Breu història del foc

És la manifestació visual de la combustió, procés d’oxidació violenta d’un material combustible. La combustió desprèn calor, llum (flama), diòxid de carboni i aigua. Els registres fòssils del foc tenen una antiguitat de l’ordre dels 500 milions d’anys. Els incendis proliferen fa entre 6 i 7 milions d’anys, quan la massa forestal havia augmentat considerablement. Hi ha evidències d’aliments cuinats d’una antiguitat de 2 milions d’anys.

L’obtenció del foc i el seu ús controlat apareix fa uns 400.000 anys, per bé que l’ús generalitzat té solament una antiguitat d’uns 50 a 100 mil anys.

L’ús del foc permet als éssers humans diversificar la dieta alimentària, passar gust amb la ingesta dels aliments cuinats, allunyar els perills dels animals depredadors al vespre, il·luminar, escalfar-se, perllongar la jornada, lluitar contra el fred, etc. El foc s’obté fregant dues superfícies polides fins que la temperatura resultant fa saltar una xispa. Posteriorment, s’obté fregant una pedra de sílex contra una superfície de metall, sistema que es manté fins a la invenció del llumí o misto a mitjan s. XIX. L’ús del foc demana experiència i cura, atesos els perills que comporta.

El descobriment del sistema d’obtenció i d’ús controlat del foc constitueix una passa cabdal dins la història de la Humanitat.

La invenció de la roda

La roda apareix entre els anys 4000 i 3500 aC. Facilita el transport, dóna lloc al torn del terrissaire i al molí. És un dispositiu amb forma de disc que transforma el moviment lineal en moviment circular o angular. Es creu que el torn del terrissaire és l’inici del procés que culmina amb l’invent de la roda. L’aparició de la roda es produeix a Mesopotàmia durant el període sumeri.

La invenció del carro, plataforma amb rodes arrossegada per bous, es produeix vers el 2500 aC. El seu antecedent ve donat per plataformes de fusta sota les quals es posaven troncs cilíndrics per facilitar el desplaçament. Els carros aviat esdevenen instruments de guerra.

La invenció de la roda constitueix un dels esdeveniments més rellevants de la història de la Humanitat.

Breu història dels números indo-aràbics

D’origen indi, són introduïts a Europa pels àrabs. Els indis són els que inventen el sistema de numeració posicional de base 10 i el número zero. Desenrotllen el sistema entre els segles V i VIII. Els matemàtics perses adopten (s. VII) el sistema i a través d’aquests arriben als àrabs. Quan s’usen en els països del nord d’Àfrica i al-Andalus, els símbols numèrics ja tenen la forma actual. Europa els adopta durant l’Edat Mitjana (s. X).

Es distingeixen els glifos àrabics orientals i els occidentals. Aquests són una varietat dels aràbics orientals que es produeix a al-Andalus i el Magreb, que és la que s’estén per Europa. Segons els historiadors, el sistema posicional de base 10 de la Índia té els seus orígens a la Xina. El sistema s’usa de forma generalitzada a Europa arran de la seva adopció per la impremta a partir del 1450.

Altres sistemes de numeració han estat el babilònic, el grec, l’hebreu, el romà, etc. Sembla probable que l’origen dels símbols numèrics aràbics són els pals. Així l’u seria la representació d’un pal vertical, el 2 derivaria del conjunt de dos pals horitzontals, el 3 provindria de tres pals horitzontals, el 4 derivaria dels quatre pals que formen un quadrat, el 5 d’un pal horitzontal sobre el quadrat d’un quatre, el 6 derivaria de la composició d’un pal horitzontal i un altre vertical més el quatre pals d’un quadrat, el 7 provindria de la representació de tres pals en forma d’una u invertida situada sobre els 4 pals d’un quatre, el vuit provindria de dos quadrats posats un a la part superior de l’altre i el nou podria ser la derivació d’un vuit acompanyat d’un pal vertical. El zero és una línia corba tancada sense angles, representat originàriament mitjançant un punt.

El zero s’inventa a la Índia vers el 500 a C. La primera constància escrita del zero és del 876 (s. IX). Aleshores té pràcticament la mateixa grafia que l’actual. Els grecs i els romans no coneixen el número zero.

