Breu història dels llumins

Fins a mitjan s. XIX el foc s’obté per fricció d’un fragment de sílex contra uns superfície d'acer. Aquesta operació produeix espires capaces de provocar una combustió.

El 1826 John Walker, apotecari d’Stockton-on-Tees (Anglaterra, RU), treballa sovint en el laboratori annex a la farmàcia. Tracta de trobar un nou explosiu. Un bon dia mescla un conjunt de productes químics, entre els quals es troba el fòsfor,  mitjançant un petit pal i observa que a l’extrem del pal s’ha format una gota solidificada en forma de llàgrima. Per tal de llevar-la del pal, la frega contra el sòl de pedra del laboratori i el pal s’inflama. En una demostració que fa a Londres, Samuel Jones se n'adona que allò pot ser una font important de guanys i decideix dedicar-se a la fabricació i venda de llumins o mistos, als quals posa el nom comercial de llumins Lucífer.

El producte es perfecciona gradualment amb el pas del temps mitjançant la substitució de la fusta per paper impregnat de cera i altres millores de seguretat, sanitat i eficàcia.

Bibliografia

Felipe MORENO ROMERO, “Breve historia de la cerilla”, monografias.com

Breu història del foc

És la manifestació visual de la combustió, procés d’oxidació violenta d’un material combustible. La combustió desprèn calor, llum (flama), diòxid de carboni i aigua. Els registres fòssils del foc tenen una antiguitat de l’ordre dels 500 milions d’anys. Els incendis proliferen fa entre 6 i 7 milions d’anys, quan la massa forestal havia augmentat considerablement. Hi ha evidències d’aliments cuinats d’una antiguitat de 2 milions d’anys.

L’obtenció del foc i el seu ús controlat apareix fa uns 400.000 anys, per bé que l’ús generalitzat té solament una antiguitat d’uns 50 a 100 mil anys.

L’ús del foc permet als éssers humans diversificar la dieta alimentària, passar gust amb la ingesta dels aliments cuinats, allunyar els perills dels animals depredadors al vespre, il·luminar, escalfar-se, perllongar la jornada, lluitar contra el fred, etc. El foc s’obté fregant dues superfícies polides fins que la temperatura resultant fa saltar una xispa. Posteriorment, s’obté fregant una pedra de sílex contra una superfície de metall, sistema que es manté fins a la invenció del llumí o misto a mitjan s. XIX. L’ús del foc demana experiència i cura, atesos els perills que comporta.

El descobriment del sistema d’obtenció i d’ús controlat del foc constitueix una passa cabdal dins la història de la Humanitat.

La invenció de la roda

La roda apareix entre els anys 4000 i 3500 aC. Facilita el transport, dóna lloc al torn del terrissaire i al molí. És un dispositiu amb forma de disc que transforma el moviment lineal en moviment circular o angular. Es creu que el torn del terrissaire és l’inici del procés que culmina amb l’invent de la roda. L’aparició de la roda es produeix a Mesopotàmia durant el període sumeri.

La invenció del carro, plataforma amb rodes arrossegada per bous, es produeix vers el 2500 aC. El seu antecedent ve donat per plataformes de fusta sota les quals es posaven troncs cilíndrics per facilitar el desplaçament. Els carros aviat esdevenen instruments de guerra.

La invenció de la roda constitueix un dels esdeveniments més rellevants de la història de la Humanitat.

Breu història dels números indo-aràbics

D’origen indi, són introduïts a Europa pels àrabs. Els indis són els que inventen el sistema de numeració posicional de base 10 i el número zero. Desenrotllen el sistema entre els segles V i VIII. Els matemàtics perses adopten (s. VII) el sistema i a través d’aquests arriben als àrabs. Quan s’usen en els països del nord d’Àfrica i al-Andalus, els símbols numèrics ja tenen la forma actual. Europa els adopta durant l’Edat Mitjana (s. X).

Es distingeixen els glifos àrabics orientals i els occidentals. Aquests són una varietat dels aràbics orientals que es produeix a al-Andalus i el Magreb, que és la que s’estén per Europa. Segons els historiadors, el sistema posicional de base 10 de la Índia té els seus orígens a la Xina. El sistema s’usa de forma generalitzada a Europa arran de la seva adopció per la impremta a partir del 1450.

