Des dels darrers anys del segle XIX són moltes les oficines de Creu Roja que recorren a les captes per obtenir fons destinats a sostenir les prestacions gratuïtes que donen, sobretot, en l’àmbit sanitari: dispensaris i consultoris propis, trasllats d’accidentats i malalts greus amb ambulàncies de la institució, adquisició del material mòbil, ajuts a famílies i persones excloses i marginades i prestacions als ferits i damnificats de guerres i catàstrofes naturals.
Les col·lectes es fan al carrer amb l’ajut de voluntaris en dies assenyalats, en els quals la presència de persones al carrer promet bones recaptacions. S’aprofita la celebració de la festa del patró o patrona de la localitat, la celebració d’un esdeveniment popular, com una fira, o una festa tradicional, com la de Sant Miquel (29 de setembre) que posava fi a l’any agrícola.
Maria Barbeito Cerviño (A Corunya, 2 de març de 1880 – 20 de novembre de 1970), escriptora, professora, pedagoga, galleguista, benefactora i fundadora d’institucions benèfiques, concep la idea de crear una festa pròpia, amb nom propi i sistema propi d’incentivació de les aportacions del públic. El 1912 posa en marxa la que anomena “Festa de la flor” per a la capta de fons destinats a la lluita contra la tubercolosi, sobretot la que afecta nois, noies i joves. Crea un esdeveniment consistent en el desplegament als carrers d’A Corunya d’un bon nombre de nois i joves, els quals, provistos de guardioles, demanen diners als transeünts a canvi d’una flor. El 1914 la reina Victòria Eugènia dóna el seu suport a la iniciativa. La "festa de la flor", sota el patronatge de la Junta de la Lluita Antituberculosa, que adopta com a emblema la creu de Lorena, s'estén per les principals ciutats del país. Un dels primers dies del mes de maig de 1928 té lloc a Palma una "festa de la flor", amb presència de les principals autoritats. El 16 de juny de 1949, dia del Corpus, en té lloc una altra de la seva seqüència anual.
Creu Roja Espanyola treballa paral·lelament en una direcció similar i decideix crear la que d’aleshores ençà s’anomena “Festa de la bandereta”. En comptes d’una flor es lliura als donants una petita reproducció en paper de la bandera de la institució (bandereta), que s’enganxa a una agulla que es pot fixar a la solapa o perxera. El 1915 tenen lloc vàries celebracions de la nova diada o festa.
La identificació de la jornada amb un nom simpàtic, la seva associació a una finalitat noble i l’espectacularitat visual del desplegament de les persones voluntàries abillades amb uniformes de la institució, provoca una bona resposta del públic i dels mitjans de comunicació.
Consta que a Barcelona el 13 de maig de 1915 té lloc la primera festa de la bandereta de la ciutat. En aquest cas la col·lecta es destina a l’atenció dels ferits de la guerra del Marroc i de la Primera Guerra Mundial.
El 1937 l’Assemblea Suprema de Creu Roja Espanyola de la zona nacional mana a totes les oficines de l’entitat que, amb motiu del dia de la Puríssima (8 de desembre), celebrin la festa de la bandereta. A Palma la jornada s’inicia amb una missa a l’església de les Tereses (La Rambla), que és oficiada per Mn. Mateu Canet Coll, capellà de l’ambulància de la casa. La recaptació aconseguida a Mallorca suma 13.585,60 ptes. La segona diada de la bandereta té lloc el 25 de juliol de 1938.
sábado, 8 de enero de 2011
Junta dirctiva de Creu Roja a Ciutadella de Menorca (1968)
Presa de possessió: 31-X-1968
Nicolau Brondo Oliver, president
Dolors de Salord i d’Olives, presidenta d’honor
Ernest Sanxo Juaneda, vicepresident
Bartomeu Caules Anglada, comptador
Cristòfol Moll Reus, tresorer
Rafaela-Teresa Adrián Gener, secretària
Carolina de Salord i d’Olives, vocal
Maria del Carme Ruiz Morales, vocal
Ignàcia Vivó Pons, vocal
Maria Domingo Serra, vocal
Josep M. d’Olivar Canet, vocal
Doménec Marquès Gomila, vocal
Antoni Camps Bosch, vocal
Nicolau Brondo Oliver, president
Dolors de Salord i d’Olives, presidenta d’honor
Ernest Sanxo Juaneda, vicepresident
Bartomeu Caules Anglada, comptador
Cristòfol Moll Reus, tresorer
Rafaela-Teresa Adrián Gener, secretària
Carolina de Salord i d’Olives, vocal
Maria del Carme Ruiz Morales, vocal
Ignàcia Vivó Pons, vocal
Maria Domingo Serra, vocal
Josep M. d’Olivar Canet, vocal
Doménec Marquès Gomila, vocal
Antoni Camps Bosch, vocal
jueves, 6 de enero de 2011
Guillem d'Olives Pons (Maó, Menorca, 14 de febrer de 1927 - 19 d'agost de 2002)
Advocat, empresari, polític, expert en art, soci i voluntari de Creu Roja.
