Cronologia bàsica
1882 La Caixa de Balears és creada com a entitat financera destinada a la lluita contra la usura, al foment de l’estalvi i a l’assistència social.
1883 L’entitat inicia, el 12 de febrer, l’activitat d’estalvi. El dia 1 de març el Mont de Pietat formalitza el primer préstec a baix interès. En acabar l’any, el nombre de préstecs del Mont de Pietat s’eleva a 2.621.
1884 S’acorden les primeres accions de caràcter benèfic: es dispensen del pagament d’interessos tots els préstecs constituïts amb garantia de béns de primera necessitat (mantes, matalassos, abrics, etc.). Decisions similars s’apliquen en anys posteriors.
1885 S’acorda reduir la taxa d’interès dels préstecs del Mont de Pietat del 8% al 6%. Arran de l’explosió del revellí de Sant Ferran, s’acorda la cancel•lació dels préstecs de les víctimes i el lliurament de donatius a les seves famílies per un import de 1.163,09 PTA.
1887 S’acorda reduir la taxa d’interès dels préstecs del Mont de Pietat del 6% al 5%.
1900 En acabar l’any, el nombre de préstecs del Mont de Pietat s’eleva a 14.582.
1918 El concepte de beneficència dóna pas al d’obra social. En aquest marc s’acorda la construcció de cases barates per a famílies treballadores amb recursos escassos.
1920 Es fa el primer lliurament de cases barates a famílies humils.
1925 S’acorda constituir un fons per a l’adquisició d’una finca destinada a colònies d’estiu per a fills de famílies amb pocs recursos.
1928 Es convoca un certamen literari dotat amb 500 PTA.
1927 Es concedeixen les primeres pensions a ancians acollits a la casa de les Germanetes dels pobres, de Palma.
1929 S’adquireix Can Tàpera (3 de maig) a John Stuart Ellis, Antònia i Andreu March Rila i Joan i Margalida March Martorell. Es contracte amb el mestre d’obres Josep Porcel Galán la realització de les obres d’adequació per poder-hi fer colònies escolars d’estiu.
1930 Primeres colònies escolars d’estiu a Can Tàpera.
1936 El centre de Can Tàpera es requisat per a usos militars.
1936-39 S’incrementen les dotacions de l’Obra Social per tal d’atendre situacions de necessitat i de desemparament de famílies sense recursos afectades per la Guerra Civil.
1944 S’inaugura el centre escolar de Can Domenge per atendre les necessitats d’una barriada perifèrica emergent sense dotacions educatives. Acomplida la seva missió, el centre es tanca el 1998.
1947 Té lloc a Can Tàpera un curset de formació per a professors de primària. Es reprenen les activitats d’aquests centre, després de la seva ocupació forçosa per a la prestació de serveis militars d’observació aèria (1936-1947).
1948 Finalitza la construcció de 45 cases per a obrers a Can Domenge i se’n fa el lliurament. El mes de maig s’imparteix a Can Tàpera un curs de formació social, al qual participen 24 obrers de diferents fàbriques. S’acorda (16 d’agost) iniciar la construció a Can Tàpera d’una capella, una sala d’actes i diversos annexos. Posteriorment (2 de novembre) s’acorda la realització de la totalitat de les obres d’ampliació de Can Tàpera previstes en el projecte de l’arquitecte Josep d’Olesa..
1949 Inici de les obres d’ampliació de Can Tàpera.
1951 Acabades les obres d’ampliació de Can Tàpera, s’hi inaugura la Casa de la Sagrada Família, destinada a formació social. La gestió del centre es cedeix a precari a la Mitra Diocesana de Mallorca (17-III-1951), per bé que Sa Nostra es reserva els drets d’ús per a la realització d’activitats escolars i per a serveis de formació destinats a empleats i impositors. Es reprenen les colònies escolars d’estiu. S’atorguen 10 pensions a ancians acollits al centre de les Germanetes dels pobres. Des del 1927, el nombre de pensions atorgades a ancians sense recursos s’eleva a 511.
1955 S’amplia el centre escolar de Can Domenge amb la incorporació d’una nova aula. El centre imparteix ensenyament reglat i té servei d’infermeria.
1957 Finalitza la construcció de 23 habitatges per a obrers a La Soledat i se’n fa el lliurament. Es commemora el 75è aniversari de l’entitat amb diversos actes culturals.
1960 Es commemora el 25è aniversari de la inauguració de l’oficina de Pollença amb diversos actes culturals i amb la convocatòria d’un concurs literari.
1961 Es manté l’activitat del Mont de Pietat, que a la fi de l’any comptabilitza 7.478 préstecs en vigor.
1967 Inici de la construcció de 198 habitatges per a famílies treballadores amb recursos escassos.
1968 El mes de maig te lloc la darrera subhasta de peces de roba del Mont de Pietat, que a partir del primer de gener es limitava a acceptar com a garanties pignoraticies les peces d’or i argent.
1969 S’acorda la creació de la Residència per a Persones Grans. S’inicia la publicació anual de l’Informe econòmic i social, la primera edició del qual es dedica a l’evolució econòmica del 1968.
1970 S’estableix un acord amb la Capella Mallorquina per al foment del cant coral i la seva difusió. S’inicia la celebració anual de la Setmana Internacional de l’Orgue, que duu concerts a Palma, Ciutadella, Maó i Eivissa. L’Obra Social assumeix la gestió directa de can Tàpera. Amb data del 9 de’abril s’atorga l’escriptura de rescissió del contracte de cessió de Can Tàpera a la Mitra Diocesana.
1971 Creació a Can Tàpera d’un centre per a la formació d’al•lotes de famílies modestes.
1972 S’adquireix la finca Sa Canova, a Sa Pobla, que es destina a tasques de recerca i d’experimentació agrícola amb la col•laboració de la Conselleria i la UIB.
1973 Inauguració de la Residència de Persones Grans.
1974 Es convoca un concurs internacional de pintura amb l’objecte de difondre l’afecció a l’art i a la cultura. S’hi presenten 316 pintures i 312 aquarel•les. Es dóna suport a la publicació de l’obra El poeta i la mina, de Guillem d’Efak, que s’edita a Manacor en el marc de la col•lecció que posteriorment adoptarà el nom d’”El Turó”.
1975 S’adjudiquen el premis del concurs internacional de pintura. S’exposen a sa Llonja les obres premiades i les seleccionades. S’edita un catàleg il•lustrat de totes les obres exposades.
1976 Inauguració de l’escoleta de Son Gotleu, destinada a donar suport a les mares treballadores amb infants amb edat pre-escolar. Acomplida la seva funció, el centre es traspassa el 2000 al col•legi de Sant Josep Obrer.
1977 Inauguració del Museu del molí d’en Gaspar a Llucmajor.
1978 Inauguració de la Sala de Cultura de Maó.
1979 L’Obra Social obté la dotació d’una plaça de responsable de gestió amb dedicació permanent. Publicació de l’obra Aligi Sassu. Obras gráficas 1929-1979.
1980 S’inicien les activitats del cine-club “Sa Nostra” a Can Domenge amb la projecció de la pel•lícula Pascual Duarte. S’organitza un homenatge a Papeles de Son Armadams. Es comença a publicar la traducció de Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador.
1981 Inauguració de la Sala de Cultura d’Eivissa.
1982 Es commemora el primer centenari de l’entitat amb nombroses activitats culturals i socials i amb l’edició del llibre Cent anys d’Història de les Balears. El Museu Regional d’Artà es trasllada a l’espai situat sobre el local de l’oficina de “Sa Nostra”.
