Trinitat Huertas Rus (Madrid, 1933 – Palma, 15 de setembre de 2011)

Pintora. Formada a l’Escola de Belles Arts de Madrid, practica la pintura, el dibuix i el gravat. Als 25 anys (1959) trasllada la residència permanent a Mallorca, on es troba molt còmoda i aviat s’identifica amb la gent i els costums de l’illa.




Trinitat Huertas Rus, 2000 ca.

La seva pintura, reforçada sempre per un dibuix sòlid i ben executat, delata influències surrealistes, per les quals sent inclinació i admiració. Sobre la tela projecta el seu esperit auster, reflexiu i poètic. Fa ús de colors matisats, amb abundància de blancs i grisos, tons suaus i contrastos equilibrats. Treballa preferentment l'oli sobre tela i sobre paper, per bé que també fa ús d'acrílics i tècniques mixtes. La protagonista de l'obra és l'ànima humana, que presenta situada en un món misteriós, irreal, oníric i simbòlic.

Entre 1972 i 2010 exposa a Palma, Estocolm, Madrid, Múrcia, Molina de Segura (Múrcia), Pollença, Bilbao, Santander, Manacor i Barcelona. Participa en nombroses exposicions col·lectives. Fa la darrera exposició individual a la galeria Sampol Sampol, del carrer Blanquerna (Palma), que inaugura, amb assistència de molt de públic, la tarda del 19 de març del 2010. Signa les obres amb el segon cognom, Rus, que esdevé signe identificatiu de la persona, l'artista i la pintura que fa. Usa sovint motius vegetals, el colom, la rosa, papallones i altres.

El 1972 obté medalla de plata en els Premi Ciutat de Palma de Pintura. El 1974 torna a obtenir medalla de plata en el Premi Ciutat de Palma de Pintura. El 1976 aconsegueix el primer premi i medalla d'or en el I Certamen Internacional de Pintura del Port d'Andratx i medalla de bonze en el XV Certamen Internacional de Pintura de Pollença. El 1978 és guardonada amb la medalla d’honor del Saló de tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. 

El mural de 7 plafons que hi ha a la parròquia de Santa Maria Mare de l'Església, de Palmanyola (Bunyola), és obra seva (1980). Té obra a la pinacoteca del Consell Insular de Mallorca, Museu de Pollença (Mallorca), Museu de Porreres (Mallorca), Colecció Nacional d'Estocolm (Suècia), Fundació Barceló i  The Florida Museum of Hispanic and Latin American Art, Miami (EUA) . Dedica al P. Antoni Martorell la tela titulada “A Martorell!”, la imatge de la qual esdevé el motiu d’identificació visual de les edicions anuals del Festival Internacional d’Orgue Antoni Martorell. Amb el nom de Rus, fa part del "Catàleg de pintors, escultors i ceramistes de Mallorca" ("Anuari 1990", pàg. 240-241),  publicat el 1991 per Basilio Baltasar. Te l'entrada "Huertas Rus, Trinidad" a la Gran Enciclopèdia de Mallorca (v. 7, p. 66).

Afeccionada a la música, assisteix regularment als concerts d’orgue del Festival Antoni Martorell. Malalta i ingressada a la Miramar, mor durant la celebració de la IX Edició del citat festival. Quan comunica el denou el director del festival, l’organista italià Roberto Marini, el públic li dedica una emotiva ovació a peu dret. El crític d’art Josep Bauzà i Pizà publica un escrit d’homenatge en el Diari de Balears del 26 de setembre de 2011.

El 2008, a petició de Pilar Rosselló, secretària de l’Associació Mandrava, entitat organitzadora del Festival, llegeixo a la basílica de Sant Francesc de Palma un comentari descriptiu de la tela “A Martorell!”, de la pintora, que es reprodueix a continuació.

“A Martorell!” de Trinitat Rus

El quadre “A Martorell!” de Trinitat Rus és una obra singular, d’un gran interès plàstic, que amaga sota les formes i els colors una proposta ben captivadora de reflexió i pensament. D’una banda té uns valors plàstics propis, a parer meu, ben sòlids. D’altra part acompanya aquests valors amb una invitació a entrar dins el joc de les imatges, símbols, indicacions y suggeriments que mostra, silenciosament o sonorament, depèn de qui el mira i de com el mira.

L’anàlisi plàstica ens parla d’harmonies, equilibris, línies de força, conjuncions i contrastos subtils, la contemplació dels quals eleva l’esperit assossegadament, suaument, vers la percepció d’una intensa i alhora profunda emoció estètica.

La combinació de verds degradats i de verds vius formen un joc que sembla tenir vida pròpia i que transmet sentiments que hom tendeix a associar amb la joia de viure i la festa de la vida quan hi regna la pau, la solidaritat, la fraternitat i la benaurança.

Els daurats centrals conformen un espai lluminós que rep o emet llum natural. El seu contrast amb els ocres que té al costat, que absorbeixen llum, conformen una combinació de terra i sol que crea a la retina de l’espectador impressions de relleu, volum, espai, profunditat i força. No d’una força que colpeix o fer, sinó d’una força que commou i complau.

Les formes rectilínies, allargades, gairebé geomètriques de l’arc, entren en diàleg amb la morbidesa del dibuix que l’envolta. D’aquest diàleg se’n deriven per als espectadors sensacions d’afirmació de les formes irregulars, atzaroses, capricioses i suaus de l’espai central. Són formes que acaronen la vista, retenen la mirada i transmeten a l’esperit sentiments de complaença, acceptació, conformitat, satisfacció i benestar.

Si deixem les formes i ens centrem en l’exploració del contingut, es a dir dels significats que contenen les imatges, podríem dir que l’obra es presenta dividida en quatre plànols successius que li donen una gran profunditat. En primer terme, destacat i separat de la resta de la pintura, es veu una partitura autògrafa, real, d’una composició del P. Martorell. És el motiu principal de la composició, el més proper a l’espectador. Aquesta partitura se situa entre l’espectador i la resta de la pintura, com ho indica l’ombra densa que projecta sobre ella.

El segon terme és ocupat per una musa (Euterpe o Terpsícore) que sosté un violí amb la mà esquerra i l’arc amb la dreta. Fa sonar el violí amb notes agudes, notes de melodia, no d’acompanyament, com explica la posició de l’arc i de la mà esquerre. La imatge de la musa irradia claror, mentre amb una mirada introspectiva i concentrada assaboreix el gaudi que rep de la música que ella i l’orgue fan anar. El seu esguard és serè, com correspon a qui ha deixat, si més no per un moment, el món dels sentits atret per la proximitat de les emocions de l’esperit.

