiguo Reino de Navarra” i a la revista "Euskalerria", de Sant Sebastià. Interessat en la Pamplona romana, publica diversos treballs relacionats amb aquest tema. El 1882 és designat director de la revista “Euskara”. Per a Creu Roja inventa l'anomenat "mandil landa", destinat al transport de ferits.
Està en possessió de l’encomanda de l’Ordre americana d’Isabel la Catòlica i de la Gran Creu de Beneficència. És cavaller de l’Ordre de Carles III, de l’Ordre de Sant Joan de Malta i de l’Àliga Roja de Prússia. És membre corresponent de les Reials Acadèmies de Medicina, de la Llengua i d’Història. Casat (1881) amb Dolores de Leon, tenen quatre fills. A causa d’una sobtada pneumònia mor a Pamplona el 1891, als 59 anys. Descansa al cementiri de Berichitos (Pamplona).
Un grup Escolar de l’ajuntament de Pamplona duu el seu nom des del 1964. Un carrer de Pamplona està dedicat (1967) a la seva memòria. En el recinte de l’Hospital de Navarra hi ha un bust seu en bronze, erigit (1999) pel Departament de Salut del Govern de Navarra.
Fill de Ramon Landa, metge i catedràtic del Reial Col·legi de Medicina de Navarra, i de Joaquina Álvarez de Carballo, és germà de Santos Landa, catedràtic d’institut a Tudela i Santander. Estudia el batxillerat a Pamplona (1839-46) i medicina a la Universitat Central de Madrid, on es llicencia (1854) i doctora (1856).
Guanya (1857) per oposició plaça de metge de sanitat militar. Poc després participa (1859) a la campanya d’Àfica i durant un temps és destinat a les Canàries (1863). Participa a les batalles d’Arizala i Orokieta (1872) en el marc de la tercera guerra carlina. En atenció als seus coneixements d’epidemiologia, és nomenat metge oficial d’epidèmies durant la passa de còlera a Navarra (1855). Ascendeix fins al grau de coronel i és nomenat director de l’Hospital Militar de Navarra.
Com a promotor de la implantació de Creu Roja a Espanya participa a la I Conferència Internacional de Ginebra (1863) juntament amb Joaquim Agulló Ramon, comte de Ripalda, vint anys major que ell. Acordada per al 6 de juliol de 1864 l’obertura de les dues primeres oficines de Creu Roja, les de Madrid i Pamplona, decideix avançar la inauguració de l’oficina de Pamplona al 5 de juliol de 1864 per tal d’evitar que aquesta coincidís amb el començament de les festes de Sant Fermí. Així l’oficina de Creu Roja a Pamplona esdevé la primera d’Espanya. Fa part de la Junta preparatòria de la constitució de l’Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola (1864-67). En constituir-se aquesta, n’és designat (1867) vocal inspector general.
Participa en diversos congressos internacionals com a part de la representació espanyola en atenció als seus coneixements d’idiomes. Domina el francès, italià i llatí, i tradueix anglès i alemany. Escriu diversos treballs sobre epidemiologia, un d’ells per a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid (1861), publica el llibre “La campaña de Marruecos. Memorias de un médico militar” (Madrid 1866) i elabora un detallat projecte de manicomi agrícola (1868). Col·labora com a articulista a la revista “Euskara”, de la qual és cofundador, a la “Revista del Antiguo Reino de Navarra” i a la revista "Euskalerria", de Sant Sebastià. Interessat en la Pamplona romana, publica diversos treballs relacionats amb aquest tema. El 1882 és designat director de la revista “Euskara”. Per a Creu Roja inventa l'anomenat "mandil landa", destinat al transport de ferits.
Està en possessió de l’encomanda de l’Ordre americana d’Isabel la Catòlica i de la Gran Creu de Beneficència. És cavaller de l’Ordre de Carles III, de l’Ordre de Sant Joan de Malta i de l’Àliga Roja de Prússia. És membre corresponent de les Reials Acadèmies de Medicina, de la Llengua i d’Història. Casat (1881) amb Dolores de Leon, tenen quatre fills. A causa d’una sobtada pneumònia mor a Pamplona el 1891, als 59 anys. Descansa al cementiri de Berichitos (Pamplona).