1984 L’Obra Social assumeix la gestió del concert anual del Torrent de Pareis, creat per Josep Coll Bardolet el 1964. Inauguració del Club Social de Persones Grans de Son Gotleu.
1985 L’adquisició de Son Ferrer permet ampliar fins a 17 ha el pinar de Can Tàpera. S’assumeix la titularitat i la continuïtat de la col•lecció de llibres de poesia en català, creada a Manacor el 1971, a la qual es dóna el nom “El Turó”.
1986 Publicació de les obres completes de Marià Villangómez. Exposició d’homenatge al pintor Miquel Llabrés (1930-1983) a Sa Llonja i edició d’un catàleg il•lustrat, amb text de Miquel Pons.
1988 Inauguració de la Sala de Cultura de Ciutadella.
1989 Inauguració del Centre de Cultura de Palma. Publicació de l’obra Pintura a “Sa Nostra”. Del Renaixement al Postimpressionisme.
1990 Exposició antològica d’Eduard Micus al Centre de Cultura. Amb la projecció de Sa fosca s’inicien les sessions de cinema de filmoteca al Centre de Cultura.
1991 El Centre de Cultura dedica una exposició al pintor Antoni Ribas (1845-1911) i edita un catàleg amb l’anàlisi de la seva obra.
1992 Creació de la Camerata “Sa Nostra”. Exposició al Centre de Cultura dedicada al pintor Pere Blanes Viale (1878-1926).
1993 Obertura de la Sala de Cultura de Formentera. Exposició al Centre de Cultura de 35 fotografies de William Henry Fox Talbot.
1994 Inici de les activitats d’educació ambiental a Can Tàpera. Exposició al Centre de Cultura dedicada a natures mortes del xvii i xviii sota el títol de “Natura en repòs”. Inici de la publicació periòdica Temps Moderns, dedicada al cinema.
1995 Conveni de col•laboració amb el Consell de Mallorca i l’Ajuntament d’Inca per a la realització d’activitats culturals i exposicions de pintura a Sa Quartera. Inici de les activitats d’educació ambiental a Sa Canova. Creació del Servei de Dinamització Cultural a la Part Forana de Mallorca, que va permetre que s’ampliàs progressivament el nombre d’activitats. Comença la publicació dels informes trimestrals de conjuntura econòmica de les Illes.
1996 i Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris, dotada amb 6 milions de PTA. Creació dels premis Miquel Àngel Riera de novel•la i poesia. La Sala de Cultura de Formentera es trasllada a un nou espai. Jornades “L’educació ambiental a l’escola, al treball i al carrer” a Can Tàpera.
1997 La ii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris atorga 21 ajuts per un import total de 30 milions de PTA. Primera convocatòria dels premis Miquel Àngel Riera de poesia i novela. Es crea el premi d’investigació “Sa Nostra”. Exposició de Domenico Gnoli al Centre de Cultura. Seminari internacional “Desenvolupament sostenible: entre la realitat i la utopia” a Can Tàpera.
1998 La iii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 59 ajuts, que sumen 55 milions de PTA. Exposició de Wifredo Lam al Centre de Cultura.
1999 La iv Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 72 ajuts, que sumen 74 milions de PTA. Conveni amb el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor per a la realització d’activitats expositives a la Torre de ses Puntes i a la Torre dels Enagistes. Conveni amb l’Ajuntament de Sa Pobla per a la creació del Museu de Can Planes. Exposició de Kazimir Malevitx al Centre de Cultura.
2000 La v Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris atorga 103 ajuts per un import de 116 milions de PTA. Finalitza la restauració del retaule de Sant Jordi, feta per iniciativa de l’Obra Social en col•laboració amb el Bisbat de Mallorca. Concerts de la London Chamber Orquestra al Centre de Cultura. Exposició “El toro i la Mediterrània” al Centre de Cultura.
2001 La vi Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 123 ajuts per un import global de 112 milions de PTA. Es publiquen les primeres convocatòries d’ajuts per a projectes culturals i per a projectes de conservació de la biodiversitat. Exposició “El cavaller i la princesa”, dedicada al retaule de Sant Jordi de Prere Niçard, al Centre de Cultura. Es constitueix la Fundació “Sa Nostra”, que estableix la seu a Can Tàpera. A l’empara del projecte “Balears 2015” s’organitza un congrés i es realitzen unes jornades tècniques sobre el problema de l’aigua a les illes. Es crea el Centre de Recerca Econòmica (CRE), que assumeix l’elaboració de l’Informe econòmic i social. Sebastià Serra Busquets és elegit president de la Fundació, la qual inicia les seves activitats el primer de desembre.
2002 La Fundació Sa Nostra” assumeix la gestió de les activitats de l’Obra Social corresponents als àmbits de la cultura, la solidaritat i el patrimoni històric i natural. La vii Convocatòria d’ajuts per a projectes solidaris concedeix 108 ajuts per un import global de 520 mil euros. Concert de la Camerata “Sa Nostra” al Teatre Municipal de Muro amb motiu del segon centenari del naixement de Miquel Tortell. Publicació d’un catàleg raonat de l’obra d’Antoni Gelabert. Publicació de L’espai social de l’exclusió a les Balears i de Joves balears. Publicació del número 10 de la revista GEA. Quaderns de la Terra. Exposicions dedicades a Le Corbusier i al pintor Antoni Gelabert al Centre de Cultura. La Fundació adquireix el políptic, de 9 fotografies de 100x100, titulat D’amateur, de l’artista Carles Congost. Es tanca la cuina de Can Tàpera i el seu servei es traspassa a Can Domenge.
2003 Llorenç Huguet Rotger és elegit president de la Fundació a la reunió del Patronat del 21 de març, a la qual va assistir com a representant dels Patrons Miquel Oliver Nadal. Exposició de Hans Arp i Sophie Taeuber-Arp al Centre de Cultura. Exposició dedicada a Miquel Llabrés a la Sala gran del Centre de Cultura de Palma.
2004 Miquel Alenyà, primer director-gerent de la Fundació cessa per jubilació forçosa el dijous dia 11 de novembre. Això no obstant, el divendres dia 12 fa feina fins a les 15 h per tal de deixar les seves feines enllestides.
domingo, 20 de mayo de 2012
Pere Bonet Mir (“Bonet de Sant Pere”) (Palma 17 d’agost de 1917 – 18 de maig de 2002)
Cantant, compositor, arranjador musical i instrumentista.
Nat al barri de Sant Pere (Palma), és el tercer fill de Damià Bonet, patró de la marina mercant, i Margalida Mir, originaris de Santanyí (Mallorca). A causa de la mort prematura del pare en un naufragi, quan té 7 anys es posa a treballar com a venedor ambulant de productes peridors com peix, ous, llet i gel. Uns anys després treballa com a grum al Club de Regates (Palma) i, més endavant, com a ajudant de cambrer a l’Hotel Mediterrani, Cafè Espanyol i Cafè Born, on comença a actuar els diumenges a la tarda amb l’Orquestra de Tomeu Maians. Alhora pren classes de guitarra.
El 1938 funda amb altres músics el conjunt “Los trashumantes”. Passa, després, a Barcelona on és vocalista de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo i de l’Orquestra Gran Casino. El 1939 grava el primer disc amb la cançó “Tiroliro”. El 1942 crea el conjunt “Bonet de San Pedro y los 7 de Palma”, que aconsegueix èxits importants a Palma, Barcelona i la resta de l’Estat. D’aquesta època és la seva composició “Raskayú”, una cançó macabra que té problemes amb la censura de l’època (alguns creuen que és una sàtira del general Franco) i assoleix projecció internacional
.