Dins el món àrab antic són els matemàtics els defensors dels numerals aràbics. El comerciants i altres professions prefereixen altres sistemes de representació. Prop de l’any 825 el matemàtic àrab resident a Pèrsia al-Jwarizmi escriu el llibre “Sobre els càlculs amb els números de la Índia” i Al-Kindi escriu “L’ús dels números de la Índia”, amb 4 volums. Els dos llibres tenen una gran influència en la difusió del sistema indo-aràbics entre els àrabs i a Occident. El papa Silvestre II dóna suport a la difusió del sistema al món occidental a partir del 980. El matemàtic italià Fibonacci, que havia estudiat a Bugia, escriu el llibre “Liber Abacci”, publicat el 1202, que contribueix força a la difusió del sistema en els països d’Europa.

Galeria Van der Voort (Eivissa)

El col·leccionista nord-americà Carl Van der Voort, que arriba a Eivissa en els anys 50, funda (1968) a l’illa una galeria que porta el seu nom i s’ubica a la plaça de la Vila, núm. 15, Dalt Vila (Eivissa). El 1983 la galeria passa a ser dirigida per Catalina Verdera Ribas, “Cati Verdera”, que compta durant uns anys amb la col·laboració de Cristina Ferrer. De bon començament és un referent de l’art contemporani no figuratiu a Eivissa. Acull artistes residents, nacionals i internacionals, i assoleix un acreditat prestigi. Participa a fires nacionals i internacionals, on presenta obra de Gilbert Herreyns, Eduard Micus, Erwin Betchtold, Rafel Tur Costa, Erwin Bronner, Hans Hinterreiter, Marcos Irizarry i molts d’altres. També exposa a Eivissa i fora de l’illa obra de Manuel Bouzo, Carlos Pazos, Jordi Alcaraz, Eduardo Chillida, Mario Ayguavives, Amadeo Gabino, Antoni Cardona, Joan Hernández Pijoan, etc. Tanca el 2006. El 2007 Paco Polenghi inaugura en els mateixos locals la Galeria Polenghi, que acull tota casta d'expressions artístiques.

Bibliografia

V.V., “Arte y galerías del pasado: Van der Voort”, 'Diario de Ibiza', 26-VI-2010

Miquel ALENYÀ, "Art i economia a les Balears", Parlament pronunciat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears el 3-XI-2005, Palma 2009.

Coral Ciutat d’Alcúdia (Mallorca)

Associació cultural formada per residents en el municipi d’Alcúdia (Mallorca). Comença les activitats el febrer de 1991. El 2011 commemora el 20è aniversari amb un concert que compta amb la participació de la coral “Clau de Sol”, de Ferreries (Menorca). Té un repertori ampli i variat que inclou el Rèquiem de Gabriel Fauré, el Glòria d’Antonio Vivaldi, composicions de música gospel, cançons tradicionals i composicions modernes.

He fet nombrosos concerts en el municipi i a altres localitats de Mallorca. La junta directiva està formada (2013) per Dora Riutort (presidenta), Alexandre Reina (vicepresident), Clàudia Alou (secretària), Isabel Garcia (tresorera), Magdalena Fuster (vocal), Francesca Jaume (vocal) i Andreu Jaume (vocal). Han dirigit la coral Martí Sáez (1991-2000), Damià Muñoz (2000-2005), Rafel Riera (2005-2007) i Martí Sáez (2007-actualitat). Manté relacions de col·laboració amb la Jove Orquestra d’Alcúdia, la Banda Municipal de Música d’Alcúdia i la coral “Clau de Sol”. Fa part de la Federació de Corals de Mallorca.

Bibliografía

Mateu CLADERA, “Coral Ciutat d’Alcúdia”, ‘Brisas’, 2-II-2013,  pàg. 8

Gabriel Domingo Sabrafin Ripoll (Palma, 12 de maig de 1942 – 2 d’octubre de 2008)

Escriptor, periodista i crític de música i teatre. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma) (1952-58), on és condeixeble de Fèlix Pons, Joan Garcias Truyols, Joan Bonnin Cifre i altres. Treballa al Banc Espanyol de Crèdit (Banesto) i es dedica a aquelles coses que constitueixen la seva gran afecció: escriure, escoltar música i el teatre.

Escriu novel·la, teatre, treballs de divulgació històrica i adaptacions d’antigues llegendes de les Balears. Entre les seves novel·les destaquen “Entre el foc i el fum” (1996) i “El novè vent” (2005). Pel que fa al teatre, publica les obres “Planxat al vapor” (2004), “Benet Esteve” (2002) (drama històric ambientat en el temps de les Germanies) i “Vell amic de banús” (2004) (monòleg dedicat a l’actriu Catalina Valls), premi Teatre Principal de Palma de textos dramàtics. Dins l’àmbit de la divulgació històrica publica “Històries dels mallorquins” (1992). A la col·lecció d’adaptacions de llegendes publica “El drac de na Coca” (2006), “El salt de la Bella Dona” (2006), “El geperudet i les fades” (2006), “El monestir dels frares” (2007) i moltes altres. Dins l’àmbit dels contes i de les llegendes publica “Mallorca, leyendas, tradiciones y relatos” (1988) i “Cuentos fabulosos y otros relatos fantásticos de las Islas Baleares” (1988).