Estudia el batxillerat a l'Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà de Maó i cursa la carrera de dret en l'antiga Facultat de Dret de San Bernardo a Madrid.
És president del consell d'administració d'Editorial Menorca, editora del "Diari Menorca”, president de la Cooperativa Agropecuària, director de “Revista de Menorca”, de temes monogràfics insulars, i professor de l'Escola de Turisme de Menorca. També és president de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1965-1981), vocal del consell d’administració i vicepresident de Caixa de Balears “Sa Nostra” i president de l’oficina local de Creu Roja a Maó (1975-77). Esporàdicament publica articles d’opinió al "Diari Menorca” i a "Revista de Menorca".
Gràcies a la seva intervenció es recupera i restaura l’antic edifici de la capella de Sant Antoni Abat, de Maó, avui convertida en sala de cultura de Caixa de les Balears “Sa Nostra”. També evita (1977) la desaparició del retaule barroc de Sant Antoni Abat, del 1748, d’autor anònim, que ocupa la paret frontal de la citada capella. Restaurat, es conserva en el Museu de Menorca. La pintura de la pradel·la central representa la llegenda de la intervenció de Sant Antoni Abat (o Abbas) a la conquesta de Menorca per Alfons III el 1287. Expert en pintura, reuneix una interessant col·lecció d’obres d’art i antiguitats. És acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
Com a polític, és regidor, tinent de batlle i batlle en funcions de l’ajuntament de Maó. A les eleccions generals de 1977 és elegit senador per Menorca a les llistes de la UCD.
Casat amb la sevillana Maria Dolores Olivares D’Ángelo, tenen quatre fills. Persona de tarannà obert, dialogant i conciliador, s’agrada de propiciar l’entesa i la concòrdia en el seu entorn i en les institucions que regeix. És cavaller del Sant Sepulcre. Mor a Maó el 2002, als 75 anys. Proclamat a títol pòstum soci d’honor de l’Ateneu, un dels premis d’aquesta institució duu el seu nom.
Estudia el batxillerat a l'Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà de Maó i cursa la carrera de dret en l'antiga Facultat de Dret de San Bernardo a Madrid.
És president del consell d'administració d'Editorial Menorca, editora del "Diari Menorca”, president de la Cooperativa Agropecuària, director de “Revista de Menorca”, de temes monogràfics insulars, i professor de l'Escola de Turisme de Menorca. També és president de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1965-1981), vocal del consell d’administració i vicepresident de Caixa de Balears “Sa Nostra” i president de l’oficina local de Creu Roja a Maó (1975-77). Esporàdicament publica articles d’opinió al "Diari Menorca” i a "Revista de Menorca".
Gràcies a la seva intervenció es recupera i restaura l’antic edifici de la capella de Sant Antoni Abat, de Maó, avui convertida en sala de cultura de Caixa de les Balears “Sa Nostra”. També evita (1977) la desaparició del retaule barroc de Sant Antoni Abat, del 1748, d’autor anònim, que ocupa la paret frontal de la citada capella. Restaurat, es conserva en el Museu de Menorca. La pintura de la pradel·la central representa la llegenda de la intervenció de Sant Antoni Abat (o Abbas) a la conquesta de Menorca per Alfons III el 1287. Expert en pintura, reuneix una interessant col·lecció d’obres d’art i antiguitats. És acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
Com a polític, és regidor, tinent de batlle i batlle en funcions de l’ajuntament de Maó. A les eleccions generals de 1977 és elegit senador per Menorca a les llistes de la UCD.
Casat amb la sevillana Maria Dolores Olivares D’Ángelo, tenen quatre fills. Persona de tarannà obert, dialogant i conciliador, s’agrada de propiciar l’entesa i la concòrdia en el seu entorn i en les institucions que regeix. És cavaller del Sant Sepulcre. Mor a Maó el 2002, als 75 anys. Proclamat a títol pòstum soci d’honor de l’Ateneu, un dels premis d’aquesta institució duu el seu nom.
Miquel Bosch Flexas (Santa Catalina, Palma, 24 de febrer de 1940)
Capità mercant, oficial de l’Armada, voluntari i directiu de Creu Roja.