El 1946 es dissol el grup i se’n va a Tànger, on actua com a solista durant 4 anys per passar després a Barcelona. El 1951 dirigeix un espectacle musical en un iot que fa voltes per la badia de Palma. El 1953 i 1954 treballa com a músic i instrumentista a diversos hotels de la cadena Melià. En els darrers anys 70 recupera la popularitat en el marc del corrent de la cançó camp o retro que es posa de moda en el país. Aleshores participa en espectacles de Sara Montiel, Paloma San Basilio i altres, intervé en diversos programes de TVE i obre un local a Palma on actua. En els anys 80 crea la banda “Swing Group Balear”, especialitzada en música de jazz. Com a compositor rep influències del jazz i del swing nord-americà que combina amb melodies d’aires mediterranis. Els seus temes preferits són l'illa i els seus indrets (Mallorca, Palma, Cala d'Or...), la natura, l’amor i la vida. Composa boleros i cançons melòdiques com “Bajo el cielo de Palma”, “Canto a Mallorca”, “Caracola”, “La vestidita de blanco”, “Carita de ángel”, etc. Com a instrumentista toca el clarinet, el saxofon, el vibràfon, la guitarra hawaiana, l’acordió i, sobretot, la guitarra espanyola. Afeccionat a la plàstica, pinta, dibuixa i exposa en diverses ocasions. Afeccionat als cigars purs i, sobretot, a fumar amb pipa, reuneix una gran col·lecció de pipes i en talla amb la pròpia mà.
Com a persona excel·leix per la seva senzillesa i gran elegància. Participa en diverses pel·lícules amb les seva música. Als 67 anys rep (1-II-1984) un homenatge dels seus companys de professió, que li dediquen un concert a l’Auditòrium de Palma. Hi participen Serrat, Tete Montoliu, Els Valldemossa, Eugenio i d’altres. El presentador és Guillem d’Efak. Catorze anys després, quan té 81 anys, rep un altre homenatge (7-XII-1998), també a l’Auditòrium de Palma, en el qual participen Els Valldemossa, Josep Guardiola, Rudy Ventura, Salomé, Xesc Fortesa, Tomeu Penya, Jaume Sureda i altres. La presentació corre a càrrec de Salvador Escamilla i Joan Frontera. El 2001 un grup d’artistes format per Luis Javaloyas, Serafí Nebot, Toni Frontiera, Jaume Sureda, Toni Morlà i altres, juntament amb el propi Pere Bonet, graven un disc amb cançons seves, que titulen “Entre amigos”. Casat amb Amèlia Molina Martín, és pare d’una filla i un fill. Mor als 85 anys.Una plaça del barri del Puig de Sant Pere, de Palma, duu el seu nom.
.
El 1946 es dissol el grup i se’n va a Tànger, on actua com a solista durant 4 anys per passar després a Barcelona. El 1951 dirigeix un espectacle musical en un iot que fa voltes per la badia de Palma. El 1953 i 1954 treballa com a músic i instrumentista a diversos hotels de la cadena Melià. En els darrers anys 70 recupera la popularitat en el marc del corrent de la cançó camp o retro que es posa de moda en el país. Aleshores participa en espectacles de Sara Montiel, Paloma San Basilio i altres, intervé en diversos programes de TVE i obre un local a Palma on actua. En els anys 80 crea la banda “Swing Group Balear”, especialitzada en música de jazz. Com a compositor rep influències del jazz i del swing nord-americà que combina amb melodies d’aires mediterranis. Els seus temes preferits són l'illa i els seus indrets (Mallorca, Palma, Cala d'Or...), la natura, l’amor i la vida. Composa boleros i cançons melòdiques com “Bajo el cielo de Palma”, “Canto a Mallorca”, “Caracola”, “La vestidita de blanco”, “Carita de ángel”, etc. Com a instrumentista toca el clarinet, el saxofon, el vibràfon, la guitarra hawaiana, l’acordió i, sobretot, la guitarra espanyola. Afeccionat a la plàstica, pinta, dibuixa i exposa en diverses ocasions. Afeccionat als cigars purs i, sobretot, a fumar amb pipa, reuneix una gran col·lecció de pipes i en talla amb la pròpia mà.
Com a persona excel·leix per la seva senzillesa i gran elegància. Participa en diverses pel·lícules amb les seva música. Als 67 anys rep (1-II-1984) un homenatge dels seus companys de professió, que li dediquen un concert a l’Auditòrium de Palma. Hi participen Serrat, Tete Montoliu, Els Valldemossa, Eugenio i d’altres. El presentador és Guillem d’Efak. Catorze anys després, quan té 81 anys, rep un altre homenatge (7-XII-1998), també a l’Auditòrium de Palma, en el qual participen Els Valldemossa, Josep Guardiola, Rudy Ventura, Salomé, Xesc Fortesa, Tomeu Penya, Jaume Sureda i altres. La presentació corre a càrrec de Salvador Escamilla i Joan Frontera. El 2001 un grup d’artistes format per Luis Javaloyas, Serafí Nebot, Toni Frontiera, Jaume Sureda, Toni Morlà i altres, juntament amb el propi Pere Bonet, graven un disc amb cançons seves, que titulen “Entre amigos”. Casat amb Amèlia Molina Martín, és pare d’una filla i un fill. Mor als 85 anys.Una plaça del barri del Puig de Sant Pere, de Palma, duu el seu nom.
domingo, 15 de abril de 2012
Josep Bonnín Fortesa (Sa Pobla, 10 de juliol de 1953 – Palma, 12 d’abril de 2012).
Animador cultural i social, músic, xofer d'ambulància i de transport adaptat i voluntari de Creu Roja. Fill de Jaume Bonnin Pinya “Búger” i de Maria Fortesa Aguiló “Camunyes”, estudia a l’Escola Graduada de Sa Pobla, fa (1968) un curs de solfeig al Conservatori amb la professora Catalina Bonnin, que aprova amb la qualificació d’excel•lent, i fa (1960-63) tres cursos d’humanitats al seminari menor de Sant Pere, on és alumne d’Antoni Esteva, Josep Ollers Bujosa, Carmel Bonnin Cortès, Francesc Batlle i altres professors. Té una germana, Antònia, que mor als 3 anys i un germà més gran que ell, Francesc (Sa Pobla, 1945). El seu pare és moliner de la fàbrica de farines de Sa Pobla. De sa mare, que mor quan ell encara és menor, rep l’esperit de solidaritat que el caracteritza.
De ben jove comença a treballar (1968) com a aprenent a una llanterneria i, després, a la fàbrica de lleixiu de Sa Pobla. A instàncies del metge de la vila, Josep Serra Bennàssar, “es metge Corró”, és guardonat (1965) per l’ajuntament de Sa Pobla amb el “Premi al civisme” en atenció al seu esperit solidari i de servei altruista a la comunitat.
El 1972 trasllada el seu domicili a Palma i treballa com a repartidor de cervesa a Rosa Blanca i Pripps, per passar després a una fàbrica d’ampolles de plàstic. Als 18 anys obté el carnet de conduir que li permet manejar una furgoneta de repartiment i iniciar un llarg cicle professional com a xofer de vehicles de transport de mercaderies i viatgers, ambulàncies i transport adaptat. El 1974 comença el servei militar amb el període d’instrucció a Son Suredeta. Tot seguit (9-XI-1974) és destinat a la brigada de tropes de socors de Creu Roja amb la qual es dedica a la prestació de serveis de socors a carreteres de l’illa, a la plaça de Toros de Palma, etc. Acabat el servei militar obligatori, continua (1975) a Creu Roja prestant serveis com a voluntari de la brigada, on ascendeix successivament fins a brigada. D’aleshores ençà entre els voluntaris de Creu Roja és conegut pel nom de brigada Bonnin. Excel•leix pel seu do de gents i pel seu caràcter obert, dinàmic, afectuós, disciplinat i rigorós. Té el costum de revisar-ho tot abans de cada sortida que fa amb l’ambulància i d’anotar totes les incidències en els fulls de control.