Com a periodista publica al diari “Última Hora” i al “Diari de Balears”. Escriu una sèrie sobre els noms dels carrers de Palma, que supera els 300 articles. Col·labora amb els setmanaris “Hoja del Lunes”, “El Lunes” i “Brisas”. Com a crític de música i teatre de “Última Hora” durant molts d’anys (1981-1993) fa servir el pseudònim de Biel Domingo format per la suma dels seus dos noms de pila. En els programes de ràdio a Ona Mallorca combina fragments de música i entrevistes. Participa en l’elaboració del guió del curtmetratge sobre una llegenda mallorquina “L’honra venjada” (1989). També és autor de la lletra de la cantata “El sant novici”” (2004). Té un programa radiofònic a Ona Mallorca. 

Fa ús d’una prosa senzilla, propera, entenedora i força càlida, de fàcil comprensió. Els seus escrits, són plens d’ironia i bon humor. Professa una estimació apassionada a la paraula escrita. 

Casat amb Consol, és pare de dos fills, Joan Carles i Gabriel. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes Balears. Mor el 2008, als 65 anys d’edat. El 25 de febrer de 2009 l’Institut d’Estudis Baleàrics li dedica un homenatge a la sala d’actes de la Fundació Bartomeu March Servera (Palma), en el qual varen intervenir Joan Guasp, Pere Noguera, Catalina Vals, Manel Barceló i Guillem Rosselló. Hi participa un quartet de cordes amb músics de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears que interpretà diverses peces..

Bibliografia

GEM, 23, 320

GEM, 15, 31

Joan MAS I VIVES, “Sabrafin Ripoll, Gabriel”, ‘Diccionari del Teatre a les Illes Balears’, V. II, pàg. 184, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2006

Joan PLA, “Las Orlas”, pàg. 277, P & P editors, Palma 1989

Gregori Mir Mayol “Anselm Llull” (Campos, Mallorca, 11 d’abril de 1939 - Palma, 28 de febrer de 2016)

Escriptor, polític, historiador i jurista. Nat a Campos (Mallorca), fill d’una família de petitspropietaris, és el menor de set germans. Estudia a Campos fins que als 10 anys es trasllada a Palma amb la família. Cursa el batxillerat al col·legi de Sant Francesc (Palma) i el curs preuniversitari a l’institut Ramon Llull (Palma). Durant dos anys estudia dret a Pamplona per passar tot seguit a fer el servei militar. És destinat a Melilla, on coincideix amb Josep Melià, amb qui estableix amistat.

Acabat el servei militar, ingressa a “la Caixa” i és destinat a les oficines de Muro i Sa Pobla. El 1963 se casa amb Maria Antònia Suau Bonet i són pares d’un fill i una filla, Miquel i Maria del Mar. El 1964 obté la llicenciatura en dret a la Universitat de Barcelona i es trasllada a Palma. Amb Damià Huguet Roig i Josep M. Llompart de la Peña organitza a Campos diversos cicles de conferències (1965-67) que assoleixen anomenada a Palma i a altres indrets de l’illa. Destaca un cicle que dediquen al poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Fa part de l’anomenat Grup de s’Arracó, impulsat pel PSUC i pel Front Nacional de Catalunya. S’integren en el grup Francesc de B. Moll Casesnoves, Ramon Oró Badia, Antoni Lluc Ferrer, Antonina Canyelles, Guillem Crespí, Pere Llabrés Martorell, Pere Jofre Bosch, Climent Garau Arbona, Jaume Fuster, Ricard Pérez Casado, Vicent Pitarch, Miquel Coll i Alentorn, Ferran Surriaga i Joan Corominas.