Un grup Escolar de l’ajuntament de Pamplona duu el seu nom des del 1964. Un carrer de Pamplona està dedicat (1967) a la seva memòria. En el recinte de l’Hospital de Navarra hi ha un bust seu en bronze, erigit (1999) pel Departament de Salut del Govern de Navarra.
sábado, 4 de diciembre de 2010
Antoni Gili Ferrer "Comuna" (Artà, 26 d'abril de 1932 - Capdepera, 1 de desembre de 2010)
Prevere, historiador, documentalista i publicista.
Estudia al seminari conciliar de Sant Pere, de Palma, i rep (1958) l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Jesus Enciso Viana. Posteriorment es llicencia (1972) en Filosofia a la Universitat Pontificia de Sant Tomàs (Roma).
Com a prevere exerceix el seu ministeri a les parròquies de Binissalem (1958-60), s'Arracó (1960-66), Artà (1966-85) i Algaida (1985-89). Treballa (1989-90) com a auxiliar de suport a l'arxiu diocesà de Mallorca i és nomenat prior de La Sang (1990-2002), càrrec que ocupa fins que als 70 anys es jubila.
Dedicat a la investigació històrica i a la cultura popular, escriu nombroros libres i articles. Entre els seus llibres es poden citar "Història de l'ermita de Betlem" (1975), "Ermitans insignes de Mallorca" (1976), "Artà en el segle XV" (1983), "Antoni Llinàs, missioner de missioners" (1990), "Artà en el segle XVI" (1993), "Aportació al cançoner popular de Mallorca" (1994), "Sant Antoni Abat, festa popular d'Artà" (1997), "Artà en el segle XVII" (2003) i "La Sang. Història i devoció" (2003). És co-autor de "Els governadors del castell de Capdepera" (2007) i de "Jueus i conversos d'Artà. Segles XIV i XIX" (2010). Ha publicat artícles al "Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana", "Comunicació", "Estudis Baleàrics", "Randa", "Lluc",
"Fontes Rerum Balarium", "Bellpuig" i a les memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics".
L'Ajuntament d'Artà el distingeix amb el Talaiot d'or. És president (1979-88) del Museu Regional d'Artà. Fervent seguidor de la celebració de Sant Antoni a Artà, fa part (1993-2010) de l'Obreria de Sant Antoni com a prevere. El 26 de març de 2010 inaugura la Setmana Santa amb un pregó sobre la tradició del Dijous Sant a Palma, que llegeix a la basílica de Sant Francesc (Palma) després de la processó dels estandards.
Treballador constant i investigador incansable, la seva presència és habitual als arxius de l'illa. De tracte senzill, proper i càlid, es guanya la simpatia dels qui el coneixen i el tracten. A causa d'una malaltia que l'obliga a anar en cadira de rodes, a finals d'estiu és ingressat a la Residència de la Font de sa Cala (Capdepera), on mor als 78 anys. Reposa en el cementiri d'Artà. El 2011 el Govern li atorga a títol pòstum el premi Ramon Llull.
Estudia al seminari conciliar de Sant Pere, de Palma, i rep (1958) l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Jesus Enciso Viana. Posteriorment es llicencia (1972) en Filosofia a la Universitat Pontificia de Sant Tomàs (Roma).
Com a prevere exerceix el seu ministeri a les parròquies de Binissalem (1958-60), s'Arracó (1960-66), Artà (1966-85) i Algaida (1985-89). Treballa (1989-90) com a auxiliar de suport a l'arxiu diocesà de Mallorca i és nomenat prior de La Sang (1990-2002), càrrec que ocupa fins que als 70 anys es jubila.
Dedicat a la investigació històrica i a la cultura popular, escriu nombroros libres i articles. Entre els seus llibres es poden citar "Història de l'ermita de Betlem" (1975), "Ermitans insignes de Mallorca" (1976), "Artà en el segle XV" (1983), "Antoni Llinàs, missioner de missioners" (1990), "Artà en el segle XVI" (1993), "Aportació al cançoner popular de Mallorca" (1994), "Sant Antoni Abat, festa popular d'Artà" (1997), "Artà en el segle XVII" (2003) i "La Sang. Història i devoció" (2003). És co-autor de "Els governadors del castell de Capdepera" (2007) i de "Jueus i conversos d'Artà. Segles XIV i XIX" (2010). Ha publicat artícles al "Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana", "Comunicació", "Estudis Baleàrics", "Randa", "Lluc",
"Fontes Rerum Balarium", "Bellpuig" i a les memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics".