Treballa (1975-2008) a diverses empreses, com Can Damel, Aerpons i Transbalear, Aumasa, Playasol (Catalina Marquès) i Darbus que, posteriorment, passa a fer part de la companyia anglesa Arriva. Després de la dissolució (febrer 1989) de la brigada de tropes, presta serveis voluntaris al departament de socors i emergències. També ho fa als departaments de medi ambient, vida associativa i a la comissió de dinamització. El seu do de gents, el tracte senzill i càlid, la seva disponibilitat i l’esperit resolutiu, inquiet i jove que el caracteritzen, fan que esdevingui una de les persones més conegudes i estimades de la institució.
D’altra part, és voluntari de la parròquia de Sant Joan d’Àvila (Polígon de Llevant), de la coral “Brotet de Romaní”, de la Confraria de penitents del Crist de l’Agonia, del Patronat Obrer de Sant Josep i de l’associació de veïns del Polígon de Llevant. Del 1974 ençà és donant de la germandat de donants de sang de Mallorca. Afeccionat a la música, aprèn de manera autodidacta a tocar la guitarra. Funda i dirigeix grups de música jove, als quals acompanya amb la guitarra elèctrica, fet que li val el sobrenom de “brigada Pink Floyd”.
Casat (1978) amb Anna Maria Castell Segú, són pares d’una filla, Maria Anna. Té una casa a Can Picafort, a primera línia, on desconnecta de la feina, fa vida de família i es dedica a descansar i recuperar forces. El 1993 és guardonat per Creu Roja amb medalla a la constància i el 2002 amb la medalla de plata. El 2007 el Consell de Mallorca li atorga el Premi a l’Esperit Esportiu. Ha estat durant 38 anys voluntari de Creu Roja i és el tercer voluntari més antic de Mallorca. El primer de desembre de 2010 és nomenat vicepresident autonòmic.
De ben jove comença a treballar (1968) com a aprenent a una llanterneria i, després, a la fàbrica de lleixiu de Sa Pobla. A instàncies del metge de la vila, Josep Serra Bennàssar, “es metge Corró”, és guardonat (1965) per l’ajuntament de Sa Pobla amb el “Premi al civisme” en atenció al seu esperit solidari i de servei altruista a la comunitat.
El 1972 trasllada el seu domicili a Palma i treballa com a repartidor de cervesa a Rosa Blanca i Pripps, per passar després a una fàbrica d’ampolles de plàstic. Als 18 anys obté el carnet de conduir que li permet manejar una furgoneta de repartiment i iniciar un llarg cicle professional com a xofer de vehicles de transport de mercaderies i viatgers, ambulàncies i transport adaptat. El 1974 comença el servei militar amb el període d’instrucció a Son Suredeta. Tot seguit (9-XI-1974) és destinat a la brigada de tropes de socors de Creu Roja amb la qual es dedica a la prestació de serveis de socors a carreteres de l’illa, a la plaça de Toros de Palma, etc. Acabat el servei militar obligatori, continua (1975) a Creu Roja prestant serveis com a voluntari de la brigada, on ascendeix successivament fins a brigada. D’aleshores ençà entre els voluntaris de Creu Roja és conegut pel nom de brigada Bonnin. Excel•leix pel seu do de gents i pel seu caràcter obert, dinàmic, afectuós, disciplinat i rigorós. Té el costum de revisar-ho tot abans de cada sortida que fa amb l’ambulància i d’anotar totes les incidències en els fulls de control.
Treballa (1975-2008) a diverses empreses, com Can Damel, Aerpons i Transbalear, Aumasa, Playasol (Catalina Marquès) i Darbus que, posteriorment, passa a fer part de la companyia anglesa Arriva. Després de la dissolució (febrer 1989) de la brigada de tropes, presta serveis voluntaris al departament de socors i emergències. També ho fa als departaments de medi ambient, vida associativa i a la comissió de dinamització. El seu do de gents, el tracte senzill i càlid, la seva disponibilitat i l’esperit resolutiu, inquiet i jove que el caracteritzen, fan que esdevingui una de les persones més conegudes i estimades de la institució.
D’altra part, és voluntari de la parròquia de Sant Joan d’Àvila (Polígon de Llevant), de la coral “Brotet de Romaní”, de la Confraria de penitents del Crist de l’Agonia, del Patronat Obrer de Sant Josep i de l’associació de veïns del Polígon de Llevant. Del 1974 ençà és donant de la germandat de donants de sang de Mallorca. Afeccionat a la música, aprèn de manera autodidacta a tocar la guitarra. Funda i dirigeix grups de música jove, als quals acompanya amb la guitarra elèctrica, fet que li val el sobrenom de “brigada Pink Floyd”.
Casat (1978) amb Anna Maria Castell Segú, són pares d’una filla, Maria Anna. Té una casa a Can Picafort, a primera línia, on desconnecta de la feina, fa vida de família i es dedica a descansar i recuperar forces. El 1993 és guardonat per Creu Roja amb medalla a la constància i el 2002 amb la medalla de plata. El 2007 el Consell de Mallorca li atorga el Premi a l’Esperit Esportiu. Ha estat durant 38 anys voluntari de Creu Roja i és el tercer voluntari més antic de Mallorca. El primer de desembre de 2010 és nomenat vicepresident autonòmic.
viernes, 9 de marzo de 2012
Felcià Fuster Jaume (Santa Margalida, Mallorca, 4 de desembre de 1924 – Palma, 5 de març de 2012)
Enginyer industrial, directiu d'empreses i acadèmic.
Nat a Santa Margalida, és fill de Felicià Fuster, industrial, i de Dolors Jaume. Fa el batxillerat al Liceu Espanyol, de Palma. i estudia i es doctora amb premi extraordinari en enginyeria industrial a l’Escola Tècnica Superior de Barcelona.
És (1951-1963) enginyer cap de l’ajuntament de Palma i cap dels serveis tècnics municipals. Entre 1972 i 1979 és director tècnic d’Emaya. El 1955 s’incorpora al cos d’enginyers industrials del Ministeri d’Indústria i a l’empresa GESA, de la qual és director gerent (1967-1973), president executiu (1973-1997) i president executiu d’Endesa (1984-1997). A més, és president executiu de UNESA i ENHER. És president del Consell assessor d’Endesa a les Balears (2010-2012). És vicepresident d’Ibèria LAE. És conseller de la Societat General d’Aigües de Barcelona, conseller de la Xarxa Elèctrica d’Espanya i de Cementos Portland Valderrivas. Destaca en l’àmbit internacional, cosa que el porta a la presidència de l’External Advisory Group for Fusion i al consell d’administració del Consell Econòmic i Social de Rheinisch-Westfälisches Elecktrizitäts Werk (RWE). És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, on ingressa amb un parlament sobre salut pública i defensa del medi ambient.
Dirigeix la modernització de l’enllumenat públic de Mallorca i la senyalització i el control del trànsit urbà mitjançant l’ús de semàfors. Planifica la distribució d’aigua a Palma i l’electrificació completa de les Balears. Realitza el projecte del embassaments a la Serra de Tramuntana. Incorpora a Emaya el serveis de residus. Impulsa l’extensió de l’energia solar a les illes. En dos períodes és president del Consell Social de la UIB (2000-2003) i (2008-2011).