Altres sistemes de numeració han estat el babilònic, el grec, l’hebreu, el romà, etc. Sembla probable que l’origen dels símbols numèrics aràbics són els pals. Així l’u seria la representació d’un pal vertical, el 2 derivaria del conjunt de dos pals horitzontals, el 3 provindria de tres pals horitzontals, el 4 derivaria dels quatre pals que formen un quadrat, el 5 d’un pal horitzontal sobre el quadrat d’un quatre, el 6 derivaria de la composició d’un pal horitzontal i un altre vertical més el quatre pals d’un quadrat, el 7 provindria de la representació de tres pals en forma d’una u invertida situada sobre els 4 pals d’un quatre, el vuit provindria de dos quadrats posats un a la part superior de l’altre i el nou podria ser la derivació d’un vuit acompanyat d’un pal vertical. El zero és una línia corba tancada sense angles, representat originàriament mitjançant un punt.

El zero s’inventa a la Índia vers el 500 a C. La primera constància escrita del zero és del 876 (s. IX). Aleshores té pràcticament la mateixa grafia que l’actual. Els grecs i els romans no coneixen el número zero.

Dins el món àrab antic són els matemàtics els defensors dels numerals aràbics. El comerciants i altres professions prefereixen altres sistemes de representació. Prop de l’any 825 el matemàtic àrab resident a Pèrsia al-Jwarizmi escriu el llibre “Sobre els càlculs amb els números de la Índia” i Al-Kindi escriu “L’ús dels números de la Índia”, amb 4 volums. Els dos llibres tenen una gran influència en la difusió del sistema indo-aràbics entre els àrabs i a Occident. El papa Silvestre II dóna suport a la difusió del sistema al món occidental a partir del 980. El matemàtic italià Fibonacci, que havia estudiat a Bugia, escriu el llibre “Liber Abacci”, publicat el 1202, que contribueix força a la difusió del sistema en els països d’Europa.

Galeria Van der Voort (Eivissa)

El col·leccionista nord-americà Carl Van der Voort, que arriba a Eivissa en els anys 50, funda (1968) a l’illa una galeria que porta el seu nom i s’ubica a la plaça de la Vila, núm. 15, Dalt Vila (Eivissa). El 1983 la galeria passa a ser dirigida per Catalina Verdera Ribas, “Cati Verdera”, que compta durant uns anys amb la col·laboració de Cristina Ferrer. De bon començament és un referent de l’art contemporani no figuratiu a Eivissa. Acull artistes residents, nacionals i internacionals, i assoleix un acreditat prestigi. Participa a fires nacionals i internacionals, on presenta obra de Gilbert Herreyns, Eduard Micus, Erwin Betchtold, Rafel Tur Costa, Erwin Bronner, Hans Hinterreiter, Marcos Irizarry i molts d’altres. També exposa a Eivissa i fora de l’illa obra de Manuel Bouzo, Carlos Pazos, Jordi Alcaraz, Eduardo Chillida, Mario Ayguavives, Amadeo Gabino, Antoni Cardona, Joan Hernández Pijoan, etc. Tanca el 2006. El 2007 Paco Polenghi inaugura en els mateixos locals la Galeria Polenghi, que acull tota casta d'expressions artístiques.

Bibliografia

V.V., “Arte y galerías del pasado: Van der Voort”, 'Diario de Ibiza', 26-VI-2010

Miquel ALENYÀ, "Art i economia a les Balears", Parlament pronunciat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears el 3-XI-2005, Palma 2009.

Coral Ciutat d’Alcúdia (Mallorca)

Associació cultural formada per residents en el municipi d’Alcúdia (Mallorca). Comença les activitats el febrer de 1991. El 2011 commemora el 20è aniversari amb un concert que compta amb la participació de la coral “Clau de Sol”, de Ferreries (Menorca). Té un repertori ampli i variat que inclou el Rèquiem de Gabriel Fauré, el Glòria d’Antonio Vivaldi, composicions de música gospel, cançons tradicionals i composicions modernes.