L'Ajuntament d'Artà el distingeix amb el Talaiot d'or. És president (1979-88) del Museu Regional d'Artà. Fervent seguidor de la celebració de Sant Antoni a Artà, fa part (1993-2010) de l'Obreria de Sant Antoni com a prevere. El 26 de març de 2010 inaugura la Setmana Santa amb un pregó sobre la tradició del Dijous Sant a Palma, que llegeix a la basílica de Sant Francesc (Palma) després de la processó dels estandards.
Treballador constant i investigador incansable, la seva presència és habitual als arxius de l'illa. De tracte senzill, proper i càlid, es guanya la simpatia dels qui el coneixen i el tracten. A causa d'una malaltia que l'obliga a anar en cadira de rodes, a finals d'estiu és ingressat a la Residència de la Font de sa Cala (Capdepera), on mor als 78 anys. Reposa en el cementiri d'Artà. El 2011 el Govern li atorga a títol pòstum el premi Ramon Llull.
Sebastià Verd Crespí (Santa Maria del Camí, 26 de setembre de 1947 - Manacor, 2 de desembre de 2010)
Periodista. Estudia el batxillerat (1956-64) al Col·legi La Salle, de Palma, i periodisme a l'Escola de Periodisme de l'Església (Barcelona) i a l'Escola Oficial de Periodisme (Madrid). Té com a professors Manuel del Arco, Santiago Nadal, Manuel Vigil, Manuel Ibáñez Escofet, Josep Maria Bricall, Joaquim de Nadal, Miquel Coll Alentorn i d'altres.
El 1971 s'incorpora al "Diario de Mallorca" com a redactor d'entrada per passar després a redactor d'informació de Palma i cap de redacció. Posteriorment treballa al diari "Última Hora" com a cap de redacció, on roman fins que s'incorpora (1979) a l'equip pioner del Centre Territorial de TVE a les Balears, on és redactor, cap d'informatius i director territorial. Tot seguit és (1989-91) director territorial de RNE a les Balears. Després es reincorpora al Centre Territorial de TVE, on resta fins que es prejubila. Aleshores torna al "Diario de Mallorca", on publica articles sobre la realitat social i política de les illes i articles d'opinió editorial del diari. Per problemes de salut es veu obligat a interrompre la seva feina a finals de juny de 2010, mentre és de vacances.
Al llarg de la seva carrera professional ha estat col·laborador de "Destino", "Guadiana", "Cort", "L'Ecologista", "Lluc" i "El Mirall". Ha estat corresponsal a Mallorca dels diaris "ABC", de Madrid (durant la Transició), i "Avui". Funda i dirigeix la revista d'opinió i debat "Ona", que amb el suport de Fundescoop publica més de 100 números al llarg de més de 10 anys (1992-2003). Dirigeix la revista "Empresario Balear" (1980-82). També dirigeix la revista "GEA, papers de medi ambient", que publica (2002-05) la Fundació Sa Nostra.
Casat amb Maria Antònia Manresa, tenen un fill, Miquel Àngel, i dos nets. Persona equilibrada, sòbria i afable, rebutja sempre el protagonisme i els papers de lideratge. Es lliura de ple a l'anàlisi crítica i als treballs d'opinió, que excel·leixen per l'oportunitat, lucidesa, rigor i profunditat. Esdevé un referent d'opinió de l'illa. Defensa des dels seus primers treballs els valors democràtics, la preservació del medi ambient, la protecció del paisatge i del territori, la cultura pròpia de les illes i l'ús normal de la llengua catalana.
És soci i assesor del GOB. També és soci de l'OCB i membre del seu Consell Assessor. És guardonat amb el premi "Alzina" (1981), del GOB, i amb el Premi Ciutat de Palma de Periodisme de 1974. Participa en la subscripció popular per a la compra de La Trapa.
Internat a l'Hospital de Manacor durant l'estiu de 2010, hi mor el 2 de desembre, als 63 anys. Amb motiu del seu òbit, manifesten públicament el seu dol el Govern de les Illes Balears, la Batlessa i l'Ajuntament de Palma, el GOB, l'Obra Cultural Balear, CCOO, Arca, el col·lectiu d'empleats del Centre Territorial de TVE, Entesa per Mallorca i altres.
Sebastià Verd Crespí, 1995 ca.