Li interessa la cultura, la conservació i recuperació del patrimoni cultural, la defensa del medi ambient i la formació dels joves. Dóna suport a la restauració i exhibició pública del betlem de les caputxines en col·laboració amb l’Obra Social de Sa Nostra. Impulsa la fundació de l’Associació d’Amics del Museu de la Ciència i la Tècnica de les Illes Balears (AMCIT) i aconsegueix per a l’UIB la càtedra Guillem Colom de la Fundació Endesa. És soci i vicepresident del Foment de Turisme de Mallorca. Dóna suport durant 15 anys (1997-2012) al Centre Universitari Ariany i al Club Juvenil Alfàbia a través de la Fundació Catalina Mir de Bonilla, de la qual és president. A més, impulsa la construcció de la nova seu del centre i la millora de les instal•lacions. Dóna suport als col·legis del Parc Bit (Aixa Aladern, Aixa i Llaüt) i participa en l’organització de la Jornada anual d’empresaris que es fa a Sa Carrotja. Presideix la Fundació Centro de Investigación Mèdica Aplicada de la Universitat de Navarra.
Entre les distincions universitàries que rep cal destacar el doctorat honoris causa de la UIB, concedit el 1993 i del qual és investit el 4-XII-2008. Rep el premi “Important” (1992) del “Diario de Mallorca”, el premi “Mercat” al millor empresari espanyol de l’any i el premi “Actualitat econòmica”•al millor empresari de les Balears. A més, ha rebut el premi Ramon Llull, del Govern balear (1997), la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, la medalla d’or del Col·legi Oficial d’Enginyers industrials superiors de les Balears, el Premi Nacional d’enginyeria industrial i altres.
Excel•leix per la intel·ligència i la lucidesa que el caracteritzen, per l’encertada visió de futur, pel seu treball a favor de l’UIB com una universitat de qualitat, oberta i dinamitzadora, capaç de fer funcions de motor social de les illes. Defensa la col•laboració pública i privada en l’àmbit educatiu. És rigorós, ordenat, lúcid i modest. Agraeix, més que no sembla, les mostres d’afecte i suport. És afeccionat a la lectura, la navegació amb el seu petit vaixell, el tenis i la pintura. De jove s’agrada de fumar havans.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo quan el juliol del 1983 l’INI a proposta seva em nomena vocal del consell d’administració de GESA, on vaig estar fins al 22 de maig del 1997. En aquests catorze anys varem mantenir contactes freqüents, que abonaren una amistat sincera i duradora, perllongada després amb trobades esporàdiques i amb algunes entrevistes al seu despatx de president d’honor de GESA (antic edifici de GESA).
Entre els seus col·laboradors més propers es compten Miquel Pocoví Juan, Miquel Coll Carreras, Cristòfol Massanet Font, Antoni Bernat Girbent, Jaume Serra, Marc Dietrich i altres.
Mor a Palma als 87 anys d’edat i descansa en el cementiri de Santa Margalida. El grup socialista de l’Ajuntament de Palma demana que es dediqui a la seva memòria un carrer de la ciutat.
Bibliografia
Julián GONZÁLEZ, “El gran creador de Endesa”, “El Mundo”, 6-III-2012, pàg. 21, Madrid.
Matias VALLÈS, “El gestor que colocaba a las personas por encima de los números”, “Diario de Mallorca”, 6-III-2012, pàg. 9, Palma.
Mateu CLADERA, “Feliciano Fuster, hijo de Santa Margarita”, Última Hora”, 7-III-2012, pàg. 25, Palma.
Montserrat CASAS AMETLLER, “In Memoriam: Feliciano Fuster Jaume”, “Diario de Mallorca”, 7-III-2012, pàg. 26, Palma.
Francisco BOUTHELIER, “Feliciano Fuster, un hombre bueno y solidario”, “Última Hora”, 6-III-2012, pàg. 22, Palma.
Gran Enciclopèdia de Mallorca, “Fuster Jaume, Feliciano”,
Nat a Santa Margalida, és fill de Felicià Fuster, industrial, i de Dolors Jaume. Fa el batxillerat al Liceu Espanyol, de Palma. i estudia i es doctora amb premi extraordinari en enginyeria industrial a l’Escola Tècnica Superior de Barcelona.
| Felicià Fuster Jaume, 1995 ca. |
És (1951-1963) enginyer cap de l’ajuntament de Palma i cap dels serveis tècnics municipals. Entre 1972 i 1979 és director tècnic d’Emaya. El 1955 s’incorpora al cos d’enginyers industrials del Ministeri d’Indústria i a l’empresa GESA, de la qual és director gerent (1967-1973), president executiu (1973-1997) i president executiu d’Endesa (1984-1997). A més, és president executiu de UNESA i ENHER. És president del Consell assessor d’Endesa a les Balears (2010-2012). És vicepresident d’Ibèria LAE. És conseller de la Societat General d’Aigües de Barcelona, conseller de la Xarxa Elèctrica d’Espanya i de Cementos Portland Valderrivas. Destaca en l’àmbit internacional, cosa que el porta a la presidència de l’External Advisory Group for Fusion i al consell d’administració del Consell Econòmic i Social de Rheinisch-Westfälisches Elecktrizitäts Werk (RWE). És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, on ingressa amb un parlament sobre salut pública i defensa del medi ambient.
Dirigeix la modernització de l’enllumenat públic de Mallorca i la senyalització i el control del trànsit urbà mitjançant l’ús de semàfors. Planifica la distribució d’aigua a Palma i l’electrificació completa de les Balears. Realitza el projecte del embassaments a la Serra de Tramuntana. Incorpora a Emaya el serveis de residus. Impulsa l’extensió de l’energia solar a les illes. En dos períodes és president del Consell Social de la UIB (2000-2003) i (2008-2011).
Li interessa la cultura, la conservació i recuperació del patrimoni cultural, la defensa del medi ambient i la formació dels joves. Dóna suport a la restauració i exhibició pública del betlem de les caputxines en col·laboració amb l’Obra Social de Sa Nostra. Impulsa la fundació de l’Associació d’Amics del Museu de la Ciència i la Tècnica de les Illes Balears (AMCIT) i aconsegueix per a l’UIB la càtedra Guillem Colom de la Fundació Endesa. És soci i vicepresident del Foment de Turisme de Mallorca. Dóna suport durant 15 anys (1997-2012) al Centre Universitari Ariany i al Club Juvenil Alfàbia a través de la Fundació Catalina Mir de Bonilla, de la qual és president. A més, impulsa la construcció de la nova seu del centre i la millora de les instal•lacions. Dóna suport als col·legis del Parc Bit (Aixa Aladern, Aixa i Llaüt) i participa en l’organització de la Jornada anual d’empresaris que es fa a Sa Carrotja. Presideix la Fundació Centro de Investigación Mèdica Aplicada de la Universitat de Navarra.
Entre les distincions universitàries que rep cal destacar el doctorat honoris causa de la UIB, concedit el 1993 i del qual és investit el 4-XII-2008. Rep el premi “Important” (1992) del “Diario de Mallorca”, el premi “Mercat” al millor empresari espanyol de l’any i el premi “Actualitat econòmica”•al millor empresari de les Balears. A més, ha rebut el premi Ramon Llull, del Govern balear (1997), la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, la medalla d’or del Col·legi Oficial d’Enginyers industrials superiors de les Balears, el Premi Nacional d’enginyeria industrial i altres.