En un tercer terme s’hi veu un esbós de l’orgue monumental de la Basílica de Sant Francesc de Palma, coronat per músics i àngels que toquen i canten, tot simbolitzant la música que per a aquest instrument ha compost amb devoció i delit, al llarg dels anys, el P. Martorell. Malgrat que l’orgue sigui a un tercer terme, la música que se sent a l’interior del quadre és la música de l’orgue. El violí en fa el complement.

En un quart terme es veu una imatge des Colomer. No se sap si és una imatge projectada sobre la tela o una imatge estàtica. Simbolitza Mallorca, la seva cultura, les seves tradicions, el seu paisatge, la seva llengua, la seva gent: és la terra de Martorell, és el nostre país.

Una segona mirada de l’obra permet descobrir-hi que la pintora, joguissera, ha introduït un acudit que trasbalsa el sentit general i directe de la pintura. A la part inferior esquerre ens confessa que el paper sobre el que ha pintat la composició s’ha desenganxat parcialment i s’ha enrotllat en forma d’un con.

D’aquesta manera ens diu que l’obra només conté dos termes reals, el primer ocupat per la partitura musical i el de la pintura que ocupa tota ella un sol pla: el segon terme. Ens diu que, pel que fa al quadre, la pintura és només l’acompanyament de la partitura musical. Ens diu que la pintura tot i la seva bellesa està al servei de l’element central: la partitura, la creació musical. Ens diu que la pintura és fràgil i de fàcil deteriorament, mentre la composició de la partitura és resistent i perdurable. Ens diu que el quadre està fet per exaltar la composició musical, que és el més importat de l’obra, allò on l’espectador ha de cercar el gaudi i el goig que ella, la pintura, ens proposa i exalta.

Encara diu més coses. Però convé que ho deixem aquí, perquè aquesta és la invitació que ens fa ara, ara mateix, el quadre de Trinitat Huertas Rus.

Gràcies.

Basílica de Sant Francesc, 6-X-2008

Sant Francesc d’Inca, 7-XII-2008

Exposicions individuals

1972           Galeria Blanes, Palma

1972           Galería Latina, Palma

1972           Galería Latina, Estocolm

1972           Galería Mouro, Santander

1973           Galería Wilson, Bilbao

1974           Galería Latina, Palma

1974           Galería Vidal Espinosa, Múrcia

1975           Galeria Es Cau, Manacor

1975           Galería Latina, Palma

1976           Círculo 2, Madrid

1976           Galería Artistas Reunidos, Andratx, Mallorca

1976           Casino de Águilas, Múrcia

1976           Galería Zen, Molina de Segura, Múrcia

1977           Cercle de Belles Arts, Palma

1977           Galería Galnova, Madrid

1978           Galería ABA, Múrcia

1978           Galeria d’Art Jaume III, Palma

1979           Galeria Es Cau, Manacor

1979           Galeria Martex, Barcelona

1980           Galeria d’Art Jaume III, Palma

1981           Bennàssar Galeries, Pollença (Mallorca)

1984           Galeria Joaquim Mir, Palma

1989           Galeria Nou Art, Palma

1990           Galeria Monserrat Amèrica, Barcelona

1991           S’Agricola, Manacor

1991           Son Llarg, Estellencs, Mallorca

1994           Cercle de Belles Arts, Palma

1995           Cas Capcer, Llucmajor, Mallorca

2003           Fundació Mathias Kühn, Palma

2003           Fundació Mathias Kühn, Cala d’Or, Mallorca

2005           Rincón del Arte, Granada

2010           Galeria Sampol Sampol, Palma

Exposicions col·lectives

1972           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1972           Exposición Nacional de Arte Contemporáneo,
                   Madrid

1972           XI Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1973           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1973           Concurs Nacional de Pintura 1973, Madrid

1973           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1973           XII Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1974           I Concurso de Pintura Española Contemporánea, Madrid

1974           I Certamen Internacional de Pintura, Sa Nostra, Palma

1974           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1974           XIII Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1974           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1975           II Certamen Internacional de Pintura, Sa Nostra, Palma

1975           XIV Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1975           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1975           Expsició Premis Ciutat de Palma de Pintura

1976           I Certamen Internacional d’Andratx (Mallorca)

1976           XV Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1976           Premis Calvià 1976, Calvià (Mallorca)

1976           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1977           III Certamen Internacional de Pintura, Sa Nostra, Palma

1977           IV Bienal Internacional de Arte de Marbella (Málaga)

1977           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1977           I Mostra d’Arts Plàstques, Sa Pobla (Mallorca)

1977           XVI Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1977           Exposició Premis Ciutat de Palma de Pintura
1978           Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1978           XVII Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1980           XIX Certamen Internacional de Pintura de Pollença

1983           Salon d’Avignon 1983, Avignon, França

1983           Salon Intrernacional d’Evian, Evian, França

1983           Certamen Vila de Santanyí (Mallorca)

1985           Bienal de Pintura de es Illes Balears, Palma

1985           Saló de tardor, Sa Llonja, Palma

1986           Certamen de Pintura de Llucmajor (Mallorca)

1986           Certamen de Pintura i Dibuix Vila de Santanyí

1987           XI Mostra d’Arts Plàstiques, Sa Pobla (Mallorca)

1987           Exposición I Premio de Pintura Ron Bacardí, Málaga

1987           X Certamen de Pintura Eusebio Sempere, Onil (Alacant)

1987           I Concurs de Pintura “El Teatre”, Consell Insular Mallorca
1988           IV Fira Inter. d’Art Modern i Contemporani, València

1991           I Premi de Pintura Fundació Barceló, Palma

1994           5 Rue de Surrealisme, Dusseldorf, Alemanya

2004           Galeria Mathias Kühn, "Grans Creadors", obra gràfica, Palma

2005           IV Edición Feria Española de Arte Contemporáneo, Madrid

2005          “Arte Balear en Madrid”, Centro Puerta de Toledo, Madrid

2005          “5 pintores a la Joaquim Mir”, Exposició itinerant, Lluc, Inca i Palma

Bibliografia:

CORT, núm. 673-674, 1 novembre 1972

PERLAS Y CUEVAS, novembre 1975

DICCIONARIO RÀFOLS, 2,  237

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 7, 66

Gaspar SABATER, "Rus o el triunfo de la sensibilidad", Galeria Galnova, Madrid 1977

GALERIA JAUME III, Catàleg exposició del 15 al 27 de setembre de 1980

Joan OLIVER FUSTER, "Rus", 'Las Artes', Catàleg de pintors, escultors i ceramistes a Mallorca, Basilio Baltasar ediciones, pàg. 240-241, Palma 1990

Virgínia GARRIDO VERD, "Presentación", catàleg exposició Rus a la Galeria Sampol Sampol, Palma 2010

Josep BAUZÀ PIZÀ, "Adéu a Trinidad Huertas Rus i José L. González "Tudanca", Diari de Balears, 26-IX-2011, Palma

Miquel Ramon Font (Puigpunyent, Mallorca, 27 de gener de 1925 – Palma, 5 d’agost de 2011)

Prevere i formador.