El 1971 s'incorpora al "Diario de Mallorca" com a redactor d'entrada per passar després a redactor d'informació de Palma i cap de redacció. Posteriorment treballa al diari "Última Hora" com a cap de redacció, on roman fins que s'incorpora (1979) a l'equip pioner del Centre Territorial de TVE a les Balears, on és redactor, cap d'informatius i director territorial. Tot seguit és (1989-91) director territorial de RNE a les Balears. Després es reincorpora al Centre Territorial de TVE, on resta fins que es prejubila. Aleshores torna al "Diario de Mallorca", on publica articles sobre la realitat social i política de les illes i articles d'opinió editorial del diari. Per problemes de salut es veu obligat a interrompre la seva feina a finals de juny de 2010, mentre és de vacances.
 |
| Sebastià Verd Crespí, 2004 ca. |
Al llarg de la seva carrera professional ha estat col·laborador de "Destino", "Guadiana", "Cort", "L'Ecologista", "Lluc" i "El Mirall". Ha estat corresponsal a Mallorca dels diaris "ABC", de Madrid (durant la Transició), i "Avui". Funda i dirigeix la revista d'opinió i debat "Ona", que amb el suport de Fundescoop publica més de 100 números al llarg de més de 10 anys (1992-2003). Dirigeix la revista "Empresario Balear" (1980-82). També dirigeix la revista "GEA, papers de medi ambient", que publica (2002-05) la Fundació Sa Nostra.
Casat amb Maria Antònia Manresa, tenen un fill, Miquel Àngel, i dos nets. Persona equilibrada, sòbria i afable, rebutja sempre el protagonisme i els papers de lideratge. Es lliura de ple a l'anàlisi crítica i als treballs d'opinió, que excel·leixen per l'oportunitat, lucidesa, rigor i profunditat. Esdevé un referent d'opinió de l'illa. Defensa des dels seus primers treballs els valors democràtics, la preservació del medi ambient, la protecció del paisatge i del territori, la cultura pròpia de les illes i l'ús normal de la llengua catalana.
És soci i assesor del GOB. També és soci de l'OCB i membre del seu Consell Assessor. És guardonat amb el premi "Alzina" (1981), del GOB, i amb el Premi Ciutat de Palma de Periodisme de 1974. Participa en la subscripció popular per a la compra de La Trapa.
Internat a l'Hospital de Manacor durant l'estiu de 2010, hi mor el 2 de desembre, als 63 anys. Amb motiu del seu òbit, manifesten públicament el seu dol el Govern de les Illes Balears, la Batlessa i l'Ajuntament de Palma, el GOB, l'Obra Cultural Balear, CCOO, Arca, el col·lectiu d'empleats del Centre Territorial de TVE, Entesa per Mallorca i altres.
Sebastià Verd Crespí, 1995 ca.
lunes, 29 de noviembre de 2010
Valentín Sambricio López ( ? - Madrid 1962)
Professor d’història de l’art, investigador, arxiver, soci i voluntari de Creu Roja.
Fill de Valentín i Dolores, va tenir quatre germans, Manuel, Maria Dolores, José Luís i Trinidad. Estudia Filosofia i Lletres i es doctora en història de l’art. Resideix a Palma els anys 1907 i 1908, com a professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis. Fa part de la Junta directiva de la Comissió de Creu Roja a Palma elegida el 10 de desembre de 1907. Hi ocupa el càrrec de vicepresident quart, al costat de Baltasar Champsaur Sicília, Bernat Amer Pons i Maties Company Mas.
Com a investigador, s’especialitza en l’estudi de l’obra de Goya i publica diverses obres sobre aquest i altres pintors. El seu treball principal, “Tapices de Goya” (1946), és guardonat amb el Premi Menéndez Pelayo de les Lletres de 1944 i amb el Premi Nacional de Literatura de 1946. Publica, a més, els llibres “José del Castillo” (1950) i “Francisco Bayeu” (1955). Escriu articles d’investigació com “El Museo Fernandino” (1942) i “Los retratos de Carlos IV y Mª Luisa” (1957). Dirigeix la publicació del “Catálogo de la Exposición Francisco de Goya en el IV Centenario de la capitalidad de Madrid” (1961).
És professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis, tècnic de l’Arxiu del Palau Reial (aleshores Palau Nacional), col·laborador de l’Institut Diego Velázquez del Consell d’Investigacions Científiques i membre de The Hispanic Society of America (NYC).