Excel•leix per la intel·ligència i la lucidesa que el caracteritzen, per l’encertada visió de futur, pel seu treball a favor de l’UIB com una universitat de qualitat, oberta i dinamitzadora, capaç de fer funcions de motor social de les illes. Defensa la col•laboració pública i privada en l’àmbit educatiu. És rigorós, ordenat, lúcid i modest. Agraeix, més que no sembla, les mostres d’afecte i suport. És afeccionat a la lectura, la navegació amb el seu petit vaixell, el tenis i la pintura. De jove s’agrada de fumar havans.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo quan el juliol del 1983 l’INI a proposta seva em nomena vocal del consell d’administració de GESA, on vaig estar fins al 22 de maig del 1997. En aquests catorze anys varem mantenir contactes freqüents, que abonaren una amistat sincera i duradora, perllongada després amb trobades esporàdiques i amb algunes entrevistes al seu despatx de president d’honor de GESA (antic edifici de GESA).
Entre els seus col·laboradors més propers es compten Miquel Pocoví Juan, Miquel Coll Carreras, Cristòfol Massanet Font, Antoni Bernat Girbent, Jaume Serra, Marc Dietrich i altres.
Mor a Palma als 87 anys d’edat i descansa en el cementiri de Santa Margalida. El grup socialista de l’Ajuntament de Palma demana que es dediqui a la seva memòria un carrer de la ciutat.
Bibliografia
Julián GONZÁLEZ, “El gran creador de Endesa”, “El Mundo”, 6-III-2012, pàg. 21, Madrid.
Matias VALLÈS, “El gestor que colocaba a las personas por encima de los números”, “Diario de Mallorca”, 6-III-2012, pàg. 9, Palma.
Mateu CLADERA, “Feliciano Fuster, hijo de Santa Margarita”, Última Hora”, 7-III-2012, pàg. 25, Palma.
Montserrat CASAS AMETLLER, “In Memoriam: Feliciano Fuster Jaume”, “Diario de Mallorca”, 7-III-2012, pàg. 26, Palma.
Francisco BOUTHELIER, “Feliciano Fuster, un hombre bueno y solidario”, “Última Hora”, 6-III-2012, pàg. 22, Palma.
Gran Enciclopèdia de Mallorca, “Fuster Jaume, Feliciano”,
lunes, 27 de febrero de 2012
Sebastià Jaume Adrover (Felanitx, Mallorca, 1 de desembre de 1929 – Palma, 26 de febrer de 2012)
Prevere, antic vicari i antic rector de la parròquia de Sant Bartomeu, d’Alaró.
Estudia al seminari conciliar de Sant Pere, de Mallorca, i s’ordena de prevere el 21 de juny de 1953. Tot seguit, és destinat a Campos com a vicari cooperador. El 1955 fa classes de religió al col·legi de La Salle, de Palma, i és el director espiritual del centre.
En un acte presidit pel bisbe de Mallorca, Jesús Enciso Viana, l’alumne de La Salle Francesc Fortesa Pujol, fa un parlament (1956) força crític amb el tractament que el bisbe dóna als cursets de cristiandat. Assistim a l’acte un grup d’amics i companys de Bartomeu Fortesa, germà de Francesc, ateses les expectatives que sobre la seva intervenció davant el bisbe s’havien aixecat. Ignorant la vàlua personal i intel·lectual de Francesc Fortesa, el bisbe creu que el parlament ha estat inspirat o, fins i tot, escrit per Sebastià Jaume, cosa per la qual el crida a l’ordre i li anuncia sancions, que no es produeixen arran dels informes que rep sobre la destacada capacitat de l’alumne i la seva sòlida independència personal. Aleshores, arran d’un viatge que fa Sebastià Jaume a Barcelona per assistir a unes sessions sobre cursets de cristiandat, el bisbe decideix destinar-lo sorpresivament a Alaró, un lloc petit i aïllat, sense explicacions. No es tracta d’una sanció canònica, per bé que sobre el fet plana el sobreentès general que la decisió respon a una voluntat certa de castigar, com ho reconeix el propi interessat en públic i en privat, de paraula i en entrevistes que anys més tard fa a la premsa.
El 1956 arriba a la parròquia d’Alaró i aviat s'integra en el poble. Durant molts d’anys, impulsa activitats d’animació del jovent. Munta un grup escolta, crea un equip de futbol i organitza sessions de teatre, excursions, actes culturals, etc. Converteix el casal parroquial de Can Campaner en lloc de trobada de joves i centre d’activitats religioses, culturals i esportives. En aquest context, crea el Grup Esplai Cercle d’Estudis. Funda una revista parroquial i organitza campaments d’estiu al Castell d’Alaró.
El 1973 el bisbe Teodor Úbeda el nomena rector de la parròquia d’Alaró. Continua amb la tasca d’impulsar activitats juvenils destinades a l’animació del jovent i dels grans. Col·labora amb la recuperació dels cossiers d’Alaró (1992), impulsa la restauració de diverses capelles de l’església, promou el canvi de la coberta del temple parroquial, fa la substitució del sistema elèctric de l’església i restaura l’orgue. Compatibilitza la tasca pastoral amb les classes al CIDE, on coincideix amb Josep Noguera.
El 2005, en fer els 75 anys, es jubila i cessa com a rector de la parròquia, per bé que continua residint al poble i prestant-hi els serveis propis del seu ministeri. El substitueix el seu amic i company Josep Noguera Arrom.
En el curs dels darrers anys, el poble li dedica diversos homenatges de simpatia i afecte. Amb motiu del 50è aniversari de la seva ordenació sacerdotal (2003) s’organitzen diversos actes de reconeixement, l’ajuntament li encarrega el pregó de les festes de Sant Roc i es dóna el seu nom a la plaça de l’església amb motiu del 50è aniversari de la seva arribada a la parròquia (2007). El dia primer de maig de 2011 es compleix un dels seus somnis, tornar al Castell d’Alaró per visitar l’oratori de la Verge del Refugi. Fa el viatge, amb helicòpter, acompanyat dels antics donats de l’hostatgeria del Castell, Maria Fiol i Gabriel Ferrer. Deu mesos després, mor a Palma als 82 anys. Descansa al cementiri municipal d’Alaró.
Estudia al seminari conciliar de Sant Pere, de Mallorca, i s’ordena de prevere el 21 de juny de 1953. Tot seguit, és destinat a Campos com a vicari cooperador. El 1955 fa classes de religió al col·legi de La Salle, de Palma, i és el director espiritual del centre.
En un acte presidit pel bisbe de Mallorca, Jesús Enciso Viana, l’alumne de La Salle Francesc Fortesa Pujol, fa un parlament (1956) força crític amb el tractament que el bisbe dóna als cursets de cristiandat. Assistim a l’acte un grup d’amics i companys de Bartomeu Fortesa, germà de Francesc, ateses les expectatives que sobre la seva intervenció davant el bisbe s’havien aixecat. Ignorant la vàlua personal i intel·lectual de Francesc Fortesa, el bisbe creu que el parlament ha estat inspirat o, fins i tot, escrit per Sebastià Jaume, cosa per la qual el crida a l’ordre i li anuncia sancions, que no es produeixen arran dels informes que rep sobre la destacada capacitat de l’alumne i la seva sòlida independència personal. Aleshores, arran d’un viatge que fa Sebastià Jaume a Barcelona per assistir a unes sessions sobre cursets de cristiandat, el bisbe decideix destinar-lo sorpresivament a Alaró, un lloc petit i aïllat, sense explicacions. No es tracta d’una sanció canònica, per bé que sobre el fet plana el sobreentès general que la decisió respon a una voluntat certa de castigar, com ho reconeix el propi interessat en públic i en privat, de paraula i en entrevistes que anys més tard fa a la premsa.