El 1968 es matricula a la Universitat de Barcelona per fer la tesi doctoral sobre Miquel dels Sants Oliver. La família es trasllada a Barcelona i ell fa feina a “la Caixa”. En aquesta època es relaciona amb Josep Lluís Sureda Carrión, Josep Benet, Isidre Moles i Joaquim Moles. El 1976 fa part de l’assemblea constituent del Partit dels Socialistes de Catalunya amb Joan Raventós, Raimon Obiols, Isidre Moles i altres. El 1977 participa en la constitució a Palma de la coalició Unió Autonomista amb Josep Melià, Climent Garau, Miquel Oliver Massutí, Santiago Coll i altres. Alhora participa en la promoció i direcció del I Congrés de Cultura Catalana i, poc després, és nomenat director de la Fundació Congrés de Cultura Catalana (1979-89). Fa part del grup animador de les trobades a Perpinyà en les quals participen Ernest Lluch i Josep Termes. Organitzen debats sobre la realitat política dels Països Catalans. És professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona.

El 1979 Fèlix Pons li proposa encapçalar la llista electoral del PSOE a les eleccions al Senat per Mallorca. Surt elegit. Per encàrrec del partit coordina l’elaboració d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears, que recull dues qüestions cabdals: la realitat històrica de les Illes Balears i la unitat de la llengua catalana. Per a la redacció d’aquest avantprojecte selecciona un grup de col·laboradors format per Fèlix Pons, Josep J. Alfonso Villanueva, Joan Ramallo Massanet, Bartomeu Colom Pastor i Miquel Alenyà. En el grup hi ha tres militants del partit i tres independents. El grup treballa l’estiu de 1978 i es reuneix una o dues vegades l’estiu del 1979. Les sessions tenen lloc a la sala de reunions de la sucursal a Palma del Banc Industrial de Catalunya.

El 1982 és designat cap de llista del PSIB-PSOE al Congrés per la demarcació de les Illes Balears. Surt elegit i és designat ponent de la llei de l’Estatut d’Autonomia. Alhora estudia temes de federalisme a partir dels models nord-americà i canadenc. Esdevé membre de la North-American Catalan Society i de l’Anglo-Canadian Society, des d’on treballa per a la promoció de la llengua catalana en el món anglosaxó. Viatja a diversos països en representació del Parlament espanyol.

Participa en l’organització del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i en la realització de la I Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-occidental. En aquest darrer cas treballa al costat de Joan Becat, Miquel Bes, Josep M. Carreras, Lluís Casassàs, Rafel Juan, Enric Lluch, Ferran Navinés i Amadeu Petitbó. Les sessions de la conferència tenen lloc del 10 al 12 de juny de 1985 a Barcelona. Aportaren les bases de l’actual Euroregió. En aquests anys és nomenat membre del consell assessor de l’Òmnium Cultural. El 1987 fa part del consell assessor del programa de TVE “España en guerra”, de 30 capítols, que s’emet el 1987.

Es dóna de baixa del Partit Socialista (1986), mentre treballa als serveis jurídics de “la Caixa”. Constitueix la Unió Balear, grup d’opinió obert a totes les sensibilitats del mallorquinisme polític. Tot seguit funda Convergència Balear, un intent de creació d’un partit polític de centre nacionalista, que no aconsegueix reeixir. Demana a “la Caixa” la jubilació avançada, que obté el 1989. Aleshores es dedica plenament a la investigació. Manté la tasca fins que li sobrevé un accident cardiovascular l’abril de 2007. El 2000 cedeix la seva llibreria, mitjançant conveni, a la Universitat de les Illes Balears.

Ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1998) i el premi Miquel dels Sants Oliver de l’OCB (1999). La delegació de l'OCB a Campos li dedicà un homenatge el 28 d'agost de 2009, amb motiu del qual es lliurà a Maria Antònia Suau Bonet, la seva esposa, una escultura commemorativa, obra de Ferran Aguiló.

Obres:

A més de nombrosos pròlegs, articles, col·laboracions i escrits diversos a les revistes Ponent, Randa, Serra d’Or i Lluc i a la premsa diària, ha publicat les següents obres:

“Literatura i societat a la Mallorca de postguerra” (1970)

“El mallorquinisme polític (1840-1936)” (1975)

El mallorquins i la modernitat” (1981)

“Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora (1898-1919) (1992)

“Correspondència de Joan Mascaró (1930-1986)” (1998)

“Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca” (2006)

“Aturar la guerra” (2006)

Bibliografia

GEM, 11, 40

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, pàg. 338, Palma 1999

Isabel PEÑARRUBIA, “Gregori Mir Mayol, un dels nostres homenots”, ‘Lluc’, núm. 857, maig-juny 2007, pàg. 18-20

Sebastià SERRA BUSQUETS, “Dossier: Gregori Mir, historiador i polític”, Lluc, maig/juny 2007, pàg. 16-26, Palma

Enciclopèdia.cat, “Gregori Mir i Mayol”.