Neix a la casa assenyalada amb el número 162 (ara 74) del carrer de Sant Magí (abans carrer Gran), de Santa Catalina (Palma). És el segon fill de Pere Joan Bosch Castelló “Perejoan”, que era voluntari de l’oficina de Creu Roja a Santa Catalina, i de Rosa Flexas Balaguer. La seva mare és de la família Flexas del molí d’en Garleta (Es Jonquet). Té quatre germans: Maties, Jerònima, Pere i Jaume.
Estudia (1948-1956) a l’Institut “Ramon Llull”, de Palma, on fa el curs preparatori amb el mestre santamarier Antoni Salvà, l’ingrés, el batxillerat elemental i el batxillerat superior. El seu curs és un viver de professionals brillants, com Bartomeu Balaguer Barceló, Bernat Balaguer Monterrubio, Miquel Pocoví Juan, Jordi Cerdó Barceló, Joan Oliver Bauzà, Xavier López-Pinto Ruiz, Ignasi Sanguino Vidal, Josep Santaner Garau, Felip Mora Juaneda i molts d’altres. Tot seguit, amb 16 anys, es matricula (1956) a l’Escola Nàutica, de Palma, on obté (1958) el títol d’agregat de nàutica. Fa dos anys de pràctiques a la motonau “Cala Blanca”, de Naviera Mallorquina, del grup Salas, i s’examina de pilot a Barcelona (11-VI-1962).
Ja titulat, treballa a Naviera Mallorquina com a primer oficial, on s’encarrega del comandament de la motonau amb casc d’acer “Cala Blanca”, destinat a la línia de Civitavecchia, Gènova, Livorno, Barcelona, València, Màlaga, Oporto i Leixoes. S’embarca, després, com a capità del iot anglès “Tindor” amb el qual recorre (entre maig i octubre de 1963) la Costa Blava, Montecarlo i La Riviera. A continuació presta serveis a la Naviera Cofruna, de València, amb la qual navega fins a la regió dels Grans Llacs i al port de Duluth (Llac superior). Ho fa com a capità amb comandament amb el vaixell “Torres de Cuarte”, de passatgers i càrrega, de 5 mil tones. Passa a Naviera Ason com a capità del “Juanita Chacartegui”, de càrrega. El 10 d’abril de 1968 s’examina a Madrid i passa a capità de la marina mercant. S’embarca en el vapor “Alcacer” amb el qual fa viatges a la línia València, Alemanya R.F. y Mar Bàltica (Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Polònia i Alemanya de l’Est).
El 14 de febrer de 1970 ingressa per oposició a l’Armada com a alferes de navili. Embarca a la corbeta “Diana” i serveix en el petrolier “Teide” i el calador CR-1. Com a comandant duu la patrullera de vigilància de pesca V-21 i el pescamines “Ulla”. El 1981 és nomenat segon comandant de la Base Naval de Sóller, càrrec que manté fins al 1987, llevat d’un període de 6 mesos (1986-87) que passa embarcat com a ajudant de marina de Santurce (Bilbao). El 1987 és nomenat comandant de la Base Naval de Sóller, on resta fins que passa a la situació de reserva (2005). El 1988 ascendeix a capità de corbeta i el 1992 a capità de fragata. Durant els anys de servei a l’Armada és guardonat amb la creu, l’encomanda i la placa de Sant Hermenegild, la creu i la placa del Mèrit Naval i la creu del Mèrit Aeronàutic.
Voluntari de Creu Roja de l’oficina de Sóller des del 1992, en agraïment pels seus serveis durant molts d’anys com a patró de l’embarcació de salvament marítim “Verge de Lluc”, de Creu Roja, és distingit amb la medalla de bronze (1994) i la de plata (8 de desembre de 2004). El gener de 2006 és designat president de Creu Roja a Sóller.
És afeccionat a pescar, jugar a tenis, llegir i reunir-se amb els amics. De jove practicà el submarinisme. El 1964 es casa amb Àngela Gómez Llases, néta de Blai Llases Bonet, patró d’altura de la marina mercant, que féu molts viatges a vela a les Antilles. Tenen dos fills, Pere Joan i Rosa Anna, i dos nets, Miquel i Pere. El 2006 el Govern de les Illes Balears li atorga el Premi Ramon Llull.
Neix a la casa assenyalada amb el número 162 (ara 74) del carrer de Sant Magí (abans carrer Gran), de Santa Catalina (Palma). És el segon fill de Pere Joan Bosch Castelló “Perejoan”, que era voluntari de l’oficina de Creu Roja a Santa Catalina, i de Rosa Flexas Balaguer. La seva mare és de la família Flexas del molí d’en Garleta (Es Jonquet). Té quatre germans: Maties, Jerònima, Pere i Jaume.