Casat amb Elisa Rivera de Echegaray Merino, tenen tres fills: José Carlos, María Elisa i Rosa María. Mor a Madrid, a una edat avançada, el 9 de maig de 1962.
Fill de Valentín i Dolores, va tenir quatre germans, Manuel, Maria Dolores, José Luís i Trinidad. Estudia Filosofia i Lletres i es doctora en història de l’art. Resideix a Palma els anys 1907 i 1908, com a professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis. Fa part de la Junta directiva de la Comissió de Creu Roja a Palma elegida el 10 de desembre de 1907. Hi ocupa el càrrec de vicepresident quart, al costat de Baltasar Champsaur Sicília, Bernat Amer Pons i Maties Company Mas.
Com a investigador, s’especialitza en l’estudi de l’obra de Goya i publica diverses obres sobre aquest i altres pintors. El seu treball principal, “Tapices de Goya” (1946), és guardonat amb el Premi Menéndez Pelayo de les Lletres de 1944 i amb el Premi Nacional de Literatura de 1946. Publica, a més, els llibres “José del Castillo” (1950) i “Francisco Bayeu” (1955). Escriu articles d’investigació com “El Museo Fernandino” (1942) i “Los retratos de Carlos IV y Mª Luisa” (1957). Dirigeix la publicació del “Catálogo de la Exposición Francisco de Goya en el IV Centenario de la capitalidad de Madrid” (1961).
És professor d’història de l’art de l’Escola d’Arts i Oficis, tècnic de l’Arxiu del Palau Reial (aleshores Palau Nacional), col·laborador de l’Institut Diego Velázquez del Consell d’Investigacions Científiques i membre de The Hispanic Society of America (NYC).
Casat amb Elisa Rivera de Echegaray Merino, tenen tres fills: José Carlos, María Elisa i Rosa María. Mor a Madrid, a una edat avançada, el 9 de maig de 1962.
jueves, 25 de noviembre de 2010
Joan Soler Planas (Sa Pobla, 18 d'agost de 1933 - Palma, 24 de febrer de 2001)
Prevere i filòsof.
Nat a Sa Pobla, és fill de Gabriel i Margalida. Estudia quatre cursos de batxillerat al Col·legi del Beat Ramon Llull, d'Inca, per passar després al Seminari Conciliar Diocesà de Mallorca. Durant els estudis als Seminari completa el batxillerat com a alumne lliure de l'Institut Ramon Llull. Es doctora a Roma amb la tesi "El pensament de Julián Marías". Ordenat de prevere, és nomenat professor del Seminari i superior dels teòlegs. Tot seguit és designat consiliari dels Cursets de Cristiandat. Durant quatre anys (1974-78) és vicari episcopal de Palma. Posteriorment és nomenat (1978) rector de la parròquia de Palmanyola, les activitats de la qual inicia, i capellà de la "Llar d'ancians".
Afeccionat a estudiar i escriure, publica diversos treballs d’ètica com “Ética luliana y derecho de propiedad” (Revista Mayurka, 1969), de filosofia com la seva tesi “El pensamiento de Julián Marías” (Revista de Occidente, 1973) i d’història (“Palmanyola, vint anys de la parròquia, 1978-1998”, Jorvich, 1997). És membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.
A causa d’una llarga malaltia, mor a l’Hospital de Creu Roja a Palma als 67 anys. Deixa un llegat testamentari per a la creació d’una fundació amb seu a Sa Pobla, destinada a la finançació i promoció d’activitats culturals i literàries. Els fins concrets de la fundació són acollir l’arxiu municipal i l’arxiu parroquial, donar cabuda a una biblioteca d’autors poblers, promoure i donar a conèixer l’obra de Mn. Antoni Aguiló Valls “Toniet” i crear un espai dedicat a la memòria d’aquest capellà pobler.
La Fundació Mn. Joan Soler Planas comença les activitats el 23 d’abril de 2007. Actualment (2010) la responsable de la Fundació és Isabel Crespí.