El 1956 arriba a la parròquia d’Alaró i aviat s'integra en el poble. Durant molts d’anys, impulsa activitats d’animació del jovent. Munta un grup escolta, crea un equip de futbol i organitza sessions de teatre, excursions, actes culturals, etc. Converteix el casal parroquial de Can Campaner en lloc de trobada de joves i centre d’activitats religioses, culturals i esportives. En aquest context, crea el Grup Esplai Cercle d’Estudis. Funda una revista parroquial i organitza campaments d’estiu al Castell d’Alaró.
El 1973 el bisbe Teodor Úbeda el nomena rector de la parròquia d’Alaró. Continua amb la tasca d’impulsar activitats juvenils destinades a l’animació del jovent i dels grans. Col·labora amb la recuperació dels cossiers d’Alaró (1992), impulsa la restauració de diverses capelles de l’església, promou el canvi de la coberta del temple parroquial, fa la substitució del sistema elèctric de l’església i restaura l’orgue. Compatibilitza la tasca pastoral amb les classes al CIDE, on coincideix amb Josep Noguera.
El 2005, en fer els 75 anys, es jubila i cessa com a rector de la parròquia, per bé que continua residint al poble i prestant-hi els serveis propis del seu ministeri. El substitueix el seu amic i company Josep Noguera Arrom.
En el curs dels darrers anys, el poble li dedica diversos homenatges de simpatia i afecte. Amb motiu del 50è aniversari de la seva ordenació sacerdotal (2003) s’organitzen diversos actes de reconeixement, l’ajuntament li encarrega el pregó de les festes de Sant Roc i es dóna el seu nom a la plaça de l’església amb motiu del 50è aniversari de la seva arribada a la parròquia (2007). El dia primer de maig de 2011 es compleix un dels seus somnis, tornar al Castell d’Alaró per visitar l’oratori de la Verge del Refugi. Fa el viatge, amb helicòpter, acompanyat dels antics donats de l’hostatgeria del Castell, Maria Fiol i Gabriel Ferrer. Deu mesos després, mor a Palma als 82 anys. Descansa al cementiri municipal d’Alaró.
domingo, 26 de febrero de 2012
William Howard Yorke (Saint John, New Brunswick, Canadà, 4 de novembre de 1847 – Liverpool, RU, 1921)
Artista pintor especialitzat en la realització de retrats de vaixells.
Fill de l’artista pintor de temes mariners i retrats de vaixells William Gay Yorke, neix al Canadà el 1847. Quan té uns 9 anys, emigra amb la família a Liverpool (RU). Aprèn l’ofici a les ordres del seu pare, que és el seu mestre. Dotat de força talent, als 18 anys és (1864) un notable retratista de vaixells.
Els seus treballs se caracteritzen per estar ben concebuts, força treballats, acabats amb cura i ser rics en detalls nàutics. Els de la darrera etapa presenten ombres i reflexos. Fa ús de composicions esplèndides i lluminoses, que enalteixen els temes que tracta i sedueixen la mirada per la precisió del dibuix. S’agrada de representar els vaixells navegant cap a alta mar, generalment amb la proa orientada cap a l’esquerra de la composició i amb representació al fons de detalls locals de la costa. Habitualment els navilis naveguen amb totes les veles desplegades i a gran velocitat, cosa per la qual aparenten força dinamisme.
Actiu entre 1858 i 1913, s’enfronta a la competència dels pintors Samuel Walters i Joseph Heards. Adquireix gran anomenada i realitza una obra extensa i apreciada. Mor a Liverpool, la ciutat on viu la major part dels seus dies, als 72 anys d’edat.
Hi ha obra seva a les col·leccions del National Maritime Museum (Greenwich, Anglaterra), The Sausalito Historical Society (Sausalito, Califòrnia), Califòrnia Merchant’s Exange (Union Bank) (San Francisco, EUA), The Manx Museum (Illa de Man), The Mystic Seaport Museum (Mystic, Connecticut, EUA), The Peabody Museum of Salem (Salem, Massachusetts, EUA), Marítime Museum-San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA), Liverpool Maritime Museum (Liverpool, RU) i altres.
Són obra seva les teles “American Clipper-Ship Raphael”, “The three-mastered Spanish barque Rafael Pomar shortening sail as she approaches Port Mahon, Minorca” (Liverpool, 1875), “Ship Oracle off Liverpool” (Liverpool, 1882) i altres. La tela del Rafael Pomar féu part de la col·lecció de quadres de vaixells de Bartomeu Planas Rosselló. Subhastada a Londres el 2003, actualment pertany a un col·lecionista privat de Mallorca (Illes Balears).
William Howard Yorke, oli/tela, 1875
Fill de l’artista pintor de temes mariners i retrats de vaixells William Gay Yorke, neix al Canadà el 1847. Quan té uns 9 anys, emigra amb la família a Liverpool (RU). Aprèn l’ofici a les ordres del seu pare, que és el seu mestre. Dotat de força talent, als 18 anys és (1864) un notable retratista de vaixells.
Els seus treballs se caracteritzen per estar ben concebuts, força treballats, acabats amb cura i ser rics en detalls nàutics. Els de la darrera etapa presenten ombres i reflexos. Fa ús de composicions esplèndides i lluminoses, que enalteixen els temes que tracta i sedueixen la mirada per la precisió del dibuix. S’agrada de representar els vaixells navegant cap a alta mar, generalment amb la proa orientada cap a l’esquerra de la composició i amb representació al fons de detalls locals de la costa. Habitualment els navilis naveguen amb totes les veles desplegades i a gran velocitat, cosa per la qual aparenten força dinamisme.
Actiu entre 1858 i 1913, s’enfronta a la competència dels pintors Samuel Walters i Joseph Heards. Adquireix gran anomenada i realitza una obra extensa i apreciada. Mor a Liverpool, la ciutat on viu la major part dels seus dies, als 72 anys d’edat.
Hi ha obra seva a les col·leccions del National Maritime Museum (Greenwich, Anglaterra), The Sausalito Historical Society (Sausalito, Califòrnia), Califòrnia Merchant’s Exange (Union Bank) (San Francisco, EUA), The Manx Museum (Illa de Man), The Mystic Seaport Museum (Mystic, Connecticut, EUA), The Peabody Museum of Salem (Salem, Massachusetts, EUA), Marítime Museum-San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA), Liverpool Maritime Museum (Liverpool, RU) i altres.
Són obra seva les teles “American Clipper-Ship Raphael”, “The three-mastered Spanish barque Rafael Pomar shortening sail as she approaches Port Mahon, Minorca” (Liverpool, 1875), “Ship Oracle off Liverpool” (Liverpool, 1882) i altres. La tela del Rafael Pomar féu part de la col·lecció de quadres de vaixells de Bartomeu Planas Rosselló. Subhastada a Londres el 2003, actualment pertany a un col·lecionista privat de Mallorca (Illes Balears).
William Howard Yorke, oli/tela, 1875
miércoles, 22 de febrero de 2012
Guillem Payeras Bujosa (Bunyola, Mallorca, 28 de maig de 1925 - Palma, 14 de juliol de 2010)
Prevere i canonge de la Seu de Mallorca.