Estudia (1948-1956) a l’Institut “Ramon Llull”, de Palma, on fa el curs preparatori amb el mestre santamarier Antoni Salvà, l’ingrés, el batxillerat elemental i el batxillerat superior. El seu curs és un viver de professionals brillants, com Bartomeu Balaguer Barceló, Bernat Balaguer Monterrubio, Miquel Pocoví Juan, Jordi Cerdó Barceló, Joan Oliver Bauzà, Xavier López-Pinto Ruiz, Ignasi Sanguino Vidal, Josep Santaner Garau, Felip Mora Juaneda i molts d’altres. Tot seguit, amb 16 anys, es matricula (1956) a l’Escola Nàutica, de Palma, on obté (1958) el títol d’agregat de nàutica. Fa dos anys de pràctiques a la motonau “Cala Blanca”, de Naviera Mallorquina, del grup Salas, i s’examina de pilot a Barcelona (11-VI-1962).
Ja titulat, treballa a Naviera Mallorquina com a primer oficial, on s’encarrega del comandament de la motonau amb casc d’acer “Cala Blanca”, destinat a la línia de Civitavecchia, Gènova, Livorno, Barcelona, València, Màlaga, Oporto i Leixoes. S’embarca, després, com a capità del iot anglès “Tindor” amb el qual recorre (entre maig i octubre de 1963) la Costa Blava, Montecarlo i La Riviera. A continuació presta serveis a la Naviera Cofruna, de València, amb la qual navega fins a la regió dels Grans Llacs i al port de Duluth (Llac superior). Ho fa com a capità amb comandament amb el vaixell “Torres de Cuarte”, de passatgers i càrrega, de 5 mil tones. Passa a Naviera Ason com a capità del “Juanita Chacartegui”, de càrrega. El 10 d’abril de 1968 s’examina a Madrid i passa a capità de la marina mercant. S’embarca en el vapor “Alcacer” amb el qual fa viatges a la línia València, Alemanya R.F. y Mar Bàltica (Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Polònia i Alemanya de l’Est).
El 14 de febrer de 1970 ingressa per oposició a l’Armada com a alferes de navili. Embarca a la corbeta “Diana” i serveix en el petrolier “Teide” i el calador CR-1. Com a comandant duu la patrullera de vigilància de pesca V-21 i el pescamines “Ulla”. El 1981 és nomenat segon comandant de la Base Naval de Sóller, càrrec que manté fins al 1987, llevat d’un període de 6 mesos (1986-87) que passa embarcat com a ajudant de marina de Santurce (Bilbao). El 1987 és nomenat comandant de la Base Naval de Sóller, on resta fins que passa a la situació de reserva (2005). El 1988 ascendeix a capità de corbeta i el 1992 a capità de fragata. Durant els anys de servei a l’Armada és guardonat amb la creu, l’encomanda i la placa de Sant Hermenegild, la creu i la placa del Mèrit Naval i la creu del Mèrit Aeronàutic.
Voluntari de Creu Roja de l’oficina de Sóller des del 1992, en agraïment pels seus serveis durant molts d’anys com a patró de l’embarcació de salvament marítim “Verge de Lluc”, de Creu Roja, és distingit amb la medalla de bronze (1994) i la de plata (8 de desembre de 2004). El gener de 2006 és designat president de Creu Roja a Sóller.
És afeccionat a pescar, jugar a tenis, llegir i reunir-se amb els amics. De jove practicà el submarinisme. El 1964 es casa amb Àngela Gómez Llases, néta de Blai Llases Bonet, patró d’altura de la marina mercant, que féu molts viatges a vela a les Antilles. Tenen dos fills, Pere Joan i Rosa Anna, i dos nets, Miquel i Pere. El 2006 el Govern de les Illes Balears li atorga el Premi Ramon Llull.
miércoles, 5 de enero de 2011
Comissió de Creu Roja de la Mar a Portocristo (1979)
Ramon Servera Amer, president
Gesina Elisabeth Mertens, vicepresidenta
Sebastià Perelló Bonet, tresorer
Joan Bonet, secretari
Bartomeu Rosselló Ramonell, metge
Marc Caldentey, vocal
Bernat Galmès, vocal
Joan Brunet, vocal
Gabriel Gomila Servera, vocal
Gabriel Gibanell Perelló, vocal
Nota: la sessió constitutiva va tenir lloc el 6-VI-1979
a l’Hotel Perelló, de Portocristo (Manacor, Mallorca, Illes Balears)
Gesina Elisabeth Mertens, vicepresidenta
Sebastià Perelló Bonet, tresorer
Joan Bonet, secretari
Bartomeu Rosselló Ramonell, metge
Marc Caldentey, vocal
Bernat Galmès, vocal
Joan Brunet, vocal
Gabriel Gomila Servera, vocal
Gabriel Gibanell Perelló, vocal
Nota: la sessió constitutiva va tenir lloc el 6-VI-1979
a l’Hotel Perelló, de Portocristo (Manacor, Mallorca, Illes Balears)
martes, 4 de enero de 2011
Gabriel Roig Amengual (s'Arenal, Palma, Mallorca, 28 de maig de 1959)
Fill de Francesc Roig, titular d’una empresa dedicada a trencar pedra, fer picadís i transportar materials de construcció, i de Catalina Amengual, és el segon fill del matrimoni. El germà major, Pere (S’Arenal, 1949), 10 anys més gran que ell, mor (1969) als 20 anys.