Nat a Sa Pobla, és fill de Gabriel i Margalida. Estudia quatre cursos de batxillerat al Col·legi del Beat Ramon Llull, d'Inca, per passar després al Seminari Conciliar Diocesà de Mallorca. Durant els estudis als Seminari completa el batxillerat com a alumne lliure de l'Institut Ramon Llull. Es doctora a Roma amb la tesi "El pensament de Julián Marías". Ordenat de prevere, és nomenat professor del Seminari i superior dels teòlegs. Tot seguit és designat consiliari dels Cursets de Cristiandat. Durant quatre anys (1974-78) és vicari episcopal de Palma. Posteriorment és nomenat (1978) rector de la parròquia de Palmanyola, les activitats de la qual inicia, i capellà de la "Llar d'ancians".
Afeccionat a estudiar i escriure, publica diversos treballs d’ètica com “Ética luliana y derecho de propiedad” (Revista Mayurka, 1969), de filosofia com la seva tesi “El pensamiento de Julián Marías” (Revista de Occidente, 1973) i d’història (“Palmanyola, vint anys de la parròquia, 1978-1998”, Jorvich, 1997). És membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.
A causa d’una llarga malaltia, mor a l’Hospital de Creu Roja a Palma als 67 anys. Deixa un llegat testamentari per a la creació d’una fundació amb seu a Sa Pobla, destinada a la finançació i promoció d’activitats culturals i literàries. Els fins concrets de la fundació són acollir l’arxiu municipal i l’arxiu parroquial, donar cabuda a una biblioteca d’autors poblers, promoure i donar a conèixer l’obra de Mn. Antoni Aguiló Valls “Toniet” i crear un espai dedicat a la memòria d’aquest capellà pobler.
La Fundació Mn. Joan Soler Planas comença les activitats el 23 d’abril de 2007. Actualment (2010) la responsable de la Fundació és Isabel Crespí.
Jesús Enciso Viana (Laguardia, Vitòria, Àlaba, 14 de gener de 1906 - Palma, 21 de setembre de 1964)
Bisbe de Mallorca, escripturista i fundador de Càritas Diocesana de Mallorca.
Després de completar els estudis eclesiàstics, iniciats al Seminari de Vitòria i completats a Roma, rep l’ordenació sacerdotal el 15 de juliol de 1928 a Roma, on es doctora en Teologia i es llicencia en Sagrades Escriptures. És professor, cap de la secció bíblica i sots-director de l’Institut ‘Francisco Suárez’ de Teologia. Durant un temps és Consiliari Nacional d’Acció Catòlica. Posteriorment és nomenat canonge lectoral de la catedral de Madrid.
Publica diversos treballs d’investigació, com “Problemas del Gènesis” i “Por los senderos de la Bíblia. Volumen II: Jesucristo”. També escriu sobre temes pastorals com “Cartas del Obispo de Mallorca” i “Cursillos de Cristiandad en la diócesis de Mallorca”.
El 12 d’octubre de 1949 és designat administrador apostòlic de Ciudad Rodrigo i bisbe titular d’Elusa. El 2 de febrer de 1950 és designat Bisbe de Ciudad Rodrigo i rep la consagració episcopal el 16 d’abril de 1950. El 30 de maig de 1955 és promogut a la Diòcesi de Mallorca. Participa com a pare conciliar a les sessions primera i segona del Vaticà II. Durant el seu pontificat crea Càritas Diocesana de Mallorca com a entitat eclesiàstica organitzada al servei de les persones en situació d’exclusió, desempara i risc. Funda Ràdio Popular de Mallorca, com a emissora diocesana confessional, entretinguda i propera. Erigeix parròquies noves a Palma, com Sant Francesc de Paula i l’Encarnació, capdavanteres en l’aplicació de l’esperit del Vaticà II.
Mana que la catequesi s’imparteixi en català als nins i nines catalanoparlants. Publica un nou catecisme en la llengua pròpia de l’illa i amb l’encertada substitució d’algunes paraules convencionals per altres més naturals. Sotmet a anàlisi el contingut teològic dels cursets de cristiandat i la seva metodologia. Després d’un any d’estada a Mallorca publica una carta pastoral sobre el tema en la qual proposa una major profunditat teològica i l’enriquiment dels conceptes que es manegen de gràcia i pecat. Recomana incorporar elements destinats a incentivar l’aposta per l’educació i formació després del curset.