Fill de Guillem, jutge de pau de Bunyola durant molts d’anys i titular de “Sa botigueta”, establiment dedicat a la venda de comestibles i pa calent, té dos germans (Jaume i Joan) i dues germanes (Catalina i Maria). Catalina és membre de l’Institut de Missioneres Seculars (IMS), de Rufino Aldabalde. Jaume és prevere de l’Opus Dei i passa gran part de la vida al Perú. Joan, bessó de Jaume, treballa durant molts d’anys a la secretaria del col·legi Lluís Vives, de Palma. Maria, que viu a “Sa botigueta” té cura dels pares quan són grans i d’ell quan deixa Can Tàpera (setembre 1998) fins que per motius de salut ingressa (2000) a la residència de Sant Pere i Sant Bernat (Palma).
Estudia al seminari diocesà de Mallorca i s’ordena de prevere el 27 de juny de 1948, als 23 anys. En el seminari destaca en música, cant i piano. El juliol següent és designat vicari cooperador de la parròquia dels Hostalets (Palma). El gener de 1950 el bisbe Joan Hervàs Benet el nomena director espiritual del seminari menor, on fa part juntament amb el seu condeixeble Miquel Ramon Font de l’equip encapçalat per Miquel Moncadas Noguera. El bisbe Jesús Enciso Viana el nomena (1960) viceconsiliari diocesà d’Acció Catòlica i, posteriorment, és designat (1968) pel bisbe Rafael Álvarez Lara delegat episcopal d’Acció Catòlica (1968). Manté els seus lligams amb el poble de Bunyola, on habitualment diu la missa dels diumenges de les 10 del matí i on estableix la residència a partir del 7-IX-1998.
El 1969 es fa càrrec de la direcció de la Casa de la Sagrada Família (Can Tàpera), que manté fins al 1996. Alhora és vicari episcopal de la Zona I (1980-86), vicedelegat de Patrimoni (1986) i viceecònom diocesà (1987). El maig de 1994 és designat canonge de la Seu de Mallorca, on desplega una intensa labor com a confessor i conseller espiritual. A partir de l’octubre de 1998 participa com a pare sinodal a les sessions del Sínode Diocesà de Mallorca.
Al llarg de la vida es va dedicar, successivament, al seminari menor, als cursets de cristiandat i a la direcció de Can Tàpera. Com a director espiritual del seminari menor és recordat pel seu esperit comprensiu, tolerant i afectuós i per les plàtiques plenes d’anècdotes, històries i contes fascinants. Com a responsable d’Acció Catòlica i dels cursets de cristiandat desplega una gran activitat que permet mantenir l’efectivitat d’aquest instrument en el marc d’una etapa difícil de renovació. Com a director de Can Tàpera demostra la capacitat que té de gestió i conducció de persones i l’esperit de comprensió i impuls d’iniciatives dels seus col•laboradors. En cessar en el càrrec (abril 1997) per motius d’edat, resta en el centre com a assessor religiós. Aleshores presta a Francisca Niell Llabrés, nova directora del centre, una acollida afectuosa, un tracte respectuós i un suport decidit i sense reserves.
Alt, plantós, simpàtic, educat i refinat, sempre gaudí del respecte i la confiança dels bisbes que regiren la diòcesi de Mallorca en el seu temps. Poc donat a l’estudi i al debat intel•lectual, excel•leix pel seu bon caràcter i per l’habilitat que demostra a obviar els conflictes, prevenir-los i apaivagar-los. Joan Darder Brotat, el seu tutor legal durant els darrers 8 anys de vida, escriu que “va ser un home sense arestes, de gran sentit comú, positiu, obert a la comprensió, componedor per naturalesa i educació”. De posicions reservades i poc explícites, fa funcions de pont, no sempre amb èxit, entre els preveres més conservadors de l’illa i el bisbe Teodor Úbeda Gramaje. Passa els darrers anys a la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, on mor. Descansa al cementiri de Bunyola.
Fill de Guillem, jutge de pau de Bunyola durant molts d’anys i titular de “Sa botigueta”, establiment dedicat a la venda de comestibles i pa calent, té dos germans (Jaume i Joan) i dues germanes (Catalina i Maria). Catalina és membre de l’Institut de Missioneres Seculars (IMS), de Rufino Aldabalde. Jaume és prevere de l’Opus Dei i passa gran part de la vida al Perú. Joan, bessó de Jaume, treballa durant molts d’anys a la secretaria del col·legi Lluís Vives, de Palma. Maria, que viu a “Sa botigueta” té cura dels pares quan són grans i d’ell quan deixa Can Tàpera (setembre 1998) fins que per motius de salut ingressa (2000) a la residència de Sant Pere i Sant Bernat (Palma).
Estudia al seminari diocesà de Mallorca i s’ordena de prevere el 27 de juny de 1948, als 23 anys. En el seminari destaca en música, cant i piano. El juliol següent és designat vicari cooperador de la parròquia dels Hostalets (Palma). El gener de 1950 el bisbe Joan Hervàs Benet el nomena director espiritual del seminari menor, on fa part juntament amb el seu condeixeble Miquel Ramon Font de l’equip encapçalat per Miquel Moncadas Noguera. El bisbe Jesús Enciso Viana el nomena (1960) viceconsiliari diocesà d’Acció Catòlica i, posteriorment, és designat (1968) pel bisbe Rafael Álvarez Lara delegat episcopal d’Acció Catòlica (1968). Manté els seus lligams amb el poble de Bunyola, on habitualment diu la missa dels diumenges de les 10 del matí i on estableix la residència a partir del 7-IX-1998.
El 1969 es fa càrrec de la direcció de la Casa de la Sagrada Família (Can Tàpera), que manté fins al 1996. Alhora és vicari episcopal de la Zona I (1980-86), vicedelegat de Patrimoni (1986) i viceecònom diocesà (1987). El maig de 1994 és designat canonge de la Seu de Mallorca, on desplega una intensa labor com a confessor i conseller espiritual. A partir de l’octubre de 1998 participa com a pare sinodal a les sessions del Sínode Diocesà de Mallorca.
Al llarg de la vida es va dedicar, successivament, al seminari menor, als cursets de cristiandat i a la direcció de Can Tàpera. Com a director espiritual del seminari menor és recordat pel seu esperit comprensiu, tolerant i afectuós i per les plàtiques plenes d’anècdotes, històries i contes fascinants. Com a responsable d’Acció Catòlica i dels cursets de cristiandat desplega una gran activitat que permet mantenir l’efectivitat d’aquest instrument en el marc d’una etapa difícil de renovació. Com a director de Can Tàpera demostra la capacitat que té de gestió i conducció de persones i l’esperit de comprensió i impuls d’iniciatives dels seus col•laboradors. En cessar en el càrrec (abril 1997) per motius d’edat, resta en el centre com a assessor religiós. Aleshores presta a Francisca Niell Llabrés, nova directora del centre, una acollida afectuosa, un tracte respectuós i un suport decidit i sense reserves.
Alt, plantós, simpàtic, educat i refinat, sempre gaudí del respecte i la confiança dels bisbes que regiren la diòcesi de Mallorca en el seu temps. Poc donat a l’estudi i al debat intel•lectual, excel•leix pel seu bon caràcter i per l’habilitat que demostra a obviar els conflictes, prevenir-los i apaivagar-los. Joan Darder Brotat, el seu tutor legal durant els darrers 8 anys de vida, escriu que “va ser un home sense arestes, de gran sentit comú, positiu, obert a la comprensió, componedor per naturalesa i educació”. De posicions reservades i poc explícites, fa funcions de pont, no sempre amb èxit, entre els preveres més conservadors de l’illa i el bisbe Teodor Úbeda Gramaje. Passa els darrers anys a la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, on mor. Descansa al cementiri de Bunyola.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)