Estudia a l’Escola Graduada Mixta de Llucmajor durant dos cursos i, després, al col•legi de Sant Bonaventura (Llucmajor), de les Germanes Franciscanes. Acabat (1976) el batxillerat elemental, estudia (1976-79) tres cursos de comptabilitat a l’Acadèmia Cots, del carrer de Sant Feliu (Palma), i fa les pràctiques a l’empresa “Hijos de Francisco Arguimbau”. El febrer de 1979 s’incorpora al servei militar com a voluntari de sanitat. Destinat a les oficines, obté la llicència el 31 d’octubre de 1980.
Abans de fer el servei militar treballa com administratiu a l’empresa de joieria Gregory, on fa feina a les tardes durant els mesos del servei militar. Allà es familiaritza amb el maneig d’una màquina comptable Olivetti de lector magnètic. Durant el servei militar està a les ordres del capità d’oficines militars Tomàs Navarro Suau, que alhora és cap d’administració de l’oficina provincial de Creu Roja a Palma. Per mediació seva entra en comunicació amb el president provincial de Creu Roja, Ferran Villalonga Trullolls, amb qui s’entrevista. Arriben a un acord i el primer de novembre de 1980 és alta a Creu Roja com a auxiliar administratiu. El 1982 és nomenat vocal de la junta directiva amb el càrrec de tresorer.
Com a empleat de Creu Roja assumeix, en una primera etapa, tasques administratives, que ha de compatibilitzar amb feines d’organització de la festa anual de la bandereta i altres encàrrecs de Maria Bordoy Vidal. L’adqusició (1984) d’un ordinador Nixdorf i la baixa com a comptable de Jordi Reus, que s’incorpora a la plantilla del Banc Comercial Transatlàntic, li permeten, en una segona etapa, assumir les tasques administratives del Banc de Sang i les funcions de la gestió informàtica, mentre Joan Batle s’encarrega del control de l’oficina provincial, per bé que ambdós col•laboren en totes les tasques d’administració i comptabilitat que tenen al seu càrrec.
La tercera etapa es dóna marcada per l’arribada (1992) del nou secretari provincial, Juan Carlos González. El seu tarannà ordenat els permet treballar amb major comoditat i més eficiència que en l’etapa anterior. Sota la direcció del secretari, s’encarrega de les tasques informàtiques i de supervisar i mantenir al dia la comptabilitat de les onze oficines locals, a les quals visita una vegada cada mes. En aquesta etapa combina les tasques administratives amb la realització d’algunes accions de caire social, com la gestió de l’acollida de 21 vietnamites que arriben com a refugiats, el seu allotjament a una casa del carrer del Marquès de la Sènia i el seguiment corresponent. També realitza tasques de cerca i localització de persones i altres encàrrecs. Val a dir que la gestió de les tasques informàtiques, la manté fins que el 1999 s’incorpora a la plantilla de la casa Jaume Damians Gelabert.
La quarta etapa s’inicia el gener de 2001, quan passa a l’hospital com a cap d’administració i apoderat, en substitució de Diego López Ferragut, que havia causat baixa. Quatre anys més tard, l’abril de 2005, és nomenat director gerent de l’hospital en substitució de Gabriel Uguet Adrover, que havia demanat la baixa per treballar a una empresa hospitalària. Sota la seva direcció, l’hospital construeix un nou bloc quirúrgic, que és inaugurat amb assistència de la consellera de sanitat, Aina Castillo, la directora nacional dels hospitals de Creu Roja, Carmen Martín, i el president autonòmic de les Balears, el dia 13 de març de 2007.
Casat (1982) amb Plàcida Perelló, tenen una filla, Caterina (s’Arenal, 1987). Viuen a s’Arenal a la casa on va néixer i té una casa que empra com a lloc d’esbarjo a Ses Cadenes, on visqué durant 14 anys (1969-1982), dels 10 als 24 anys. És el lloc dels seus records de joventut i on té els millors amics.