Estudia al seminari diocesà de Sant Pere, on és condeixeble de Miquel Moncadas Noguera i Guillem Payeras Bujosa. És ordenat de prevere pel bisbe Joan Hervàs el 27 de juny de 1948, als 23 anys.

És vicari parroquial de Santanyí i, posteriorment, de Sant Magí (Palma). A proposta de Miquel Moncadas, rector del seminari menor, és nomenat superior del seminari (1950-57). El 1957 és designat rector de la parròquia de Crist Rei (Es Viver), que coneix arran dels serveis que hi presta durant els any que resideix al seminari de Son Gibert. Amb motiu de fer els 70 anys, és nomenat capellà del santuari de la Bonanova (Palma). Jubilat (2000), presta serveis de suport en el cementiri de Palma i en el de Bon Sossec (Marratxí). Passa els darrers anys a la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, on mor als 86 anys d’edat. La missa concelebrada en sufragi de la seva ànima, presidida pel bisbe Jesús Murgui, té lloc a la parròquia de Santa Eulàlia (Palma) a les 20 h de l’11 d’agost de 2011.

Senzill, recte, auster, respectuós i dialogant, s’esforça a fer-se entendre i, alhora, a entendre els que el rodegen. És professor del tercer curs de llatí del seminari durant els mesos d'octubre i novembre de 1955. Ocupa temporalment el lloc que deixa vacant Francesc Suárez Yúfera en traslladar-se a la diòcesi de Ciudad Real. Espera i desitja ser confirmat en el càrrec, però el nomenament recau en Joan B. Munar Ramis, aleshores nou canceller secretari del bisbat i rector de la parròquia de Sant Jaume (Palma).

Amb 15 anys vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les seves classes de llatí, que imparteix amb brillantor, seguretat i un molt accentuat sentit pedagògic. Sempre està disposat a repetir amb paciència les explicacions donades i a ampliar-les, si convé.

Miquel Moncadas Noguera (Muro, Mallorca, 19 de setembre de 1921 – Solsona, Catalunya, 5 d’agost de 1989)

Prevere, teòleg i bisbe. Fill de Miquel i Antònia, té dos germans més joves, Antoni i Joan. Estudia el batxillerat i fa la revàlida (1940) amb excel·lents qualificacions. Tot seguit ingressa en el seminari diocesà de Sant Pere, de Mallorca. Rep l'ordenació sacerdotal de mans del bisbe Joan Hervàs en el monastir de Lluc el 1947. És condeixeble de Guillem Payeras Bujosa i Miquel Ramon Font. El 1948 es llicencia en teologia a la Pontifícia Universitat de Salamanca.

Nomenat (1948) rector del seminari menor, ho és durant 8 anys (1948-56), en els quals compta amb el concurs de Guillem Payeras com a director espiritual del centre i Miquel Ramon com a prefecte dels estudiants. Arran del nomenament de Francesc Payeras Mulet com a rector del Seminari, cessa en el càrrec i és nomenat (1956) professor de religió de l’Institut Ramon Llull i de l’Institut Joan Alcover, de Palma. Alhora es nomenat director del Centre de Formació Social de Can Tàpera (1956-68), on es dedica a la predicació d’exercicis espirituals i a la promoció del Moviment Familiar, del qual és consiliari diocesà i viceconsiliari nacional. Alhora impulsa a Mallorca els cursets de Renovació Cristiana, inspirats en el Moviment per un Món Millor, fundat pel P. Ricardo Lombardi, jesuïta, que aleshores tenia la seu a un modern edifici de Castelgandolfo. A més, dirigeix l’oficina diocesana d’informació de l’Església de Mallorca.

Designat (1968) bisbe de Menorca, pren possessió del càrrec el 2-II-1969 i l’ocupa durant 8 anys. Al llarg del seu pontificat a l’illa transforma el santuari de Monte Toro en casa d’espiritualitat i fomenta la formació teològica dels preveres i les religioses. És president de la subcomissió de Pastoral Familiar i president de la comissió de Turisme i Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola.

Traslladat al bisbat de Solsona, pren possessió del càrrec l’1 d’abril del 1977. Coincidint amb la democratització del país, es manifesta ferm partidari de la separació de l’Església i els poders públics. D’altra part, s’aplica a donar compliment a les orientacions del Concili Vaticà II. Cedeix part del Palau Episcopal al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i ubica la seva residència en un pis de l’edifici. Promou la remodelació de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i de l’hospital geriàtric de Solsona. A més, institueix el Consell Diocesà de Pastoral. A la Conferència Episcopal Espanyola manté la presidència de la subcomissió de Pastoral Familiar i a la Conferència Episcopal Catalana és responsable de Pastoral Familiar i Joventut. Destaca com a defensor de la normalització de l’ús de la llengua catalana. Mort a Solsona als 67 anys, descansa a la nau central de la catedral de Solsona.

Vaig tenir motius diversos de relació personal amb Miquel Moncadas. Record que el 1959 vaig demanar al pare autorització per anar a estudiar a Roma. No vaig tenir èxit, perquè ell pensava que em convenia anar-hi més endavant. Aleshores vaig decidir visitar Miquel Moncadas a la seva casa del carrer Tizià, de Palma. Li vaig explicar el cas i li vaig demanar ajut per convèncer el pare. Després de pensar-s’ho uns dies, va acceptar la comesa. Seguint indicacions meves, va demanar el concurs de Joan Rotger Niell, canonge i degà del Capítol de la Seu, persona a la qual el pare professava gran respecte. Els dos visiten el pare en el seu despatx de l‘Administració Principal de Correus i li raonen les coses de manera prou convincent. El pare accepta que me’n vagi a Roma en començar el nou curs (1959/60), que és el que jo desitjava. Record amb gran simpatia i amb emoció el servei que Miquel Moncadas em féu aleshores i la diligència amb la qual em prestà el seu ajut. Quan el 1969 vaig passar a treballar a la sucursal a Palma del Banc Atlàntic, dirigida aleshores per Joan Moncadas, el seu germà, vaig tenir l’oportunitat de saludar-lo novament.