He fet nombrosos concerts en el municipi i a altres localitats de Mallorca. La junta directiva està formada (2013) per Dora Riutort (presidenta), Alexandre Reina (vicepresident), Clàudia Alou (secretària), Isabel Garcia (tresorera), Magdalena Fuster (vocal), Francesca Jaume (vocal) i Andreu Jaume (vocal). Han dirigit la coral Martí Sáez (1991-2000), Damià Muñoz (2000-2005), Rafel Riera (2005-2007) i Martí Sáez (2007-actualitat). Manté relacions de col·laboració amb la Jove Orquestra d’Alcúdia, la Banda Municipal de Música d’Alcúdia i la coral “Clau de Sol”. Fa part de la Federació de Corals de Mallorca.

Bibliografía

Mateu CLADERA, “Coral Ciutat d’Alcúdia”, ‘Brisas’, 2-II-2013,  pàg. 8

Gabriel Domingo Sabrafin Ripoll (Palma, 12 de maig de 1942 – 2 d’octubre de 2008)

Escriptor, periodista i crític de música i teatre. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma) (1952-58), on és condeixeble de Fèlix Pons, Joan Garcias Truyols, Joan Bonnin Cifre i altres. Treballa al Banc Espanyol de Crèdit (Banesto) i es dedica a aquelles coses que constitueixen la seva gran afecció: escriure, escoltar música i el teatre.

Escriu novel·la, teatre, treballs de divulgació històrica i adaptacions d’antigues llegendes de les Balears. Entre les seves novel·les destaquen “Entre el foc i el fum” (1996) i “El novè vent” (2005). Pel que fa al teatre, publica les obres “Planxat al vapor” (2004), “Benet Esteve” (2002) (drama històric ambientat en el temps de les Germanies) i “Vell amic de banús” (2004) (monòleg dedicat a l’actriu Catalina Valls), premi Teatre Principal de Palma de textos dramàtics. Dins l’àmbit de la divulgació històrica publica “Històries dels mallorquins” (1992). A la col·lecció d’adaptacions de llegendes publica “El drac de na Coca” (2006), “El salt de la Bella Dona” (2006), “El geperudet i les fades” (2006), “El monestir dels frares” (2007) i moltes altres. Dins l’àmbit dels contes i de les llegendes publica “Mallorca, leyendas, tradiciones y relatos” (1988) i “Cuentos fabulosos y otros relatos fantásticos de las Islas Baleares” (1988).

Com a periodista publica al diari “Última Hora” i al “Diari de Balears”. Escriu una sèrie sobre els noms dels carrers de Palma, que supera els 300 articles. Col·labora amb els setmanaris “Hoja del Lunes”, “El Lunes” i “Brisas”. Com a crític de música i teatre de “Última Hora” durant molts d’anys (1981-1993) fa servir el pseudònim de Biel Domingo format per la suma dels seus dos noms de pila. En els programes de ràdio a Ona Mallorca combina fragments de música i entrevistes. Participa en l’elaboració del guió del curtmetratge sobre una llegenda mallorquina “L’honra venjada” (1989). També és autor de la lletra de la cantata “El sant novici”” (2004). Té un programa radiofònic a Ona Mallorca. 

Fa ús d’una prosa senzilla, propera, entenedora i força càlida, de fàcil comprensió. Els seus escrits, són plens d’ironia i bon humor. Professa una estimació apassionada a la paraula escrita. 

Casat amb Consol, és pare de dos fills, Joan Carles i Gabriel. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes Balears. Mor el 2008, als 65 anys d’edat. El 25 de febrer de 2009 l’Institut d’Estudis Baleàrics li dedica un homenatge a la sala d’actes de la Fundació Bartomeu March Servera (Palma), en el qual varen intervenir Joan Guasp, Pere Noguera, Catalina Vals, Manel Barceló i Guillem Rosselló. Hi participa un quartet de cordes amb músics de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears que interpretà diverses peces..

Bibliografia

GEM, 23, 320

GEM, 15, 31

Joan MAS I VIVES, “Sabrafin Ripoll, Gabriel”, ‘Diccionari del Teatre a les Illes Balears’, V. II, pàg. 184, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2006

Joan PLA, “Las Orlas”, pàg. 277, P & P editors, Palma 1989