La família del pare és originària de Llucmajor, on és coneguda pel malnom “Garbes”. La família de la mare, originària de Ses Cadenes, és una de les tres famílies de la localitat: “Paparrina”, “Maonès” i “Moló”. La seva àvia materna, Catalina Capellà Campins “Paparrina”, va ser una dona forta, d’empenta i feinera, que en els anys durs de la postguerra (40 i primers 50) regí una acreditada i reconeguda botiga de queviures frescos, mentre feia alhora les feines de mestressa de casa d’una família amb dos fills i dues filles.
Estudia a l’Escola Graduada Mixta de Llucmajor durant dos cursos i, després, al col•legi de Sant Bonaventura (Llucmajor), de les Germanes Franciscanes. Acabat (1976) el batxillerat elemental, estudia (1976-79) tres cursos de comptabilitat a l’Acadèmia Cots, del carrer de Sant Feliu (Palma), i fa les pràctiques a l’empresa “Hijos de Francisco Arguimbau”. El febrer de 1979 s’incorpora al servei militar com a voluntari de sanitat. Destinat a les oficines, obté la llicència el 31 d’octubre de 1980.
Abans de fer el servei militar treballa com administratiu a l’empresa de joieria Gregory, on fa feina a les tardes durant els mesos del servei militar. Allà es familiaritza amb el maneig d’una màquina comptable Olivetti de lector magnètic. Durant el servei militar està a les ordres del capità d’oficines militars Tomàs Navarro Suau, que alhora és cap d’administració de l’oficina provincial de Creu Roja a Palma. Per mediació seva entra en comunicació amb el president provincial de Creu Roja, Ferran Villalonga Trullolls, amb qui s’entrevista. Arriben a un acord i el primer de novembre de 1980 és alta a Creu Roja com a auxiliar administratiu. El 1982 és nomenat vocal de la junta directiva amb el càrrec de tresorer.
Com a empleat de Creu Roja assumeix, en una primera etapa, tasques administratives, que ha de compatibilitzar amb feines d’organització de la festa anual de la bandereta i altres encàrrecs de Maria Bordoy Vidal. L’adqusició (1984) d’un ordinador Nixdorf i la baixa com a comptable de Jordi Reus, que s’incorpora a la plantilla del Banc Comercial Transatlàntic, li permeten, en una segona etapa, assumir les tasques administratives del Banc de Sang i les funcions de la gestió informàtica, mentre Joan Batle s’encarrega del control de l’oficina provincial, per bé que ambdós col•laboren en totes les tasques d’administració i comptabilitat que tenen al seu càrrec.
La tercera etapa es dóna marcada per l’arribada (1992) del nou secretari provincial, Juan Carlos González. El seu tarannà ordenat els permet treballar amb major comoditat i més eficiència que en l’etapa anterior. Sota la direcció del secretari, s’encarrega de les tasques informàtiques i de supervisar i mantenir al dia la comptabilitat de les onze oficines locals, a les quals visita una vegada cada mes. En aquesta etapa combina les tasques administratives amb la realització d’algunes accions de caire social, com la gestió de l’acollida de 21 vietnamites que arriben com a refugiats, el seu allotjament a una casa del carrer del Marquès de la Sènia i el seguiment corresponent. També realitza tasques de cerca i localització de persones i altres encàrrecs. Val a dir que la gestió de les tasques informàtiques, la manté fins que el 1999 s’incorpora a la plantilla de la casa Jaume Damians Gelabert.
La quarta etapa s’inicia el gener de 2001, quan passa a l’hospital com a cap d’administració i apoderat, en substitució de Diego López Ferragut, que havia causat baixa. Quatre anys més tard, l’abril de 2005, és nomenat director gerent de l’hospital en substitució de Gabriel Uguet Adrover, que havia demanat la baixa per treballar a una empresa hospitalària. Sota la seva direcció, l’hospital construeix un nou bloc quirúrgic, que és inaugurat amb assistència de la consellera de sanitat, Aina Castillo, la directora nacional dels hospitals de Creu Roja, Carmen Martín, i el president autonòmic de les Balears, el dia 13 de març de 2007.
Casat (1982) amb Plàcida Perelló, tenen una filla, Caterina (s’Arenal, 1987). Viuen a s’Arenal a la casa on va néixer i té una casa que empra com a lloc d’esbarjo a Ses Cadenes, on visqué durant 14 anys (1969-1982), dels 10 als 24 anys. És el lloc dels seus records de joventut i on té els millors amics.
La família del pare és originària de Llucmajor, on és coneguda pel malnom “Garbes”. La família de la mare, originària de Ses Cadenes, és una de les tres famílies de la localitat: “Paparrina”, “Maonès” i “Moló”. La seva àvia materna, Catalina Capellà Campins “Paparrina”, va ser una dona forta, d’empenta i feinera, que en els anys durs de la postguerra (40 i primers 50) regí una acreditada i reconeguda botiga de queviures frescos, mentre feia alhora les feines de mestressa de casa d’una família amb dos fills i dues filles.