Bartomeu Barceló Pons (Palma, 14 de maig de 1932 – 10 d’octubre de 2012)

Geògraf, historiador i professor. Nat a Palma, és fill de l’advocat Alfons Barceló i Barceló i Àngela Pons Ramonell. Estudia el batxillerat amb els jesuïtes al col·legi de Monti-sion (Palma). Fa un curs de Ciències Naturals (1949/50) i els dos cursos comuns de Filosofia i Lletres (1950/52) a la Universitat de Barcelona. Passa a la Universitat Complutense (Madrid) per fer els tres cursos de l’especialitat d’història (1952/55). Mentrestant treballa en geografia sota la direcció de Manuel de Terán. El 1955 presenta la tesi de llicenciatura, “Estructura agraria del término municipal de Ocaña (Toledo)”, que obté la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. El 1955/56 amplia estudis de geografia a la Universitat de la Sorbona (París) amb una beca del Col·legi d’Espanya a París. Col·labora amb els professors Pierre Birot i Pierre George. El 1968 obté a la Universitat de Barcelona el grau de doctor amb la tesi “Evolución reciente y estructura actual de la población en las Islas Baleares”, dirigida per Joan Vilà Valentí, que mereix la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari.




Bartomeu Barceló Pons, 2010 ca.


El 1956 comença la tasca docent impartint classes al Colegio Estudio (Madrid). El 1958 es trasllada a Palma, on fa classes a diversos centres de segona ensenyança, com Monti-sion, Sant Francesc, La Immaculada, Sant Felip Neri, Santa Teresa (Marratxí) i La Puresa (Inca). Entre 1963 i 1971 fa classes de geografia del turisme a l’Escola de Turisme de les Balears, ubicada aleshores a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca. El 1963 funda amb Jaume Vidal Alcover l’editorial Daedalus, que publica “Els mallorquins” (1967), de Josep Melià, “Els desbarats” de Llorenç Villalonga i més d’una vintena d’obres. Aquest mateix any participa en la fundació de l’Obra Cultural Balear i és vocal de la Junta Directiva fins al 1968 sota la presidència de Miquel Fortesa Pinya.

És (1967) col·laborador de classes pràctiques, professor agregat interí (1969/71) i professor agregat numerari de geografia (1971/76) de la secció delegada de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. El 1976 guanya per oposició la càtedra de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma (Mallorca) i el 1978 trasllada la càtedra a la Universitat de les Illes Balears (UIB), de nova creació. De 1976 a 1990 és catedràtic amb dedicació plena i de 1990 a 1994 ho és amb dedicació parcial. A la UIB és el primer director del departament de geografia (1981/84), per bé que de manera informal el departament funcionava sota el seu guiatge des del 1968. És degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB. Entre 1980 i 1984 és vicerector d’investigació de la UIB. El 1982 és candidat a rector en unes eleccions que guanya Nadal Batle Nicolau.

Entre 1957 i 1971 treballa a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma. Hi és cap del servei d’estudis i director del butlletí, que assoleix un gran prestigi com a publicació sobre temes d’economia i turisme de Mallorca. El 1964 participa en la fundació de la consultora Servei d’Estudis i Programació Tècnica i Econòmica (SEPTE), de la qual és president executiu. Es dedica bàsicament a la realització per encàrrec d’estudis d’informació, urbanisme, geografia aplicada, demografia i economia, destinats a la informació prèvia dels plans d’ordenació urbanística. Fa la informació dels plans urbanístics de Pollença, Alcúdia, Calvià, Palma, Villacarles i del provincial de les Balears. Compta amb la col·laboració, entre d’altres, dels economistes Carles Gasòliba Böhm, Francesc Quetglas Rosanes, Antoni Campins Colom, Víctor Garau Jaulin du Seutre, Miquel Alenyà Fuster, Josep M. Muntaner Pascual i altres. Compta també amb el suport com a soci de Pere Costa i l’assistència de Guillem Frontera Pascual, Fina Casals i altres.

D’altra part, és col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i de la Història de Mallorca coordinada per Josep Mascaró Passarius. És director executiu de l’obra que Caixa de Balears publica amb motiu del seu centenari sota el títol “Cent anys d’història de les Balears” i és coautor, amb Pere Carlos i Miquel Alenyà, del capítol dedicat a “Evolució econòmica”. Imparteix conferències, publica nombrosos articles a revistes i publica diverses obres, entre les quals sobresurten “El segle XIX a Mallorca” (1964), “Les Illes Balears”(1969) i “Evolució recent i estructura actual de la població de les Illes Balears” (1970). El 1970 guanya el Premi Ciutat de Palma d’investigació. Del 1991 al 2002 és membre de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i a partir del 2002 n’és membre emèrit. El 8 de setembre de 1998 rep el premi Gabriel Alomar, del Consell Insular de Mallorca, pels seus treballs relacionats amb l’urbanisme. El 2000 és elegit president d’honor de l’Associació de Geògrafs de les Illes Balears (AGIB). El 2002 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i rep la medalla de plata de l’UIB. El 2009 és distingit amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.

En vida rep dos homenatges rellevants. El 22 de maig de 1988 l’hamenatgen els historiadors assistents al curs “10 anys d’Història Econòmica”, dirigit per Carles Manera Erbina. El 2010 és objecte d’un homenatge consistent en la publicació d’un llibre de gairebé mil pàgines titulat “Homenatge a Bartomeu Barceló Pons, geògraf”, editat per Lleonard Muntaner, que el 14 de desembre de 2010 és presentat al saló d’actes del Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma. El llibre recull articles de deixebles, amics, companys i col·laboradors, entre els quals es compten Guillem Frontera Pascual, Joan Nadal Cañellas, Onofre Rullan Salamanca, Rosa Vallès Costa, Joan Vilà Valentí, Camilo J. Cela Conde, Josep A. Alcover, Josep Juan Vidal, Gabriel Llompart Moragues, Josep Massot i Muntaner, Andreu Muntaner Darder, Guillem Rosselló Bordoy, Vicenç M. Rosselló Verger, Angustí Jansà Clar, Luis Berbiela Mingot, Carles Manera Erbina, Antoni Martínez Taberner, Joan Mayol Serra, etc. Amb motiu del seu traspàs fan pública manifestació de condol el Govern de les Illes Balears, la rectora de la Universitat (UIB) i l’Obra Cultural Balear.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Tomeu i treballar amb ell tot just quan vaig acabar la carrera d’Econòmiques. El 28 de juny del 1967 em vaig examinar de la darrera assignatura de cinquè curs i l’1 de juliol m’incorporo a SEPTE per treballar-hi a mitja jornada fins que a partir del setembre pas a fer la jornada completa. En aquells moments els treballs en curs són els referents a la recollida i processament de la informació prèvia per a la Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de l’Ajuntament de Calvià. Poc després s’afegeixen les tasques relacionades amb la informació prèvia a la redacció del Pla General d’Ordenació de les Balears i tot seguit la de la Revisió del Pla d’Ordenació Urbana de Palma. A final del gener del 1968 vaig haver d’interrompre la col·laboració arran de la meva incorporació al servei miliar com a recluta. Tot i això, en representació de SEPTE a l’estiu vaig viatjar a Còrdova per assistir a unes jornades d’economia regional a les quals vaig conèixer Xosé Manuel Beiras Torrado, Ángel Rojo Duque i altres. Durant el temps que va durar la meva col·laboració amb SEPTE em demana per al butlletí de la Cambra de Comerç, que ell dirigeix, diversos articles sobre l’economia de les Balears.