Compta amb l’estreta col·laboració d’un grup de preveres qualificats, com Guillem Payeras Bujosa (cursets de cristiandat), Guillem Fiol Colom (mitjans de comunicació), Dionís Sastre Alonso (Càritas), Bartomeu Torres Gost (conseller personal i Capítol de la Seu), Francesc Planas Muntaner (vicari general), Miquel Moncadas Noguera (moviment familiar), etc. És el darrer bisbe de Mallorca que compta durant tot el pontificat amb l’ajut de la figura tradicional de quatre seminaristes amb funcions de patges, que l’acompanyen i serveixen a les cerimònies religioses més solemnes. Alguns dels seus patges són Bartomeu Suau Mayol, Antoni Ferrer, Josep Noguera Arrom, Miquel Alenyà, Pere Pou Galmès, etc. Són els seus capellans d’honor Joan Josep Alemany i Lluc Morell Trias.
A causa d’una cirrosi hepàtica, es veu obligat a guardar repòs i és hospitalitzat a Madrid. Més endavant, és internat a l’Hospital de Creu Roja a Palma, on mor el 21 de setembre de 1964. Descansa a la capella del Santíssim de la Seu de Palma.
Després de completar els estudis eclesiàstics, iniciats al Seminari de Vitòria i completats a Roma, rep l’ordenació sacerdotal el 15 de juliol de 1928 a Roma, on es doctora en Teologia i es llicencia en Sagrades Escriptures. És professor, cap de la secció bíblica i sots-director de l’Institut ‘Francisco Suárez’ de Teologia. Durant un temps és Consiliari Nacional d’Acció Catòlica. Posteriorment és nomenat canonge lectoral de la catedral de Madrid.
Publica diversos treballs d’investigació, com “Problemas del Gènesis” i “Por los senderos de la Bíblia. Volumen II: Jesucristo”. També escriu sobre temes pastorals com “Cartas del Obispo de Mallorca” i “Cursillos de Cristiandad en la diócesis de Mallorca”.
El 12 d’octubre de 1949 és designat administrador apostòlic de Ciudad Rodrigo i bisbe titular d’Elusa. El 2 de febrer de 1950 és designat Bisbe de Ciudad Rodrigo i rep la consagració episcopal el 16 d’abril de 1950. El 30 de maig de 1955 és promogut a la Diòcesi de Mallorca. Participa com a pare conciliar a les sessions primera i segona del Vaticà II. Durant el seu pontificat crea Càritas Diocesana de Mallorca com a entitat eclesiàstica organitzada al servei de les persones en situació d’exclusió, desempara i risc. Funda Ràdio Popular de Mallorca, com a emissora diocesana confessional, entretinguda i propera. Erigeix parròquies noves a Palma, com Sant Francesc de Paula i l’Encarnació, capdavanteres en l’aplicació de l’esperit del Vaticà II.
Mana que la catequesi s’imparteixi en català als nins i nines catalanoparlants. Publica un nou catecisme en la llengua pròpia de l’illa i amb l’encertada substitució d’algunes paraules convencionals per altres més naturals. Sotmet a anàlisi el contingut teològic dels cursets de cristiandat i la seva metodologia. Després d’un any d’estada a Mallorca publica una carta pastoral sobre el tema en la qual proposa una major profunditat teològica i l’enriquiment dels conceptes que es manegen de gràcia i pecat. Recomana incorporar elements destinats a incentivar l’aposta per l’educació i formació després del curset.
Compta amb l’estreta col·laboració d’un grup de preveres qualificats, com Guillem Payeras Bujosa (cursets de cristiandat), Guillem Fiol Colom (mitjans de comunicació), Dionís Sastre Alonso (Càritas), Bartomeu Torres Gost (conseller personal i Capítol de la Seu), Francesc Planas Muntaner (vicari general), Miquel Moncadas Noguera (moviment familiar), etc. És el darrer bisbe de Mallorca que compta durant tot el pontificat amb l’ajut de la figura tradicional de quatre seminaristes amb funcions de patges, que l’acompanyen i serveixen a les cerimònies religioses més solemnes. Alguns dels seus patges són Bartomeu Suau Mayol, Antoni Ferrer, Josep Noguera Arrom, Miquel Alenyà, Pere Pou Galmès, etc. Són els seus capellans d’honor Joan Josep Alemany i Lluc Morell Trias.
A causa d’una cirrosi hepàtica, es veu obligat a guardar repòs i és hospitalitzat a Madrid. Més endavant, és internat a l’Hospital de Creu Roja a Palma, on mor el 21 de setembre de 1964. Descansa a la capella del Santíssim de la Seu de Palma.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)