Pilar Montaner Maturana (Palma, 13 d'abril de 1876 - Valldemossa, Mallorca, 23 de setembre de 1961)
Pintora. Filla de Jaume de Montaner Vega-Verdugo, aristòcrata i marí de guerra, i d’Elvira Maturana, uruguaiana, als 14 anys resta orfe de la mare, en morir aquesta a Madrid el 13 de juny de 1890. Aleshores es trasllada a Madrid, on estudia dibuix al taller d’Emilio Ordóñez. Als 18 anys torna a Palma i als 20 se casa (19-X-1896) amb Joan Sureda Bimet, que li obre les portes del món artístic i cultural del moment. Casada, estudia pintura amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas. Entre 1902 i 1904 fa una estada a Madrid, on rep classes de Joaquim Sorolla. També assisteix a les classes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1906 amb Antoni Gelabert viatja a Madrid per fer còpies de pintors clàssics al Museu del Prado.
El 1910, animada pel pintor Eliseu Meifrén, fa la primera exposició individual, que presenta a Palma, a l’antic local del Cercle de Belles Arts, situat al costat del teatre Líric, en un edifici avui derruït que ocupava part del solar actual de l’Hort del Rei. Després, exposa a Barcelona (1917), Madrid (1918), Marsella, Barcelona (1921), Buenos Aires (1928) i Palma (1931). És guardonada a Madrid (1906), Marsella (1907), Barcelona (1911) i Palma (1957). La seva pintura és reconeguda per la crítica i el públic. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Artistes Pintors (1910) al costat d’Antoni Gelabert.
La temàtica que tracta és variada, per bé que mostra preferència per les composicions de figura, el retrat i el paisatge. L’estil evoluciona des d’un realisme detallat vers un modernisme influït per Joaquim Mir i Rusiñol i, sobretot, per Eliseu Meifrén a partir del anys que aquest resideix a Valldemossa (1907-10) i és director de l’Escola de Belles Arts de Palma. Pinta personatges populars, com “Madò Calafata” (1899), escenes populars (”Esperant els nuvis”), festes (“Festa pagesa del s. XVIII”), escenes camperoles (“La verema”), jocs de nins (“La baldufa”), temes urbans (“La seu a l’hora daurada”), ametllers en flor (“Ametllers”), molins, els seus fills, les dides (“Les dides”), les mainaderes i les oliveres que tant fascinen Ruben Dario. També pinta retrats dels seus hostes i dels seus amics, com Ruben Dario (1913-14), Unamuno (1916), Gabriel Alomar (1917), Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Eugeni d’Ors i d’altres. Es relaciona amb Joaquim Sorolla, l’arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer, John Singer Sargent, Miquel Unamuno, Gabriel Alomar, Jorge Luis Borges, Eliseu Meifrén, etc.
La situació econòmica de la família es debilita durant els anys 20 a causa de la mala administració i d’un tren de vida superior al sostenible. El 1931 és embargat el Palau del rei Sanç, que aquest monarca féu construir el 1321 per al seu fill Martí, malalt dels pulmons. Era la vivenda que ocupaven durant les estades a Valldemossa. Mare de 14 fills, dels quals 11 superen l’edat pupil•lar, a partir d’aleshores veu com la mort se n’enduu alguns d’ells: Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955), etc. El marit mor a Valldemossa el 28 d’abril de 1947. El trasbals interromp per sempre el retrat que fa de Lluís Ripoll Arbós. Malgrat els problemes econòmics i familiars, no deixa de pintar. Davant les dificultats mostra un esperit fort i resistent, a pesar de les aparences de feblesa. Manté l’estabilitat de la llar per sobre dels estirabots masclistes del marit i els desequilibris que l’acompanyen en els darrers anys de la vida.
Mor a Valldemossa el 1961, als 85 anys d’edat. El Cercle de Belles Arts li dedica dues exposicions antològiques (1961 i 1976), la Fundació Barceló mostra (1995) una exposició retrospectiva de l’obra i edita un catàleg i l’Arxiu de Can Bordils (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) ofereix (2010-2011) una mostra del seu llegat i presenta el llibre “Memòries de Pilar Montaner”. Un carrer de Palma i un de Valldemossa duen el seu nom.
Bibliografia
Catalina ESCARRER BAUZÀ, “Pilar Montaner Maturana”, ‘Diccionari biogràfic de dones (on line)’, 2011.
Gabriel CARRIÓ, "L'entorn de Pilar Montaner", Suplement de cultura, 'Diari de Balears', Palma 8-I-2011.
Isabel PEÑARRUBIA MARQUÈS, “Pilar Montaner Maturana”, Ajuntament de Palma, Palma 2006.