El 28 d’agost de 1967, festivitat de Sant Bartomeu, em convida a berenar a casa seva. Allà em presenta l’esposa, Mentxu, i saludo els seus fills encara petits. Aleshores viu a la plaça Quadrado, a un edifici que té parets mitgeres amb l’esplèndida casa modernista coneguda com a Can Barceló, aixecada pel seu avi amb guarniments de ceràmica de la Roqueta. A la seva casa em trobo amb Pere Costa, Guillem Frontera, Josep Melià, Albert Quintana, altres convidats i, sobretot, amb una tertúlia força animada i alhora crítica, irònica, divertida i democràtica. El 4 de novembre de 1967 vaig amb Tomeu Barceló i Pere Costa a la cerimònia d’inauguració oficial dels polígons d’ASIMA. Té lloc al Polígon Industrial de Son Castelló, amb l’assistència del ministre José Solís Ruiz, del governador civil Plàcido Álvarez Buylla i del batlle de Palma. Uns dies més tard hi tornem en companyia de Manel Ribas Piera, l’arquitecte encarregat poc abans de la redacció de la Revisió del Pla General d’Ordenació de Palma. Quan pas per l’avinguda Asima, encara record la imatge d’un polígon sense cap edificació, però amb tots els mitjans urbanístics (pluvials, clavegueram, voravies, avinguda central, carrers adjacents, faroles, il·luminació, etc.) enllestits i deixats a punt per ser usats a ple rendiment. De fet el polígon nova reeixir fins el 1978.

Uns anys més tard, el 1981, em comana, amb gairebé un any d’anticipació, l’elaboració de la part corresponent als anys 1964-1980 de l’article sobre l’evolució econòmica de les Balears, que ell, Pere Carlos Arnáiz i jo redactem per a l’obra “Cent anys d’història de les Balears”, commemorativa del centenari de Caixa de Balears “Sa Nostra”. Record amb especial simpatia el dia que ell i Pere Costa em varen convidar a celebrar el premi extraordinari que havia guanyat per oposició poc abans, el mateix novembre de 1967, amb un dinar al restaurant Portitxol (Palma). Dinarem de caldereta de peix i d’un excel·lent plat de llom amb esclata-sangs, tot regat amb vi blanc i negre de Rioja, segons les instruccions donades pel propi Tomeu al Sr. Bujosa, propietari de l’establiment. Aquell dia de novembre del 1967 vaig descobrir dos trets de la personalitat d’en Tomeu que encara desconeixia: la seva afecció a la bona taula i la preferència que sent per fer anar la xerrada amb els amics.


Bibliografia:

Onofre RULLAN, Joan MAYOL, Lleonard MUNTANER, “Homenatge a Bartomeu Barceló Pons, geògraf”, Lleonard Muntaner editor, Palma 2010.

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, "Barceló Pons, Bartomeu"", v. 3, pàg. 192, Barcelona 1971.

ENCICLOPÈDIA D'EIVISSA I FORMENTERA, "Barceló Pons, Bartomeu", Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Eivissa 1975.

Antoni MARIMON, “Barceló Pons, Bartomeu”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, v. 2, pàg. 16, i v. 23, pàg. 47, Palma 1993.

 Jesús GARCIA MARÍN, “Recuerdo del Dr. Barceló”, Última Hora, 11-X-2012, pàg. 20.

Guillem FRONTERA, “Doctor Barceló i Pons”, Diari de Balears, 11-X, 2012, pàg. 24.

Ben VICKERS, "Els que estudien la nostra història", 'Balears Cultural', Diari de Balears, 14-VI-1998, pàg. I i II.

Guillem ROSSELLÓ BORDOY, "Comiat a un amic que se'n va per no tornar", Diari de Balears, p. 16, 16-X-2012.

Jaume Galmés Tous “Rotana” (Manacor, Mallorca, 12 de setembre de 1929 – 29 de setembre de 2012)

Enginyer agrícola, impulsor i divulgador de la renovació i modernització de l’agricultura i la ramaderia de Mallorca. Fa els primers estudis i el batxillerat a Manacor i a Barcelona obté el títol d’enginyer tècnic agrícola. De retorn a Mallorca es preocupa per la implantació de tècniques modernes de conreu i de gestió ramadera, amb especial dedicació al ramat oví. En els anys 60 s’incorpora a la plantilla de la Caixa de les Balears “Sa Nostra” com a tècnic agrícola. Assumeix la direcció (1973) de la finca experimental de Sa Canova (Sa Pobla), propietat de Sa Nostra, i de la secció agrícola de la seva Obra Social (1968). Imparteix nombroses xerrades, conferències i jornades orientades a divulgar entre els pagesos l’ús de noves tècniques encaminades a augmentar la productivitat i la rendibilitat de les explotacions agràries. Estudia i divulga informació i coneixements sobre l’adaptació de l’agricultura mallorquina a les exigències de les PAC de la Comunitat Europea. A la finca de Sa Canova experimenta amb bons resultats el conreu de l’olivera arbequino, que produeix una oliva de molt baix índex d’acidesa i de maduració primerenca, força apreciada pels fabricants locals d’oli, sobretot d’oli verjo. També hi instal·la hivernacles per comprovar i mostrar els resultats de conreus forçats de flors, verdures i hortalisses. Mitjançant tècniques diverses obté productes d’hota millorats. També treballa conreus tradicionals. Col·labora amb la Universitat de les Illes Balears (UIB) en les tasques d’experimentació que desplega. D’altra part, introdueix a la finca una secció dedicada a l’ensenyament als escolars del cicle agrícola, el cicle de l’aigua i l’observació meteorològica. El febrer del 1969 fa part del grup inicial, de quatre especialistes, que elabora per encàrrec de Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra (1968-1994), el primer informe econòmic (referit al 1968) que publica l’entitat. En la seva primera edició l’informe s’adjunta com annex de la Memòria anual, per continuar després en forma de llibre anual independent, d’àmplia difusió en els anys 70, 80 i 90. Continua en aquesta comesa fins a la seva jubilació el 1996. Publica diversos treballs, com ara el titulat “Present i futur de l’activitat agropecuària davant la CEE” (Papers de sa Torre, Ajuntament de Manacor, 1995). Va ser president de l’Associació de criadors d’oví de Mallorca. Persona oberta, modesta i afectuosa, apassionada pels temes del camp, interessada en la gestió posada al dia de les explotacions agràries i dotada de les virtuts d’un bon comunicador dins l’àmbit de la pagesia, exerceix una gran influència en el món agrícola i ramader de Mallorca en els anys 70, 80 i primers 90 del segle passat. El recull dels seus informes anuals constitueix un compendi de gran interès sobre l’evolució del sector primari de l’illa, l’anàlisi dels seus problemes de fons, la variació de la composició del producte i la proposta de vies de solució. Casat amb Maria Medina Riera i pare d’una filla, Margalida, ens deixà, als 83 anys, el passat dia de sant Miquel, darrer de l’any agrícola.

Bruno Beran (Brünn, Moràvia, 1888 – Palma, Mallorca, 27 de juny de 1979)

Pintor i retratista. Neix a la ciutat de Brünn (Brno actualment), capital de Moràvia (Txèquia), quan aquesta fa part de l’impreri d’Àustria-Hongria. El pare, Alois Beran, empresari jueu dedicat a a la confecció d’uniformes per a l’exèrcit imperial austríac, educa els dos fills, Phillip i Bruno, en el si de la cultura alemanya. Poc després de la mort de la mare (1901), esdevé afectat d’una malaltia pulmonar, que supera gràcies al seu internament a un sanatori dels Alps austríacs.

Bruno Beran, Portada catàleg de l'exposició al Museu de Mallorca, Autoretrat

Recuperada la salut, ingressa a l’Escola d’Arts Aplicades de Viena, on estudia durant dos cursos (1903-04 i 1904-05). El 1905 es matricula a l’Escola de Belles Arts de Viena per passar poc després a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic durant dos cursos (1905-06 i 1906-07). El 1906 hi munta un petit estudi, on treballa sol. Les obres que fa interessen a un marxant de Munic que té una galeria d’art. D’altra part, estudia violí amb molt bon aprofitament, però decideix dedicar-se plenament a la pintura. El 1907 marxa a Paris i asissteix a classes de la Grand Chaumière. S’interessa sobretot pels fauvistes, simbolistes i expressionistes. El 1913 exposa per primera vegada a Paris.

En començar la Gran Guerra, o Primera Guerra Mundial (IGM) (1914-1918), abandona París i torna a Brünn. Atesos els antecedents de salut, és considerat no útil per al servei d’armes i és destinat als serveis sanitaris. Munta l'estudi a la planta superior de la fàbrica del pare. Acabat el conflicte, fa nombrosos retrats d’Irene Subak (Brünn, Moràvia, 26-IV-1886 – Palma, 5 d’abril de 1979), esposa del seu germà Phillip, de la qual esdevé amant i, finalment, parella estable. Irene, mare de dos fills, Hermine (1909-2001) i Rudolph (1913-2008), formada al Conservatori de Viena, és cantant d’òpera i actriu. Filla d’una família de comerciants, es relaciona amb els cercles artístics de la ciutat. Irene i Bruno formen des dels anys 20 una parella unida i ben avinguda, que dura tota la vida. Irene es divorcia de Phillip el 1935 per casar-se amb Bruno.

El 1928 abandonen Alemanya i visiten Cannes (França). El 1919 arriben a Espanya, passen per la Costa Brava (Cadaqués, Tossa de Mar...) i s’instal·len a Barcelona. El 1933 visiten Eivissa i decideixen quedar-s’hi. Hi viuen el que diuen que són els anys més feliços de la vida. Estableixen amistat amb la família Tur de Montis. El 1936, arran de l’inici de la Guerra Civil espanyola fugen a Anglaterra a bord del destructor "The Grenville" per passar tot seguit a França. Es queden a París fins que l’ocupació alemanya fa que cerquin refugi a Madrid. El 1942 embarquen cap al Canadà des de Portugal. Resideixen a Montreal dos anys. El 1944 es traslladen a Nova York, però no s’hi troben còmodes i el 1947 van a Washington, on resideixen durant 15 anys. Irene contribueix al sosteniment de les finances familiars realitzant un programa de TV sobre cuina. El 1950 adquireixen la nacionalitat nord-americana. El 1967 passen uns dies a Palma i ell fa una exposició a Madrid. El 1969, arran del seu 80è aniversari, el pintor tanca l'estudi de Washington.

El 1971 fixen la residència a Mallorca i hi viuen durant 8 anys (1971-79). Mentrestant fan alguns viatges als EUA per motius de feina. El 5 d’abril de 1979, tres setmanes abans de fer els 93 anys, mor Irene. Aleshores ell es posa malalt de soledat i enyorança. Internat a una clínica privada, mor el 27 de juny següent. Poc abans del seu traspàs dóna al Museu de Mallorca 16 obres de diverses èpoques de la seva producció. Després de la seva mort, Rafel Perelló Paradelo publica l’obra “Ayer y hoy del pintor Bruno Beran”, que recull la descripció biogràfica que l’artista , per iniciativa pròpia, li havia dictat en els primers mesos del 1979.

L’obra del pintor es basa en un dibuix contundent i ben definit, que transmet a la composició l’aparença d’una gran solidesa. La preponderància del dibuix es veu reforçada gràcies a l’interés de l’artista pels jocs del clarobscur, la importància que dóna als efectes de relleu i el propòsit de dotar l’obra de profunditat. Com a retratista acreditat, els seus treballs varen tenir demanda por tot allà on va viure. En els retrats l’esguard del personatge és fugisser i furtiu. Es refereix a un instant en el qual el protagonista és captat mirant l’espectador en situació de sorpresa o descuit. El retrat femení és tractat habitualment amb colors clars, transparències, formes suaus i expressions de voluptuositat. Les composicions amb figures atreuen la seva atenció de manera continuada. Representen escenes familiars o de treball, que adesiara contenen representacions simbolistes. S’agrada de construir paisatges rurals i urbans, als quals sovint afegeix personatges que expressen aspectes del drama de la vida (fatiga, fam, fred...). També fa natures mortes que combinen elements decoratius i expressionistes. Els dibuixos sobre paper (tintes, carbó, etc.) excel·leixen per l’espontaneïtat i senzillesa. Els mestres que més l’interessen són Chagall, Matisse, Jawlensky, Kandinsky, Delaunay, Van Dongen i Van Gogh. En vida fa 30 exposicions individuals. Exposa a Viena, Munic, Berlin, Barcelona, París, Montreal, NYC, Washington, Tànger, San Antonio, Fort Worth, Austin, Connecticut, Londres, Madrid i Palma.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Bruno Beran i Irene Subak en els seus darrers anys de vida. Tenien el costum de visitar sovint la galeria David, que Joan Oliver Fuster “Maneu” tenia al carrer Jovellanos (Palma). Els record molt units, enamorats mútuament com dos adolescents i abillats amb certa descurança. Formen una parella entranyable, que vessa amabilitat i fragilitat. Quan mor Irene, a Bruno el món li cau damunt i s’enfonsa. Sobreviu dos mesos i mig. Mor als 91 anys. Uns vint-i-cinc anys més tard conec el fill Rudolph, que ve a Mallorca per a la inauguració de l’exposició que el Museu de Mallorca dedica al pintor del 22 de març al 15 de maig de 2005. Al llarg d’una conversa sobre els pares i l’oncle, em facilita algunes de les dades cronològiques que hem exposat.