Margalida TUR CATALÀ, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, v. 3, pàg. 281-287, Palma 1996.
FUNDACIÓ BARCELÓ, Catàleg de l’exposició rememorativa “Pilar Montaner (1876-1961)”, Palma 1995.
Antònia SASTRE PALLICER i Carme BOSCH JUAN, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de Mallorca’, v. 11, pàg. 119-120, Palma 1993.
Bru MOREY COLOM, “Donya Pilar Montaner”, ‘El Día del Mundo’, 27-XI-1993, pàg. 11, Palma 1993.
Miquel SARMIENTO, “Pilar Montaner”, ‘La Última Hora’, pàg. 3, 14-IV-1910, Palma 1910.
Pilar Montaner Maturana
Pilar Montaner Maturana, "Ametllers florits", oli/tela, 1935 ca.
La temàtica que tracta és variada, per bé que mostra preferència per les composicions de figura, el retrat i el paisatge. L’estil evoluciona des d’un realisme detallat vers un modernisme influït per Joaquim Mir i Rusiñol i, sobretot, per Eliseu Meifrén a partir del anys que aquest resideix a Valldemossa (1907-10) i és director de l’Escola de Belles Arts de Palma. Pinta personatges populars, com “Madò Calafata” (1899), escenes populars (”Esperant els nuvis”), festes (“Festa pagesa del s. XVIII”), escenes camperoles (“La verema”), jocs de nins (“La baldufa”), temes urbans (“La seu a l’hora daurada”), ametllers en flor (“Ametllers”), molins, els seus fills, les dides (“Les dides”), les mainaderes i les oliveres que tant fascinen Ruben Dario. També pinta retrats dels seus hostes i dels seus amics, com Ruben Dario (1913-14), Unamuno (1916), Gabriel Alomar (1917), Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Eugeni d’Ors i d’altres. Es relaciona amb Joaquim Sorolla, l’arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer, John Singer Sargent, Miquel Unamuno, Gabriel Alomar, Jorge Luis Borges, Eliseu Meifrén, etc.
La situació econòmica de la família es debilita durant els anys 20 a causa de la mala administració i d’un tren de vida superior al sostenible. El 1931 és embargat el Palau del rei Sanç, que aquest monarca féu construir el 1321 per al seu fill Martí, malalt dels pulmons. Era la vivenda que ocupaven durant les estades a Valldemossa. Mare de 14 fills, dels quals 11 superen l’edat pupil•lar, a partir d’aleshores veu com la mort se n’enduu alguns d’ells: Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955), etc. El marit mor a Valldemossa el 28 d’abril de 1947. El trasbals interromp per sempre el retrat que fa de Lluís Ripoll Arbós. Malgrat els problemes econòmics i familiars, no deixa de pintar. Davant les dificultats mostra un esperit fort i resistent, a pesar de les aparences de feblesa. Manté l’estabilitat de la llar per sobre dels estirabots masclistes del marit i els desequilibris que l’acompanyen en els darrers anys de la vida.
Mor a Valldemossa el 1961, als 85 anys d’edat. El Cercle de Belles Arts li dedica dues exposicions antològiques (1961 i 1976), la Fundació Barceló mostra (1995) una exposició retrospectiva de l’obra i edita un catàleg i l’Arxiu de Can Bordils (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) ofereix (2010-2011) una mostra del seu llegat i presenta el llibre “Memòries de Pilar Montaner”. Un carrer de Palma i un de Valldemossa duen el seu nom.
Bibliografia
Catalina ESCARRER BAUZÀ, “Pilar Montaner Maturana”, ‘Diccionari biogràfic de dones (on line)’, 2011.
Gabriel CARRIÓ, "L'entorn de Pilar Montaner", Suplement de cultura, 'Diari de Balears', Palma 8-I-2011.
Isabel PEÑARRUBIA MARQUÈS, “Pilar Montaner Maturana”, Ajuntament de Palma, Palma 2006.
Margalida TUR CATALÀ, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, v. 3, pàg. 281-287, Palma 1996.
FUNDACIÓ BARCELÓ, Catàleg de l’exposició rememorativa “Pilar Montaner (1876-1961)”, Palma 1995.
Antònia SASTRE PALLICER i Carme BOSCH JUAN, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de Mallorca’, v. 11, pàg. 119-120, Palma 1993.
Bru MOREY COLOM, “Donya Pilar Montaner”, ‘El Día del Mundo’, 27-XI-1993, pàg. 11, Palma 1993.
Miquel SARMIENTO, “Pilar Montaner”, ‘La Última Hora’, pàg. 3, 14-IV-1910, Palma 1910.
Pilar Montaner Maturana
Pilar Montaner Maturana, "Ametllers florits", oli/tela, 1935 ca.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)