Bibliografia

Miquel ALENYÀ, “Bruno Beran (1888-1979)”, Museu de Mallorca, pàg. 8-23, Palma. 2005

Maria Magdalena ALOMAR REAL i Maria Magdalena NIETO CERDÀ, “Catalogació”, Exposició B.
Beran del 22/3 al 15/5 de 2005, Museu de Mallorca, pàg. 45-121, Palma, 2005

Bruno BERAN, “Notes biogràfiques”, Catàleg exposició antològica 1977, Museu de Mallorca, Palma, 1977

Rudolph BERAN, "The Life of Bruno Beran" (1888-1979)", www.oldboot.demon.co.uk/bruno

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS”, 1,  227-233, Promomallorca, Palma, 1996

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 2, pàg. 91, Palma 1993

MUSEU DE MALLORCA, “Catàleg de l’exposició antològica de B. Beran”, Palma, 1977

Joan OLIVER FUSTER, “Presentació”, Catàleg exposició antològica 1977, pàg. 5, Museu de Mallorca, Palma, 1988

Joan OLIVER FUSTER, “Bruno Beran en el record”, Museu de Mallorca, pàg. 25-27, Palma, 2005

Joana M. PALOU SAMPOL, “La donació de Bruno Beran al Museu de Mallorca: el compromís de la tradició”, Museu de Mallorca, pàg. 29-35, Palma, 2005

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Ayer y hoy del pintor B. Beran”, R. Perelló editor, Palma,1979

Rafel PERELLÓ PARADELO, "Bruno Beran y su circustancia", Biblioteca Maneu, núm. 15, Palma, 1988

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Bruno Beran, pintor rodamón”, pàg. 37-43, Museu de Mallorca, Palma, 2005

Pilar RIBAL, "Bruno Beran, el intérprete del alma humana", Suplemento El Cultural, "El Mundo", 28-IV-2005, Madrid

Peter ROHEL, “Subak Family Genealogy”, rootsweb, april, 2011

Fèlix Pons Irazazábal (Palma, 14 de setembre de 1942 – 2 de juliol de 2010)

Polític, advocat i professor de dret. Fill de Fèlix Pons Marquès i de Maria Josepa Irazazábal Hevia, estudia el batxillerat amb els jesuïtes al col·legi de Monti-sion (Palma), on és deixeble del P. Miquel Batllori. Es llicencia en dret a la Universitat de Barcelona (1964). Exerceix com a advocat a Palma i és professor de dret de l’Escola d’Assistents Socials (1965-1970). Posteriorment ho és de ciència política i dret polític (1972-74) i de dret administratiu (1974-77) de la secció delegada a Palma de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Des del 1970 és el cap de l’assessoria jurídica del Banc de Crèdit Balear (1970-85 i 1996-2007). El 1973 funda i és el primer president de l’Associació d’Advocats Joves de les Balears.



Fèlix Pons Irazazábal, 2000 ca.

Ingressa en el PSOE el desembre de 1974 i participa en la refundació de la Federació Socialista Balear (FSB). És elegit diputat per les Balears a les eleccions legislatives del 1977 i és conseller de Sanitat i Treball del Consell General Interinsular de les Balears sota la presidència de Francesc Tutzó (setembre de 1982-maig de 1983). En el Congrés dels Diputats participa en l’elaboració i en el debat de la Constitució Espanyola (1978). A més, és vicepresident de la Comissió d’economia i portaveu de la Comissió de Pressupostos. El 1979 torna a encapçalar la llista del PSOE a les eleccions general i és elegit diputat. Participa en l’elaboració de les lleis orgàniques i és portaveu socialista en matèria de defensa. Dimiteix com a membre de la comissió executiva regional del PSOE en no ser aprovada la ponència en la qual defensa continguts similars als de la socialdemocràcia europea. Fa part amb representació del PSIB-PSOE de la Comissió dels Onze, creada per iniciativa de Jeroni Albertí Picornell, president del Consell General Interinsular, per elaborar un projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears que pogués ser aprovat per consens. Creada el 3 de juliol de 1980, la Comissió es dissol el 8 de maig de 1981. El 15 de juliol de 1981 Jeroni Albertí (UCD) i Fèlix Pons (PSOE) arriben a un acord sobre l’Estatut.

El 1982 s’incorpora de bell nou a la comissió executiva del PSIB-PSOE, és president de la comissió gestora del partit (1982), secretari general (1982-85) i president (1985-94). D’altra part, és membre del comitè federal del PSOE (1982-85 i 1987-94). El 1983 encapçala la llista del PSOE a les eleccions autonòmiques de les Balears. És elegit diputat al Parlament i conseller del Consell Insular de Mallorca, per bé que resta a l’oposició. El 4-VII-1985 és nomenat ministre d’Administracions Territorials del Govern espanyol presidit per Felipe González. A les eleccions generals del 1986 és elegit novament i és designat president del Congrés dels Diputats el 15-VII-1986. Renova el càrrec en les legislatures de 1989-93 i 1993-95. El 1995 aixeca la darrera sessió de la legislatura amb les paraules: “Se levanta la sesión y algo más”. Els diputats l'acomiaden tot seguit amb una ovació pràcticament unànime i perllongada. El 3-III-1996, en finir les funcions la Diputació permanent del Congrés, es retira de la política per dedicar-se a l’exercici de l’advocacia i a les classes de Dret. Des del seu càrrec de president del Congrés dels Diputats treballa per la moderació i el consens. El 1989, amb la fortalesa que el caracteritzava, suspengué durant uns minuts la sessió plenària del Congrés per expulsar de l’hemicicle els tres diputats de Batasuna.

De retorn a Mallorca (1996), exerceix com a advocat i professor de dret mercantil de la UIB (1996-2007). El 2008 és nomenat professor honorari de la Universitat. Quan Gerard Bonet li ofereix (2003) la presidència de l’assemblea autonòmica de Creu Roja a les Balears, declina l’oferiment perquè el seu desig és fer d’advocat a temps complet. Crea (1996) la societat Iseu Advocats, amb especialistes dels distints àmbits del dret. En el seu despatx hi ha dues fotografies, la del seu pare Fèlix Pons Marquès, i la de l’amic Francisco Tomás y Valiente. És director (1996-2010) de la Revista Jurídica de les Illes Balears, que edita la Fundació Escola de Pràctica Jurídica. Entre 2004 i 2006 és membre de la comissió assessora per a la Reforma de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.

Va ser una persona de sòlida formació jurídica, d’un gran rigor intel·lectual i d’una gran capacitat de comprensió i intuïció. Auster per convicció, practicà la moderació, la correcció de formes, el respecte als oponents i el recurs al debat com a mitjà per arribar a acords satisfactoris, duradors i útils. Es posiciona sempre contra els radicalismes, els doctrinarismes i les visions de campanar. Defensa les posicions equilibrades i sensates i l’anàlisi crítica de la realitat. De profundes conviccions cristianes, disposa d’una cultura àmplia i maneja sempre una informació solvent, actualitzada i ben contrastada. És un bon orador i domina amb fluïdesa la llengua catalana.  Desplegà una intensa activitat com a conferenciant a les illes, a la Península i a l'estranger.S’ha dit que coneixia molt bé quins eren els poders fàctics de les illes i del país. Practica l’honestedat i la integritat d’acord amb l'alçada del seu esperit noble i solidari. Gaudeix del respecte de gairebé tothom i de l’admiració de molts.

Practica amb assiduïtat el windsurf a la platja de Portals Nous (Calvià, Mallorca) i és afeccionat a la lectura, la música clàssica i el futbol. Casat amb Carmen Aguirre, és pare d’un fill, Fèlix, i dues filles, Maria Josep i Cèlia. El 1988 és nomenat doctor “honoris causa” de la UIB. D’altra part, és distingit amb la Medalla al Mèrit Constitucional, la Creu d'Honor de Sant Raimon de Penyafort, la Gran Creu de l'Ordre de Carles III, la Gran Creu de l'Ordre d'Isabel la Catòlica, la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i la Medalla d'Honor del Parlament. El 2000 ingressa com a acadèmic numerari a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears.

Mor a la Clínica Rotger (Palma) el 2 de juliol de 2010, als 67 anys. El funeral té lloc a la Seu, oficiat pel bisbe de Mallorca. Hi assisteixen el president del Congrés dels Diputats, José Bono Martínez; Maria Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern espanyol; els antics presidents del Congrés Fernando Álvarez de Miranda, Manuel Marín González i Federico Trillo-Figueroa; Francina Armengol Socias, presidenta del Consell Insular de Mallorca; Aina Rado Ferrando, presidenta del Parlament de les Illes Balears; Aina Calvo Sastre, batllessa de Palma i unes dues mil persones. Entre el públic es troba la presidenta del Consell Consultiu, Carme Fernández; la cúpula del Consell d’Administració del Reial Mallorca, una representació del Banc de Crèdit Balear, representants de la Caixa de les Balears Sa Nostra, una representació del Partit Popular, l’antic batlle de Palma, Ramon Aguiló; juristes, com Lluís Segura Ginard, Bernat Garcias, Antoni Coll, etc.

Vaig mantenir una molt bona relació d’amistat, afecte i admiració amb Fèlix Pons. El seu pare era el misser de la meva família materna i, quan morí l’àvia Magdalena Miró-Granada (20-I-1968), va ser el marmessor de la seva herència. Arran de la mort sobtada del pare, Fèlix Pons Marquès (1910-70), ell acaba la tasca en el marc de l'assumpció dels clients del despatx del pare i de les gestions que hi havia pendents i en curs. El 1977 el visit en el seu despatx del carrer de Sant Miquel per a una consulta jurídica, que em resol de manera convincent. El 1979 en demana que faci part del grup encarregat de la redacció d’un esborrany del futur Estatut d’autonomia de les Illes Balears. El grup va estar integrat per ell, Gregori Mir Mayol, Josep Alfonso Villanueva, Bartomeu Colom Pastor i jo. Per motius de discreció i eficàcia, decidim reunir-nos a la sala de juntes de l’oficina del Banc Industrial de Catalunya (Avinguda Comte Sallent, núm. 18, Palma), on ens trobem un cop a la setmana, a la tarda, durant un bon grapat de mesos. El 1980 ens trobem de bell nou per introduir en el text de l’any anterior unes rectificacions puntuals.

El 1982 em demana que col·labori amb el grup de persones que li donen suport en la tasca de preparar el programa per a les eleccions autonòmiques del 1983. Al carrer Puresa (Palma) em trob amb ell Príam Villalonga, Josep Alfonso Villanueva, Francesc Triay i altres. Després de les eleccions, em proposa de fer part del consell d’administració de GESA, al qual m'incorpor el setembre de 1983 i hi rest fins al març del 1997. Continuem amb comunicació freqüent fins que el 1986 marxa a Madrid, on s'hi està durant 10 anys. Quan torna el 1996 ens topem sovint pel carrer: ell era molt afeccionat a passejar per Ciutat. Quan ens trobem, aprofitem per fer una xerrada. També vaig al seu despatx, ara al carrer Juan de Cremona, vàries vegades, per a consultes de caire jurídic. Record, sobretot, la del 15 de juliol de 2004, quan vaig rebre per telèfon diverses amenaces acompanyades d’un intent d’extorsió. També quan el director regional d’una entitat financera em fa seguir per una detectiu, que vaig identificar i desemmascarar. Record que tot aprofitant una conversa telefònica, féu un tall per dir-me que m’havia equivocat en acceptar (2005) la proposta de fer part de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears i m'explicà les raons. És l’únic retret que mai en va fer. Tenia raó, i tant que en tenia.

Va ser particularment emotiva la trobada que tinguérem entre el portal de casa seva i el del seu despatx quan ja era malalt. Aquell dia tenia interès a allargar la conversa, que adquirí aviat l’aire d’un comiat sobreentès. Em contà anècdotes del seu temps al Congrés. Varem riure a plaer. Ens acomiadarem somrients, per bé que a l’aire surava una flaire continguda, estranya, inusual.




Fèlix Pons Irazazábal, 2000 ca.


Bibliografia:

GEM, t. 13, p. 293, i t. 23, p.. 298

Gina GARCIAS,”I Love You, Europa” (Entrevista a Fèlix Pons), ONA Quadern de debat, 3 d’octubre de 1992, pàg. 12-17, Palma

Francina ARMENGOL SOCIAS, "Fèlix Pons i la necessitat de referents", Diario de Mallorca, 7-VII-2013, pàg. 37.

Valentí PUIG, "Las ponderaciones de Félix Pons", ABC, 3-VII-2010, Madrid

José Carlos LLOP, "La nobleza del hombre político", Diario de Mallorca, 3-VII-2010, Palma

Pere Antoni PONS, “Damià Ferrà-Ponç”, Lleonard Munaner editor, pàg. 271, Palma 2012

CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, Félix Pons Irazazábal, www.congreso.es

INSTITUT D'ESTUDIS AUTONÒMICS (Editor), "Fèlix Pons, la dignitat del pensament", Lleonard Muntaner editor, Palma 2012